El Butlletí nº 36

> PORTADA

Un Estatut sense gaires canvis

El nou Estatut, pactat per CiU i PSOE, no sembla canviar gaire el model de finançament per a Catalunya, un aspecte que la Fundació Catalunya Oberta sempre ha considerat cabdal en el text. Ara caldrà esperar les negociacions posteriors i, en temps successius, anar observant les conjuntures polítiques que es donen.

> EDITORIAL

SOM ALLÀ MATEIX

Aquest darrer cap de setmana, CiU i el PSOE, Artur Mas i José Luis Rodríguez Zapatero, han pactat els aspectes essencials del nou Estatut d’Autonomia de Catalunya. Un nou Estatut que incorpora algunes clarificacions i ampliacions en les competències de la Generalitat, que recull tímidament la constatació que Catalunya és una nació, que incorpora un conjunt de drets i deures dels ciutadans de Catalunya més que discutibles i que configura un sistema de finançament que pot suposar alguns avenços, tot i que està molt lluny del que havien aprovat el 90% dels diputats del Parlament de Catalunya el 30 de setembre.

Des del principi d’aquest procés, la Fundació Catalunya Oberta hem defensat que tot l’enrenou provocat per l’elaboració del nou Estatut només pagava la pena si s’arribava a un model de finançament que suposés un avanç important en la reducció del dèficit fiscal que pateix Catalunya, no solament en la millora del finançament de la Generalitat. Encara falta conèixer tots els detalls del nou sistema de finançament però, amb la informació de què es disposa, sembla clar que el nou Estatut no incorporarà aquest canvi de model. Les previsions més optimistes permeten pensar que el dèficit fiscal de Catalunya, que supera els 14.000 milions d’euros anuals, es podria reduir en uns 4.000 milions. Però també és possible que la reducció sigui molt menor, o fins i tot que no hi hagi reducció. Tot dependrà de negociacions posteriors. De les negociacions que es facin al si del Consell General de Política Fiscal i Financera, de les negociacions que facin cada any les forces polítiques catalanes per aprovar els pressupostos generals de l’Estat, i de les negociacions que es facin d’aquí a dos anys per crear una agència tributària única.

Tot dependrà, com fins ara, de la conjuntura política espanyola i de la catalana. De la capacitat de pressió que tinguin en cada moment les forces polítiques nacionalistes i de la seva capacitat i voluntat de forçar canvis. No tindrem doncs un Estatut que suposi un canvi important, tindrem un Estatut que permetrà canvis (relativament) importants si els vots dels nacionalistes són necessaris per formar govern a Madrid o per aprovar els pressupostos a les Corts.

No és un escenari que ens complagui, però potser era l’únic escenari al que podia conduir-nos el procés d’elaboració d’un nou Estatut que va néixer com una estratègia de les esquerres per arribar al govern de la Generalitat i que s’ha acabat resolent amb una estratègia de CiU per recuperar aquest mateix govern.

A partir d’ara, caldrà vetllar perquè els successius governs de la Generalitat treguin el màxim rendiment possible de les portes que deixa obertes el nou Estatut i caldrà també seguir recordant, dia rere dia, que el dèficit fiscal que pateix Catalunya posa en perill el progrés econòmic del país i el benestar de tots els seus ciutadans.

> LA RODA DE MOLÍ

GAS NATURAL

La mania de ser els primers

Recentment l’Ajuntament de Barcelona ha presentat la renovació de la flota de vehicles del servei de neteja i conservació del clavegueram, amb titulars com “els primers vehicles del món destinats a la neteja de clavegueram que funcionen amb gas natural”.

La nova flota està formada per 10 camions “sostenibles” que funcionen amb gas natural comprimit. Tal com va explicar el regidor de Serveis Urbans i Manteniment, Francesc Narváez, durant la presentació de la nova contracta, l’ús d’aquest tipus de vehicles permet reduir notablement l’emissió de gasos contaminants (s’aconsegueix una reducció del 85% d’emissió de gasos) i el soroll dels motors (una disminució d’entre 3 i 4 decibels del nivell de soroll).

Però, al cap i a la fi, no és gaire innovador adaptar el funcionament de qualsevol vehicle a l’ús de gas natural. Tal com diu la web de mobilitat sostenible i segura de la Generalitat de Catalunya “El gas natural (liquat o comprimit) s’utilitza com a combustible en vehicles des de fa més de 40 anys. Arreu del món circulen més d’un milió de vehicles que fan servir gas natural.”

De fet, trobem exemples de l’ús del gas natural com a combustible arreu del món. A Estats Units l’any 2003 més de 130.000 vehicles ja funcionaven amb gas

natural, i al món més d’1.200.000 vehicles. Pel que fa al sector públic, l’any 2004, a la ciutat de Los Angeles, 250 camions de recollida d’escombraries i 1.680 autobusos funcionaven amb gas natural.

Està bé això de ser els “primers al món” en alguna cosa, però amb totes les experiències que hi ha arreu sobre vehicles que funcionen amb gas natural els senyors de l’Ajuntament es podrien concentrar en treure profit per a la ciutat dels avantatges que ofereix el gas natural, i no en aconseguir titulars cridaners a la premsa.

No ens faci combregar amb rodes de molí, benvolgut regidor Narváez!

> UN COP D'ULL

Sorprenent la interpretació que fa The International Herald Tribune –premsa nord-americana editada a Europa– del nivell de sobirania que pot assolir Catalunya amb el futur nou Estatut. Abans del pacte del cap de setmana a la Moncloa, el diari deia que “és improbable que Brussel·les doni la benvinguda a qualsevol regió que se separi d’un Estat membre de la Unió Europea”. Segons Le Monde, hi ha un acord de principi sobre la inclusió del terme nació, però el més substancial és l’acord financer.

Tampoc el retorn dels papers de Salamanca ha estat ignorat per la premsa

internacional. El londinenc The Times en parla i fa esment de les frases que sentien a la porta de l’Arxiu: “això és un robatori”.

Però més enllà d’algunes pinzellades –es va parlar més de l’Estatut arran del pronunciament del tinent general Mena– la premsa europea s’ocupa d’altres afers. Per exemple, del discurs del president Chirac on apel·lava a la força nuclear per respondre un atac terrorista. De fet ha estat la premsa alemanya la que més s’hi ha pronunciat, de tots els colors. Per al conservador Die Welt, Chirac s’alinea amb els Estats Units i defensa Alemanya, que com és sabut no té armes nuclears. En canvi, per al Frankfurter Rundschau, el president francès ha perdut una oportunitat per renunciar a la force de frappe al final del seu mandat. Segons el setmanari Der Spiegel, la cancellera Merkel fa giragonses per atraure Rússia i la Xina –amb capacitat d’influir sobre l’Iran– perquè aquesta s’avingui a renunciar al seu programa nuclear. Per cert que el Financial Times alliçona els lectors no experts sobre el vocabulari especialíssim que envolta el concepte de “trencar els segells de la planta de Natanz”, origen del conflicte que pot acabar al Consell de Seguretat.

Per a The Economist, el que vol fer Putin és fer valer el seu lideratge en plena presidència del G8 –els països més rics del món–, mentre el francès Le Point situa la crisi com “el braç de ferro diplomàtic”.

La prevista victòria de Cavaco Silva a les eleccions presidencials de Portugal, més àmplia del que es pensava, fa reflexionar la premsa del país sobre el trist paper d’un partit socialista dividit que ha sacrificat el que podia quedar-li d’imatge positiva a un

home del passat, Mario Soares. Publico recull el seu mea culpa de militant disciplinat que es llença a l’aventura però es pregunta, alhora, per la deriva que prendrà el socialisme, qüestió on coincideix amb Diario de Noticias, que retreu l’equivocació d’haver promogut Sócrates com a primer ministre. Un personatge, recorda el diari lisboeta, que haurà de cohabitar amb un president fort, Cavaco.
Les eleccions italianes s’acosten i la combativitat de la premsa entra en escenaris cada cop més durs cap al primer ministre Berlusconi. Un home poc condescent amb ell com el professor Giovanni Sartori adverteix al Corriere della Sera, però, dels contrasentits de l’esquerra amb un candidat, Prodi, destinat a guanyar malgrat fer coses que no s’entenen. Financial Times diu una veritat com un temple que es mimetitza a altres països: la gent del carrer està preocupada per la qualitat de vida mentre els polítics s’ocupen d’altres coses que només els interessa a ells. Per la seva banda, La Stampa avisa que caldrà arreglar l’economia després que tots hagin donat la culpa a l’adversari i Enzo Biagi, també al Corriere della Sera, recorda que és normal que a la televisió es convidi una sola persona però el problema és que Berlusconi es prodiga massa sense dir res de nou.

Les eleccions d’ahir a Palestina preocupen a Occident. L’eventualitat d’una victòria de Hamàs és analitzada per The Economist. A l’Amèrica del Nord, The New York Times recull la lluita aferrissada d’Al-Fatah per intentar escurçar distàncies i The Washington Post parla d’unes eleccions arriscades en uns territoris presos per l’anarquia. Aquest mateix diari publica que el govern Bush aboca recursos econòmics per intentar millorar la imatge de l’actual govern palestí d’Abu Mazen com una forma d’aturar Hamàs.

La victòria dels conservadors a Canadà sense majoria absoluta no treu que alguns diaris com USA Today es preguntin si el guanyador, Stephen Harper, no serà més de dretes del que aparenta o si el que preval és la imatge de centrista. Al Quebec, alguns mitjans semblen voler decantar-se pel got mig ple pel que fa a les aspiracions sobiranistes. La Presse de Montreal, subratlla que el Bloc Quebequès ha obtingut majoria en quatre circumscripcions més que a les darreres eleccions a Montreal. I, de fet, la formació ha

obtingut una ampla majoria absoluta a la província (51 escons, per 14 dels liberals, 10 del Partit Conservador i 1 indeterminat), però, en canvi, al Parlament ha perdut 3 escons respecte l’any 2004. No obstant això, al mateix diari el cap de files del Bloc Quebequès, Gilles Duceppe, assenyalava dilluns que Canadà i el Quebec han escollit camins d’elecció diferents perquè el Bloc és progressista, amb la qual cosa el Quebec haurà d’assumir tots els poders d’un país sobirà. Tot i això allarga la mà a Harper dient-li que si vol arreglar el desequilibri fiscal trobarà el Bloc al seu costat. L’endemà dimarts, però, Duceppe ja baixava el to reivindicatiu, tot prometent una “actitud constructiva”.

El veí de sota passa comptes sobre el que li costa a l’Estat una societat que s’engreixa amb excés, no quant a la seva economia sinó quant a l’obesitat dels seus ciutadans (The Washington Post). A la mateixa ciutat, el president del Banc Mundial, Paul

Wolfowitz, intenta posar ordre en uns comptes no sempre clars i aquesta lluita contra la corrupció mereix l’anàlisi de Financial Times.

De com es malbaraten recursos als països pobres n’és una prova l’articlet de The Daily Telegraph que, fent esment de la cimera africana celebrada al Sudan, ha comptabilitzat fins a 1.244 cotxes oficials de seguici dels 53 caps d’Estat presents.

Continuant amb els diners, als Estats Units es pregunten –ho fa The Washington Post– què passarà amb els cent milions de dòlars amb què els Estats Units contribuïa a la destrucció dels camps de coca a Bolívia ara que el gran defensor dels seus camperols, Evo Morales, ha assolit la presidència del país. És clar que el president bolivià sembla tranquil en aquest aspecte, atès que, com indica La Razón, el diari més influent de Bolívia, el seu govern té “el recolzament de la comunitat internacional, des dels Estats Units fins a Cuba”. I remarquem aquesta tranquil·litat parcial perquè sembla que no té massa contentes les forces armades del país, segons que explica el mateix diari i també El Nuevo Día, arran de la seva decisió de nomenar comandant en cap de les forces armades el general de brigada Wilfredo Vargas, tot saltant-se el conducte reglamentari de l’exèrcit, malgrat ser el propi Morales el seu Capità General. Per cert, ja és curiós: en un país on guanya unes eleccions un líder del perfil d’Evo Morales, els seus habitants, si haguessin d’emigrar, triarien com a destí preferent els Estats Units, segons una enquesta que El Deber.com proposa als seus lectors.

Veus de la Fundació

Les eleccions al Canadà han estat un dels objectius informatius de Diana Negre al diari Avui, on dimarts es fa ressò de la victòria del conservador Stephen Harper, que posa fi a dotze anys consecutius de governs liberals. Malgrat això, el Partit Conservador ha quedat molt per sota de la majoria absoluta i governar, per a ells, serà “una qüestió complicada, ja que, a diferència dels liberals –que van guanyar les darreres quatre eleccions–, els conservadors no tenen ‘aliats naturals’”.

I si parlem d’economia de mercat convindrem que, en gran part, la Xina s’ha sustentat en la comercialització d’articles copiats. Però ara, a causa de diversos factors, com l’ingrés del país a l’OMC el 2001, les autoritats volen tallar d’arrel aquests atacs a la propietat intel·lectual. Entre altres coses, perquè han vist els avantatges que suposa potenciar aquest aspecte i han constatat que “l’interès en protegir la seva propietat intel·lectual dicta a la Xina la necessitat de respectar l’aliena”, segons explica Eugeni Bregolat (La Vanguardia, dimarts).

Tot un canvi d’actitud... També a França canvien algunes coses i ara es torna a parlar de la force de frappe, “el potencial nuclear francès més potent del món després del nord-americà, el xinès i el rus”, recorda Roger Jiménez (El Periódico, divendres). I tot a causa, “probablement, de l’existència d’indicis que es prepara un atac terrorista”.

Al mateix país, hi ha divisió al si de la dreta post-Chirac amb enfrontaments entre Nicolas Sarkozy i Dominique de Villepin sobre la possibilitat de ser el candidat a la

presidència de la República. Un episodi d’aquesta divergència l’evoca Joan Roy, a l’Actual, en el context dels aldarulls de novembre de l’any passat quan “tots dos van mantenir posicions contraposades, reproduint les divergències sorgides després de la remodelació governamental de l’any anterior que va apartar Raffarin del govern i va col·locar Villepin i Sarkozy als seus llocs actuals”.

I a Catalunya veurem com evolucionen les coses després del pacte Zapatero-Mas al voltant de l’Estatut. Dels primers dies post-pacte, n’hem tingut la referència de Jordi Barbeta a La Vanguardia (diumenge, dilluns, dimarts).

I de moment, Valentí Puig (ABC, dimarts) fa una anàlisi en què no deixa de banda un partit aliè a aquest pacte, com és el PP, que “vist el resultat estatutari, no li seria difícil demostrar que fins ara no ha fet sinó allò que havia de fer, tot i que el preacord Zapatero-Mas disti de forma significativa de la proposta irrealista del tripartit maragallista”.

Per a Marçal Sintes (Avui, dimarts) “hem de concloure que Artur Mas ha acceptat el tracte perquè tenia una clara predisposició a veure el got mig ple, una predisposició que per força se sustenta en els càlculs estratègics del màxim responsable de CiU”.

L’enfocament de Salvador Sostres, coincident tant en la data com en el mitjà, es basa en què “és estúpid que la premsa catalana valori el pacte de l’Estatut en funció de si el text acordat és més o menys bo. Cada legislatura té una gallina i el joc consisteix a ser el primer a agafar-la. La gallina d’aquesta legislatura era l’Estatut”.

Sigui com sigui, “el poble de Catalunya haurà de dir si vol el nou Estatut. Si no el vol, no n’hi haurà”. Taxatiu, Joan Oliver (Avui, dilluns).

Un Estatut que Joan Roy (El Punt, dimarts) compara amb el concurs de TV3 Sis a traició perquè hi ha “una banca que decideix i posa les regles (l’Estat espanyol) i uns concursants que expliquen històries (els partits catalans) més o menys convincents o versemblants (programes i tàctiques), davant d’un públic (l’electorat), mentre s’alien o es traeixen per l’afany d’endur-s’ho tot”.

Vicent Sanchis identifica tot el soroll de fons que envolta l’Estatut amb “la semàntica” que per al director del diari Avui –on, per cert, fa el seu article diumenge– “sempre ha estat tramposa. En aquest cas qui la perpetra identifica Catalunya amb ‘un problema’ i, en canvi, el ‘malestar’ de l’exèrcit s’accepta com una característica pròpia que desapareix i reapareix i que cal acceptar amb resignació cristiana.”

Per la seva banda, Ramon Tremosa, dijous al mateix mitjà, defineix el dèficit fiscal català com “la mesura dels privilegis territorials que genera l’Estat espanyol, i la seva quantia mostra qui en gaudeix i a costa de qui”.

I Enric Vila, altre cop a l’Avui però l’endemà, recorda que “fins ara no hi ha hagut cap debat sobre l’autogovern que no l’hagin coronat els trets”, per bé que a l’actualitat “l’exèrcit no pot moure un dit sense permís de la UE. Ha perdut una missió històrica. És més frustrant ser oficial colpista que catalanista.”

La nota cultural de la setmana la posa, com sol succeir, Anton Maria Espadaler, qui ens parla a La Vanguardia de dissabte, de La Ben Nascuda, novel·la sorgida de la ploma de Rodolf Llorens i Jordana que pretenia ser un contrapunt a la més coneguda La Ben Plantada d’Eugeni d’Ors. Diu l’articulista que “Llorens, que escriu amb nervi i amb una desimboltura admirable i que demostra conèixer a fons la manera de fer de Xènius, situa la seva heroïna a les antípodes exactes” del mite de dona catalana d’Eugeni d’Ors.

I parlem de dones: ho fa Natàlia Molero a l’Actual tot recordant que alguns dels seus

postulats no són del tot exactes: “hi ha moltes dones que ja els va bé viure d’un home, que no tenen cap ganes de treballar ni molt menys de tenir responsabilitats. Fins i tot en conec que suporten cornamentes monumentals i públiques per no perdre un estatus social que soles no mantindrien. I totes tenim els mateixos drets, que quedi clar”.

També ho fa Jordi Graupera (Avui, dijous): “S’enamoren les dones d’homes tan homes que estan disposats a matar-les per no perdre-les? Per què els homes bons no són sexys?”

I, per acabar, cal remarcar que els efectes de la carta enviada per la Fundació Catalunya Oberta al Financial Times, on es puntualitzaven alguns aspectes d’una informació apareguda al rotatiu britànic sobre la relació econòmica entre Catalunya i Espanya, s’han deixat notar al setmanari Actual que n’ha parlat en un article sota el títol “El món vol entendre el problema català”.

Mirador

ARTUR MAS

Natàlia Molero

Desitjo, espero i estic convençuda que l’Artur Mas serà el futur president. No és que tingui res en contra de Pasqual Maragall, senzillament em deixa estupefacta. A favor té un origen burgès i il·lustrat, un germà que li fa els deures avorrits i una dona immensament rica. També un piló d’acòlits, seguidors o com vulguin dir-ne que cada vegada que diu una bajanada s’autopersuadeixen que es tracta d’un pensament genial (això sí, darrerament amb poca convicció).

Desvagat, doncs, podria dedicar-se a l’assaig, a la filosofia o a viure la vida. Tampoc. Més aviat és com aquella novel·la titulada La ciudad de los prodigios, que en els meus anys de facultat se’ns recomanava entusiàsticament com la peça clau de la literatura catalana del segle XX i, sense voler desmerèixer-la, la veritat és que en llegir els primers capítols em vaig posar el termòmetre segura d’estar covant una grip.

Mentre Boadella li escrivia l’Ubú president I al principi de la còmoda oposició, i l’ Ubú president II, ja cap al final, esgotant l’últim cartutx d’una progressia que rondava els seixanta, apoltronada en la pretèrita modernitat, l’Artur Mas guanyava les eleccions.

Una trucada a darrera hora des de la seu del PSOE a Madrid (que veia molt difícil superar el PP a les generals) capgirava els resultats i, malgrat les portades de tots els diaris de l’endemà, es configurava aquesta cosa tan curiosa encara avui anomenada “tripartit”, que ve a ser el govern de la Generalitat de Catalunya.

La victòria de Mas contra pronòstic per a molts (fins i tot propis) no va ser cap sorpresa pels que l’observàvem de prop. Em poden dir quina mena d’hereu és el que té personalitat pròpia malgrat haver viscut a l’ombra d’un patriarca de la dimensió intel·lectual i política de Jordi Pujol?

Qui sobreviu a les lluites intestines que provoca un relleu cobejat per un grapat de candidats tan ben posicionats com mal intencionats dins la coalició? Qui és capaç de situar-se entre els líders de l’opinió pública només amb dos anys i gairebé tots els mitjans en contra? Qui sura en el temporal de l’Espanya atàvica, embogida de bandera, promoguda pel darrer govern d’Aznar amb el llast d’haver pactat amb ell durant la legislatura?

El que es prepara a fons, discretament i dura, aprenent dels que en saben més, siguin d’on siguin, sense prejudicis, amb la dosi justa d’ambició i sacrifici, amb una incommensurable capacitat de treball i intel·ligència. Naturalment, sense sentit polític i el component nacionalista no aniríem enlloc, però això ho té de sobres. De no ser així hagués pogut ser el conseller primer amb Maragall, impensable pels que l’hem tractat, malgrat que va rebre pressions d’aquells que veien el relleu en el govern com una débâcle personal.

Els éssers humans ens mesurem en els obstacles i dificultats, en els moments de desànim, de frustració; sobretot en aquelles cruïlles de la vida on s’ha de prendre una decisió que tindrà conseqüències importants. Per resoldre amb el cap clar i poder sortir-se’n amb nota s’ha d’estar veritablement disposat a perdre-ho tot, sinó sempre queda el “bany maria”, una videta segura, un pèl trista, sense ensurts ni grans alegries.

Trobar un president com Zapatero que creu i està disposat a tirar endavant un model d’Espanya diferent, conscient que per més Bonos i Rodríguez Ybarras que li creixin sempre hi ha un PP més a la dreta, ha sigut un fet decisiu.

No m’acabo de formar mai l’opinió d’un home sense conèixer la seva dona. Un home sempre té la dona que es mereix, de manera que no els vindrà de nou si els dic que l’Helena passa bona part del dia a l’oficina, puja tres fills, té un aspecte encantador tot i que va poc a la perruqueria, no té gaire temps per a ella mateixa, segueix la política, procura viure intensament, és directa, xerraire, expressiva, divertida i se li nota molt que li importa un rave anar amb cotxe oficial.

XINA, LA GRAN AMENAÇA?

Grup Hayek

Tots els analistes coincideixen en una previsió: la Xina serà una de les grans potències del segle XXI, tal volta la més poderosa de totes. La Xina ja és líder mundial en població: els 1.300 milions de ciutadans xinesos (que poden arribar a ser 1.550 l’any 2043) sumen més que els europeus, americans, russos i japonesos junts, i quant a extensió territorial, els 9.571.300 Km² del país de Mao representen més de dues vegades la superfície del nostre continent. Per altra banda, en el vessant econòmic, a un ritme de creixement del 9-10% anual, el gegant asiàtic –que ja té el segon PIB del món en termes de paritat de poder adquisitiu– pot situar-se per davant dels Estats Units cap al 2026 –segons les últimes prediccions de The Economist–, o pocs anys després: el Banc Mundial estima que cap al 2020 o 2030 el PIB xinès pot ser el major del món, i Goldman Sachs creu que això succeirà el 2050 –sempre en termes de paritat de poder adquisitiu–. Per cert, això no serà res de nou: Eugeni Bregolat ens recorda que a començaments del segle XIX Xina ja era la primera economia del món.

Més tard o més d’hora, doncs, el poder de la Xina serà exorbitant. La qüestió és: a fi de bé, o a fi de mal?

D’una banda, la puixança industrial xinesa posa nerviosos a molts, i el cert és que hi ha motius per preocupar-se: si Xina es consolida com la gran fàbrica del món (i res fa preveure que no sigui així), moltes de les nostres empreses n’experimentaran les conseqüències, i milers de treballadors i d’empresaris catalans ho patiran –ho pateixen ja– en carn pròpia. Però aquest és un tipus d’ajustament inevitable i inajornable (ja que no tenim alternativa a convertir-nos en una economia del coneixement, millor fer-ho aviat que no pas tard), i representa un repte que no és pas la primera vegada que afrontem com a país: ara fa dos-cents anys, per exemple, vàrem fer un canvi d’envergadura semblant, amb el pas a la industrialització. D’altra banda, en un mercat globalitzat, si no és la Xina qui ens posa a prova, ho farà qualsevol altre país emergent (l’Índia, el Brasil…). Finalment, tot i que sovint tenen raó aquells que es queixen de competència deslleial i denuncien el dumping social i productiu de la República Popular, també és d’esperar que les condicions laborals i institucionals d’aquest país vagin evolucionant en un sentit positiu. En conclusió, si la Xina ens ha de fer por, no és pas per la seva dimensió i dinamisme econòmic, sobretot si considerem les oportunitats que també pot brindar el drac asiàtic a les nostres empreses, o la possibilitat que tenim (per què no?) que la Xina inverteixi part del seu milionari superàvit comercial a Catalunya. Això sí, no ens podem confiar ni relaxar: la Xina no es limitarà a fer el paper de proveïdor de mà d’obra barata i disciplinada que s’especialitza en béns de poc valor afegit. La compra per el grup xinès Lenovo de la divisió d’ordenadors personals d’IBM o el pes creixent dels serveis a la Xina –ja representen el 41% de la seva economia– anuncien per on pot anar el desenvolupament i l’estratègia de futur del país.

En canvi, hi ha altres vessants de l’eclosió xinesa que no es poden jutjar tan benèvolament. Per exemple, el mal que la Xina està fent al medi ambient, que té dues components: d’una banda, la mala gestió i despreocupació de les autoritats i empresaris xinesos davant el repte mediamiental, com ho proven els continuats incidents ecològics. L’aposta per un desenvolupament ràpid i a qualsevol preu amenaça la salut dels xinesos i les seves perspectives de futur, però el més greu és que, d’una manera o altra, també nosaltres n’acabarem patint les conseqüències. D’altra banda, hi ha el caràcter de consumidor insaciable de recursos naturals de l’economia xinesa (la Xina ja és el segon consumidor mundial de cru). No som ningú per a retreure-li això, és clar, però el cas és que incrementa els preus dels recursos naturals i obligarà –i potser això és bo– a replantejar-nos tots plegats les pautes de depredació de matèries primeres i d’energia actuals, i a cercar-hi solucions.

En un altre ordre de coses, però en la mateixa línia de preocupació i valoració negativa del fenomen xinès, la perspectiva de tenir com a primera potència mundial una dictadura és força amenaçadora. És cert que hi ha qui pensa que el desenvolupament econòmic arrossegarà el social, i que aquest acabarà tenint efectes polítics d’obertura. Segons aquest raonament, la Xina estaria ‘condemnada’ a acabar democratitzant-se. Però ni aquesta llei que lliga el desevolupament amb democràcia s’ha demostrat gaire sòlida (abunden els exemples que la desmenteixen, des de certs països àrabs a altres d’asiàtics), ni s’ha de perdre de vista la importància del factor repressiu: fixem-nos que els sistemes comunistes normalment col·lapsen –quan ho fan– per la seva incapacitat de gestionar llurs societats, i no pas per la manca d’eficàcia de les seves policies i castes polítiques a l’hora de protegir els monopolis de poder...

En qualsevol cas, cal denunciar la trampa dels falsos arguments –a vegades compartits per líders occidentals– que afirmen bé que la grandària de la Xina hi fa necessari un poder central fort com el del PCX (com si l’Índia no posés en evidència que grandària i règim polític no tenen res a veure), o que sostenen que la cultura xinesa està impregnada d’autoritarisme i que en les societats orientals el col·lectiu passa per davant de les individualitats, i per tant les idees liberals no hi poden triomfar. No cal anar gaire lluny de Pequín per desmentir aquest segon tòpic: Taiwan –poble també xinès– és un viu exemple que no hi ha cap predestinació geneticocultural dels xinesos continentals cap a l’autocràcia.

Diguem-ho clar, doncs: avui per avui, la Xina és una dictadura comunista. Aprofitem l’ocasió per fer notar que, de fet, aquesta expressió és en si mateixa redundant: el cas xinès mostra clarament la naturalesa veritable, l’essència, dels règims comunistes. Què en queda, d’aquests, quan s’obliden de l’axioma marxista de la propietat col·lectiva dels mitjans de producció i dels discursos sobre la igualtat? Simplement la misèria (després de 55 anys de República Popular, la meitat de la població encara viu en una pobresa severa), la desigualtat (la mateixa Academia Xinesa de Ciències Socials calcula que un 0,5% de la població controla més de la meitat de la riquesa nacional), el militarisme (la Xina continua engrandint i enfortint el seu exèrcit, malgrat la falta d’amenaces externes) i, sobretot, la dictadura. I amb les dictadures no s’hi val a fer la gara-gara. El totalitarisme, sigui de dretes o d’esquerres, és sempre font de dolor a l’interior de les societats que el pateixen, i un risc en el pla exterior.

Per això, la força de la Xina ens hauria de posar alerta, amb dues grans fonts de preocupació. La primera, la violència que el règim comunista exerceix sobre la pròpia població. La realitat actual de manca de respecte dels drets humans del govern de Hu Jintao és més que notable. Amnistia Internacional denuncia una i altra vegada violacions de drets humans greus i generalitzades arreu del país. En el seu informe anual del 2005, per exemple, l’organització internacional explica que “desenes de milers de persones van continuar essent detingudes o empresonades en violació dels seus drets humans fonamentals, van córrer un greu risc de patir tortura o maltractaments”. Concreta Amnistia que “milers de persones van ser condemnades a mort o executades, moltes d’elles després de judicis sense garanties”. Amnistia segueix explicant que “han augmentat les protestes públiques contra els desallotjaments forçats i la requisa de terres sense una indemnització adequada”. Encara, AI ens informa que la Xina continua utilitzant la “guerra contra el terrorisme” internacional per justificar la repressió contra la comunitat uigur a la província de Sin-kiang; que moviments religiosos com Falung Gong o grups cristians obedients al Papa de Roma són perseguits; i que al Tíbet i altres zones d’ètnia tibetana la llibertat d’expressió i de religió va continuar greument limitada. En un altre ordre de coses, l’informe d’AI constata que “les autoritats xineses continuen utilitzant disposicions del Codi Penal relatives a 'subversió', 'secrets d’Estat' i altres delictes contra la seguretat nacional definits de forma imprecisa per processar a activistes pacífics i partidaris de la reforma”, alhora que “advocats, periodistes, activistes a favor dels drets de les persones amb VIH/SIDA i defensors del dret a l’habitatge han estat fustigats, detinguts o empresonats per documentar abusos contra els drets humans, fer campanya a favor de la reforma o intentar aconseguir un rescabalament per a les víctimes de violacions de drets humans”. Last but not least, Amnistia Internacional adverteix que continua vigent “la 'reeducació pel treball', un sistema de detenció administrativa utilitzat per detenir a cents de milers de persones durant períodes de fins a quatre anys sense càrrecs ni judici”. Al mateix temps, “es continua negant el degut procediment legal a persones acusades tant de delictes polítics com de delictes comuns. Persisteixen les severes restriccions a l’accés dels detinguts a advocats i familiars, i els judicis disten molt de complir les normes”.

Davant aquest trist panorama, no podem girar la vista cap a un altre cantó, ni menys encara justificar les pràctiques coercitives de les autoritats xineses, com fan cínicament uns quants empresaris i acadèmics occidentals al mateix temps que aplaudeixen els jerarques del Partit Comunista Xinès, tot apel·lant a la necessitat de mantenir 'estable' el país. Cal rebutjar fermament aquest tipus de conservadorisme interessat, hipòcrita i èticament reprobable, que a més oblida que les dictadures són una mala solució per a la gestió de les diferències i de les contradiccions de les societats complexes contemporànies. Els Estats totalitaris poden amagar les tensions i problemàtiques internes, i poden reprimir temporalment les protestes de caire social, polític o nacional. Però a mig termini, l’únic que s’aconsegueix per aquesta via és agreujar els problemes de fons, i quan aquests esclaten, la inestabilitat que se’n deriva és molt pitjor. Alerta, doncs, amb fer el joc i encoratjar els mandarins comunistes.

La segona cosa que inquieta del poder xinès és el seu front exterior, la perspectiva del moment en què la influència xinesa –un cop el país convertit en la gran superpotència planetària– es manifestarà (més que no pas ara) més enllà de les seves fronteres, perquè és evident que la seva agenda no estarà inspirada precisament per l’impuls dels drets humans al planeta. De fet, la Xina no ha signat l’Estatut de la Cort Penal Internacional, manté la pena de mort, i el seu paper al si de la Comissió de Seguretat de les Nacions Unides no inspira cap confiança. El gran interrogant és si l’actual política xinesa d’implicació cooperativa en l’escena internacional es mantindrà, o si hi haurà en un moment donat un canvi de to o, fins i tot, un replegament cap endins. Al llarg de la seva història, la Xina ha alternat les fases expansionistes (a voltes pacífiques, a voltes agressives) amb les de tancament autàrquic.

En tot cas, el fet que tot el planeta sigui avui més interdependent que mai és una garantia de què la Xina tendirà a actuar amb prudència en l’escena internacional. L’economia actual no és un joc de suma zero, sinó que la prosperitat dels uns i dels altres està força lligada. A més, en la mesura en què la Xina posseeixi més actius en el món occidental (recordem que recentment han intentat adquirir grans empreses nord-americanes) i continuï necessitant dels recursos naturals i energètics de l’exterior, i conforme més empreses occidentals estiguin establertes a la Xina (són ja desenes de milers), més el tità xinès tindrà interès a no trencar la baralla i a cuidar la seva imatge externa. El problema està en què també sabem que quan les dictadures entren en dificultats (per exemple, per un canvi de cicle en l’economia mundial o per problemes interns), tenen la temptació de fabricar-se enemics exteriors amb els quals distreure el personal. A més, aquestes temptacions en el cas de la Xina tenen un caldo de cultiu propici, tenint en compte el sentiment històric de víctima del país, i la ideologia revolucionària i redempcionista característica del marxisme-leninisme en general.

Malauradament, la Xina té múltiples debilitats internes que poden explotar en qualsevol moment (desigualtats territorials i socials, mancances en infraestructures –300 milions de xinesos encara no tenen accés a aigua potable–, dèficits en serveis i prestacions –el PNUD de les Nacions Unides parla de falta de cobertura educativa, sanitària, de seguretat social i de desocupació–, abusos contra la població més desprotegida –com ara els milions de camperols a qui s’ha pres la terra per afavorir projectes immobiliaris o industrials–, la corrupció governamental, tensions centrípetes…), així com reptes molt díficils de gestionar (des dels grans fenòmens migratoris fins al creixement de la població en edat activa, passant pels temes mediambientals o la pluralitat cultural). Per això mateix, les febleses xineses ens haurien de preocupar més i tot que la pròpia fortalesa del país.

En resum, convé seguir de prop les passes de Pequín-Beijing, perquè no ens serà aliè res d’allò que s’hi esdevingui. Ara bé, més enllà de prestar-hi atenció, davant d’aquesta realitat amb tantes ombres, què cal fer, doncs? No seria de cap utilitat –i perjudicaria tothom– entrar en una guerra proteccionista amb la Xina o intentar obstaculitzar el seu desenvolupament material. Però també és raonable fugir de relativismes culturals i marcar de prop l’evolució i els moviments del gegant asiàtic. Cal, doncs, un enfocament pragmàtic però coherent i valent alhora: combinar la promoció de l’intercanvi econòmic amb la denúncia política; lligar la cooperació institucional a contrapartides d’obertura política i social; afavorir la integració de la Xina a les institucions internacionals, però fer sentir la pressió occidental per millorar el respecte als drets humans i col·lectius dins de la Xina i en la seva àrea d’influència...

En segon lloc, cal enfortir les pròpies posicions. Europa, en aquest sentit, ha de culminar la seva integració política, superant els miops nacionalismes d’Estat i convertint-se altra vegada en un actor internacional amb agenda pròpia i a tenir en compte.

En tercer lloc, necessitem cohesionar i fer operativa l’aliança del ‘poder tou’ europeu i el poder ‘dur’ americà que reclamava temps enrere el pensador Ralf Dahrendorf, creant un pol poderós d’aquells que creuen en i practiquen la democràcia liberal.

Finalment, és convenient donar suport i reforçar els països democràtics d’Àsia –començant per l’Índia i el Japó– i enfortir els vincles que ens uneixen. Ells poden actuar ja no solament com a tap de contenció del virus totalitari xinès, sinó fins i tot com a trampolins des dels quals les idees democràtiques –en qualsevol de les seves versions orientals– vagin alimentant els sectors reformistes xinesos.

> ENLLAÇOS RECOMANATS

www.cafebabel.com/ca/

Avui entrem a un cafè on no sabem si es pot fumar però sí que es pot parlar català, com passa en aquesta pàgina sortida de la iniciativa privada –sorgida a instàncies de l’associació amb seu a Estrasburg “Babel Internacional”– el màxim objectiu de la qual és constituir-se en un fòrum de debat públic, on tothom pot participar-hi, per bé que el seu públic de base són, com regeix als seus estatuts, els estudiants de ciències polítiques, econòmiques, jurídiques i socials i que posa l’accent en debatre temes d’àmbit mundial però amb un punt de mira fermament europeista.

Dèiem que entràvem en un cafè perquè, precisament, l’estructura de la pàgina ens remet a un local d’aquestes característiques, amb opcions, transformades en seccions, que remeten a les possibilitats que es donen en l’entorn esmentat. S’hi pot parlar en català, com també apuntàvem, atès que aquesta és una llengua no tan sols present a la pàgina sinó que comparteix opció d’entrada amb cinc llengües molt més majoritàries i usuals en qualsevol pàgina web. Però no solament això, Cafébabel també ha parlat i molt de Catalunya aquests darrers dies, arran de tota la qüestió estatutària.

Una de les seccions més interessants que presenta és la del “Brunch”, espai dedicat a entrevistes amb personalitats de diferents àmbits. Entre els personatges que hi han desfilat, podem destacar Ferran Adrià, que va parlar aquest estiu (Per cert, per veure l’entrevista sencera, un cop hagueu entrat a la pàgina d’accés, heu de prémer l’opció d’imprimir el dossier: és l’única manera d’accedir-hi).

Cal remarcar també l’ample ressò i reconeixement que aquesta iniciativa ha tingut arreu del continent i que ha estat premiada pel Club Europeu de la Premsa, el Parlament Europeu i la Casa d’Europa de París amb el “Premi a la Iniciativa Europea”, ha rebut també el “Gran Premi Newropeans” en categoria de joventut i educació, així com el reconeixement del Moviment Europeu d’Alemanya, l’any 2005. D’altra banda, alguns dels diaris i revistes amb més prestigi –Corriere della Sera, Financial Times, Die Welt o Liberation, entre d’altres– han comentat positivament la iniciativa. També la pròpia Unió Europea n’ha reconegut la tasca atorgant a Babel International l’estatus d’òrgan consultiu.