Mal moment el que passa Alemanya en matèria d’immigració. Quan el debat sobre les condicions que cal posar per adquirir la nacionalitat està de plena actualitat –vegeu el test de 100 preguntes que aplica l’Estat de Hesse– uns disturbis a l’institut de Rütli, un barri marginal de Berlín, ha mobilitzat els sectors més tancats a la influència exterior.

Der Spiegel aprofundeix en les raons ocultes del conflicte en una zona deprimida, amb taxes d’atur del 40%, com recorda el Tagesspiegel.

Però més enllà de ser un aparador de la marginació en què viu gran part de la població immigrant, el que va encendre els llums d’alarma va ser l’aparició d’armes al centre escolar i el que els mestres defineixen com la impossibilitat de parlar en alemany als alumnes dins el seu propi país.

La premsa diària, com és lògic, també se n’ocupa amb escreix. Valguin els testimonis del Bild, que bateja el centre com “escola del terror”, i Die Welt, contradiu a transigir per la força la tensió social creada per uns immigrants que no es volen integrar.

El mateix país, a través d’una institució prestigiosa com l’Institut Goethe, retorna al tema tan gastat de l’envelliment de la població i les prospectives –sempre negatives!– que es perfilen a 30 o 40 anys vista. El que passa és que els demògrafs i els sociòlegs acostumen a errar aquesta anàlisi perquè no contemplen els fluxos migratoris futurs.

Però no ha estat únicament Alemanya la que ha motivat el debat sobre el canvi que s’experimenta amb la multiculturalitat de la societat. Els Estats Units, més aviat l’administració Bush, suavitza els requisits per als mexicans que volen creuar legalment el río Grande o que volen regularitzar la seva situació. La premsa nord-americana s’ocupa també del drama de la immigració subsahariana que arriba a les costes espanyoles. The Washington Post publica un ben elaborat reportatge sobre els mauritans que desembarquen, si no moren abans, a les Canàries.

Europa, mentrestant, es mou en diferents àmbits. La Unió Europea, d’una banda –recordava ahir Financial Times– ha tornat a insistir en què s’obri la mà a la veritable liberalització de l’energia en un seriós avís a Espanya, França i Itàlia. Dies abans, The Wall Street Journal, sempre crític amb la defecció europea, ficava el dit a l’ull en l’excessiu reglamentisme que ve de Brussel·les.

“A qui pertany l’empresa França” es pregunta Le Figaro sobre aquesta mateixa polèmica dels efectes de la globalització i la temptació de vacunar-se amb el proteccionisme. I és que la realitat no té marxa enrere: fins a 9.000 empreses franceses són ara a mans o participades per inversors estrangers.

Entre aquest pessimisme s’agraeix la dosi d’europeisme convençut que ve de la mà del filòsof Jürgen Habermas a Der Standard (Versió anglesa). Defensor d’uns veritables estats units europeus, postula reformes essencials com un president elegit i no rotatori i un ministre d’Exteriors únic.

Com un homenatge cal entendre també l’escrit de comiat de l’editor de The Economist, Hill Emmott, 15 anys al capdavant del setmanari que porta 163 anys defensant els valors de la llibertat de mercat i de la llibertat en general.

Itàlia va a eleccions aquests diumenge i dilluns i els comentaristes tanquen els seus pronòstics. Sergio Romano, al Corriere Della Sera, reincideix en el seu pessimisme tot fent tres apunts, i La Stampa denuncia que l’estalvi dels italians s’ha reduït un 40% en cinc anys.

França encara bull entre vagues generals i manifestacions estudiantils abans d’anar-se’n de vacances. The Economist expressa molt gràficament la ceguera del país i dels seus dirigents per entendre què està passant realment. Le Figaro, d’altra banda, atribueix el cansament i la manca de rumb als efectes d’una triple mentida: associar liberalisme a calamitat, títol acadèmic a èxit, i la immigració com una oportunitat.

Potser el futur vindrà a França de la mà de les dones, si fem cas del diàleg intel·lectual encetat a Le Nouvel Observateur amb la feminista de soca-rel Michelle Perrot i el sociòleg Alain Touraine.

Els funerals en vida que li estan prodigant a Tony Blair –segons la rumorologia plegarà per Nadal– té dos nous capítols aquesta setmana. Financial Times, l’influent diari de la city, afirma que el premier “està al despatx, però no al poder” i The Daily Telegraph radiografia les promeses (la retòrica) i la realitat (els fets) de la gestió al capdavant del govern britànic. Un balanç prou dolent segons l’estudi comparatiu.

Per la revista italiana Espresso els moviments proMoscou que estan aflorant a Bielorúsia o a Ucraïna no són fruit de la casualitat. Dins el mateix sac de la influència del Kremlin sobre els antics països satèl·lits, que estan consumits pel desencís, aquesta publicació del mateix grup que La Repubblica inclou fins i tot certes revoltes i moviments joves com l’expressat aquests dies a França. Vaja, allò que en altres temps i situacions polítiques en deien la subversió.

L’aprovació final de l’Estatut de Catalunya al Congrés dels Diputats encara ha merescut alguns comentaris més. The Times saluda amb l’orwellià titular “Homenatge a Catalunya” i The New York Times repassa els posicionaments finals d’uns i altres.

L’esperança que la pau arreli al País Basc i al conjunt d’Espanya amb l’anunci d’alto el foc d’ETA motiva algunes comparances amb el procés que es va viure a Irlanda del Nord. Això és el que fan The Irish News i The Irish Times, de Belfast, que publica els diners que costa reconduir pel camí de la pau els qui només sabien matar i extorsionar. “30.000 treballadors de la pau” titulen un reportatge prou clarificador.

Bastant més lluny, als Estats Units, es van aixecar ahir amb l’atzucac de la renúncia de Tom DeLay, líder republicà a la Cambra de Representants. L’escàndol encetat amb el processament del lobbista Jack Abramoff s’emporta per davant un altre pes pesant que apunta al més alt de la Casa Blanca. Si per The New York Times pot ser el començament d’una nova era, The Washington Post assenyala amb el dit i confia que amb DeLay s’acabin unes pràctiques irregulars que ell mateix va ajudar a arrelar a Washington. El mateix diari dubta, però, que els demòcrates “tinguin proa” amb aquesta dimissió. L’USA Today prefereix destacar el fet que la comissió d’ètica del Senat portés un any paralitzada per disputes al seu si.

Vist des d’Amèrica, a l’altra banda del Pacífic, la Xina comença a oferir notícies no tan triomfalistes. El diari novaiorquès adverteix sobre les reduccions de plantilla i els increments salarials exagerats que es comencen a donar en determinades zones desenvolupades i The Economist exposa també com els xinesos s’inquieten per la compra d’empreses seves per part d’estrangers. És clar que també es dóna el cas contrari. La Xina no només és fabricació en sèrie a baix cost per proveir els basars de tot Occident sinó que hi ha casos diferents, com recorda USA Today, per exemple l’empresa Lenovo, sorgida de la compra d’una divisió d’IBM i que ara és a punt de vendre 16.000 ordinadors al Departament d’Estat.

I, per acabar, una ullada a les anàlisis que han generat les eleccions a Israel. Per l’autòcton Haaretz, el laborista Peretz busca una coalició contra natura amb la dreta ortodoxa, i és que com recorda Financial Times s’ha produït un petit terratrèmol amb un Israel fraccionat. The Wall Street Journal compara la victòria de Kadima, amb 28 diputats, amb els 42 escons que havia tret Sharon a la seva darrera victòria o, fins i tot, els 35 que tenia després de la recent escissió del Likud.

Per The Washington Post, el que ha determinat el resultat és la butxaca –rescata la frase clintoniana “és l’economia, estúpid”– i no la seguretat com pensaven els opinadors estrangers.

El novel·lista Amos Oz aposta a The Guardian perquè pot ser “un vot per la pau”, mentre les primeres passes del nou govern palestí de Hamàs mereixen el comentari crític de l’israelià Haaretz, que destaca els enfrontaments entre ells mateixos i una policia controlada per Al-Fatah, i el palestí en àrab Al-Ayyam que demana distinguir entre resistència armada i tirania de les armes. Com diu a The Guardian el primer ministre acabat d’estrenar, Ismail Haniyeh, “hi haurà pau justa o no n’hi haurà”.

 

 

 

 

I per qui vulgui tenir un exemple del que es pot trobar als arxius catalans que eren a Salamanca (i pensar en com feien el ridícul els que s’oposaven al retorn), pot llegir l’article de Natàlia Molero, a El Punt de dimecres. Parla d’una carta que ha rebut (compte: no forma part de l’arxiu, però n’és un reflex de tantes altres de similars que allà es poden trobar) enviada pel doctor Josep Maria Murià, “fill de l’exili i eminent historiador”. L’escriptora diu que “els documents íntims, les fotografies, els dietaris, unes notes apressades, imatges fugisseres de cinema familiar; en fi, tot allò que genèricament m’agrada anomenar com a ‘egodocuments’, aporten una pinzellada vivíssima a la història dels fets”.