El Butlletí nº 47SUMARI
|
El Butlletí NUM. 47 * Dijous, 20 d'abril de 2006
> PORTADA Voteu per no combregar amb rodes de molí Votar La Roda de Molí pot semblar un exercici innocu perquè podem pensar que els resultats de la votació no faran cap efecte en els interessats. Ja us podem ben dir que no és així. Els representants de les institucions i entitats afectades –i ho tenim comprovat– estan ben pendents del que es diu en aquesta secció i ja ha succeït, sense èxit és clar perquè no tenien arguments de rèplica, que han intentat fer-nos rectificar. Però si els afecta, per alguna cosa serà. Per això cal que voteu, perquè vegin que la societat no està disposada a combregar amb rodes de molí... Voteu!
> EDITORIAL LLUMS I OMBRES DE MIG MANDAT
 Aquests dies fa dos anys que José Luis Rodríguez Zapatero va prendre possessió com a president del govern espanyol. Ens trobem, doncs, a la meitat del seu mandat, un moment propici per fer balanç. Aquest moment arriba en una situació francament favorable per a Rodríguez Zapatero després que aconseguís tancar el procés estatutari català per mitjà del pacte amb Artur Mas, que ETA anunciés l’alto el foc permanent i que Zapatero demostrés la seva autoritat amb el relleu de José Bono com a ministre de defensa. És, probablement, el millor moment que Zapatero ha tingut des que va arribar a La Moncloa ara fa dos anys però això no ha de fer oblidar que el seu mandat també està marcat per alguns desencerts notables.El més clar de tots els desencerts és la política exterior, on després d’aplicar el que Giovanni Sartori va definir com la “solució zapatera” amb la sortida de les tropes espanyoles de l’Iraq, no ha aconseguit refer una mínima entesa amb els Estats Units. Dins de la Unió Europea es manté fermament alineat amb les posicions de França i de l’excanceller alemany, Gerhard Schröder, també contràries a l’entesa amb els Estats Units i partidàries d’una UE intervencionista i reguladora. A l’Amèrica Llatina i al món àrab, territoris crítics per als interessos econòmics espanyols, la seva política ha semblat molt sovint més marcada per la ideologia antiamericana que per la defensa dels drets de les empreses espanyoles. La retòrica sobre una suposada aliança de civilitzacions no pot amagar tots aquests dèficits i la incapacitat per jugar un paper de primer ordre en el concert mundial.
En el terreny econòmic, el balanç és ambivalent ja que al costat d’una política macroeconòmica ortodoxa defensada a capa i espasa pel vicepresident Solbes, ha aparegut la pulsió intervencionista en temes aparentment tan distants com la presència de dones en llocs empresarials clau o el dret dels ciutadans a decidir en el camp de l’ensenyament, la sanitat o els serveis socials. L’anunciada reforma fiscal serà clau per veure si dins del govern s’imposen els partidaris d’una més gran liberalització. Un altre test important serà l’estratègia que s’adopti en el camp energètic, un tema sistemàticament posposat on l’única cosa que sabem és que el propi Rodríguez Zapatero s’ha definit com “el més antinuclear” del govern.
És clar que, per pròpia experiència, els catalans ja sabem que les declaracions del president del govern no poden ser preses al peu de la lletra. Recordem que el seu reiterat compromís d’acceptar l’Estatut que sortís del Parlament de Catalunya ha quedat en el que ha quedat. De la mateixa manera que la seva aposta per l’ús del català a Europa no s’ha vist acompanyada per la lògica defensa de l’ús del català a les Corts Espanyoles.
Les forces polítiques catalanes tendeixen a expressar una gran confiança en Rodríguez Zapatero, però la nostra visió és força més matisada. Tot i reconèixer que en aquests dos primers anys de mandat hi ha hagut més encerts que no pas errors, no podem deixar de remarcar que alguns d’aquests errors han sigut de gran transcendència. I no podem deixar de recordar que, tradicionalment, el comportament dels presidents del govern espanyol ha estat radicalment diferent quan disposaven de majoria absoluta i quan no en tenien i necessitaven els vots dels diputats nacionalistes, com ara és el cas de José Luis Rodríguez Zapatero.
> LA RODA DE MOLÍ  PRESSUPOST COOPERACIÓSi cola, cola
El departament de Governació i Administracions Públiques ha presentat el nou Pla anual de Cooperació al Desenvolupament 2006, que és l’instrument que desenvolupa anualment els objectius, les prioritats i els recursos establerts pel Pla director de Cooperació 2003-2006.
Per al 2006, el pressupost destinat a cooperació al desenvolupament és de prop de 57 milions. Aquest pressupost, segons la nota de premsa, representa el 0,36% dels tributs propis de la Generalitat.
Ara bé, segons el número 6 de la revista publicada per l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament (ACCD), “la xifra total d’ajut oficial al desenvolupament de la Generalitat de Catalunya per al 2006 representa un 0,39% dels tributs propis”.
Sigui quina sigui la xifra correcta, queda molt lluny de l’objectiu fixat al pacte del Tinell d’“incrementar progressivament els recursos econòmics que es destinen a la política de
 cooperació i de solidaritat internacional fins arribar, com a mínim, al 0,7% dels tributs propis del pressupost de la Generalitat durant aquesta legislatura”. Això vol dir que per complir l’objectiu del Tinell en un any haurien de passar del 0,36% (o 0,39%) al 0,7% dels tributs propis.De fet, el director de l’ACCD, David Minoves, reconeix a la revista número 1 que “el compromís econòmic adquirit al Tinell és de difícil compliment [...] encara estem molt lluny del 0,7%”.
Davant aquesta situació, han buscat una solució fàcil i ràpida: com que no hi arriben, allarguen el termini per complir l’objectiu, i si cola, cola. A la revista número 6 de l’ACCD de novembre del 2005 diuen que tenen “la voluntat d’arribar a un 0,7% en el termini d’aquesta dècada”, és a dir, al 2010.
No ens faci combregar amb rodes de molí, benvolgut Sr. Minoves!
> UN COP D'ULL  L’atemptat més sanguinari dels darrers dos anys contra la població d’Israel coincideix amb dos fets: a Palestina governa Hamàs, que lluita per l’extermini de l’Estat jueu, no el reconeix, i a Israel prenien possessió els nous parlamentaris de la Knesset. De manera que la lectura és fàcil: els radicals palestins continuen atacant malgrat l’aparent alto el foc i les noves autoritats no fan res per impedir-ho.Haaretz parla que la seguretat és una missió imposible i que tres anys després de tenir superprotegida Tel Aviv ha arribat l’atemptat de dilluns amb nou morts i desenes de ferits. Un columnista del mateix diari expressa amb prou claredat el seu agnosticisme amb un significatiu “bla, bla, bla”. Per la seva banda, The Jerusalem Post aprofita per explicar com es forma un terrorista dels que actuen puntualment als carrers d’Israel.
Des de la vessant dels veïns àrabs, The Jordan Times critica l’aïllament financer a què la Unió Europea i Estats Units sotmeten l’ANP i parla de doble moral perquè ningú pregunta a Israel qui va matar en els darrers dies 16 palestins a Gaza.
El londinenc The Times parla de 40.000 kamikazes a l’Iran disposats a immolar-se
 contra objectius occidentals. Tot per compte de la crisi oberta al país dels aiatol·làs que, com titula Iran Daily, s’integra al club tecnològic nuclear. Tecnològic o militar? Aquesta és la pregunta que caldrà respondre si es cerca l’acord que eviti una solució violenta per a la que no s’està preparat ni convé, tesi de The New York Times, o si estem davant una nova crisi dels míssils, ara entre els EUA i l’Iran, com sosté The Washington Post.Aquests “avenços en l’enriquiment” que anuncia l’influent diari novaiorquès han despertat l’eufòria de la premsa local, com Iran i l’oberturista Mardomsalari tot i que retreuen Rafsanjani que s’apuntés el triomf en fer-ho públic el dia abans que l’actual president.
Per cert, que per al Asharq al-Awsat, l’exhibició dels míssils feta a l’estret d’Ormuz és un avís a les monarquies del golf sobre les intencions que ha de ser la potència de la zona.
Sense moure’ns del país és interessant l’entrevista feta per Die Welt a una filla de Khomeini, qui no sap respondre perquè més d’una quarta part de les dones iranianes prenen antidepressius.
La premsa aporta diverses anàlisis sobre el rumb del projecte europeu. Mentre The Daily Telegraph censura Blair perquè el pressupost europeu final puja 20.000 milions de lliures més del que havia anunciat, amb la corresponent aportació extra dels britànics,
 naturalment, Die Welt avança que la cancellera Merkel està decidida a prendre la iniciativa europea l’11 de maig quan anunciarà les principals fites que vol assolir quan presideixi el semestre europeu, al gener de 2007. Entre altres novetats, la entente cordiale amb els països caucàsics que són clau per al subministrament energètic.Curiós estudi el que ha fet Angus Maddison, que parla per Le Monde, sobre la riquesa a Europa des de dos mil anys ençà. Segons aquest investigador, ara seríem només 40 vegades més rics (compte, per càpita) que a l’època dels romans.
L’Europa de l’Est també mereix algunes reflexions. Der Spiegel parla de les dificultats per integrar al club de la UE dos Estats com Bulgària i Romania als quals la ciutadania relaciona amb corrupció i delinqüència. I el Washington Post no deixa de tenir una certa raó quan ironitza sobre el doble raser amb què Europa mira les repúbliques exsoviètiques: mentre fem el buit al president de Biolorússia, no hi posem cap impediment al de Turkmenistan, que d’innocent no en té res, però és clar, pel mig hi ha un gas natural que hem de menester.
Per cert que sobre l’actual lideratge temporal de Rússia al capdavant del grup dels més poderosos del món, el G-7, Corriere Della Sera reclama que resti fora perquè la seva economia i els seus comportaments no responen als criteris d’una potència. Això mentre el mític diari Izvestia anuncia que els Estats Units posen entrebancs a l’accés de Rússia a l’Organització Mundial del Comerç.
Sense sortir de Rússia, el setmanari Alemany Der Spiegel fa un reportatge sobre RTV1, l’única televisió que escapa al control de la camarilla del president Putin.
 La ressaca italiana, amb els resultats finals proclamats ahir a la tarda per la justícia, s’entreté ara en interpretar les conseqüències del vot tan fragmentat i tan polaritzat alhora en dos fronts. Dos meitats que s’han tocat el nas, en paraules d’Eugenio Scalfari a La Repubblica. El Corriere Della Sera descarta una gran coalició a l’alemanya perquè un Prodi afeblit –Prodino el bateja L’Espresso– ja tindrà prou problemes per resistir les lluites internes la coalició guanyadora. D’altra banda, un dels seus columnistes més importants, Angelo Panebianco, es pregunta els motius pels quals el nord, ric i industrial, ha votat diferent que la resta, que és la que sustentarà a il professore. Dels difícils equilibris que haurà de soportar n’és un exemple D’Alema per a qui Panorama aventura desitjos de presidir la cambra parlamentària com a reserva per si ha de saltar al Quirinal.Dos notícies lligades a les monarquies. The Sunday Times fa un elogi de la reina Isabel, que amb 80 anys demostra una fortalesa física i mental envejable, cosa que desdiu els qui volen retirar de la circulació i del poder qui tingui més de 50 anys. De Mònaco
 arriben vents de renovació. Le Figaro explica que el príncep Albert vol imposar alguns principis ètics que allunyin el Principat de la imatge frívola i de refugi de diners negres.Uns últims apunts de l’actualitat. The Washington Post es refereix al canvi d’imatge dels immigrants mexicans que es manifesten als Estats Units. Si fa quinze dies anaven amb banderes mexicanes ara ho han fet amb la de les barres i estels i el diari es pregunta si el que pretenen és ser els últims il·legals en regularitzar la situació per a ser nord-americans o si volen ser els primers d’una nova tongada.
El Christian Science Monitor defineix d’ignorants en matèria fiscal els contribuents d’aquell país perquè la normativa és tan complicada que ningú no és capaç de saber què fer.
El diari oficial xinès Diari del Poble vol exonerar el règim comunista-capitalista perquè encara es conculquen drets humans amb l’excusa que la cultura i la història no són les mateixes que les dels occidentals que els posem nota en matèria de llibertats.
Un intel·lectual de l’autoritat de Bernard-Henri Lévy sent vergonya a Le Point per la passivitat de la humanitat –del món i dels francesos en particular– pel drama dels refugiats de Darfur.
Tenint en compte que les vacances han comportat alteracions en la periodicitat del nostre butlletí, en aquesta edició també recollirem alguns articles apareguts la setmana passada. I comencem pels instints bàsics de Sharon Stone, que preocupen Xavier Sala i Martín (La Vanguardia, dilluns). Explica el nostre assessor del Fòrum Econòmic Mundial un esdeveniment que va tenir lloc a la seu central de l’organisme a Davos (Suïssa), el gener del 2005, quan el president de Tanzània, Benjamin Mkapa, va voler conscienciar els assistents dels problemes que causava la malària als infants del seu país, perquè no tenien mosquiteres per protegir-los. L’actriu, present a la reunió, va donar 10.000 dòlars per la causa i va demanar a la resta d’assistents que la imitessin. Davant la situació, Sala i Martín critica Sharon Stone perquè “no va investigar les causes i les conseqüències de la malària, no va comparar aquest amb altres problemes que pateix l’Àfrica, no va consultar els experts sobre si la millor solució era l’adquisició de mosquiteres i, més important encara, no va preguntar als ciutadans de Tanzània si era això el que volien”. I acaba puntualitzant: “Em sembla que ha arribat l’hora que establim un sistema de priorització racional i sistemàtic i que abandonem el sistema que deixa les decisions en mans dels capricis dels rics i de l’instint bàsic de Sharon Stone”.
Un altre tipus de crítiques són les que suscita entre molts el sistema econòmic i
 d’escala social als Estats Units. Però Joan Oliver (Dossier Econòmic) desfà alguns tòpics quan aclareix que “Estats Units és el país del món on els que tenen feines de responsabilitat cobren més. En canvi, els que tenen feines de poca responsabilitat cobren sous comparables als de qualsevol altre país desenvolupat. Si les diferències són més grans, no és pas perquè els treballadors no qualificats cobrin menys allà que aquí, sinó perquè els qualificats cobren més, molt més”.Una altra anàlisi, ara de la situació europea, la fa Vicent Sanchis (Avui, diumenge) a partir del que passa a tres Estats capdavanters a la Unió Europea: França, Alemanya i Itàlia. I ja comença indicant que el model està en crisi “però el problema no és de concepte general, que hi és, sinó dels encarregats de consolidar-lo. Els Estats han adquirit en els darrers anys un protagonisme determinant dins la Unió”. I finalitza donant un toc d’atenció als polítics catalans.
Centrat en Itàlia, en la mateixa edició del diari, Joaquim Colominas apunta que “la victòria de Prodi obre noves expectatives. D’una banda servirà per retirar Berlusconi del govern i, de l’altra, també permetrà que Itàlia recuperi un protagonisme perdut, sobretot a nivell europeu”. És clar que també aporta multitud d’interrogants.
Però qui de veritat fa feredat aquests dies és Mahmud Ahmadinejad, el president iranià. Marçal Sintes també diumenge a l’Avui posa els punts sobre les is: “Si la comunitat internacional vol frenar o retardar al màxim la proliferació nuclear –una altra cosa és si, finalment, es decideix acceptar que cada cop hi hagi més Estats de tota mena que disposin d’aquestes terribles armes–, ha de continuar amenaçant amb sancions i amb una eventual intervenció armada.” És clar que també aclareix que a la Casa Blanca no entusiasma, precisament, obrir un nou conflicte a la zona.
D’això en parla, precisament, unes pàgines abans, Diana Negre que es fa ressò d’unes enquestes que assenyalen que a la majoria dels qui han respost “els ‘fa por’ que el president vagi a una guerra de manera precipitada, tot i que en la mateixa proporció es declaren també molt preocupats per l’amenaça nuclear de l’Iran”.
Tampoc no fa gaire gràcia el fet que “l’extrema dreta captura vots”, segons titula a l’ABC de dimarts Valentí Puig. “L’extrema dreta va engolint vots a tot Europa, a l’ombra
 de la por al terrorisme, a les saturacions de la immigració, a l’experimentació multiculturalista, a la globalització i a la impersonalitat de la Unió Europea”. Així comença l’article l’escriptor i articulista mallorquí.En canvi, sí que poden ser optimistes els bascos. “L’economia basca, tot i l’impacte de la presència d’ETA fins ara, continua registrant resultats brillants” explica Ramon Tremosa (El Temps, 11 d’abril) tot just un paràgraf després d’haver certificat que “hi ha consens, però, a l’hora d’afirmar que l’impacte econòmic de l’alto el foc sobre l’economia basca serà important”.
El que són els canvis... Per exemple: “després d’haver habitat molts anys als llimbs de les idees, el terme ‘civisme’ ha passat darrerament a la primera línia de la política. No hi ha pregó de festa major ni peroració de segon tinent d’alcalde inaugurant una ludoteca que no contingui un parell d’al·lusions a aquest concepte, repintat ara amb els vernissos cool del postprogressisme. Barcelona ha liderat aquest retorn –perquè no podem oblidar que som davant d’un retorn– a una actitud que durant dècades es va considerar una mera coartada política del conservadorisme arnat”. Aquesta és la reflexió que publica Ferran Sáez a El Temps de la setmana passada.
És clar que hi ha maneres i maneres. Marçal Sintes (Avui, dimarts) hi veu alguns absurds en la recomanació que ha fet l’ajuntament de l’Escala que la gent no fumi a la platja de la Miranda de Sant Martí d’Empúries. “Ara: no perdem ni per un moment de vista que si mesures en un principi poc enraonades esdevenen mesures a prendre en consideració és a causa del comportament d’alguns. Que és l’incivisme el que fa el ‘miracle’ de convertir allò que era absurd en lògic i plausible”, conclou Sintes.
Joan Oliver (Avui, dissabte) també parla del tema i tampoc no sembla estar gaire d’acord en la manera de dur les coses: “La llei diu que a l’aire lliure es pot fumar, però sempre n’hi ha de més papistes que el Papa. Potser en lloc de fer invents estrambòtics, podrien preocupar-se més de fer complir les normes existents”.
Però el problema de l’incivisme –almenys, d’algunes formes– no és d’ara. Sobre el tema
 de les miccions al carrer, Anton Maria Espadaler fa avinent a La Vanguardia de dimarts (i prèvia consulta als dos volums que conformen l’obra de Joan Amades Històries i llegendes de Barcelona) que “cal rendir-se a l’evidència: l’afició és antiga i, pels exemples que recorren el llibre, estava molt estesa entre gent del més divers pelatge”.I les bicicletes? Salvador Sostres (Avui, dimecres) diu: “Si l’alcalde vol arreglar-nos les passejades, que elimini el carril bici de la Diagonal, més perillós per als vianants que la mateixa calçada”. Tot i això val a dir que el tema central del seu article no és aquest vehicle sinó una crítica a Joan Clos per la idea que ha tingut d’ampliar les voreres de la Via Laietana i reduir-ne la circulació de cotxes privats. Però com que parlàvem de civisme, parlar de bicicletes...
A l’època de la República no tenien els actuals problemes de trànsit. En complir-se 75 anys de la seva proclamació, Roger Jiménez (El Mundo, dilluns 10) evoca què va passar en aquella data històrica en què “en els primers moments, les masses van ocupar els carrers de manera festiva al crit de ‘Visca Macià i mori Cambó!’ amb la particularitat que una bona part dels que cridaven amb més passió eren immigrants”. També assenyala l’autor de la crònica que “les figures de Macià i Companys s’engrandien”.
Però les relacions entre Macià i Companys no eren pas relaxades ans al contrari, ben tibants. Ho explica Enric Vila (Avui, dijous) en un article molt similar al de Jiménez atès que se centra també en les primeres hores de la proclamació republicana. Un exemple d’aquest antagonisme: “Quan el president d’Esquerra va arribar a la plaça de Sant Jaume va haver de dissimular el mal humor davant la gentada que el felicitava. Va entrar a l’ajuntament, va agafar Companys pel coll de l’americana i el va esbroncar en un racó. Com havien quedat? Què hi feia, amb la vara d’alcalde, si ni tan sols estava entre els deu regidors més votats?”
 Dues personalitats, però, cabdals en la història recent de Catalunya. Com –en un altre sentit– el filòleg Joan Coromines, a qui Oriol Pi de Cabanyes dedica un article a La Vanguardia de dimecres dia 12, que acaba en una reflexió: “Són molts els monolingües que diuen que el castellà és una riquesa per a nosaltres, que és una cosa que ja sabem. Però n’hi ha molt pocs que diguin que el català és també una riquesa per a ells, un patrimoni comú que cal respectar i protegir”.Per cert que, davant la qüestió del monolingüisme i el bilingüisme, Francesc Puigpelat (Avui, diumenge) proposa la solució del trilingüisme, que ha estat adoptada pel govern balear: català, castellà i anglès. Puigpelat es pregunta: “I si la Generalitat és replantegés el sistema d’immersió en català, per tendir cap a un model trilingüe? Faig aquesta reflexió amb una intenció clara: beneficiar el català”.
LA SETMANA D’EN GUERRA
 Després d’anys d’allunyament de la primera línia política i d’haver exercit exemplarment, amb algun toc sorneguer ocasional, la presidència de la comissió parlamentària que va aprovar el pas de l’Estatut a Corts, l’inefable Alfonso Guerra ha tornat a la palestra, despenjant-se amb algunes afirmacions de fons sobre la realitat espanyola i catalana. Dilluns 3 d’abril, en una entrevista a l’Agència Efe, va comparar el procés de reformes estatutàries amb la dissolució de la URSS i l’aparició d’un ampli ventall de repúbliques independents, perquè, segons Guerra, quan els dirigents comunistes van veure que el règim feia aigües, es van embolcallar en banderes nacionals o regionals per poder continuar en el poder. Guerra va afirmar que a Espanya s’està produint, de forma similar, un desviament de posicions ideològiques cap a les territorials, i que cal aturar una escalada de reivindicacions territorials excessiva. L’endemà, en un segon lliurament de l’entrevista, va carregar contra el president Maragall, dubtant de la seva continuïtat al capdavant del govern català, afirmant que no ha jugat cap paper en la reforma estatutària, i reclamant la fi del tripartit si ERC no dóna suport a l’Estatut. Un tercer cop, dijous 6 d’abril, en la presentació al Círculo de Bellas Artes de Madrid de la segona part de les seves memòries, Dejando atrás los vientos. Memorias (1982-1991) –dos anys enrere havia publicat Cuando el tiempo nos alcanza. Memorias (1940-1982)–, es va manifestar a favor de la tradicional equiparació entre els conceptes de nació i d’Estat, criticant la plurinacionalitat que voldrien Catalunya, el País Basc o Galícia.Amb tot, es tracta d’una síntesi certament brillant i concentrada d’una concepció sobre Espanya que facilita la seva refutació integral i convida a reflexionar en profunditat. Els estats no són necessàriament nacions i la història en va plena. També n’hi ha que sí que ho són i d’altres que ho voldrien ser o convindria que ho fossin. A Europa, hi hauria entre els primers Gran Bretanya, França, Bèlgica, Espanya o les extingides Iugoslàvia o la URSS. Entre els segons, Alemanya, Holanda, o Itàlia, i entre els tercers Àustria-Hongria o Xipre, per citar-ne alguns. Guerra es va acollir en això a la tradició absolutista i despòtica francesa, instaurada a Espanya pels Borbons, i aliena a la història de Castella, amb qui Catalunya mai no havia tingut cap disputa frontal, més enllà de la Guerra dels Dos Peres o dels Segadors. El més greu no és que Guerra (i la pràctica totalitat de polítics espanyols) pensi això, sinó que hi hagi catalans (bascos o gallecs) que s’ho creguin, ni que sigui disfressat de plurinacionalitat o federalisme. La globalització demostra el contrari, a tots els efectes. A Europa, només cal fixar-se en Finlàndia o les repúbliques bàltiques. Les crítiques fetes per Guerra a Maragall i les exigències a ERC formen part de la brega política quotidiana, i serveixen per posar de manifest la superioritat jeràrquica de Guerra i del PSOE sobre Maragall, PSC i ERC, donada la prèvia subordinació d’aquests partits al PSOE en constituir-se el tripartit. Guerra, senzillament, s’ha limitat a recordar-los qui mana i que el poder mai no té amics, sinó aliats circumstancials.
Però, allà on Guerra va excel·lir més fou en la comparació d’Espanya amb la URSS. Això, fins ara, ningú no s’havia atrevit, potser, ni a pensar-ho. Reconèixer que Espanya és com la Unió Soviètica equival a reconèixer la seva absoluta artificiositat. Espanya, com la URSS, no té res a oferir a ningú del cert, més enllà de l’artifici que els catalans, més que cap altre col·lectiu, hem contribuït a crear i reproduir al llarg del temps. Primer, perquè va afavorir els nostres interessos per poder disposar d’un mercat captiu i, després, perquè ens hi vam avesar, per por o per mandra, sense adonar-nos del mal que ens fèiem.
AMÈRICA-EUROPA: DIVISIONS DE PRINCIPI
 Molt abans de tenir conciència de la “globalització”, era prou evident que el món s’estava fent petit i que els països cada dia s’assemblaven més, especialment a les dues bandes de l’Atlàntic, des dels horaris dels menjars a la manera de treballar i fins i tot de parlar, sigui espanglish o franglais.Ara, però, hi ha un canvi d’orientació que porta les dues societats en direccions diferents: la “revolució” del 1968 pràcticament va omplir els carrers d’Europa al mateix temps que dels Estats Units amb reivindicaicons semblants, per molt que als Estats Units demanessin “stop the war” i els francesos “interdit d’interdire”, però avui hi ha una diferència qualitativa cada dia més gran entre les dues societats per una cosa tan profunda com les conviccions religioses: mentre Europa és des de fa temps una societat postcristiana i secularista, els Estats Units es tornen més cap a Déu.
No és, com de vegades sembla des d’Europa, una evolució fonamentalista, a càrrec dels predicadors estrambòtics com Jerry Fallwell o de les esglésies carismàtiques on els “fidels” entren en una gairebé hipnosi, sinó d’una nova tendència que la Universitat de Harvard defineix com a “centrisme religiós”. I no és qüestió de vells, sinó de la nova generacio d’estudiants universitaris.
Per la seva edat i pel rol que els correspondrà en la societat, tindran una influència gran i duradora que segurament hom començarà a sentir dins de dos anys, en les eleccions presidencials del 2008. Qüestions com l’avortament, el matrimoni homosexual o les investigacions amb cèl·lules embrionàries són molt importants per a aquests “centristes religiosos” que les consideren “immorals” i es declaren molt interessats en els afers politics. Volen intervenir amb els seus vots i activitats per defensar el lliure comerç, l’assegurança mèdica universal, protegir el medi ambient i per influir en la “direcció moral” del país.
És clar per les seves preocupacions que la moralitat sexual i la responsabilitat social estan en el mateix nivell, cosa que pot tenir sentit des d’una perspectiva religiosa, però altera els esquemes polítics que posaven els aspectes morals en el terrreny conservador i republicà, i les qüestions socials en les esquerres i els demòcrates.
Que les definicions esquerra-dreta o republicà-demòcrata no serveixen ho demostra que en el grup de centristes, que representa el 25% dels estudiants, hi ha principalment llatins i negres, els votants tradicionalment demòcrates i que, en el cas dels llatins, se’n van anar en nombres importants amb George Bush en les darreres eleccions.
Els demòcrates, que han perdut el tren de la moralitat, tracten ara de parlar de “valors” i tornar als temes tradicionals. Recuperar la confiança perduda és molt més difícil que guanyar-la la primera vegada, però els republicans tampoc ho tenen fàcil perquè van molt endarrerits en qüestions que els centristes consideren morals, com la guerra de l’Iraq, l’educació pública o la discriminació de les minories.
La religiositat dels estudiants afecta la seva visió del món, però no les seves activitats polítiques perquè volen mantenir la tradicional separació entre Església i Estat. Precisament aquesta separació podria explicar les diferències entre els europeus i els nord-americans en qüestions religioses: sense una història de guerres religioses o de repressió religiosa amparada per els governs, aquí, als Estats Units, pràcticament no hi ha ni anticlericalisme ni una “rebel·lió” contra la religió, cosa que permet les oscil·lacions típiques de qualsevol societat, que ara ha tornat als valors que la generació anterior rebutjava.
La diferència amb Europa no pot ser més gran, però no és segur que sigui permanent: molts canvis han comencat als Estats Units, on el dinamisme de la societat accelera els esdeveniments i on el seu pes específic per volum humà, tecnològic i econòmic, els estén arreu del món. Aquí els diumenges les esglésies estan plenes i hom no pot descartar que d’aquí a alguns anys estiguin menys buides a Europa.
> ENLLAÇOS RECOMANATS
Encara amb les últimes remors de la convulsió electoral italiana, emmarcada en la tormenta política habitual al país transalpí, una alenada d’aire fresc la pot constituir aquesta fundació –NovaResPublica– la fita de la qual és promoure una nova cultura de l’Estat.
I com ho fa? Doncs a la finestra que ens porta a l’ítem “Mission” ho explica amb unes paraules que ben bé subscriuria Joan Guitart, president de la Fundació Catalunya Oberta, en parlar de la nostra entitat: ser un àmbit de debat, on es produeixi la confrontació d’idees i es creïn instruments de comunicació per agregar a la cultura liberal, amb l’objectiu d’estimular noves idees i noves propostes per al desenvolupament del país.
NovaResPublica, amb seu a Milà, és força prolífica en organització de jornades de debat; només el 2006 ja en porta quatre organitzades sobre qüestions com l’opció de l’energia nuclear a Itàlia, la seguretat ciutadana, les noves tecnologies i la millora de la qualitat de vida o una altra, més localista, sobre com fer que Milà sigui una ciutat més competitiva.
També presenta diversos documents, en alguns casos d’accés restringit, però no així La Voce, el butlletí que edita la pròpia Fundació.
|
Copyright © 2005 Fundació Catalunya Oberta