El Butlletí nº 37

> PORTADA

Dotze anys de bonança econòmica a Catalunya

Catalunya viu, des de fa dotze anys, un període de bonança econòmica ininterromput, després del tancament de l’any 2005. I això gràcies a diversos factors i a l’encert de les polítiques econòmiques i monetàries al país. També, però, és just atribuir una part dels mèrits de la situació a la gran tasca d’Alan Greenspan, el president de la Reserva Federal dels Estats Units que va deixar el càrrec el 31 de gener, després de divuit anys.

> EDITORIAL

DOTZE ANYS DE PROSPERITAT

Les dades provisionals disponibles assenyalen que l’economia catalana va tancar l’any 2005 amb una salut força bona. Malgrat un increment excessiu dels preus al consum, degut en bona part a l’encariment dels productes energètics, l’economia catalana presenta unes taxes de creixement superiors al 3%, similars a les del conjunt de l’economia espanyola, clarament superiors a la mitjana europea, i en línia amb les dels Estats Units. El creixement de l’any 2005 confirma una tendència extraordinàriament positiva de l’economia catalana que no ha parat de créixer des de la crisi del 1993. Dotze anys de creixement econòmic ininterromput i robust s’havien vist molt poques vegades en la nostra història. Vivim instal·lats en un nou món i ens sembla gairebé natural que les coses millorin sempre, però si ho analitzem amb perspectiva estem davant d’un fet excepcional que els experts encara no han aconseguit explicar del tot. Encara no sabem ben bé el per què però és ben cert que en els darrers anys el cicle tradicional d’expansió-recessió ha deixat pas a un llarg cicle de creixement fort només esquitxat per breus períodes de menor creixement que no poden arribar a definir-se com a crisis.

Entre les moltes causes d’aquesta onada de prosperitat hi ha, de ben segur, la globalització i l’increment de productivitat induït per les tecnologies de la informació, però també hi juguen un paper destacadíssim la política econòmica i, específicament, la monetària. Catalunya ha mantingut una política econòmica d’obertura a l’exterior i de foment de la competitivitat que ha donat fruits. Espanya va corregir errors de temps passats i des del 1993 ha mantingut una política econòmica basada en l’equilibri pressupostari i la responsabilitat. La integració a la zona euro ha fet passar a la història les devaluacions competitives de la pesseta i ha donat una estabilitat més gran. Les successives rondes de l’OMC han conduït a una obertura de l’economia mundial sense precedents, tot i que encara calgui aprofundir en aquest camí.

En definitiva, són moltes les persones i les institucions que han contribuït decisivament a què Catalunya pogués gaudir de dotze anys de prosperitat sense precedents. De totes elles és just, però, que avui en destaquem una. Una persona que sembla que ens quedi molt lluny però sense la qual no hagués estat possible aquest llarg període de prosperitat. Aquesta persona és Alan Greenspan, que el 31 de gener va posar fi a més de divuit anys com a governador de la Reserva Federal dels Estats Units. L’encert de Greenspan en la direcció de la política monetària nord-americana, ha permès que malgrat les crisis asiàtiques de la dècada dels noranta, malgrat la crisi nord-americana posterior a l’11 de setembre, malgrat l’encariment dels preus del petroli dels darrers anys, l’economia dels Estats Units continués creixent en un entorn de preus estables. Gràcies a la tasca de Greenspan, Estats Units ha seguit fent de locomotora de l’economia mundial, gràcies a ell la riquesa mundial ha crescut de forma sostinguda en la darrera dècada i, també gràcies a la tasca d’Alan Greenspan a la Reserva Federal, Catalunya ha conegut un període de prosperitat sense precedents. Una prosperitat que pot mantenir-se en els propers anys si els nostres governants mantenen l’aposta per l’estabilitat i l’obertura de mercats i no cauen en la temptació d’un excessiu intervencionisme.

> LA RODA DE MOLÍ

PETIT COMERÇ

Diuen que puja, però en realitat baixa

És ben sabut que el govern de la Generalitat, i especialment el departament de Comerç, Turisme i Consum, ha fet de la defensa del petit comerç una de les seves principals línies polítiques, acompanyada de constants declaracions contra les grans superfícies. Però la realitat és que les declaracions serveixen de ben poc i que el petit comerç va perdent pes a Catalunya, encara que la Generalitat ens intenti fer creure el contrari.

En el primer número del butlletí trimestral d’indicadors, corresponent al tercer trimestre del 2005, s’afirma que hi ha hagut una “evolució positiva del model comercial català”. Aquest titular el justifiquen amb dades de la variació interanual acumulada de dos indicadors: l’índex de vendes en grans superfícies (IVGS) i l’índex de comerç al detall, corresponents als anys 2002, 2003 i 2004.

Segons l’anàlisi del butlletí “des del 2003 l’índex de comerç al detall creix a un ritme força més elevat que l’IVGS”, i això els permet afirmar que el model comercial del govern basat en “cercar l’equilibri entre la distribució en petit i mitjà format, i les grans superficies” va per bon camí.

Al contrari que a l’anàlisi d’altres indicadors recollits al butlletí, en aquest no fan servir les dades disponibles més recents. La raó és ben senzilla. Si consultem les dades corresponents a la variació interanual acumulada de gener a octubre del 2005, disponibles a la web de l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat), en descobrim el motiu.

Segons l’Idescat, “L’índex general de comerç al detall a preus constants, és a dir, eliminant l’efecte dels preus, va disminuir un 0,6% el mes d’octubre a Catalunya, en canvi l’IVGS va créixer un 4%” si es compara amb les dades de fa un any.

És a dir, les dades oficials de la mateixa Generalitat diuen que el comerç al detall perd pes i que les grans superfícies en guanyen. Com que això no quadra amb el discurs del govern tiren pel camí del mig, agafen dades antigues i ignoren les que no els donen la raó.

El departament del conseller primer és el responsable de l’elaboració d’aquest butlletí que, segons deien, té com a objectiu “donar compte de la seva acció governativa [...] amb dades objectives”.

No ens faci combregar amb rodes de molí, benvolgut conseller Bargalló!

> UN COP D'ULL

El complicat trencaclosques en què s’ha submergit el Pròxim Orient, entre la inhabilitació de Sharon i els resultats electorals de Palestina, situa l’àrea en una incertesa que no ajuda gens a l’optimisme.

La victòria esclatant de Hamàs obre dues reflexions generals a la premsa internacional: 1) ara, aquest moviment s’haurà de reconduir cap a posicions moderades que incloguin l’acceptació d’un Estat d’Israel que ells volen exterminar i 2) els Estats Units i la Unió Europea s’hauran de replantejar si cal continuar abocant diners a dojo, com s’ha fet fins ara, a les arques de l’Autoritat Nacional Palestina per mirar d’estabilitzar la democràcia en un territori avui per avui ocupat per Israel.

Així, tot i moure’s amb aquestes dues tesis, els diaris destaquen aspectes diferents. Per a The New York Times, s’ha complicat un pèl la teoria de Bush d’enfortir les democràcies àrabs com a vacuna contra el terrorisme perquè tot just ara, aprofitant la bondat de la democràcia, precisament ha guanyat un grup com Hamàs enquadrat a les

llistes d’organitzacions terroristes. En una línia argumental semblant, The Washington Post compara el que han estat aquestes eleccions amb el canvi modèlic al Canadà.

Des del cantó hebreu, està molt clar que Hamàs s’hauria de tornar moderat (Jerusalem Post) si és que vol parlar-ne, i hauria de reconèixer l’Estat d’Israel (Haaretz). En això potser encara és més contundent el diari novaiorquès, d’influència jueva, que proposa pura i simplement aixecar més mur i aïllar totalment Palestina per protegir Israel.

Amb el títol “Hamàs a l’escena política”, Le Monde retrata els líders que han triomfat i els que han quedat exclosos a les urnes. El mateix diari analitza també perquè ha guanyat aquest moviment que s’estrenava a unes eleccions al parlament. La resta de premsa francesa és bastant crítica. Bernard Guetta, a L’Express, manifesta el contrasentit d’aprofitar un procés polític sorgit dels acords d’Oslo i, alhora, propugnar l’extermini d’Israel. I Le Figaro, pel seu cantó, recorda que tot i que no es pot castigar un grup terrorista per haver guanyat les eleccions, no per això gaudeixen ja de plena legitimitat.

Va ser la cancellera Merkel la primera responsable política europea que es va manifestar, en un viatge oportú en el temps a la zona, partidària de tallar els ajuts si Hamàs no es redreçava cap a la pau i la democràcia. Der Spiegel dóna compte d’aquests contactes. La mateixa tesi ja havia estat pregonada per Financial Times i, novament, The New York Times.

A tot això, uns còmics considerats blasfems per les autoritats islàmiques han aixecat onades d’indignació contra el diari danès Jyllands-Posten, que ha demanat excuses. The Times aprofita l’ocasió per recapitular tots els xocs que s’han produït des de l’amenaça de mort a Salman Rushdie. I mentre creix de manera geomètrica aquesta població

musulmana al Vell Continent, L’Express hi dedica un especial del que cal destacar l’article de l’expert Gilles Kepel. El mateix número retrata la islamització d’Espanya i equipara l’amistat de què va fer gala Franco amb el món àrab amb l’intent d’aliança de civilitzacions promoguda per Rodríguez Zapatero, amb una resposta més aviat discreta per no dir nul·la.

Les últimes hores els Estats Units han ofert dues notícies de signe políticofinancer. D’una banda, el relleu d’Alan Greenspan com a president del banc central, la FED. Vint anys responsable màxim de la Reserva Federal Americana situen aquest quasi octogenari en un home especialment poderós capaç de dictar els rengles de l’economia a quatre presidents, de Reagan a Bush jr, passant per Bush sr. i Clinton. Com moltes figures controvertides, l’homenatge a estat general i sincer en l’hora de l’adéu. USA Today ja aventurava que es podia acomiadar amb una nova pujada de tipus, com així ha estat –fins el 4,5%–, una herència que ara assumeix Ben S. Bernanke, retratat per The New York Times. El diari novaiorquès dedica diferents glosses a Greenspan, des de la qualificació d’home curós a la definició de “monument de Washington” i el diari de la capital federal en fa un retrat gairebé hagiogràfic. “El banquer del món” el defineix Los Angeles Times i la prova és que la repercusió del canvi a la FED arriba fins al Business Day sud-africà.

L’altra notícia és la intervenció de Bush a l’anual Discurs de l’Estat de la Unió (lincant aquí, el podreu llegir en anglès o espanyol, veure o escoltar). Tant The Washington Post com The New York Times destaquen la crida a no ser esclaus del petroli i a la necessitat de cercar alternatives energètiques. Això ha tapat part de les

altres prioritats del discurs, com la reforma del sistema de salut i un ensenyament que trenquin un cert aïllacionisme. L’editorial del diari novaiorquès insisteix en aquesta crida a la racionalitat energètica titulant “l’estat de l’energia”. De fet, pocs dies abans, el rotatiu de Washington insistia que l’eix central seria la sanitat. És interessant l’anàlisi que USA Today fa de deu compromisos del darrer discurs i el que ha passat durant aquests dotze mesos. De la majoria no s’ha sapigut res més. Entre altres coses, com recorda el mateix diari, perquè a l’hora de redactar el discurs hi fiquen molta cullerada els lobbies per tal que s’incorporin les seves peticions, i això acaba desnaturalitzant el discurs mateix que vol acontentar massa gent alhora.

Un altre diari important, The Wall Street Journal, publica una entrevista amb el vicepresident Cheney, partidari d’enfortir l’Estat.

Per cert, que amb poc temps de diferència, el president rus, Vladímir Putin, també s’adreçava als seus ciutadans, en aquest cas amb el format de roda de premsa multitudinària on, segons ens diu el diari liberal Kommersant, fins i tot els periodistes van rebre amb aplaudiments el nou tzar.

Tornant, però, als Estats Units, tant els veïns del nord com els del sud protagonitzen notícies dignes de comentari. Quant al Canadà perquè The Washington Post considera que la victòria electoral dels conservadors suposa una derrota dels “antiamericanistes” (els més proclius a abjurar dels EUA com a veí privilegiat) i, pel que fa a la frontera amb Mèxic, perquè a més d’haver-se descobert un túnel de quasi un quilòmetre per on fugien els narcotraficants, resulta que una ONG repartia còpies de plànols amb els camins més segurs perquè els immigrants il·legals creuessin la frontera, qüestió sobre la que alerta Los Angeles Times.

La cimera anual a l’estació suïssa de Davos ha estat l’aterratge de l’Índia com a potència emergent, com recullen Le Temps, The Indian Express i The Times of India. Aquesta presentació en societat de l’empresariat hindú ha coincidit, en les dates, amb l’OPA de Mittal Steel –capital hindú– sobre l’europea Arcelor. Malgrat que l’Estat francès vol blindar l’operació per torpedinar-la, el conservador Le Figaro abogava per trencar “el patriotisme econòmic, una arma difícil de mantenir”. Però més enllà dels hindús i de la frivolització informativa de la trobada per la presència d’Angelina Jolie, Brat Pitt i Bono, l’empresariat mundial ha traspuat optimisme, segons l’anàlisi del Financial Times. És clar que els analistes veuen altres punts de distensió a Davos. El suís Le Temps explica que la reunió més nodrida va ser la que parlava de l’estrès dels executius i el sexe, i Le Figaro compta el nombre de candidats a secretari general de l’ONU que es van deixar veure per l’estació alpina.

Posats a atacar, no es perdin la crítica inapel·lable que el suec Svenska Dagbladet

dedica als escriptors francesos, que viuen al marge de la realitat i que no han reflectit mai el que es cou a la societat dels suburbis.

Sergio Romano, columnista de Corriere della Sera que tindrem entre nosaltres el 16 de març, es despatxa contra la reforma judicial de Berlusconi que redueix les possibilitats d’apel·lació.

Uns apunts finals sobre el que s’escriu al món sobre Catalunya, l’Estatut i les relacions amb Espanya. Mentre que The Washington Post es mostra condescent i comprensiu cap al que qualifica de via diferent i pacífica que no busca la independència, sinó viure diferent amb Espanya, la revista francesa Le Point alerta sobre els privilegis financers que comporta el text que es discutirà d’aquí a uns dies al Congrés.

Veus de la Fundació

Al Diari de Tarragona de dissabte, Valentí Puig analitza la convulsa situació a Palestina arran de la victòria de Hamàs a les eleccions generals. En aquest context, afirma que “fer servir la democràcia per destruir-la no és un objectiu original: en tot cas, i fora d’una renúncia transparent als seus objectius fundacionals, Hamàs s’està aprofitant d’aquesta forma de frau”. També que “la feblesa de la Unió Europea a l’hora de mantenir relacions amb l’Autoritat Nacional Palestina no deixa d’haver contribuït, encara que sigui de forma col·lateral a aquesta irrupció electoral de Hamàs”.

Dimarts, Puig continuava qüestionant la manera de fer europea en les seves relacions amb la cúpula palestina a l’ABC. Però, més enllà, aprofundeix en un seguit de tesis sobre el terrorisme a partir de la premissa que “alena d’una manera escabrosa que cada avenç de l’islamisme a les urnes correspongui, en general, al transvestisme d’alguna organització terrorista en grup parlamentari”.

I força d’acord està Joan Oliver divendres quan afirma a l’Avui que “sempre és un desastre que un grup terrorista i antidemocràtic guanyi unes eleccions”, tot i que “ens queda, encara, la petita esperança que Hamàs posi seny, abandoni les armes i opti clarament pel joc polític democràtic. Petita, molt petita”.

Potser si ho fes, però, contribuirien a acostar el desenvolupament moral al tecnològic, entre els quals hi ha una gran distància, segons indica Jordi Graupera a l’Avui de dijous. I ho fa en un article que arriba a aquesta conclusió després d’iniciar-se amb l’observació que “aquests dies la diplomàcia s’està veient la cua de tan ràpid com giravolta sobre ella mateixa a la recerca d’una solució per l’amenaça de l’Iran”.

Alan Greenspan deixa la presidència de la Reserva Federal Americana. I Diana Negre, al mateix diari, repassa dimecres les claus de la seva trajectòria. La corresponsal de l’Avui a Washington, al cos de la notícia indica que Alan Greenspan se’n va fent comentaris d’una tarannà semblant als que han marcat els divuit anys de presidència de la Reserva, quan ha hagut d’apujar els tipus d’interès. “El resum seria: podrien seguir pujant, però és possible que no calgui”.

Una altra absència que s’ha produït en els darrers dies, ara a causa de la seva mort, és la del president provisional de Kosovo, Ibrahim Rugova, qui sempre s’ha destacat pel seu tarannà cordial amb Sèrbia. Joan Roy (Actual) recorda que “els problemes que suposaria la successió de Rugova ja feia temps que estaven plantejats a l’enclavament balcànic, i tenien a veure amb el conflicte romanent que vivia la regió després de la pau de Dayton del 1995”.

I Valentí Popescu es refereix a aquella “perfecta passota política que es limitava a seguir els estudis de física a Leipzig i acostar-se a la burocràcia científica del règim” i que avui regeix els destins d’Alemanya. Angela Merkel és l’objecte de la seva anàlisi a l’Actual. La presenta com algú amb una “ambició infinita” amb “molt pocs dubtes morals a l’hora d’assolir els seus objectius”, però també dotada d’“una flexibilitat tal que la manté a l’empara de qualsevol forma de rigidesa doctrinal o de fidelitat numantina”. Aquestes són les seves claus per a l’èxit.

Vaja, que segurament “l’art i la ciència de negociar” poden ser dues capacitats de Merkel i també són qüestions bàsiques perquè el nostre Estatut arribi a bon fi. El professor Andreu Mas-Colell fa cinc consideracions a El Temps sobre aquesta negociació que afecta les relacions de Catalunya amb l’Estat. La primera és que “triar el moment d’iniciar-la és [...] fonamental” (“Però això ja és aigua passada”, puntualitza); la segona, que cal “que per a cada part aquest (acord) sigui millor que el que obtindria sense”; en la tercera adverteix del perill que només hi guanyi una part a costa de l’altra, però “estic convençut que aquest no és el nostre cas: l’oportunitat de guany mutu existeix”; la quarta li serveix per explicar com cal actuar quan “és evident que a cada part li interessaria poder dictar un ultimàtum” i, finalment, en la cinquena recorda que “una negociació no conclou fins que no hi ha un compromís irrevocable”.

I complementant el tema, Marçal Sintes afirma diumenge a l’Avui que “el resultat d’una negociació acaba reflectint la relació de poders entre les parts, i la negociació entre Catalunya i Espanya no ha fet res més que confirmar-ho”.

I el mateix dia, a La Vanguardia, Jordi Barbeta relativitza moltes coses pel que fa a l’acord entre el president del Govern i el de la federació CiU i també amb relació al projecte que va sortir del Parlament el 30 de setembre. Paral·lelament, introdueix un altre element en el seu discurs: “no hi ha hagut ni una sola demostració de força social en favor de l’Estatut. Ni una manifestació [...] i en canvi n’hi ha hagut diverses i nombroses contra l’Estatut fora de Catalunya [...] és el que hi ha”.

Força s’assemblen algunes apreciacions de Vicent Sanchis, el mateix dia des de l’Avui en el sentit que “si l’Estatut no ha arribat a més ha estat bàsicament per una qüestió de músculs. De múscul cívic i de múscul nacional. Tots els ressorts que defensen una Espanya exclusivament autonòmica i gràcies s’han disparat contra el projecte català”.

En canvi, Francesc Puigpelat ens presenta uns problemes més domèstics com la causa que ha provocat que puguem tenir, només “un Estatutet per anar fent”, a l’Avui, el mateix dia. L’articulista veu en l’enfrontament entre CiU i ERC la gènesi del problema.

Potser la visió més optimista l’aporti Joaquim Colominas, dissabte al mateix diari, partint de la base del gradualisme, d’anar avançant per etapes tenint en compte les conjuntures. És així com “s’ha aconseguit el que s’ha pogut. Ara estem vivint l’arribada a una nova estació d’un trajecte que ve de lluny i aspira a anar més enllà”.

I de la situació en dóna una visió global (Avui, dimarts), Ferran Sàez, qui destaca, entre altres qüestions, que se’ns ha fet empassar algun mite sobre la Transició com, per exemple, que jutges i militars no podien fer certes coses perquè se’ls havia posat un “aturador”. “Jo no el veig enlloc, aquest aturador. La crosta del franquisme que ningú no va gosar gratar quan tocava segueix on era”.

I de dos homes que han tingut protagonisme en el procés, Pasqual Maragall i Josep-Lluís Carod-Rovira, Salvador Sostres, al mateix diari, diumenge, diu que “s’estan extingint dos polítics que van demanar una oportunitat: i que van tenir-la i que la van dilapidar”.

La nota econòmica de la setmana la posa Ramon Tremosa des d’El Temps en un article on cita Ludwig von Mises, qui “va preveure els efectes perversos de patir tipus d’interès artificialment baixos” i fa referència als nivells de crèdit bancari que hi ha a l’Estat espanyol tot donant un toc d’alerta, però no d’alarma: “Sense que necessàriament la història s’hagi de repetir, és ineterssant veure que a Argentina fa deu anys es produïen fets semblants als que s’observen avui a l’Estat espanyol”.

El 250 aniversari del naixement de Wolfgang Amadeus Mozart inspira l’article d’Oriol Pi de Cabanyes “Gràcies Mozart” a La Vanguardia de dilluns. “Amb la teva música ens has fet millors”, diu.

També en parla Ferran Sàez, a l’Avui, del geni de Salzburg i de la perversió que se n’ha fet de la seva figura i música, com per exemple “la transformació de Mozart en una icona pop” que “és una conseqüència directa del turisme cultural de masses”.

No cita explícitament Mozart, però podria fer-ho. En canvi sí que ho fa amb Dickens i Thomas Mann. Natàlia Molero fa servir els dos il·lustres escriptors per trencar, des de les pàgines d’El Punt de dimarts, alguns tabús al voltant de l’anomenada “teleescombraria”. Per exemple que “qui bada davant d’un cubà gandul o d’un vailet curt de gambals que aconsegueixen treure de polleguera una noieta vertiginosament malparlada” poden estimar-se els dos autors citats abans.

O el teatre, com ho fa Anton Maria Espadaler, que ens explica algunes de les seves inquietuds pel que fa a l’art escènica per excel·lència, a La Vanguardia de dimarts, com per exemple que “sempre m’ha interessat conèixer els mètodes de treball, observar què demana el director als seus actors, com els guia, com pràcticament del no-res les obres van creixent fins a plantar-se en els escenaris”.

Mirador

HARPER I LA GEOESTRATÈGIA

Diana Negre

Després de les victòries dels islamistes iraquians i de Hamàs a Palestina, el president Bush segurament va tenir un moment d’alleujament en veure el resultat de les eleccions al Canadà, on desprès de dotze anys la població s’ha cansat de governs d’esquerra i ha votat per un candidat del Partit Conservador.

Però l’alegria ni va durar ni podia ser gaire gran: el futur primer ministre canadenc va deixar clar immediatament que ell tampoc es “pro Bush” i per marcar distàncies va reivindicar de seguida les velles reclamacions territorials canadenques a la costa nòrdica, segurament per demostrar als seus compatriotes que no pot plantar cara a Washington.

I és que el primer ministre electe, Stephen Harper, té el mateix problema que el seu predecessor Paul Martin, que és la falta de prou suport parlamentari que posa en perill la seva supervivència en el poder i no vol perdre popularitat acostant-se al president nord-americà, que els canadencs veuen amb tan poca simpatia com els europeus.

A diferència del Partit Liberal, que ha estat en el poder tretze anys i que generalment governa el Canadà amb algunes breus excepcions, els conservadors no tenen “al·liats naturals” i el que han trobat en aquests moments no ha de servir de gaire ajuda.

Aquest al·liat és el Bloc Quebequois, molt més interessat en la independència per al Quebec que en l’agenda nacional, i ja ha fet saber que només ajudarà el govern minoritari de Harper si serveix a la seva finalitat.

Pot ser una relació simbiòtica: Harper, un dels pocs primers ministres de la part occidental del país, necessita tant de suport com el Bloc Quebequois, que en lloc de veure créixer el nombre de vots, n’ha perdut: les esperances d’arribar o superar el 50% i demanar un referèndum d’autodeterminació han quedat decebudes perquè ha baixat del 48% en les derreres eleccions a només el 42%, cosa que indica un suport minvant dins de la mateixa província.

Si Harper i els quebequois poden tenir interès en ajudar-se mútuament, ningú pot pensar, però, que el futur primer ministre tingui cap desig de perdre una de les seves províncies que, a més, és una peça clau per a la supervivència del Canadà.

El veí del nord dels Estats Units té una “personalitat” dominada per Ontario i una unitat que només és possible, si més no per raons geogràfiques, amb el Quebec: si es fa independent, dividiria el Canadà en tres parts, de comunicació difícil a causa del clima, les distàncies i la poca densitat demogràfica: Les “províncies marítimes”, pobres i allunyades, que no poden viure ni llluny del Canadà ni per elles mateixes es veurien gairebé obligades a incorporar-se als estats nord-americans de Nova Anglaterra, Ontario, que no ha perdut totalment el caràcter de “domini britànic” i es defineix per les seves diferències amb els Estats Units, i els “rics” occidentals que, com el mateix Harper, parlen i pensen com els nord-americans.

Si les “marítimes” no poden viure soles, les províncies d’Alberta o British Columbia són riques i no necessiten d’Ontario ni ajuda econòmica ni suport moral per establir diferències dels Estats Units, que poden veure com un veí bo que els compra gas i petroli.

LA DONA DE L’ANY

Roger Jiménez

En les aigües turbulentes de la cultura italiana domina la confusió enmig d’agres topades verbals i de mentalitats. Sembla que la defensa dels valors d’Occident continua sent una bandera de la dreta, mentre que s’adjudiquen a l’esquerra les posicions filoislàmiques. Però aquestes aparences oculten grans contradiccions, no solament sota el firmament cultural, sinó també en el polític i religiós, i la polèmica entre pros i antis ha arribat a convertir-se en un assumpte d’Estat.

L’escriptora i periodista Oriana Fallaci s’ha convertit en una abanderada de la claredat de conceptes i de la sinceritat sense inhibicions. Per això concita tants sentiments contraposats entre els seus compatriotes. Un dia, alguns la voldrien entronitzar a la direcció de l’Estat, i al dia següent altres la imaginen amb el cap seccionat amb l’única culpa d’haver denunciat sense circumloquis la violència assassina d’aquells que decapiten persones en nom de l’Islam. Uns l’adoren, llegeixen els seus llibres amb fruïció i voldrien posar-la al capdavant de moviments polítics utòpics, mentre que l’esquerra radical italiana la descriu com una pèrfida disseminadora de l’odi equiparable als líders d’Al-Qaida.

“Si s’enfonsa Amèrica, s’enfonsa Europa, s’enfonsa Occident, ens enfonsem tots”, sosté l’escriptora, que veu en els Estats Units un gran país, liberal i multiètnic, un país que té moltes coses per ensenyar-nos. Fallaci assegura no haver trobat res d’interessant en la cultura musulmana, excepte Mahoma i Averrois, i censura l’“arrogància” amb què els musulmans imposen les seves regles fins i tot en les ciutats que els acullen. Cap pietat, per tant, en la resposta als atacs terroristes comesos per assassins als quals mai, diu, ha considerat “soldats”.

“Avergonyiu-vos!”, és el crit escrit que va llançar des de les pàgines del setmanari Panorama contra tots aquells que ataquen Israel i els hebreus, amb dures acusacions d’antisemitisme contra l’Església catòlica, alguns països de la Unió Europea, la premsa i l’esquerra política italiana. La veterana periodista i escriptora, de 75 anys, carrega contra les manifestacions de suport al poble palestí i contra “els individus que vestits de kamikazes aboquen injúries infames sobre Israel, difonen fotografies de dirigents d’aquest país amb una esvàstica dibuixada al front i inciten el poble a odiar els hebreus”. És gent que, diu, per tal de veure’ls de nou en els camps d’extermini, en les cambres de gas i en els forns crematoris de Dachau, Mauthausen, Buchenwald o Bergen Belsen “vendrien les seves mares a un harem”.

I continua amb la Unió Europea: “trobo vergonyós que a França, la França del lema ´liberté, egalité, fraternité´ es cremin les sinagogues, s’aterroritzi els hebreus i es profanin els seus cementiris. Trobo vergonyós que a Holanda, Alemanya i Dinamarca els joves enarborin la khefia (el mocador quadriculat dels palestins) com les falanges de Mussolini esgrimien bastons i el distintiu feixista. Trobo vergonyós que a gairebé totes les universitats europees els estudiants palestins alimentin l’antisemitisme, que a Suècia s’hagi demanat la retirada del premi Nobel de la Pau concedit a Shimon Peres el 1994 [...]”.

Fallaci ha estat recentment premiada a Nova York (on resideix des de fa molts anys), a Milà, a la seva Florència natal i a Roma pel magazín Frontpage com a dona de l’any... També s’ha sumat als homenatges el consell de la Toscana, lloc on estiueja dins de l’incògnit més estricte. Des que s’ha accentuat la seva malaltia no apareix en públic, només tracta amb el seu editor, i l’únic viatge que es permet és la visita estiuenca a la bella regió tirrena. Curiosament, l’octogenari Giulio Andreotti, home devot i figura política imprescindible en la història de la primera república, ha mostrat el seu disgust per l’alta distinció toscana a l’autora de “La rabia i l’orgull”. Les objeccions d’Andreotti es refereixen a la “manera equivocada i perillosa” amb què l’autora tracta la qüestió musulmana, quan el papa Ratzinger sosté les mateixes tesis en els seminaris vaticans. Una atra curiositat de la sempre sorprenent Fallaci, que es proclama atea, és que va demanar a l’arquebisbe Rino Fisichella que recollís en nom seu el premi que li va concedir el ministeri de la Instrucció Pública.

Lluny de micròfons i reflectors, a Nova York, Oriana Fallaci no concedeix entrevistes, no imparteix conferències, no accedeix a comparèixer en públic, no va als estudis televisius, amb prou feines parla amb algú… No obstant això, se l’acusa de voler fer-se la senyora de l’escena quan es limita a fer el que més li agrada, que és l’ofici d’escriure.

> ENLLAÇOS RECOMANATS

www.mises.org

L’economista Ludwig von Mises (a qui, per cert, el professor Ramon Tremosa cita en un dels articles seleccionats aquesta setmana a les Veus) és la figura central de l’entitat la pàgina de la qual recomanem avui i que és, precisament, l’Institut que porta el seu nom. Von Mises va ser un filòsof i economista vinculat a l’Escola Austríaca d’entreguerres, l’especialitat principal del qual van ser els estudis sobre política monetària. Amb l’arribada del nazisme, va haver d’emigrar als Estats Units. Va ser un dels principals mentors de Friedrich von Hayek.

L’entitat data de 1981 –any de la mort de Ludwig von Mises– i, tot i que Mises era austríac, està ubicada a Auburn, a l’Estat d’Alabama, als Estats Units. La iniciativa va partir de Llewellyn H. Rockwell, que va demanar l’aprovació a Margit, ja viuda del professor d’economia per fundar l’Institut.

Les múltiples seccions que podem trobar a la pàgina són, d’altra banda, les típiques que hi ha en qualsevol altre versió per a Internet d’organismes, entitats o institucions de característiques similars (articles, butlletins gratuïts per subscripció, possibilitat de contribució econòmica, etc.). No obstant això, podem dir que potser no és tan usual trobar un enllaç a un blog, com passa en aquest cas, on el lector pot comentar els diversos articles que s’hi inclouen i establir una mena de debat, a l’estil fòrum, amb altres visitants.

També és remarcable l’arxiu sonor i videogràfic –extensíssim i classificat per temes– que presenta la pàgina. En aquest aspecte, també trobem novetats que posen el Ludwig von Mises Institute en una posició capdavantera pel que fa a l’assumpció de les últimes tecnologies: dins l’apartat multimèdia, podem trobar un seguit de documents expressament configurats per a l’IPod o per al telèfon mòbil.