Sembla com si Dominique de Villepin hagués seguit la frase de De Gaulle “França ha perdut una batalla, però no ha perdut la guerra”. Així valora Newsweek -que, per cert, cita com a testimoni-font al professor Xavier Sala-i-Martín- la política ultraproteccionista que està duent a terme el govern francès mitjançant el blindatge del que anomena sectors estratègics i que en realitat és una excusa per invocar el “patriotisme econòmic” amb una mena de crit reactualitzat: “a les barricades!”.

Que la premsa nord-americana miri amb mals ulls els Estats europeus que s’impermeabilitzen davant compres no desitjades d’empreses forma part de la lògica. Una altra cosa és que els propis Estats Units són acusats de proteccionisme. Com justificar si no és des de la por a la influència forana l’operació fallida de compra de diversos ports –entre altres, el de Nova York– per part de Dubai. Per The New York Times és un atemptat en tota regla a la llibertat econòmica i The Washington Post no es queda enrere en advertir l’error de tota l’operació amb un títol prou significatiu: “els perills dels ports (i dels polítics)”.

Tampoc la Xina s’absté de criticar Europa, que té “dos pesos i dues mesures”. I és que la invocació al patriotisme econòmic perjudica les expectatives xineses d’inundar Occident amb tota classe de productes fabricats, transportats i venuts per gent de l’immens antic imperi. Per això el Diari del Poble, portaveu oficial de la propaganda, es carrega el proteccionisme, això mentre The New York Times desvetlla noves tensions al si del Partit Comunista xinès sobre la convivència del socialisme i el capitalisme.

A manca de tenir la llista dels que paguen més impostos als respectius Estats, classificat com matèria classificada, el que tenim són llistes periòdiques de la gent que passa per ser la més rica del món. Una de les que marquen la doctrina fetén és Forbes. USA Today reprodueix la llista dels posseïdors de milers de milions de dòlars, que cada cop és més llarga, però aquest cop sorprèn com s’han colat entre els cognoms històrics (Gates, Buffet, Allen) una pila de russos (fins a 33), xinesos i hindús. Com que és novetat, el Vedomosti dedica un article precisament a aquesta classe opulenta d’origen rus, al front de la qual es troba l’amo del Chelsea, Roman Abramóvitx, la fortuna número onze del món.

Amb molta més modèstia, és clar, i sense ànim de fer comparances injustes, l’Estat meridional de Mississipí sembla que ha entrat a la roda de la fortuna arran de l’huracà Katrina. El que va començar sent una catàstrofe natural amb greus conseqüències en vides humanes i pèrdues econòmiques ha esdevingut una providencial taula de salvament. Si fem cas del que publica The Washington Post, els ajuts atorgats pel govern més el joc i el contraban de benzina han engreixat la butxaca d’una bona part de la població.

Els ensurts que presenta el desproveïment energètic, com també les crisis Rússia-Ucraïna, o la guerra d’Iraq, etc., han fet pensar més d’un responsable polític en la necessitat de cercar alternatives. Per exemple el primer ministre de Polònia, que ha proposat una mena d’OTAN energètica de manera que hi hagi solidaritat entre els socis quan un dels Estats membres tinguin problemes. Això ha estat rebutjat per uns quants dels Estats grans, de manera que serà difícil que tiri endavant. Tampoc l’Europa intel·lectual de l’intel·lectualment correcte està gaire en l’ona. Vegi’s sinó l’editorial de Le Monde al respecte. Des del Financial Times, en canvi, tant el president de la Comissió Europea, Durao Barroso, com l’influent Javier Solana, aquest amb un article propi, postulen algun tipus d’entesa per evitar les crisis. Una entesa que passa per Rússia.

I posats a acabar amb tot aquest bloc econòmic, prenem nota que el Japó ja està sortint de la crisi. Almenys això anuncia Daily Yomiuri.

Les eleccions italianes s’acosten i la premsa del país bull amb més força del que ja és habitual. D’entrada, una sorpresa. El director del Corriere della Sera pren partit i demana el vot pel centreesquerra. Al mateix diari, Sergio Romano –el convidat d’avui de la Fundació Catalunya Oberta– reflexiona sobre les conseqüències electorals de les darreres maniobres judicials. Per cert que les darreres aparicions televisives de Berlusconi han aixecat força polseguera. La Stampa qualifica de “partit final” la bronca propinada pel primer ministre en deixar plantada una periodista que l’entrevistava a la RAI. Per aquells que vulguin seguir fil per randa el que es va dir al debat electoral de la nit de dimarts a la RAI, poden connectar-se amb la web del Corriere, que el reprodueix íntegre.

La crisi de les idees, la suplantació del paper dels intel·lectuals pel verbalisme i la superficialitat opinadora dels mitjans de comunicació i d’internet va ser l’eix del discurs que el filòsof Jürgen Habermas va pronunciar en rebre el premi Bruno Kreisky de drets humans i que reprodueix el diari austríac Der Standard.

Crisi d’idees, cansament, conformisme... són símptomes d’una societat que s’ha quedat sense il·lusió i sense projecte. Com la francesa, analitzada des de totes les opcions ideològiques com una societat cansada, adormida. Le Figaro s’hi refereix a “aquells joves que pensen com vells” i apunta dos factors que determinen aquest pessimisme. Un, el 76% dels joves aspiren a ser funcionaris, dos, els pares (82%) encara són molt més proclius que els fills es decantin cap a la funció pública com a opció laboral. No en la mateixa línia, però sí de resposta a la crítica que els arriba de fora –l’estranger– l’editorial de la revista Courrier International esmenta un “tot esperant Godot” que s’identifica amb Sarkozy, l’esperança de la dreta per redreçar França.

La successió d’escàndols de tota mena, la vinculació de la vida pública i la privada, etc., no és nova a la Gran Bretanya. Això és el que vol dir The Times quan rescata el cas Profumo, precisament arran de la mort de qui va donar nom a unes pràctiques poc ortodoxes.

La sobtada desaparició de Milosevic, el dictador serbi que va sembrar d’odi i terror els Balcans, mereix diversos comentaris. Pel Financial Times, pot ser l’hora que les antigues repúbliques de Iugoslàvia s’integrin als valors democràtics i de llibertats dels veïns de la Unió Europea. Per l’alemany Die Welt, l’herència que deixa és molt perillosa.

El Pròxim Orient no queda fora de l’anàlisi de la setmana. Aquest cop per compte dels plans explicitats en una entrevista per Ehud Olmert per anar abandonant els territoris palestins ocupats per Israel. Haaretz, que reprodueix la reacció de Hamàs de considerar-lo una declaració de guerra, i The Jerusalem Post recullen els testimonis en un i altre sentit.