La impressió que la Cimera europea de la setmana passada a Brussel·les era plenament prescindible s’apreciava en els comentaris de la premsa europea del cap de setmana. El que havien estat llargues cròniques valoratives sobre si s’assoliria una posició comuna al voltant de l’estratègic sector energètic es va veure de seguida que era un tema tabú que feria determinades sensibilitats i que, per tant, millor deixar-ho córrer. De manera que les anàlisis prèvies que feia Financial Times sobre l’enorme abisme que s’aprecia a Europa entre les promeses i la realitat o un altre article del mateix diari de la City sobre que la UE hauria de prendre mesures contra el nacionalisme econòmic queden reduïts a anècdotes benintencionades només a l’abast de qui consulti una hemeroteca.

En canvi, sense que figurés al guió de la reunió, qui va aconseguir convertir-se en protagonista involuntari de la cimera va ser el president Chirac. Tot per compte d’un estirabot patriòtic francès perquè va inquirir el president de la UNICE, la patronal europea, francès per més senyes, sobre els motius pels quals adreçava el seu discurs en anglès. “Perquè és la llengua dels negocis” li va dir, moment en què el president francès, escortat pels tres ministres del mateix país, va abandonar la sala. La premsa britànica, especialment The Times, fa sang sobre la qüestió. I és que això de reivindicar el patriotisme du no només a blindar l’economia sinó també a fer valer l’ús de la llengua de Molière.

Si Europa com a projecte dóna més d’un disgust, com el que inicia aquesta selecció setmanal de la premsa internacional, la individualitat dels seus Estats continua donant elements per a la reflexió. Les eleccions del 9 d’abril a Itàlia, per exemple, sigui perquè el torinès La Stampa invoca el vot de la por o sigui perquè un pensador de la categoria de Giovanni Sartori manifesta al Corriere della Sera el seu pessimisme a l’hora d’afrontar unes eleccions on pesa la fidelitat a unes idees o el càstig a unes altres idees. Aquest fet possiblement condicionarà i determinarà el resultat final.

França no abandona tampoc les planes d’informacio internacional. La perllongació de la revolta estudiantil contra la política d’ocupació i la disputa a les mateixes files governamentals sobre l’herència de Chirac de cara a les presidencials de l’any vinent obren pas a noves anàlisis que intenten explicar les raons profundes d’aquest “crit de la destrossa nacional”, en paraules de l’influent Jean Daniel a Le Nouvel Observateur. Els seus col·legues de Le Point destaquen la contradicció de l’estranya aliança entre els estudiants, símbol del treball precari, i els funcionaris, que representen tot el contrari, la feina estable. També l’altre setmanari, L’Express, es pregunta si integrem prou l’escola a la vida i dóna com a recepta menys anys d’escola, una integració més precoç a la vida laboral i un reciclatge posterior amb l’objectiu de posar-nos al dia.

No podem deixar de comentar, per la importància simbòlica que sigui un diari com Le Monde, que imparteix etiquetes de progressisme i del que és politicament correcte, qui hagi publicat un article d’un intel·lectual irlandès que sota el títol “reformistes d’esquerra, condemneu la violència” censura la violència gratuïta d’aquests dies i sobretot que mai es doni la presumpció d’innocència a una actuació policial envers uns manifestants.

I mentrestant la premsa estrangera fa la seva particular travessa sobre els mals de França. “Per què està bloquejada?” es pregunta el Frankfurter Allgemeine.

La política d’immigració preocupa cada cop més el món occidental. Mentre l’alemany Sueddeutsche Zeitung comenta les darreres normatives per endurir l’obtenció de la nacionalitat, l’econòmic Il Sole-24 Ore parla que els immigrants que viuen i treballen a Itàlia són optimistes, estalviadors i que en una immensa majoria volen quedar-se a viure-hi.

La setmana passada recollíem els primers comentaris d’urgència sobre la declaració de l’alto el foc per part d’ETA. La premsa internacional, naturalment, ha continuat fent les seves apostes sobre el camí que seguirà el procés de pau i de negociació a partir d’ara. “Espanya en pau o Espanya a peces” aprofita The Times per fer una alerta sobre el perill de desmembrament si s’accepten segons quines reivindicacions de bascos... i catalans. En canvi, un altre diari britànic, The Guardian, parla de “gran guany per a Espanya”. La premsa nord-americana ha seguit amb interès les notícies. Després que The New York Times veiés una obertura cap a una autonomia més forta, s’ha desplaçat a Vitòria per fer un seguiment del primer dia de pau i de no-amenaça. L’International Herald Tribune, per la seva banda, es pregunta si hi haurà pau i adverteix que cada govern espanyol pot atorgar l’autodeterminació.

Però dins la premsa forana té un valor especial la lectura que fan els diaris francesos, precisament pel fet que els comunicats d’ETA involucren l’Estat francès en la solució del conflicte territorial basc. Amb un títol comú d’“esperança” a Le Monde i a Le Figaro, tot i així el primer d’aquest diaris reconeix la impossibilitat de la demanda dins la concepció unitària d’Estat francès, mentre que el diari conservador diu que el govern de París s’ha de posar al servei dels interessos d’Espanya.

No és aquesta l’única referència a assumptes espanyols que es veu aquests dies a la premsa europea. El setmanari alemany Der Spiegel valora el lideratge de Catalunya com a destinació aèria del “low cost” i parla de les vacances barates i mogudes del que aquí anomenem “turisme de borratxera” i de les normes de civisme de l’alcalde Clos.

L’Hebdo, revista suïssa, fa un reportatge sobre una altra classe de turisme, el de salut, que trasllada gent d’un país a una altre per curar-se de determinades malalties perquè és més barat, o per canviar-se les ulleres. Una dada: 100.000 estrangers van cada any a l’Índia per aquesta qüestió, i Dubai està construint cinquanta clíniques amb aquesta finalitat d’aquí al 2010.

Dos diaris serbis, Nacional i Jutarnji List, obren la polèmica sobre si mort Milosevic té sentit mantenir el Tribunal Penal Internacional. Els Estats Units, per la seva banda, passen llista i comptabilitzen fins a 55.000 els infants xinesos adoptats al seu país. Sobre aquest fet, The New York Times es pregunta com s’ho faran per garantir una certa identitat nord-americana.

I el darrer apunt de l’actualitat, aquesta setmana té com a objectiu les eleccions israelianes. No les tenien totes segons les enquestes electorals de darrera hora. Kadima, la coalició centrista fundada per Ariel Sharon i Shimon Peres, es podia veure perjudicada per la gran abstenció que s’esperava i veia com les seves expectatives d’escons anaven a la baixa. Per això, segons explica el diari Haaretz, la coalició demanava als seus simpatitzants que lluitessin per la causa, tot empenyent els votants d’altres opcions –sobretot, aquells que pensaven votar algun dels dos partits que la conformen– a donar el seu vot a Kadima. I és que les reticències d’alguns davant aquesta força tenien per causa la por que, un cop atorgat el vot, Kadima es decantés cap a l’opció ideològica contrària a la seva.