Veus de la Fundació

 

 

Valentí Puig recorda (ABC, dimarts) que “la Declaració Islàmica dels Drets de l’Home matisa que la llibertat de consciència està limitada a la ‘llibertat de ser musulmà’ i la llibertat d’expressió queda circumscrita al marc religiós de la llei musulmana”. A continuació, observa: “Ara la pregunta seria quin és el preu a pagar per la llibertat d’expressió quan el pluralisme cedeix el pas a la parcel·lació multicultural”. Naturalment, tot això en el context del sacseig que s’ha produït a nivell internacional arran de la publicació al diari danès Jyllands-Post d’unes caricatures de Mahoma, que l’integrisme musulmà ha considerat ofensives.

 

Amb relació a l’afer, una de les darreres reaccions que hi ha hagut ha estat la del president espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, que conjuntament amb el seu homòleg turc, Recep Tayyip Erdogan, s’ha mostrat crític amb alguns aspectes atenyents a la publicació d’aquestes caricatures –“moralment són rebutjables”, diuen–, en una carta que han signat conjuntament al diari International Herald Tribune. Salvador Sostres (Avui, dimecres) li recrimina: “malament si tot el que ha de dir Zapatero sobre l’afer és que aquesta vinyeta pot ofendre els musulmans”, per després enumerar una sèrie d’actuacions comeses en nom d’Al·là objectivament –i “moralment”, adverbi que empra l’articulista a l’hora de parlar de cadascuna– molt més sagnants que la publicació d’uns dibuixets.

 

Uns dies abans, Joan Oliver (Avui, divendres) i davant les conseqüències en forma de destitució de responsables de mitjans informatius europeus i altres renúncies paral·leles a causa dels dibuixos esmentats, reivindica: “no pot ser que davant aquesta reacció integrista ens arruguem” perquè, com diu més endavant, “la llibertat d’expressió és una conquesta irrenunciable del món occidental i no podem fer passos enrere perquè uns personatges instal·lats en l’Edat Mitjana ens amenacin”.

 

“Al contrari: més els valdria a ells interioritzar algunes idees bàsiques, com, per exemple, que llibertat significa que els altres puguin dir coses que ens desagraden”, podríem dir que complementa Marçal Sintes al mateix diari, dissabte, on acaba afegint que “sí, tenim el dret de caricaturitzar Déu”, parafrasejant la sentència de portada de France Soir, la publicació de la qual ha costat l’acomiadament al seu director.

 

A Espanya, va ser el ministre de Defensa, José Bono, qui va actuar contra un periodista i un diari catalans –Iu Forn i l’Avui– tot posant una denúncia davant els Tribunals, arran del ja famós article “Manual del bon colpista” en què, després de múltiples tergiversacions, alguns van voler veure-hi un atac a l’exèrcit espanyol. El director del mitjà, Vicent Sanchis, li diu en el seu article setmanal de diumenge: “Per justícia, senyor ciutadà i ministre, vostè hauria de dimitir. Perquè va actuar injustament amb consciència de fer-ho. Perquè ha despertat, irresponsablement, molts dimonis”.

 

I entre tanta crispació, Joan Roy posa un punt de seny en un article a El Punt de diumenge on aclareix que “amb aquest Estatut de mínims ha quedat per enèsim cop demostrat que Espanya sura en totes les conteses, mentre Catalunya, en bona part per negligència dels seus dirigents, s’ha de resignar a viure en l’espoli i la frustració” i es remunta a la història per exemplificar una realitat que, avui, pot ser força vigent. Diu Roy: “No fou casual, doncs, que tots els prohoms del catalanisme fossin gent d’ordre i de diners, que feien tractes amb Espanya per disposar d’un mercat captiu, i que les excepcions hagudes provoquessin més disgustos que satisfaccions a un poble, sempre partidari de la causa i disposat a rebre el que calgués”.

 

Potser si actualitzem una mica les reflexions anteriors, entendrem perquè “paral·lelament a l’idil·li Zapatero-Mas, Duran Lleida ha cultivat com mai les relacions PSOE-CiU en l’àmbit on més falta li feia al govern. Va ser Duran qui va propiciar l’acord que va integrar en el consens de la llei d’Educació el món catòlic majoritari”, com explica diumenge Jordi Barbeta a La Vanguardia per, més endavant, explicar que és per aquestes i altres coses que també queden reflectides al seu article: “és comprensible que el PSOE prefereixi CiU que ERC com a soci. El PSOE, sí, però compte: el PSC, no [...] El PSC pactarà amb ERC es posi com es posi Zapatero, i a més avui segurament li explicarà que és pel seu bé”.

 

I en aquestes, que ningú sembla recordar-se del tercer soci del tripartit fins que Salvador Sostres ens refresca la memòria evocant aquells que “del que abans en deien vendre’s ara en diuen pragmatisme i han descobert que es va molt més còmode en cotxe oficial que en bicicleta”, a l’Avui de diumenge.

 

Jordi Cabré (Avui, dimecres) ens il·lustra que a la Universitat de Temple, a Filadelfia, s’ha demostrat que es poden detectar mentides mitjançant ressonàncies magnètiques cerebrals. A partir d’aquí, enumera quatre mentides al voltant de l’Estatut. La primera “la broma pesada del federalisme” –on assenyala que “ha canviat completament aquell paisatge de les platges de Cambrils on passejaven un polític i un geni tot parlant de l’Espanya federal”–; la segona, “l’Estatut és l’última oportunitat per a un Estat plurinacional, sota l’amenaça d’un irreversible procés d’independència” –i recorda que per això segon hi ha el “mur infranquejable dels dos grans partits d’àmbit estatal: molt principalment aquell que també presideix la Generalitat amb el suport (precisament) independentista”–; la tercera és la “més antiga: si no som independents és per culpa d’en Pujol” –aquí apunta que “per molt que en Jordi Coca brami que ‘Mas és menys’, el veritable llast i la paret infranquejable per al nostre autogovern continuarà trobant-se sota unes sigles polítiques que ell mateix va recolzar”–; i la quarta, “la unitat nacionalista. Aquest concepte ja ha quedat eliminat del paisatge des de fa anys”, ara vol apel·lar a “uns determinats dirigents que s’adonin que, per deixar de ser considerats els germans petits de CiU, no calia passar a ser els germans petits, lletjos i concos del socialisme”.

 

La paraula “professor” té molt poc valor avui en dia, si ens atenem al que denuncia Anton Maria Espadaler (La Vanguardia, dissabte): “Si sostinc que la paraula professor, que per alguna cosa ha de començar el sistema educatiu, no val per res és perquè ja no indica clarament i en exclusiva els qui ensenyen alguna cosa, sinó que s’ha traslladat al camp d’allò que és esotèric i fantasmal”. Més endavant, assenyala: “Si un busca oficis de prestigi a Espanya que siguin reconeguts de forma unànime, veurà que l’únic que encara provoca admiració universal és el de torero”.

 

Per la seva banda, Jordi Graupera reflexiona a l’Avui de dijous sobre aquesta qüestió: l’avenç de la tecnologia margina qui no la sap utilitzar; moltes vegades, un savi. I conclou: “no és que ens sobrin màquines; és que ens falta saviesa, però els savis són al geriàtric”.

 

I Francesc Puigpelat (Avui, diumenge)fa un seguit de consideracions després d’haver-se assabentat que Heidi Fleiss, la famosa “madame” de Los Angeles, té pensat d’obrir un bordell per a dones. Una d’elles: “El feminisme ha estat una ideologia que ha fet molt mal en les darreres dècades a la sexualitat femenina i les relacions entre homes i dones”.