El Butlletí nº 59SUMARI
|
El Butlletí NUM. 59 * Dijous, 13 de juliol de 2006
> PORTADA Martin Wolf convida a reflexionar sobre Europa en rebre el VI Premi de Periodisme de la Fundació El lliurament del Premi Periodístic de la Fundació Catalunya Oberta a Martin Wolf, cap d’opinió del prestigiós diari econòmic Financial Times i reconegut economista a nivell mundial, ha tingut un ample ressò a la premsa, tant del nostre país com internacional, que també n’han ressaltat diversos aspectes del discurs (Versió catalana)pronunciat amb motiu de l’esdeveniment.
Així, a Marçal Sintes (Avui, dissabte) l’ha fet reflexionar sobre els reptes d’Europa, arran d’un comentari de Wolf (“Europa va prosperar en un món d’economia oberta en el passat. Pot, indubtablement, tornar-ho a fer. Però el continent ha d’acceptar i reconèixer la naturalesa del món en què viu”) el principal dels quals és “que Europa, les societats europees en el seu conjunt, sigui prou lúcida i valenta per fer això”, de la mateixa manera que Jaume Arias (La Vanguardia, dissabte) coincideix amb un pronòstic del guardonat en el sentit que “la cooperació hispano-lusa és i serà més necessària davant la perspectiva global que es veu a venir, dura i competitiva com mai”. Baltasar Porcel dedica dues de les seves columnes al mateix diari i si dilluns apunta que “reconforten del premiat i de la fundació la claredat i el rigor de llurs conviccions”, dimarts explica que s’ha trobat un amic que pertany al que en diríem entorn progressista i al qual, quan li ha esmentat el Financial Times i la Fundació Catalunya Oberta, li ha respost que això és la dreta. A continuació, l’escriptor d’Andraitx es resigna: “cal sobreviure i Wolf queda molt lluny de Catalunya, espero que el meu amic em recordi quan torni al paradís de la plaça de Sant Jaume...”
L’aspecte més purament informatiu de l’esdeveniment se centra en l’entrevista de David Caminada a Martin Wolf al diari Avui de divendres on diu, entre altres coses, que “la nova economia dóna moltes oportunitats als països pobres, però caldrà que se’ls ajudi a fer reformes estructurals”; les ressenyes també de divendres a La Vanguardia (que ressalta que el premi valora “la defensa de la llibertat, l’economia de mercat i la globalització” que fa Wolf) i Expansión que se centra més en el debat posterior al discurs del guardonat, on aquest va indicar que Espanya podia ser “la Florida d’Europa” o el digital El Debat.com, que recull de les paraules de Wolf que “Karl Marx era favorable a una globalització del capitalisme del segle XIX”. Per la seva banda, les quatre edicions (general, europea, nord-americana i asiàtica) de Financial Times es fan ressò del guardó atorgat a Martin Wolf.
> EDITORIAL BON ESTIU I BON GOVERN
 Aquest és el darrer butlletí de la Fundació abans de vacances. El proper arribarà puntual el dijous 31 d’agost. Quan es reprengui el ritme normal d’activitat després del parèntesi estiuenc ja serem aquí, setmana darrere setmana, per analitzar la que promet ser una de les campanyes electorals catalanes més apassionant dels darrers anys.Marxem de vacances amb un govern en minoria i un president de la Generalitat que ja ha anunciat que no tornarà a ser candidat. Això sol ho diu tot sobre la gravetat de la crisi que ha viscut la política catalana aquests darrers mesos. Si el president de la Generalitat compleix el seu compromís, quan tornem de vacances les eleccions estaran ja convocades i podrem debatre propostes de futur.
Catalunya arribarà a les eleccions de la tardor en un moment clau: amb un nou Estatut que caldrà desenvolupar i en una situació econòmica i social que exigeix un gir profund per poder fer front als reptes del futur. És un clam que el nou govern sorgit d’aquestes eleccions ha de ser un govern seriós i eficaç que ens allunyi del “Dragon Khan” en què ha viscut la política catalana els darrers anys. Però amb això no n’hi ha prou.
D’acord amb el nostre ideari catalanista i liberal, a la Fundació Catalunya Oberta creiem que ens cal també un govern que sigui capaç de treure el màxim rendiment possible al nou Estatut pel que fa a capacitat política i financera de la Generalitat. Ens cal, igualment, un govern que tingui confiança en la societat civil i els ciutadans. Un govern que entengui que una administració eficaç no és sinònim d’una administració immensa, que entengui que un govern fort no és sinònim d’un govern intervencionista.
Ens cal un govern capaç de retornar a la societat catalana la confiança en les seves pròpies forces i d’impulsar-la cap a nous reptes, els reptes del segle XXI.
En tornar de vacances serà el moment d’analitzar les propostes dels diferents partits i de veure si donen satisfacció a aquestes aspiracions. Fins llavors, bon estiu!
> LA RODA DE MOLÍ  CENTRE D’ESTUDIS D’OPINIÓMenys criticar i més treballar
Segons publica el diari El Punt, “el Centre d’Estudis d’Opinió va registrar el 12 de juny dues enquestes més fetes durant el govern de CiU, que no es van arxivar com ho establia un decret del 1998”.
Sembla que els responsables del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) coneixen molt bé els decrets derogats, però s’obliden d’aplicar el decret vigent (Decret 1/2005, d’11 de gener, pel qual es regula l'elaboració i la publicitat dels estudis d'opinió de la Generalitat) que estableix com han de realitzar el registre dels estudis d’opinió que duguin a terme els diferents departaments i òrgans de la Generalitat de Catalunya.
Pel que fa a la publicitat dels estudis d’opinió, segons l’article 7.3. del Decret 1/2005, “una vegada finalitzada l’elaboració de l’estudi d’opinió i dins dels 15 dies següents, el departament, entitat o organisme promotor de l’estudi haurà de remetre còpia íntegra impresa i en suport informàtic al Centre d’Estudis d’Opinió, juntament amb la fitxa tècnica definitiva”. I amb aquesta informació, segons l’article vuitè, “es confeccionarà un Registre de dades, amb la denominació de Registre Públic d’Estudis d’Opinió, adscrit al Departament d’Economia i Finances, mitjançant l’Institut d’Estadística de Catalunya, la gestió del qual correspondrà al Centre d’Estudis d’Opinió.”
Doncs no fan ni cas de la normativa. El departament de Salut acaba de fer pública la segona onada d’un sondeig sobre el suport a la Llei de mesures sanitàries contra el tabaquisme de juny del 2006. En tant que estudi que pretén avaluar “la posició de la població catalana davant la Llei 28/2005” té la consideració d’estudi d’opinió, segons l’article primer del Decret 1/2005 i, per tant, hauria de ser registrat pel CEO. Ara bé, si consultem el Registre Públic d’Estudis d’Opinió , no trobem per enlloc ni la primera (830 catalans enquestats el desembre del 2005) ni la segona onada
 (806 catalans enquestats) d’aquest estudi encarregat pel departament de Salut de la Generalitat.I el mateix passa amb un estudi publicat en el darrer número de la seva revista trimestral del Servei Català de Trànsit, InfoTrànsit, març del 2006 que té per objectiu “analitzar la imatge que els ciutadans tenen del Servei Català de Trànsit i quina valoració fan dels serveis que ofereix”, on s’enquesta 1.000 catalans. Tampoc ha estat registrat pel CEO.
L’actual govern de la Generalitat de Catalunya és molt hàbil quan critica els governs anteriors, però no ho és gens quan ha de fer la feina que li correspon fer. Menys criticar i més treballar, senyors del CEO.
> UN COP D'ULL  La irrupció graduada dels germans bessons Kaczynski a les més altes quotes del poder a Polònia –president i primer ministre– ha estat presentada a gran part de la premsa internacional com si es tractés d’un acte de nepotisme o d’una òpera bufa amb dos ineptes amb responsabilitats d’Estat. Res més lluny de la realitat. Tots dos són dalt de tot fruit de la voluntat democràticament expresada pels ciutadans polonesos, farts en alguns casos de l’herència dels neocomunistes reconvertits a socialdemòcrates. De manera que darrere les crítiques d’ultranacionalistes, ultracatòlics i antieuropeus s’amaga una certa campanya orquestrada.Die Welt, com a diari alemany és dels que més juguen a l’equívoc, per exemple recordant que Jacek i Placek es van fer famosos de molt petits en protagonitzar una
 pel·l’icula –“La parella que va robar la lluna” – i que el carisma l’han conservat des de llavors. Una versió polonesa dels espanyolíssims Zipi y Zape o en versió femenina, Pili i Mili. L’editorialista de Le Monde els ha titllat de dirigir una “república monozigota” i per a The Economist, veure tots dos germans junts “fa por”. Més moderat es presenta Le Figaro que es limita a titular “els bessons polonesos monopolitzen el poder” i a l’altra banda de l’Atlàntic, The New York Times, anuncia que “el president nomena primer ministre al seu germà bessó”.
Més tràgiques i sense cap signe per a la distensió són les notícies que ens arriben de l’Índia amb els atacs terroristes que han costat vora de 200 morts a Bombai. The Indian Express resumeix els fets d’urgència i l’editor de The Out Mumbai és convidat a les pàgines del diari novaiorquès per defensar el cor indestructible de l’Índia.
En canvi no hi ha cap mena de censura cap a la mort, en atemptat selectiu dirigit des del Kremlin, del líder de Txexènia, Xamil Bassàiev. El missatge del Washington Post és prou clar: es tracta de la mort d’un terrorista “el Bin Laden de Rússia”. Arriba la notícia de la desaparició d’un enemic declarat de Putin tot just en vigílies de la cimera del G-8 a Sant Petersburg que el president rus vol convertir en una mena d’autohomenatge amb els altres grans del món. Financial Times és molt explícit en dos articles sobre la necessitat de prendre la temperatura democràtica de Rússia i que Europa no ha de perdre els principis a canvi d’obtenir el gas de Sibèria. Un editorial de The New York Times i un article de l’ara opositor Garri Kaspàrov al mateix diari, alerten sobre “la democràcia d’escenari” promoguda per Putin fins al punt que l’exjugador d’escacs asegura que “el que és bo per a Putin és bo per als russos”,
El britànic The Daily Telegraph explica la sessió de xat protagonitzada per Putin amb els internautes en una estudiada operació de rentat d’imatge que, segons diuen, va mobilitzar 150.000 preguntes. En canvi, pel que sembla, el president de Rússia no es tan partidari d’obrir la mà als espais de ràdio com els que emeten els Estats Units per a la zona europea d’antiga influència soviètica. Seixanta emissores de Free Europe, Radio Liberty i Voice of America han estat convidades a silenciar els seus repetidors, segons The Washington Post.
I això que Bush dóna instruccions de no provocar l’aliat de Moscou. Segons Der Spiegel, l’inquilí de la Casa Blanca considera que furgar sobre el règim de llibertats a Rússia pot ser contraproduent.
Un presidents dels Estats Units que, a més de no incomodar Putin ha estat particularment carinyós amb el premier de Canadà, Stephen Burger. Segons la premsa anglòfona –National Post– i francòfona –Le Devoir–, les relacions entre els dos Estats
 d’Amèrca del Nord han millorat molt, fruit de la proximitat ideològica conservadora entre altres motius. Com a detall, el fet que Burger fos convidat a la festa del 60è aniversari al Saló Oval.No tota la diplomacia de Washington funciona amb igual eficacia, pel que sembla. O almenys no s’interpreta així a la premsa hostil amb Bush. “La fi de la diplomàcia cow-boy”? es pregunta el setmanari Time, mentre dos columnistes de la mateixa factoria de The Washington Post –Abramovitz i Wright– fan llista dels ensurts exteriors de Bush –Afganistan, Somàlia, Pròxim Orient, Iran, Rússia–, a banda de l’Iraq i conclou que el president s’ha deixat arrossegar a un món de crisis.
L’última crisi, sense anar més lluny, és substància a Corea del Nord per compte del llançament de míssils. Una provocació, segons coincideixen des de The New York Times al Der Spiegel i Le Figaro. L’editorial de International Herald Tribune es mostra agnòstic sobre les possibilitats d’actuar de l’ONU si no és través del Consell de Seguretat, on cal comptar amb Rússia i la Xina.
La immigració continua oferint dades per a la reflexió. No únicament la que ens arriba a nosaltres des del sud, objecte d’una conferència específica a Rabat. A més de la documentació oficial, cal destacar la conclusió que n’ha tret la premsa de la zona. Per Le Messager, del Camerun, s’han frustrat 30.000 temptatives de fuita en pastera, i Al Hayat, de Beirut, reclama un pla Marshall per l’Àfrica. Le Monde aporta el testimoni d’una associació finançada des d’Andalusia, Pateras de la Vida, amb seu a Larache i que treballa per evitar les condicions socials que duen els joves a travesear l’estret. La conclusió que vol vendre el diari parisenc és que amb això volen demostrar que Espanya
 no és Eldorado.Si la ribera sud de la Mediterrània s’interroga sobre això és més novedós que sigui Alemanya la que dispari les alarmes. Tot i que en realitat han estat els veïns suissos –diari Le Temps– els que parlen d’emigració massiva, 140.000 alemanys l’any passat, la xifra més alta en 50 anys. La competència de ma d’obra de l’Est du molts joves a provar la sort a la resta d’Europa, a Suïssa o fins i tot al Canadà.
Finalment, dues informacions que arriben d’Amèrica. USA Today reprodueix, Estat per Estat, com estan combatent 30 Estats de la Unió contra l’emigració il·legal. Per la seva banda, un informe de The New York Times rehabilita la memòria dels pioners espanyols que van posar els peus a l’actual EUA bastant abans que els peregrins irlandesos i anglesos que van arribar a aquelles costes al segle XVIII.
Veus de la Fundació
El revisionisme sobre la Guerra Civil, el franquisme i el passat més recent. Una qüestió força complicada, sens dubte. I és que, com diu Ferran Sáez (Avui, dissabte), “cada cop més sovint, però, en determinats fòrums de l’esquerra benpensant llegeixo disbarats històrics que no ajuden precisament a neutralitzar el discurs de la caverna, sinó a justificar-ne l’existència”.
Perquè “un revisionisme condueix a un altre revisionisme. Ho hem vist en com s’interpreta la història de l’Espanya moderna i ho veurem en com el laïcisme del govern
 de Rodríguez Zapatero genera un enfortiment articulat de l’opinió pública catòlica a Espanya”, afirma Valentí Puig (ABC, dijous).Encara que l’absència de Rodríguez Zapatero a la missa de diumenge oficiada a València per Benet XVI és “lògica i adequada. Ahir va tenir una entrevista política amb Benet XVI, que és el que li correspon com a cap de govern. Anar a missa no té, no hauria de tenir cap connotació politicoinstitucional”, segons expressa Joan Oliver a l’Avui de diumenge.
Per cert, una València, aquesta que ha rebut el papa, on “cal denunciar (...) l’estratègia d’uns polítics i un govern que han copiat la pitjor part del món de l’empresa valenciana i n’han rebutjat la millor”, diu algú tan autoritzat per parlar d’aquest tema com el director de l’Avui, Vicent Sanchis, en el seu article dominical.
Polítics d’un partit, el PP, al qual potser ha arribat el moment d’“exigir (...) que es defineixi i expliqui quines són segons el seu ideari les fonts de la legitimitat democràtica perquè tothom sàpiga a què atenir-se. La negació arbitrària de la representativitat espanyola del president del govern i del govern legítimament constituït porta implícita la justificació d’una eventual destitució arbitrària, que és el que abans es denominava per la gràcia de Déu”, escriu diumenge a La Vanguardia Jordi Barbeta.
I algú que a Déu li dóna un altre nom –Al·là– deixarà d’estar perseguit perquè “la CIA ha decidit de tancar la secció que ha perseguit durant deu anys Bin Laden. Ja no té sentit buscar un terrorista que coneix tothom i que no és perillós pel que ell prepara, sinó per unes idees que tiraran endavant amb ell o sense ell”, informa per a l’Actual Diana Negre, des de Washington.
L’informe de Joan Roy per al mateix mitjà explica que “després dels problemes
 ocorreguts durant la presidència austríaca a la UE, el torn de Finlàndia serà de tràmit fins que Alemanya n’agafi les regnes el 2007, enfortida per una reforma constitucional i tot esperant que França i Holanda hagin resolt la inestabilitat interna”.I a Catalunya “alguna cosa no acaba d’anar del tot bé si quan un dóna un cop d’ull a la voluminosa Història de la Literatura Catalana més canònica descobreix que a Artur Bladé Desumvila, que va merèixer ser considerat el Pla de les Terres de l’Ebre, només se li dedica una pàgina”, opina Anton Maria Espadaler (La Vanguardia, dissabte).
El fet que el president de la Generalitat, Pasqual Maragall, s’hagi querellat a títol personalíssim contra Salvador Sostres per un article publicat per aquest a la seva pàgina web és un fet excepcional. També excepcionalment, oferim un link a aquesta pàgina web on Sostres defensa la seva posició i on es pot consultar l’article objecte de la querella.
LES REVOLTES SÓN AL JUNY
Natàlia Molero i Lloret
 Per què les revoltes són al juny? Per a nosaltres, que en l’himne nacional cantem: “...per quan vingui un altre juny / esmolem ben bé les eines” no hauria de ser cap misteri; de fet en la història recent d’Europa el mes de juny ha sigut crucial en un dels esdeveniments més transcendentals d’aquest final de segle: l’esfondrament del règim soviètic.“Ni tan sols en els països del bloc soviètic la història pot arrestar-se” va dir un polonès històric, Krzystof Pomian, a París el 1976 commemorant la revolta de Poznan.
A Poznan, Polònia, el 28 de juny de 1956 gairebé 100.000 persones van sortir al carrer cridant “pa, Déu i llibertat”. La major part eren obrers metal·lúrgics de les enormes factories anomenades J.STALIN. La resposta del govern va ser desmesurada: 74 morts (entre ells un nen de tretze anys, el més jove de tots) prop de 600 ferits, 700 arrestats que foren interrogats amb tortures. Per a aquesta repressió es van fer servir entre 6.000 i 8.000 soldats, 300 carros de combat armats (alguns dels quals van ser incendiats i destruïts pels revoltats) i alguns altres mitjans especialitzats tant dels serveis de seguretat com militars. Aquell juny tacat de sang es va estendre també per Hongria i d’aquesta manera va aconseguir el lleuger canvi en el govern polonès de Gomulka, que va pujar al poder l’octubre d’aquell mateix 1956 i va suposar una glopada d’aire fresc amb la mínima i relativa liberalització que es va aplicar.
En aquell moment la cúpula governamental soviètica va adonar-se que la conquesta del territori i el control de la nomenklatura no significaven necessàriament el consens de la societat.
Naturalment que Poznan va ser l’origen del moviment Solidarnosc a les drassanes de Danzig que va acabar amb la “Taula rodona”, és a dir, l’acord entre el president Jaruzelski i el líder Lech Walesa el 1989, poc abans de la caiguda del mur de Berlín.
Tanmateix abans de tot això i en el mateix Berlín succeeixen uns altres fets que contribuiran igualment a l’ensulsiada del comunisme. L’any 1952 Walter Ulbricht, màxim representant de la República Democràtica Alemanya, va decidir que calia accelerar el procés de la construcció del comunisme. Primer es va començar per un enduriment a l’alça de les normes de producció, després per la supressió total de qualsevol manufactura artesanal, també la prohibició del petit comerç. Seguidament es va col·lectivitzar l’agricultura. En tots els documentals que la cadena Arte ha programat recordant aquests esdeveniments, és de destacar que tots els testimonis coincideixen en el fet que aquestes mesures van tenir com a conseqüència immediata un augment més que considerable de ciutadans de l’Alemanya Democràtica (RDA) que fugien cap a l’Occidental (RFA). Més de la meitat d’aquest èxode que buscaven refugi al Berlín Oest eren obrers especialitzats amb les seves famílies, la qual cosa redunda en les asseveracions recollides per les càmeres actuals de les persones que van viure l’època.
La crisi en les provisions per a la població es va agreujar, les autoritats no van poder repartir les quantitats previstes en els vals de racionament de mantega, llard, patates i carbó per a la gent.
Després de la mort de Stalin, al març del 1953, les autoritats soviètiques van intentar en va de calmar l’ardor comunista d’Ulbricht, que no va canviar gens el seu full de ruta.
Aquell juny del 1953 va esclatar la revolta. Els obrers d’una de les pedreres de la STALLINALE, uns cent homes a l’inici, van plegar de treballar. Immediatament el seu exemple es va escampar pels barris veïns i, així, es va reunir una tumultuosa multitud, malgrat els intents de la policia de dissuadir-los. Quan les autoritats soviètiques van reaccionar anunciant la supressió de les dures mesures de producció instaurades ja era massa tard. Els soviètics van intervenir amb dues divisions motoritzades per “netejar” Berlín.
Al cap de poc, la revolta s’havia reproduït a Merseburg, Rostock, Halle, Dresden, Jena i Bitterfeld. A Lipsia, els obrers van entrar en algunes dependències oficials cremant tots els retrats de les parets, el de Marx inclòs. Tot plegat va durar 48 hores i també en totes aquestes ciutats l’exèrcit roig va calmar els ànims amb vessament de sang.
Bertolt Brecht, el dramaturg jueu alemany que havia triat de viure a l’Alemanya comunista, va comentar amb aquest toc de lúcida ironia que només tenen els jueus: “Quan el poble s’equivoca, cal que se’n triï un altre”.
UN BON MOMENT INTERNACIONAL
PER GEORGE W. BUSH
 Com tots els presidents nord-americans, i com ell mateix en els cinc anys anteriors en què hi ha anat, George W. Bush també es trobarà aquest any amb les crítiques dels seus companys en la cimera del G-8 per la situació econòmica dels Estats Units, però, aquesta vegada, va millor protegit.No deixa de ser irònic que els altres països industrialitzats i més o menys rics critiquin el principal “motor” de creixement: en general els sembla molt bé el rol que Washington ha tingut gairebé sempre en estimular l’economia de la resta del món, però troben molt dolentes les seves eines, com el dèficit de pressupost o comercial que ara han batejat amb l’eufemisme de “desequlibris”.
Bush semblava un blanc de crítiques especialment fàcil: en els cinc anys que porta a la Casa Blanca, els Estats Units han passat del superàvit fiscal que va deixar Bill Clinton al dèficit més gran de la història del país. En xifres absolutes perquè, relativament al seu PIB, no arriba als percentatges de l’època de Reagan o de Bush pare.
Les previsions del dèficit per aquest any són ara uns 100.000 milions de dòlars menys que les projeccions al mes de gener. També és més baix que durant el 2005, perquè en lloc dels 318.000 milions en vermell de l’any passat, segurament que no arribarà als 300.000 milions, una millora espectacular en termes comparatius: el primer cop que el dèficit dels Estats Units va arribar als 300.000 milions va ser en la presidència de Bush pare, però en aquests 14 anys el PIB ha crescut al voltant del 60%, de 7,3 a 11,1 bilions de dòlars.
Tot això treu arguments als seus col·legues en el G-8 per criticar la “fuga endavant” de l’economia nord-americana, però a Bush li agraden especialment les raons per aquesta millora fiscal: no és que hi hagi menys despeses, o els impostos siguin més alts, sinó que l’economia va tan bé que les empreses tenen més beneficis i els particulars guanyen més diners.
Malgrat que els tipus d’impostos siguin més baixos, creixen les entrades en les caixes de l’Estat. Per un home com Bush, que mai desaprofita l’ocasió per divulgar el seu evangeli econòmic, és un bon moment per poder-lo presentar i justificar. Especialment davant els seus col·legues socialistes.
També en la qüestió energètica espera rebre menys atacs, ara que les reserves petrolieres de l’Aràbia Saudita podrien ser molt més grans: als 260.000 milions “reconeguts” podrien afegir desenes de milers més si la tecnologia que estan assajant funciona per treure el petroli pesant. Llevat del fet que la tècnica i les empreses que l’apliquen són nord-americanes, eliminaria part de la pressió per reduir el consum als Estats Units, considerat arreu del món com un malgastador d’energia.
I no és només el panorama econòmic que l’ajuda, sinó també la situació internacional: després de totes les crítiques per Guantánamo, sembla que ningú pot oferir una solució pràctica per posar els presoners que cap país vol tenir repatriats ni vol acollir mentre esperen judici. I les aventures nuclears de Corea del Nord i de l’Iran han portat a una col·laboració amb els països que han criticat tant Washington per la guerra de l’Iraq.
El que més crítiques podria rebre és l’amfitrió d’aquest any, perquè va camí de convertir-se en un nou tsar Vladímir que va tornant als mètodes autoritaris. Moscou està prohibint un altre cop les transmissions radiofòniques nord-americanes de la Veu d’Amèrica i Radio Free Europe, però és improbable que Bush el critiqui: la cooperació nuclear és massa important per als dos països.
> ENLLAÇOS RECOMANATS
La revolució digital ha comportat, sens dubte, un canvi força profund en els mercats mundials en un període de temps prou curt. Sens dubte, ha canviat molts paràmetres dins el negoci de les comunicacions i de les indústries culturals, com tots podem veure i experimentar dia a dia, al mateix temps que ha propiciat un debat polític sobre el tracte que s’ha de donar a aquest ample ventall de possibilitats que ofereix el món de la tecnologia digital.
D’aquí la importància i utilitat de The Progress & Freedom Foundation (PFF), una entitat –com tantes altres que hem presentat– sense ànim de lucre que es presenta com un think-tank en què es debaten les implicacions de mercat i també les politicosocials d’aquest tipus de tecnologia. El punt liberal de PFF queda prou palès en la seva declaració d’intencions, on es manté una filosofia d’acord amb establir limitacions governamentals i donar la iniciativa a la llibertat de mercats i els drets individuals.
Entre altres característiques, cada cop més comunes en les pàgines web pensades per crear corrents d’opinió, la pàgina de PFF també impulsa un fòrum perquè, més enllà dels experts que treballen per l’entitat, els lectors també puguin expressar les seves opinions.
En aquestes fites que es marca, PFF rep el suport de la pràctica totalitat de corporacions relacionades amb la tecnologia digital en les que qualsevol individu una mica avesat en el tema podria pensar.
|
Copyright © 2005 Fundació Catalunya Oberta