El Butlletí nº 41

> PORTADA

Contra el nou proteccionisme

El govern espanyol està posant tota mena d’obstacles a l’intent de l’alemanya E.ON per fer-se amb el control d’Endesa, i encara que és raonable donades les recents actituds en casos semblants dels governs francès i italià, només el lliure funcionament dels mecanismes de mercat i l’obertura internacional poden permetre la continuïtat del progrés econòmic i social del nostre país.

> EDITORIAL

QUE GUANYI EL MILLOR

En els orígens del catalanisme hi ha una profunda arrel proteccionista, però ja fa molt de temps que el catalanisme va optar per la llibertat de comerç i la internacionalització de la nostra economia. L’obertura a l’exterior i la lliure competència han portat a Catalunya un període de prosperitat mai conegut abans i han estat el millor antídot contra les polítiques d’un Estat que sistemàticament ha menystingut els interessos dels ciutadans i les empreses de Catalunya.

Aquests darrers mesos, arran de l’opa de Gas Natural sobre Endesa, hem vist renéixer la pulsió anticatalana en amplis sectors dels cercles dirigents de la vida política i empresarial espanyola i, davant aquesta reacció, hem defensat un cop més el dret de les empreses catalanes a competir en igualtat de condicions, a no ser discriminades pel simple fet de ser catalanes. Hem defensat aferrissadament que els temes empresarials els han de resoldre les empreses i els seus accionistes i que l’única funció dels poders polítics ha de ser garantir la competència i els drets dels consumidors. Res més.

Arran de la contraopa presentada per l’alemanya E.ON sembla que les coses hagin canviat i que, de sobte, molts dels que fins aquell moment defensaven la no-intervenció política, s’hagin convertit a un nou proteccionisme. La reacció del govern espanyol modificant la legislació per dificultar la compra d’Endesa és un espectacle que no s’hauria de produir a la Unió Europea, com ho és, tot sigui dit, la del govern francès estimulant la fusió de Suez i Gaz de France per bloquejar l’entrada de la italiana Enel, o la del govern italià escandalitzant-se per aquest fet mentre segueix impedint la compra de bancs italians per part d’entitats financeres espanyoles.

Sembla que ha rebrotat a Europa una nova onada proteccionista davant els avenços del mercat únic i l’obertura econòmica que tant han costat d’anar consolidant. És una onada que en res no pot afavorir l’economia catalana per més que a curt termini pogués suposar algun avantatge per a una empresa del país. Si Gas Natural vol comprar Endesa té tot el dret a fer-ho sempre que sigui capaç de presentar l’oferta que els accionistes de l’elèctrica considerin més avantatjosa, de la mateixa manera que té tot el dret a comprar-la E.ON si presenta una oferta millor.

Fa ja molts anys que vam descobrir que el proteccionisme és pa per avui i gana per a demà. No caiguem novament en aquesta trampa. Com se sol dir en el món de l’esport: “Que guanyi el millor” i que el joc sigui net i l’àrbitre imparcial.

> LA RODA DE MOLÍ

PRESSUPOSTOS DE CULTURA

Falta de compromís

A l’exposició “Catalunya projecte compartit” el govern de la Generalitat de Catalunya ens presenta els pressupostos de cultura d’enguany que són de 247,6 milions d’euros.

En el balanç 2004-2005 del departament de cultura la consellera de cultura, Catarina Mieras estableix com a compromís pressupostari “situar la despesa cultural en el 2% del pressupost de la Generalitat”. Un compromís assumit pel president Maragall al pacte del tinell i al document “el compromís amb la cultura” de juny de 2002, on hi afegia que “els recursos destinats pel govern de CiU a polítiques culturals han estat molt per sota del que comunitats equiparables a Catalunya hi destinen. Només un 1% i escaig (en realitat un 1,11%) del pressupost anual es destina a cultura.”

Doncs resulta que pel 2006 els pressupostos de cultura representen ni més ni menys

que el 0,83% dels pressupostos globals de la Generalitat de Catalunya, molt lluny d’aquest 2% que es van fixar com a compromís de govern a començament de legislatura i de l’1,11% que consideraven tan esquifit.

Però és que, de fet, en aquests anys de mandat del PSC els pressupostos de cultura mai han representat el 2% dels pressupostos globals. L’any 2005 el pressupost de cultura representava un 1,1% dels pressupostos globals. I l’any 2004 el pressupost de cultura representava un 1,0%.

Està clar que criticar se’ls dóna bé, però s’obliden amb molta facilitat de complir amb els seus compromisos.

No ens faci combregar amb rodes de moli, benvolguda consellera Mieras!

> UN COP D'ULL

La marea energètica que s’ha encetat a Europa els darrers temps sembla que no té perspectives d’aturar-se. Entre el tall d’aixeta de Putin al gas que passava per Ucraïna i l’opa de Gas Natural sobre Endesa, i la irrupció posterior d’E.ON semblàvem prou acostumats a aquesta mena de canvis de proveïdor del servei d’aigua, gas o electricitat. Però l’apel·lació al “patriotisme econòmic” ha tornat a situar França al bell mig de la polèmica. Tot perquè des del govern s’ha propiciat la fusió-absorció de Suez (empresa privada) per part de GDF (80% propietat de l’Estat). I Brussel·les posa el crit al cel però la France és la France. Ja estem acostumats a això de saltar-se les normes comunitàries que vetllen per la lliure iniciativa i la competència. L’excomissari

precisament de la competència, Mario Monti, al Corriere della Sera es refereix als poders que ha d’exercir Brussel·les en aquest cas. Entre altres coses perquè l’operació afecta dos altres Estats de la Unió, Bèlgica (Electrabel, la seva principal empresa d’electricitat, està controlada per Suez) i Itàlia, que volia ficar cullerada en el pastís energètic francès a través d’Enel, però ara li han aturat els peus. La Stampa reacciona amb virulència i parla de “nou virus”, com si es tractés d’una altra grip aviària; els belgues també s’hi oposen, des de Le Soir que expressa la seva inquietud, com La Libre Belgique, que parla de “casament del gas i l’electricitat”.

A la mateixa França no és que hi hagi unanimitat en defensar aquest “patriotisme econòmic” exhibit per Villepin i que serveix de titular per a Le Figaro. Sense anar més lluny, l’esquerranós Le Monde denuncia la crispació gratuïta creada amb belgues i italians i, en un editorial a mig camí de l’escepticisme i la crítica reconeix que França, igual que va dir no a la Constitució europea, ara diu no a l’Europa de l’energia.

Sense moure’ns de França, el diari parisenc Le Figaro recull que un milió de joves han sortit del país per treballar, fruit d’una crisi econòmica i social galopant, i The New York Times, en la versió europea de l’ International Herald Tribune, ironitza sobre els valors i la identitat nacional francesa tot dient que amb la grip aviària que ara afecta l’hexàgon se’n va en orris un dels seus símbols identitaris: el gall, present fins i tot a la samarreta de la selecció de futbol.

A la Gran Bretanya estan revoltats aquest dies per l’ús que es fa de la llibertat

d’expressió. Per a bé i també per l’abús que se’n fa. El mateix premier Blair surt en defensa de la seva política de llibertats: “jo no la destrueixo, la protegeixo” escriu a The Guardian, en resposta a un dirigent d’Amnistia Internacional que havia expressat a The Independent l’incompliment de les promeses electorals dels laboristes de l’any 1997. Però la veritable remor ve per la suspensió en les funcions d’alcalde de Londres durant un mes de Ken Livingstone, que en un enfrontament verbal havia insultat molt greument un periodista de l’Evening Standard al qual detesta. Novament The Guardian surt en defensa del polític que va dir que el periodista li recordava un guardià d’un camp de concentració nazi. Alhora, The Daily Telegraph intervé en el contenciós obert entre el príncep Carles d’Anglaterra i la premsa per compte de la publicació d’algunes reflexions privades dels diaris íntims de l’hereu. Tot i reconèixer que el príncep es manifesta “políticament incorrecte”, el diari reclama unes certes regles de joc en la relació entre la Casa Reial britànica i els media.

L’alemany Neue Zürcher Zeitung dissecciona el que anomena “infiltració estrangera” als barris de Berlín fins a convertir-los en ghettos aliens a la realitat del país germànic. L’articulista Sergio Romano, proper convidat de la Fundació Catalunya Oberta el dia 16, es felicita al Corriere della Sera del retorn a la imparcialitat sobre el paper de la justícia enfront un poder polític cada cop més mediatitzador, i la Revista Italiana de Geopolítica, sota el títol genèric d’“Europa és un bluff” parla de “la revenja de la història”. Una càrrega en profunditat contra el projecte europeu del qual Itàlia és fundadora.

A Suècia, tot i que falta encara més de mig any per a les eleccions legislatives, es posa a debat la vigència o no de l’Estat del benestar. El liberal Dagens Nyheter adverteix una campanya de l’esquerra per imbuir la por d’una victòria de l’Aliança que, segons el diari, no esfondrarà l’Estat-providència ni l’economia. Per la seva banda, l’Aftonbladet recull les declaracions d’una líder sindical que afirma que existeix un casament harmoniós entre una taxa d’atur baixa, unes bones condicions de treball i uns acords socials amb què tothom està d’acord.

La presidència temporal del grup d’Estats més poderosos del món, el G-7, ara a mans de Rússia –que de fet és membre convidat, no de ple dret– desplega una intensa activitat diplomàtica i d’explicació de programa. El mateix president Putin escriu a diversos mitjans, entre ells The Wall Street Journal, per establir les tres prioritats d’aquest mandat: seguretat energètica, lluita contra les malalties infeccioses i educació. L’obsessió per controlar l’energia, objecte de la crisi recent amb Ucraïna, és també el leitmotiv de l’article en rus que publica l’històric Izvestia, mentre que The Washington Post incideix en fer una mena de judici a Rússia ara que li toca coordinar els esforços dels països més poderosos.

Ara s’han complert cinquanta anys del famós discurs del secretari general soviètic Nikita Khruixtxov davant el vintè congrés del PCUS i el New York Times fa una remembrança sobre el que va significar com a punt de partida de la Guerra Freda.

Per cert que, sense deixar Rússia, l’acord de col·laboració tècnica promès a l’Iran no ha deixat de sembrar inquietud a Occident. Financial Times hi dedica prou informacions, des de l’explicació de l’acord en si, fins a l’explicitació de la malfiança de francesos, anglesos i alemanys que consideren que qualsevol acord tècnic ha de passar, primer, pel cessament de l’activitat nuclear. Iran Newspaper explica la seva versió, naturalment, sobre fins a on arriba l’ajut de Moscou.

L’Amèrica del Nord, mentrestant, també parla d’altres coses. Per exemple de les normes d’integritat política que es barregen per posar límits als lobbies, qüestió a què es refereix The Washington Post. A Le Figaro el secretari de Defensa, Donald Rumsfeld, reclama més atenció als mitjans de comunicació per no fer el joc als terroristes que saben que mitja victòria la tenen assegurada segons el tractament que faci la premsa dels seus actes.

I mig any després de l’huracà Katrina que va inundar i destruir parcialment Nova

Orleans, es fa balanç. Des de les 125 recomanacions fetes per la Casa Blanca per evitar disfuncions com les que es van viure, o el destí dels dos terços dels 3.270 milions de dòlars recaptats en ajuts humanitaris i ja distribuïts entre les víctimes, aspectes sobre els que informa The Washington Post. També es parla aquests dies de la recuperació de la vella estampa del barri francès de la capital de Louisiana, en la reconstrucció de la qual participen moltes empreses alemanyes segons explica Der Spiegel, o de la celebració dels balls de carnaval, il·lustrats a USA Today i reflectits també al setmanari alemany ara mateix esmentat.

Veus de la Fundació

Un fet que cueja als Estats Units i que, per cert, no ha tingut gaire repercussió a la premsa del nostre país –encara que la Fundació Catalunya Oberta se’n fes ressò la setmana passada, a través del nostre enllaç recomanat– és la concessió per part de l’administració nord-americana de la gestió de cinc ports d’aquest país a l’emirat de

Dubai, a través de la compra que aquest ha fet de l’empresa Peninsula & Oriental Steam Navigation, administradora dels ports de Nova York, Baltimore, Newark o Miami. Diana Negre (Avui, dijous) explica que el president Bush “no va tenir coneixement sobre l’acord per traspassar la gestió dels principals ports del país a una empresa àrab fins fa pocs dies i després que la seva administració aprovés l’operació”. Malgrat les crítiques fins i tot dels republicans –també, és clar, dels demòcrates– pel fet que, com a mínim, dos terroristes de l’11-S provenien dels Emirats Àrabs, el president nord-americà ha advertit “que estava disposat a vetar qualsevol llei que es fes” per impedir l’operació.

Seguint amb la veritable qüestió de fons –el Pròxim Orient–, Valentí Popescu ens explica al mateix setmanari que Hamàs ha esdevingut un “interlocutor vàlid per a Moscou”. Però és clar, no hi ha res que es faci per res i, segons el govern Putin, l’acostament al govern palestí ha suposat “tornar a ser un dels factors bàsics de l’esdevenidor mundial”, sobretot perquè “Hamàs, amb el temps, ha optat per la realpolitik d’operar amb els elements existents, en primer lloc Israel”.

Realpolitik o no, aquest debat també podria aplicar-se en les diferents visions que hi ha sobre la recent opa de l’empresa energètica alemanya E.ON sobre Endesa amb relació a l’opa que Gas Natural va presentar sobre aquesta empresa fa uns mesos. Marçal Sintes (Avui, dijous), sobre el PP diu que “de liberals no en tenen res de res, sinó que únicament n’adopten l’aparença i en vampiregen la fraseologia quan els convé” i que “són uns patriotes tan perillosos per a la seva pàtria que per fotre Catalunya no els sap

greu fotre també Espanya”.

Sense embuts, Joan Oliver (Avui, divendres) reclama que “si Gas Natural vol guanyar aquesta batalla que pagui més, i si no vol o no pot pagar més què hi farem”.

I Salvador Sostres (Avui, diumenge) carrega contra l’estratègia del ministre d’Indústria i Energia, José Montilla, pel que fa al cas: “rere el silenci de Montilla només hi havia més silenci: cap estratègia ben travada i molta tremolor de cames”.

Mentrestant, Maragall se n’ha anat a Nova York on ha deixat palès que “està clar que l’estratègia del president de la Generalitat consisteix en situar-se en una posició reivindicativa, que superi els criteris no tan sols del seu propi partit, sinó també els dels seus rivals nacionalistes de Convergència i Unió en el debat de l’Estatut, i per això fa pinya amb la posició exigent d’Esquerra Republicana”. Ho explicava Jordi Barbeta (La Vanguardia, divendres) l’endemà que el president de la Generalitat tornés dels Estats Units.

(Per cert, del partit de Carod-Rovira (ABC, divendres) en parla Valentí Puig per recordar que “aporta una memòria trastocada” davant l’“experiència de la monarquia parlamentària”.)

Diumenge, i ja en el seu vessant d’articulista, Barbeta reprèn la qüestió i opina que “la pretensió de Maragall no és una altra, doncs, que contrarestar l’èxit mediàtic del pacte Zapatero-Mas presentant-lo com una baixada... de bandera. És el món al revés: el candidat dels socialistes exercint de líder almogàver i tractant de sucursalista el candidat nacionalista per haver arribat a un acord amb el líder del PSOE que ha rebut l’aval del PSC...”

No obstant aquestes contradiccions, que podrien intuir alegries per alguns, cal que CiU vagi amb compte avisa Vicent Sanchis (Avui, diumenge) perquè els dirigents del PSC “no estan disposats a sacrificar el seu govern ni les seves possibilitats electorals només perquè Zapatero vulgui pactar còmodament amb Convergència i Unió per continuar governant i aspirar a guanyar les pròximes eleccions generals des de posicions més moderades”.

Tot plegat, un puzzle força complicat en el qual es barregen moltes sensibilitats i maneres de percebre la realitat; de Catalunya estant, però amb implicacions de fons en la política espanyola. Un panorama davant el qual Andreu Mas-Colell (El País, divendres) prediu que, per raó d’un seguit de “dimensions que, de forma interrelacionada, configuren el tema català” hi haurà “una versió simetritzada (per a espanyols i catalans) d’alguna cosa així com la conllevancia orteguiana”.

Per a Joan Roy (El Punt, dimarts), però, la realitat catalana “en cap cas hauria d’haver suposat una acceptació majoritària, tàcita o legal, de la condició espanyola, amb la conseqüent renúncia a la catalanitat, lingüística i cultural, política i econòmica, i per no-res, com fou des del segle XX fins ara”.

Un dels factors que contribueix a definir aquest panorama de què parlàvem abans és el de les enquestes, a vegades tan confuses que poden fer variar el sentit d’una resposta en funció de com estigui formulada la pregunta. D’això, entre altres coses, en parla Ferran Sáez (Avui, dimarts) en un article on diu, paral·lelament, que “estem acostumats a ubicar qualsevol reivindicació vagament territorial en l’esfera del nacionalisme”.

Segurament, no anaven per aquí els trets, però Roger Jiménez, que a El Mundo de dilluns evoca la vaga de tramvies a Barcelona de l’any 1951, explica que “un dels episodis marcats a foc en la història de la ciutat va ser el boicot declarat massivament per la població al febrer del 1951. La pujada dels preus del bitllet de tramvia, decretada el gener d’aquell mateix any només per a Barcelona, sense que es moguessin les tarifes a Madrid, va desencadenar una reacció de la ciutadania”.

Ramon Tremosa es fixa a El Temps en “la fragilitat del model econòmic espanyol, el retrocés de la productivitat, l’estancament de la innovació i el persistent diferencial d’inflació amb Europa”.

I del tema de la prostitució en parla Marçal Sintes (Avui, dimercres) tot felicitant Montserrat Tura per l’intent de regular la prostitució “per molt que algunes feministes piquin de peus i s’estirin els cabells”.

Francesc Puigpelat (Avui, diumenge) parla de la necessitat de dir “no” als més menuts perquè no es converteixin en nens aviciats i consentits. “Adolf Hitler, per exemple, va pertànyer a aquesta categoria”, recorda l’articulista.

En consonància amb aquests darrers dies de Carnestoltes, Oriol Pi de Cabanyes (La Vanguardia, dimecres) es pregunta: “Quin sentit té celebrar el carnestoltes en un món en el qual ja tot l’any és carnestoltes?”

Mirador

LA XINA: A LA DEMOCRÀCIA A TRAVÉS DEL NEGOCI

Valentí Popescu

La sèrie gairebé constant de disturbis sagnants, actes terroristes, intents colpistes i pronunciaments que es registren al Tercer Món –la setmana passada l’Iraq, l’Aràbia Saudita i les Filipines, per citar només tres exemples, van ser escenaris simultanis d’aquest tipus d’esdeveniments– tenen molt menys a veure amb el grau de civilització dels respectius països que amb el divorci imperant entre la política i la societat.

En essència, es tracta de la falta total de correlació entre el poder de decisió d’una fracció de la societat, per una banda, i la voluntat i necessitats del cos social en la seva totalitat per l’altra. En aquesta anàlisi, la bondat moral o la superioritat intel·lectual del grupúscul dirigent del moment no té cap importància, ja que el problema radica en què l’opinió de la massa social no coincideix mai o gairebé mai amb les decisions governamentals, ja que les perspectives i coneixements d’uns i altres divergeixen enormement. En algunes nacions de l’Europa occidental del segle passat l’actitud del ciutadà davant l’Estat i l’administració pública era d’un antagonisme declarat; tota estafa a Hisenda, per exemple, era vista com un triomf personal contra el gran enemic comú.

L’agreujant d’aquesta situació és que no existeixen remeis immediats. Allà on la dissociació entre la societat i el poder estatal és gran no hi ha cap fórmula política –es digui democràcia, monarquia constitucional, soviet o com es vulgui– que posi remei en una legislatura o dues a aquest divorci. Aconseguir la sintonia d’aquests dos elements requereix temps, bons resultats i la voluntat de les dues parts.

Però existeixen solucions al problema. La història del món occidental ho demostra: a tot arreu s’ha passat –en major o menor grau– del conglomerat d’individus (sotmesos a un poder superior) a un conjunt social on els individus participen en la direcció del país mitjançant els seus representants polítics. I, element essencial, on els individus tenen consciència dels avantatges de pertànyer a una comunitat estructurada. I també, que els avantatges s’han de pagar... en benefici de tots però, en primer lloc, d’un mateix.

Clar que si en el món occidental l’evolució ha estat relativament més fàcil que en altres parts a causa del capital cultural acumulat per la seva civilització i els infinits intents –cada cop més ben fets al llarg dels segles– de gaudir d’una democràcia, en el Tercer Món i les nacions en vies de desenvolupament també és factible, encara que sigui a un altre ritme i, al començament, a un altre nivell.

I pel que es veu, a la República Popular de la Xina el camí més prometedor sembla que és el del liberalisme econòmic. La lògica de la cooperació i els interessos compartits és evident en un sistema de mercat. La pròpia dinàmica del mercat permet al poder polític anar evolucionant al mateix ritme que els canvis de la consciència social. Al cap i a la fi, això no és més que la versió actual del vell aforisme “viure i deixar viure”...

L’ALTRA CARA DE LA GUERRA CIVIL

Enric Vila

He rellegit Cartes de la guerra, llibre que recull l’epistolari bèl·lic de l’escriptor Joan Sales, autor de la novel·la Incerta Glòria. La relectura ha vingut motivada pel documental que TV3 va emetre fa unes setmanes sobre la revolució anarquista del 1936, revolució catastròfica que va resultar de la sublevació militar de Mola, Franco i companyia. El documental, que signava la meva admirada Dolors Genovès, francament em va semblar una frivolitat. Aquesta idea que els anarquistes eren uns idealistes una mica passats de voltes, no crec que serveixi per explicar què va passar aquell fatídic estiu i ni per donar-li un significat educatiu: que per això serveix la història. El que va passar aquells mesos és que un aixecament militar va permetre una colla d’intel·lectualots pedants i ressentits aprofitar-se de la covardia dels polítics del país i de la ira d’una massa d’analfabets per imposar un règim antidemocràtic i de terror a Catalunya. El que va passar aquells mesos és que una minoria de fanàtics va trencar l’ampli consens antifeixista del país i va demostrar que els catalans no es mereixien les seves institucions, incapaços com van ser de defensar-les per sobre de partidismes.

Algú hauria de començar a dir clarament que la democràcia, la República i el catalanisme es van acabar a Catalunya el 19 de juliol del 1936. El que va venir després va ser una dictadura més o menys encoberta. Una dictadura que va allunyar mig país de la seva terra i el va situar en un bàndol que no sentia com a seu. Ja estic fart de sentir que Josep Pla o Francesc Cambó eren col·laboracionistes; també eren col·laboracionistes, però de l’altre bàndol, Companys i tots els que van permetre que la Generalitat legitimés un règim de terror, encapçalat per castellans i gent descatalanitzada. No dic que entre els revolucionaris no hi hagués persones carregades de bona fe, però també n’hi havia entre els falangistes. No entenc la comprensió amb què els historiadors d’aquest país tracten la FAI, tenint en compte la duresa que gasten contra els falangistes. Sales ens recorda a les seves cartes com als homes de la FAI, el ciutadà normal d’aleshores els anomenava failangistes, no sols perquè compartien els colors de la bandera amb la Falange, sinó perquè totes dues faccions odiaven igual la democràcia i el catalanisme, els dos únics ideals polítics d’aquell temps encara avui vigents, per cert.

Resumint: M’hauria agradat veure Genovès tocant temes més incòmodes que no pas la repressió revolucionària sobre l’Església. Per exemple, les fortunes acumulades per alguns anarquistes gràcies als registres; la dura repressió sobre la Lliga, que tot i haver-se oposat a l’alçament va ser més castigada que els carlins o els mateixos falangistes; la planificació a sang freda dels incendis i les matances de capellans pel directori anarquista els dies abans de l’alçament; o el paper d’alguns anarquistes com Samblancat, Eroles, Asens, Aurelio Fernández o el Manco de Lleida, en l’anomenada justícia revolucionària.

> ENLLAÇOS RECOMANATS

www.stockholm-network.org

El butlletí de la Fundació Catalunya Oberta iniciava la seva secció d’enllaços recomanats amb la pàgina de The Stockholm Network, un think-tank suec amb vocació europeista de reflexió sobre la qüestió dels mercats internacionals sota una òptica liberal.

Avui, recuperem un enllaç –que, com podeu veure, també figura de forma permanent al nostre Newsletter– que ha experimentat canvis en els darrers onze mesos, tot incorporant nous continguts. Un dels aspectes més atractius que podem trobar-hi és la seva funció de connexió amb altres entitats i organitzacions similars que comparteixen el pensament liberal com a ideologia. Naturalment, en aquest context no hi falta l’enllaç directe amb la Fundació Catalunya Oberta.

Però, a banda d’aquesta característica, la finalitat més destacable que podem trobar a aquesta entitat és la seva voluntat de constituir-se en un fòrum d’intercanvi d’idees i experiències destinades a fer créixer els mercats. La filosofia que es defensa és la reforma de l’Estat del benestar europeu i la creació de mercats més flexibles, tot passant per fomentar el creixement individual enfront de l’estatal, tenint en compte l’equilibri entre creixement econòmic i benefici mediambiental i, alhora, defensant els beneficis de la globalització.