El futur de Duran

El DebatDesprés del recent anunci de Josep Antoni Duran i Lleida de la seva retirada d’alguns càrrecs, hi ha hagut tota mena d’interpretacions. El diari El País, en un editorial titulat “Al servei d’Esquerra”, afirmava que la decisió de Duran és la correcta i que, si es presentés a unes eleccions sense Comvergència, tindria molt suport de les classes mitjanes catalanes i de l’empresariat.

El text és el següent:

“El líder d’Unió, el partit democristià federat amb Convergència, es desmarca de la trepidant deriva separatista a la qual Artur Mas llança als nacionalistes catalans abans moderats. Per a això, Josep Antoni Duran i Lleida ha donat a conèixer, encara que sense anunci oficial, un doble propòsit. D’una banda, el de renunciar a dos dels seus càrrecs (la secretaria general de CiU i la presidència de la Comissió d’Exteriors del Congrés). D’altra, la seva disposició a encapçalar llista pròpia contra el partit de Mas si aquest persisteix en el seu pla de convocar unes eleccions “plebiscitàries” a favor de la independència: la candidatura democristiana advocaria en aquest cas per una Espanya confederal, que és el seu designi programàtic, i no la secessió.

“A força de múltiple, aquest cop l’envit no sembla de fàcil digestió mitjançant pegats retòrics (l mètode habitual de curar les dependències internes de la federació). Ja va donar Duran recentment un avís al dimitir de la presidència de la part catalana de la Comissió Bilateral Govern-Generalitat. Passa que el democristià, partidari d’una tercera via entre recentralització i separació, ha trobat en el fiasco de CiU de les eleccions europees -en què els nacionalistes van ser batuts per primera vegada pels republicans- la demostració que l’actual estratègia de Mas no només traeix els seus fonaments pactistes activats des de la Transició, sinó que és un plantejament perdedor, al servei del seu rival Esquerra Republicana. En fotocopiar, enalteix l’original i devalua la còpia. Si aquesta és la raó de fons, l’ocasió desencadenant la prestació la consigna d’abstenir en la votació de la llei orgànica que valida l’abdicació del rei Joan Carles com a Rei. Res més absurd per a un partit de Govern, ja que l’abstenció en aquest cas equival al no-res, ni a favor de la renúncia, ni de la continuïtat. Hi ha altres maneres més savis de reclamar atenció, i sobretot, respecte, per les reivindicacions catalanes.

“Aquest episodi sembla tenir, si el líder d’Unió no li flaquegen finalment les cames, dues conseqüències. Una és que obliga a Convergència a rebobinar la seva marxa autàrquica (en la qual l’únic lema és la monòtona consulta), ja que Duran no dimiteix de portaveu parlamentari: algun entusiasta convergent ja ha plantejat que cal tirar-li d’aquest càrrec també, aquesta propensió els fanàtics a l’error del solitari. L’altra, encara més fonamental, és que deixa l’anomenat pla b del president de CiU en foc d’encenalls.

“Si Artur Mas convoca eleccions plebiscitàries-una contradicció política, ja que triar no significa ratificar-en no poder celebrar el referèndum proindependentista, ho farà presentant-se al capdavant d’una formació política dividida i disminuïda, davant d’un Duran al qual donarà suport bona part de les classes mitjanes pactistes i l’empresariat. Tret que intenti segar-li l’herba sota els peus i aconsegueixi convertir tots els càrrecs d’Unió a empleats propis”.

Encara no hi ha comentaris

Deixa un comentari