El “peak oil”, profecies i paranoies

Marc ArzaLa profecia anava més o menys així. L’extracció de petroli havia de tocar sostre i el món s’havia de convertir en un lloc força desagradable. Els costos energètics havien d’enfilar-se amunt sense treva, l’economia global havia de patir un terratrèmol i el col·lapse inevitable havia de ser el preludi de la guerra i la fam. El “peak oil” era paraula de Déu fins fa quatre dies però ja no ho és.

La predicció tenia una certa lògica, és clar. el petroli bé ha de començar a acabar-se un dia o altre. A finals dels anys setanta el President Carter ja advertia els americans que l’extracció de petroli tocaria sostre de forma imminent però des de llavors la producció ha crescut un 30% i les reserves conegudes no han parat d’augmentar. En algun moment el petroli haurà de començar a justejar però resulta gairebé impossible dir quan i saber quins efectes tindrà perquè el món és mou i els avenços científics, la innovació tecnològica i la destrucció creativa compensen amb escreix totes les previsions fosques del pessimisme apocalíptic. Les profecies només serveixen per explicar les paranoies dels seus pregoners.

Els nous sistemes d’extracció han trencat totes les previsions del passat. La demanda creix però el món fa camí i apareixen noves solucions. La producció americana de petroli era de 5 milions de barrils diaris l’any 2008, gairebé la meitat dels 9,6 milions que es produïen el 1970, però el “fracking ha revolucionat el sector i els Estats Units són a punt de superar els saudites com a principal productor global. Avui la xifra supera els 7,5 milions i l’Agència Internacional de l’Energia apunta que l’any 2020 se situarà sobre els 11,5 milions diaris. L’extracció global segueix un camí similar i supera ja els 90 milions de barril per dia. Hi ha petroli i n’hi continuarà havent. A tot plegat cal sumar-hi el creixement imparable de les renovables i l’ascens del vehicle elèctric per apuntar una possible caiguda de la demanda de petroli a mitjà termini que podria convertir el “peak oil” en una broma. Una broma de mal gust.

Fa dècades que la postmodernitat poruga pesa com una llosa sobre el futur d’Occident i el “peak oil” era un símptoma més d’aquesta síndrome. La raó, la ciència i la tecnologia van ensenyar el seu revers més fosc en alguns moments del segle XX i allà on hi havia esperança i seguretat hi va aparèixer la desconfiança i la por. Però el temps passa i les profecies van caducant. El futur s’obre pas, com sempre, amb una barreja optimista de perill, costum, energia i temeritat.

No s'hi poden fer comentaris