I més enllà que Itàlia castigui Berlusconi, qui ha rebut per relacionar-se amb el primer ministre italià és David Mills, espòs –encara que per poc temps; ja han anunciat la separació– de la ministra de Cultura del govern Blair, Tessa Jowell. “El meu marit m’ha traït” diu The Times que hauria exclamat Jowell, segons informacions subministrades al diari per amics d’aquesta. I és que resulta que David Mills hauria rebut 350.000 lliures esterlines per declarar a favor de Berlusconi en un judici contra aquest i no li hauria comentat res a la seva esposa. Naturalment, és una qüestió que afecta l’ètica política i d’haver-ho sabut, Jowell s’hagués oposat que el seu marit rebés aquesta donació. Ara bé, tampoc no es descarta que la separació sigui una pantomima i que la relació es refaci quan desaparegui la tempesta. No obstant això, el cas també ha servit perquè l’antic líder torie Michael Portillo escombri cap a casa seva, des de les pàgines del mateix diari.

 

 

El president nord-americà, George W. Bush, està en hores baixes per diversos fets, ens explica Diana Negre al setmanari Actual. Una de les raons és que, com el seu pare, l’actual mandatari de la primera potència mundial ha perdut el favor del sectors conservadors del Partit Republicà. De fet, “Bush 1 els inspirava poca confiança i no li van perdonar mai que abandonés la seva promesa de no apujar mai els impostos. Bush 2 va inquietar amb el seu eslògan electoral de ‘conservador amb compassió’, perquè no entenien gaire què significava i tampoc creien que els conservadors estiguessin faltats de compassió”.

 

Qui també ha passat per un dur tràngol és la presidenta de Filipines, Gloria Macapagal, que el divendres 24 de febrer va haver de decretar l’estat d’excepció al país, després d’haver aconseguit aturar un intent de cop d’Estat. Joan Roy explica, també al setmanari del Grup Dossier que “dins l’inicial desconcert, el més significatiu va ser el lideratge assumit en les protestes i manifestacions per conegudes figures de l’oposició, entre les quals es trobava l’expresidenta Corazón Aquino, que va accedir al càrrec tot just després de la revolta que el 1986 va expulsar Marcos del país. Aquino, antiga aliada de Gloria Macapagal Arroyo, va acusar directament la presidenta de tupinada electoral i de corrupció”.

 

I en un dilema s’ha trobat el govern xinès amb la qüestió d’internet i la possibilitat que la població accedís a continguts susceptibles de ser censurats pel Partit. Eugeni Bregolat ens il·lustra dijous a La Vanguardia: “les alternatives que s’ofereixen als dirigents xinesos són: o permetre l’ús d’internet, acceptant pagar el preu polític en forma d’un menor control sobre els ciutadans, o prohibir internet, per evitar els efectes polítics indesitjats, amb la qual cosa la Xina seguiria sent tecnològica i econòmicament un país subdesenvolupat. El Partit, posat en aquesta tessitura, opta per la primera d’aquestes alternatives: internet al preu que sigui”.

 

Potser per internet hauran pogut veure doncs els xinesos com el Barça eliminava el Chelsea de la Lliga de Campions, circumstància que sens dubte haurà fet feliç a Anton Maria Espadaler qui, des de La Vanguardia, dilluns explicava que curiosament amb la pluja, que per tradició tan bé li hagués hagut d’anar, el Deportivo de la Corunya va començar a veure la remuntada del Barça de dissabte. Però és que, segons l’articulista, l’equip de Frank Rijkaard “va encoratjar-se, va demostrar que no s’immuta davant el més astut dels plantejaments”.

 

Com també ho va fer Eto’o a Saragossa, la jornada anterior quan, després d’haver amagat amb abandonar l’estadi de la Romareda a causa dels crits racistes, va servir a Larsson la pilota del zero a dos. Del camerunès del Barça en parla Xavier Sala i Martín al mateix diari, divendres, i evoca quan una circumstància semblant va fer entristir el davanter. Recorda el professor Sala i Martín que “em va partir el cor veure’l a l’aeroport de Madrid després que, al Barça-Getafe del 2004, un grup de primitius li dediqués els ja famosos udols simiescos. Eto’o estava sol, en un racó de la sala d’espera, amb els seus auriculars posats. En apropar-m’hi em va mirar i, amb llàgrimes als ulls, em va preguntar: ‘germà, per què?’ No vaig saber què dir. No vaig poder explicar-li al meu germà Samuel perquè la gent del meu color es comportava amb tanta baixesa”.

 

I ja que parlem d’odis (el racisme en seria una forma), també podem rescatar aquest pensament de Marçal Sintes (El Mundo, diumenge) sobre el nou partit Ciutadans de Catalunya. Diu Sintes: “La contribució dels Ciutadans no ha estat una altra que legitimar des de Catalunya el que altres, des de fora i amb els ulls injectats en l’odi, propaguen”.

 

Per cert que l’article que acabem de comentar també fa referència a la devolució dels Papers de Salamanca, un fet que fan servir per donar-se la raó a ells mateixos aquells qui des d’Aragó reclamen el retorn de les obres d’art sacre del Museu Diocesà de Lleida provinents de la regió aragonesa. Francesc Puigpelat (Avui, diumenge), els aclareix alguns aspectes: “amb la llei a la mà, les obres no poden sortir de Catalunya. El Vaticà pot dir missa (i mai s’ha utilitzat millor l’expressió), però les peces no es mouran de Lleida si no és amb el consentiment de la Generalitat i del Consorci del Museu”. Tot i amb això, Pasqual Maragall, com s’explica en aquesta crònica, va prometre al seu homòleg aragonès, Marcelino Iglesias, que les obres de Lleida serien lliurades.

 

I és que, és clar, PSC i PSOE estan condemnats a entendre’s. Ara bé, això no vol dir que no es detecti “el neguit i el malestar amb què els dirigents del PSC acompanyen el seu silenci”. La frase és de Vicent Sanchis (Avui, diumenge), que es pregunta si el PSC està “desaparegut en combat” pel que fa a la discussió de l’Estatut a Madrid.

 

És clar que tampoc obren gaire la boca els socis de govern del PSC –“no van piular res”, diu literalment Natàlia Molero (Actual)–  en situacions com la que es va donar a la Fira Internacional del Llibre, a Guadalajara, l’any 2004 en què “l’objectiu era presentar Maragall a l’Amèrica Llatina com el president del tripartit”.

 

Continuem amb els partits, ara, un tast de PP. Ens l’ofereix Joaquim Colominas (Avui, dissabte) qui il·lustra el canvi de posicions cap al centre dels tories britànics per tal d’assolir el govern i el contraposa a “l’estratègia seguida pel PP, i ratificada aquest cap de setmana en la seva convenció, tenint tanta pressa com té per tornar a la Moncloa”.

 

Una convenció que va tenir com a convidat el ministre de l’Interior francès, Nicolas Sarkozy. Valentí Puig se’n fa ressò a l’ABC: “Ha hagut de venir Nicolas Sarkozy per revelar-nos que Espanya és una gran nació. Això val per una treva amb el veí-enemic francès”.

 

També francès és Jean-Claude Trichet, president del Banc Central Europeu, que ens ha encarit els tipus d’interès de l’euro, com recorda Joan Oliver (Avui, dilluns) que alhora aconsella que seguim gastant. “Gastant amb l’alegria que ens podem permetre, perquè aquesta alegria de la despesa és el que fa que seguim creixent més que els grans països europeus”.

 

I si no sabem en què gastar, uns quants anuncis ens poden ajudar. Pel que fa a aquests reclams audiovisuals, Jordi Graupera (Avui, dijous) diu que es fixa especialment en els “eslògans dels anuncis de la tele” i per això ens fa la següent pregunta: “volen dir que aquesta ‘E’ d’Endesa al costat de tantes vegades la paraula ‘on’ no és una crida?”

 

Precisament, el tema d’aquestes dues empreses dóna peu a Xavier Sala i Martín (La Vanguardia, dimecres) per criticar el nou proteccionisme que estan practicant alguns Estats de la Unió Europea i reclamar que “ha arribat l’hora que la Comissió Europea faci alguna cosa més que pronunciar discursos bonics i sancioni els Estats proteccionistes”.

 

D’altra banda, no és només en l’economia on es fa palès l’intervencionisme dels Estats. També és prou evident amb temes com el de la prostitució, que ara centra un important debat a casa nostra. Jordi Cabré fa una anàlisi sobre el tema tan gastat de la llibertat o esclavitud de les prostitutes (i també dels clients) i en treu, entre d’altres, la conclusió següent: “La veritable llibertat consisteix a poder escollir les pròpies cadenes: un privilegi que ja costa prou d’assolir”.

 

I acabem amb Dan Brown i la seva arxiconeguda novel·la El codi da Vinci que, a banda de l’èxit mundial que ha assolit, el cert és que ha rebut, també, fortes crítiques. Entre altres qüestions per la imatge que dóna de l’Opus Dei. Roger Jiménez recrimina a l’escriptor, dijous a La Vanguardia digital, que “la seva ignorància no li pot portar a perdre de vista que ha ocasionat, més que incomoditat, un mal innecessari i gratuït a una institució no gens secreta”.