El Butlletí nº 53SUMARI
|
El Butlletí NUM. 53 * Dijous, 01 de juny de 2006
> PORTADA Un govern que governi Les crítiques dels representants empresarials que el president de la Generalitat va haver d’escoltar durant les Jornades del Cercle d’Economia són un fet sense precedents. Mai els dirigents empresarials havien criticat així un president de la Generalitat, però és que mai el govern de la Generalitat havia arribat al grau de crisi actual. La necessitat d’un nou govern és evident no només per als empresaris sinó per al conjunt de la societat civil catalana. Cal un nou govern. Un govern que governi. > EDITORIAL LES CRÍTIQUES DELS EMPRESARIS
 Mai un president de la Generalitat havia hagut d’escoltar unes crítiques del món empresarial català tan dures com les que el president del Cercle d’Economia va adreçar al president de la Generalitat durant les Jornades de Sitges del darrer cap de setmana de maig. Les crítiques van sorprendre pel seu caràcter insòlit i per la seva duresa, però el fons de la qüestió és evident. L’empresariat català està profundament descontent de com ha funcionat el govern tripartit i no desitja que es repeteixi un govern d’aquest tipus.Evidentment, en una democràcia qui decideix qui ha de formar govern són tots els ciutadans mitjançant el seu vot i el vot d’un empresari val exactament el mateix que el de qualsevol altre ciutadà. Però un país no es tira endavant sense empreses i empresaris. Cap govern de cap país democràtic no es pot permetre tenir en contra els empresaris i menys quan les seves crítiques, com en aquest cas, no responen a la defensa d’interessos corporatius de cap mena sinó a la preocupació pel futur del país. A la preocupació per temes estratègics tan importants com ara les infraestructures, l’aigua o l’energia.
Precisament l’energia va centrar bona part de les Jornades del Cercle d’Economia. El debat va posar en relleu que mentre els polítics seriosos de tots els colors (des d’Artur Mas fins a Javier Solana) aposten per un debat responsable sobre com podem fer front a les necessitats energètiques del país, el govern de la Generalitat és incapaç de prendre cap tipus de decisió que permeti garantir l’oferta d’electricitat a mig termini.
L’empresariat català no demana un govern d’un color o d’un altre, encara que lògicament cadascú tingui les seves preferències. El que demana és un govern que prengui decisions que són vitals per al futur de l’economia i la societat catalanes. Demana un govern que governi. I aquesta no és una demanda només de l’empresariat, és una demanda del conjunt de la societat civil catalana que la Fundació Catalunya Oberta subscriu plenament.
> LA RODA DE MOLÍ  ESTADO DE LA NACIÓNUn discurs ple d’imprecisions
El passat 30 de maig va tenir lloc el debat del “Estado de la Nación” al Congrés dels Diputats. En aquest debat, el president del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, va fer un discurs sobre la situació d’Espanya, i aportava tot un seguit de xifres per avalar els seus arguments.
Però només començar el discurs ja ens trobem amb un munt d’imprecisions. Les xifres no quadren per enlloc.
Segons afirma el president, “el 2003 ens van visitar 52,5 milions de turistes”. Si mirem l’Enquesta de Moviments Turístics a les Fronteres (Frontur) del Ministeri d’Indústria, Turisme i Comerç, el nombre exacte de turistes que van visitar Espanya l’any 2003 va ser de 50,8 milions.
Segons afirma el president, “avui treballen amb nosaltres 2 milions d’estrangers”. En realitat, l’EPA (Enquesta de Població Activa) del primer trimestre del 2006 indica que el nombre d’estrangers que treballen a l’estat espanyol és exactament de 2,3 milions.
Segons afirma el president, “en aquests dos anys s’han creat 1,8 milions de llocs de treball, pràcticament 2.700 per dia”. Si dividim 1,8 milions entre 730 dies, el nombre exacte de llocs de treball creats per dia és de 2.465,75.
 Segons afirma el president, el nombre d’afiliats a la seguretat social a abril del 2006 és de 18.410.142. Si mirem la informació del Ministeri de Treball i Assumptes Socials, el nombre real d’afiliats a la Seguretat Social és de 18.559.178.Com és possible que el president del govern espanyol no faci servir les xifres exactes a l’hora de fer balanç de la situació del país, i només aporti imprecisions en el seu discurs? Això només s’explica pel poc rigor que caracteritza la política espanyola i pel poc amor a la veritat dels seus dirigents.
> UN COP D'ULL  Eleccions a Colòmbia amb reelecció folgada del president Álvaro Uribe, segona volta de les presidencials al Perú la setmana vinent, cimera de l’OPEP a Veneçuela…, Llatinoamèrica ofereix encara prou elements perquè mereixi els honors d’obrir aquesta secció d’anàlisi internacional.La victòria d’Uribe, després de fer passos significatius durant aquests darrers quatre anys en la lluita contra la guerrilla, demostra –com diu El Espectador– que “encara li queda combustible” i ara tindrà quatre anys més per endavant.
Un altre diari colombià, El Tiempo, diu per boca d’un dels seus columnistes que no hi ha novetats i que s’ha premiat el passat més que el futur. Per cert, és curiós de llegir el tautograma del mateix diari, amb frases que comencen per la mateixa lletra i plenes de sentit, és clar.
Xile, país veí del Perú, observa amb interès les eleccions on es decidirà el futur del país andí entre un candidat que ja va ser president, Alan García, –i no precisament amb gaire èxit econòmic i de gestió– i un militar populista i colpista, Ollanta Humala, que podria seguir la nissaga dels Chávez, Evo Morales i Fidel Castro. Les enquestes donen com a guanyador l’expresident. L’influent diari xilè El Mercurio aporta el testimoni i les impressions de sis personalitats de la societat peruana sobre unes eleccions que el diari qualifica com “les més difícils del país”.
A tot això, l’ascens de l’esquerra –Kirchner, Bachelet, Tabaré Vázquez– més el trío
 Castro-Morales-Chávez fa pensar a alguns que Sud-amèrica no té sortida. Financial Times desdiu aquesta afirmació i aposta per la potencialitat del Brasil, amb Lula al capdavant, per tirar del carro.El mateix diari financer de la Gran Bretanya ironitza –i critica– sobre els “fastos” que ha preparat Chávez per impressionar els seus hostes al Salt de l’Àngel, a la selva veneçolana, amb motiu de la cimera de l’OPEP, organització de la qual és membre en tant que productor de petroli. S’ha gastat cinc milions de dòlars en “detalls” com limusines blindades, obsequis en or, etc, que supera de molt el que els mateixos emirats àrabs hi destinen com a atencions protocolàries i multiplica per vint el cost d’una reunió ordinària a la seu permanent de Viena.
Si Chávez fa riure per les seves llargues perorates d’arrel castrista i quartelera, un altre polític que provoca hilaritat és Al Gore, el qui fou vicepresident durant vuit anys amb Bill Clinton. La simultaneïtat d’aparicions mediàtiques a Time, Vanity Fair i la publicació d’un nou llibre sobre qüestions mediambientals han fet pensar seriosament que vol optar a la Casa Blanca d’aquí a dos anys. Per si de cas, la premsa anglosaxona li recorda les seves relliscades i lapsus. “Li compraria vostè un bitllet usat per a la Casa Blanca?” es pregunta el londinenc The Times, mentre The Guardian cita la màxima de Scott Fitzgerald “no hi a boines segones parts a Amèrica” per desaconsellar-li el repte. I això que Gore s’ha fet rodejar d’una certa expectació que du el setmanari Time a presentar-lo cinematogràficament: “llums, càmera, Al Gore!”.
Per cert, posats a seguir fent especulacions electorals, Newsweek analitza el canvi en els hàbits dels ciutadans electorals que es pot experimentar amb la universalització d’Internet quant a coneixement de candidats i la irrupció de personalitats fins ara desconegudes. La revista recorda l’èxit que va tenir Ross Perot com a tercer en discòrdia en un sistema bipartidista com també que un 40% dels electors no pertanyen a cap partit.
Mentre certa premsa s’entreté amb aquesta travessa de si l’exnúmero dos de Clinton voldrà barrar el pas a l’esposa de Clinton, la premsa nord-americana de referència s’ocupa d’altres temes amb repercussió política on es juga realment la partida futura entre republicans i demòcrates. Entre d’altres, a les eleccions de mig mandat del proper novembre. Una d’aquestes cartes és la nova llei d’immigració aprovada al Senat per un marge suficient –per tant amb vots a favor i en contra dels dos partits–, qüestió que valoren The New York Times i Washington Post. L’USA Today, per cert, fa un estudi sobre el comportament dels americans envers els immigrants i distingeix quatre grups d’actituds, des dels intransigents als més oberts a acceptar-los a la societat. L’altre tema ha estat el judici pel cas Enron, l’escàndol financer que va fer trontollar fa uns anys les consultories de Wall Street a l’haver-se detectat l’engreixament artificial dels comptes d’aquesta empresa –i d’altres–. Naturalment havia de ser The New York Times qui prengués més interès en seguir el procés.
No ens movem de Wall Street perquè la City novaiorquesa ha estat reconeguda amb un
 important càrrec governamental. Després de molts anys d’executius procedents de la indústria, Bush ha escollit ara Henry M. Paulson com a secretari del Tresor, de manera que deixa la reforma fiscal a mans d’un analista de Goldman Sachs. Un canvi de façana per tal de mirar de redreçar la popularitat presidencial.Tot això sense oblidar el debat encetat fa uns mesos sobre l’excessiva dependència del petroli per part dels Estats Units. En haver-se obert la via a noves prospeccions a Alaska, l’editorial del Philadelphia Enquirer recorda que amb això no n’hi ha prou, que els Estats Units consumeix el 25% del petroli mundial i només té el 3% de les reserves, la qual cosa fa que s’hagi d’importar el 58% del total consumit. Solució que apunta el diari de Pensilvània? La mateixa que vénen dient tots des del mateix Bush: buscar energies alternatives.
El redisseny que s’està gestant en el mercat global de l’energia, no només del petroli, porta Le Monde a parlar d’un nou idil·li entre Rússia i la Xina. Aquesta és una arma que utilitzen totes dues potències davant la supremacia dels EUA. I és la que guarda, entre altres asos a la màniga, Putin amb vistes a la cimera del G-7 a Sant Petesburg el proper juliol. Le Figaro aprofita per detectar un cert refredament en “l’entusiasme prorús” que s’havia donat els últims anys entre Chirac i l’inquilí del Kremlin. I és que París no vol quedar fora de joc en el repartiment del pastís energètic entre els altres grans Estats del món.
Aquesta França cansada i sense rumb, a l’espera d’unes eleccions presidencials d’aquí a un any, és analitzada per un dels seus pensadors més prominents i provocadors, André Glucksmann, que parla de “França malalta” a l’alemany Perlentaucher.
Aquesta França és la mateixa que fa un any va fer encongir el cor a més d’un
 europeista que veia rodolar el projecte de Constitució europea pel no francès al referèndum que va convocar Chirac. Ara fa un any d’aquest rebuig que ha deixat enpantanegat el projecte de construcció europea. Financial Times apunta un lideratge d’alemanys i anglesos en detriment dels francesos. Altres mitjans britànics euroescèptics com The Independent es pregunta si cal esperar per reformar millor o, també, si ha estat un any per a la reflexió, però no per a la inacció. Curiosa la conclusió que treu The Economist a l’estratègia d’estar quiet: Holanda és la més entusiasta al pensar que Europa funciona i alhora és la més crítica sobre els beneficis que en treu de pertànyer-hi.El belga Le Soir demana redibuixar Europa i Le Figaro es pregunta, amb introspecció francesa, si el no de fa un any va ser un viratge o un miratge.
Més contundent són els alemanys com el Frankfurter Allgemeine, que acusen França d’haver cedit, sense fer soroll, a l’ideal d’integració. “Caldrà renovar les institucions” conclou per sortir endavant la ministra per Europa, Catherine Colonna, a L’Express.
Eppur si muove, Europa malgrat tot avança. S’acaba d’aprovar l’anomenada directiva Bolkestein sobre lliure circulació dels serveis a Europa. Tot i que amb noves retallades d’última hora, segons informa Le Figaro.
Però on Europa vol prendre consciència del problema és amb la immigració i el drama dels que escapen de la fam i la manca d’oportunitats a l’Àfrica. El Frankfurter Allgemeine es fa ressò dels ajuts europeus a Espanya, malgrat que sense la seva contribució. I des de la zona afectada, Senegal, arriben dos testimonis. Le Soleil
 equipara “Barça o l’infern” com a leitmotiv dels que marxen en falutxs des de Thiaroye-sur-Mer. I és que la ciutat on triomfa Eto’o és per a molts d’ells el referent de promoció i triomf personal. D’altra banda, Walfadjri reprodueix una conversa amb un jove senegalès immigrant il·legal on descriu les seves misèries i el cost econòmic de saltar a la llibertat.A Europa passen altres coses. Per exemple, a Itàlia, on se succeeixen eleccions municipals i un referèndum constitucional, de resultat incert, al cap de poc d’haver canviat de color el govern. Giovanni Sartori adverteix al Corriere della Sera sobre el perill d’un vot negatiu al referèndum –posició que defensa Berlusconi– perquè caldria veure qui administraria aquest resultat que no condueix enlloc. Com passa a molts referèndums, per cert. Una curiositat. Berlusconi es va acomiadar per carta dels altres caps de govern europeus en un to amigable i carinyós. “Caro –benvolgut– José Luis” s’adreça, per exemple, a Rodríguez Zapatero, en la lletra que reprodueix L’Espresso, de qui s’acomiada amb una forta abraçada després d’advertir-li que “tornaré aviat”.
Un apunt final per a la reflexió dels seguidors dels corrents del pensament. Bérnard-Henri Lévy, al seu bloc de notes de Le Point, s’alinea amb els catòlics en la polèmica desfermada de nou per la versió cinematogràfica del Codi da Vinci. I a L’Express, Eric Conan condueix un minuciós estudi titulat “No apaguem els llums” per defensar la llibertat de pensament enfront dels fonamentalismes i totes les formes d’obscurantisme i d’evitar polemitzar sobre les pròpies idees o les dels altres.
Veus de la Fundació
“La meva veïna està neguitosa perquè tem que li entrin a casa mentre dorm”. Aquest sentiment es correspon amb una de les pors que està tenallant els catalans, arran de l’allau de robatoris, amb més o menys silenci, amb més o menys violència, que s’estan produint els darrers dies al país i que han encès l’alarma social. I així comença Marçal Sintes el seu article de divendres a l’Avui, on es pregunta si els Mossos d’Esquadra poden “lliurar amb garanties aquest combat” contra la darrera onada de violència contra la propietat privada. Sintes adverteix: “Hi ha el risc, a més, que el govern
 espanyol –que ha anunciat la creació d’un Centre d’Intel·ligència contra la criminalitat organitzada– pretengui apropiar-se d’aquest àmbit d’actuació tot reservant els Mossos a un paper no d’igual a igual sinó subsidiari i dependent”.I a la picota guanyada a pols, la consellera d’Interior, Montserrat Tura. Joan Oliver (Actual) resumeix les dues raons principals de les crítiques que rep: els robatoris i els aldarulls provocats a partir de les celebracions futbolístiques. En el primer cas, l’articulista ens explica la tàctica que segueix Tura: “primer la consellera va voler fer-nos creure que tot era pura invenció; després, que tot era culpa dels ciutadans que no tenen alarmes i reixes a casa; després, que els atacs no eren obra de bandes estrangeres i després, no sé quines històries més. Fins que al final va haver de reconèixer l’evidència: que feia falta més vigilància policial”. Oliver també recorda que sobre el tema de les celebracions a Canaletes la consellera va voler “traslladar la responsabilitat als ciutadans i va assegurar que les celebracions s’havien de fer a una altra banda, afegint-se així a les curioses teories de l’alcalde Clos. La consellera va dir textualment que calia ‘generar una nova tradició’”, una declaració molt en sintonia, segons Oliver, amb la manera de fer de Maragall que “si alguna cosa ha fet en els tres anys escassos que ha ocupat la presidència de la Generalitat ha estat ‘generar noves tradicions’. Unes ‘noves tradicions’ que duraran tan poc com el seu govern”.
També Salvador Sostres (Avui, dijous) s’ocupa de la consellera. Tan és així que, ara amb celeritat, l’endemà del seu article, aquesta el contestava al mateix diari. Sostres diu: “Montserrat Tura va arribar a la conselleria d’Interior prometent que amb ella arribava un nou estil de fer política basat en l’eficàcia. I en fi, es comença dient que era impossible controlar els delinqüents que assaltaren comerços el dia de la celebració de la Champions i s’acaba amb quatre romanesos que t’han entrat a casa”.
En fi... Potser canviaran les coses a partir del 18 de juny. Com a mínim, Jordi Barbeta (La Vanguardia, diumenge) opina que el referèndum estatutari constitueix “una oportunitat sense precedents perquè, aprovat l’Estatut, el debat ideològic sobre la qüestió nacional passarà inexorablement a un segon pla, i a diferència del que va passar el 1980 les institucions catalanes ja estan consolidades”.
Joaquim Colominas (Avui, dissabte) pronostica que “si el referèndum fos avui, la
 participació voltaria el 55% (una mica més baixa que la mitjana de participació de les eleccions catalanes). El sí s’imposarà amb un percentatge que s’aproparà al 65% i el no obtindrà el 35% restant”.Al voltant de la cita, Ramon Tremosa, dos dies abans a la secció d’aquest diari on habitualment escriu, avisa: “s’acosta el referèndum i sembla que el president ZP oferirà, per mitjà d’una llei estatal, un consorci per gestionar el Prat. L’experiència de la cessió dels ports a la Generalitat del 1996 mostra, però, que quan un partit recupera la majoria absoluta a Madrid (com va passar l’any 2000) es pot fer marxa enrere controlada en la cessió”.
I diumenge, Vicent Sanchis, al mateix diari fa una radiografia d’una societat amb molts punts de contacte respecte a les aspiracions amb la catalana, però amb un modus operandi moltes vegades absolutament a les antípodes: el País Basc. Ara en procés de pau, però en una situació en què “el nacionalisme basc no vol renunciar a un debat paral·lel –que, al seu entendre, és l’única via per consolidar la pau– sobre la relació que Euskadi ha de mantenir amb la resta de l’Estat. Una relació que s’ha de basar en la igualtat i que ha d’incloure el dret a exercir l’autodeterminació”.
D’una altra manera veu les coses Valentí Puig (ABC, dimarts), que observa tot un seguit d’errades en Zapatero i, encara més: “que depengui tant de les exigències iniqües d’Otegui i d’ETA fa al govern socialista encara més vulnerable”. Per inclinar la balança cap a una altra banda, en el seu article “Com seduir sent el PP” aclareix que “no es tracta que Rajoy aquest estiu es fotografiï en tanga. El que està en suspens és la remodelació d’un discurs polític, el seu encarrilament sense discordances i que aquest anar-se carregant de raó que Rajoy aconsegueix en les seves millors intervencions tingui un cert toc de seducció”.
I si del líder del PP ens parla dimarts, en un context europeu, el dijous anterior al mateix diari madrileny, Puig assegura –i torna amb el tema de la seducció– que “el que segurament falten són lideratges forts i clars, amb capacitat de seducció i valor operatiu. De moment, Angela Merkel viatja”.
Joan Roy observa, per la seva banda, problemes paral·lels, que explica en el lid de la seva crònica a l’Actual: “consolidar la llibertat, que sempre és més econòmica que política, requereix derrotar el fanatisme. A Europa costa de quallar l’axioma, tot i el colpidor exemple dels Estats Units”.
Un país que també té els seus reptes, com el de la immigració. Diana Negre, tot just després, ens explica les dificultats que hi ha per aprovar la reforma de la llei que regula la matèria: “el problema no és només la gran diferència de posicions entre uns senadors
 i els altres, fins i tot dins el mateix partit, sinó especialment que la versió que pugui aprovar el Senat, divendres 26 de maig, és totalment contrària a l’esperit de la llei votada per la Cambra de Representants l’any passat i es fa molt difícil que es puguin superar diferències”.També difícil ho pot tenir Espanya, ara arran del progrés tecnològic de la Xina, tal com adverteix a La Vanguardia, dilluns, l’exambaixador espanyol al gegant asiàtic Eugeni Bregolat, quan afirma que “els països que estem a la cua del gran grup capdavanter, com Espanya, serem els primers a patir la competència xinesa”.
Qui sembla que ja pateix la competència, segons algunes teories, és la indústria cinematogràfica, que va perdent espectadors arreu del món en favor d’altres formes d’entreteniment. Natàlia Molero (Actual), però, puntualitza que “sempre hi haurà grans audiències a l’entorn de produccions molt específiques, i aquí juga un paper la qualitat i altres valors sentimentals. Segur que la propera d’Oliver Stone sobre l’11-S a Nova York omplirà totes les sales”.
I ja en crisi total, com a mínim a Catalunya, està el món taurí. Però malgrat l’opinió contrària de molta gent, a Barcelona hi ha una tradició de “quatre segles de corrides de toros”, com titula Roger Jiménez (El Mundo, dilluns) una Crònica històrica que recorda que “als annals del toreig català figuren noms com Mario Cabré, Joaquín Bernadó i Juan
 Balañá, així com nombrosos empresaris i promotors. Les penyes taurines es compten per desenes i reivindiquen la festa davant la proclama de l’Ajuntament, que declara Barcelona plaça antitaurina”.També fa retrospectiva Ferran Sáez quan es dedica a visitar les botigues d’antiquaris i després ens ho explica a l’Avui de dissabte, tot posant l’accent en què “freqüentant aquest circuit, però, un s’adona que es va fent vell. Darrerament he comprovat que hi ha dos objectes amb molt èxit: els envasos de vidre dels entranyables sifons i les màquines d’escriure portàtils. Localitzar-los en el context de les ‘antiguitats’ (?) fa feredat, en la mesura que pertanyen als nostres records”.
En canvi, tot el que envolta els avenços informàtics és el súmmum de la modernitat (prou que ironitza sobre aquesta màxima Sáez en l’article anterior; no explícitament sobre la informàtica, però sí sobre alguns estris electrodomèstics d’última generació) que ens aporta possibilitats com els blogs o diferents opcions d’intercanvi d’informació personal mitjançant Internet. Jordi Graupera (Avui, dijous) dissecciona aquest món: “companyia i consol. Són col·lectius de joves intercalats els uns amb els altres com els cercles secants que estudiàvem a l’escola”.
En ocasions, però, passat i present poden solapar-se en circumstàncies curiosament paral·leles. Anton Maria Espadaler (La Vanguardia, dimarts) llença un dard contra “les reaccions desdenyoses dels qui troben en aquest buit ocasió de censura pel simple fet que el seu origen sigui esportiu”, en un article on compara el buit que hi ha als carrers en esdeveniments com la passada final de la Lliga de Campions amb una situació descrita a la novel·la catalana del segle XV Curial e Güelfa, on passa, si fa no fa, el mateix.
I hem volgut deixar per al final (tot i que, ben lògicament, podria acompanyar molt bé les paraules d’Eugeni Bregolat) la referència a l’entrevista al professor Andreu Mas-Colell publicada a La Vanguardia de dimarts. El titular: “La competència de la Xina i l’Índia en R+D ens obliga a fer ciència de més qualitat”.
Mirador
DECLARANT VICTÒRIA
 A només cinc mesos de les eleccions que poden ser el toc final del desastre per a la presidència de George W. Bush, la Casa Blanca sembla recórrer a l’estratègia de “declarar victòria” a l’Iraq i posar l’atenció del país en altres punts que poden ser més favorables al president, que no s’ha beneficiat per res de la bona economia perquè els nord-americans veuen com la situació iraquiana és cada cop més dolenta.Bush ha presentat el nou govern iraquià com una “victòria de la llibertat” i, indirectament, com l’èxit que possiblement Washington necessita per començar a retirar els seus soldats i presentar l’expedició militar com un guany i no com el problema que ha estat fins ara. Finalment, el president es podrà dedicar a parlar de la bona situació econòmica i no perdrà el temps amb els problemes internacionals.
El problema per a Bush és que ni resulta fàcil vendre una interpretació favorable al Iraq, ni els aspectes bons semblen duradors: l’economia –que hauria de ser el seu punt fort– comença a donar senyals preocupants i la immigració –que havia de guanyar el suport dels llatins i dels empresaris– sembla tan empantanegada com els altres projectes de reforma de la seguretat social o del codi fiscal.
Ni un terç dels nord-americans donen suport a Bush, que en aquest moment del seu mandat es troba en pitjor situació que qualsvol president des de la Segona Guerra Mundial: ni tan sols Carter, amb un 49% d’aprovació, va arribar tan baix. Això ha de preocupar els legisladors republicans, en risc de perdre la majoria a les dues cambres del Congrés.
Els inquieta especialment la Cambra de Representants, perquè només ha estat sota control des del 1994, quan després de mig segle de majoria demòcrata, la gestió del president Clinton i la divisió dels demòcrates els va ajudar a recuperar-la. Ara, els republicans estan igualment dividits, el Congrés és poc efectiu i Bush està molt pitjor que Clinton, que tenia el suport del 48% dels votants.
No fa gaire que Bush va portar canvis a la Casa Blanca i els seus caps de gabinet, però cap remodelació ministerial pot fer oblidar el nombre de soldats que moren diàriament a l’Iraq –o tornen greument ferits– sense que hom vegi una millora en l’estabilitat d’aquell país ni cap benefici econòmic en l’abundància i bon preu de la gasolina.
Cada cop que hi ha bones dades d’atur o de creixement, Bush envia els seus col·laboradors a parlar amb els mitjans, però la gent no queda gaire tranquil·la perquè les seves butxaques pateixen cada cop que han d’omplir el dipòsit i encara se senten menys segurs amb les pèrdues en el mercat immobiliari, agreujades encara més per l’encariment de la gasolina.
El “somni americà” de tenir una casa amb jardí enmig de la natura és cada dia més llunyà: no només perquè la natura està a més distància, sinó perquè aquesta distància s’ha fet molt cara. Els nord-americans, que estaven disposats a perdre 3 hores diàries a la carretera per tenir una casa gran amb jardí, comencen a fer com els europeus i volen viure a prop de les ciutats per estalviar combustible. Això no els agrada, i es comprèn perquè les ciutats no ofereixen les atraccions socials i culturals d’Europa.
Per acabar-ho d’empitjorar, les borses han tingut unes baixades importants, de gairebé el 5% en poc menys d’una setmana. La pèrdua no es limita als “rics”, perquè més de la meitat dels nord-americans tenen inversions directes en les borses o indirectes en els seus fons de pensió (que constantment els tenen al corrent del valor de les seves inversions).
Bush ni tan sols es pot consolar amb el fet que Ronald Reagan, el republicà més popular del darrer mig segle, ocupava el tercer lloc començant per la cua de les enquestes poc abans de les eleccions parcials: Reagan tenia el 42% l’any 1982, quan el país encara s’estava recuperant de les seves dificultats econòmiques. Aleshores, els republicans estaven units i una part dels demòcrates que havien votat per ell després de la débâcle de Jimmy Carter encara li donaven la seva confiança. Avui els qui estan units són els demòcrates, i els republicans que van votar per Bush estan desorientats i busquen la seva salvació en altres llocs.
REPÚBLICA?
 El 18 de juny farà vint anys exactes de la mort de Joan Oliver, Pere Quart. Es tracta d’un pseudònim que fa referència directa al trencament del llinatge monàrquic català després del Compromís de Casp, i al fet que Pere III el Cerimoniós és considerat l’últim gran rei de la Casa de Barcelona. En resum, una evocació de la nostra pèrdua de llinatge monàrquic propi: Catalunya, de fet, no té rei.Escric això perquè els últims tres anys hem estat envaïts d’una intensa propaganda republicana (i no em refereixo a ERC, sinó al republicanisme en general) que sincerament em costa molt d’entendre. En parlo sovint amb els militants d’ERC, i no acabo de trobar-hi una resposta satisfactòria: per què un partit independentista es defineix com a republicà, si és evident i notori que a Catalunya no tenim rei? Republicanisme contra quina monarquia? Evidentment només poden estar fent referència a l’espanyola, i el republicanisme per tant deu tenir el record posat en la Segona República que s’instaurà a l’Estat. El que no acabo de comprendre, doncs, és què té a veure tot això amb la promoció de la independència de Catalunya.
Els infinits homenatges que durant aquests anys el govern tripartit ha fet a les tropes republicanes, a la causa republicana, a la idea de la Federació Ibèrica i a la confrontació ideològica reduccionista entre dreta/franquisme i esquerra/democràcia ha estat d’una barroeria insuportable. La pretensió és evident: fer veure que no hi va haver demòcrates fora del republicanisme i l’esquerra (elevats a sinònims), i que no hi va haver resistència antifranquista que no passés per ERC, el PSOE o la CNT (per posar alguns exemples). I jo em pregunto: em poden dir per quins motius exactes fou assassinat Carrasco i Formiguera? Em poden asseverar que Companys fou executat només pel fet de ser republicà i d’esquerres? Em poden dir per quins set sous Pujol va ser empresonat?
La República era un projecte molt més democràtic que el franquisme, evidentment. I els valors republicans fan goig especialment si els considerem des del seu origen en la Revolució Francesa, que fou una revolució eminentment burgesa i embrió del liberalisme polític. Però la República mai no va ser, nacionalment parlant, cap solució per a Catalunya. Només va suposar un instrument útil per vehicular els anhels de llibertat per vies democràtiques: en cap cas va suposar una solució al contenciós. No oblidem que Azaña fou el primer a escriure que “si lo que pretenden es descuartizar España, ante esto me indigno”. La República no va suposar en absolut cap precedent de solució del famós encaix, sinó un simple senyal que va existir una Espanya incipientment democràtica. Llàstima que la República quedés segrestada, després, per una pretensió de superioritat moral esquerrana que manifestà uns obvis tics totalitaris. I llàstima que molts, a causa d’això, haguessin fins i tot de prendre opció per l’únic bàndol que almenys els assegurava que ningú no els mataria per catòlics ni per defensar la propietat privada. República? Federalisme? Monarquia? Dictadura? Que s’aclareixin entre ells. La nostra lluita és una altra i no ens deixarem distreure.
> ENLLAÇOS RECOMANATS
L’Institut Hoover és un centre públic de recerca política que està integrat a la Universitat de Stamford. Va néixer el 1919 amb la idea d’estudiar les causes i efectes de la Primera Guerra Mundial i, com indica el seu nom, el seu fundador és Herbert Hoover, que anys més tard esdevindria el 31è president dels Estats Units.
Com a entitat pública, no està adscrita a cap partit ni té capa afinitat governamental, i la prova més fefaent és el fet que, actualment, té un il·lustre membre en excedència: la secretària d’Estat nord-americana, Condoleezza Rice, que s’ha donat de baixa temporal a causa precisament del seu càrrec. I ja que parlem dels seus membres, entre ells també podem destacar l’economista Milton Friedman, l’historiador britànic Timothy Garton Ash, l’escriptor rus Aleksandr Solzhenitsin, l’expremier britànica Margaret Thatcher o l’economista Robert J. Barro.
Si hi ha algun tret que es pot remarcar de l’entitat és el seu internacionalisme a l’hora d’abordar els temes. Només cal veure l’índex de col·leccions per saber que podrem trobar, al seu fons documental, referències de gairebé totes les regions del món. De fet, la biblioteca de l’Institut Hoover conté prop d’un milió de volums i els arxius volten els 60 milions de documents i prop de 100.000 pòsters de caràcter polític.
|
Copyright © 2005 Fundació Catalunya Oberta