La conferència del diplomàtic i periodista italià Sergio Romano -convidat,dijous per la Fundació Catalunya Oberta al segon dinar-debat d’aquest any- sobre “La llarga crisi italiana: eleccions el 9 d’abril” ha tingut, com era d’esperar, un ample ressó entre els mitjans informatius. Per exemple, Baltasar Porcel, li dedicava la seva columna a La Vanguardia de dilluns. El darrer Premi Periodístic de la Fundació ressaltava que “Romano ha resumit la situació establerta a Itàlia a partir de la ‘tangentópoli’, amb aquells jutges que serien comunistes o tibetans però que varen cercenar la infinita corrupció, integrada fins i tot a la màfia, que venia de la postguerra i que havien articulat Democràcia Cristiana i Vaticà -tot i que el Papa odiés De Gasperi- amb els Estats Units i a la que es va agregar el socialisme”.

 

Una altra il·lustre ploma d’aquest mitjà, Jaume Arias, prenia dissabte Sergio Romano com exemple d’un periodisme transalpí que, després de la segona guerra mundial esdevé “dels més fiables d’occident. Em refereixo, està clar, a lapremsa responsable i de qualitat”. Més endavant, cita “Sergio Romano, juntament amb els Ezio Biaggi, Alberto Ronchey, Galli de la Loggia i altres prestigioses firmes de portada del Corriere della Sera” i diu d’ells que “conformen un nucli d’editorialistes que són regal de lectors de moltes latituds”.

 

Paral·lelament, dues entrevistes, publicades el divendres i signades a l’ABC per Sergi Doria i a l’Avui per Anna Balcells, contribueixen a clarificar el pensament de l’il·lustre convidat.

 

De Romano, també en parla Salvador Sostres (Avui, dilluns) quan senyala que “va oferir una panoràmica ben precisa de la situació política del seu país ara que el 9 i 10 celebrarà eleccions generals”.

 

Precisament Joan Roy (Actual) incideix en el tema electoral italià per senyalar que “alguna cosa ha tocat fons a Itàlia que no és la suposada corrupció de Berlusconi com pretenen els seus antagonistes, ni el control mediàtic que, pretesament, exerceix i que mai ningú no ha demostrat”.

 

I, com no podria ser d’una altra manera, també Roger Jiménez (El Periódico, dijous) comenta la qüestió. Per qui va ser corresponsal a Roma durant força anys, “Berlusconi afronta l’hora de la veritat amb una coalició electoral marcada per l’imperatiu mussolinià”.

 

Qui s’ha lliurat, afortunadament, d’alguns imperatius de la seva educació islàmica és la diputada liberal holandesa d’origen somalí Ayaan Hirsi Ali que està desenvolupant una tasca constant de denúncia dels excessos d’aquesta religió. Joan Oliver (Actual) centra la qüestió: “La senyora Ayaan Hirsi Ali és immigrant, és dona, té la pell fosca i ha patit les conseqüències de la religió islàmica. Tot això li permet fer afirmacions que en boca de qualsevol altra serien qualificades immediatament de racistes i provocadores. Ella pot dir-ho. Els altres podem citar-la”.

 

Un dels centres neuràlgics de l’islamisme, l’Iran, porta actualment de cap l’administració nordamericana. Diana Negre (Avui, divendres) fa palès que “el president dels EUA, George W. Bush s’estimaria més la diplomàcia per resoldre conflictes, però ‘si cal, basant-nos en els principis tradicionals d’autodefensa, no descartem fer  ús de la força abans que ens ataquin, fins i tot si hi ha dubtes pel que fa el moment i el lloc on l’enemic ens pot atacar”. En l’afegit de “Les claus”, a més, la periodista indica que “la ‘nova estratègia de seguretat nacional’ demostra que Washington no ha canviat la Guerra Freda per la pau, sinó que la nova tàctica ja no és la ‘dissuassió’, per convèncer qualsevol possible enemic que un atac nuclear seria la ‘destrucció mútua assegurada’, sinó l’‘atac preventiu’, per evitar una massacre terrorista”.

 

I, si d’una banda, actualment l’islamisme pren força a la zona d’Orient Mitjà, de l’altra el populisme envaeix, cada cop més, algunes àrees de Llatinoamèrica. Preocupat per la qüestió, Ferran Sáez (El Temps) n’ha parlat amb alguns originaris de la zona. Un, veneçolà, li va dir una cosa: “Evo Morales no representa exactament l’indigenisme, ni l’esquerra ni l’antiimperialisme, sinó una actitud difusa que a Europa identificaríeu amb els moviments antisistema”. Sáez afegeix que “amb matisos, es pot dir el mateix d’Hugo Chávez. I què fa un líder antisistema quan arriba a controlar un sistema que, en realitat, no té cap intenció de desmantellar? Resposta: ‘populisme; quina altra cosa podria fer?’”.

 

Qui, en canvi, parla de transformacions i canvis és l’empresari japonès Kenichi Ohmae, que ha escrit, segons ens explica Ramon Tremosa (Avui, dijous) “més de cent llibres i que va ser un dels primers a parlar de globalització ara fa vint anys”. Però el professor de teoria econòmica es fixa, entre altres aspectes, en el llibre El próximo escenario global en que Ohmae afirma “que l’avenç de la globalització econòmica desarticularà els Estats nació i consolidarà el resorgiment de les regions, nous centres de creixement econòmic que anomena ‘regions Estat’: tot un anatema per als qui pensen que un Estat gran i centralitzat és l’única via per dirigir la política, la societat i l’economia”.

 

A Jordi Barbeta, el procés estatutari li recorda aquella cançó de Joan Manuel Serrat que parlava dels bojos i els seus temes. A La Vanguardia de diumenge, senyala: “En l’assumpte de l’Estatut, és evident això de cada boig, amb el seu tema, però no és una qüestió de gustos sinó d’interessos, i d’interessos a curt termini, les disputes estan resultant tremendes i és probable que algú acabi baixant les escales com no vol, o sigui, rodant”.

 

Dimarts, el mateix Barbeta també fa una crònica sobre la crisi entre Maragall i el conseller de Governació, Joan Carretero, on afirma que: “la tormenta política desatada no és més que l’aperitiu del que li ve a sobre al tripartit, si, com sembla, Esquerra Republicana manté la seva posició de refús a l’Estatut, en contra dels seus aliats socialistes i ecosocialistes”.

 

Valentí Puig també comenta la fricció entre el president de la Generalitat i el conseller en un article a ABC, dimarts en que planteja que “potser ha arribat l’hora de que la Generalitat financi una campanya de relacions públiques per a millorar la imatge de Catalunya a Catalunya”.

 

Vicent Sanchis (Avui, diumenge), per la seva banda, posa Mariano Rajoy en el seu punt de mira: “El president del PP hauria de reflexionar sobre les seves addiccions i dependències. És massa evident que actua seguint les directrius que li marca cada dia Pedro J. Ramírez. Amb alguna altra ajuda inefable de personatges més secundaris, com el comentarista radiofònic Federico Jiménez Losantos. Ni l’un ni l’altre -escorats a l’extrema dreta- regalen mai res”.

 

Un dels temes estrella dels darrers dies ha estat el del “botellón”, del qual Anton Maria Espadaler (La Vanguardia, dimarts) diu que “no en podré escriure res perquè no tinc la més petita idea sobre un fenomen que em desborda per tots cantons”, però més endavant fa una recomanació: “s’hauria de disminuir els impostos que graven l’accés a begudes de qualitat, que són les que fomenten les bones converses, el tracte afable i discret, les maneres corteses i estimulen en el bevedor i els seus acompanyants l’esperit de sociabilitat, i ajuden a més a veure el món pacíficament i en la seva estupenda rodonesa”. Tot això, arran de constatar que la cervesa -beguda barata per excel·lència- ha estat el beuratge estrella en aquestes convocatòries de carrer.

 

Però no només aquí hi ha gent que provoca aldarulls. També a França on alguns joves s’han llançat al carrer en contra de les mesures governamentals per facilitar-los l’accés a la feina, per considerar-les poc segures. “Però qui s’han cregut que són, aquests xavals? Calla, nen, cony, i treballa”, els diu Salvador Sostres (Avui, dilluns).

 

Xavier Sala-i-Martín aborda (La Vanguardia, divendres) la qüestió de la discriminació laboral de la dona: “La pregunta -diu-  és si les quotes que el Govern intenta imposar a les empreses corregeixen el suposat problema”.

 

I També Natàlia Molero (Actual) parla de la qüestió tot afirmant “que el consell de ministres aprovi una llei per a la igualtat és un fet objectivament bo”, encara que després posa en qüestió alguns arguments.