Trencar els partits catalans

Bernat DedéuEl possible trencament del sistema tradicional de partits a Catalunya provoca una histèria molt simptomàtica. En efecte, es podria pensar que la hipotètica fissura entre Convergència i Unió i, al seu torn, entre el PSC i un nou grup de socialistes neo-independentistes representaria la mort dels dos grans blocs de poder tradicionals a Catalunya des de la restauració democràtica. Però que aquestes dues plaques tectòniques variïn no representa cap terratrèmol: al capdavall, els partits són instruments per vehicular la ideologia dels ciutadans respecte un centre neuràlgic de problemàtiques habituals en una societat. Aquests temes a partir dels quals els partits deriven la seva ideologia (que van des de la taxació impositiva a l’avortament) determinen un conseqüent mapa. Amb l’emergència del referèndum sobre la independència com a centre del catalanisme, el possible trencament entre CDC i UCD és un fet absolutament normal, que no ens hauria d’estranyar, i que no seria gens negatiu pel país.

De fet, el mapa polític català sempre ha estat molt més plural que l’espanyol, o que el de la majoria de països del món, dividits per un gran partit conservador i un gran partit progressista. Que l’emergència de la consulta posi una nova línia divisòria entre els partits que assumeixen el vot dels catalans com un tot independent de la Constitució Espanyola (a saber, que interioritzen el fet que als catalans se’ls pugui presentar sobre qualsevol cosa que afecti al seu propi conjunt) és un pas de gegant massa gran com per no afectar uns partits que, històricament, s’han regit pel pactisme. Artur Mas ha entès molt bé que si Catalunya no pot assumir el risc de redimensionar el seu propi mama polític primer, és molt difícil que pugui modificar l’espanyol. Que canvien els partits i, per exemple, Unió –Duran, vaja– vol presentar la seva opció de pacte confederal a la consideració sapient dels ciutadans? Doncs fantàstic! Que ERC, després, es beneficia de ser la força més poc ambigua en l’independentisme? Doncs encara millor.

Els catalans han assumit molt bé que arribar a la independència no és només un canvi polític sideral, sinó que requereix fer una catarsi prèvia. Que alguns partits de la tradició democràtica s’escindeixin mostraria, finalment, que aquí les coses estan canviant de veres. Al capdavall, la importància d’un sistema de partits no rau només la seva pluralitat o –en cas dels dos grans blocs, de la permeabilitat de les respectives ideologies–, sinó que els partits puguin elaborar un programa amb la màxima especificitat sobre els afers que preocupen als ciutadans. Si la consulta ha de modificar el sistema català de partits per saber més clarament quin serà el seu vot o la seva actitud envers aquesta, fantàstic: si pica, deien les àvies, és que cura. Per tant, paciència, i molta calma. What’s next?

No s'hi poden fer comentaris