El Butlletí nº 48SUMARI
|
El Butlletí NUM. 48 * Dijous, 27 d'abril de 2006
> PORTADA Sant Jordi a Manhattan El Catalan Institute of America, conjuntament amb la Fundació Catalunya Oberta, ha organitzat aquest any la celebració del dia de Sant Jordi a Nova York, la capital del món. Mentre les institucions públiques es demostren incapaces de tirar endavant projectes cabdals de la projecció exterior de la cultura catalana, com la participació a la Fira de Frankfurt, la societat civil pren el relleu i sense cap mena d’ajuda pública enceta el camí de la projecció exterior de la cultura i la realitat catalanes. > EDITORIAL CATALUNYA AL MÓN
 Per a un país petit com Catalunya la seva projecció exterior és fonamental. Per desgràcia, aquesta és una de les moltes àrees on el govern català no està a l’alçada de les circumstàncies. Les divergències entre els diferents partits que l’integren s’ha fet present en la majoria d’iniciatives preses: des del tristament famós viatge a Terra Santa fins a la visita del president de la Generalitat a Nova York. Totes aquestes discrepàncies han fet perdre força al que tradicionalment havia estat un dels grans actius de la Generalitat de Catalunya: un respecte internacional guanyat pacientment al llarg dels anys.Hi ha un aspecte en què la projecció exterior catalana és especialment rellevant: el cultural. El desgavell que regna en aquest camp és monumental i queda perfectament exemplificat pel culebró en què s’ha convertit la participació de Catalunya com a cultura convidada a la Fira del Llibre de Frankfurt del 2007.
Davant d’aquest panorama, la Fundació Catalunya Oberta considera que ha arribat l’hora que la societat civil prengui la iniciativa i realitzi per ella mateixa les tasques que el govern no és capaç de tirar endavant de manera mínimament coherent. És amb aquest esperit que la nostra Fundació va acollir amb entusiasme la iniciativa del Catalan Institute of America de celebrar el dia de Sant Jordi a la llibreria Barnes&Noble del Lincoln Center de Manhattan i li va donar tot el suport necessari per fer-lo possible. Aquest acte, del qual en fa una crònica en aquest mateix butlletí el president del Catalan Institute of America, Joan Salavedra, és només un primer pas, un petit gra de sorra, en la tasca de reforçar la projecció exterior de Catalunya i la seva cultura que la societat civil ha d’assumir com a pròpia davant la paràlisi del govern català.
> LA RODA DE MOLÍ  PTSECUn pla obsolet
El departament de Comerç, Turisme i Consum acaba de posar a informació pública el Pla Territorial Sectorial d’Equipaments Comercials (PTSEC). Aquest pla regularà el creixement comercial a Catalunya dels propers 4 anys “dins d’una política de creixement demogràfic, ja que ens hem adaptat a les previsions de creixement de població en els propers 4 anys, de més de 300.000 persones, segons dades de l’IDESCAT”, tal com ha afirmat el conseller de Comerç, Turisme i Consum, Josep Huguet.
Les previsions de creixement de la població de Catalunya que han fet servir es basen en l’escenari mitjà-alt de creixement demogràfic elaborat per l’IDESCAT. Però resulta que la població prevista pel 2005 segons aquest escenari (6.929.705 habitants) està per sota de la població real de Catalunya l’any 2005, que és de 6.995.000 habitants.
Per tant, el redimensionament comercial previst al PTSEC que “treballa amb les dotacions comercials m²/1.000 habitants” resultarà insuficient perquè es basa en previsions curtes de creixement de la població catalana.
Però aquestes no són les úniques dades incorrectes o obsoletes que s’han fet servir per elaborar el PTSEC. Segons la metodologia d’elaboració del pla, per quantificar l’oferta comercial de Catalunya s’han fet servir “les dades que provenen de l’explotació estadística que l’Institut d’Estadística de Catalunya (IDESCAT) fa dels expedients de l’impost sobre activitats econòmiques (IAE) de l’any 2003”, segons diuen “una eina estadística molt fiable”, si no tenim en compte que el 2002 es va eliminar l’obligació de fer l’IAE i que no deixa de ser informació de tres o quatre anys enrere.
També es fan servir “els resultats corresponents a Catalunya del mòdul de comerç al
 detall de l’enquesta anual de serveis (EAS), elaborada per l’Institut Nacional d’Estadística (INE, 2002)”, “últim any de què es tenen dades” segons diuen en un altre document del pla, quan en realitat des de l’agost del 2005 estan disponibles les dades corresponents al 2003.I per quantificar la demanda fan servir el padró municipal d’habitants 2003, en comptes del padró del 2005.
En resum, aquest pla que ens volen vendre com a nou, ja és obsolet abans de posar-se en marxa. Fent servir dades errònies i obsoletes, intenten fer-nos creure que hi ha una justificació tècnica darrere aquest pla per establir la distribució del creixement comercial a Catalunya quan només té justificació política.
> UN COP D'ULL 
L’energia és la protagonista indiscutible d’aquests dies per raons diverses. D’una banda, perquè ahir dimecres va fer vint anys de la tragèdia a un dels quatre reactors nuclears de Txernòbil (Ucraïna), fuita radioactiva que va causar milers de morts. Les xifres són variades –segons es tracti de fonts oficials o de grups ecologistes– i una seqüela de malalties cròniques i de desolació del paisatge. Però de l’altra perquè els poders públic semblen sensibilitzats per La necessitat de cercar alternatives a l’excessiva dependencia del petroli –“addicció” va definir-la Bush–, car i sotmès a massa oscil·lacions de caire politicoestratègic. I dins aquestes alternatives cobra força l’energia nuclear, als Estats Units mateixos i a països europeus reticents. Tot això alhora que es mira amb preocupació i inquietud la influència ascendent de Rússia als països de l’antiga òrbita soviètica, però també a Occident per la dependència que es té del gas siberià que també utilitza com a arma de poder.
Anem per parts: Txernòbil. Financial Times es refereix a aquesta absurda guerra de
 xifres. Com hi pot haver un ventall que va de 1.000 a 93.000 morts? Vol dir que hi ha algú que no és seriós. L’assagista ucraïnès Mykola Riabchuk, a Neue Zürcher Zeitung, atribueix l’accident a la descomposició de les estructures obsoletes de la Unió Soviètica i que això va ser el començament de la fi. El filòsof Henri-Pierre Jeudy critica, en canvi, a Libération, aquesta obsessió per commemorar coses, “el que sigui”, en lloc de preocupar-nos pel present i l’escriptora bielorussa Svetlana Alexievitch parla a Süeddeutsche Zeitung d’una “civilització de la catàstrofe” que ha substituït la “civilització de la por”.A tot això s’ha reobert el debat nuclear. Un article de The New York Times reclama prendre’s seriosament l’opció nuclear com una alternativa, precisament perquè –com diu un altre article del mateix diari novaiorquès– no sembla que Bush vagi pel camí de curar “l’addicció al petroli”. A la idíl·lica i paisatgista Suïssa el diari Le Temps reclama prendre decisions davant la penúria energètica ja present.
Mentrestant Putin blinda el sector energètic propi, per exemple l’empresa Gazprom, i l’explota com un instrument de nou imperialisme a la zona. En l’anàlisi hi coincideixen The Washington Post i The New York Times. Al respecte de l’aliança que està establint Gazprom amb alguns països europeus –l’alemanya E.ON, per exemple– el Herald Tribune hi aventura que sortiran dificultats. Der Spiegel va una mica en aquesta línia a l’hora de dir l’amenaça que te Rússia de bloquejar el subministrament de gas a Europa, a més que Turquia també juga un rol de pas estratègic.
Vinculat a l’energia nuclear, però no precisament pel seu ús amb finalitats pacífiques, el món internacional continua vivint la tensió entre els Estats Units i l’Iran per compte de les provocacions de que fa gala el règim dels aiatol·làs. The Wall Street Journal, tot i reconèixer el desafiament de Teheran, desisteix de reclamar mesures de força, d’altra banda d’èxit incert. A les darreres hores s’han sentit diverses veus de prestigi que
 demanen prudència a la Casa Blanca. El Herald Tribune publica dues, una de Madeleine Albright, secretària d’Estat amb Clinton, de l’exresponsable alemany Fischer i de l’homòleg francès, Vedrine, entre altres, i un altre article de qui va ser secretari de Defensa dels EUA, Zbigniew Brzezinski, aquest darrer amb un títol força expressiu: “no ataqueu l’Iran”. El Jerusalem Post explica les presses nord-americanes per aconseguir l’embargament d’armes a l’Iran a la vista de la venda que ha fet Rússia de missils Tom-1 per valor de 900 milions de dòlars i els també israelians Yediot Aharonot i Haaretz documenten l’aportació que ha fet Israel a la reconstrucció de l’Iran.Afortunadament no tot el món està tan transbalsat. Per exemple, les empreses fan camí cap a la globalització sense fronteres. Fins i tot The New York Times no s’absté de comentar la sorpresiva fusió d’Abertis amb Autostrade, tema que mereix comentaris també de Financial Times i lògicament de la premsa italiana. El fet de produir-se l’operació en ple interregne de govern a Itàlia ha posat nerviosa la classe política –la guanyadora i la perdedora– per la situació d’inferioritat en què queda l’empresa transalpina. Per això és simptomàtic que el diari proper a la patronal, La Stampa, parli de repetició d’errors perquè l’opinió pública defensa la globalització quan és Itàlia qui compra i la censura quan és una empresa italiana la que figura com a comprada.
El guru periodístic Martin Wolff parla a la seva columna setmanal a Financial Times d’una “Europa malalta” per culpa dels seus Estats més grans i Le Point fa una mica de retrospecció del pensament econòmic que marca doctrina i rememora el que han aportat Adam Smith, Marx i Keynes arran del llibre que ha publicat Alain Minc amb aquest argument.
La ressaca italiana encara dóna joc, trigarem dies a abandonar-la. Primer perquè ara ve el repartiment de poders paral·lel al govern, com per exemple qui governarà la Cambra de Diputats i el Senat i aquí han aflorat les primeres esquerdes a la coalició
 guanyadora. “Esquerdes a l’esquerra” titula des de l’estranger Le Figaro, però a la premsa italiana no manquen les lectures negatives del pols que han mantingut Bertinotti i D’Alema dins les opcions comunistes. “Bertinotti guanya” escriu Angelo Panebianco al Corriere Della Sera, però dos eminents politòlegs –Giovanni Sartori i Sergio Romano– parlen al mateix diari, respectivament, d’un bon i mal resultat alhora per a Prodi i Berlusconi, segons com ho mirem (referèndum contra Berlusconi o eleccions generals) i d’“espectacle pèssim”. Enzo Biagi retreu al setmanari L’Espresso que Berlusconi no hagi sabut perdre i la mateixa publicació recorda que, ara, vénen tres moments que poden ajudar a rebaixar l’ambient de “guerra civil de baixa intensitat”: l’elecció dels presidents de les cambres, el nomenament de president de la República i el referéndum constitucional.La distància du de vegades a omplir de tòpics les pàgines dels diaris. És el que fa aquest cop The Washington Post quan associa el nou horari dels funcionaris a un intent d’acabar amb la “siesta espanyola”. L’altra gran diari, The New York Times, retrata aquesta setmana la nova Barcelona amb recomanacions del que s’ha de fer.
Dins la política nord-americana, i arran les darreres dimissions a l’administració Bush, The New York Times fa un retrat dels “outsiders”, els col·laboradors propers de diversos presidents. El diari de la capital, en canvi, reclama que el Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional, amb seu a Washington, revisin les seves polítiques d’acord amb el paper que juguen les noves potències d’Àsia. Tot perque a aquests organismes els hi sobren diners que no saben ara a on destinar si volen tenir garanties que els retornin els crèdits.Tot i que “és evident que les contínues crisis polítiques estan provocant un enorme desprestigi de les institucions catalanes que afecta fins i tot l’autoestima de Catalunya com a país”, Jordi Barbeta (La Vanguardia, diumenge) té prou clar que com que “cap nou escàndol ni terratrèmol polític doblegarà la decidida voluntat del tripartit d’aguantar el que sigui per tal de mantenir-se al poder”. Vaja, que com insinuava el propi articulista divendres, la consigna és “Tripartit o mort”.
L’explicació que dóna Ferran Sáez (Avui, dimarts) és que “el govern tripartit no va sorgir de la consolidació real d’una tendència electoral que fos el reflex d’una nova majoria social. Va sorgir, ben al contrari, d’un pacte –absolutament legítim– entre determinades forces polítiques”.
 “Embolica que fa fort!”. Sí, sí, a El Mundo inicia, textualment així, el seu article dominical Marçal Sintes que després apropa la traducció conceptual al marxià dels germans cinematogràfics “Más madera, que es la guerra!” perquè l’entengui el gruix del seu públic objectiu. I aquesta introducció, per parlar, entre altres qüestions de l’entrada al govern de Xavier Vendrell com a conseller de Governació: “aquesta bufetada Maragall no l’ha pogut o sabut esquivar”. Un Vendrell de qui recorda Sintes que “potser amb ganes d’ajudar, divendres va aprofitar la seva presa de possessió per fer la guitza a Zapatero al qualificar el nou Estatut com una ‘presa de pèl’”.Per a Vicent Sanchis (Avui, diumenge) “la incorporació al govern de Xavier Vendrell ha acabat debilitant tothom”. És a dir, Esquerra i també Maragall. I tot això perquè “la cultura de coalició a Catalunya, definitivament, no s’aprèn”.
Pensant en marcs que superen les interrelacions polítiques catalanes, Joan Roy (El Punt, dijous) afirma que “la interdependència econòmica d’Espanya és la raó essencial de la subordinació política catalana, més enllà de la voluntat nacional que encara es pot constatar, tot i que cada dia menys, en els àmbits lingüístics i culturals del país”.
Aquesta reflexió lligaria molt bé amb el comentari que fa Joan Oliver (Avui, dimecres) arran de l’opa d’Aberts sobre Autostrade “neta, ràpida i eficaç comparada amb la de Gas Natural sobre Endesa, llarga, bruta i empatanegada” i, per un seguit de raons que explica, acaba: “nosaltres a la nostra, tot el món és el nostre món amb una única, i petita, excepció: Espanya”.
I viatjant per la història, una qüestió que sacseja els àmbits historicopolítics aquests dies és el tractament que uns i altres donen al que va ser la II República que “se la van carregar els pares polítics dels que ara continuen manipulant la història, és a dir, una dreta reaccionària, que no creia la democràcia parlamentària liberal, i una esquerra extremada que tampoc hi creia gens”, opina Marçal Sintes a l’Avui de dissabte.
També els seus estires-i-arronses comporta la qüestió de la prostitució. Un tema del qual en parla Natàlia Molero a l’Actual, on exposa els diferents punts de vista dels directes responsables polítics del tema. I “Clos reclama un debat social; apa, som-hi!”.
Als Estats Units, les mobilitzacions socials són per altres assumptes, com, per exemple, la immigració. Diana Negre, de primera mà, reflexa en el mateix setmanari “la protesta de mig milió de persones, la manifestació més gran que mai hi ha hagut a tot l’Estat de Texas”, en defensa dels immigrants il·legals, que constitueixen un col·lectiu d’onze o potser quinze milions de persones “que viuen des de fa anys sense documents d’identificació i amb la por a ser descoberts, detinguts i deportats”.
Per desgràcia per a ells, més que il·legals van ser immigrans forçats els africans negres importats com a esclaus. Però avui molts no han progressat, segons el director de cinema, també negre, Spike Lee per “la manca d’esforç i d’ambició dels seus germans de color per sortir dels dels seus guetos”. L’opinió de Lee ens la trasllada Ramon Tremosa (Avui, dijous) en un article on lloa la seva darrera pel·lícula Pla Ocult.
Més enllà de les seves fronteres, l’Amèrica del Nord veu amb franca preocupació el desenvolupament xinès. L’antic ambaixador espanyol al país asiàtic, Eugeni Bregolat, explica dijous a La Vanguardia que “sectors conservadors nord-americans veuen amb aprensió l’emergència de la Xina que du camí de convertir-se en algunes dècades més
 en una gran potència econòmica i, com a corol·lari, militar. Consideren que la Xina arribarà a ser un enemic per als Estats Units i que cal tractar-la com l’URSS a l’època de la Guerra Freda”.En canvi, potser ni els Estats Units ni Occident en general cal que estiguin més preocupats del normal per les possibilitats de l’Iran d’esdevenir una potència nuclear: “amb molta sort l’Iran ingressaria al ‘club nuclear’ d’aquí a dos o tres lustres. I fins aleshores no serà una amenaça real per a cap gran potència industrial i militar” segons l’anàlisi que fa Valentí Popescu (Actual) de les realitats del govern de Mahmud Ahmadinejad.
I un apunt italià d’un gran coneixedor de la qüestió com és Roger Jiménez que d’una tacada, diumenge a La Vanguardia digital, fa esment dels dos fets més rellevants dels darrers dies al país transalpí: les eleccions i la detenció del capo mafiós Bernardo Provenzano. El primer paràgraf ja és prou aclaridor de la situació: “Els resultats de les eleccions italianes no han satisfet ningú. El diari torinès La Stampa il·lustrava sàviament la situació amb un editorial d’una sola línia de text titulada “Noi” (Nosaltres) i que és tota una lliçó magistral de periodisme d’opinió: ‘Hem guanyat nosaltres, però mentre escrivim aquest article encara no sabem qui som nosaltres’”.
A Itàlia, concretament a Bolònia, va ser on, d’altra banda, l’any 1996 es van establir les bases per harmonitzar el sistema europeu universitari. Andreu Mas-Colell és pessimista pel que fa a les universitats espanyoles atès que “l’adaptació al procés de Bolònia, la tarja d’entrada a l’espai europeu, no s’està desenvolupant amb l’efectivitat que caldria”. I enumera a La Vanguardia de dijous quatre insuficiències que per a ell són principals.
I crític es mostra Valentí Puig (ABC, dijous) amb l’evangeli gnòstic donat a conèixer aquests dies que assenyala que Judes Iscariot no va ser el traïdor que sempre havíem pensat, quan assenyala: “descobreixi’s un evangeli gnòstic –un més– i de cop i volta tindrà més audiència crèdula que els evangelis escrits segles abans, considerats com a canònics i per això part del Nou Testament”.
Relacionat també amb qüestions de fe hi ha les processons. Jordi Graupera (Avui, dijous) ha anat aquesta Setmana Santa a Andalusia a veure’n unes quantes i, entre d’altres, li ha quedat la sensació que “si els andalusos dediquessin a la feina l’esforç i competitivitat que mostren amb les imatges, tindrien molt menys atur”.
Oriol Pi de Cabanyes, en canvi, va estar a Montpeller. No durant la Setmana Santa, sinó el dia del Llibre “que allà celebren a la vigília”. A partir d’aquí, signa un article dilluns a La Vanguardia on defensa les llibreries “compromeses i amb voluntat de servei,
 com moltes de les que han fet un paper destacat també a Barcelona i a les ciutats mitjanes de Catalunya”.I a Nova York, la Fundació Catalunya Oberta ha col·laborat amb el Catalan Institute of America en la Festa Llibres i Roses, destinada a donar a conèixer la Diada de Sant Jordi entre la població nord-americana. Joan Oliver parla d’aquesta presència diumenge a l’Avui.
A Barcelona, un dels llibres més venuts ha estat el de l’exvicepresident del Futbol Club Barcelona, Sandro Rosell, en el qual passa comptes amb l’actual president de l’entitat, Joan Laporta. Per Salvador Sostres (Avui, dissabte), “ha arribat el llibre i el desencís ha estat total: ni diu res que no sabéssim i tot són ploriquejos de nen que s’ha quedat sense piruleta”.
Seguint amb el futbol, Francesc Puigpelat fa, l’endemà al mateix diari “una observació: si l’equip on s’agermanen Puyol i Raúl arribés a la final, hauríem d’animar-los”.
Qüestions de peus també aborda Anton Maria Espadaler (La Vanguardia, dissabte) a un article titulat, precisament, “Peus grans” en què explica, amb documentació, alguns aspectes que, al llarg de la història, han estat determinants perquè una dona pogués resultar atractiva per un home.
Mirador
IMPOTÈNCIA DELS ESTATS EN
LA CRISI NUCLEAR DE L’IRAN
 La probabilitat que els Estats Units portin a terme cap acció militar contra l’Iran aviat és mínima, encara que en l’amor i la política –especialment la de Bush– tot és possible. Per començar, l’estat major de l’exèrcit nord-americà disposa de plans per a dues guerres simultànies, però no més. I atès l’actual desplegament de tropes a l’Afganistan i l’Iraq aquest escenari està ja cobert, així com els recursos pressupostaris, logístics i de mobilització que disposa el Pentàgon en aquest moment. Per envair l’Iran, terra molt muntanyosa i defensada per un exèrcit molt més guerrer i millor proveït que l’iraquià de Saddam Hussein, l’esforç militar i econòmic nord-americà seria tan gran que difícilment gaudiria de l’autorització del Congrés.
Tampoc sembla factible de moment una destrucció selectiva de les centrals nuclears iranianes mitjançant atacs aeris, ja que es troben dispersades a múltiples punts del país (és parla de 300 emplaçaments) i estan construïdes sota terra a molta profunditat. Per a destruir-les farien falta setmanes senceres de bombardeig massiu o l’ús de bombes nuclears de gran poder de penetració i fins ara els tècnics del Pentàgon no han provat ni tant sols un prototip d’aquests artefactes atòmics.
Per últim, en aquest apartat queda també el problema referent a la destrucció selectiva que només tindria resultats a curt termini: l’Iran disposa avui en dia de recursos econòmics i equips de científics suficients per a procedir a una ràpida reconstrucció de la xarxa de centrals enriquidores d’urani i les generadores d’energia elèctrica.
Però encara n’hi ha més. Als problemes de caire militar cal sumar-hi els polítics i els econòmics. Teheran compta amb el discret suport de l’Índia, la Xina i Rússia que aspirant a poder ocupar llocs privilegiats en el comerç (tant pel que fa al nuclear com en el general) com l’Iran; i encara més, si al mateix temps anul·len la presència econòmica dels estats units d’una zona important de l’Orient Mitjà. I al risc de la confrontació diplomàtica amb aquests tres països cal sumar-hi el tebi i discrepant suport dels aliats europeus a Washington.
Tanmateix resulta intel·ligible aquest aparent i absurd ball diplomàtic de les potencies industrials amb l’Iran en què l’únic que passa realment és l’aplaçament per part de les grans potències una i altra vegada dels ultimàtums mentre l’Iran va desenvolupant més i més la seva xarxa de centrals nuclears, incloses les plantes enriquidores d’urani.
SANT JORDI A NOVA YORK
Joan Salavedra
President del Catalan Institute of America (Llegir biografia)
 Enguany, el Catalan Institute of America i la Fundació Catalunya Oberta hem posat Sant Jordi al mapa de Nova York. Concretament, a un dels aparadors mes emblemàtics de Manhattan –la seu de Barnes & Noble a la confluència de Broadway i el Lincoln Center. La sala d’actes d’aquesta important llibreria va ser l’escenari d’un acte molt lluït i molt concorregut el passat 23 d’abril.Aquest acte cal veure’l com el primer fruit d’una visió compartida inicialment amb Arcadi Calzada i després, i sobretot, amb Joan Oliver. És el fruit de coincidir amb Oliver que Sant Jordi era allò que teníem més exportable; que calia aprofitar que la UNESCO hagués declarat el dia 23 d’abril com el dia mundial del llibre i del dret d’autor en reconeixement a la tradició catalana; de decidir on i com calia fer-ho; de dissenyar els elements mediàtics necessaris per impactar a Nova York.
Fent un primer balanç, podríem dir que aquest ha estat un any de transició, de posar fonaments, de fer contactes necessaris, de fer-nos sentir allà on calia i de demostrar que l’invent pot funcionar. I ja mirem amb il·lusió l’any que ve com el de la consolidació d’aquest esdeveniment tal com l’hem visionat.
Però i aquest any com ha anat? Doncs Déu n’hi do. La sala d’actes de Barnes & Noble amb capacitat per a unes 200 persones era plena de gom a gom, sorprenent a la mateixa directora de community affairs de B&N, qui s’afanyava a posar-se al dia del que volia dir el terme catalan. Els assistents, de l’origen més divers i que eren obsequiats amb una rosa ornamentada amb una petita senyera, van ser rebuts per qui us escriu, com a president del Catalan Institute of America. Entre els assistents, hom podia trobar escriptors com Lucia Graves, directors d’orquestra com Scott Jackson Willey o pares d’Internet com Balachander Krishnamurti, i gent de tots els orígens i perfils completats per una forta representació de la colònia catalana a Nova York.
L’agenda començava amb una ponència que vaig oferir al voltant de la significació del dia mundial del llibre i del dret d’autor i la tradició de Sant Jordi. Tot seguit, el compositor Albert Carbonell va presentar un concert –molt aplaudit– del pianista Josep Menor, qui va interpretar peces de Mompou, Albéniz i Ginastera. A l’acabar el concert, es va oferir un brunch típicament català –xocolata desfeta amb melindros– preparat magistralment per Josep Pujol, el pastisser català afincat a Manhattan. Les galetes de Camprodon i el Vichy Catalán –donats per Conrad Adillon– completaven l’oferta. I la jornada no podia acabar sense un acte de tria de llibre.
De fet, el llibre era el protagonista indiscutible del dia: celebràvem Sant Jordi dins del dia mundial del llibre i érem a casa dels llibreters més famosos del món. Una selecció de 50 títols intentava reflectir els diversos aspectes de la cultura catalana, Catalunya i Barcelona. Aquest acte es va haver de dissenyar fent un equilibri entre tradició, normes corporatives i esperit de solidaritat. Doncs la tradició diu que els llibres s’han de comprar; però les normes corporatives de B&N per aquest tipus d’actes impossibilitaven qualsevol transacció econòmica. La solució havia de passar per posar-hi un cert esperit altruista. Vam coincidir amb Joan Oliver de suggerir als assistents que, atès que se’ls regalava el llibre, fessin una donació econòmica a Umbele –l’ONG de Xavier Sala i Martín– i així arrodoníem una jornada mostrant encara un altra cara dels catalans: la seva solidaritat. De fet, cada llibre portava un marcador de pàgina dedicat a Umbele.
La diada prèvia a Sant Jordi, el Catalan Institute of America va ser a l’Instituto Cervantes en el marc d’una jornada de lectures continuades d’El Quixot. L’objectiu era, per una banda, celebrar Sant Jordi però també difondre la tradició i donar a conèixer el Tirant lo Blanc, un llibre certament desconegut per molts dels assistents que el descobrien citat a El Quixot i escrit en una llengua també desconeguda per alguns. Entre els assistents hi destacava l’ambaixador espanyol a la ONU, el Sr. Juan Antonio Yañéz-Barnuevo. Els deu voluntaris que vam llegir passatges del Tirant en català, anglès i espanyol vam ser obsequiats amb una edició especial de luxe del llibre enviat per la Fundació Catalunya Oberta. Els lectors en català van aportar variacions dialèctiques valencianes, barcelonines, lleidatanes i gironines –i tot això a Nova York!
CONTRA EL PACTISME CATALÀ
 Era l’única via quan a Europa els conflictes es resolien a bufetades. Fins i tot tenia un sentit a la Transició, quan Europa acabava als Pirineus, i a Madrid utilitzaven la immigració per castellanitzar-nos. Això encara s’intenta i el partit d’Arcadi Espada és l’enèssima jugada de Moncloa per fotre l’ala catalanista del PSC. Però el pactisme català ha quedat tan desfassat com la barretina. El problema de la raó és que cal guanyar-se-la i és fàcil perdre-la tant per excés com per defecte. Una veritat defensada amb poca convicció esdevé mentida amb la mateixa facilitat que una mentida repetida moltes vegades acaba sent una veritat com un temple. Als jueus per poc no els extermina aquest fenomen i mira com les gasten ara. Els principis s’han de mantenir. Guanyes prestigi com menys hi renuncies. El pactisme català és un joc de mans que consisteix a fer passar gat per llebre, a posar la intransigència en els detalls per dissimular la feblesa dels principis. Això ha dotat Catalunya d’una dignitat nacional de supervivència. Però, com en tot, en política o es va endavant o es va endarrere. El pactisme ha estat una estratègia defensiva, una forma d’alentir la retirada quan l’alternativa era la repoblació i el genocidi, però quants passos enrere més es poden fer encara? CiU i ERC han permès que l’Estatut de Catalunya esdevingués l’Estatut del Prat. Ara els d’ERC es volen fer els durs promovent el vot en blanc, que és com promoure la til·la i el peix bullit. Per què no s’ha treballat per convertir les properes autonòmiques en un plebiscit sobre el finançament i la idea d’Espanya? El pitjor enemic de CiU i ERC no és ni el PSOE ni el PP, és la seva falta de fe en el país: la seva falta de principis.> ENLLAÇOS RECOMANATS
Si mireu la secció “Activitats” al nostre butlletí, podreu trobar una àmplia informació sobre la festa Llibres i Roses que es va celebrar a Nova York diumenge amb motiu de la Diada de Sant Jordi i en la qual va col·laborar la Fundació Catalunya Oberta. L’acte va tenir com a finalitat donar a conèixer als Estats Units aquesta tradició tan catalana i alhora difondre la llengua catalana. Els impulsors de la idea van ser els membres de Catalan Institute of America. Avui us presentem la seva web.
Diríem que l’interès de la pàgina té un doble sentit, la qual cosa queda palesa en el seu bilingüisme català-anglès. És evident que és una eina cabdal per qualsevol nord-americà que vulgui aprofundir en la cultura, la societat i l’actualitat catalana i, sobretot, que la vulgui viure: no en va pot trobar-hi informació sobre qualsevol acte relacionat amb Catalunya que tingui lloc als Estats Units. Per un català també té força utilitat atès que dóna solucions a molts dels problemes que un es planteja a l’hora de viatjar o voler viure en aquell país.
La història d’aquesta entitat comença ara fa 12 anys amb l’impuls que li van donar, entre d’altres, el seu president actual, l’olotí Joan Salavedra i que s’ha anat completant amb una llista de membres i col·laboradors; actualment més de 500 persones sense ànim de lucre, que han dedicat els seus esforços a la tasca de difondre a Nova York i, per extensió, a tots els Estats Units, què és Catalunya.
A banda de l’esmentada celebració de la Diada de Sant Jordi, també posen al seu calendari com a dies especials lògicament la Diada Nacional de Catalunya, Sant Joan i Tots Sants amb la Castanyada i, d’altra banda, organitzen trobades per parlar de qüestions relacionades amb el Futbol Club Barcelona. Paral·lelament, però, no obliden la necessitat de ser un element força actiu dins la societat nord-americana, raó per la qual també impulsen diverses tasques socials com una presentació de llibres que s’ha fet recentment en benefici de malalts de sida sense sostre de Nova York o recollida de diners per a les víctimes del Katrina i també del tsunami.
|
Copyright © 2005 Fundació Catalunya Oberta