L’oportunitat

Enric VilaDes que, gràcies al Kindle, segueixo les novetats llibresques del món anglosaxó veig que un dels temes més habituals dels últims anys entre les obres d’història i d’assaig ja no és el nazisme, sinó la primera guerra mundial. El desfici per la gran guerra va més enllà de l’interès comercial que pugui despertar la proximitat del centenari del seu començament, l’agost de 1914. Cada autor enfoca el tema al seu gust i cada llibre posa l’accent en uns culpables o especula amb unes causes però tots tenen en comú dos sentiments: la por que es repeteixi un daltabaix semblant i l’enyor del món que va ensorrar.

Les similituds amb les contradiccions actuals es resumeixen amb una idea molt senzilla. Els dirigents que havien de gestionar la complexitat dels primers anys del segle XX, eren homes formats en els valors del segle anterior. Ara ens trobem en una situació semblant. Mentre que els artistes i els científics i els empresaris creatius són gent que viu en el segle XXI, les elits polítiques i financeres encara veuen el món a través del segle XX, en el qual tenen arrel els seus interessos. El resultat és que, a mesura que les expectatives creixen, l’accés a les comoditats es polaritza. I la tensió escampa la por que en el camí cap a la nova modernitat es produeixi un trencament traumàtic. Les sèries nordamericanes sobre zombies, catàstrofes i extraterrestres recullen l’angoixa que plana en l’ambient, aquesta por que el món se’n vagi en orris tot de sobte sense que ningú no ho pugui evitar -com va passar el 1914

Dic això perquè sovint es pinta Europa com una cosa feta, dins la qual Catalunya té poquíssim marge per millorar la seva situació. Es pretén que la voluntat dels catalans s’ha de plegar a la Constitució o bé a la voluntat de Brussel.les. Es parla com si Catalunya hagués de gestionar les seves ambicions en un entorn consolidat, en el qual està tot decidit, malgrat que justament és el contrari. Igual que a primers de 1700, no només és Catalunya que es troba en una cruïlla. Catalunya té davant el problema de la independència; però la Unió Europea té davant el problema de la seva integració i del seu paper com a potència; i el món té el problema de l’emergència de la Xina i del món musulmà que ha d’encaixar amb el predomini secular occidental. Tots tres problemes vénen del mateix conflicte entre democràcia i autoritarisme que ha marcat la història europea. No és casualitat que la pau de la Primera Guerra Mundial es fes a Versalles i que l’home que va constituir l’Iran actual, aquesta nova potència que ja té la bomba atòmica, arribés a Teheran provinent de París.

En el fons, l’actual procés de globalització és una represa dels canvis que ja s’havien iniciat a primers del segle XX, quan la Xina i el Japó van començar a obrir-se al món, i quan les petites nacions d’Europa van començar a reivindicar la seva personalitat i, sobretot, quan la vida urbana es va començar a desenvolupar al marge de la vida nacional dictada pels interessos militars dels vells Estats. Tota l’obra de Kafka, igual que l’obra de Gaudí, és una obra contra unes formes de govern putrefactes i perverses que havien deixat de representar l”home i la seva realitat diguem-ne natural. Des de la caiguda de Roma, tota la història d’Europa és un estira arronsa entre la tendència autoritària i homogeneïtzadora dels Estats i la tendència disgregadora i liberalitzadora de les ciutats. Lewis Mumford ho va explicar molt bé en un llibre de més d’un miler de pàgines, titulat The city in the history. És un llibre que val pena de llegir. La insatisfacció ha estat el motor del dinamisme europeu, i això té els seus inconvenients

A primers de segle XX, el model d’Estat francès, burocràtic i centralitzador, que s’havia consolidat després de 1714, començava a esgotar-se. En l’article de l’altre dia vaig explicar com la guerra entre l’absolutisme i el parlamentarisme es va saldar amb un acord entre França i Anglaterra que va marginar Holanda i va esclafar les institucions catalanes -per esclafar més endavant les poloneses. Durant 200 anys aquest ordre liderat per Londres i París va convertir Europa en la reina del món. Però tot es desgasta i a primers del segle XX, mentre en els cafès de les grans ciutats els artistes somiaven en una Europa cada dia més culte i interconnectada, els governs promovien la retòrica militar i tenien una obsessió ferotge per centralitzar recursos i poder, i aprofitar els avenços tecnològics per controlar la vida pública. La primera guerra mundial va matar un món en plena joventut i, per això, a diferència de la carnisseria que va venir després, es pensa més com a accident que no pas com a causa.

La guerra va destruir un món que potser se les prometia molt felices, però que, ves per on, va plantar la llavor dels ideals que avui alimenten el prestigi de la Unió Europea. És la nostalgia d’aquell món, idealitzat pel dramatisme del que va venir després, que fa que la Unió Europea no es descomposi malgrat les servituds de l’euro i la llunyania opaca de Brussel.les. El que fa por i el que fascina de 1914 és que el daltabaix no va ser culpa de ningú, només de la bella fragilitat del mateix món que la va fer possible, com la Catalunya que va acabar destruïda per la guerra, com la Viena curulla de grans pensadors que es va carregar un imperi de 700 anys amb una guerra estúpida, promoguda per un militar estúpid que volia adquirir prestigi per poder casar-se amb una divorciada. Si ara la tecnologia ens sembla una arma de doble fil que permet monitoritzar les nostres vides i assassinar ciutadans a distància, aleshores la mateixa ciència que millorava la qualitat de vida de la gent, i li donava temps per llegir i per pensar, refinava l’eficàcia de les armes que farien les carnisseries de Verdun i Normandia.

La Primera Guerra Mundial -igual que la segona- va ser el mecanisme de defensa d’unes maquinàries polítiques i uns sistemes d’interessos que gràcies als morts del segle XX van aconseguir unes quantes dècades de propina. Ara, com passava el 1913, els intercanvis comercials i culturals tornen a canviar les referències espaials i alguns centres de poder se senten amenaçats. Ara, com el 1913, Europa necessita una restructuració interna per adaptar-se a la globalització. La diferència amb el segle XX és que el camp de batalla s’ha ampliat. Europa ha perdut centralitat. La guerra entre l’autoritarisme i el parlamentarisme ja no es juga només al continent, com el 1714, sinó que es juga a tot el món. Els europeus només som un actor i no tant sols no ens podem permetre de deixar cap dubte sobre quin bàndol defensem, sinó que hem de millorar-lo i refinar-lo si volem continuar jugant un paper important. Alguns dels principals actors d’avui, com ara la Xina, van pagar les conseqüències de les bogeries europees i van aprendre la lliçó: si no fas la història te la fan.

Amb els catalans passa el mateix. Un dia era a casa de la Clara Ponsatí, dalt de tot de Barcelona, i ens miràvem la ciutat tot prenent un aperitiu i algú va dir: “Hem de fer entendre als alemanys i als americans que som gent treballadora i complidora, no com els espanyols”. I jo vaig dir: “No, els hem de fer entendre, amb diplomàcia, que volem ser aliats seus però que Barcelona és nostra i que, pel seu bé i pel nostre bé, abans de permetre que ens tornin a vendre a Madrid la farem volar pels aires, com el 1714″. Ja sé que sona una mica fort, però el que està en joc no és cap broma i encara que ens diguin que som petits, el destí del món també depèn de Catalunya. Per això les paraules de Junqueras a Brussel.les sobre la vaga general em van semblar encertades. A Brussel.les no sols han de saber que no fem broma sinó que sense Barcelona en mans dels catalans Alemanya acabarà en mans de Rússia i Anglaterra en mans dels nordamericans.

Durant el segle XX, Catalunya no podia jugar fort perquè el número de soldats morts en alguns camps de batalla era superior a la seva demografia. Després de la II guerra Mundial, només amb els alemanys que van ser desplaçats s’hauria pogut repoblar el nostre país quatre o cinc vegades. Ara el context és diferent. Però, en canvi, igual que va passar el 1914, l’equilibri entre ordre i llibertat es resoldrà en funció de l’estira i arronsa entre els vincles creats pels agents més creatius i la tendrència dels estats a conservar antics monopolis. L’Europa del Castell de Kafka és tan inviable com l’Espanya del corredor ferroviari central promoguda per Madrid. Cal un equilibri més sensat entre el nord i el sud perquè el continent funcioni com una unitat. Després de segles de colonització del mediterrani per part dels països atlàntics, Barcelona i la xarxa de ciutats que l’alimenten és la capital del sud amb més múscul per refer aquest equilibri interior. Això és una cosa que els catalans venim dient des dels temps de Jaume Balmes i que la història ha anat confirmant amb un fracàs rera l’altre tant d’Europa com d’Espanya.

Ara tenim l’oportunitat i el deure d’aplicar-ho. Ens juguem tot el segle XXI. Si deixem que ens construeixin el nou ordre, com que Madrid ens vol anul.lats, i la resta de països no mouran un dit mentre puguin estalviar-s’ho, sense cap paper al món la nostra extinció estarà cantada. I no seran només els espanyols que vindran a expoliar-nos.

Trackbacks/Pingbacks

  1. L’oportunitat (FCO) | Dietari a Destemps - 27 novembre 2013

    […] L’oportunitat […]

  2. L’oportunitat | Fundació Catalunya... - 27 novembre 2013

    […]   […]

  3. 29 de novembre de 2013 : Diari Gran del Sobiranisme - 29 novembre 2013

    […] Escòcia restarà fora de la UE si s’independitza i parla d’aventures en solitari. 4.- L’oportunitat, Enric Vila, Fundació Catalunya Oberta, 27 de novembre. 5.- Hollande evita pronunciar-se sobre una […]