El Butlletí nº 50SUMARI
|
El Butlletí NUM. 50 * Dijous, 11 de maig de 2006
> PORTADA La fi d’una etapa En arribar al número 50 del butlletí de la Fundació Catalunya Oberta, recordem que en el nostre primer número dèiem que la situació a Catalunya no invitava a l’optimisme. Avui encara és pitjor que aleshores. Per això, calen eleccions anticipades per acabar amb el desgovern. Però, com també dèiem ara fa un any, la política no soluciona tots els problemes d’un país. Cal comptar amb la fortalesa de la societat civil.
> EDITORIAL FINAL D’ETAPA
 Aquest que esteu llegint és el butlletí setmanal número 50 de la Fundació Catalunya Oberta. Fa una mica més d’un any, dèiem en l’editorial del primer número: “El moment en què surt aquest butlletí no invita certament a l’optimisme. Catalunya passa per uns moments delicats. La seva imatge exterior, a Espanya i al món sencer, està en un moment molt baix a causa de les denúncies indiscriminades de corrupció fetes pel mateix president de la Generalitat. El govern nascut ara fa quinze mesos no aconsegueix superar els seus problemes de cohesió i transmet una sensació de paràlisi, de pessimisme, que es pot acabar encomanant a la societat civil i a la vida empresarial.”
Per desgràcia, des de llavors les coses han anat encara pitjor. Pitjor del que estaven, pitjor del que es podia preveure. Catalunya ha arribat a nivells mai no vistos de desprestigi, la paràlisi del govern català s’ha agreujat fins a convertir-lo a dia d’avui en un ens moribund, les picabaralles entre els socis de govern han esdevingut guerra oberta. Aquests darrers dotze mesos han estat els pitjors que ha viscut el nostre país d’ençà de la recuperació de les institucions pròpies després del franquisme. Ja no és un secret per a ningú que estem en un final d’etapa. Passi el que passi amb el referèndum de l’Estatut, cal celebrar eleccions avançades tan aviat com sigui possible per posar fi a aquesta etapa de desgovern que ha patit, i encara pateix, Catalunya.
Però també cal recordar que, si bé un país no pot tirar endavant quan pateix un desgavell polític com el que ara viu Catalunya, la política per ella mateixa no és mai la solució a tots els problemes del país. Al costat d’una política coherent, cal una societat civil forta, institucions socials que facin de contrapès a les institucions governamentals. És per això que aquest editorial s’acaba amb les mateixes paraules amb què acabava l’editorial del primer número d’aquest butlletí:
“Ara més que mai és l’hora de la societat civil, de l’empresariat, dels intel·lectuals. L’hora dels que creuen en el país i en un model de creixement econòmic, convivència i llibertat que han estat sempre els grans actius de Catalunya.
En aquesta hora el nostre butlletí, com la resta d’activitats de la Fundació Catalunya Oberta, vol ser una eina per treballar en favor d’un futur més brillant per al nostre país.”
> LA RODA DE MOLÍ  SEGON BUTLLETÍ D’INDICADORSQuin desastre!
El segon butlletí trimestral d’indicadors corresponent al quart trimestre del 2005 publicat pel govern de la Generalitat de Catalunya encara ens amaga sorpreses.
El butlletí s’estructura en tres parts. L’última part recull el que ells denominen “els 100 indicadors del govern”, que com diuen en el primer número del butlletí ha de servir per “contrastar de manera regular l’activitat del govern i de l’administració de la Generalitat de Catalunya amb els principals indicadors descriptius de l’estat del país”.
Resulta que, per començar, aquests suposats 100 indicadors no són 100 ni en el primer número del butlletí ni en el segon. En el primer eren 102 i en aquest segon són 101.
Per poder “contrastar de manera regular l’activitat del govern”, els indicadors haurien de ser sempre els mateixos. Però no. En el segon número hi ha alguns indicadors que desapareixen, com el ‘nombre de decrets aprovats’ i les ‘patents generades per milió d’habitants’, i n’apareixen de nous com el ‘percentatge d’alumnes ERASMUS respecte del total d’estudiants’ que els deu convenir més.
També hi ha un indicador que canvia de denominació. Passa de dir-se ‘percentatge d’empreses catalanes de més de 10 treballadors amb web pròpia’ a dir-se ‘percentatge d’empreses catalanes amb web pròpia’. I, en conseqüència, també canvien les dades que recull l’indicador.
No acaba aquí la cosa. Hi ha indicadors en què les dades corresponents a un mateix any o període són diferents segons consultis el primer o el segon butlletí. Per exemple, la inversió total del sector públic l’any 2004 en un butlletí és de 1.943,43 milions d’euros i en l’altre de 2.715,7 o la ‘taxa d’obertura de l’economia’ del 2004, que segons el primer butlletí era de 66,5% i en el segon és de 63,4%; i el mateix succeeix per la resta d’anys recollits. O el ‘nombre de programes de tractament o de formació i inserció laboral de la població encarcerada’ del tercer trimestre del 2005, que segons el primer butlletí era de 7.127 i en el segon de 7.116. O la ‘taxa de mortalitat hospitalària’ del 2004, 2003 i 2002 o el ‘nombre d’habitatges iniciats amb protecció oficial’ del 2003 o la ‘superfície afectada per incendis’ del 2004 o el ‘tràfic de mercaderies als ports catalans’ del 2003 i 2002.
 I en d’altres indicadors hi ha un ball continu del trimestre de referència que dificulta la comparació de les dades.Per no saber, no saben ni el nombre de projectes de llei que van aprovar el 2004. En la primera part del segon butlletí diuen que en van aprovar 15, i en l’última part, 12.
En fi, un desastre de butlletí. Només porten editats dos números i no hi ha per on agafar-los. Sembla que les dades canviïn a conveniència dels responsables del butlletí, però el que no canvia són els responsables d’aquest desastre.
> UN COP D'ULL  El retrocés experimentat pels laboristes a les eleccions municipals de la setmana passada han posat novament Blair en el punt de mira dels sectors disconformes amb la seva continuïtat al número 10 de Downing Street. Els uns, per ser contraris a l’esquerra, d’altres, a les seves pròpies files, perquè volen una renovació de cares que els permeti redreçar el rumb amb vistes a les eleccions legislatives encara llunyanes.Siguin quines siguin les intencions ocultes, és general la coincidència en què el Labour ha rebut una forta sanció –han quedat tercers, fins i tot per darrere dels liberaldemòcrates– i en això s’acosten des del conservador The Times a l’esquerranós The Guardian. “Desconfiança i desil·lusió” titula aquest darrer, tot i que des del mateix diari hi ha qui reclama que Blair acabi el seu mandat i que prescindeixi de l’ambiciós Brown.
Es tracta de corregir, com diu The Daily Telegraph, la caiguda lliure del laborisme a l’haver assolit el premier el dubtós privilegi de ser el primer ministre anglès més impopular de la història dins els escons de l’esquerra.
Aquests comentaris són els més recents, passats uns dies del temporal perquè en calent, quan Blair va fer entrar en crisi una pila de ministres cessants, Financial Times parlava de “purga” fruit de la necessitat, mentre The Independent destacava el nou
 paper de Clarke, que exhibeix “la destral després de la batalla”. Encara uns quants articles crítics més: “Presenta’t o calla, Mr. Brown”, dirigit per The Daily Telegraph al canceller de l’Exchequer i aspirant a delfí de Blair, i The Times fa un exercici de sensatessa a l’avisar que “Blair camina en el buit però això no vol dir que se’n vagi”. En definitiva, que Blair encara no ha posat calendari a la seva sortida voluntària del poder en ple tercer mandat consecutiu.
Un altre escenari europeu que ha continuat acaparant una certa atenció informativa és Itàlia per l’acumulació de processos electorals en un mes. Ara, la tria del president de la República, càrrec al qual finalment va ser promogut ahir Giorgio Napolitano, vell dirigent comunista. Corriere della Sera fa una crònica d’urgència de la sessió. Aquesta adscripció no agrada a certs sectors, evidentment, i és objecte d’una columna crítica al Herald Tribune, que recorda a Prodi el paper que està reservant als “hereus del marxisme”. La fractura que s’obre amb la nominació d’un cap d’Estat promocionat per únicament la meitat dels grups i el paper que se li reserva, en una mena de tàndem amb el futur primer ministre Prodi en lloc de fer valer les seves prerrogatives –cosa que ha exercit amb autoritat Ciampi– duen a anàlisis agres i/o distants de columnistes com Sergio Romano al Corriere della Sera o al torinès La Stampa. No gaire més lluny de la crítica a l’espectacle d’aquestes setmanes s’afegeix Eugenio Scalfari a La Repubblica i l’escriptor Umberto Eco que fa un símil al setmanari Espresso amb el que va passar després del Milà-Barça (0-1) quan alguna agència de premsa va dir que no havia guanyat ningú. “Fa riure”, diu Eco.
El viatge d’Angela Merkel als Estats Units ha tingut en la trobada amb el lobby jueu un punt d’especial rellevància per la novetat del fet. Però a més ha donat ocasió a què alguns sectors nord-americans advertissin la cancellera sobre la mala imatge que donarà l’entrada sense filtres de 40.000 prostitutes durant els Mundials de futbol, a afegir-se a les 400.000 que es calcula que exerceixen en plena llibertat. A aquesta qüestió s’hi refereix novament Der Spiegel.
A França, les darreres tensions viscudes al si de la majoria governamental fan parlar de “paràlisi a París” a l’influent Financial Times.
Estem parlant dels grans Estats europeus, aquests que precisament no agraden a Timothy Garton Ash, columnista de The Guardian que postula una Europa de petits estats units amb una gran força.
La veu de la minoria francòfona a Bèlgica l’aporta La Libre Belgique. Aquest diari es pregunta si la condició de való incapacita per presidir el govern belga perquè la realitat és que malgrat la paritat escrupulosa al govern –set ministres valons i set ministres flamencs– el cap de govern sempre és flamenc. “Maledicció francòfona?” es pregunta el diari.
L’antiga metròpoli francesa s’interroga sobre els crims del passat. Malgrat el pas del
 temps, més de 150 anys des de l’abolició de l’esclavitud, França reobre el debat sobre els seus pecats al Magrib i sobretot a l’Àfrica occidental. Le Point publica un documentat informe que es pot complementar amb la visió dels hereus de les víctimes de l’explotació humana. L’algerià Les Débats s’interroga sobre si és una heretgia parlar de genocidi, i dóna pas a diversos articles per alimentar la polèmica.No podem sostreure una ràpida passada per l’actualitat als Estats Units. La cursa per les eleccions del proper mes de novembre, en què entre altres càrrecs s’elegirà un terç dels governadors, aporta una novetat com és la presentació d’un mínim de tres candidats negres entre les files republicanes. The Washington Post analitza els noms i les possibilitats d’aquests pioners en un partit tradicionalment blanc.
Però la política dels darrers dies –i encara durarà perquè ha de passar el sedàs del Senat– s’ha mogut al voltant de la dimissió de Porter Goss com a director de la CIA i el
 nomenament del general Michael Hayden per substituir-lo. La sobtada sortida del primer és saludada amb complaença tant per The New York Times com pel diari de la capital federal. Però la pretensió de Bush de nomenar el responsable de les escoltes il·legals al capdavant de l’agència d’espionatge dels EUA mereixen una rebuda crítica de The Wall Street Journal –el bateja cinematogràficament “Missió imposible III”–, Los Angeles Times, per a qui es reobre inútilment el debat sobre pràctiques de dubtosa legalitat i The Washington Post, que recorda que és el cinquè militar encarregat de dirigir la CIA.Al con sud, el xarampió encomanat per l’amistat d’Evo Morales amb Chávez i Castro, inquieta l’Argentina i el Brasil, segons Le Figaro, perquè tot i que tenen garantit el subministrament de gas previsiblement el pagaran més car que ara. La premsa nord-americana, en canvi, es va fent més a la idea del que suposarà tenir el líder cocalero al capdavant d’un Estat amb recursos energètics. Per això rectifiquen i The New York Times ja parla de “fum”, però sense “foc”, i The Washington Post recorda que ja el 1937 hi va haver un experiment nacionalitzador.
Els esdeveniments dels darrers dies al voltant de l’Estatut, des de la primera sessió de la comissió general de les Comunitats Autònomes del Senat, fins a la possibilitat que Maragall prescindeixi d’ERC al govern, tot passant pel canvi d’opinió d’aquest partit, en la seva transmutació de la demanda de vot nul al no en el referèndum estatutari, han estat puntualment relatades per Jordi Barbeta (La Vanguardia, dijous, divendres, dissabte, diumenge) que dimarts advoca “per un final decent”.
 Perquè “tot està per fer i tot és possible” ens recorda Joan Oliver (Avui, diumenge) que diu Martí i Pol –de qui assenyala que va ser convertit en el “poeta de capçalera” de les tres forces polítiques que formen el govern de la Generalitat– en el poema “Ara mateix”. Però també ens evoca un altre passatge d’aquest poema: “Cap dels prodigis / que anunciaven taumaturgs insignes / no s’han complert, i els anys passen de pressa”.Però, vaja que “ens trobem a la fi del procés i ens toca als catalans decidir en referèndum si ens convé aprovar o no el projecte estatutari” diu Marçal Sintes (El Mundo, diumenge) abans d’alertar que “l’Estatut que surt de Madrid és clarament millor que el del 1979, que és el que ens quedaríem en cas de sortir el no”.
I si uns acaben, altres comencen. Els andalusos, per exemple, estan en fase de redacció de les seves respectives reformes estatutàries i “si el finançament de Catalunya havia de ser assumit per Andalusia, també l’andalús ha de ser admès i acceptat pels catalans”, assegura el director de l’Avui, Vicent Sanchis, el diumenge.
Però si les posicions sobre l’Estaut, a Catalunya, són força dispars, els darrers dies fa l’efecte que hi ha alguna cosa que uneix un immens nombre de catalans: els èxits del Futbol Club Barcelona. De moment, la Lliga i després, qui sap, la Lliga de Campions –però això ja seran figues d’un altre paner o, millor dit, d’un altre butlletí; el proper–. De
 ben segur que una de les nostres “Veus” que més en gaudeix és Anton Maria Espadaler, que aquest dilluns (La Vanguardia, suplement d’esports) es mostra “completament convençut que el que s’exhibeix al terreny de joc no és més que el reflex del que és el club en la seva fibra més autèntica”.Directament, Salvador Sostres (Avui, dijous) li diu al president del Barça, Joan Laporta: “és la teva Lliga, Jan. La que has fet guanyar a tot un país”.
I sembla que, definitivament, s’han superat aquells temps grisos en què qualsevol malastrugança sobtada podia tallar el somni d’un èxit esportiu per al club blaugrana. L’1 de març del 1981, Enrique Castro, Quini, el gran golejador de l’equip que anava llançat cap al títol de Lliga, era segrestat a Barcelona, al pàrquing de casa seva. Roger Jiménez (El Mundo, dilluns) contextualitza el cas, que va succeir quan “el país encara no s’havia recuperat de l’ensurt del 23-F, i es vivia un clima de tensió mal dissimulat”. De fet, aquell mateix any, el 23 de maig, es produïa l’assalt al Banc Central de la plaça de Catalunya a Barcelona i, durant les hores de tensió, els delinqüents comuns que el van perpetrar van fer creure que eren activistes polítics. Com també van intentar-ho fer alguns aprofitats del segrest de Quini. Explica Roger Jiménez que “a les tres de la tarda d’aquell mateix dia es va rebre una trucada al diari La Vanguardia en què algú que deia parlar en nom d’un autodenominat ‘batallón catalano-español’ es feia responsable del segrest amb la premissa que ‘un equip separatista no pot guanyar la Lliga’”. I aquella Lliga es va perdre.
Tot just aquell 1981 ens deixava Josep Pla i a Oriol Pi de Cabanyes –que a La Vanguardia de dimecres diu que “abans que un bibliòfil en el sentit clàssic, un es considera un bibliòfag, un devorador de llibres”– el sorprèn “que, als vint-i-cinc anys de la mort de Josep Pla encara es furgui en la seva vida, en la seva obra o en la seva posterioritat en clau conflictiva”, i així ho reflecteix dilluns a La Vanguardia.
Polèmiques, polèmiques... Com per exemple, la que ha posat sobre la taula el diputat socialista Francisco Garrido sobre les condicions de vida dels grans simis en captivitat, atesa la gran proximitat genètica amb l’ésser humà. Ferran Sáez (Avui, dimarts) considera que “èticament, les raons esgrimides resulten atractives” per bé que “cal considerar que als micos no els devem absolutament res; en comparació als milions i milions de bèsties de càrrega que van dur una vida indescriptiblement horrible per culpa nostra”. En tot cas, l’articulista fa “una innocent pregunta final: els grans simis seran dipositaris de drets individuals o bé col·lectius?”
També planteja interrogants Natàlia Molero (El Punt, dimarts) sobre RTVE i el dèficit que arrossega. Al seu article, Molero es remunta a l’època en què el govern González va fer
 les primeres adjudicacions de freqüències privades, per furgar en els orígens del dèficit i, entre altres raons, troba –segurament, seguint l’estela dels postulats que Giovanni Sartori va defensar en el seu discurs, el dia que li va ser lliurat del Premi de Periodisme de la Fundació Catalunya Oberta– que “aquelles llicències que l’Estat va atorgar eren a canvi de res, i aquí s’havia d’haver negociat un retorn dels guanys per tal de reinvertir-los en la mateixa televisió pública que paguem tots o si més no en el sector audiovisual”.Qui de llicències no sembla disposat a donar-ne gaires és Francesc Puigpelat (Avui, diumenge) a alguns arquitectes “(els famosos, s’entén) solen ser uns individus amb aires de divisme xarlotescos i unes ínfules artístiques demencials. L’arquitecte famós, enlluernat per deliris creatius i parapetat rere una retòrica pseudointel·lectual, es dedica a construir edificis o urbanitzar espais amb un únic criteri: el propi ego”.
En el punt de mira de Jordi Graupera, que comparteix mitjà amb Puigpelat hi està, tres dies abans, l’Ajuntament de Barcelona pel fet “que tota la publicitat que pensa (...) es basa en l’ocultació o el maquillatge de l’origen religiós” de les festes de la Mercè o de Santa Eulàlia.
Una observació que, segurament, d’una manera o altra tindria algun lligam amb el que defensa Valentí Puig a la tercera pàgina de l’ABC de dijous: “encara que soni pompós, el que és postulable és una reforma intel·lectual i moral d’Europa”.
Seguint amb el continent, i arran del darrer eurobaròmetre, l’escriptor i periodista assenyala dimarts que “Sí: estem instal·lats de forma simultània en el descontentament, la queixa i una certa felicitat”.
Barcelona també pot tenir motius d’alegria, ja que “figurarà en el mapa mundial de les
 grans empreses multinacionals de gestió d’infraestructures”, arran de la fusió entre Abertis i la italiana Autostrade, segons assenyala Ramon Tremosa a El Temps, en un article titulat “Abertis + Autostrade = Abertis”, que deixa ben clar qui ha estat el gran triomfador de l’operació.En contrast amb Abertis, podem veure les penúries de Repsol YPF a Bolívia, de les quals se’n fa ressò un article que Joan Roy (Actual) titula “Les argúcies de Morales” i on explica, a tall de resum, que “en la línia de socialització promesa durant la seva elecció, el president bolivià vol fer creure la comunitat internacional que nacionalitzar recursos no és confiscar-los”.
Un altre país pobre, convuls i inestable, el Nepal, està vivint temps de canvi. És un país força desconegut per la majoria, però Valentí Popescu ens hi acosta una mica més des de l’Actual on explica que “el Nepal, bressol de Buda, és una de les nacions més pobres de la terra, endarrerida en tots els aspectes (el 80% de la seva economia és agrícola) i malviu políticament entre l’enclusa xinesa i el martell indi, els seus veïns”.
Per la seva banda, Diana Negre (Avui, dimarts) ens porta les darreres notícies des de Washington, que passen pel nomenament del nou director de la CIA, el general Michael Hayden, per part de George W. Bush, davant l’oposició “de tres senadors republicans importants que s’hi han expressat en contra. El desencís amb Hayden prové del fet que va ser ell qui va dissenyar el programa d’escoltes no autoritzades que va ocasionar un llarg debat als Estats Units”.
JUGAR AMB ELS SÍMBOLS (I PERDRE)
 Ara fa tot just 10 anys, el maig del 1996, l’Ajuntament de Barcelona va aprovar el canvi de l’escut i del segell de la ciutat, que va ser substituït per un altre creat pel dissenyador Claret Serrahima, a proposta de la corporació municipal. Aquell símbol ja no existeix: els tribunals van determinar que allò no era un escut, ni un segell, ni res per l’estil. A tot estirar podia ser considerat un logo publicitari (i els logos es posen als productes comercials, no a les banderes dels organismes públics). Segons l’heraldista Armand de Fluvià, l’escut de la ciutat de Barcelona, l’original, el trobem a la porta de l’Est de l’església de Santa Maria del Mar. Data del 1329 i ja combina, en forma d’un quarterat en creu, el senyal municipal i el senyal comtal-reial. L’Ajuntament de Barcelona va jugar amb els símbols i va perdre. Abans de continuar m’agradaria subratllar, en aquest sentit, que l’excel.lent dissenyador Claret Serrahima es va limitar a dur a terme un encàrrec professional. La responsabilitat de l’embolic, en definitiva, no va ser seva.
Aquest assumpte pot semblar anecdòtic i, de fet, en el seu moment va rebre un tractament mediàtic confús i banal. Tot i així, el seu rerefons delata una molt determinada manera d’entendre què són les institucions i quins són els límits dels seus gestors (que, en democràcia, sempre són sortosament provisionals). Per arribar a fer més comprensible l’afer potser caldria recordar, ni que sigui de passada, que l’Ajuntament de Barcelona no ha canviat de color polític des de fa... 28 anys!. Això genera inèrcies, evidentment. El tema de l’escut cal emmarcar-lo justament en aquest context anòmal.
La confusió d’un símbol històric amb un logo publicitari també indica una forma molt concreta d’entendre el país. És evident que una ciutat com Barcelona, que viu bàsicament del turisme, necessitava una marca actualitzada i atractiva, no un vell escut medieval. Sembla clar, però, que ambdues coses no són incompatibles sempre que cadascuna ocupi el lloc que li pertoca sense generar confusions. Barcelona s’ha convertit en un pintoresc parc temàtic del modernisme a escala real, però cal no oblidar que també –o sobretot- continua sent la capital de Catalunya (que alguns il.lusos encara considerem un país, no les afores de l’esmentat parc temàtic).
Lliçó apresa, doncs?. En absolut: tot just al cap d’una dècada, les mateixes formacions que van auspiciar aquell dibuixet amb pretensions d’escut municipal es van inventar un nou gargot que simbolitzava el Govern de la Generalitat (no la Generalitat). De nou, més confusió. I de nou, més indicis inequívocs sobre la manera com algunes formacions polítiques entenen la naturalesa de les institucions i els mateixos símbols del país. Per això voldria insistir en que aquell despropòsit que ara ha fet 10 anys no resulta en absolut anecdòtic.
I així arribem a l’estació final: l’Estatut. L’Estatut és una llei orgànica aprovada pel Parlament espanyol però, tant si ens agrada com si no, també té una enorme càrrega simbòlica des de la perspectiva de l’afirmació nacional. En aquest sentit, l’apropiació històrica de l’esperit del text per part del govern tripartit no constituia només una irresistible temptació: de fet era un veritable actiu de futur i, d’alguna manera, ja estava previst en la lletra petita del Pacte del Tinell. Doncs bé: el joc també ha acabat malament. De fet, ha acabat grotescament: la formació que es va inventar el tripartit, ERC, ni tan sols sap quin vot demanarà en el referèndum sobre l’Estatut. De totes les combinacions possibles que han anat imaginant encara en queda una: “l’abstenció nul.la”. No sé com es deu fer, això, però deixo la idea sobre la taula per si de cas tornen a repensar-s’ho per enèsima vegada. De res.
BILL GATES, ALTRUISTA?
 El Premi Princep d’Astúries a la Cooperació Internacional enguany ha estat atorgat a la Fundació Bill i Melinda Gates que, paradoxalment, és l’home més ric del planeta i justament per aquesta circumstància, el premi pot aixecar (i crec que ha aixecat) fortes crítiques i enconades discussions, a banda, de qüestionar el criteri del jurat en l’elecció.Existeix una forta tendència a considerar que un home ric per molts donatius que faci, mai són suficients, perquè podria donar més o podria quedar-se amb el justet per viure i donar la resta. Sí, és veritat, podria fer-ho. Però no crec que sigui aquesta la solució. Aquesta és la visió de qui vol veure convertits els rics en desgraciats, però de posar el senyor Bill Gates a viure en una xabola, visquent d’allò que la natura li dona (o no li dona, com passa en molts casos, i finalment morir de fam o d’alguna malaltia per la qual no li han arribat a temps els medicaments), no en traurem solucions per resoldre els greus problemes de pobresa i desenvolupament de bona part dels països del planeta. I per resoldre aquests problemes fan falta diners, això és el principal, hi estic d’acord; però també fan falta persones intel·ligents i amb les idees clares per arriscar-se i utilitzar aquests diners de la manera adequada i, sobretot, que no en vulguin treure guanys personals amb aquests diners. Crec que en Bill Gates, reuneix totes aquestes virtuts.
També existeix una altra mena de pensament, i és de considerar que si ho fa, hauria de fer-ho de manera anònima i sense que ningú ho sabés, i que de la manera que ho fa no té mèrit i és una operació per netejar la seva imatge de cara a l’opinió pública. No sé ni com respondre aquest argument perquè si hi pensem no té ni cap ni peus. A veure: la Mare Teresa de Calcuta tots estarem d’acord que la seva tasca era humanitària i tothom la coneixia i, per això algú se li acut de qüestionar-se la seva bondat i la generositat. Hi ha casos en què la dimensió de la persona transcendeix més enllà de tota frontera i tot allò que faci tindrà ressò mundial. Allò que faci el senyor Gates sempre tindrà ressò mundial, no pot ser d’una altra manera i, és més, moltes de les activitats i programes que engega pot fer-los justament perquè és en Bill Gates, i això davant els nostres ulls no hauria de desmerèixer la consistència del seu projecte.
Finalment, una altra de les crítiques que se li han fet és que tenint la fortuna que té, en el fons no tenen mèrit els donatius que fa atès que no li costen cap esforç. En aquí toquem un tema de consciència. El fet és que els donatius els fa i, a més, en quantitats de diners més que importants. Sí que és veritat que per resoldre els greus problemes de les zones més pobres del planeta, en farien falta molts més de diners, però com ja he dit abans no només amb diners es resolen aquests problemes, els diners han d’estar ben utilitzats i ben gestionats, en altre cas la tasca és endebades.
No es pot carregar sobre les espatlles d’en Bill Gates tota la responsabilitat de resoldre ell solet tots els problemes; altres entitats, altres empreses, altres països, altres persones s’hi han de responsabilitzar i comprometre. Ell fa la tasca que fa, importantíssima, (només cal llegir l’entrevista que el diari “El País” fa al doctor Pedro Alonso de l’hospital Clínic de Barcelona el dia 5 de maig per entendre l’abast del seu projecte), i aquesta se li ha de reconèixer i així ho ha fet el Jurat del Premi Príncep d’Astúries. És una bona notícia i se’ls hauria de felicitar per l’encert i la valentia.
> ENLLAÇOS RECOMANATS
Inspirada en el pensament liberal de Friedrich von Hayek, Ludwig von Mises i Wilhelm Röpke, aquesta entitat, Liberales Institut, és actualment el laboratori de pensament independent més antic de Suïssa, des que el 1979 va ser fundat a Zurich.
L’esperit que anima el tarannà d’aquesta fundació, doncs, no podia ser un altre que el que inspira el liberalisme clàssic, que és un concepte de vida guiat per tres aspectes com són la responsabilitat, el mercat i la dignitat humana. Segons els seus principis, el govern per part de l’Estat ha de ser limitat i només ha de servir per solucionar aquelles qüestions que no es poden resoldre sense la seva participació.
Una de les característiques principals de Liberales Institut és la gran freqüència amb què organitza actes oberts a tot el públic. Tan sols cal inscriure’s mitjançant un formulari que conté la seva pàgina web. D’alguns d’aquests actes, els més importants, la web se’n fa ressò amb una ressenya. De la mateixa manera, també editen un butlletí setmanal que es pot demanar per subscripció gratuïta.
|
Copyright © 2005 Fundació Catalunya Oberta