El viatge llampec de George W. Bush a Bagdad mereix, lògicament, l’atenció de la premsa nord-americana. The Washington Post el valora com “un estímul” perquè potser és la primera i més gran oportunitat de tenir un govern en condicions a l’Iraq. The New York Times, per la seva banda, tot i qualificar el viatge de “pas endavant”, també adverteix en un altre article que és massa d’hora perquè Bush pugui ser vitorejat a Bagdad. Recordem el secretisme i les extremades mesures de seguretat d’aquest viatge, allunyat evidentment de qualsevol contacte amb la gent del carrer.

Viatge oportú, en qualsevol cas, en un moment dolç després de la mort a mans dels nord-americans del número u d’Al-Qaida a la zona, Abu Mussab al-Zarqawi. Per cert que, respecte a la desaparició d’aquest terrorista, no hi ha hagut esquerdes a l’opinió publicada sobre la bondat o maldat del personatge ni ningú ha furgat sobre les circumstàncies en què els avions van bombardejar la casa on es trobava refugiat. Les democràcies fortes no pregunten segons quines coses i manifesten unitat davant l’enemic comú. Per això el diari novaiorquès es felicita de “la mort d’un terrorista” per tractar-se d’una bona notícia per als Estats Units, però sobretot per a l’Iraq. També reflexiona el mateix diari sobre el dia després d’aquesta mort i parla d’un cert “efecte al-Zarqawi” consistent en el rebuig del moviment jihadista per part de la immensa majoria de la població musulmana contrària a la violència.

Seguim amb la unanimitat. The Washington Times recorda que era un assassí en massa de musulmans. En canvi, l’USA Today prefereix incidir en la impressió que la violència no s’acabarà, de la mateixa manera que el britànic The Daily Telegraph recorda que Bin Laden, mentrestant, continua lliure.

En casos així és difícil escapar del morbo i de la sang i fetge. The Washington Post es recrea en els detalls dels 52 minuts en què al-Zarqawi va malviure entre el bombardeig i la seva mort camí de l’hospital a mans nord-americanes. El relat inclou el vídeo amb les explicacions de l’operació de cacera per part del general William Caldwell.

Casualment, The Washington Post havia publicat en les vigílies dels fets un article del nou primer ministre iraquià, Nouri al-Maliki, sobre l’estratègia per assolir un país democràtic.

Qui està fent les maletes per abandonar la zona és l’exèrcit italià, tot i que Prodi ja ha advertit que no vol provocar ningú i menys els EUA. El setmanari L’Espresso fa un reportatge in situ amb la guarnició de Nassiriya.

La inflexió positiva del llarg conflicte –fa més de tres anys que el president Bush va anunciar el final dels combats armats– s’havia vist acompanyada d’una operació llampec de l’exèrcit d’Israel a Palestina que va acabar amb la vida del cap de seguretat de Hamàs. Era un atac més d’aquests que en diuen selectius per treure’s de sobre els qui armen o llencen bombes contra gent innocent. Però una desafortunada explosió en una platja de Gaza, que va matar set persones, nens inclosos, en circumstàncies no aclarides, ha enterbolit de nou el procés de pau que semblava que es volia tornar a engegar amb el referèndum que planteja el president Abbas. El diari laborista jueu Haaretz qüestiona les respostes del seu govern amb la mort de civils perquè no hi ha distinció entre els que moren a una platja o víctimes d’un míssil.

L’exministre d’Exteriors israelià, Shlomo Ben-Ami, sentencia al Herald Tribune que “l’aposta de Hamàs està condemnada”, posició que no desmentiria el mateix primer ministre Olmert qui, en entrevista a Le Figaro mentre es troba a París, adverteix del seu objectiu d’acabar amb el govern de Hamàs.

Des de fora, però veïns, el libanès Daily Star censura alhora Hamàs i Al-Fatah en l’editorial perquè “no tenen dret a comprometre la lluita de tot un poble” i, des dels Estats Units, Christian Science Monitor aprecia que una àmplia majoria de palestins estarien disposats a reconèixer Israel però que Olmert no ajuda.

Segons el londinenc The Times, el fet de convocar un referèndum pot ser un signe que l’actual partit del govern està dèbil. Una política que, en qualsevol cas, fa pensar l’editorialista de The New York Times en la dificultat de conciliar un retorn a un diàleg trencat fa cinc anys amb l’acceptació palestina de l’Estat d’Israel i un retorn hebreu a les fronteres anteriors al 1967.

Mentrestant el món també es dessagna a altres indrets allunyats del focus informatiu. Com ara Somàlia on, malgrat el drama dels centenars de milers de refugiats al Darfur, poca cosa es diu i se sap de l’ascens dels fonamentalistes islàmics. Un més. Der Spiegel i The Economist aprofundeixen en aquest drama humà, mentre que Le Monde retrata els primers dies d’aplicació de la llei islàmica, la xara, als tribunals de justícia. The Washington Post es fa creus que 12 anys després Somàlia torni a ser actualitat –llavors era Clinton qui va intervenir per dur ajut humanitari en plena contesa civil–.The New York Times furga en la ferida i acusa la CIA d’haver errat en l’elecció dels aliats. Com Afganistan, vaja, quan es va ajudar a fer pujar els talibans a canvi de fer fora els comunistes, plantejament en què coincideix el britànic The Guardian.

Europa, afortunadament, té problemes d’altres tipus. Sense sang. La immigració dóna per molta reflexió. Ara són els alemanys –coincideixen des del Frankfurter Allgemeine al setmanari rigorós Die Zeit–. Diu el diari de la capital econòmica que no es pot pretendre imbuir de valors occidentals els nouvinguts com qui carrega un  nou programa a l’ordinador i reconeix que aquest fet no és nou d’ara amb la població d’origen musulmà, sinó que ja es donava amb la immigració dels anys seixanta –per cert, quan eren els espanyols els qui feien les maletes–. També de la Gran Bretanya arriben informacions al respecte. The Daily Telegraph parla d’un pla governamental per regularitzar 570.000 immigrants il·legals que es troben al mercat laboral.

L’encaix dels diversos länder a l’Alemanya federal, sobretot des de la reunificació, provoca gelosies i esquerdes en la solidaritat. L’estat de Saxe, a l’est, ha advertit –ens diu Die Welt– sobre les conseqüències d’una retallada en els ajuts. Per cert, i parlant d’Alemanya, la cancellera Merkel ha donat un pas endavant en la utilització de les noves eines de la comunicació a l’obrir un blog en vídeo a internet, amb la qual cosa es converteix en capdavantera davant els seus col·legues de la Unió Europea. Qualsevol pot seguir el seu missatge enregistrat que vol imitar, en versió 2006, les “xerrades a la xemeneia” del president Roosevelt o les al·locucions per ràdio que encara fa el dissabte el president dels Estats Units.

Mentre l’excomissari europeu, Mario Monti, fa pedagogia a Corriere della Sera sobre les reformes que caldrien per fer més democràtica Europa, independentment dels seus governs estatals, el seu país es veu immers en un nou procés electoral, els dies 25 i 26 d’aquest mes, amb el referèndum de reforma constitucional. Ara és Berlusconi –perquè va ser el seu govern qui el va motivar– qui demana el Sí, mentre Prodi demana el No. És una reforma que atorga més competències en sanitat i ensenyament a les regions, però que recupera per a l’Estat central les competències en infraestructures i energia. La revista Panorama publica una guia de motius per votar una o altra cosa i el professor Sartori al Corriere parla d’engany televisiu perquè la RAI desorienta i desinforma l’elector.

A França reclamen harmonització fiscal per tal d’acabar amb 25 sistemes tributaris. Ho fa Ecoweek, la revista del Banc Nacional de París-Paribas. Per la seva banda, Le Monde censura els governs més obsessionats per quadrar el pressupost que per aprimar el pes de l’Estat a la vida pública. Posa Espanya com a excepció: és capaç de tenir excedent pressupostari i de baixar els impostos.

Les altres opinions de la setmana ens vénen de més lluny. A la Xina, on per cert són capaços de prohibir la projecció d’El Codi da Vinci (The New York Times) com una “concessió” als creients catòlics, als quals el règim comunista imposa bisbes sense fil directe amb Roma. Financial Times ens parla dels esforços que fa Pequín per trencar els monopolis però que alhora afloren barreres proteccionistes en l’àmbit de les províncies i de les ciutats. I una altre tipus de dificultat ens la proporciona el mateix diari financer britànic. La que es troben hindús i xinesos per reclutar directius de qualitat perquè malgrat el salt endavant de les seves economies encara no formen prous tècnics qualificats.