El referèndum pel qual ha apostat més del 55% dels electors de Montenegro per la independència de Sèrbia ocupa, com és obvi, bona part de les columnes editorials i dels comentaris a la premsa europea. El fet que esdevingui l’Estat número 48 d’Europa i aspirant seriós a ocupar una plaça a la Unió Europea ajuda a la interpretació dels fets.

Pel britànic The Times, Montenegro ha sabut fer l’elecció correcta al moment oportú, precisament quan Sèrbia es veu més pressionada pels dirigents comunitaris per la poca col·laboració a l’hora de buscar els dirigents del règim sanguinari de Milosevic. L’econòmic Financial Times, per la seva banda, titula molt gràficament que “se’n va” a córrer en solitari.

Altres mitjans són un pèl reticents o com a mínim posen un crit d’alerta. The Daily Telegraph, per exemple, és dels que creuen que s’haurà d’aclarir el grau de vinculació amb l’Europa institucional. Le Monde, que ja es retrata titulant “Balcanització”, defensa que no es pot obligar a viure junts a qui no vol però alerta dels perills d’un corrent de mimetisme a altres indrets. També l’altre principal diari francès, Le Figaro, juga amb la por: “atenció a l’efecte dominó”, per concloure que aquest procés secessionista no ha de ser un precedent per a ningú.

El setmanari alemany Der Spiegel utilitza l’expressió “una boda forçada a punt pel divorci” per descriure el desgrat amb què vivien les dues comunitats.

Montenegro, certament, és una preocupació –o una esperança– europea. La premsa nord-americana hi ha passat bastant de puntetes. The Wall Street Journal ha editorialitzat en un sentit també catastrofista perquè veu darrere l’experiència de Montenegro un precedent per a Flandes i Valònia (ara, de Bèlgica) i, sorpresa! Per Catalunya i el País Basc. A The New York Times, però, es destaca el marge estret de vots que ha decidit la independència, però no mereix un lloc a portada.

Els Estats Units han parlat d’altres coses, com també la premsa econòmica. Vegi’s, si no, The Wall Street Journal i Financial Times. Es tracta de l’oferta de la Borsa novaiorquesa per dominar l’Euronext, l’homònim europeu de Wall Street però sense parquet. 21.000 milions de dòlars estan damunt la taula, on també s’hi han presentat els alemanys. És interessant la informació publicada al respecte per The Times on queda clar que a l’inici, Euronext va ser un intent de la borsa de París per tenir més poder que la City londinenca. I per Le Point, si quallés l’oferta alemanya el pacte seria mantenir la presidència per a França un any i mig i després passar-la a mans alemanyes.

Tot això passa, per cert, mentre les borses de mig món tremolen pels vents de crisi que diuen sentir que s’acosten. Fa un mes i mig, el Banc Mundial va encarregar un informe sobre el creixement de la teoria del creixement que acabaria donant-li el Nobel a Robert Solow. The Economist interioritza en la qüestió i es pregunta si el creixement es medeix únicament pel progrés tecnològic o també per les idees.

Els rumors de crisi, recessió i pujada de tipus no són aliens a la baixada d’algunes matèries primeres però també a les incerteses energètiques. La premsa britànica recull les inquietuds d’Ucraïna pel poder que acumula Rússia en la possessió i conducció de gas. The Times parla obertament d’un càrtel gasístic entre Rússia i Algèria, Financial Times esmenta les pressions del govern de Kíev a la resta de potències perquè facin entrar en raó Putin i novament The Times es fa ressò d’un informe de l’Agència Internacional d’Energia que posa en qüestió el proveïment dels propers anys per Gazprom.

Per cert, sense sortir de Rússia. Fortíssim l’editorial que Le Monde dedica amb motiu de la recent presidència de Rússia –per torn– al Consell d’Europa. L’influent diari de l’esquerra i la progressia europea troba fortíssim que Moscou lideri una institució encarregada de la defensa de la democràcia i els valors humans.

Un antic país satèl·lit –Polònia– mereix també aquesta setmana dues referències i no precisament positives. La deriva ultranacionalista i ultracatòlica a què s’està abocant el país amb el nou govern i el nou president són objecte d’articles a l’alemany Die Welt i a la revista italiana L’Espresso, que fan un retrat dels ara totpoderosos germans Kaczynski que copen altes parcel·les del poder.

La campanya denigratòria de pressió a què s’ha vist abocada Hirsi Ali, l’eurodiputada holandesa d’origen somalí que acabarà volant cap als Estats Units, és considerada per molts un triomf de la intolerància malgrat que ella hagi estat sorpresa in fraganti sobre els seus antecedents per obtenir la nacionalitat. Der Spiegel analitza la situació i defensa aquesta dona, lluitadora contra els islamistes intolerants, apel·lant al que pensadors lliures com Voltaire i Erasmus dirien en aquests moments!

La polèmica també ha envoltat l’estrena de la versió cinematogràfica d’El Codi da Vinci. Un columnista del prestigi de Gianni Riotta aplaudeix des del Corriere della Sera la transparència de l’Església catòlica i de l’Opus en aquesta batalla de la propaganda.

Un altre articulista d’anomenada, Charles Krauthammer, de The Washington Post, desmenteix que la seguretat de les fronteres hagi de ser una preocupació únicament dels conservadors.

Per cert que aquest columnista forma part de l’elit de periodistes i intel·lectuals considerats “de capçalera” per l’staff de Financial Times (i 2). Un mitjà que, com recorda el seu editorial, sempre havia jugat amb la imatge que allò que no publica el seu diari no és notícia. Ironies!

Un apunt del Pròxim Orient. D’una banda plouen crítiques a la repressió amb què Mubarak intenta respondre als seus opositors. En parlen Le Monde i The Washington Post, diari aquest darrer que, a més, demana a Bush revisar l’ajut econòmic que atorga a Egipte com a aliat i protector enfront els sectors islàmics més fonamentalistes. D’altra banda, les reaccions al viatge d’Olmert a la Casa Blanca. El primer ministre israelià ha vist com el diari jueu Haaretz li demanava claredat en la definició del procés a Cisjordània, mentre que el diari saudita Dar al-Hayat defineix la situació com el moment de la veritat per als Estats Units i per als palestins. També el diari de la capital federal nord-americana recordava que les converses de pau estan aturades, de fet, des del 2001.

I acabem amb el Barça i el ressò que ha tingut el triomf a la Champions a la premsa de fora. Més enllà de les cròniques més convencionals de tipus eminentment esportiu –Daily Mirror anglès o The New York Times i The Washington Post als EUA– hi ha dos articles que mereixen una certa atenció. El del setmanari Time, amb un títol orwellià –“Homenatge a Catalunya”– retrata el que representa el club blaugrana en el sentiment nacionalista i el que suposava en l’època de la dictadura franquista. Aquesta conjunció d’internacionalisme i, alhora, localisme no té res a veure amb el seguiment que Cameroon Tribune fa de la seva figura nacional, Samuel Eto’o, “fill del Camerún” que va passejar orgullós la bandera del seu país sota la gesta de l’Stade de France la nit triomfant de París.