Els liberals europeus tampoc

Maria VilaFinalment CDC ha decidit quedar-se al grup liberal del Parlament Europeu i Ramon Tremosa compartirà escó amb els eurodiputats de Ciutadans i UPyD. Segurament la decisió és la menys dolenta de totes les que es podrien haver pres, perquè abandonar el grup liberal hauria volgut dir cedir espais als unionistes i, ja que els han colat el gol, almenys que no guanyin per golejada.

El problema, doncs, no és que CDC mantingui el seu eurodiputat al grup liberal, sinó que Ciutadans i UPyD hi hagin entrat després que Tremosa assegurés durant la campanya a les eleccions al parlament europeu que tenia el suport del seu grup a la consulta, al dret a decidir i a tota quanta reivindicació catalana es plantegés dins del marc democràtic. CDC també va dir que C’s i UPyD no hi entrarien, i el vicepresident del Partit Liberal Demòcrata Europeu, Marc Guerrero, va arribar a prometre que dimitiria si la seva formació no respectava el dret a decidir. Amb els partits d’Albert Rivera i Rosa Díez dins, i sense que hagin signat la famosa declaració de suport al dret a decidir que CDC considerava indispensable, tampoc no val l’excusa que amb la simple entrada al grup els nouvinguts assumeixen els plantejaments de la formació. A més, una declaració no obliga a res, i l’única cosa que compta són els vots que els eurodiputats de C’s i UPyD emetran al parlament i la feina que faran en contra del procés sota el paraigua del grup liberal.

És clar que tampoc no ens hauria de semblar tan greu si CDC es presentava en coalició amb Unió i ja sabíem que els eurodiputats d’Unió anirien a parar al Partit Popular Europeu. En aquest sentit, la posició d’Unió em sembla molt més honesta: mai no van prometre suports inexistents i des del primer moment tots sabíem el pa que s’hi dóna, al seu grup parlamentari.

Que estem sols i que Espanya continua sent un estat a què ningú vol enfrontar-se ho hem sabut sempre. Per això el paper de CDC durant la campanya electoral va ser poc honest, mentre que novament ens cau la vena dels ulls: a la nostra mitificada Europa també val tot i allà tampoc no ens prendran seriosament fins que no votem clarament sobre la independència. Mentrestant no cal enviar-hi els millors de la classe podent-hi enviar tertulians com Terricabres, Nart, Girauta o Pablo Iglesias, ni emocionar-nos gaire quan el cap de premsa de l’assessor del comissari europeu de torn deixa la porta una mica oberta.

Europa és una farsa més i el que més ens hauria de preocupar, doncs, són les excuses que l’afer ha deixat entreveure i que poden tornar a aflorar en els moments decisius. El fantasma de la guerra bruta, de l’Espanya que estén els seus tentacles per tot arreu i pressiona per dinamitar el procés segurament és cert, però hi ha una feina que hem de fer nosaltres. I aquí no val lamentar-se.

No s'hi poden fer comentaris