El retorn de Sarkozy

Maria VilaAmb prou feines han passat 2 anys des de la fi del seu mandat i Nicolas Sarkozy ja s’ha apuntat a l’escassa llista d’excaps d’estat democràtics imputats en procediments judicials després que el seu entorn comencés a caure. Fa uns mesos, el finançament dubtós de la campanya presidencial francesa de l’any 2007 ja es va endur per davant Jean-François Copé, l’home que va arrabassar la presidència de l’UMP a François Fillon, a qui la justícia potser acaba donant el que no li van donar les urnes del partit.

Sarkozy va mig esquivar el primer assalt de l’afer Bygmalion, però a la república monàrquica francesa no hi ha aforaments que valguin. L’expresident no es va escapar de declarar durant 14 hores seguides davant de la policia, i no va ser fins a les 2 de la matinada que va ser interrogat per dos jutges durant 2 hores més. Una declaració de 16 hores seguides ens semblaria poc menys que una tortura per a un ciutadà normal, però es veu que la pèrdua d’immunitat també té aquestes coses i cal fer pagar als exprivilegiats totes les seves gràcies.

La imputació arriba en les hores més baixes d’Hollande, en ple apogeu del Front Nacional després de les eleccions al parlament europeu i unes setmanes abans que, segons la premsa francesa, Sarkozy anunciï formalment que serà candidat a les eleccions presidencials del 2017. Amb tot, es fa difícil pensar que la imputació no té res a veure amb aquesta possible reaparició quan, l’endemà de la detenció, les portades dels diaris només qüestionaven el futur polític de Sarkozy com si els fets que se li imputen no fossin el nucli de la notícia. I l’expresident va saber aprofitar-ho fent-se entrevistar per dos periodistes per primera vegada des que va deixar el càrrec, a casa seva. Ferm però tranquil, i enfadat, l’expresident va carregar contra “la instrumentalització política d’una part de la justícia”. I ara sí que torna.

Atrapat entre la mediocritat d’Hollande i el feixisme de Le Pen, Sarkozy és alhora la víctima i el salvador d’allò que havia estat la dreta civilitzada francesa i ara es fa miques. També a dins, els mateixos que van enlairar-lo ara se’l volen carregar. Sarkozy els va retornar l’orgull de formar part de França, els va fer creure que podien tornar a jugar un paper important al món, però tanta vanitat els feia vergonya perquè ells són francesos, i per tant els millors, i no cal que ningú els ho recordi. Haurem de veure fins a quin punt ho volen tornar a sentir i fins a quin punt volen deixar enrere els errors d’aquell president excessiu.

No s'hi poden fer comentaris