Ferran Sáez: “Les masses actuals, a diferència de les que van generar les revolucions francesa i russa, no tenen cap potencial”

20161003_192003 còpiaEl filòsof, escriptor i professor Ferran Sáez va passar per la Tribuna de la Fundació Catalunya Oberta per presentar el seu darrer llibre, “Una estranya forma de vida”, un brevari en què l’autor endreça conceptes alfabèticament i els explica amb la saviesa i la ironia que el caracteritzen.

L’assaig deixa en evidència la societat contemporània, que segons Sáez es troba en un moment de decadència. De fet, l’escriptor va començar a engendrar aquest llibre en un moment en què la seva salut era molt feble i esclatava la crisi econòmica: “Tot estava caient. La meva salut i l’economia occidental. Vaig començar a prendre algunes notes i vaig veure que tot anava en la mateixa direcció”.

Encara va haver-hi un altre fet que va impulsar definitivament el filòsof a escriure un llibre sobre la decadència. A la carpeta d’un disc del llaütista Rolf Lislevand en què hi toca música del Versalles de Lluís XIV -“un món atractivament decadent”-, hi va trobar una definició de decadència dividida en tres punts. Una definició que coincidia amb allò que Sáez observava a la nostra societat.

El primer símptoma de la decadència, diu la descripció de Lislevand, és la indiferència davant la bellesa de la natura. Sáez va explicar una anècdota inclosa en el brevari que connecta aquest defecte amb el món contemporani: “Anava en tren i fora hi havia un crepuscle vermellós meravellós. Totes les persones del meu vagó, sense excepció, estaven mirant el mòbil -potser fotos de crepuscles-, orgullosament indiferents a allò que estava passant fora”. Segons el filòsof, s’ha perdut l’amor per l’enigma de la natura, un misteri que pot trobar-se fins i tot en una cosa tan petita com una mosca. “No només s’ha perdut aquesta curiositat sinó que si ho expliques a algú et diu que et mediquis i miris sèries”, va ironitzar.

El segon punt de la definició és la distància dels valors elementals que ens permeten diferenciar entre el bé i el mal: “Res sofisticat, conceptes tan bàsics com que és preferible no fer mal que fer-ne o construir que destruir”. Ell va identificar el distanciament envers aquests valors amb l’episodi del nen sirià que va ser fotografiat mort de bocaterrosa a la riba d’una platja. L’escriptor va criticar el debat que va suscitar aquell fet, “que no tenia res a veure amb aquell nen sinó amb codis deontològics, imatges retocades i altres coses que no vaig voler ni saber”. Segons Sáez, quan una societat ignora allò que ha generat una notícia i parla de conseqüències “ultracol·laterals”, està en decadència. “No es tractava de posar-se a ploriquejar, però a la nostra societat li va faltar pietat”.

El tercer símptoma de decadència seria la recerca contínua d’estímuls artificials i superflus, “com ara tirar-se d’un pont penjat d’una corda”. Un comportament que, va dir l’escriptor, comença amb el que Francis Fukuyama va considerar com la gran ruptura dels anys 60 i ens ha dut a la societat que Michel Lacroix va definir com de culte a l’emoció. “L’emoció per l’emoció, que és el que es troba en aquests programes televisius en què el clímax arriba quan dues persones es barallen o s’enamoren i tot acaba en grans plors o rialles, mai d’una manera serena i adulta”.

Sáez va voler deixar clar que, malgrat la seva tesi, no pensa que abans tot fos millor. Així, va considerar innegable que la societat digital té molts avantatges, però va apuntar que això ens està frenant a l’hora d’analitzar-ne els prejudicis. Per Sáez, el principal defecte de la societat digital és la creació d’una massa global generada per les xarxes socials: “Les mateixes persones que viuen encapsulades en el seu petit món alhora miren les mateixes sèries i escolten la mateixa música”. En aquest sentit, l’escriptor va destacar el concepte del filòsof Peter Sloterdijk, que va definir aquestes noves masses com “una suma de microanarquismes i solituds”. Segons Sáez, aquestes masses, a diferència de les que van generar les revolucions francesa i russa, no tenen cap potencial. “La feina dels intel·lectuals és no adular-les i parlar-ne amb un esperit mínimament crític”, va concloure.

No s'hi poden fer comentaris