El Butlletí nº 57SUMARI
|
El Butlletí NUM. 57 * Dijous, 29 de juny de 2006
> PORTADA Catalunya ha de ser l’objectiu Les properes eleccions al Parlament han de servir per triar les persones idònies per governar Catalunya i cal que tinguin, per tant, Catalunya com a única meta i no com a estació d’enllaç per a altres objectius. Qui tingui Catalunya com a únic objectiu tindrà el nostre suport. > EDITORIAL CATALUNYA COM A META
 No és el nostre paper –no ha de ser el nostre paper–, prejutjar la idoneïtat dels candidats que concorreran a les eleccions al Parlament de Catalunya de la propera tardor. Però com a fundació que té entre els seus senyals d’identitat la defensa de la catalanitat i d’uns determinats valors sí volem advertir d’un perill: desvirtuar unes eleccions que han de conduir, únicament però també justament això, dit amb èmfasi, a triar les persones idònies per dirigir la política del nostre país. Seria un error convertir de nou les eleccions al Parlament de Catalunya en una mena de primàries d’un altre tipus d’elecció, o en una estació de pas amb la vista posada a la Moncloa o en altres objectius aliens. Catalunya mereix molt més que això. El poble de Catalunya necessita polítics i candidats a president que tinguin com a meta el servei als interessos de Catalunya. Que els guiï la governació del seu país i que vegin el Parlament, i en el seu cas la Generalitat, com a objectiu de la seva concepció de fer política i no com una estació de pas per a altres objectius.
És això el que ens juguem a les eleccions, i és això pel que hem de vetllar. Qui tingui com a únic objectiu Catalunya tindrà el nostre suport.
A les properes eleccions, que no haurien de ser més enllà de l’octubre, ens hi juguem a més una cosa molt important: el desplegament de l’Estatut. Amb la votació aclaparadora a favor del text sotmès a votació dels catalans no n’hi ha prou. Cal desenvolupar l’Estatut i interpretar-lo en clau nacional. Per això també són importants les properes eleccions, perquè ens hi juguem segons qui guanyi o bé un desplegament ambiciós, que espremi al màxim els supòsits recollits al seu articulat, o bé un intent de congelar les aspiracions nacionals de Catalunya per la via d’igualar-la amb altres comunitats que no tenen el mateix nivell d’identitat ni d’exigència.
És la diferència entre els que veuen la Generalitat com una estació de pas o els que la veiem com una estació termini en un horitzó molt llunyà. Entre els que veuen la Generalitat com una conquesta o els que la veiem com un instrument per servir a tots els ciutadans.
> LA RODA DE MOLÍ  SAURAInactivitat parlamentària
El departament de Relacions Institucionals i Participació Ciutadana, en l’apartat de la seva web dedicat a la VII legislatura destaca que “respecte de la legislatura anterior, la novetat rellevant en l’activitat parlamentària ha estat el nou règim de sessions: els plens s’han intensificat i han tingut lloc amb una periodicitat de tres cops al mes, mentre que anteriorment se celebraven cada quinze dies.”
Doncs bé, si mirem el calendari de sessions, resulta que enguany aquest nou règim de
 sessions, la gran novetat de la legislatura, ha deixat de funcionar. En el que portem d’any com a molt s’han celebrat dues sessions per mes.Encara que al calendari de sessions que té penjat a la seva web el departament marqui tres dies en el cas dels mesos de març i de juny, si consultem el diari de sessions de la web del Parlament de Catalunya, veiem que el mes de març només es van celebrar dues sessions, el 2 i el 16 de març; i que el mes de juny hi ha assenyalat tres dies d’activitat però que corresponen a dues sessions plenàries.
Tot plegat és un indicador més de la inactivitat que ha caracteritzat l’actual govern de la Generalitat de Catalunya.
> UN COP D'ULL  Que l’onada roja, populista o messiànica continuï amenaçant Llatinoamèrica com un tsunami dependrà en gran part del que passi aquest diumenge a Mèxic, el país més poblat després del Brasil. Les eleccions presidencials tornen a posar en el terreny de joc un personatge controvertit, Andrés Manuel López Obrador, magníficament retratat a Le Nouvel Observateur i que segons The New York Times no s’assembla a cap dels altres estadistes “estrella” instal·lats al poder –Hugo Chávez, Evo Morales, Lula da Silva– perquè aquell, que parla de Jesús, es presenta quasi com un aliat de Déu. És completament diferent als altres, no és ni militar, ni indígena ni líder obrer, però els iguala o supera en demagògia i discurs adreçat a la galeria. I és que, com diu The Washington Post, l’ombra de Chávez està present a la campanya sense que ell formalment n’hagi pres part.El setmanari francès Le Point retrata el canvi de color polític que està vivint l’Amèrica del Sud entre els demagogs abans citats i l’esquerra convencional i homologada
 (Bachelet, Tabaré, Alan García, Kirchner).Les coses, des de Mèxic, es veuen de manera diferent i amb la lògica passió que fa que els principals diaris prenguin partit a favor d’uns i en contra d’altres. Tot i així, un influent columnista d’El Universal reclama que la defensa d’unes idees i d’un candidat no hagin d’anar unides a una desqualificació en tota regla de l’opositor. L’Excelsior, d’altra banda, reparteix bufetades tant contra el PAN –el partit de Felipe Calderón, l’altre favorit– com contra el PRI. Dels primers censura el control exercit sobre el cens, que els pot reportar un milió i mig de vots. “Mans netes” reclama l’articulista, eslògan que deu sonar als nostres lectors. Quant al PRI, el partit que va estar al govern 60 anys fins que Vicente Fox els va enviar a l’oposició, recull el clientelisme que fa servir a Oaxaca on regala paletades de ciment i pollastres a canvi del vot compromès.
D’altres tipus de conxorxes parla The Washington Post quan escriu sobre el control de les fonts d’energia i la seva distribució als països de l’Est d’Europa, una trama poderosa d’influència que s’ha posat en relleu l’últim any. Un exemple, a Ucraïna, on torna a encapçalar el govern l’atractiva Iúlia Timoixenko, “la Passionària de la revolució taronja” com la qualifica Le Figaro i que mereix també un ampli seguiment de l’alemany Der Spiegel. Per cert, que enmig de les crítiques que surten darrerament contra una certa temptació imperialista de Putin, l’últim president de la URSS, Mikhaïl Gorbatxov, surt en defensa seva i de l’especificitat russa després de tants anys de comunisme i deu de caos, segons ell, durant el període Ieltsin. I és que per al pare de la perestroika, a Occident no ens hem de capficar a jutjar el respecte als drets humans a Rússia.
Parafrassejant el Manifest Comunista, la revista italiana Panorama (i 2) titula “un fantasma recorre Europa”. Res de nou, sinó la constatació de l’estancament del projecte europeu i de l’escàs entusiasme que posen els diferents governs en vendre-ho a la població. A sobre, d’això en diuen cansament o pèrdua d’idees i de lideratge, com traient el nas tímidament entre les esquerdes de la vella Europa, apareix Turquia, capçalera de l’“Eurabia” com titula The Economist.
Els que no es cansen són els italians, cridats a les urnes per tercer cop en poques
 setmanes. Curiós referèndum aquest de la regionalització o “devolution” on el govern demana el No perquè la convocatòria és fruit d’un projecte redactat per l’actual oposició al govern fins fa quatre dies. Va guanyar el No, com volia el govern, –veure els resultats d’urgència al Corriere della Sera– amb una resposta massiva al sud i al centre i una decantació cap a dotar de més poder les regions i el Senat i una retallada de les potestats presidencials a la Llombardia (però no a Milà) i el Vèneto. La Repubblica permet visualitzar els resultats en el mapa per regions.Interessant resulta en aquesta línia l’informe de Panorama sobre com es gasten els diners les diferents regions del país amb una clara confrontació nord-sud (els primers paguen i els segons cobren, vox populi dixit). Pel diari La Repubblica, el triomf del No bloqueja la reforma que pretenia la Casa de les Llibertats (Berlusconi-Fini-Bossi) i que es plantejava com la possibilitat de donar-li una rebolcada al govern Prodi. Per cert que, tot i que la “finezza” italiana fa que difícilment es manifestin políticament els grans columnistes ara no ha estat així, de manera que dos pensadors de gran categoria al Corriere della Sera com Giovanni Sartori i Sergio Romano han defensat públicament el No i el Sí, respectivament.
França va de mal en pitjor i l’any que els resta fins que les eleccions netegin l’atmosfera tèrbola promet assemblar-se a un ball de bastons entre l’actual majoria i el conte de fades de Ségolène Royal revestida de Marianna. Jacques Chirac és un cadàver polític incapaç d’imposar ordre i d’inspirar il·lusió i en la crisi arrossega els més íntims com exposa L’Express. Sort han tingut, dins l’apatia, de les bleus, la selecció nacional de futbol que abans de descavalcar Espanya dels Mundials expressava per a Le Point el
 sentiment nacional. Per cert que, ara que ja ha passat tot, és bo recuperar l’entrevista de Libération amb el seleccionador Raymond Domenech, fill de republicà, que es confessa català i no pas espanyol. Del sentiment nacional que aflora a tots els Estats presents a Alemanya continua insistint Die Zeit, aquest cop novament en referència als fans teutons entre els quals la mateixa Merkel s’ha deixar veure.
Els últims temps de l’era Blair a la Gran Bretanya es mouen entre convulsions i reformes més o menys importants que empipen la gent. Una, la reforma laboral que igualarà a la baixa els funcionaris, explicada a Sunday Times. L’altra, la pròxima normativa antitabac, criticada a Financial Times precisament per Martin Wolf, a qui lliurarem el premi de periodisme de la Fundació Catalunya Oberta dijous vinent.
Per cert, que el ressò del referèndum del dia 18 de juny encara no s’ha apagat del tot al món. Un editorial de The New York Times, reproduït també a la versió europea de International Herald Tribune, remunta els orígens de la reivindicació catalana a l’època dels Reis Catòlics que va imposar l’uniformisme. Un altre editorial del Herald Tribune va més en la línia de qüestionar l’estratègia dels nacionalistes, amb el perill que titllin de separatistes, diatriba clara contra el País Basc. No menys favorable és l’anàlisi de The Wall Street Journal –per cert, diari on sempre ha tingut bona entrada José María Aznar, serà per alguna cosa– que alerta sobre la ruptura d’Espanya i posa en qüestió si la solució catalana és un model o si no es tracta d’un precedent perillós. El britànic The Guardian mescla en un totum revoltum els toros, la repressió franquista i el reconeixement de la nació dins el preàmbul de l’Estatut.
The Daily Telegraph es pregunta si tanta moguda com es va fer l’any passat amb els multiconcerts de Live 8 –Madonna, Bono, etc.– han servit d’alguna cosa perquè malgrat la bona voluntat d’ajudar Àfrica el cert és que cada dia hi ha 50.000 pobres més.
 També les negociacions comercials de la ronda Doha, ara a Ginebra, continuen embarrancades per la impossibilitat de renunciar als ajuts agrícoles que resoldrien el problema a les zones més pobres del planeta, segons The New York Times.Financial Times parla de “l’OTAN de l’Est” constituïda per dos potències (Rússia i la Xina) i quatre repúbliques de la seva influència (Kazakhstan, Uzbekistan, Kirguizistan i Tadjikistan) unides per la seva oposició als Estats Units.
Parlant dels Estats Units, és curiosa la informació que publica The New York Times sobre els experiments que s’estan fent per tal de trobar un mètode letal que no sigui tan dolorós per als condemnats a mort.
Hem d’acabar la setmana amb el Pròxim Orient i més concretament el conflicte entre Israel i Palestina. Les esperances d’un reconeixement explícit de l’Estat jueu per part de Hamàs s’han vist enterbolides pel segrest d’un soldat d’Israel en plena ocupació temporal de Gaza. El britànic The Guardian ressenya l’intent de rescat. Per la seva banda, The Washington Post parla d’aquesta difícil tria de Hamàs entre governar o atacar Israel. L’israelià Haaretz uneix el document dels presos amb l’operació de salvar el soldat Guilad Shalit, que alguns vincularan a la cinematogràfica Salveu el soldat Ryan.
Veus de la Fundació
Maragall deixa un llegat “als maragallistes que encara queden” i és “una estricta malenconia perquè passegin el seu setter pels carrers de Sant Gervasi i reflexionin sobre si votar o no José Montilla” diu Valentí Puig a l’ABC de dijous.
I, precisament, José Montilla ha estat el nom de la setmana a la política catalana, tot prenent el relleu de Pasqual Maragall com a candidat a la presidència de la Generalitat en les properes eleccions. I ja tenim oberta la veda de la propera polèmica política amb majúscules que, a part, corre el perill de convertir-se en arma llancívola entre les formacions polítiques i els tertulians incendiaris alguns dels quals, els més cavernícoles, segur que aprofitaran per burxar encara més contra Catalunya: pot presidir la Generalitat un català d’Iznájar? De cara a aquest debat, Ferran Sáez (Avui, dimarts) proposa “un pacte entre cavallers: que tots els partits polítics catalans es comprometin a portar als tribunals qui, amb l’excusa dels orígens de Montilla, estigui vulnerant, en
 realitat, l’esperit de l’article 510 del Codi Penal”, que cal aclarir que és el que castiga la discriminació de qualsevol tipus.Però, com ha arribat Montilla fins a posicionar-se com a candidat? Vicent Sanchis (Avui¸ diumenge) apunta que ha estat a partir del divorci entre Maragall i un PSC “que finalment ha acceptat que l’autèntic líder del partit n’ha de ser el candidat a la presidència de la Generalitat”.
A banda que “a Maragall no l’ha matat l’Estatut. Ha estat el tripartit qui no l’ha deixat viure. L’han cremat a foc lent des del dia en què, aprofitant-se de la seva debilitat politicoparlamentària, li van entregar la presidència i li van escatimar tot el poder”, escriu diumenge a La Vanguardia Jordi Barbeta.
És clar que, per acabar-ho d’adobar, “no és cert que sempre hagi anat de bona fe i no és cert que sempre hagi estat molt honorable, ni tan sols honorable”, pensa Jordi Cabré (El Punt, dijous).
Com dèiem, no obstant, Maragall ja comença a ser aigua passada i ara qui compta –com a mínim per als socialistes– és Montilla, que a Salvador Sostres (Avui, dilluns) no li agrada per “la ordenació urbanística de Cornellà” i tampoc perquè “com a ministre d’Indústria espanyol no ha sabut resoldre l’opa de Gas Natural, ni arreglar-nos l’aeroport ni la línia elèctrica”.
Ara bé, alguns “si realment fan de Montilla president perquè és dels seus, hauran demostrat al país que sí, que hi ha qui vota depenent de l’origen”, afirma Jordi Graupera en un article a l’Avui de dijous on dóna la volta a la truita a l’hipotètic debat que ha suscitat el nou candidat.
Malgrat tot el que s’ha dit, la “candidatura de José(p) Montilla” suposen “la substitució de l’ànima catalanista del PSC, la que ha posat els candidats fins ara (Joan Reventós, Narcís Serra, Raimon Obiols, Joaquim Nadal, Pasqual Maragall) per l’altra ànima, la més lligada al PSOE” reflexiona Joaquim Colominas.
Mentrestant, l’altre gran partit estatal, el PP, tira per la seva drecera. “La posició del PP intentant deslegitimar el resultat del referèndum de l’Estatut resultaria còmica si no fos tan patètica i no amagués comportaments francament perillosos”, postula a Actual, Joan Oliver.
“Però el 2006 Catalunya ha decidit què vol ser quan sigui gran, en llibertat. I vol ser el que diu l’Estatut del 2006. Ni més ni menys”, sentencia diumenge a l’Avui Francesc Puigpelat.
 En canvi, la Xina ja és un “nou agent mundial de pes”, segons ens explica Joan Roy a l’Actual, i ho ha demostrat, per exemple, en el seu paper en aconseguir que “la crisi de la nuclearització de l’Iran prengui noves formes i s’obrin noves esperances de resolució”.Un país amb el qual “Washington no té més possibilitats que un avenç negociat, perquè una aventura militar és impensable”, explica dues pàgines abans Diana Negre.
Com també és impensable que ningú dels que se’n puguin beneficiar renunciïn als beneficis que els aporta la nova llei de conciliació de la vida personal, familiar i laboral, que afecta un total de 180.000 persones a la Generalitat, els ajuntaments, les diputacions i els consells comarcals. Entre altres coses, inclou un permís de paternitat de quatre setmanes i la possibilitat de compactar el període de lactància de manera que es puguin afegir quatre setmanes a les setze de permís de maternitat. Tot això ho explica, fil per randa, Marçal Sintes, divendres a l’Avui on afegeix: ¡I encara hi ha qui s’estranya que cada cop més joves somiïn a fer-se funcionaris així que acaben d’estudiar!”.
 I és que “la idea segons la qual la novetat s’ha d’identificar amb el progrés va tenir algun sentit a començament del segle XX, amb les avantguardes, però ara comença a ser una ridiculesa que paralitza el món de la creació musical, plàstica i literària”. Naturalment, Ferran Sáez (Avui, dissabte) parla d’una altra qüestió.Parlant de qüestions de progrés, segons Anton Maria Espadaler (La Vanguardia, dissabte) sembla que Bernat Metge va ser un personatge avant la lettre. “I que sis-cents anys més tard l’Església aculli com seves les inquietuds de qui va ser considerat a l’època un ateu com no n’hi ha”, s’exclama l’articulista.
Un Bernat Metge que devia ser, any amunt any avall, coetani dels fundadors del que avui és el barri de Sant Gervasi, un indret que té el seus inicis quan “el Rei Martí l’Humà va comprar el 1408 la torre Vallblanc, un bastió defensiu enmig d’una zona boscana”, evoca a El Mundo de dilluns Roger Jiménez.
Mirador
ARMES LLUNY, ARMES A PROP
 El 2001 l’ONU va aprovar un Programa d’Acció per prevenir, combatre i eliminar el tràfic il·lícit d’armes petites i lleugeres en tots els seus aspectes. Cinc anys després els estudis fets per organismes públics i privats no mostren una millora substancial en la situació mundial. Es calcula que unes mil persones moren cada dia al món a causa de la violència armada i que cada any el negoci de les armes lleugeres se situa en els 4.000 milions de dòlars anuals. Una quarta part d’aquesta xifra prové del comerç il·legal. Aquesta setmana ha començat a Nova York una conferència internacional impulsada per les Nacions Unides per tal d’avaluar el Programa d’Acció del 2001, amb la certesa que no s’han aconseguit les finalitats que en el seu dia el van impulsar. A banda dels països membres, diverses organitzacions no governamentals com Amnistia Internacional, Iansa i Oxfam estan convidades a donar la seva opinió a l’assemblea en un intent d’elaborar un codi que freni el descontrol mundial. Les tres ONG actuen en aquesta ocasió conjuntament amb una campanya de títol Armes sota control. Algunes de les seves accions d’aquests dies a Nova York coincidint amb l’assemblea són una petició pública a Kofi Annan anomenada “Un mil·lió de rostres”. El llançament del document “AK-47 la màquina de matar més mortífera del món” (aquest acompanyat d’un acte de carrer), una exposició de fotografies i un concert amb artistes internacionals com Angelique Kidjo i Zola, entre d’altres. El resultat final es veurà en les properes setmanes. La conferència durarà fins el dia 7 de juliol i caldrà veure’n els resultats, tot i que un pot tenir la sensació que una part important del problema radica també en el control i persecució tant del comerç il·legal d’armes com dels dirigents de tot el món, de diferent nivell i representativitat, que provoquen, primer, i atien després, tota mena de conflictes. De moment, a la premsa d’aquí, de Catalunya, hem vist els representants locals de les esmentades ONG agitar xifres de venda d’armes i enumerar conflictes i exportacions a llocs inhòspits de la geografia mundial.
He anat a l’oracle –que cada cop ho és més– d’Internet i he creuat armes i Catalunya (per allò de pensar global i actuar localment). I m’he trobat que hi ha registrades al país un total de 343.381 armes de foc autoritzades, cosa que vol dir que un de cada vint catalans té una arma. I es reparteixen així: 885 són pistoles de defensa personal; 2.029 corresponen a armes curtes de vigilants de seguretat privada i 24.907 són escopetes de caça major; 25.274 són carrabines i 290.286 escopetes de caça menor repartides entre 128.121 persones, ja que cada persona pot tenir més d’una escopeta. L’únic requisit per a una llicencia d’armes de caça menor és no tenir antecedents penals, superar un examen teòric i pràctic i sotmetre’s a una revisió mèdica. Els antecedents penals es tenen o no es tenen. Està clar. Però tant les preguntes de l’examen com l’anomenada revisió mèdica són en molt casos, i segons una font molt directa, un formulisme pur on el més important sembla ser el cobrament de la taxa. A la vista de tot això, reconec que comencen a preocupar-me les armes d’aquí tant o més que les que es discuteixen a Nova York.
BENVINGUTS AL MÓN REAL
 Fa uns mesos, un anglès que viu a Barcelona d’ençà dels Jocs del 1992 i parla català correctament em deia que no entenia com els catalans podíem suportar el debat permanent sobre les essències. Què és Catalunya? D’on ve? On va? Quin futur li espera? Etcètera. L’anglès tenia tota la raó del món: cal haver nascut en aquest racó del món per suportar aquesta eterna polèmica. A qualsevol que vingui de fora, d’un món real i normal, el fatiga i l’aclapara.La capacitat dels catalans per somiar i debatre sobre Catalunyes imaginades ha estat immensa. Ara: crec que l’Estatut del 2006 hauria de representar un punt i final a aquesta tendència obsessiva. L’Estatut del 2006 és un text consensuat pels principals grups polítics i votat per la majoria de la població. Si no volem perdre més temps en debats estèrils, haurem d’aprofitar-ho. Per exemple: Catalunya és una nació? Resposta: no, no ho és. Segons l’Estatut, una àmplia majoria de representats polítics ho pensa així. I prou.
Per damunt de projectes, somnis i fantasies de persones o de grups, l’Estatut del 2006 té la virtualitat d’establir un terreny de joc comú i unes normes. Els estatuts del 1932 i el del 1979 també les fixaven, però mai no van ser del tot acceptats (amb certa raó) perquè planava sobre ells una sospita: els catalans no havien pogut triar lliurement. Per això hi havia la temptació de saltar-se les regles. Jordi Pujol va defensar sempre que el terreny de joc podia ampliar-se a poc a poc, indefinidament. El PSC va voler reduir el terreny a una quadrícula d’ajuntament. ERC volia fer veure que el terreny era un miratge i l’únic límit, l’horitzó.
Ara, cap d’aquestes postures no va enlloc. El terreny de joc existeix i les regles han estat votades en llibertat. Cal assumir-ho. El 2006, no hi ha a Catalunya cap situació d’excepcionalitat. O algú pensa que és estrany que el PP hagi llençat tota l’artilleria sobre l’Estatut? O que el PSOE hagi retallat al màxim? O que els partits catalans hagin negociat pensant en les properes eleccions? O que CiU i ERC hagin estat incapaços d’acordar una estratègia de mínims? No: aquestes coses són totalment normals. Si algú es pensava que eren d’una altra manera, estava ben equivocat. L’Estatut del 2006 ha estat l’únic possible per a la Catalunya del 2006: la resta és somiar truites.
Cal mirar al futur. Demanar al PP que accepti els resultats i el principi de realitat és utòpic. El PP viu al món virtual de la COPE i El Mundo. Ara: ERC hauria de fer un esforç per entendre el que ha passat i sumar-se a un consens elemental. Fa uns dies, un exconseller de la Generalitat escrivia: “En el referèndum del 2006, l’Estatut retallat, pròrroga del de 1979, ha tingut només una participació del 49% de l’electorat i sobre el cens només un de cada tres catalans hauran aprovat el nou text. I els que rebutgen el text passen de ser només un de cada 10 (el del 1979), a quasi tres de cada 10 votants”. Aquestes absurdes filigranes numèriques no ajuden gens a aclarir el panorama. Com tampoc el corol·lari: “El vot generacional jove i crític posa les bases per al proper repte de la societat catalana: aconseguir el dret a decidir, el dret a autodeterminar-se”. Cal recordar que aquest dret és tan fora del terreny de joc que ERC no ha gosat exigir-lo els dos anys i mig que ha estat al govern?
L’Estatut del 2006 ja és una realitat. Ara, el que cal, és gestionar-lo i oblidar-se de somnis de futur i d’inèrcies del passat. Com deia Sandro Rosell: benvinguts al món real.
> ENLLAÇOS RECOMANATS El debat polític és la raó de ser la la Fondation pour l’Innovation Politique, que busca, sobretot i tal com resa el propi nom de l’entitat, la innovació en el discurs polític. Precisament, aquesta és potser una de les seves característiques principals: abordar el debat polític des d’un punt de vista crític amb l’immovilisme de les filosofies polítiques que s’han instal·lat entre nosaltres.
Liberalisme, socialisme, dreta i esquerra, per exemple, són conceptes que potser es tenen en compte però que es debaten més enllà dels convencionalismes que tots ells impliquen, i és que l’entitat també s’obre a pensar que poden haver-hi formes alternatives a aquests ítems clàssics. I, per cert, totes tenen cabuda dins els fòrums de debat d’una entitat de mentalitat oberta com aquesta.
A banda de les múltiples publicacions, en diferents formats, des de cartes editorials fins a informes sobre les qüestions més variades, tot just aquests dies acaba d’editar el primer número del que, des d’ara seran els seus informes anuals sota el títol genèric de 2050, títol que s’ha escollit en referència “a les incògnites que ens depara aquest segle”.
També disposen d’un apartat d’audiovisuals on es resumeixen conferències i taules rodones presentades a la Fundació. Algunes prou interessants com Les fronteres de la Unió Europea al 2020: estudi d’algunes hipòtesis.
|
Copyright © 2005 Fundació Catalunya Oberta