El Butlletí nº 54

> PORTADA

Model de país, model de societat

La decisió del president Maragall de fer el referèndum de l’Estatut abans que les eleccions al Parlament de Catalunya i la seva negativa a aclarir la data de les eleccions i si ell serà candidat, estan condicionant –com ens temíem– la campanya de l’Estatut. En els seus primers dies, aquesta campanya s’ha centrat més en el model de societat que defensa cada partit que no pas en el model de país, que és el que ara tocaria discutir. Davant la promesa del PSC d’incrementar la despesa pública, Artur Mas s’ha compromès a suprimir l’impost de successions i donacions, un compromís important que mereix el ple suport de la Fundació Catalunya Oberta.

> EDITORIAL

EL NOU ESTATUT I EL SISTEMA FISCAL

La decisió del president Maragall de fer primer el referèndum de l’Estatut i després les eleccions al Parlament de Catalunya i la seva negativa a aclarir la data de les eleccions i si ell serà candidat, estan condicionant –com ens temíem– la campanya de l’Estatut. L’estan condicionant voluntàriament com ho demostra la reiterada presència de pancartes amb el lema “Maragall, torna’t a presentar” en els mítings socialistes. A partir d’aquí, és inevitable que els diversos partits es plantegin aquesta campanya com la rampa de llançament de les imminents eleccions legislatives.

Ja des del primer dia de campanya, ha quedat clar que cada partit aprofita els actes de l’Estatut per perfilar el seu programa de cara a les eleccions de la tardor. La posició d’Esquerra vinculant el seu no a la lluita contra els interessos empresarials dels qui volen “una Catalunya de peatge”, són sorprenents en boca d’una força política que es vanta d’haver creat el govern tripartit i d’haver fet possible la investidura de Rodríguez Zapatero. L’única lectura possible de les seves propostes actuals és que aquests dos anys i mig no han servit per a res. Els esforços del PP per presentar el seu vot negatiu com l’única manera de defensar la llibertat individual i empresarial semblen també clarament desproporcionats.

Al capdavant del sí, les posicions se centren en veure quines seran les conseqüències per al país de la millora en el finançament que suposarà el nou Estatut, unes millores que hauríem desitjat que fossin més substancials però que indubtablement oferiran a la Generalitat més marge de maniobra si l’Estatut és aprovat. El PSC ha anunciat que dedicarà els recursos addicionals que proporcioni el nou Estatut a incrementar la despesa pública. Una promesa coherent amb la seva prioritat des del govern de la Generalitat: incrementar el nombre de treballadors de l’administració pública, estendre els tentacles del sector públic a tota la societat civil i ofegar la iniciativa privada en sectors com l’ensenyament, la sanitat o els serveis socials.

CiU, en canvi, proposa que l’increment de recursos que suposarà el nou Estatut no s’utilitzi pas per incrementar la despesa sinó per reduir els impostos que paguem els catalans. El líder d’aquesta formació, Artur Mas, s’ha compromès públicament a suprimir l’impost de successions i donacions si guanya les eleccions de la tardor. És una proposta coherent que trenca l’actual sistema de doble tributació, ja que l’impost de successions suposa tornar a pagar pel que ja s’ha pagat a l’IRPF, i que afavorirà el conjunt dels catalans. Ara sentirem la demagògia habitual que assegura que rebaixar impostos només afavoreix els rics, però no és cert. Suprimir l’impost de successions i donacions afavoreix tothom, afavoreix tots aquells que tenen un habitatge de propietat, més del 80% de les famílies catalanes, i el conjunt dels ciutadans gràcies a l’increment d’activitat econòmica que suposa.

Des de la Fundació Catalunya Oberta ens hagués agradat que la campanya de l’Estatut se centrés en la discussió de l’Estatut, del model de país, però l’enrocament del president Maragall ha fet inevitable que el debat se centri en les properes eleccions i en el model de societat que cadascú defensa. Entre l’increment de la despesa pública i de l’intervencionisme que proposen els socialistes i la disminució dels impostos i l’estímul a la llibertat de triar dels ciutadans que proposa CiU, la nostra opció és clara: triem el model més liberal i donem ple suport a la conveniència de suprimir l’impost de successions i donacions a què s’ha compromès Artur Mas.

> LA RODA DE MOLÍ

COMERÇ BARCELONA

Un engany que ve de lluny

La Direcció de Comerç i Consum de l’Ajuntament de Barcelona publica cada any un informe, “El comerç a Barcelona”, on fa balanç de la situació del comerç a la ciutat. En aquest informe analitzen l’evolució de diferents variables relacionades amb el comerç com ara l’ocupació, la facturació, el PIB del sector comercial i la despesa en compres dels turistes.

Però fan servir una tècnica molt curiosa per estudiar el comerç de la ciutat de Barcelona: quan no tenen dades sobre Barcelona ciutat, agafen les dades de la província de Barcelona i les comenten com si corresponguessin a la ciutat. I es queden tan amples.

A l’últim informe publicat, corresponent a l’any 2004, la síntesi del document diu textualment: “L’any 2004 confirma i consolida Barcelona com a ciutat turística i com a

ciutat de shopping internacional. El lideratge dins de l’estat espanyol es veu reforçat any rere any, de manera que la participació de Barcelona sobre el total estatal ha passat del 16,07% al 16,98%.”

Les xifres de despesa en compres dels turistes en què es basen per fer aquestes afirmacions corresponen a la província de Barcelona, com es pot comprovar algunes pàgines més endavant (pàg. 111).

I ens porten enganyant així des del primer informe sobre el comerç a Barcelona, de l’any 2001, que tenen penjat a la web municipal i, a sobre, l’Ajuntament es treu de la màniga i anuncia a bombo i plateret els fastos de l’Any del Comerç Barcelona 2006.

No ens faci combregar amb rodes de molí, benvolgut director de Comerç i Consum, Albert González!

> UN COP D'ULL

Fa uns dies encara recordava tothom la desastrosa gestió presidencial d’Alan García al Perú entre el 1985 i el 1990. Un 7.000% (!) d’inflació, corrupció, etc., donaven del candidat reincident de la socialdemocràcia peruana un perfil populista però amb poc crèdit com a gestor. Ha calgut que l’ombra d’Hugo Chávez es projectés sobre el país andí i que la gent es revoltés contra una repetició del fenomen d’una Bolívia captiva de Veneçuela perquè l’electorat assenyat es tapés el nas i votés “Caballo loco” en lloc del militar colpista Humala. El menys dolent, així es resumeix el sentit del vot final tot i que s’aprecien dos perús: un, capitalí i costaner, que ha recolzat García, l’altre –a les muntanyes dels Andes i a la selva– aclaparador per al demagog nacionalista Humala, que no indígena. Per a indígena –encara que format als Estats Units–, el president sortint, Alejandro Toledo, que, per cert, deixa una economia endreçada.

La lectura dels resultats no és idèntica a tot arreu, és clar. “Guanya la democràcia inclusiva, perden els extrems” proclama El Comercio, diari de Lima, en un afany de cridar a la concòrdia entre guanyadors i vençuts. Perquè la realitat és que tot i la victòria d’Alan García, el Parlament estarà controlat pels homes d’Humala, de manera que caldrà entendre’s. Com diu el mateix diari “que el progrés arribi a tothom”.

Aquest és un deute pendent perquè l’increment a la qualitat de vida i el creixement no han arribat a la població més pobra, que encara supera la meitat del cens i que acaba votant venedors d’il·lusions com va fer en el seu dia amb Fujimori, conseqüència precisament del desgavell Alan García primera part.

Ara, el president electe ha fet un acte de contradicció i propòsit d’esmena i pretén redreçar el país per la via de la modernitat i el progrés sense treure res a ningú. I és que, com diu Le Monde, ha retornat “per la porta gran”.

Els Estats Units han respirat tranquils, d’acord amb les informacions de primera hora que publiquen The New York Times i The Washington Post, i els mercats financers van reaccionar positivament amb pujades importants, segons l’anàlisi de les primeres hores ofert per Financial Times.

Mentrestant, el veí a l’altra banda del Titicaca, Bolívia, afronta la segona revolució agrària –l’altra data del llunyà 1953– entre pors i reticències de la gent d’ordre. Es tem

que el repartiment de terra –fins a 20 milions d’hectàrees en cinc anys– sigui descontrolat i un afany exclusiu d’Evo Morales d’acontentar al sector camperol més miserable però sense cap mena d’ordenació que faci la terra més productiva. “Fumeja però no dóna llum” titula El Deber, diari de Santa Cruz, la regió més afectada per la reforma i que se sent molt allunyada de les decisions preses al palau de govern de La Paz. El diari alerta del perill de parcel·lar indiscriminadament terrenys forestals que són una reserva. Un altre diari, La Razón, adverteix els governants que s’han de conciliar els drets dels actuals propietaris –no ha de ser una expropiació gratis, vaja!– fent-se ressò de les ocupacions de terra que ja s’han produït per part de camperols a Santa Cruz i a Oruro.

Darrere l’afany intervencionista del “neobolivarista” Hugo Chávez hi ha l’intent de controlar les fonts energètiques de Sud-amèrica. Ja tutela Bolívia, està aliat amb Cuba, ha ficat el nas al Brasil sense gaire èxit i pretenia un triomf del seu aliat al Perú, com també ho intentarà a l’Equador i Nicaragua. Com recorda Le Figaro, la flama del petroli, lluny d’assegurar la riquesa per a una immensa majoria de la gent, el que està fent és fracturar el continent.

Però no tot són males notícies a Llatinoamèrica. The New York Times recorda que segons dades de l’ONU hi ha al voltant de cent milions de nens sense escolaritzar però que aquest no és, precisament, el problema del con sud. La regió aporta una sorprenent taxa de 88% d’adolescents amb estudis primaris. Altra cosa és la qualitat d’aquest ensenyament.

Més a prop nostre, a Europa, es fa balanç de les polítiques migratòries que duen a terme els diferents governs. L’experiència de les onades d’africans cap a les Canàries sensibilitzen les autoritats comunitàries i tothom tendeix a facilitar els tràmits d’admissió

en un intent de quedar bé. Le Monde fa un documentat informe sobre les polítiques seguides pels principals estats de la Unió, cosa que du el diari francès a qualificar de “suavització gairebé general” el que abans era un control rigorós de fronteres. Alberto Ronchey, columnista del Corriere della Sera, parla en la mateixa línia d’una “Europa assetjada” per l’islamisme.

Una altra immigració, consentida i trufada de milionaris, l’aporta els “cracks” del futbol. Amb motiu de l’inici de la Copa del Món, demà divendres, Le Figaro s’ha entretingut a seguir el nivell de mundialització de les diferents seleccions. Així, mentre Itàlia no té ni un sol jugador que jugui fora del seu país, a Costa d’Ivori tots juguen a l’estranger. La mundialització està bastant estesa en aquest camp. I posats a divertir-se a costa de l’esport i la política, un barri berlinenc, Sant Pauli, del mateix nom i la mateixa mala fama que l’homònim d’Hamburg, ha competit amb “selecció pròpia” contra cinc països sense Estat (Zanzíbar, nord de Xipre, Gibraltar, el Tíbet i Groenlàndia) que com a tals no poden competir a les competicions FIFA. La FIFI Wild Cup, batejada “mundials miliput” mereix el reportatge colorista del setmanari alemany Der Spiegel.

També en clau de distracció però no precisament en clau d’humor, The Times retrata el que al seu parer pot ser Europa d’aquí a vint anys. Dins la disbauxa negativa que vaticina aquest diari referent de la classe acomodada britànica, es perfilen 21 possibles nous Estats per al 2025. N’hi ha d’obvis, a la llista inclou catalans i bascos però, sorpresivament, també Andalusia! I és que alguns no han paït què vol dir això de “realitat nacional”.

The Economist es pregunta al seu informe de portada si l’Índia està en condicions de treure de la pobresa els centenars de milions d’habitants que malviuen als seus parcs i carrers. Malgrat el creixement assolit i les perspectives, n’hi haurà per a tothom o això no s’arregla ni en un mil·leni? L’exemple asiàtic –de l’Índia, però sobretot de Japó, la Xina i els “dracs asiàtics”– és exhibit per un dirigent del transport internacional de mercaderies per instar Europa a competir amb èxit. L’article publicat al Herald Tribune recorda que malgrat que Europa té menys superfície que Àsia, tot i que una densitat de població més alta, el problema per al transport és la congestió de les autopistes i les

vies ferroviàries, de manera que demana prendre exemple de com ho resolen a l’Àsia.

Cap a Orient mira, precisament, l’Institut Goethe, que redueix serveis culturals a la vella Europa, especialment a París, Lió i Copenhaguen, per obrir nous centres d’ensenyament de l’alemany a la Xina, l’Índia i l’Orient Mitjà. D’això en parla la competència, és clar, el francès Le Monde que veu com la llengua de Molière perd pistonada.

La importància de comptar amb la Xina ha estat recordada pel The Wall Street Journal arran del nomenament d’Henry M. Paulson com a secretari nord-americà del Tresor. Els lligams amb aquell país quan era un executiu d’èxit a la City novaiorquesa poden ser providencials en aquests temps de lliure comerç i de trencament de fronteres. Per si el nou ministre no s’havia marcat l’agenda de prioritats, The Washington Post li fa el llistat de mesures econòmiques a què s’hauria d’enfrontar. Aquest editorial, per cert, forma part d’una sèrie sobre les “desigualtats”. Com també val la pena llegir l’informe que el mateix diari de la capital federal dedica a la negritud. Un retrat actualitzat sobre les condicions de vida de la població negra als Estats Units, infinitament millor que la dels seus progenitors tot i que encara siguin aturats per la policia amb més proporció que la població blanca, per posar un exemple de les sensacions que ells mateixos expressen.

S’acosten eleccions pel novembre i els diferents estats de la Unió assagen noves fòrmules per consolidar la participació democràtica. L’USA Today ens parla de les dificultats que es troben per reconèixer el vot electrònic.

I, mentrestant, el Senat debatia ahir la conveniència o no d’incorporar a la Constitució l’esment que la forma matrimonial s’entén únicament com la unió d’un home i una dona. Finalment, i per un marge estret d’un sol vot, no es va poder tirar endavant la pretensió dels republicans. The Washington Post recull els resultats de les votacions i una crònica d’urgència. Dies enrere, Herald Tribune i The Philadelphia Enquirer intervenien en aquesta polèmica sobre si el reconeixement de fet de parelles homosexuals estables ha de gaudir de la qualificació “matrimoni” com s’ha fet a Espanya i també a

Massachussetts. Com diem, vénen eleccions i Bush necessita fidelitzar cert electorat amb mesures que, com aquí, surten gratis.

Parlant de gratis, tot el contrari del que són les grans escoles de negocis, elitistes i exclusives per formar els executius que mouen el món. The Wall Street Journal fa una introspecció sobre els donatius que recapten via esponsoritzacions, alhora que una altra informació del mateix diari ens explica que aquestes escoles deriven part de la seva nova missió educativa en promoure la pau.

Per acabar, un debat que continua creixent en intensitat i en proporció als dubtes sobre la dependència del petroli. Els Estats Units, que fa 30 anys que no construeix noves centrals nuclears, està preparada segons The New York Times per continuar el programa atòmic pacífic. També The Economist insisteix en la qüestió davant la perspectiva d’assolir una energia nuclear més barata i més segura. Per al setmanari britànic, ja ningú no es pregunta ara quan desmuntarem les centrals –oblida Espanya, on insisteixen en això– sinó quan en farem de noves.

Veus de la Fundació

Comencem amb un Estatut que està a deu dies de ser votat. Des de dissabte, a les pàgines d’El Punt, Jordi Cabré fa les seves reflexions sobre el tema: “Allò que hem de votar el 18 de juny, ras i curt, és un text retallat en virtut dels acords subscrits durant la negociació a Madrid” (dissabte); “per tant, qualsevol modificació legal que ens resulti positiva s’ha d’aprofitar” (diumenge); “hi va haver Mancomunitat, hi va haver Estatut de Núria i hi va haver Estatut de Sau. Gràcies als qui sabien que, per a un país acostumat a perdre, tot té un preu” (dilluns); “sembla, doncs, que en aquest referèndum s’està votant la incertesa contra les realitats” (dimarts); “en casos com aquest, està clara quina és la posició digna: la de créixer” (dimecres).

“Aquests dies són ben tristos si estimes Catalunya, si creus que ens mereixem el futur. I acabar votant que sí perquè més enllà de les proclames rebentaires, qualsevol propina

és benvinguda i ens fa molta, molta falta”, és la visió que té Salvador Sostres (Avui, dilluns) de la qüestió.

“Ha pagat la pena tant de desgast? Són conscients els catalans que l’aprovació obrirà una llarga etapa de dures negociacions de fons i de traspassos? Mentre la relació entre Catalunya i Espanya no variï radicalment caldrà molta tenacitat per mantenir una dignitat que es cobra un preu molt alt”. Són preguntes i respostes de Vicent Sanchis (Avui, diumenge).

Però cal votar “Sí o síííííííííííííííí...” diu Jordi Barbeta (La Vanguardia, diumenge), perquè així “no hi ha cap dubte que el Tribunal Constitucional actuarà com sempre amb sentit polític i evitarà el conflicte de legitimitats”.

Marçal Sintes (El Mundo, diumenge) és de l’opinió que aquest és el resultat que “s’imposarà sense dificultats”, un cop la societat catalana s’haurà apropat a les urnes “fent abstracció, o no posant en primer lloc el procés de més de dos anys que ens ha dut fins aquí”.

En qualsevol cas sínoblancnul, Francesc Puigpelat ens ofereix un manual d’instruccions per cadascuna de les opcions possibles davant l’urna, reconvertides en una sola paraula per obra i gràcia d’una nova subsecció de l’Avui. “Si vostè vol votar el 18 de juny, segueixi atentament les instruccions. No ens farem responsables del desastre si no ho fa així: costa més muntar un referèndum que un armari de l’Ikea”.

“Gràcies Iberia” és el paradoxal titular d’una “Engruna” de dilluns publicada a l’Avui per Joan Oliver, després que la companyia aèria hagi decidit suprimir un seguit de vols aeris des del Prat i pretengui fer passar la gent per Madrid. “El millor que ens podria passar és

que Iberia fotés el camp del tot i que ens deixés en pau per poder volar amb companyies més joves i ambicioses”, afegeix més endavant.

A tot això, Marçal Sintes, el dia abans, reclama a la secció “Diàleg” del mateix diari que s’acabin els tractes de favor per una empresa que “ha de deixar d’estar mimada en prejudici d’altres companyies que operen al Prat i, a més a més, s’han d’anul·lar els avantatges de què gaudeix gràcies al tracte preferent de què s’ha beneficiat fins ara”.

Les eleccions que hi ha hagut a Colòmbia tenen la perspectiva de Joan Roy al mateix setmanari: “Uribe va aconseguir seduir els colombians amb el triple vessant d’home dur davant les FARC, d’home treballador, feliçment casat i pare de dos fills, i de president paternal que escolta la gent en les visites de cap de setmana que fa regularment a diferents poblacions del país”.

Amb l’escusa del boom mediàtic d’El codi da Vinci, Ferran Sáez ens recorda la novel·la de Robert Graves Rei Jesús i el clàssic de Sigmund Freud Psicoanàlisi de l’art, on s’endinsa en l’obra de Leonardo da Vinci sota paràmetres psicoanalítics. Sáez conclou que “Dan Brown pertany a la digna indústria de l’entreteniment. Freud o Graves són una altra cosa. Que ningú es confongui, doncs”.

Polèmica també l’obra de Quim Monzó Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury pel fet que ha estat inclosa en els textos a comentar en l’examen de selectivitat d’aquest any,

malgrat que alguns l’han qualificat de pornogràfica i n’han demanat la retirada com a text de la prova. Anton Maria Espadaler (La Vanguardia, dissabte) “no aconsellaria uns pares tan sol·lícits que prohibissin Monzó, sinó que, en cas de dubte, i obrant amb justícia, com a molt deixaria els nens sense pati, sobretot si els veiés llegir sense la deguda atenció i mirant amb freqüència el sostre pensant potser en les perverses musaranyes”.

És el debat que, d’una altra manera, continua Oriol Pi de Cabanyes quan afirma, dos dies més tard al mateix rotatiu, que “entendre un missatge a fons és llegir-ne fins i tot les idees no explícites”.

I bé, cada cop és més a prop l’estiu. Valentí Puig assegura des de l’ABC de dimarts que “la sensació d’estiu reequilibra cada any què és in i què és out en preparació de l’apurar fins el fons les vacances” per, tot seguit, fer un seguit de llistats on queda reflectit precisament això: què és in i què és out.

Mirador

LA SOCIOVERGÈNCIA (I ALTRES ENIGMES)

Ferran Sáez Mateu

Hi ha conceptes inventats que, a còpia de ser repetits, prosperen, es van fent més versemblants, adquireixen consistència i finalment esdevenen reals. Així ha passat amb els ovnis, el monstre del llac Ness o el talent de Pedro Almodóvar, posem per cas. Darrerament es parla molt de l’anomenada “sociovergència”. I com que se’n parla tant, és probable que aquest híbrid contra natura acabi prosperant (però no perquè tingui futur, sinó només perquè alguns repeteixen incansablement que en té). Tot això té una història. La fantasia de la sociovergència –aquí cal refrescar la memòria– sorgeix als anys noranta de la ploma de determinats comentaristes polítics en general propers al PSC. El seu càlcul no era precisament innocent.

Sabien que, tard o d’hora, Jordi Pujol sortiria de l’escena política; però a diferència d’altres analistes menys subtils, també estaven segurs que això no implicaria la descomposició de CiU (premissa tàcita, òbviament mai formulada, de les expectatives a llarg termini del difunt Pacte del Tinell). És així com posaven sobre la taula tres elements claus: a) després del desgast de gairebé 24 anys de govern i de l’experiència nefasta dels acords amb el PP, CiU no obtindria una majoria absoluta ni per casualitat, però continuaria sent el partit majoritari al Parlament de Catalunya; b) el PSC tampoc podia assolir la majoria, però era la formació hegemònica a les principals ciutats del país, disposava d’una complicitat mediàtica gairebé grotesca i d’una enorme capacitat d’influència sobre bosses importants de la societat civil (associacions de veïns, etc); c) per raons molt diferents, la capacitat d’influència del PP i la d’ERC era limitada i del tot conjuntural. El PP era i és un partit majestuosament allunyat de la realitat del país, i ERC té una ànima antisistema que, des dels anys trenta del segle passat, porta els seus líders a prendre decisions contradictòries.

Sacsin ben sacsats aquests tres ingredients i ho entendran tot. La idea de la sociovergència es basa tot just en aquest càlcul, que no és precisament estúpid ni improcedent. D’alguna manera, la desoladora experiència del govern tripartit ha confirmat plenament aquesta manera de veure les coses. Fixem-nos bé, però, que aquesta inferència conté una discreta trampa dialèctica, un salt argumentatiu que costa de detectar. Aquí s’està jugant a confondre l’aritmètica parlamentària que, efectivament, pot conduir a un acord entre CiU i el PSC amb la realitat social des d’on sorgeixen els escons que després gestiona l’aritmètica parlamentària. Com totes les coses que es fan i desfan, la democràcia representativa presenta aquestes disfuncions.

Ras i curt: no em costa gens d’imaginar un govern de la Generalitat format conjuntament per polítics de CiU i del PSC, ni dubto de la seva possible eficàcia. El que no m’entra al cap és l’existència d’una majoria de la població formada per ciutadans “sociovergents”. Si més no, jo no n’he conegut mai cap, de sociovergent. Això sí: no descarto que ara surtin com els bolets, i no per conveniència sinó perquè estan sincerament escarmentats de la farsa política dels darrers dos anys i mig. Quan s’arriba a certs límits, la gent aparca les seves diferències ideològiques i aposta per fer feina, que d’això es tracta.

No sé pas si la sociovergència s’acabarà fent efectiva a nivell parlamentari, ni si prosperarà a nivell social com una mena d’híbrid ideològic. El que sé és que ara per ara no existeix ni, evidentment, pot arribar a existir amb el president Maragall en actiu. Però això ja és una altra història.

INSEGURETAT

Marc Prenafeta

Aquests dies el tema de la inseguretat ciutadana a Catalunya ha arribat a les portades de tots els mitjans de comunicació. La gravetat del problema és molt preocupant: els ciutadans no se senten segurs ni en les seves pròpies llars on són assaltats, agredits brutalment, humiliats, intimidats, una experiència horrible que no cal descriure amb més detall perquè és coneguda per tothom.

El primer comentari que se m’acut és recordar que la seguretat és un dret fonamental i la raó primera d’existir d’un Estat. Per tant, un desgavell com el que patim és una inoperància molt greu d’una obligació bàsica dels poders públics. Vagi això per als amants d’engrandir l’Estat en tots els ordres de la vida en perjudici de la llibertat individual.

No crec que els nostres responsables polítics hagin estat a l’alçada de la gravetat de les circumstàncies: ni han reaccionat amb rapidesa, ni han visitat les zones més afectades, ans al contrari, han esquivat el problema traspassant la responsabilitat a la ciutadania.

Em temo que reforçar les mesures policials no serà suficient per resoldre la situació, potser sí per mitigar-la però no per resoldre-la.

Hi ha qui culpa de la situació les noves formes d’edificació en urbanitzacions o vivendes unifamiliars. També s’ha dit que el problema és degut a la proliferació de segones residències i que, per tant, és un problema dels “rics”. No és cert que la inseguretat sigui present només a les vivendes aïllades, els robatoris nocturns també succeeixen en pisos de ciutats, en cases de zones poblades, etc. Potser sí que s’ha intensificat aquests dies en algunes zones rurals o d’urbanitzacions, però el problema afecta també les ciutats. A més, el model de vivenda unifamiliar estès en el territori és el més habitual a Europa i no per això creix la inseguretat. També em sembla evident que els principals afectats del problema no són “els rics” sinó les classes mitjanes, no cal insistir en aquest punt.

Aquests plantejaments em semblen molt condicionats ideològicament i gens propers a la realitat. Ja hi estem acostumats.

Entenc que el problema de fons rau en dues qüestions fonamentals. Les polítiques d’immigració i sobretot la legislació penal en aquesta matèria.

És evident que una política d’immigració més eficaç, rigorosa, basada en les necessitats del mercat de treball, seleccionada en origen i amb uns requisits rigorosos d’integració hauria evitat considerablement la massiva entrada indiscriminada d’immigrants, i entre ells unes minories de bandits que es refugien en els nuls controls d’entrada a l’Estat. Ara estem pagant els darrers cinc anys d’incompetència absoluta en aquesta matèria, de demagògia amb els“papers per a tothom” que tan d’ús recurrent en feia la progressia barcelonina quan la resta d’Europa estava ja penedint-se de polítiques laxes en aquesta matèria. Sigui dit de pas que la majoria d’immigrants no estan connectats ni de lluny amb aquest problema d’inseguretat, tot i que a alguns els hagi anat bé aquest fenomen per tal de criminalitzar tota la població immigrant. Una altra conseqüència injusta del fenomen.

Tot i així, és irrefutable que encara avui relacionar criminalitat i una part de la immigració es considera un tabú. Però l’evidència diu que la majoria dels bandits pertanyen a bandes d’Europa de l’Est o en alguns casos sud-americanes. Constatar aquest fet no vol dir criminalitzar la immigració. Estem d’acord que la immigració és bona, la llibertat de moviment ha d’existir, la mà d’obra la necessitem i la gran majoria dels immigrants són gent honrada que ve a guanyar-se la vida dignament. Però això no treu que en qualsevol país seriós ha d’haver-hi uns requisits per poder immigrar i unes obligacions d’integració. Això aquí no ha existit.

El punt anterior, lligat amb una legislació penal molt permissiva amb segons quin tipus de criminals, porta situacions esperpèntiques en què els lladres entren a comissaria al matí i surten al migdia, o que els jutges no els poden condemnar per robatoris en temptativa, furts, etc. Un autèntic despropòsit que a l’hora de la veritat dóna més drets a l’agressor que a l’agredit.

Un país on algú pot anar-hi sense cap restricció, on no tindrà obligacions, on si delinqueix no tindrà problemes i a sobre hi manquen forces de seguretat, és o no és un paradís per als malfactors?

> ENLLAÇOS RECOMANATS

www.chathamhouse.org.uk

Avui portem a aquest butlletí la ressenya sobre un centre d’estudis angloamericà de política internacional de prestigi mundial que, com a tal, es manté neutre de qualsevol afinitat ideològica. Es tracta del Royal Institute of International Affairs, nom oficial de l’entitat que és més coneguda com Chatham House, sorgida l’any 1919, arran de la Conferència de Pau de París de després de la Primera Guerra Mundial, quan els delegats nord-americans i britànics van concebre la idea de crear un centre d’estudis conjunt amb la idea de prevenir futures guerres.

L’entitat fa bandera de la neutralitat de la qual parlàvem abans, atès que el rol que s’autoatribueix és el de permetre que qualsevol participant pugui expressar-se lliurement en alguna de les seves reunions o actes però, en canvi, Chatham House no revela mai ni la identitat ni la filiació política de l’individu en qüestió.

Chatham House publica un newsletter bàsicament destinat a difondre els seus actes i també concedeix un premi, que en aquest cas ha recaigut en el president ucraïnès Víktor Iúsxenko.

Cal destacar, també, que, a banda d’algunes publicacions que són de pagament, es pot accedir a altres gratuïtes com l’edició resumida de la revista sexagenària nascuda al si de Chatham House, intitulada World Today. Tot això, a banda de l’ingent volum de documentació, entre articles, informes, conferències i altres possibilitats informatives que hom pot trobar a la pàgina d’inici.