El Butlletí nº 40

> PORTADA

25 anys després del 23-F

El dia que es publica aquest butlletí fa exactament 25 anys de l’intent de cop d’Estat del 23-F. Aquest aniversari coincideix amb una onada d’anticatalanisme que no es veia a Espanya des de fa dècades. Afortunadament, avui ningú no pensa en imposar els seus punts de vista per la força de les armes, però el respecte a la diferència ha progressat ben poc des del 1981.

> EDITORIAL

L’ANTICATALANISME, ENCARA

El cop d’Estat del 23-F va fracassar en l’objectiu de destruir la democràcia i tornar al franquisme, però va suposar un punt d’inflexió en la configuració de l’Estat espanyol contemporani. L’Espanya del “café para todos” és filla directa d’aquell cop d’Estat i de l’ambient que l’envoltava. Un ambient marcat per la reacció al terrorisme d’ETA i per la recança espanyola que Catalunya afirmés amb claredat el seu perfil diferenciat.

Han passat 25 anys, afortunadament ja ningú no pensa en cops d’Estat i el terrorisme d’ETA es troba en hores baixes, però la recança envers Catalunya es manté intacta en moltes esferes de la vida espanyola. Durant els últims temps, coincidint amb el procés d’elaboració de l’Estatut, hem vist com florien en amplis sectors de la política, l’economia i la societat espanyoles actituds anticatalanes d’una virulència incomprensible. Hem vist com s’organitzava una campanya de boicot als productes comercials catalans que ha perjudicat greument moltes empreses catalanes pel sol fet de ser-ho. Hem vist com s’assegurava que el castellà està perseguit a Catalunya fins a l’extrem de dir que la seva situació és comparable a la del català durant el franquisme. Hem vist que als catalans, malgrat totes les evidències, se’ns presentava com uns insolidaris que volen espoliar Espanya. Hem vist com l’opa de Gas Natural sobre Endesa desfermava una autèntica allau de declaracions desproporcionades i com els mateixos que consideraven intolerable que una empresa catalana esdevingués el principal operador energètic espanyol, trobaven d’allò més convenient que ho fos una empresa alemanya. Hem vist com el reconeixement de Catalunya com a nació era presentat com un atac frontal a la unitat d’Espanya. Hem vist com un empresari català havia de retirar la seva candidatura a presidir la CEOE, perquè sembla que no és possible que un català sigui el màxim representant de l’empresariat espanyol. Hem vist com alguns mitjans de comunicació utilitzaven l’anticatalanisme més barroer per guanyar audiència i hem vist com alguns polítics l’utilitzaven per guanyar vots.

En pocs mesos hem vist moltes coses, massa coses. Massa actituds i massa fets que semblaven ja enterrats en un passat llunyà. De ben cert, l’actuació d’algunes institucions i d’alguns dirigents catalans ha facilitat la feina dels promotors de l’anticatalanisme. Però no hi ha excuses que valguin. En l’Europa d’avui, l’atac sistemàtic contra un poble, la seva llengua, les seves empreses, els seus ciutadans, haurien d’haver estat eradicats per sempre. Que es mantinguin vius, més vius que mai, és certament un problema per a Catalunya, però és també un problema per a Espanya. El vint-i-cinquè aniversari del darrer intent de cop d’Estat de la història d’Espanya ens hauria de servir no només per veure el molt que hem avançat, sinó també que encara hi ha molt camí a recórrer per consolidar els mètodes i les mentalitats que caracteritzen una societat oberta i profundament democràtica.

> LA RODA DE MOLÍ

BALANÇ SEGON SEMESTRE

Retallar i enganyar 2

Tal com vam comentar la setmana passada, el govern ha presentat el balanç de l’aplicació del Pla de Govern 2004-2007 corresponent al segon semestre de 2005, on (se suposa) dóna compte de totes les accions dutes a terme pels diferents departaments de la Generalitat des del mes de juliol fins al mes de desembre del 2005.

Però sembla que en aquest segon semestre del 2005 el govern de la Generalitat no ha estat gaire actiu perquè per omplir l’informe han fet servir la mateixa tècnica que el conseller Rañé en l’àmbit de l’energia.

Al llarg de tot el document es troben un seguit d’accions que ja estaven recollides al balanç del primer semestre de l’any.

A l’apartat 1.5.1 “garantir un adequat sistema de finançament de la Generalitat de Catalunya”, com que no saben què dir en aquest segon semestre, tornen a parlar de l’elaboració de la proposta de finançament del govern recollida a l’Estatut, de què ja havien parlat al balanç del primer semestre.

A l’apartat 2.2.3, l’elaboració de l’avantprojecte de llei del Consell de Relacions Laborals de Catalunya és una de les accions destacades a tots dos informes, amb paràgrafs exactes excepte que en el primer diuen que “s’està treballant en l’elaboració” i en el segon que “s’ha elaborat”.

Tant al primer com al segon semestre trobem com a feina feta la creació d’una nova

línia de crèdit per a petites i mitjanes empreses amb un pressupost de 200 milions d’euros (apartat 2.7.2), la presentació del decret de creació dels governs territorials de salut (apartat 3.3.3), que la cultura catalana serà la convidada d’honor a la Fira Internacional del Llibre de Frankfurt (apartat 3.4.2), i l’aprovació de la constitució del Consorci del Transport Públic de l’àrea de Lleida (apartat 4.6.3).

El departament de Presidència s’ha dedicat a farcir els punts del balanç del segon semestre que quedaven massa buits retallant del balanç del primer semestre i enganxant-los al segon. Déu n’hi do quina manera d’enganyar.

No ens faci combregar amb rodes de molí, benvolgut conseller Bargalló!

> UN COP D'ULL

Continua la rèmora per la victòria electoral de Hamàs a Palestina i, a més, ben justificat aquesta setmana perquè han pres possessió de les seves actes de diputat i estan en disposició de formar el govern que els ha encarregat Abu Mazen, l’hereu d’Arafat. Ha arribat doncs l’hora de la veritat i ara es veurà si el poder modera, com es diu sempre, o si Hamàs, grup classificat de terrorista per la Unió Europa i els Estats Units, és capaç de fer servir la via pacífica de les institucions, la democràcia i renunciar, per exemple, a l’extermini d’Israel.

És clar, amb aquests antecedents no és estrany que Israel hagi paralitzat l’enviament d’ajut econòmic, com recorda USA Today. En aquesta línia insisteix la secertària

d’Estat, Condoleezza Rice, però Egipte la rebutja perquè confia que Hamas canviï, informació d’última hora que ens dóna The Washington Post. Davant els que clamen perquè no es trenqui la financiació de l’Autoritat Nacional Palestina, s’hauria de recordar l’alternativa més radical d’alguns: tapiar literalment i física Gaza i Cisjordània, aïllant-les totalment, o fer-ne diverses “illes” palestines dins d’Israel. Triïn.

The New York Times es fa ressò de les primeres topades entre Hamàs i el president Abbas sobre si entrar en el sistema implica l’acceptació dels acords de pau dissenyats a Oslo, d’altra banda origen de l’autonomia palestina i del Full de Ruta que hauria de conduir al reconeixement d’un Estat propi. Si no hi ha violència, és clar. L’influent diari egipci Al-Ahram, d’altra banda, valora també en to negatiu el rebuig de l’organització Jihad Islàmica a integrar-se al nou govern liderat per Hamàs, precisament perquè aquella facció no reconeix la legitimitat d’un govern sortit dels acords d’Oslo.

L’israelià de tendència esquerranosa Haaretz publica un article dur on raona alguns motius per odiar Hamàs i el diari rus Nevazissamaïa Gazeta avança que els palestins de Hamàs no semblen tenir pressa per veure Putin, tot i la invitació formal que va fer mentre era a Madrid.

Per cert que, per comprovar com de vegades el rigor està renyit amb el periodisme, oferim un gràfic publicat pel setmanari italià Panorama on, sota un mateix rètol “terroristes al parlament”, mesclen grups islàmics d’ideologia totalitària amb d’altres moderats i poc sospitosos de terrorisme que de mica en mica van assolint càrrecs de responsabilitat en l’àmbit parlamentari. Al marge, però, dels adjectius injustos és útil per veure on arriba l’obertura democràtica al Pròxim Orient.

Però el braç llarg de l’islamisme cada cop és més present a Europa. El britànic The Daily Telegraph reprodueix una enquesta segons la qual el 40% dels musulmans que viuen a la Gran Bretanya són partidaris d’aplicar la xara, la llei islàmica, al seu país d’acollida. O sia, mà tallada als lladres i lapidació als adúlters.

I, mentrestant, les caricatures de Mahoma continuen donant arguments per a la protesta. L’ocurrència poc ortodoxa del ministre Calderoli en aparèixer amb una samarreta amb la cara de Mahoma a un programa de televisió li ha costat el càrrec. Corriere della Sera recorda que la investigació judicial, si fos abans del darrer canvi legislatiu, el podria haver dut a la presó. El vilipendi, que és el càrrec de què ara el podrien acusar, està castigat només amb una multa. Però enfront de la premsa més

sensata hi ha la premsa de partit i la que pren partit, que de vegades és més perillosa, com La Padania, diari de la Lega on milita l’ara ja exministre. Amb una samarreta i una llegenda “defensem les nostres arrels”, el diari del nord d’Itàlia denuncia que són víctimes del que anomena “islàmicament correcte”.

Mentre passa tot això, i mentre Europa dubta entre sucumbir davant la pressió islàmica o apel·lar a la llibertat d’expressió, a Àustria han condemnat un historiador a tres anys de presó per negar el genocidi nazi. De manera que el que és ús de la llibertat d’expressió segons els casos passa a ser políticament incorrecte. The Times, portaveu de l’Anglaterra més ponderada, lamenta l’incident que depèn de la vara amb què es medeix.

Pensem que aquest judici contra el professor Irving té lloc quan s’ha obert una certa veta revisionista a l’Alemanya hereva de l’imperi de Hitler, amb els silencis i complicitats que tota història comporta. En pocs dies s’han succeït dos fets. Der Spiegel analitza el paper del Dresdner Bank – que, per cert, avala el gasoducte russoalemany pel mar Bàltic, fruit del pacte Putin-Schröder– com a banc de Hitler. D’altra banda, les disputes entre els Estats Units i la cancelleria d’Angela Merkel per la pretensió de la primera d’obrir els

arxius secrets de Bad Arolsen sobre l’holocaust. I és que, en el fons, a Alemanya viuen i estan ben situats, en alguns casos, antics col·laboracionistes o gent que voluntàriament i de motu proprio va recolzar el Führer i, per tant, sospitosa a primera vista. Per això els alemanys han après a no mirar ni a saber sobre el passat.

Mentre ens entretenim en segons quines disputes o elucubracions filosòfiques, el món es rearma. I es rearma d’energia nuclear amb finalitats bèl·liques. Tornem a Der Spiegel, que ara dissecciona el paper de Merkel com a mitjancera davant l’Iran i que preocupa els integrants del club nuclear, que determina qui està sota control o dins l’statu quo. Per això el Corriere della Sera parla de “islamisme atòmic”. En això de les armes nuclears el que no volen és espontanis que els duguin la contrària, sinó deixebles febles: “si et portes bé et donaré urani”. Aquesta és la doctrina que, sembla ser, vol introduir Bush a l’Índia, fins fa poc sospitosa de voler entrar en guerra amb el Pakistan, l’aliat conjuntural de Washington en la lluita contra Al-Qaida. “Índia, petroli i armes” titula gràficament The New York Times; “Nixon a la Xina, Bush a l’Índia” diu per la seva banda el setmanari Newsweek. I és que si Nixon va obrir un nou mercat a la Xina de Mao, l’actual president sembla haver trobat a l’Índia un nínxol on penetrar enfront d’un altre poderós asiàtic, la Xina.

Tota aquesta juguesca es ventila mentre els columnistes més prestigiosos analitzen el nou rumb de la diplomàcia nord-americana. Un d’aquests gurús, Francis Fukuyama, entra en combat a The New York Times contra Robert Kagan i altres “neocons” i reclama legitimitat a la guerra contra el terrorisme que va trobar a l’Iraq un argument del qual Washington no sap com sortir-se’n. L’altra columna ve de The Wall Street Journal, que reproduït per Courrier International, confronta l’equip que fins ara inspirava la política del departament d’Estat amb els actuals neorealistes.

No podem oblidar la Xina, intentem no deixar-la de banda mai en aquest repàs internacional. Diari del Poble, altaveu propagandístic d’aquest règim mescla d’ultraliberalisme capitalista i de dirigisme comunista, canta les excel·lències d’un nivell de vida que es dispara cap amunt a mesura que passa el temps.

Tancàvem aquest butlletí la setmana passada, dimecres a la nit com sempre, amb la incertesa de com acabaria la discussió i votació a Estrasburg de l’anomenada directiva Bolkestein de liberalització dels serveis a Europa. Doncs al final bastant aigualida per acontentar els francesos. El milanès Corriere della Sera aprofita per enumerar tots els rànquings negatius que ostenta Itàlia (economia submergida, fuita de cervells, productivitat...) i el suec Svenska Dagbladet confessa que no hi ha lloc per a un farmacèutic polonès perquè el govern ha blindat aquest sector “estratègic” amb el fi que les medicines estiguin en mans només dels farmacèutics suecs.

I a tot això vénen els de Financial Times, que passa per ser la Bíblia del món econòmic al Vell Continent, i diuen que això que l’economia espanyola va tan bé no és cert. I ens revisen a la baixa.

Per cert, que l’opa amistosa i pactada d’E-On sobre Endesa mereix alguns comentaris

d’urgència. “El gran cop de Bernotat”, el president de la companyia, titula l’edició alemanya de Financial Times, que a més inclou un ampli informe sobre el sector energètic a Europa i el paper que juga cadascú. Le Monde, en canvi, incideix en el rebuig governamental a la recompra d’Endesa pels alemanys. El diari francès publica alhora un gràfic molt clarivident sobre l’equilibri de forces a l’energia d’Europa.

El veí del sud, el Marroc, ha decidit revisar el seu passat sanguinari més recent, els crims i tortures produïts en vida dels monarques pare i avi de l’actual, Mohammed VI. La revista italiana Espresso qualifica la iniciativa de “New Deal”, com Roosevelt, per boca de l’escriptor Tahar Ben Jelloun, i The New York Times elogia la renovació i transparència duta a terme per l’actual rei als 50 anys d’existència de la dinastia.

Veus de la Fundació

Els ressons del conflicte de les caricatures islàmiques encara cuegen, els mitjans d’informació en reflecteixen els darrers esdeveniments relacionats i generen, lògicament, opinió. Per exemple, a l’Actual Joan Oliver es queixa que el president espanyol apel·li al respecte per les diverses sensibilitats quan es tracta del món musulmà i, en canvi, “es planta davant les demandes de l’Església catòlica i els explica que els dirigents religiosos no han d’interferir en la vida política”.

Però un altre debat més de fons que s’ha obert és sobre si cal posar límits a la llibertat. Marçal Sintes (Avui, diumenge) ja està d’acord amb això de posar límits, “però aquest

debat només té sentit entre els que assumeixen les regles de joc de la democràcia”, atès que “si no volem afavorir la tirania hem de ser intolerants amb els intolerants”.

I definitiva pot resultar la frase de Valentí Puig a l’ABC de divendres: “és amb la fermesa tolerant que es convoquen els més nobles esforços de la moderació”.

Per cert que està per veure si aquesta moderació serà o no el camí que emprengui Hamàs en la seva tasca de govern a Palestina. De moment, per reforçar el seu paper internacional, el president rus Vladímir Putin, s’ha ofert com a mitjancer entre la formació islàmica i Israel. Joan Roy (Actual) parla de la qüestió en un extens reportatge en dues parts, en què també es parla d’efectes i situacions col·laterals com que “si la Unió Europea reconeix les demandes de l’Organització de la Conferència Islàmica, el fanatisme guanyarà força graons a la llibertat d’expressió”.

A La Vanguardia Digital, dilluns Roger Jiménez comenta el peculiar exercici de llibertat d’expressió dut a terme pel recentment dimitit ministre italià per a les Reformes Institucionals, Roberto Calderoli, d’obrir-se la camisa per mostrar, al més pur estil Superman, una caricatura de Mahoma a la seva samarreta. “No passarà a la història

com un creient de la fraternitat universal”, diu d’ell Jiménez, encara que després carrega contra Berlusconi, que les fa tant o més grosses, però ningú el fa dimitir.

D’un país que ha estat, per a molts, paradigma de les llibertats, com Suècia, en parla Xavier Sala-i-Martín (La Vanguardia, divendres) en un to clarament desmitificador dels beneficis que, molts, n’han destacat del seu model d’Estat del benestar. I comença a fer-ho esmentant els Jocs Olímpics d’Hivern que s’estan celebrant a Torí, perquè “quan hi ha esport a la televisió milers de suecs no van a treballar perquè estan malalts. És clar que potser, en lloc d’epidèmia esportiva, el que passa és que la benevolença de l’Estat fomenta la caradura generalitzada”.

També els temes de la Seguretat Social porten maldecaps a George W. Bush de cara al pressupost de l’any 2007, que coincideix amb les eleccions a la Cambra de Representants nord-americana, avui en mans republicanes, però que pot canviar de majoria en funció dels moviments que es facin de les partides econòmiques internes. Diana Negre (Actual) explica que Bush ha intentat “inútilment” una reforma de la Seguretat Social “i, davant la impossibilitat de fer canviar els demòcrates i de la por dels republicans per iniciar les reformes, l’ha posada dins el pressupost sense cridar l’atenció”.

A un país que ressorgeix, el Japó, i en general a aquesta Àsia que cada vegada té més empenta dedica Valentí Puig el seu article de dimarts a l’ABC, on indica que “com diu el

setmanari Time, el món mai se les ha ha vist al mateix temps amb una Xina forta i un Japó fort. Per aquí anem escatimant I+D”.

Tot parlant de la manifestació de dissabte, Jordi Cabré (Avui, dimecres) recorda que encara no hi ha res tancat pel que fa a l’Estatut i, per tant, “mentre encara es disposa d’eines de pressió importants per treballar pels nostres dilluns, no són admissibles els crits a la dignitat dels dissabtes. O es fan les dues coses, o no se’n fa cap”. De passada, opina que CiU havia d’haver assistit perquè “no era incompatible pactar amb Zapatero i anar al carrer” i critica el “pretès protagonisme” d’ERC “que té la clau del govern de Catalunya, que encara dóna suport parlamentari al govern del PSOE i que encara no ha gosat plantejar al Parlament una proposta de retirada del text”.

Un enigmàtic Jordi Barbeta (La Vanguardia, diumenge) afirma que volia parlar del “triomf de la mentida en el debat polític”, però que davant l’“èxit de participació sense pal·liatius” de la manifestació de dissabte, prefereix referir-se al que ha estat aquest esdeveniment. I ho fa des del prisma del que ha suposat per a ERC haver-se “apuntat un èxit que, alhra, complica la seva presència institucional”.

També del partit liderat per Carod-Rovira en parla Salvador Sostres (Avui, dissabte) del qual afirma, entre altres coses, que “se sent més còmode al carrer, on és capaç d’agitar un determinat nombre de persones, que als despatxos o al Parlament, on no sol aconseguir res”.

És clar que ja tenen candidat, segons Joaquim Colominas (Avui, dissabte): és Pasqual Maragall atès que, “si és un líder sense partit i el PSC-PSOE un partit sense líder, ERC té com a candidat a la presidència de la Generalitat Pasqual Maragall”. Això, després de fer una reflexió sobre el fet que arran del pacte Mas-Zapatero, ERC queda “desencarrilada” com a partit frontissa i necessita de Maragall –com Maragall d’ERC– per mantenir-se al poder.

Però Artur Mas tampoc hauria d’estar massa cofoi del moment actual si hem de fer cas d’Enric Vila (Avui, divendres) a qui el polític convergent li “recorda l’Aznar de quan es pensava que era un estadista perquè Bush es deixava fotografiar amb ell”.

Per Zapatero la qüestió catalana ha estat només una primera parada; la segona és Euskadi. Vicent Sanchis creu que el PP no li ho posarà tan fàcil com ho van fer els socialistes quan Aznar manava: “Com pot fer seguidisme el líder de l’oposició respecte a l’estratègia del govern si precisament ell situa la seva a l’extrem contrari?”. Per l’articulista, Zapatero pateix un problema d’“ingenuïtat”.

Molts han volgut veure paral·lelismes entre aquesta situació actual i aquella que va propiciar un cop d’Estat, l’any 1981, del que justament, coincidint l’aparició d’aquest número 40 del nostre butlletí, s’acompleix un quart de segle. Sigui com sigui, Roger Jiménez (El Mundo, dilluns) recorda en una “Crònica Històrica” plena de pistes que “el cop va fracassar, però a partir d’aquell moment es va parlar d’una ‘democràcia vigilada’, i el govern de Calvo-Sotelo va pactar amb el PSOE la Llei Orgànica d’Harmonització del Procés Autonòmic (LOAPA), que frenava els traspassos de competències i amenaçava l’autonomia catalana”.

Però atenció al toc que dóna Ramon Tremosa (Lletres, febrer-març), que ja avança en el titular que “Més important que el dèficit fiscal és el dèficit cultural”. En l’article, desglossa un seguit de circumstàncies derivades del fet que “em preocupa el baix nivell acadèmic i la manca d’hàbit de lectura del jovent –fins i tot l’universitari– a Catalunya”.

Més filosòfic encara es posa Ferran Sáez –per alguna cosa és doctor en aquesta disciplina– després de palesar l’èxit del Congrés Internacional 3GSM sobre telefonia mòbil i les novetats que s’han donat a conèixer, quan observa, i diu a l’Avui de dissabte, que “la principal conseqüència d’aquests canvis tecnològics no és potser l’econòmica, tot i que pesa, sinó la que fa referència a la nostra relació amb les coses, amb el món”.

En canvi, a l’antropologia es refereix Anton Maria Espadaler (La Vanguardia, dilluns) quan recorda al mestre de periodistes Xavier Domingo, que afirmava: “el veritable animal totèmic d’Espanya no és el toro sinó el porc” i puntualitza que “estaria disposat a donar-li la raó gairebé sempre en aquests temes si no fos perquè els que miren els assumptes del menjar amb altres ulls criden l’atenció sobre el fet que, a les zones on la presència islàmica va ser profunda i perllongada, la passió pel porc segueix sent avui bastant cauta”.

Mirador

QUI FA EL COGOMBRE QUE SE’L POSI A L’OMBRA

Natàlia Molero

La manifestació de dissabte passat va ser un èxit. Tant si eren 60.000 com 125.000 les persones que van sortir de la Plaça Espanya fins a la Plaça Catalunya.

Que som una nació és un fet constatable. Ho som perquè ens hi sentim, vint-i-tres anys de govern nacionalista avalen, si més no, la voluntat majoritària dels ciutadans d’aquest país.

Tanmateix el tripartit es va comprometre a més. Ho van signar al Tinell: tindríem un nou Estatut. És un govern catalanista i d’esquerres, no ho han parat de repetir; això sí, mentre han anat traient l’adjectiu “nacional” de totes aquelles infraestructures de govern que podien, i l’Institut Ramon Llull, representant de la cultura catalana convidada a la Fira del Llibre de Frankfurt omplirà l’estand amb “literatura catalana en castellà”, una expressió incomprensible que hauria de fer escruixir els filòlegs del govern, començant pel conseller primer.

L’assistència massiva a la mani prova que d’allò que es diu, ni cinc de calaix. Les declaracions de principis no tenen res a veure amb els fets, i aquest govern tripartit fruit d’un pacte de compromís entre els seus membres no s’ha mantingut fidel gairebé mai als acords que van subscriure al Tinell.

Aquesta contradicció interna ha desembocat en una paralització quan no ha sigut pitjor. Mentrestant, el més calent és a l’aigüera. Hauria estat més amatent a les obres del Carmel el conseller Nadal si no s’hagués vist abocat des del primer dia a combatre les posicions contràries als projectes dels mateixos socis de govern que gestionen un departament tan decisiu com Medi Ambient? Com pot eradicar la prostitució del carrer la consellera Tura, si la consellera de Benestar i Família diu que en alguns carrers sí que es podrà practicar? Inaudit.

Però per arribar a la Plaça Catalunya se surt de la Plaça d’Espanya, just del lloc on ERC té la clau, són els seus vots a Madrid els que sostenen el govern Zapatero, de manera que si la negociació de l’actual acord estatutari no els sembla bé, haurien d’esparracar les cartes i començar una altra partida. No es pot donar suport a un govern i manifestar-s’hi en contra. Amb dignitat, no.

La plana major d’ERC encapçalava la manifestació, la gentada que els seguia ho feia per tres motius fonamentals:

a) perquè estan farts i molt empipats amb el tracte barroer i fals del PP,

b) perquè reclamen l’acord estatutari sortit del Parlament de Catalunya el 30 de setembre,

c) i per recolzar l’únic partit que es desmarca de l’actual comissió negociadora de l’Estatut llevat del PP, és a dir, ERC.

Aquest és el cogombre. La capitalització política de la protesta obliga els republicans a prendre una determinació: o bé trenquen el govern tripartit i demanen a les urnes suport per fer un nou Estatut o, per altra banda, trenquen amb el govern de Madrid donat l’incompliment del president Zapatero.

Corrobora que això sigui un cogombre que tant l’una com l’altra suposen un perill: el pacte Mas-Zapatero, que aparentment divergeix molt del text que va avalar el Parlament de Catalunya el 30 de setembre, és pràcticament el mateix que ERC estava disposat a signar amb el PSC el 27.

Doncs això: qui fa el cogombre que se’l posi a l’ombra.

LA FRACTURA DEL CATALANISME

Francesc Puigpelat

Una de les divises dels generals romans en els seus enfrontaments amb els bàrbars era: “Divideix i venceràs”. Els va funcionar de meravella durant segles. Mentre les tribus bàrbares s’esbatussaven més enllà del Rin i del Danubi, Roma gaudia d’una pau barata i d’uns tributs immensos... Més o menys, com Espanya en relació amb Catalunya.

El gran problema de Catalunya davant d’Espanya ha estat sempre la desunió. Fet i fet, enguany se celebra el centenari de l’única ocasió que els catalans vam anar a Madrid amb una única representació: la Solidaritat del 1906. L’invent va durar poc, però. En temps de Jordi Pujol, la dicotomia pujolisme-antipujolisme va paralitzar el país. I la cosa no ha millorat amb el tripartit. El tràmit de l’Estatut del 2006 ha estat un pur campi qui pugui. Tothom ha negociat de manera particular, segons interessos partidistes. I el resultat, previsible, és a la vista.

Algú pot objectar que, fet i fet, Espanya també estava dividida davant l’Estatut. Que també en el projecte d’Estatut havia causat a Madrid una mica de “divideix i venceràs”. Però la divisió a Espanya ha estat més aparent que una altra cosa. En primer lloc, la diferència entre el PP i el PSOE ha estat més de formes que de fons. En segon lloc, tothom sap que la postura del PP és exagerada i deguda a interessos electorals. I, en tercer lloc, i molt important, la intel·ligència de Zapatero ha sabut convertir aquesta aparent dificultat en virtut, quedant-se ell el paper de “poli bo” i atorgant-li a Rajoy el de “poli dolent”. Conseqüència: els catalans ens hem cregut que Zapatero era el “poli bo” de veritat, i que ens salvaria del malvat Rajoy. La realitat, però, és que el “poli bo” i el “poli dolent” tenen els mateixos objectius i l’actuació de l’un potencia la de l’altre. Així, cada estirabot d’Acebes, cada ironia enverinada de Rajoy i cada bram de Jiménez Losantos es transformaven en arguments irrefutables en boca de Zapatero.

En el bàndol català, es podria haver dissenyat una estratègia semblant. PSC i ICV, poli bo; CiU i ERC, poli dolent. O, si es vol més restringit: ERC poli bo; CiU poli dolent. O a l’inrevès. Però no. El desgavell ha estat total, la descoordinació absoluta i el resultat, cantat. Zapatero ha demostrat ser molt més intel·ligent que Bambi. Sabia que PSC i ICV s’avindrien al que fos. I sabia que ERC i CiU eren partits enemics a mort, i disposats a qualsevol cosa per tancar un pacte d’ampli abast amb el PSOE.

Zapatero pot estar ben satisfet. Perquè no solament ha dividit per vèncer, sinó que la seva victòria contribueix a dividir encara més. L’afer de l’Estatut, acabi com acabi, haurà agreujat la fractura entre CiU i ERC. Si un extraterrestre aterrés avui a Catalunya i escoltés les declaracions d’uns i altres, pensaria que els dos partits que ocupen els extrems de l’arc parlamentari són CiU i ERC. Pensaria que el ERC té més possibilitats d’aliar-se amb el PP que amb CiU. I que l’adversari a batre de CiU no és el PSC, sinó ERC.

Suposo que algun dia s’explicarà l’arrel d’aquesta desavinença, que tan car li costa al país, i que ve tant de raons polítiques de més o menys pes (com la convicció que tenen uns i altres de compartir el mateix electorat), com de fòbies personals, ressentiments o ambicions de lideratge. Mentre tot això no s’expliqui amb pèls i senyals, i uns i altres no facin neteja, caldrà assumir que l’única solució és la sociovergència. Al cap i a la fi, malgrat les seves pèssimes relacions, CiU i el PSC tenen un importantíssim punt en comú: tenen passió per governar i saben governar.

> ENLLAÇOS RECOMANATS

www.independent.org

Una mica en el mateix sentit de proposta de la Fundació Catalunya Oberta, The Independent Institute es defineix com una entitat que té entre les seves finalitats estimular el debat. Promoure aquest contrast de parers trascendint la visió merament política, que moltes vegades suposa una estretor de mires, per obrir-lo cap a espectres més amples.

De la seva valentia a l’hora d’abordar temes, amb una visió no gaire políticament correcta, en poden donar fe, per exemple, alguns dels articles que publiquen a la seva web on, entre altres qüestions, es denuncia que els Estats Units ajuden econòmicament els pitjors dictadors del món o es critica que “exhibint un patrioterisme i una paranoia posteriors a l’11-S” alguns congressistes pressionin Bush perquè es faci enrere en la seva decisió de deixar que una empresa de logística àrab operi a sis ports nord-americans.

En el mateix sentit, The Independent Institute també organitza jornades de debat sobre temes d’actualitat, entre els quals últimament predominen la qüestió de la guerra a l’Iraq o el debat sobre la seguretat interior dels Estats Units i els seus efectes sobre la llibertat dels ciutadans.

I si començàvem establint paral·lelismes entre la Fundació Catalunya Oberta i l’entitat de la qual us estem parlant, cal dir també que The Independent Institute edita un butlletí setmanal gratuït amb un seguit d’articles sobre temes d’actualitat, així com llibres dels seus patrons –com és el cas d’Álvaro Vargas-Llosa, fill de l’escriptor peruà– o adherits. També impulsa una revista trimestral sota el títol de The Independent Review.