El Butlletí nº 33SUMARI
|
El Butlletí NUM. 33 * Dijous, 22 de desembre de 2005
> PORTADA Les propostes de Solbes, una presa de pèl Tot i les seves mancances, la gran virtut del nou Estatut sortit del Parlament era la proposta d’un nou sistema de finançament, veritable punt clau de la qüestió. Si el PSOE no canvia el seu posicionament, l’únic a negociar serà com i quan retirar la proposta d’Estatut i com i quan presentar-ne una altra.
> EDITORIAL UNA PRESA DE PÈL
 El 30 de setembre, després de més d’un any de penes i treballs, el Parlament de Catalunya va aprovar el projecte de nou Estatut, un projecte que té molts defectes però que té una gran virtut: planteja un nou sistema de finançament que permetria reduir de manera significativa el dèficit fiscal que ofega les possibilitats de creixement de l’economia catalana. El 2 de novembre el projecte d’Estatut va arribar al Congrés de Diputats que va decidir prendre’l en consideració. A partir del febrer, caldrà discutir-lo a la Comissió Constitucional i, si s’arribés a un acord, hauria de ser sotmès en referèndum a l’aprovació del poble de Catalunya.Des del primer moment, la Fundació Catalunya Oberta ha defensat que aquest nou Estatut només té sentit pel canvi de model de finançament que suposa i que, per tant, només es mereix el suport de les forces polítiques i dels ciutadans de Catalunya si realment aconsegueix modificar en profunditat els mecanismes fiscals que regeixen la relació entre Catalunya i Espanya. Per ser encara més clars: el nou Estatut només té sentit, només paga la pena, si dóna al govern català la capacitat de fixar i recaptar tots els impostos que paguem els ciutadans i les empreses de Catalunya, si ens dóna la clau de la caixa. Després de moltes batalles, això és el que va aprovar el Parlament de Catalunya i això és el que proposa el projecte d’Estatut que s’està tramitant a les Corts Generals.
Però sembla que la cosa no anirà gaire més enllà. El PSOE, després de prometre mil i una vegades que defensaria l’Estatut que aprovés el Parlament de Catalunya, ha començat ara a fer propostes que rebaixen substancialment el text aprovat pel 90% dels representants del poble català. Les rebaixes, molt significatives en àmbits com les competències o la definició de Catalunya com a nació, arriben al paroxisme amb la proposta de finançament presentada pel ministre Solbes, que més que una proposta és una presa de pèl (per consultar-la íntegra faci click aquí).
El model de finançament presentat pel PSOE és exactament el model actual, el que ha portat Catalunya a patir un dèficit fiscal de més de 15.000 milions d’euros anuals, més del 9% del PIB, més d’un terç de tots els impostos pagats a Catalunya. És un model que perpetua l’espoli i que nega al poder polític català qualsevol possibilitat de decidir lliurement en el terreny fiscal. És, en definitiva, una proposta inacceptable que no pot ser considerada una base de partida per a cap mena de negociació. O el PSOE canvia radicalment la seva posició i fa honor a la paraula donada pel seu líder, o no hi ha res a negociar. Només la forma i el moment en què el Parlament de Catalunya retira l’Estatut. I la forma i el moment en què caldria tornar-lo a presentar.
Bones Festes... Ens retrobarem el dijous 12 de gener
La Fundació Catalunya Oberta felicita les Festes a tots els seus suscriptors i lectors i els desitja una bona entrada de l’Any Nou.
D’altra banda, i aprofitant que la vida oficial també experimenta una certa paralització per vacances, no hi haurà Butlletí durant les dues properes setmanes. Ens retrobarem, doncs, el dijous 12 de gener amb nous continguts. > LA RODA DE MOLÍ  BUTLLETÍ TRIMESTRAL D’INDICADORSComparacions incomparables
El govern de la Generalitat ha iniciat la publicació del butlletí trimestral d’indicadors, que segons la seva nota de premsa té com a objectiu “donar compte de la seva acció governativa” i “mostra, amb dades objectives, l’impacte que tenen les seves actuacions”.
Si fem un cop d’ull al primer número, corresponent al tercer trimestre de 2005, crida l’atenció l’anàlisi que fan de la taxa d’atur.
La taxa d’atur a Catalunya el tercer trimestre del 2005 és de 6,1 que, segons el govern, és la taxa d’atur “més baixa dels darrers trenta anys”. Una mica més avall afirmen que “som ja molt lluny de la taxa del 10%, que era la dada mitjana d’atur l’any 2003”. El que no diuen és que això no és mèrit seu, sinó que es deu a canvis introduïts en el càlcul de la taxa d’atur a l’Enquesta de Població Activa (EPA) i que fa que no siguin comparables les taxes d’atur del 2005 amb anys anteriors.
De fet, a l’EPA es diu textualment que “durant el primer trimestre del 2005 es van introduir diversos canvis a l’Enquesta de Població Activa […] que han tingut, sens dubte, impacte en els resultats. […] En general, els canvis provoquen un trencament en les sèries d’algunes variables de l’EPA, per la qual cosa les comparacions directes entre les dades de l’any 2005 i les d’anys anteriors s’han de prendre amb reserves”. La nova metodologia de l’EPA 2005 fa una recollida més exhaustiva de situacions de treball esporàdiques, cosa que “influeix en les xifres d’atur, que tendeixen a reduir-se”.
I a més, amb l’objectiu d’oferir una mesura de l’impacte d’aquests canvis en el càlcul de
 la taxa d’atur, el primer trimestre del 2005 van fer una enquesta addicional seguint el procediment vigent fins al 2004, i resulta que la taxa d’atur a Catalunya del primer trimestre del 2005 calculada amb la metodologia antiga és de 9,26, resultat molt similar a la taxa d’atur del 2003 que se situava exactament en el 9,85.Comencem malament amb aquest primer butlletí perquè no són gens “objectives” les comparacions que es fan. Ens agradaria que fossin una mica més rigorosos amb l’anàlisi de la seva acció de govern i amb la informació que donen als ciutadans.
No ens faci combregar amb rodes de molí, benvolgut conseller Bargalló! > UN COP D'ULL  Dies de negociacions que han acabat amb acords mínims, però acords a fi de comptes, han precedit el recés nadalenc que ho aturarà gairebé tot. Dues cimeres pràcticament simultànies –l’Europea que té lloc cada sis mesos i la de l’Organització Mundial del Comerç a Hong Kong– han tancat amb un intent que no es notés que perdia ningú, tot i que no han sortit tampoc guanyadors clars. Tothom ha deixat coses a la cistella.Si més no, qui s’ha revelat com una gran negociadora i que ha aconseguit fer baixar del burro Tony Blair és la flamant cancellera alemanya, Angela Merkel, que ha tornat a sentir –ara a mans del Bild Zeitung– la floreta de “Miss Europa”. Prototip de bellesa o no, el cert és que no li han faltat elogis, des de “nova estrella” (Le Figaro) fins a “el que és alemany torna a estar de moda” (Corriere della Sera), diari milanès que es felicitava que s’hagués arribat a un acord sobre el pressupost.
El setmanari alemany Der Spiegel feia sang amb “la desunió europea” i el també
 setmanari (en aquest cas britànic) The Economist es penedia per “un altre compromís esplèndid oblidat a Brussel·les”. I és que les propostes inicials de la presidència britànica eren tan inassumibles per a la resta –manteniment del xec britànic i reducció dels ajuts agraris (França, principal perjudicada) i als nous països membres, a més dels que ja els tocava deixar de percebre’ls (Espanya)– que les pressions i les aliances han fet modificar els números amb l’objectiu d’intentar acontentar a tots i a ningú en especial. L’ombra del veto va tornar a aparèixer però no es va fer servir. Ara, com recorda el diari Frankfurter Allgemeine el Parlament europeu hauria de dir també la seva vist el fracàs dels caps d’Estat i de govern per desembolicar una Europa cada cop més indefinida quant a propòsits.Deu ser que hi ha una certa desmoralització col·lectiva dels dirigents europeus cap avall. Segons Le Soir, resulta que els belgues, país fundador de la CEE i que acull les principals institucions de la Unió, han baixat en onze punts el seu suport a l’ideal europeu tot i ser els majors defensors del projecte de Constitució que està en standby després de la defecció francesa i danesa. Per cert que, segons la mateixa enquesta, els espanyols i els nous Estats membres són els més fervents defensors de l’última ampliació. En canvi, el 55% dels europeus consultats és contrari a l’ingrés de Turquia. Precisament, un professor turc establert a París es pregunta al diari Neue Zürcher Zeitung si Europa és una identitat o si és un projecte.
I ja que segons el Corriere della Sera Alemanya està de moda, veiem algunes de les coses que s’han escrit aquests dies respecte dels alemanys. D’una banda, Die Welt avança els trets bàsics de la reforma federal que es vol emprendre l’any entrant respecte al Senat i el poder de veto dels länder, iniciativa que defensa un dels homes forts de la CDU-CSU, el primer ministre de Baviera, Edmund Stoiber.
Alemanya endins, dues reflexions d’ordre cultural. A Die Zeit recullen el testimoni de l’escriptora Christa Wolf, que compara la situació alemanya abans i després de la caiguda del Mur des de la seva condició de berlinesa oriental, i al Die Tageszeitung aprofiten l’èxit d’una estrena teatral d’Andrea Breth per fer comparances entre la cultura alemanya de tall prusià i la cultura alemanya que ha sortit del govern de grossen koalitionen.
 Per cert, l’intent del govern Zapatero de desenterrar els morts de la guerra civil espanyola mereix un reportatge del Neue Zürcher Zeitung on es retrata el tarannà de les dues espanyes del 1936 i les ferides que això està creant ara.El sector energètic rus i la influència creixent de l’entorn de Putin que està fent atemorir els veïns ha tingut, però, un ensurt sonat. La setmana passada ens referíem al fitxatge d’un antic secretari de Comerç nord-americà per dirigir Rospeft, la tercera petroliera de Rússia, amb la qual cosa seguiria les passes de l’excanceller Schröder, contractat per Gazprom. Doncs finalment, com recull Financial Times, Donald Evans ha dit que no, conscient que es tractava d’un negoci no gaire ortodox i que es volien aprofitar de la seva ascendència davant la Casa Blanca. The Times i el liberal Kommersant es fan ressò de les pressions envers Ucraïna, on apujaran el combustible després d’haver-la marginat en el gaseoducte del Bàltic que és el rovell de l’ou de l’opa amistosa de Putin a Schröder.
I passem a veure què s’ha dit a la premsa internacional abans, durant i després de la cimera de l’Organització Mundial del Comerç. Si The New York Times i l’anglès The Independent coincideixen en resumir molt bé l’esperit de l’acord final quant a
 espectacularitat informativa “L’acord comercial acaba amb els subsidis a l’exportació agrícola”, Le Figaro aprofitava per recordar que Europa reclama el mateix que els nord-americans, a més de fer-se portaveu de les inquietuds camperoles tot anunciant que els ingressos del sector primari a França van baixar d’un 10% l’any passat.“Pràcticament no s’ha fet cap obertura comercial” sentenciava Financial Times; “l’OMC sota mínims” (editorial de Le Monde) i “fracàs” (The Guardian) són valoracions molt crítiques fetes des d’Europa.
Ofegats en aquest mar de crítiques, encara sort que alguns (Corriere della Sera) informen almenys del que s’ha aprovat més enllà de les disputes sobre el que hauria pogut ser i no va ser.
Fora de l’àrea dels més poderosos, les prioritats són altres. Pel diari Midi Madagasikara, de Madagascar, els subsidis han fet baixar el preu del cotó, que és el que els importa a ells i no les exportacions de tèxtil xinès o de la fruita i verdura francesa.
Le Monde estableix una línia divisòria entre els països del sud enfrontats a Europa i els Estats Units (units en alguna qüestió però dividits –perquè són competidors– en moltes altres) i aporta també la denúncia d’ecologistes que denuncien el cost social i ecològic del creixement xinès.
Aquest creixement de l’economia a la Xina ha estat objecte també de valoracions
 aquests dies. Des que la premsa (China Daily) va anunciar que s’havia situat al sisè lloc al rànquing a causa d’un canvi de criteris en la comptabilitat estatal, ja hi ha qui fa també el seu propi càlcul. The New York Times creu que fins i tot poden haver superat França i el Regne Unit, amb la qual cosa seria la quarta economia del món –després dels EUA, el Japó i Alemanya–, i el londinenc The Times li pronostica el lideratge mundial en qüestió de trenta anys.Mentre ens entretenim en quantificar la puixança xinesa ens oblidem d’altres països immensos de població que també van pujant a ritmes de creixement d’entre el 7 i el 8,5%, com l’Índia, objecte d’una anàlisi de Le Monde.
Un altre centre d’atenció aquests dies ha estat l’Iraq com a conseqüència de les eleccions legislatives de la setmana passada. A més de suposar la tercera votació des de la caiguda de Saddam Hussein (The New York Times), els comicis constitueixen un
 símptoma de normalitat en un país que oficialment no és en guerra però que pateix diàriament accions mortals fora del control militar. “27 milions d’iraquians contra 10.000 terroristes” titula Der Spiegel la crònica, mentre que The Economist fa un complert anàlisi amb quadres de les forces polítiques en el joc democràtic i The New York Times retrata la jornada d’esperança i futur fora de Bagdad. El mateix diari treu també conclusions dels resultats assolits pels partits d’adscripció religiosa clara, siguin xiïtes o sunnites.Naturalment, el discurs televisat de Bush apel·lant a la confiança dels ciutadans per acabar satisfactòriament amb el conflicte –“o es guanya o es perd”, va dir el president– ha omplert pàgines d’informacions i anàlisis a The Washington Post i a The New York Times. Precisament el diari més important de la capital federal aprofita per fer raonaments respecte del fet que Bush té dos discursos contradictoris sobre l’Iraq en funció de quin dels quatre missatges més recents es tingui en compte.
L’autoritat moral que té l’exalcalde de Nova York, Rudolf Giuliani, li serà de gran utilitat al president a la llum de l’article que va publicar al diari novaiorquès per recolzar la política antiterrorista de la Casa Blanca, un suport que no ve sol perquè coincideix amb el del senador republicà McCain, crític en canvi en la qüestió de les tortures als presoners.
La manera de governar del president Bush és objecte d’un reportatge a Newsweek amb les apreciacions de polítics, tant republicans com demòcrates, mentre que The Washington Post ha obert el seu chat perquè els lectors diguin la seva en un diàleg amb els autors del llibre Off Center, que considera que la vella democràcia americana està en fase d’erosió.
Malgrat alguns catastrofismes, Estats Units continua sent la terra de promissió per a molts estrangers, malgrat que l’Arabia Saudita enviï ara menys estudiants que fa uns anys, d’acord amb una informació de The New York Times.
“Per què no podem ser amics?” pregunta al seu veí del sud (EUA) el diari canadenc The Globe and Mail, que considera que les relacions bilaterals són les pitjors des de la dècada dels seixanta.
 Un apunt final sobre les eleccions a Bolívia que, com es preveia, duen al poder el cocalero Evo Morales que amenaça amb nacionalitzar l’energia. Des dels Estats Units s’ha destacat aquesta faceta de líder indi camperol defensor del conreu de la coca (The New York Times) amb títols tan destacats com el de The Conservative Voice: “Un gamberro bolivià esdevé president”. Tot això en una onada que està duent dirigents d’esquerra a la presidència de les repúbliques llatinoamericanes, fet que no s’escapa a la valoració novament del diari novaiorquès.Des de Bolívia, les coses no es veuen igual ni es destaquen els mateixos paràmetres per definir Morales. L’editorial de La Prensa, de Lima, assumeix l’expectació que desperta aquesta elecció a tot el món i repassa les quatre prioritats del seu mandat. “Els empresaris estan més optimistes” diu a manera de resum l’enquesta de Los Tiempos, diari de Cochabamba. És el mateix diari que havia denunciat una campanya més bruta que explicativa.
Veus de la Fundació
La informació que a vegades desinforma i les conseqüències negatives que pot tenir per als afectats centra l’article sabatí de Xavier Sala i Martín a La Vanguardia. Diu: “vivim en un món en què la premsa, amb la seva necessitat de publicar desastres telegènics (i només desastres telegènics) decideix què és una catàstrofe i què no”.
On sembla que la magnitud de les desgràcies, per sort, va disminuint és a l’Iraq, en una situació que sembla encarar-se favorablement als interessos dels Estats Units. Aquesta és l’anàlisi de la situació que fa Valentí Popescu (Actual) després de constatar que “els sunnites abandonen el boicot. Fins i tot sembla que la situació està evolucionant favorablement per als interessos nord-americans. És el que es dedueix de la decisió dels dirigents tribals, religiosos i baasistes (el partit polític que imperava a l’Iraq de Saddam Hussein) de participar en les eleccions”. També assenyala que “un altre –i molt important– símptoma reconfortant per als Estats Units és el distanciament de la guerrilla nacionalista iraquiana del terrorisme fonamentalista d’Al-Qaida”. És clar que Popescu afegeix que “naturalment, tot el que he relatat no passa de ser una anàlisi, una especulació gairebé talmúdica”.
Des dels Estats Units estant, Diana Negre (Avui, divendres) explica que “els líders republicans han portat a la Cambra de Representants un debat sobre la immigració que no els enfronta tant amb l’oposició demòcrata com entre ells mateixos, perquè els empresaris volen legalitzar la situació dels estrangers, mentre que els ultraconservadors només volen tancar les fronteres”.
D’altra banda, a Hong Kong els Estats Units han posat Europa en un compromís durant la reunió de l’Organització Mundial del Comerç per la qüestió de les subvencions agrícoles. Així se’n fa ressò Joan Roy, al mateix setmanari: “Washington ha col·locat Brussel·les en una situació compromesa en fer una oferta que redueix a més de la meitat les subvencions als pagesos nord-americans, mentre que la reducció de la UE és considerada insuficient per la resta de països, inclosos alguns de desenvolupats com Austràlia, Nova Zelanda o l’Argentina, en plantejar una retallada de només un 38% de mitjana en aranzels”.
De reduccions a augments, com el del preu de l’or, que és analitzat per Ramon Tremosa a El Temps, on es pregunta si “aquest augment del preu de l’or és fruit només de
 l’especulació o estem davant d’un procés de precaució acumuladora d’aquest metall preciós com a valor de refugi”. Tot i que “es fa difícil de dir”, el professor vincula la circumstància amb “la raó tradicional que ha valgut fins ara per explicar els augments del preu de l’or: avui hi ha una mica més d’incertesa en l’economia mundial, tant per la lleugera revisió a la baixa d’algunes previsions de creixement com per l’evolució del preu del petroli i pel seu possible impacte sobre la inflació”.“Molt, molt especial”. Aquesta és la frase que –a banda de titular– finalitza cadascuna d’un seguit de reflexions de Joan Oliver (Actual) sobre el viatge a Alexandria organitzat per la conselleria de Cultura a fi de llegar un arxiu en diversos suports en representació de la cultura catalana, i que ha comptat amb un seguici força important. “Vint persones, vint bitllets d’avió, vint nits d’hotel, vint... per donar 107 llibres i 39 audiovisuals. Certament és ‘molt, molt especial’”.
Polèmic, això de la política cultural. Ferran Sáez (Avui, dissabte), per exemple, exposa els seus dubtes sobre “si una bona part de la política, i la quasi totalitat de polítiques culturals, no són una altra cosa que una voluminosa metàfora”.
Anton Maria Espadaler vol anar a veure la “bailaora” Sara Baras i, per comprendre millor el seu art, s’ha fixat en el llibre Flamenco, del fotògraf Albert Fortuny. “Extraordinari” és el qualificatiu que li confereix dimarts a La Vanguardia i l’explicació que dóna Espadaler és que “qui conegui els seus anteriors treballs es convencerà que Fortuny és el fotògraf de la penombra. En aquest cas, la nit mateixa instal·lada a l’escenari, d’on sorgeixen uns éssers els gestos dels quals evoquen sentiments que no poden expressar-se sense passió”.
L’art també centra l’article de Francesc Puigpelat (Avui, diumenge) que evoca Josep Pla i el vincula amb la Llei Antitabac. I diu que els redactors de la llei (“i també els seus detractors”) “s’han descuidat una cosa que no és, per ella mateixa, quantificable: la contribució del tabac a la creativitat!”.
Curiosament, el mateix escriptor torna a referir-se al mestre de Llofriu i ara per defensar els premis literaris. Ho fa a la revista Lletres, on argumenta aquest posicionament
 “perquè els autors també tenim dret a guanyar-nos la vida. Perquè no volem ser autors de diumenge a la tarda. Perquè volem guanyar algun caleró”. I per tots aquells que puguin veure això dels premis literaris com una bicoca, Puigpelat fa el compte de la vella: “si jo divideixo els diners que he guanyat amb la literatura (amb premis i tot) pel nombre d’hores que hi he dedicat no em surt ni el preu d’una dona de fer feines. És a dir: si no volem que els autors pleguin i es dediquin a fregar pisos, és millor mantenir els premis tal com estan”.Evocacions també les de Roger Jiménez a la seva Crònica Històrica a El Mundo de dilluns. Aquest cop l’objecte de record és el Paral·lel de Barcelona, denominació que li va donar el director de l’Observatori del Tibidabo, Josep Comas i Solà, que “va escollir el nom per batejar una taverna regentada per una cuinera que havia estat molts anys al servei de la seva família”.
Tornant a l’actualitat, al seu article dominical de l’Avui Vicent Sanchis defensa el dret que té el defensa del Futbol Club Barcelona Oleguer Presas a “fer estrictament allò que ell consideri oportú” davant la possibilitat de jugar amb la selecció espanyola de futbol, perquè si bé “és possible que ara per a un jugador ja no sigui tan vital assistir a un Mundial, perquè hi ha molts altres aparadors (...) la renúncia a un horitzó professional és una opció personal”.
Aquests dies també s’han complert dos anys de la signatura del Pacte del Tinell que va
 veure néixer el govern tripartit a la Generalitat i dins els quals Salvador Sostres (Avui, dijous) considera que “qui realment ha importat en aquest període ha estat Artur Mas. Mentre Catalunya i el seu govern van caient a trossos, Artur Mas s’ha consolidat com a líder i Convergència ha anat redefinint el seu espai”.També amb el pes del líder de CiU, ara en l’aprovació de l’Estatut a la Cambra catalana, especula Marçal Sintes a El Mundo de diumenge, encara que també proposa l’opció que els PSC s’hagués ficat en un “cul-de-sac”. El que li costa d’explicar-se “des del pacte in extremis del 29 de setembre per aprovar la proposta d’Estatut al Parlament de Catalunya” és “per què els màxims responsables del PSC van donar llum verda a una cosa que, especialment en el seu apartat financer, ni els agrada ni els convé, igual que ni li agrada ni li convé al PSOE?”.
A una altra part fortament implicada en aquests afers estatutaris, com és ERC, fa referència Valentí Puig a l’ABC de divendres, quan afirma que “Rodríguez Zapatero ha deixat que ERC hi fiqués cullerada. Ara, Carod-Rovira li retreu un cert acolloniment. Ni la gratitud ni la lleialtat són atributs del secessionisme republicà”.
Sigui com sigui, i com descriu Jordi Barbeta (La Vanguardia, dimarts), després de les contrapropostes del govern espanyol amb relació a l’Estatut “l’escepticisme català no es deu tan a la proposta del Govern, que fonts nacionalistes consideren susceptibles d’entrar a negociar, com al fet que deixa a l’aire la definició de Catalunya com a nació –l’article 1 del títol preliminar apareix en blanc– i remet al seu àmbit específic la negociació de les clàusules financeres del nou règim d’autogovern per a Catalunya”.
Al mateix diari, però dimecres, Oriol Pi de Cabanyes fixa la seva atenció en la poca importància que segons ell té la denominació política de Catalunya perquè “a qui interessa que ens confongui una baralla semàntica sobre la paraula ‘nació’? Als que, com el príncep d’El guepard desitgen que tot canviï perquè res canviï” i és que, que a Catalunya “se la reconegui o no com a nació, quina importància té, si és a canvi de rebaixes en allò que és substancial, què és el finançament?”.
 I, és clar, això ens fa entrar en el tema estrella de les darreres hores: la contraproposta econòmica del ministre Solbes als acords presos al Parlament. A Ramon Tremosa, l’Avui li fa la seva ja habitual enquesta de cinc preguntes, que en aquesta ocasió aborda aquest tema. Tremosa, per començar, ja deixa anar que “el model que proposa el ministre Pedro Solbes a la pràctica fins i tot empitjora el que teníem a l’Estatut del 1979”. Del tema, al mateix diari, també en fa un seguiment dimarts –“la broma d'en Solbes”– i dimecres –“El pacte de les cadires”–, Joan Oliver.Mirador
L’ELECCIÓ DE CANDIDATS
 Sabem que disposar d’un lideratge fort és un requisit decisiu per assegurar l’èxit polític. Naturalment, no és l’únic element, però cada vegada tendeix a ser un factor més important tenint en compte la tendència a la presidencialització dels sistemes polítics parlamentaris com el nostre. En les darreres setmanes s’han elegit els candidats d’alguns dels partits més importants d’Europa. Altres, ho faran properament. En primer lloc, cal destacar l’elecció de Romano Prodi, exprimer ministre d’Itàlia i expresident de la Comissió Europea, com a candidat de la coalició del centreesquerra la Unió –exUlivo– a les futures eleccions del proper 9 d’abril. Il Professore es va imposar amb gran autoritat a altres candidats en unes eleccions primàries que van ser un èxit de participació, fet que li va donar legitimitat i força per enfrontar-se amb possibilitats d’èxit a Silvio Berlusconi. Les enquestes actuals són favorables a la Unió. Però d’aquí a l’abril vinent plourà molt a Itàlia. Com ens va dir Sartori fa uns mesos, a Itàlia guanya la coalició que fa menys ximpleries.
En segon lloc, fa dues setmanes el Partit Conservador britànic va elegir David Cameron com a nou líder del partit i futur candidat a les eleccions legislatives. L’elecció, també democràtica, va seguir un procés singular: en les dues primeres votacions –en què van ser eliminats dos candidats, Kenneth Clarke i Liam Fox– només van poder participar els membres del grup parlamentari conservador; quan van quedar els dos darrers candidats –David Cameron i David Davis– van poder participar tots els militants del partit. Per decidir el candidat, es va tenir molt en compte el seu perfil, l’edat –Cameron només té 39 anys– i la seva capacitat de comunicació. Ara com ara, els laboristes van per davant en els sondeigs electorals. Però d’aquí a quatre anys aquest partit farà tretze anys que es manté al 10 de Downing Street; a més, tindran un candidat, Gordon Brown, amb un perfil més esquerranós que Tony Blair. Vestir una alternativa per part de Cameron serà una condició per tenir possibilitats de guanyar les eleccions.
En tercer lloc, la política francesa dóna la sensació de viure un període de pròrroga a l’espera de les properes eleccions presidencials, previstes per al 2007, que són les que marquen el temps polític a l’hexàgon. Amb un President Chirac totalment amortitzat, que viu les hores més baixes de popularitat des de la derrota del referèndum de la Constitució europea del passat 29 de maig, ara com ara, tot està per decidir. Cap de les dues grans formacions polítiques té el candidat decidit. Per part de la UMP, favorita a les enquestes, la batalla es juga entre l’actual ministre d’Interior, Nicolas Sarkozy, i el primer ministre, Dominique de Villepin. El primer té el suport de la base del partit; mentre que el segon és el candidat del president –i el favorit del centreesquerra en cas de que tots dos arribessin a la segona volta de les presidencials. A l’esquerra, en el PS, les coses estan molt més complicades encara, ja que a part de no tenir candidat, tampoc tenen ni un projecte definit ni una estratègia clara per unir tot el vot d’esquerres. Hi ha, ara com ara, dos candidats oficials. Tots dos molt potents. Dominique Strauss-Khan, exministre d’Economia a Bercy, que té el suport de la direcció del partit. Per altra banda, l’exprimer ministre Laurent Fabius, tot i que va perdre la confiança de la direcció del partit al defensar el no al referèndum de la Constitució europea. Però a les enquestes els avança Segolène Royale, la favorita dels electors però no dels militants. Amb menor potència que els altres dos candidats, en un món dominat pels mèdia, té opcions reals per esdevenir candidata. Ser dona –especialment després de Merkel– és un element a favor. Ser la dona de l’actual SG del partit, François Hollande, és un element en contra.
Finalment, aterrant a la política de casa nostra, aquest tema –l’elecció del candidat– serà un element fonamental en el cas del PSC, ja que Pasqual Maragall està acabant la seva carrera política. Desconeixem el temps que li queda com a president de la Generalitat, com a líder del PSC. Però el compte enrere ha començat. Aquest fet marcarà la vida política del PSC, però probablement també la de la vida política catalana. Qui succeirà a Pasqual Maragall en el lideratge del PSC? Qui serà el seu candidat a la presidència de la Generalitat? Mentre CiU ja ha fet els deures en aquest sentit, el PSC té aquest repte pendent de resoldre.
EL TRIPARTIT I LA VELLA ERC
 Fullejant llibres d’història m’he adonat que el tripartit s’assembla molt a la vella ERC d’abans de la guerra. El fet m’ha cridat l’atenció perquè sempre se m’havia dit que la Catalunya de la dècada dels trenta era molt més nacionalista que l’actual. És clar, quan tu vas a mirar la composició d’aquell partit i el compares amb la Lliga i Acció Catalana, les altres dues formacions catalanistes que llavors competien amb ERC, t’adones que el 14 d’abril de 1931 no va ser precisament una victòria del catalanisme, i d’aquí el drama que va venir després. Dins la vella ERC, l’única facció que tenia Catalunya com a principal raó de ser era Estat Català. Per a les altres dues grans faccions, la de Companys i la del Grup de l’Opinió, la qüestió nacional era secundària, i per davant seu passaven causes molt més nobles i ambicioses (al seu entendre, és clar). Només cal recordar que mentre Macià proclamava la República catalana, Companys trucava compulsivament a Maura, el ministre de governació de la naixent República, perquè tallés d’arrel la desviació nacionalista que estava prenent a Catalunya la caiguda de la monarquia. El federalisme de Companys o del grup de l’Opinió era, com el del PSC o ICV, un federalisme teòric, que estava al programa més per esnobisme que per un sentiment patriòtic autèntic. Amb tot això vull dir que l’actual ERC és al tripartit el que Estat Català va ser a l’antiga ERC. Deixant al marge el cas de Macià, Estat Català patia, com pateix l’ERC d’avui, la plaga del xaronisme, la ignorància i la fatxenderia, i podríem trobar força coincidències de caràcter entre Dencàs, l’il·lús que es va carregar les culpes del 6 d’Octubre, i Carod Rovira, l’il·lús que va anar a Perpinyà. El tripartit, com la vella ERC, és una creació estratègica de l’independentisme minoritari per créixer. Llavors (problemes de manca de preparació a part), un dels obstacles amb què es va trobar aquell independentisme per créixer va ser que era poc d’esquerres per a l’època; el problema de l’independentisme d’avui justament és el contrari: és massa d’esquerres per a la sensibilitat del moment. I corren el perill que els seus companys socialistes se’ls mengin com ja va passar a la dècada dels trenta per motius justament oposats.> ENLLAÇOS RECOMANATS
Des de l’altra punta del món, Nova Zelanda, arriba una proposta força interessant com és l’Institute for Liberal Values o, el que és el mateix, l’Institut per als Valors Liberals, una entitat jove –la veritat és que el seu apartat “about us” és una mica fluix en aquest aspecte, atesa la seva escassetat de dades– que, com sol succeir, no té cap mena d’afany de lucre i que es dedica a fer-se ressò de la ideologia liberal.
Però potser el que més crida l’atenció d’aquest enllaç és que pren posició i argumenta sobre un gran ventall d’aspectes que afecten la nostra societat i que en altres enllaços no són abordats, potser perquè enfoquen bàsicament la seva opció ideològica cap a un vessant eminentment econòmic. Aquest, com diem, no és el cas de l’Institue for Liberal Values que presenta articles sobre temes tan dispars com l’eutanàsia, el matrimoni gai, les reformes en les lleis que afecten la prostitució o la marihuana utilitzada amb finalitat terapèutica.
Aquests articles es complementen amb un ventall encara més ample de documents sobre tants altres temes que avui en dia són a les primeres pàgines de l’actualitat (bggé, amb una particularitat força localista, però sens dubte lògica com és una atenció especial sobre les particularitats de la comunitat maori).
També editen un newsletter, d’accés gratuït a través d’adreça electrònica, que, a diferència d’aquest de la Fundació Catalunya Oberta, no s’hi pot accedir de cap altra manera. D’altra banda, el butlletí de l’Institute for Liberal Values té un enfocament més d’agenda sobre activitats que no pas d’opinió.
Pel que fa als pensadors de referència, l’Institute en destaca quatre: Ayn Rand, Friedrich August Hayek, Frédéric Bastiat i Ludwig von Mises.
|
Copyright © 2005 Fundació Catalunya Oberta