Vull tornar a comprar a la Boqueria

Ferran SáezComencem per les bones notícies: si tenim tantíssim turisme és perquè vivim en un país amb una varietat paisatgística increïble, una arquitectura de primer nivell, una gastronomia fantàstica, etc. I ara, les dolentes. Si em permeten resumir-les en una anècdota personal, els estalviaré una llista que podria ser llarguíssima: fa aproximadament dos anys que ja no compro al Mercat de la Boqueria de Barcelona. Em continua semblant el millor mercat de Catalunya, sense cap mena de dubtes, però no hi compro a gust degut a les masses de turistes que l’envaeixen a tothora (i, en general, sense comprar res) Fa uns dies, els venedors es van queixar formalment per aquesta qüestió, i amb tota la raó del món.

Cada dia desfilen sota la coberta d’aquest mercat de la Rambla uns 30.000 turistes, xifra que es dobla fins als 60.000 tant els divendres com els dissabtes, quan s’hi afegeixen els clients com vostè o com jo (que som els que ens hi deixem els quartets de debò). Ho han llegit bé, sí: 30.000 persones diàries, la immensa majoria dels quals no tenen la més mínima intenció d’emportar-se un llobarro al Japó o un quilo de gamba vermella a Nova York. L’Associació de Comerciants del Mercat de la Boqueria ha iniciat converses amb l’Ajuntament per trobar una solució al problema. Demanen una fórmula per evitar l’entrada de grups nombrosos a les hores de màxima activitat. És una petició d’allò més raonable. En tot cas, la Boqueria només és el símptima d’un transtorn molt més gros: el de la dedicació de Barcelona (i dic Barcelona, no Catalunya) al monocultiu del turisme.

Però compte amb les esmenes a la totalitat: ja sigui directament o indirectament, el turisme és la principal font d’ingressos del país, i en àmplies zones del territori va en camir de ser l’única, en el sentit literal de la paraula. Això s’ha de dir clar, perquè en cas contrari estaríem jugant a les impugnacions frívoles. El turisme massiu s’ha convertit en un problema precisament perquè s’ha volgut jugar al seu monocultiu. No cal ser gaire llest per endevinar les causes d’aquesta actitud: el turisme fa rajar quartets d’una manera fàcil i, en molts casos, quasi immediata. La massificació turística, però, també obliga a la creació d’immenses infraestructures públiques que d’una altra manera resultarien innecessàries. A més, encareix la vida quotidiana de la gent d’una forma monstruosa: qui ho dubti, que demani un cafè, un miserable cafè, a qualsevol terrassa freqüentada pel personal turístic.

No estem parlant, doncs, d’un gran negoci, si més no en termes col.lectius (en termes individuals, és evident que hi ha persones que han fet grans fortunes). El balanç pot colar en termes macroeconòmics, però a peu de carrer no convenç. En tot cas, el debat no ha de ser entre turisme sí o turisme no; aquesta dicotomia és absurda. El debat s’ha de centrar en els límits naturals d’aquest fenomen i, sobretot, en la manera d’establir-los. El laisser faire aquí no funciona, però les taxes o altres mesures semblants tampoc. Caldrà buscar una solució imaginativa abans que el problema degeneri més. Jo vull tornar a comprar a la Boqueria. Visc en una de les ciutats més cares del món, i crec que això em dóna el petit dret de poder parlar tranquil.lament amb els meus peixaters de capçalera. Ja veuen que demano ben poca cosa.

Encara no hi ha comentaris

Deixa un comentari