El Butlletí nº 34SUMARI
|
El Butlletí NUM. 34 * Dijous, 12 de gener de 2006
> PORTADA Europa, sense pes al Pròxim Orient La Unió Europea té un pes específic nul dins el conflicte del Pròxim Orient en uns moments crítics que coincideixen amb la desaparició de Sharon de la primera línia política i les eleccions palestines. Cal reconduir la política exterior de la Unió, oblidant les confrontacions amb els Estats Units i, al contrari, definint estratègies comunes.
> EDITORIAL EUROPA I EL PRÒXIM ORIENT
 En els primers dies de l’any, la situació al Pròxim Orient s’ha complicat de manera extraordinària. La proximitat de les eleccions legislatives del 25 de gener, on Hamàs pot posar en qüestió el lideratge d’Abu Mazen, va fer que els grups armats palestins trenquessin la treva de facto que mantenien des de la mort d’Arafat. L’agreujament de la malaltia de Sharon ha desembocat en la desaparició política de l’encara primer ministre israelià. Aquests dos fets combinats allunyen les esperances d’una possible solució negociada al conflicte i incrementen el risc d’una nova fase d’enfrontaments violents a gran escala.La política exterior nord-americana ha perdut el seu únic as amb la desaparició de Sharon i la Unió Europea ha demostrat novament que no té cap estratègia sòlida, res que pugui rebre el nom de política exterior. Ja fa temps que Europa, que havia jugat fins al final la carta Arafat, té un escassíssim paper a la zona. Per més conferències euromediterrànies que aculli Barcelona, la Unió Europea juga ja un paper secundari en la resolució del conflicte palestino-israelià.
En canvi, en els darrers dos anys i mig, Europa havia pres un important protagonisme diplomàtic a l’Iran. Després de la guerra de l’Iraq, Europa va voler demostrar amb el cas iranià que els grans conflictes internacionals podien ser resolts per la via diplomàtica i que no calia recórrer a la força. L’anomenat EU3 (Alemanya, França i Gran Bretanya) ha dedicat trenta mesos a intentar convèncer el règim de Teheran perquè abandoni la producció d’urani enriquit que podria permetre la fabricació de bombes atòmiques. Han estat trenta mesos de fracassos, marcats per la caiguda dels dirigents iranians moderats i l’ascens imparable dels fonamentalistes. Trenta mesos que han culminat amb la decisió iraniana de trencar els precintes de les Nacions Unides a la planta nuclear de Natanz i reprendre les activitats d’enriquiment d’urani.
Inestabilitat a Terra Santa, guerra a l’Iraq i cursa nuclear a l’Iran configuren un panorama molt preocupant per a la seguretat mundial i, especialment, per a l’europea. Un panorama davant el qual la Unió Europea hauria de ser capaç de desenvolupar una política exterior digna d’aquest nom, una política exterior que combini la diplomàcia amb l’ús de la força. I, per damunt de tot, una política exterior que no tingui com a element prioritari la confrontació amb els Estats Units sinó la definició d’estratègies comunes entre els dos grans actors de l’eix atlàntic. Necessitem una política exterior europea, necessitem un nou atlantisme.
> LA RODA DE MOLÍ  MAPA DE LLARS D’INFANTSUn mapa ben desestructurat
Fa uns dies la Generalitat de Catalunya va fer una presentació del grau de compliment del Mapa de llars d’infants 2004-2008. La nota de premsa de l’acte destacava en el seu titular que ja estan “compromeses el 62% de noves places de llars d’infants”, això té com a conseqüència que 228 ajuntaments d’arreu de Catalunya s’han compromès a crear 18.610 places públiques fins el 2008.
El Mapa de llars d’infants 2004-2008 va ser presentat el passat mes de febrer com un instrument de planificació que ha de permetre crear 30.000 places públiques de guarderia, amb un doble objectiu: augmentar la taxa d’escolarització d’infants de 0 a 3 anys, i garantir l’equilibri territorial, a partir d’una “radiografia de la situació actual, municipi a municipi”.
Però si mirem com s’ha aconseguit aquest compromís del 62% resulta que a més d’una
 comarca s’ha compromès la creació de més del 100% de les places de guarderia que tenien assignades pel Mapa (Bages 113,8%, Baix Penedès 138,4%, Garrigues 153,3%, Osona 121,4%). Això vol dir que d’aquesta manera potser sí que aconseguiran la creació de 30.000 places públiques de llars d’infants per al 2008, però sense tenir gens en compte la distribució territorial equilibrada d’aquestes noves places.Per fer-ho així no calia elaborar un Mapa de llars d’infants. No sembla que aquesta sigui la manera d’establir “les bases d’un mapa ben estructurat”, tal com va afirmar la consellera d’educació (Diari de Girona, 18.12.05, p.28).
> UN COP D'ULL  Llegint la premsa estrangera aquests dies ens recordava l’escenari de fa trenta anys, quan calia repassar Le Monde, Time o The Economist per saber què passava a Espanya. Ara no és que aquí no hi hagi llibertat per expressar-se lliurement als media, però és que determinats personatges donen motius perquè l’Espanya negra, cañí i casernària ocupi les columnes d’opinió de la premsa més influent.Tot per compte del “pronunciament” del tinent general José Mena a l’ensenyar el sabre per si cal esmolar-lo i passar pel sedàs els catalans secessionistes!
Quan un ciutadà d’uniforme diu la seva, els quartos de banderes s’esvaloten, la premsa crida i la classe política tremola. I a fora, aflora el fantasma dels francos i tejeros, que són cognoms malaguanyats que han tornat a sortir als papers. “El discurs d’un alt comandament militar desperta el fantasma de Franco” titulava The Times per narrar els fets de la Pasqua Militar a Sevilla. The New York Times, per la seva banda, tot i incidir en la definició de nació per a Catalunya i obviar la reivindicació d’un millor finançament, recorda que malgrat haver-se arrelat la democràcia després de la mort de Franco “la història militar d’intervenir en afers polítics continua projectant una ombra sobre la política espanyola”.
Precisament aquest capítol financer ignorat pel diari novaiorquès és el que dóna arguments al Financial Times per criticar les pretensions catalanes. L’editorial del diari financer britànic adverteix que la solidaritat proclamada per la Unió Europea implica la transferència de fons de les regions més riques a les més pobres. O és que el que és vàlid per a Europa no ho és per a Espanya? Es pregunta. Evidentment, els manca
 informació sobre l’aportació que fa Catalunya a la balança fiscal comuna.També la premsa francesa se’n fa ressò. Segons Le Monde, ningú s’imagina un nou 23-F malgrat el desgrat militar pel projecte d’Estatut i Le Figaro es creu la versió de Bono que es tracta d’un fet aïllat.
A Itàlia, La Repubblica destaca que el discurs del general era una “intromissió indeguda” a la mateixa hora que el Rei pronunciava el seu missatge institucional a les forces armades. A la Gran Bretanya, però, s’ha produït una situació curiosa. A la mateixa edició que l’esquerranós The Guardian informa sobre la destitució de l’alt comandament de l’exèrcit, publica alhora un article del general Michael Rose, antic alt càrrec de l’exèrcit, on propugna el processament de Blair per haver dut tropes a l’Iraq contra el sentiment majoritari del poble. L’editorial del diari no pot obviar relacionar tots dos fets, la llibertat d’expressió del militar anglès i la mordassa imposada a l’espanyol.
Més enllà d’aquesta notícia, que no passa de ser anecdòtica fora de les fronteres ibèriques, l’atenció internacional ha estat centrada a Israel amb la pràctica desaparició de la vida política del primer ministre Ariel Sharon. Independentment del que passi finalment amb la seva vida física, tothom coincideix que el Sharon polític i guia s’ha acabat. I com és propi de les pàgines necrològiques escrites aquest cop en vida, hi ha
 pràctica unanimitat en desfer-se d’elogis cap a un animal polític que ha protagonitzat gairebé cinquanta anys de vida militar i política a l’Estat hebreu. La unanimitat és lògica a Israel, malgrat els diferents punts de vista que puguin sustentar diaris com Haaretz (esquerra) i The Jerusalem Post (dreta), que per cert coincideixen en publicar a portada pregàries en favor de Sharon. Un exercici d’espiritualitat que no entendríem a les nostres contrades, allunyades del fet religiós quan no directament laïques.
Haaretz destaca, en articles diferents, el fet que Sharon no deixa llegat perquè només ell sabia fins a on volia arribar i com, i també que el seu successor Olmert s’hauria de veure ja amb el líder palestí Abu Abbas. “I ara què?” es pregunta The Jerusalem Post, mentre els veïns àrabs fan també les seves anàlisis de futur i de com afectarà el procés de pau. The Daily Star libanès s’interroga sobre qui seguirà el camí de Sharon, un home del qual destaca haver sapigut passar de l’extremisme al centrisme i haver-se convertit en instrument necessari de l’arnat Full de Ruta.
Tampoc els palestins deixen de banda la preocupació per l’impàs que s’obre al procés de reconeixement de l’Estat palestí, si és que aquesta era l’estació final de la política d’Ariel Sharon. Palestine Chronicle es pregunta qui prendrà el lideratge a Terra Santa: el laborista Peretz, Netanyahu del Likud, “això si no ressuscita Simon Peres”. Fins i tot el diari en àrab Al-Ayyam reconeix estar “desolat per ell des d’un punt de vista humà” tot i retreure-li que no quedava clar si volia portar la pau al Pròxim Orient.
Palestina és, precisament, un dels temes centrals del mensual Le Monde Diplomatique, que qualifica d’“abandonada”.
La greu malaltia de Sharon també ocupa com és lògic l’atenció de la premsa nord-americana, especialment sensible a la causa jueva, i la del Vell Continent.
The New York Times confia que les eleccions palestines a la ciutat de Jerusalem transcorrin sense problemes per a Israel. Quant a la incapacitat de Sharon, Los Angeles Times titula “incertesa”, mentre a Europa, el setmanari alemany Der Spiegel hi dedica un ampli informe descriptiu –“un buit polític”– de la seva personalitat i la seva carrera. Le Monde el defineix com “el lleó del gran Israel” i l’alemany Die Welt com “l’últim tità”. El suís Neue Zürcher Zeitung destaca la seva condició de “pioner del pragmatisme israelià” i The Times especula sobre el procés obert amb la seva pèrdua del poder.
I mentre Israel i el món occidental es fan aquestes preguntes, l’enemic principal de l’Estat hebreu, l’Iran, torna a provocar l’ONU i les grans potències occidentals amb l’anunci fet dimarts que reobren la recerca nuclear. Suposadament a efectes civils, però tothom ho aprecia com una amenaça per la possibilitat que el règim dels aiatol·làs disposi ben aviat, si no en té ja, d’armes atòmiques. Aquesta contravenció del que van acordar les Nacions Unides i l’Agència Internacional d’Energia Atòmica en el seu dia mereix els articles de censura i d’advertiment del Financial Times i de The New York Times. Per la seva banda, Le Figaro descriu com és la polèmica planta de Natanz objecte de la tensió.
Mentrestant, l’administració Bush es veu assetjada per dos escàndols consecutius. D’una banda la inculpació del més famós lobbista de Washington, Jack Abramoff, que ja
 ha arrossegat amb ell el líder republicà a la Cambra de Representants, el testimoni de penediment del qual desperta recels i temors al Capitoli. Tants que USA Today es pregunta si no serà excessiu el poder que tenen els congressistes. Com una mena de guia del comportament del perfecte lobbista enxampat en afers foscos per compte de tercers podem interpretar l’article que The Washington Post ha dedicat amb el títol “L’al·legació de Mr. Abramoff”. Un cas, que com recorda el mateix diari de la capital federal, obre interrogants “sobre un sistema i una professió” (la de lobbista, o intermediari de favors i gestions entre una coproració, una empresa o un grup d’interès i l’administració o els parlamentaris). El mateix The Washington Post, que s’està manifestant molt crític perquè entre altres coses deu esperar que l’escàndol esquitxi la Casa Blanca, ironitza també amb un article “puc fer-li lobby?” i un retrat de la fira de vanitats que és la política nord-americana (Abramoff hauria satisfet amb escreix els polítics del govern). Comportament irregular de totes totes, que ara es substancia als tribunals de Washington i Miami i que mereix la censura de l’American Spectator.
L’altre tema que deu incomodar la Casa Blanca és el descobriment de la xarxa de presons-espia muntada per la CIA a l’Europa de l’est i que ha transcendit casualment per un fax perdut que ha anat a parar a mans dels serveis secrets de Suïssa. El Sonntag Blick publica l’exclusiva del fax adreçat pel ministre egipci d’Exteriors a la seva ambaixada a Londres de què es fa ressò tota la premsa, com l’influent Le Monde.
Dins la introspecció que de tant en tant fa la premsa, ara The Washington Post fa propòsit d’esmena i elabora un llistat de les errades, informacions falses i tendencioses que han sorgit al llarg del 2005 i que posen en dubte la credibilitat dels mitjans de comunicació. “Està enterrada la credibilitat dels mitjans de comunicació?” es pregunta i tot seguit fa l’anàlisi que acaba en el calendari amb l’accident a la mina on van morir onze miners després que s’hagués dit que s’havien salvat, o la falsa escena dels
 disturbis amb els morts subsegüents als aiguats del Katrina a Nova Orleans. En la mateixa línia, The Wall Street Journal publica una carta als lectors de la que ha estat la seva editora, Karen E. House, que incideix precisament en aquesta autocrítica sobre si la professió i els mitjans han estat prou a l’alçada durant els 32 anys que ella ha treballat al diari. Recomana als seus col·legues continuar amb la línia de rigor i qualitat que ella es van autoimposar.Menys mal per als Estats Units que l’economia tira bé, malgrat el que es digui fora. La creació de llocs de treball i el creixement supera el de la Unió Europea, de manera que això no se li podrà retreure al president Bush, que va fer un discurs triomfal que comenta The Washington Post. El mateix diari elabora un informe sobre la salut econòmica i monetària a les principals potències competidores amb els EUA com Alemanya, Japó i la Gran Bretanya en vigílies de la jubilació d’Alan Greenspan. I això que no tot són bones perspectives. The Economist analitza la prospectiva 2005-2050 quant a creixement demogràfic i les xifres són esfereïdores als països teòricament avançats. Rússia, amb una caiguda de la població superior al 22 %, i Japó i Itàlia per damunt del 12, donen molt a dir pel que fa al futur progrés dels membres del qualificat i selecte grup del G-7.
Com tampoc és una notícia positiva l’anunci de Der Spiegel que el grup Volkswagen obrirà una factoria a Rússia, amb una producció de 250.000 unitats l’any, si pensem que l’única empresa del grup que ha perdut diners l’últim exercici ha estat Seat.
Per cert, que Alemanya es planteja acabar –segons recull Die Welt– amb la progressiva reducció de jornada per augmentar-la fins a les 42 hores i mitja a la setmana, una medicina oportuna davant el perill de fallida de l’estat del benestar i de la baixada de la productivitat laboral.
I qui està de rebaixes quant a proteccionisme econòmic és França. Malgrat mantenir onze sectors estratègics sota blindatge anti-opa, Le Monde titula “França revisa a la baixa el seu patriotisme econòmic”. El que sorprèn és que al costat de la seguretat o el sector de la defensa també s’impedeixi l’entrada de capital estranger als casinos de joc.
L’impacte de la immigració creixent i la por a ferir susceptibilitats han convertit França en el “regne del políticament correcte”. Almenys això interpreta el diari holandès Volkstrant, que considera que criticar l’islam pot acabar duent-lo als tribunals.
 Seguint amb França, el desè aniversari de la mort de François Mitterrand ha dut a tota mena de judicis sobre la seva personalitat i la seva obra. El diari conservador Le Figaro apunta que malgrat estar dispersa com a corrent, el mitterrandisme continua ben arrelat a totes les capes de la societat francesa influent. Per la seva banda, el setmanari Le Nouvel Observateur reuneix en una taula rodona dos conspicus socialistes: Jacques Attali, antic secretari general de l’Elisi amb Mitterrand, i Michel Rocard, primer ministre díscol. El primer es desfà en elogis, el segon no amaga les discrepàncies.Valònia, la regió francòfona de Bèlgica, vol ser tota ella zona franca per atraure inversions industrials i topa en aquesta pretensió amb les directrius de la Unió Europea. Aquest anomenat nou “pla Marshall” (per a Valònia, és clar, no per a Europa) surt detallat a La Libre Belgique.
I la sempre convulsa en vigílies electorals Itàlia continua amb el seu debat polític escalfat. Dues figures intel·lectuals de prestigi, Eugenio Scalfari des de La Repubblica, i Giovanni Sartori a Corriere della Sera, aporten les seves reflexions sobre Berlusconi i la gran aliança de centreesquerra amb Prodi al capdavant.
Que quan és a punt de plegar del poder fa coses relativament estranyes en va ser precursor un Bill Clinton que va enregistrar l’altra cara de la vida a la Casa Blanca. Ara ha estat Tony Blair qui ha penjat a la web oficial del 10 de Downing Street un vídeo sobre “un dia a la vida” del primer ministre britànic. The Economist ironitza al respecte.
Veus de la Fundació
Com anirà la política mundial durant l’any 2006? És impossible saber-ho amb certesa. Això és el que postula Xavier Sala i Martín (La Vanguardia, dissabte) en un article on desfà els tòpics de les previsions dels economistes, assegurant que no són “profetes”. I tot això perquè “tots els models economètrics de previsió utilitzen dades del passat per vaticinar el futur”. Com a exemple, Sala i Martín posa el “ridícul” que, tal com entén ell, va fer la revista The Economist en les previsions del darrer 2005.
I què passarà amb Israel i el procés de pau amb Palestina, un cop sembla clar que la carrera política d’Ariel Sharon ha arribat a la seva fi? Vicent Sanchis (Avui, diumenge) creu que “s’han obert de nou totes les incerteses a Israel i al Pròxim Orient”, en un article on fa referència als “grisos intensos de Sharon” i fa una repassada a la visió que des de Catalunya es té d’Israel, Palestina i l’encara primer ministre israelià. “Entre els palestins i els israelians –diu– hi ha ‘els bons’ i ‘els dolents’. I els dolents d’aquesta història són, als ulls de la majoria dels catalans, els israelians”.
I amb el progrés de la Xina, que dia a dia aclapara l’atenció mundial? Doncs que, segons el qui va ser ambaixador espanyol a aquell país, Eugeni Bregolat, “el PIB de Xina porta camí de convertir-se les properes dècades en el més gran del món, tal com ja ho era dos segles enrere”.
 Ara anant enrere, un dels darrers impactes que ens ha deixat l’any 2005 ha estat l’eclosió d’Evo Morales com a nou president bolivià. Segurament poc amant del protocol, Morales ha cridat l’atenció de molts mitjans pel jersei que ha lluït en totes les recepcions oficials. Joan Oliver (Avui, divendres) es fixa en el fet que, al mateix temps que Morales, l’home més ric del món, Bill Gates presentava els nous productes de la seva empresa Microsoft, a Las Vegas, amb la mateixa indumentària i “curiosament, en el cas de Gates ningú no destacava que anés vestit amb un jersei. Tothom parlava de les seves propostes, de les seves idees, de les seves previsions”.Del president bolivià, Marçal Sintes al mateix mitjà expressa els temors que li inspira i evidencia que “a alguns, personatges com Morales –o els també populistes Castro i Chávez– els fan gràcia mentre insulten els Estats Units, però la cosa canvia radicalment quan corren perill les inversions transfrontereres. Aleshores comencen les suors fredes i els mals de ventre. Aleshores, correm-hi tots”.
Fem un incís: potser aquests personatges de què parla Sintes puguin tenir a veure amb una esquerra que “és la ressaca de l’últim porro que van fumar-se uns que al 68 eren joves i que al 2006 han arribat a benestants i fins i tot a rics gràcies al fracàs de tot allò en què creien i creuen”, segons apunta Salvador Sostres (Avui, divendres).
I entre passat i futur, Valentí Puig evidencia una curiosa paradoxa, els primers dies de l’any a l’ABC, com és que “tan lent ha estat el procés de posar-se a construir el reactor experimental de fusió nuclear a Provença com Vladímir Putin ha actuat ràpidament a l’hora de tallar el subministrament de gas natural a Ucraïna. Hugo Chávez recorre al petroli com a arma política i Putin, a la seva xarxa de conduccions de gas natural. En l’era del ciberespai i de la biotecnologia s’haurà de retornar als vells manuals de geopolítica”.
En l’assumpte del gas incideix Joan Roy a l’Actual on explica que la tallada de subministrament de gas natural a Ucraïna que Rússia va fer efectiva el darrer dia del 2005 “va desfermar les alertes al món occidental, no solament per la presumible manca de subministrament (...) sinó per la desconfiança que generava envers Moscou, ara que Rússia havia intensificat l’explotació dels seus recursos gasístics i petroliers, i la Xina i Europa s’havien interessat en el seu proveïment”.
A Estats Units, per la seva banda, ha estat l’afer Abramoff –el lobbista acusat de corrupció en connivència amb alts càrrecs de tot l’espectre polític– el que ha sacsejat l’opinió pública en els darrers dies. La primera víctima del cas ha estat Tom Delay, líder de la majoria republicana a la Cambra de Representants, que ha hagut de dimitir com a tal, segons relata Diana Negre (Avui, dilluns) perquè “Tom Delay és una de les persones que havia col·laborat d’alguna manera amb Abramoff, i molts congressistes republicans li han fet saber que consideren perillós per a la seva supervivència política que Delay segueixi en un lloc de liderat”.
En canvi, al 2006, el que pot fer moure els ciments de la societat nord-americana és el dòlar, qüestió a la que es refereix la mateixa periodista a l’Actual, i tot perquè la
 moneda nord-americana es pot trobar amb l’amenaça dels tipus d’interès: “en aquests moments, els rendiments en dòlar són més alts que en euros o en iens, amb perspectives que la Reserva Federal o banc central dels Estats Units encara apugi els tipus dues vegades més. Després, però, i especialment si a l’àrea de l’euro hi ha més pujades, el dòlar serà menys atractiu”.A casa nostra, per impacte del nou any la qüestió del tabac i la seva prohibició. Anton Maria Espadaler a La Vanguardia ataca, a poc més de 48 hores de la prohibició, tot explicant-nos “com vaig aconseguir amb poc esforç passar en menys de vuit hores de tres paquets diaris a zero. I amb sort, atès que fa divuit anys que no fumo. El procés és molt senzill i el mèrit és escàs. Tot consisteix en constipar-se”. I explica com fer-ho.
Roger Jiménez, per la seva banda, a l’edició digital del mateix mitjà també dóna consells per a qui vulgui aprofitar per deixar-ho i per això es refereix a la història d’un amic seu, antic fumador empedreït i avui furibund antitabac, que li ha “revelat el secret del canvi: la meditació. Meditar, com tocar el violí i altres activitats creatives, altera les connexions cerebrals”.
Tot i amb això, a l’Avui, Joan Oliver opina que “la voluntat de la nova llei és no respectar els drets dels fumadors. La voluntat de la llei és protegir els fumadors d’ells mateixos”.
L’evocació més artística de la qüestió del fumar la fa Valentí Puig (ABC) en un article en què acaba recordant “que el cor pugui patir més fent més piscines del que cal que fumant una cigarreta en aquests moments no importa. L’art de fumar se’n va a les catacumbes, qui sap fins quan”.
La qüestió CAC-COPE també ha estat força debatuda els darrers dies del 2005 i principis del 2006. Ferran Sáez a El Temps aporta una tesi que xifra més o menys entre els anys 1984 i 1985 la clau que origina el que ell titula com “La indústria de la
 indignació”. A l’època “es produeix un debat polític, inexplicablement oblidat, que escapçarà i desfigurarà els fins aleshores nítids llindars que separaven l’univers mental dels intel·lectuals de dreta dels d’esquerra. Parlo del referèndum sobre l’OTAN, evidentment”, que, resumint el que diu Sáez, va trencar molts esquemes de molta gent. “Jiménez Losantos és un exemple paradigmàtic”, afegeix.I un dels primers impactes mediàtics d’aquest any nou ens ha portat flaires del 1981, amb el militar José Mena, “Un general de “Cuéntame”, com el titlla Marçal Sintes a El Mundo de diumenge, que s’ha fet famós per la seva insinuació del que podria fer l’exèrcit en cas d’aprovar-se l’Estatut. “Però succeeix que l’Estatut l’aproven les Corts i el sanciona el Rei. El general està dient, per tant, que l’exèrcit hauria de jutjar pel seu compte i després actuar al marge de l’ordenament. Tots sabem com es diu això”.
Un altre general, Millán Astray, va tenir un altercat, de tots conegut, i més aquests dies, amb l’escriptor Miguel de Unamuno, al pati de la Universitat de Salamanca, del qual n’era rector. Roger Jiménez, també a El Mundo, però dilluns, recupera l’episodi, però per recordar que l’any 1906 l’insigne escriptor va ser protagonista d’una conferència al teatre Novetats de Barcelona, promoguda per l’Ateneu Enciclopèdic Popular. Allà, Unamuno va dir que “és indubtable una cosa: que la vida que s’agita a
 Barcelona és una demostració de vida que no es troba a la resta d’Espanya”. Jiménez apunta que “la història es repeteix. L’orador va recollir una frase de la sessió d’obertura del Congrés de la Llengua Catalana en el sentit que en les altres regions d’Espanya hi ha un gran desconeixement de Catalunya, però observo que aquest desconeixement és mutu”.Però una possibilitat de tenir una visió nova de Castella la dóna l’escriptor Graham Greene a la seva novel·la Monsenyor Quixot, on compara Castella amb Rússia perquè són dos indrets on, a diferència d’altres, el temps s’ha aturat. A Ramon Tremosa (Avui, dijous) li sembla “d’allò més interessant” la comparació i és que creu que “avui Castella ha progressat i s’està situant de nou al món, però Espanya endins roman el seu esperit reclòs, la Castella eterna”.
Ara, ens coneixem prou bé els catalans a nosaltres mateixos? Oriol Pi de Cabanyes fa servir l’enquesta impulsada per la Fundació Catalunya Oberta sobre L’estat de la societat per afirmar a La Vanguardia que “la societat catalana està poc acostumada a pensar-se en llibertat, sense complexos. Hem interioritzat una fragilitat que ens fa dependents del què diran, dels tòpics i de les respostes automàtiques. En aquest escenari, el sondeig EPIC (Enquesta a Persones Informades de Catalunya) és un pas important cap a l’autoconeixement”.
Mirador
EL PRONUNCIAMIENTO
 Les paraules del cap de l’exèrcit de terra, el dia de Reis a Sevilla, han estat un pronunciamiento en tota regla. Aquesta paraula tan castissa apareix al Diccionario de la Real Academia Española (i la traducció catalana, pronunciament, en el Diccionari de l’IEC) en una doble accepció: 1) cop d’estat militar i 2) sentència judicial. Però no en la seva accepció primigènia, que fa referència al fet de pronunciar-se, o sigui al fet de manifestar-se a favor o en contra d’alguna cosa, al fet de donar una opinió determinant, que dirimeixi un litigi o resolgui una controvèrsia. I és aquest, al capdavall, el sentit (el sentit d’argumentari previ a tota acció, per justificar-la) que ha tingut aquest mot, tan reiteradament present a la història espanyola dels últims dos-cents anys.El pronunciamiento del tinent general Mena Aguado continua la llarga tradició d’intervencionisme militar a l’Espanya dels dos últims segles. El més greu de tot aquest episodi no és que un alt càrrec militar s’hagi permès de dir en públic allò que molts com ell opinen en privat, sinó que hagi manifestat la seva opinió conscientment revestit de tota la força de coacció que li confia el sistema constitucional.
I més encara: irrogant-se una representativitat de grup que fins i tot legitimaria anar en contra de l’emanada de la majoria dels representants del poble. Perquè segons Mena el seu pronunciamiento verbal donava resposta a “un sentimiento palpado en las unidades” de l’exèrcit i que ell es pronunciava “por expreso deseo de aquellos mandos”, les principals inquietuds dels quals són “el terrorismo y el futuro de la unidad de España”, quelcom “desatado por el Estatut”.
El pronunciamiento sevillà de Mena Aguado reobre la vella qüestió militar (encara que el consens politicomediàtic, per prudència, hi vulgui tirar terra a sobre). Molt més greu encara és que el secretari de comunicació del PP, Gabriel Elorriaga, justifiqués les advertències o amenaces de l’alt cap militar, tot considerant “inevitable que se produzcan este tipo de pronunciamientos”, i que la cosa li semblava “un reflejo de la situación que estamos viviendo”. Inevitables aquests pronunciamientos? El tinent general Mena amenaçava que si els límits de la Constitució fossin sobrepassats, l’exèrcit hauria d’intervenir en virtut de l’article vuitè de la Constitució que encomana a les forces armades vetllar per “la integridad de la patria”.
Si les ambigüitats de la Constitució del 1978 no responguessin al sistema de fràgils equilibris de la transició i tot estigués tan democràticament clar, sense concessions al tradicional messianisme militar forjat en una llarga història no democràtica, al tinent general Mena l’hauria destituït no pas el ministre sinó el cap de l’Estat, que ho és alhora de les forces armades. Diguem, de passada, que la legitimitat democràtica del Rei es va donar per guanyada immediatament després de la pantomima de cop d’estat de Tejero. I que el 23-F marca el punt d’inflexió entre un abans i un després: un abans en què el poder del Rei venia directament del dictador, i un després en què ja li vindria de baix, per simpatia del poble.
De vegades els cops d’estat aconsegueixen rendiments col·laterals. Que l’oblit de la història no ens faci uns passerells! L’Estatut de Núria, per exemple, va ser aprovat pels ponents catalans el 20 de juny del 1931, només dos mesos després de la proclamació de la República. Però aquell Estatut no va ser aprovat per les Corts espanyoles, i amb moltes retallades, fins el 15 de setembre de l’any següent! En aquests quinze mesos de dilacions va passar de tot, fins i tot un pronunciamiento militar.
Examinem-ho. Tot just el 6 de maig del 1932 –gairebé un any després de la seva aprovació en referèndum pel cens electoral català– s’havia obert el debat sobre el projecte d’Estatut a les corts constituents republicanes. Però la campanya generalitzada contra l’Estatut a la resta de l’Estat va tenir importants efectes retardants. I com que la cosa no avançava, o avançava molt lentament, i a base d’importants modificacions, hi va haver moltes protestes a Catalunya i fins i tot l’amenaça de retirar-se del Congrés els parlamentaris catalans.
En aquest context de desacord, es va produir, el 10 d’agost del 1932, el pronunciamiento, també a Sevilla, del general Sanjurjo. L’insurrecte (que si no hagués mort d’accident hauria estat el cap del futur alçament del 36) es disposava a assumir “todas las funciones del Poder público”, fonamentalment, segons les seves mateixes paraules, perquè estava “en peligro inminente la integridad de España. Por el amor a ella... que nos obliga a salvarla de la ruina, de la iniquidad y de la desmembración, aceptamos desde este momento la gobernación del país...”
La insurrecció militar va fracassar. Però (així com el 23-F va desembocar en la LOAPA) no es pot dir que no tingués els seus efectes polítics. A partir d’aquell cop d’estat, correm-hi tots! Com ha escrit Arrarás “lo que antes del 10 de agosto costaba conseguir un mes de empeñadas discusiones, se despachaba ahora en un pestañeo. Seis meses se necesitaron entonces para poner en franquía nueve artículos del Estatuto, y, en cambio, después del 10 de agosto, en media docena de días quedó aprobado todo el proyecto”. L’Estatut es va aprovar ràpidament el 9 de setembre d’aquell mateix 1932, encara no un mes després de la “sanjurjada”.
La història no es repeteix, però de vegades ho sembla. Que ara, com al 1932, no ens vinguin amb presses per aprovar qualsevol cosa! Que deixin de marejar la perdiu, això sí, i anem per feina. I si no hi ha res a fer, cap a casa i parlem-ne.
BENESTAR I ESPAI PRIVAT
 Patrocinada pel ministre de Treball i Afers Socials, Jesús Caldera, l’anomenada “Llei de Dependència” ha estat presentada com una de les iniciatives estrella del govern socialista. A llarg termini, l’envergadura econòmica del projecte fa feredat. El ministre Caldera suposa que cap al 2015 hi haurà entre 300.000 i 400.000 persones que rebin un ajut per atendre els seus familiars dependents. Si calculem una prudentíssima mitjana de 500 euros per persona que té cura de familiars amb necessitats, això voldrà dir que, en un moment donat, l’Estat hauria d’assumir mensualment 200.000.000 euros en aquest concepte. Òbviament, si en comptes d’aquests irrisoris 500 euros en posem 800, 1.000 o més (en qualsevol dels casos, molts menys que les despeses de tenir cura d’un malalt d’Alzheimer, per exemple) la xifra es dispara fins a límits estrambòtics. El càlcul oficial del ministeri situa la despesa mínima cap al 2015 en l’1% del PIB, és a dir, uns 9.000.000.000 d’euros anuals (actualment, la despesa computada pel Ministeri per aquest concepte és del 0,18% del PIB). Si el càlcul el féssim amb relació al 2.030 / 2.040, és a dir, quan la generació del baby-boom s’endinsi en la incerta aventura de la tercera edat, les 400.000 persones podrien passar tranquil·lament a ser ben bé un milió, o molt més. Si agafen la calculadora i refan els càlculs, els recomano que tinguin una cadira a prop, no sigui que caiguin de cul.
Preveure les conseqüències reals d’una llei que encara no ha estat aplicada constitueix, generalment, un exercici de política-ficció força imprudent. Aquí no farem pas això. Ens limitarem a assenyalar la clau ideològica del seu punt de partida. Llegeixin atentament les següents paraules del ministre Caldera, prounicades fa poc en una entrevista al diari El País (27-12-2005). Si abans s’han atansat a una cadira els prego que es quedin on són, perquè podrien tornar a rodolar per terra. Diu el ministre amb relació a les atencions als familiars: “La familia ha sustituido durante siglos a las instituciones públicas en esa tarea, eso es lo que queremos cambiar”.
L’entenen, ara, el títol d’aquest article? A còpia d’apel·lar al benestar, a la sostenibilitat o a la papiroflèxia, l’esquerra sempre acaba laminant una porció substanciosa de l’esfera privada i, en conseqüència, de la nostra llibertat. No hi ha gaires excepcions d’aquesta regla. Caldera planteja un fals debat i el resol amb una falsa solució. Perquè resulta que la família no ha “substituït” (!?) pas les institucions públiques durant segles; en conseqüència, no té sentit redreçar una situació que, plantejada d’aquesta manera, no s’ha donat mai. Som molts els qui comencem a estar farts que l’Estat entri constantment a casa nostra amb tota mena d’excuses absurdes. Un dia és per controlar on aboquem les escombreries i de quin color és la bossa on les llencem, i l’altre és per canviar-li les calces a la nostra àvia.
Des d’una perspectiva liberal, aquest setge obsessiu a l’esfera privada –i fins i tot íntima– de les persones hauria de ser motiu de preocupació. Malauradament, la gent sembla que li ha agafat el gustet, a tot això, i està encantada de la vida quan el tiet Estat seu al seu sofà i li ensuma l’alè (no sigui que fumi), la bragueta (no sigui que vagi amb donotes), etc. En aquest sentit –disculpin la tristor– estic convençut que la batalla està perduda. Hem acabat renunciant a la nostra pròpia llibertat individual a canvi de llaminadures... que havíem pagat nosaltres mateixos amb els nostres impostos. Quin gran negoci, nois!
> ENLLAÇOS RECOMANATS
El pes de l’Església catòlica a Itàlia sempre ha estat força palès. El fet que l’Estat vaticà es trobi al rovell de l’ou de la capital ha dut com a conseqüència que aquesta relació fos especial. Per això no és gens estrany que les relacions Església-societat es constitueixin en un fenomen que atreu especialment la societat italiana.
En aquest context cal situar la Fondazione Liberal que promou els punts de trobada entre laics i catòlics des d’un punt de vista liberal. A partir d’aquesta premissa, l’entitat –relativament jove, atès que va ser creada l’any 1995– crea un laboratori d’idees amb el propòsit de desenvolupar els valors ètics i polítics dins els paràmetres abans esmentats de conjunció catòlica i laica sota un prisma de mentalitat oberta.
Durant el periple vital de la Fundació s’han posat sobre la taula diversos aspectes de l’actualitat italiana. Moltes vegades per la via editorial, mitjançant la revista Liberal, que ha tingut el seu moment culminant en un diàleg publicat entre el bisbe de Milà i candidat al Papat que avui ostenta Joseph Ratzinger, cardenal Carlo Maria Martini, i l’escriptor Umberto Eco que ha estat traduït a deu idiomes, o també mitjançant propostes com la que en el seu dia van fer al primer ministre de la República italiana, Silvio Berlusconi, i el seu antecesssor, Massimo D’Alema, de debat sobre la reforma constitucional del país.
Entre els noms destacats que s’han implicat amb la Fondazione Liberal, cal destacar el president de la República, Carlo Azeglio Ciampi, o el diplomàtic i periodista Sergio Romano, que van ser part del comitè fundacional. Actualment, entre el comitè científic, on Romano continua la seva trajectòria dins l’entitat, podem trobar-hi noms com el politòleg Angelo Panebianco o el filòsof André Glucksmann.
|
Copyright © 2005 Fundació Catalunya Oberta