Els diners mouen el món, per desgràcia, i no les idees. Per això Wall Street i les borses mundials estaven ahir inquietes davant l’eventualitat que el nou president de la Reserva Federal americana, Ben S. Bernanke, anunciés una nova pujada de tipus, per continuar d’aquesta manera l’herència que li va deixar fa pocs dies el mític Alan Greenspan. Però no va ser així i els mercats potser avui tornaran a la normalitat. Financial Times valora d’urgència el discurs semestral davant el Congrés –el primer de Bernanke– i hi destaca el fet que no descarta noves pujades a curt termini si no es fan els deures que ha encomanat als nord-americans: s’ha de contenir la inflació (entre l’1,5 i el 2% sembla una taxa assumible) però, alhora, s’ha d’apujar el preu de l’energia si el petroli puja. Res de preus polítics.

L’altre escenari econòmic d’ahir es desenvolupava a Europa. L’anomenada directiva Bolkestein havia mobilitzat sindicats i l’Europa rica llevat de Finlàndia. De què parlem? De l’intent d’obrir fronteres realment a la lliure circulació dels treballadors, de manera que un mecànic polonès o un encofrador grec tinguin els mateixos drets a Alemanya, França o Espanya que un de ciutadà natiu. Oferint-li, això sí, una gamma de salaris diferents, que és el rovell de l’ou de les crítiques dels sindicats. França i Alemanya uneixen les seves forces, segons exposa Le Figaro, mentre els països de l’est recentment incorporats a la UE, Espanya, Portugal i Finlància són els més oberts a acceptar aquesta normativa. El mateix diari parisenc ens alliçonava dies abans sobre la correlació de forces i les negociacions d’última hora entre socialistes i conservadors. La Libre Belgique es fa ressò de les manifestacions al carrer mentre que el suís Le Temps, a qui no afecta la disposició perquè no és membre de la Unió Europea, recorda que el problema per l’entrada de mà d’obra més barata no és l’est d’Europa sinó la Xina i l’Índia.

Aquesta Europa proteccionista que vol posar impediments perquè qualsevol ciutadà del món es pugui guanyar la vida dignament a canvi del seu treball és el mateix Vell Continent que perd pistonada en matèria de recerca i desenvolupament (R+D). El setmanari Newsweek posa el dit a la nafra al parlar de “declivi i caiguda d’Europa” i constata un fet: quan es pregunta als directius nord-americans sobre projectes de recerca que estiguin en marxa o per al futur, molt pocs pensen en Europa. De manera que cal prendre nota d’aquest dèficit real i de percepció davant dels EUA.

Tot el contrari del que passa amb la Xina ascendent. L’editorial de The Washington Post exigeix aclarir qüestions com la paritat del iuan respecte al dòlar en els intercanvis comercials sota el paraigües de l’Organització Mundial del Comerç, organització a què pertany la Xina des de fa uns mesos. Per cert que aquesta Xina que adora el capital i que de mica en mica va descobrint el luxe manté un notable culte a la personalitat de Mao trenta anys després de la seva mort. L’Express ensenya com el gran timoner desperta encara admiració, tot i que el que és tabú i ha desaparegut de l’iconografia són els seus excessos en matèria de crims i repressió.

Però la premsa internacional parla d’altres coses. Sobretot d’altres coses, per segona setmana, com per exemple de les maleïdes caricatures ofensives contra Mahoma. Els aldarulls violents que encara tenen lloc, amb la crema d’ambaixades i legacions diplomàtiques europees, du l’editorial de Le Monde a denunciar la passivitat europea, atès que no hi ha hagut protestes ni propostes de sanció contra els Estats amfitrions que no han impedit la violència extremista. Arran d’aquesta crisi, alguns diaris han pres partit sense embuts. The Washington Post ho justifica perquè no els ha publicat: per respecte a una creença, no perquè aquesta prohibeixi representar Mahoma en forma humana. The New York Times observa l’escassa integració musulmana a Dinamarca, un Estat nòrdic que blinda la seva cultura per evitar influències que la desvirtuïn i ara estan sortint els resultats de la incomprensió.

La revista alemanya Der Spiegel es pregunta per què molts règims d’estats àrabs es refugien en l’islamisme més radical per guanyar suport popular, i Die Welt publica un article del sociòleg Wolfgang Sofsky que alerta que “els efectes d’un esdeveniment –com ara els incidents pels dibuixos– no han de ser confosos amb la causa”.

Le Point, revista francesa, amb un article titulat “contra la tirania de la memòria” es revolta contra el pensament únic, del que és difícil escapar a Occident, i el britànic The Times intenta asserenar la qüestió tot recordant que l’únic que demanen els musulmans és respecte.

Finalment, l’escriptor Salman Rushdie, que ja va tenir l’experiència de com es pot incendiar tota una cultura o una religió per compte d’una publicació –en el seu cas els Versicles satànics– denuncia a La Repubblica l’intent de Blair de perseguir les blasfèmies contra l’església anglicana, per la qual cosa Rushdie defensa el dret d’opinió.

Sense moure’ns de l’àrea més convulsa actualment al món, el Pròxim Orient, ha estat el president rus, Vladímir Putin, qui ha encès una altra foguera, ara per la seva proposta de reunir-se a Moscou amb dirigents de Hamàs. The New York Times s’ha pronunciat de seguida des de l’altra banda de l’Atlàntic. A fi de comptes, alguns analistes interpreten que la determinació de Putin a oferir diàleg a un grup palestí encara qualificat de terrorista s’adreça més a provocar els Estats Units que no al mateix Israel, blanc habitual de les amenaces (tesi del conservador israelià Jerusalem Post). Per Der Spiegel, aquesta mesura és un repte per a Amèrica, que fins ara liderava el procés de pau i el Full de Ruta, i Financial Times destaca que Putin se separa unilateralment del quartet (ONU, UE, EUA i Rússia). El rus Vremia Novostiei considera que Putin no fa més que obrir la porta del diàleg, aspecte que també Le Figaro valora com donar la mà.

A tot això, i com que encara està per veure si la Unió Europea i els Estats Units mantindran els ajuts a l’Autoritat Nacional Palestina –fins ara a mans d’Al-Fatah però pròximament dominada per Hamàs, d’acord amb els resultats electorals–, alguns ja especulen amb un tancament dràstic de l’aixeta. The New York Times parla d’un pla conjunt EUA-Israel per asfixiar financerament el pròxim govern palestí de manera que es vegi obligat a convocar noves eleccions on es tractaria que guanyés el desacreditat Al-Fatah, el partit del difunt Arafat. En la mateixa línia, Jerusalem Post creu que Hamàs està fent esforços desesperats per recaptar diners entre els països àrabs.

Per cert, com que hem recordat que a hores d’ara Hamàs figura a la llista d’organitzacions terroristes, és bo saber que les autoritats nord-americanes mantenen una llista de 325.000 noms sospitosos de pertànyer a organitzacions violentes diverses. The Washington Post apunta, però, que deu haver-hi força errors i repeticions, de manera que la llista negra final seria d’uns 200.000.

I com que l’Estatut de Catalunya, el mapa territorial espanyol i el ferment de l’Espanya plural continua interessant als mitjans de comunicació estrangers, destacarem un parell o tres d’aquests articles. Per la premsa francesa hi ha moltes temptacions: la “separatista” (Le Point)  i la “nacionalista” (L’Express) que permeten, d’una banda, una autonomia digna d’un Estat federal o, en el cas del segon setmanari, que Rodríguez Zapatero intenti tancar el front català per escometre després el basc. Finalment, The Guardian fa un retrat “del regne d’Espanya” i del seu progrés i potencialitats expressades sobretot des dels Jocs del 1992.