El Butlletí nº 51SUMARI
|
El Butlletí NUM. 51 * Dijous, 18 de maig de 2006
> PORTADA Maragall ha de parlar clar A un mes vista del referèndum de l’Estatut, la política catalana segueix empantanegada a causa de la crisi irreversible del govern de la Generalitat que ho contamina tot, fins i tot el referèndum. Pel bé del país, el president Maragall hauria d’anunciar oficialment la data de les eleccions al Parlament de Catalunya i hauria de clarificar que ell no tornarà a ser candidat. > EDITORIAL L’ÚLTIMA CRISI
 La crisi del govern de la Generalitat que ha culminat amb l’expulsió dels sis consellers d’Esquerra i el nomenament de tres nous consellers provinents de l’aparell socialista és, ha de ser, la darrera d’aquest govern. Un govern que està ja clínicament mort i que només sobreviu perquè el president Maragall ha decidit fer primer el referèndum de l’Estatut i deixar per a la tardor les eleccions al Parlament de Catalunya. Unes eleccions obligades perquè aquest govern ja no disposa de majoria per governar. Unes eleccions que s’han de celebrar tan aviat com sigui possible per permetre que el nou govern de la Generalitat prengui possessió abans de final d’any i pugui elaborar els pressupostos del 2007. Amb la inestabilitat crònica del govern Maragall, portem tres anys perduts i no ens podem permetre de perdre’n un altre per mer càlcul electoralista.En aquest context de final d’etapa, és inevitable que el referèndum de l’Estatut del proper 18 de juny tingui múltiples significats. Els ciutadans no votaran només en funció del text del nou Estatut, sinó també en funció del comportament passat i de les perspectives de futur que ofereixen els diferents partits polítics i els seus dirigents. Inevitablement, l’endemà del referèndum el resultat serà llegit en clau de partit o fins i tot d’aspiracions personals. Pel bé del país caldria que aquests factors no fossin determinants en la decisió que prenguin els ciutadans el dia 18 de juny. Pel bé del país caldria deixar clar que la data de les properes eleccions i els caps de llista que s’hi presentaran no depenen del resultat del seu vot en el referèndum.
Pel bé del país caldria que el president Maragall clarifiqués ja des d’ara mateix si ell serà novament candidat a la presidència de la Generalitat. En el cas que anunciés la seva decisió de continuar, el referèndum es convertiria inevitablement en un plebiscit sobre la seva persona i donaria ales als partidaris del “no”. Si anunciés, en canvi, que no tornarà a ser candidat (com és lògic, atenent que és el màxim responsable del desgovern d’aquests darrers 30 mesos) reforçaria el “sí” i podria aspirar a un final honorable de la seva carrera política.
Pel bé del país caldria, doncs, que el president Maragall anunciés que la seva carrera política s’acaba el 18 de juny i que, a partir de l’endemà, l’única cosa que farà el seu govern serà convocar eleccions tan aviat com sigui possible. Tot el que sigui perllongar l’ambigüitat i intentar allargar l’agonia del govern només servirà per deteriorar encara més la confiança dels catalans en les seves institucions i per convertir els resultats del referèndum del 18 de juny en un popurri d’impossible interpretació.
> LA RODA DE MOLÍ  012Un estudi per res
Segons una nota de premsa de la Generalitat, gràcies a un estudi recent encarregat per la Direcció General d’Atenció Ciutadana (DGAC), organisme responsable del servei d’atenció ciutadana de la Generalitat de Catalunya (el 012), “han fet balanç de l’evolució del servei durant els darrers dos anys, en què es continua registrant un significatiu augment de trucades de la vora del 25% des del 2004”.
Si mirem les trucades rebudes pel 012 durant els darrers dos anys resulta que “l’increment de trucades al 012 entre l’agregat de tot el 2004 (2.018.632 trucades) i l’agregat de tot el 2005 (2.369.535) ha estat del 17,4%”. Sembla una mica exagerat i no gaire precís afirmar que aquest increment és “a la vora del 25%”.
Derivat d’aquest mateix estudi, arriben a la conclusió que la millora de la qualitat del servei és la causa d’aquest increment de les trucades. Desconeixem per quina regla de tres estableixen la relació causa-efecte d’aquests dos aspectes perquè entre les preguntes plantejades als usuaris del 012 no n’hi ha cap que els relacioni. Però és que a més, els resultats de l’estudi no semblen indicar una millora de la qualitat, sinó més aviat tot el contrari. Als gràfics de l’estudi presentats al dossier de premsa, podem veure que entre el 2004 i el 2005 baixa el grau de satisfacció dels usuaris del servei. I
 també baixa el percentatge d’usuaris que consideren que “l’última vegada li van resoldre correctament la seva consulta”, que “el/la van atendre en la llengua que vostè utilitzava”, que “li van solucionar la consulta ràpidament”, i que “no va haver d’esperar-se massa abans que l’atengués una operadora”.O bé no saben fer càlculs ni interpretar les xifres o bé no calia que encarreguessin un estudi per després dir mentides.
> UN COP D'ULL  Llatinoamèrica ha centrat bona part de l’atenció informativa dels darrers dies. Per Evo Morales i la seva irrupció provocadora a Europa –amb presència a Viena, París, Estrasburg i Brussel·les, però no pas a Madrid– i per la revolta presidiària al Brasil de Luiz Inácio Lula. Tot va començar amb una cimera convocada per estrènyer les relacions entre Europa i l’Amèrica Llatina a Viena. Bones paraules, com és habitual, i poca plasmació en realitats. Contemporàniament en el temps, els líders emergents de l’esquerra es barallen entre ells. Els indígenes Evo Morales (Bolívia) contra Alejandro Toledo (Perú), que ja ho deixa. Lula (Brasil) pel mig. I mentre els líders –Rodríguez Zapatero inclòs– riuen les gràcies a la noia activista de Greenpeace que es passejava en bikini entre els estadistes, Bolívia dóna una volta més a la torca i llença un ultimàtum a BBVA i a l’asseguradora suïssa Zurich. Ens n’assabentem per l’argentí Clarín perquè, com als vells temps, la premsa de fora en parla més que l’espanyola. El president cocalero, Evo Morales, aprofita l’estada a París per “tranquil·litzar”els mercats: “volem un acord amb Total”.
 I si Bolívia està assajant la revolta dels pobres –en realitat de l’Estat– en l’afany de quedar-se gratis els jaciments petrolífers, el Brasil ha viscut cinc dies enmig del foc a l’estat de São Paulo, el més poblat del país. El que va començar com una revolta a 51 presons dirigida per un conjunt de gàngsters, expressió del francès L’Express, es va estenent pels carrers fins a deixar un balanç dramàtic de 115 morts, segons el balanç de The New York Times. Un balanç, que com diu O’Globo, és massa gran perquè ens interessin les causes del conflicte. El diari Folha de São Paulo informa dels primers incidents i el també brasiler Estado de São Paulo dóna compte del suposat acord entre les autoritats i els capos d’aquest ferment revolucionari per acabar amb els aldarulls que ningú no sap quina intencionalitat tenien. Resta un tercer personatge al dramatis personae de la setmana a Llatinoamèrica: el president veneçolà Hugo Chávez. La seva irrupció a Londres és objecte d’un editorial i un llarg article valoratiu a The Guardian. Tot per recordar que és l’enemic número 1 de Bush a l’hemisferi sud.
I encara un altre apunt d’aquell continent tan llunyà des de molts punts de vista: físic, però també anímicament i sentimental. L’admissió de Cuba al consell de Drets Humans de l’ONU és rebuda amb agressivitat per la colònia contrària a Castro i pels mitjans que li són més hostils com el principal diari de Florida, Miami Herald.
Canviem d’escenari dins el continent americà. Ens atansem al nord, centre del món en moltes facetes. The Washington Post critica la nova baixada d’impostos, que beneficia la gent de més recursos i que no té més motivació que l’electoral davant la convocatòria a les urnes del novembre. The New York Times fa examen de consciència i reconeix que ni els nord-americans ni els altres (els anglesos, bàsicament) no han fet res per establir de debò un mercat de lliure comerç que redueixi la pobresa. Mentrestant, el setmanari Newsweek ens aporta el testimoni d’una dona professional
 d’èxit, amb estudis, a la que el destí li ha reservat convertir-se en repartidora de pizzes. Un cas singular del que en trobaríem molts exemples repetits. I com a contrast, el que és triomfar a l’imperi, la dada que la majoria hispana s’està convertint en propiètaria dels seus habitatges. L’ USA Today ha fet una introspecció a les inscripcions registrals per veure com els García, Martínez i Rodríguez es fan els amos de les llars no només a Califòrnia o a Texas, sinó també a Illinois, Nova Jersey o a Nevada. L’alemany Der Spiegel, per la seva banda, aprofundeix en el pensament dels think tank i parla d’una certa crisi dels “neocons” pel descrèdit o pèrdua d’infuència de Fukuyama i Krauthammer.El Pen Club novaiorquès, com a nucli del melting pot que són els Estats Units i especialment aquella ciutat, ha reunit una turcoalemanya, un francès i un americà d’origen mexicà per parlar de la multiculturalitat a un país que ara es troba en ple debat sobre si obrir o no més la mà als mexicans que empaiten des del sud.
Estiguin de devallada o no els neoconservadors, el cert és que Estats Units manté una influència notable a diverses àrees estratègiques del món. Com, per xemple, l’Orient Mitjà. La revista Time ens acosta la realitat d’una minoria cada cop més sensibilitzada però potent que lluita per democratitzar les rígides estructures a països islàmics com Egipte, el Líban, l’Aràbia Saudita i els emirats, amb més o menys suport dels Estats Units.
Passem a Europa, on no falten temes. The Economist valora i no precisament en uns
 termes gaire positius la iniciativa de Putin de rearmar Rússia en un intent de retorn a la Unió Soviètica de la Guerra Freda. En la mateixa línia d’enfrontament entre potències, Le Monde valora que mentre el projecte europeu decau, el paper de l’OTAN dominada pels Estats Units guanya influència. Tot això mentre la cancellera alemanya, Angela Merkel, anuncia al Bundestag la seva voluntat de redefinir Europa encara que sense precipitacions, intervenció que mereix l’anàlisi de Die Zeit i del Frankfurter Allgemeine.Més enllà de l’escàndol Clearstream, d’espionatge d’Estat, que esquitxa les més altes institucions, França es debat enmig d’una paràlisi col·lectiva que es perllongarà fins a les eleccions presidencials d’aquí a un any. L’excomissari italià Mario Monti denuncia a Le Figaro l’obsessió antiliberal d’aquest país, que té una veritable dèria contra l’economia de mercat.
I a la Gran Bretanya, on no falten capítols pel serial pòstum de Blair, el cantant irlandès Blair s’ha convertit per un dia en editor del diari The Independent. Com si fos una ONG, paper que últimament li escau força, ha donat cabuda a gent de la seva corda, allunyada del políticament correcte.
Veus de la Fundació
S’ha acabat el tripartit de mala manera, com no podia ser altrament si tenim en compte les contínues desavinences entre els seus components, i ara és hora de fer diverses anàlisis sobre els perquès i sobre les conseqüències. Per a Vicent Sanchis (Avui, diumenge) –que, per cert, desglossa un munt de causes a les quals atribuir el fracàs al govern de Catalunya– “el govern del tripartit no ha pogut pair una victòria que ha fet aflorar allò que els desunia”, en un article titulat “La trista fi de l’‘experiment’”.
“Història d’un naufragi” titula el seu article Marçal Sintes a El Mundo del mateix dia. Sintes carrega contra un “Pasqual Maragall, repescat quan enfilava la seva jubilació política” de qui diu que ha estat “en gran manera responsable del que ha passat. No únicament s’ha mostrat incapaç de liderar –va estar desaparegut en diversos moments clau de la negociació estatutària– i gestionar adequadament, sinó que ell (ajudat per la seva camarilla personal) ha estat el culpable d’alguns dels accidents més greus del tripartit”.
En canvi, Valentí Puig (ABC, divendres) opina que “tot i que en primer terme de
 l’escuma impura floti sempre la irresponsabilitat d’Esquerra Republicana, la inconsistència és pràcticament general”, en un article força pessimista sobre el futur més immediat del nostre país.“Qui té la culpa?” pregunta dimarts a La Vanguardia Jordi Barbeta. “Bé, a mi que em registrin –diu–, però pel que he vist i he escoltat, sembla que la trencadissa servirà de vacuna i el tripartit, si suma, tornarà per eternitzar-se”, ens adverteix finalment.
Joan Oliver (Avui dilluns) diu que ha arribat “l’hora de la responsabilitat col·lectiva” perquè “amb un referèndum i dues eleccions (nacionals i locals) en els propers dotze mesos no serà fàcil que predomini la responsabilitat, però és imprescindible si és que encara ens pensem que això de ser un país és important” i també afirma que és “l’hora de la responsabilitat individual” perquè “el que tindrem en el futur ens ho haurem de guanyar, individualment i col·lectivament, amb el treball, l’esforç i el risc”.
Ara, que “si és veritat que els pobles tenen els governants que es mereixen, hauríem de començar a pensar què fem malament, abans no ens trobem que els únics que voten siguin els polítics, els periodistes i els funcionaris”, escriu Jordi Graupera (Avui, dijous).
Es podria dir que, en certa manera, és en aquest sentit que Enric Vila (l’endemà al mateix rotatiu) felicita “les bases d’ERC per la nota d’autenticitat que han donat al ‘percal’ català, i per deixar en evidència els seus dirigents”.
 Uns dirigents, els del partit republicà, que “havien de demostrar que estaven preparats per governar i han demostrat que la trompeta, la bomba fètida i l’espanta-sogres són encara els seus estris de jugar”, segons Salvador Sostres (Avui, dijous).Un partit que, d’altra banda, fóra bo que llimés aspreses amb CiU, segons la recomanació de Ramon Tremosa també de dijous al mateix diari. “Que aprenguin com PP i PSOE-PSC, tot i barallar-se cada dia, voten plegats quan cal per defensar els interessos d’Estat: això és ser una nació”.
I la conclusió de Jordi Cabré (Avui, dimecres) “des del meu confessat independentisme: aquest nou Estatut no ens allunya de la llibertat, sinó que ens hi apropa”.
Sortint de Catalunya, i arran del recent increment del problema de la immigració il·legal, Valentí Puig (ABC, dimarts) alerta: “Després de les pasteres, els cayucos. Aquestes piragües mauritanes aviat seran part de les nostres metàfores de cada dia”.
Anton Maria Espadaler analitza dissabte a La Vanguardia algunes particularitats del llenguatge homosexual i, per exemple, amb relació al mot “gai” sospita que “qui va introduir la paraula en la parla críptica dels seus usuaris tenia alguna cosa més que simples nocions d’història de la literatura”, de la mateixa manera que també relaciona el verb “entendre” amb la intenció que aquest col·lectiu l’empra amb un sentit originari relacionat amb “l’art líric dels trobadors”.
I ens anem a Sitges, vila que va ser adquirida ara fa 700 anys per Bernat de Fonollar. David Jou dedica a l’efemèride dos textos poètics que han aparegut a L’Eco de Sitges.
L’actualitat internacional té un dels seus focus d’interès a Bolívia amb les darreres nacionalitzacions empreses pel president Evo Morales. Xavier Sala-i-Martín (La Vanguardia, dimecres) mostra una certa comprensió pel líder cocalero –“no hem d’oblidar que els indígenes de Bolívia han estat explotats i discriminats sistemàticament des que els invasors espanyols van arribar a Amèrica fa cinc segles”– però també li posa els punts sobre les is: “el govern d’Evo Morales podria prendre’s seriosament el seu discurs i donar als bolivians el que és dels bolivians. És a dir, en lloc de quedar-se ell (i els seus ministres) amb els diners de la venda i explotació de recursos, que els reparteixi entre la ciutadania”.
A Itàlia, el recentment escollit president de la República, Giorgio Napolitano, tindrà la
 missió de “posar en joc la seva paciència i saviesa napolitanes en aquesta nova etapa al turó del Quirinal”, segons escriu Roger Jiménez a El Periódico, dijous.D’altres dirigents i de “la plaga populista” en parla Joan Roy (Actual) tot recordant, per a qui pugui pensar que aquests fenòmens estan força lluny, que “el populisme no és un mal només llatinoamericà. Europa en viu un considerable rebrot”.
Dos dirigents més, el president de Polònia, Lech Kaczynski, i el d’Ucraïna, Víktor Iúsxenko, han mantingut una trobada els darrers dies per parlar de col·laboració. Valentí Popescu (Avui, dissabte) ens fa cinc cèntims de les raons de l’acostament: “en el cas de Polònia i Ucraïna no es tracta només de les renaixents pretensions hegemòniques de Moscou, que Putin exhibeix com a argument per intervenir-hi: tota la història dels últims quatre segles ha vinculat d’una manera molt intensa el ser i deixar de ser dels països d’aquesta part del món”.
I Diana Negre fa referència a l’Actual a la condemna a cadena perpètua de Zacarias Moussaoui, únic acusat pels atemptats terroristes de l’11-S als Estats Units, “tot i que la seva participació no ha quedat mai gaire clara: la meitat del jurat no creia que tingués cap rol important en els atemptats i alguns pensen que ni tan sols sabia el que Al-Qaida estava preparant”.
Mirador
EL PITJOR PRESIDENT DE LA GENERALITAT
Natàlia Molero
 De totes les seves ambicions polítiques, es conformava amb passar a la història com el president de l’Estatut i ho farà com el pitjor president que ha tingut mai la Generalitat de Catalunya.Tanmateix és indubtable que Pasqual Maragall va néixer amb estrella. Ignoro si l’ombra de l’avi, l’insigne poeta, ha possibilitat que no hagi acabat de créixer mai, que sempre fos el nét, però sorprèn com se li han permès frivolitats incommensurables (Fòrum de les Cultures) sense que ningú li demanés cap responsabilitat.
Alguna seducció que a mi se m’escapa deu tenir, probablement en la intimitat; d’altra forma no m’explico com escriptors i opinadors pilotes li han dedicat biografies i argumentacions més pròpies de la física quàntica que de la política, per fer passar bou per bèstia grossa i convertir bajanades en una espècie d’inspiració genial.
Després que com un llàtzer ressuscités de la mà de Carod el màrtir, aquella àurea que havia conservat com a president a l’ombra còmoda de l’oposició, s’ha fos com la sal a l’olla.
Era un Delfí genial, igual que el malaurat Floquet, ningú recordava que havia vist la llum de la res publica en el govern de Porcioles, justament com a alt funcionari del gabinet de programació de l’Ajuntament d’aquella Barcelona franquista i totpoderosa fins al 1976.
Des de la mort de Martí l’Humà (1410), orfes d’una nissaga pròpia de monarques, els catalans hem donat una credibilitat majestàtica als cognoms. Cert que després del Compromís de Casp, la Diputació del General amb la Biga i la Busca es va erigir en òrgan de poder, però hem sobreestimat els llinatges burgesos de la mateixa manera que als empordanesos ens enlluernaven els de Barcelona quan els dèiem “estiuejants”.
La bona família i l’excel·lent formació no van fer d’ell un home emprenedor, sinó un funcionari. És clar que el 1965 es va casar amb una dona de les més riques del país, la família de la qual ha sabut mantenir la fortuna d’indústira òptica fins ara. Justament la dona que segons auguraven els que es felicitaven del Pacte del Tinell, havia de marcar un perfil molt diferent de “primera dama”. Ja en el mateix dia de l’investidura, un director de cinema s’esgargamellava a la porta de Palau, increpant els serveis de protocol que no el deixaven entrar perquè no tenia invitació: “a mi Diana me ha dicho que venga y entro”, naturalment va entrar.
El perfil de Diana Garrigosa no té res de nou, més aviat recorda els temps del “nodo”. El 99,9% de les entrades del seu nom al Google són com a consort, esposa; i el que resta és relacionant-la amb l’empresa familiar. Ha dedicat tota la vida al marit, res a dir, sobretot en aquests dos darrers mesos a Madrid on insistia als dirigents de Ferraz “que su marido metería a los de ERC en cintura”.
Ramoneda, un dels creadors de la “llegenda maragallada”, ja advertia el 1999 que no es podia presentar com a catalanista, perquè això contribuiria a mantenir en el govern els de sempre, que la demografia s’imposava i que havia de pensar en els catalans de Tele-5.
La xamba del president Maragall és digna d’antologia: a part de la dona, un germà llest, l’Ernest, de malnom Tete, deixa l’empresa de publicitat per dedicar-se a construir la figura del germà quan el 1982 es veu alcalde de Barcelona després que inesperadament Narcís Serra deixés el consistori per fer de ministre de Defensa.
L’any 1992 els Jocs Olímpics vénen a coronar el punt àlgid del que ha sigut la seva carrera política. Una altra carambola.
Diuen que sempre s’ha envoltat d’equips bons. Jo crec que respon a la llegenda igual que l’estat en què tots els taxistes de Barcelona t’expliquen que l’han recollit algun dia. En cas contrari hauríem de donar crèdit a un d’aquests assessors dels temps en què “govenava a l’ombra” que li va inspirar la plataforma de Ciutadans pel Canvi, per desesperació del PSC, o l’espantada a Roma el 1997.
L’última entrevista després de la crisi de l’expulsió de sis consellers d’ERC és inaudita: la cara de Masdeu, tot un poema, mentre Pasqual Maragall el mocava immisericordement. Com m’hagués agradat que la periodista fos Mònica Terribas. Però tampoc cal fer sang: sis decrets en un dia, un agraïment molt especial al conseller Bargalló pels serveis prestats i la reiteració que en els últims dos anys s’ha fet més que en la darrera legislatura corroboren que els d’esquerra són els que han dit que no, però és ell qui no és d’eixe món.
COMMEMORACIÓ REPUBLICANA
 No fa gaires dies, abans que la fórmula del tripartit saltés pels aires, el govern va voler celebrar el 75è aniversari de l’adveniment de la Segona República Espanyola amb un acte oficial i públic, encara que de caràcter reservat –les cròniques diuen que s’hi accedia només per invitació– i destinat a complir l’expedient a instàncies de les forces del tripartit que es reclamen de tradició republicana. L’escenari triat: el Teatre Nacional. Fou un acte “enquadrat” en la línia de les manifestacions antifranquistes “segures” que es feien sota la dictadura franquista. És a dir, marxes a la velocitat del llmpec, amb un nombre més aviat reduït de gent. No eren gens espontànies –encara que ho semblessin–, a més resultaven a prova d’infiltracions i, en la majoria de casos, a prova de detencions. En l’acte citat, Pasqual Maragall va decidir apartar-se del guió un parell de vegades. Primer va fer una professió de fe republicana, versió segle XXI, en proclamar el tripartit com l’hereu d’aquella Segona República obviant així que poden haver-hi uns quants centenars de milers de catalans que podrien reclamar-li en aquest sentit un merescut dret a la legítima. I en segon lloc, va declarar l’Estatut actualment en fase de validació com quelcom que incorpora plenament el llegat republicà. I això, dit 24 hores després que ERC anunciés el vot negatiu en el referèndum no deixa de ser una expressió singular.
Ja està bé que el govern tripartit volgués recordar la Segona República, però segons quins paral·lelismes i aproximacions interessades apareixien com ressonàncies oportunistes. Les commemoracions amb sordina tenen el perill de no convèncer ningú. El principal valor republicà implica el dret a l’igualtat d’oportunitats i, per tant, per damunt d’altres consideracions significa el pol oposat a l’existència d’una monarquia. I aquí ningú no gosa dir res. Per por, per interès, o per comoditat.
Cada cop més assistim a la reinterpretació de la història per fer-ne una adequació a l’estratègia política del moment. I en el tema de la República, la guerra civil i el franquisme contínuament passem de la reivindicació d’un Nüremberg per als criminals i repressors franquistes, al projecte de Memorial Democràtic que converteixi en bo tot el que toqui. N’hi hauria prou amb una Comissió de la Veritat que s’endinsés en el que va passar, en el com va passar i en qui ho va fer. No per demanar a ningú comptes de res –en definitiva ningú els demana, els comptes–, sinó per deixar tothom en el seu lloc.
> ENLLAÇOS RECOMANATS
Si hi ha una característica especialment remarcable d’aquesta “associació per a l’estudi, debat i divulgació del liberalisme clàssic” que és Causa Liberal –de qui avui us en presentem la web– és l’ample ventall de possibilitats que dóna de dir-hi la seva a tothom que hi entri. Només al portal ja podem veure nou blogs diferents que, un cop hi entrem, contenen temàtiques absolutament diverses. Moltes, relacionades amb l’esperit del pensament de l’organització, però d’altres de qüestions absolutament dispars. I, encara més, quan entrem en algun d’aquests blogs ens apareixen noves recomanacions d’altres fòrums de debat.
D’altra banda, la web presenta, també al seu portal, nombrosos articles extrets d’altres mitjans en la seva immensa majoria i també ofereix la possibilitat de baixar algun llibre sencer. Força interessant també resulta mirar la secció “arquivo” on, classificat per autors, hi ha resums de llibres, debats, conferències o notes diverses i també “canais”, on es poden trobar gairebé totes les referències que deuen existir a la xarxa sobre personatges com Friedrich A. Hayek i Israel M. Kirzner i també múltiples referències sobre globalització, liberalisme i educació.
|
Copyright © 2005 Fundació Catalunya Oberta