Enric Vila: “En una Europa pensada com una xarxa de ciutats tindríem un paper a fer”

maxresdefault“Les ciutats fan les persones i els països. Per tant, sense una ciutat capaç de generar persones prou ambicioses, prou fortes i amb uns valors prou clars per sostenir una idea de civilització mai no tindrem un país amb cara i ulls”. Aquesta va ser la intuïció primera que va motivar Enric Vila a escriure Londres París, Barcelona. Viatge al cor de la tempesta. Vicent Sanchís i el mateix autor van presentar dilluns el llibre a la Fundació Catalunya Oberta. Escrit en format de dietari, el llibre barreja la geopolítica amb la literatura del jo i, segons l’autor, “mira d’explicar la decadència europea i la contribució que els catalans podríem arribar a fer a la regeneració del continent”. 

Enric Vila desenvolupa la seva tesi partint de la idea que París i Londres han marcat l’Europa dels últims 300 anys. Vila va explicar que l’evolució del continent des del segle XVIII s’ha basat en els prototips i estereotips que aquestes dues ciutats han anat escampant pel món. Mentre que París va donar una idea d’organització, Londres va donar una idea de llibertat. Aquestes dues ciutats, però, han desenvolupat versions “molt materialistes” d’aquestes dues idees, i segons Vila, aquest és el motiu pel qual Àsia està guanyant-li la partida a Occident: “L’estat-nació europeu es va fer amb una visió del món en la qual comptava més la quantitat que no pas la qualitat. Ara Àsia està agafant aquests valors i els està multiplicant, i hauríem de tenir en compte que els asiàtics sempre ens guanyaran en el terreny de la quantitat”. 

Per ser competitius amb els xinesos, defensa Vila, cal reformular Europa des d’uns valors qualitatius, que entronquin més amb els valors humanístics del segle XVII. Vila considera que els Estats Units ja ho han començat a fer donant importància a les ciutats. “Les grans ciutats americanes es construeixen sobre els ideals del talent, l’originalitat i, en el fons, de la diferència entre els individus. Els catalans hem resistit a traves d’aquests valors, de manera que estem ben equipats pel món que ve”, diu Vila. Segons l’historiador, Catalunya no va entrar en la modernitat marcada per París i Londres: “El 1714 vam quedar fora de la història. La nostra manera de veure el món no s’adequava als esquemes que han regit Europa en els últims 300 anys. Com que nosaltres no hem participat d’aquesta modernitat que ara s’està acabant, Barcelona podria jugar un paper regenerador. Els nostres valors no estan gastats per la història”, va argumentar.

Per l’autor de Londres, París, Barcelona, Europa s’hauria de pensar com una xarxa de ciutats, més que no pas com un conjunt d’estats-nació. Catalunya -a través de Barcelona- tindria un paper a fer ajudant a crear una cultura que permetés revitalitzar el món occidental amb els americans al capdavant. Vila també va destacar que el seu llibre també és, sense voler-ho, una mirada externa sobre el procés que viu el país: “Quan el vaig escriure tothom estava tan optimista i semblava tan convençut que la independència era a tocar que vaig arribar a pensar que l’escepticisme del llibre quedaria envellit i hauria de llençar-lo a la paperera. Ara, veient el que ha passat, el llibre em sembla més actual que mai.”

Un escriptor que va més enllà

Vicent Sanchis, en la seva intervenció, va definir Enric Vila com “un personatge amb veu pròpia que analitza la realitat d’una manera personal i enriquidora”. En aquest sentit, va contraposar la seva literatura -“amb nervi i criteri propi”- a la “literatura fofa que es limita a alçar acta acadèmica i a donar idees que no van més enllà de la pura exposició de tesis universitàries”. El periodista va dir que Vila “pot semblar un escriptor extravagant perquè hi veu més enllà que la gent normal”.

Sanchis va defensar Londres París, Barcelona com un llibre “important”, assegurant que conté idees “molt consistents sobre canvis de tendències que venen d’algú que va més enllà de la superficialitat”. També el va definir com un “calaix de sastre” en el qual s’hi poden trobar reflexions, impressions punyents, experiències, amistats, “explicacions magistrals del teixit viu de les ciutats” que l’escriptor visita, referències a altres pensadors i una filosofia sobre cap a on va el món i sobre quin paper hi poden tenir Catalunya i Barcelona.

Segons Sanchis, Enric Vila “no s’amaga, no es nega a ell mateix i no evita fer cap reflexió per dura que sigui ni per molt estrambòtica que pugui semblar d’entrada”. El llibre, va remarcar el periodista, t’interpel·la constantment a través d’observacions aforístiques amb les quals no tens més remei que estar d’acord o buscar arguments per contradir-les”. Per acabar Sanchis va assenyalar que Vila “va pel llibre i per la vida en calçotets i fins i tot amb el cul a l’aire”. A l’escriptor li va fer gràcia l’observació i es va afanyar a apuntar: “És veritat, però que no és això, la literatura del jo?!” 

Encara no hi ha comentaris

Deixa un comentari