El Butlletí nº 30SUMARI
|
El Butlletí NUM. 30 * Dijous, 01 de desembre de 2005
> PORTADA L’Estat de la Societat, un informe per a obrir debat La Fundació Catalunya Oberta advoca clarament per obrir el debat en qüestions tant importants com són les polítiques d’immigració, la qüestió mediambiental, el paper de l’escola o el paper de Catalunya al món. Per això ha impulsat l’elaboració de l’informe L’Estat de la Societat. Tardor 2005.
> EDITORIAL L’ESTAT DE LA SOCIETAT
 La Fundació Catalunya Oberta ha presentat aquesta setmana l’informe “L’Estat de la Societat” que inclou la primera Enquesta a Persones Informades de Catalunya, un nou instrument d’anàlisi sociològica avalat pel professor Salvador Giner, president de l’Institut d’Estudis Catalans. Aquesta enquesta se centra en temes clau per al futur de la nostra societat com ara la immigració, l’ensenyament, el medi ambient, la representació política o els grans equilibris de la política internacional. Les respostes a tota aquesta mena de qüestions posen en relleu que la societat catalana, i especialment els seus sectors més influents, viu en una mena de dicotomia entre el que es proclama en públic i el que es pensa en privat. A les preguntes de tipus general, els enquestat solen contestar amb respostes que sintonitzen plenament amb allò que s’ha anomenat “el políticament correcte”: la majoria pensa que els immigrants tenen dret a venir a treballar a Catalunya sense cap mena de limitació, que l’escola no pot deixar enrere els més desfavorits, que la protecció del medi ambient és prioritària, que els nord-americans no tenen dret a actuar fora de les seves fronteres... Però, alhora, demanen una política més exigent amb els immigrants pel que fa als seus deures i no solament als seus drets. Demanen que a l’escola s’instauri la cultura de l’esforç i la disciplina. Demanen que es garanteixi la mobilitat dels vehicles privats i el subministrament energètic. Demanen que la comunitat internacional intervingui als països on es violen de forma massiva i reiterada els drets humans... La societat catalana demana, doncs, mesures que molt sovint entren en contradicció amb allò que defensa públicament, amb la ideologia que aquesta mateixa societat proclama com a pròpia. Tenim, en definitiva, un problema de falta de coherència o de falta de realisme que pot acabar posant en perill el nostre progrés i la nostra cohesió social.Des de la Fundació Catalunya Oberta creiem que és important que la societat catalana abordi de manera clara i desacomplexada el debat sobre totes aquestes qüestions: sobre la política d’immigració, sobre la política mediambiental, sobre l’escola, sobre el nostre paper al món. I per estimular aquest debat, a “L’Estat de la Societat” no solament oferim una radiografia de la situació catalana, sinó que oferim també el nostre punt de vista, les nostres idees, les nostres propostes. És per això que a més de l’enquesta, el llibre recull un conjunt de propostes fetes per la Fundació, un conjunt d’articles de membres de la Fundació (l’ambaixador Eugeni Bregolat, l’escriptor Valentí Puig i els professors Andreu Mas-Colell, Maria Àngels Orriols, Ferran Sáez Mateu, Xavier Sala i Martín i Ramon Tremosa) així com diverses aportacions de personalitats internacionals que han intervingut en actes de la Fundació: Gerard-François Dumont, Lord Ralf Dahrendorf, Robert Kagan, Jean-François Revel, Giovanni Sartori i Bruno Vespa.
Tot plegat, un conjunt de materials que la Fundació Catalunya Oberta se sent orgullosa de posar a disposició de la societat catalana per estimular la reflexió i el debat, avui més necessaris que mai.
La Fundació Catalunya Oberta presenta el seu informe
L’Estat de la societat. Tardor 2005
L’Aula Magna de la Universitat de Barcelona ha estat l’escenari, aquest dimecres, de la presentació de l’informe L’Estat de la Societat. Tardor 2005 elaborat per la Fundació Catalunya Oberta. En la presentació han intervingut per part de la Universitat de Barcelona, el delegat del Rector per Activitats Culturals i Patrimoni, Salvador Claramunt; Joan Guitart, president de la Fundació Catalunya Oberta -“la iniciativa d’elaborar aquest informe s’emmarca en l’objectiu de la Fundació d’involucrar-se en qüestions que contribueixin a enriquir el camp del pensament”, ha dit-, Jordi Oliveres, coordinador de l’informe i el catedràtic de Sociologia de la Universitat de Barcelona, Salvador Giner, que s’ha encarregat d’avaluar la metodologia i comentar els resultats de l’enquesta.
Les conclusions que Giner n’ha extret del treball és que a Catalunya es percep “un realisme escèptic moderat per l’idealisme nacional” i també que s’observa una “permissivitat moral forta combinada amb un gran desig de civisme”. D’altra banda, es fa pales el reconeixement de l’individualisme i la meritocràcia però també es desitja un Estat benefactor. Altres aspectes remarcats per Giner han estat que hi ha poca cultura ecologista i poc realisme ambiental i que aquests factors es barregen amb un “ecologisme ingenu” i també que hi ha un sentiment nacionalista “molt elevat”.
Això sí, Giner ha reclamat que la societat fos “més fina” en alguns judicis, quan ha destacat l’alt grau d’antiamericanisme que es detectava en l’enquesta –“quants dels que diuen que als Estats Units no hi ha progrés busquen beques per enviar-hi els seus fills!”, s’ha exclamat.
GALERIA DE FOTOS (Clicar per engrandir)
  > LA RODA DE MOLÍ  GREENPEACEFàcil solució
Greenpeace España ha elaborat un estudi sobre l’elevat potencial de les energies renovables a Espanya, especialment l’energia solar. En la nota de premsa elaborada per l’organització destaquen que “les energies renovables podrien abastir 56 vegades tota la demanda d’electricitat de la península”.
Greenpeace afirma que el proveïment de la demanda energètica amb fonts renovables es podria aconseguir “fent servir només un 5,3% del territori”. Però, què implica aquest “només”?
Doncs, fer servir el 5,3% del territori espanyol vol dir urbanitzar tant de territori com tres vegades el territori que ja està urbanitzat. A Espanya, la superfície de sòl urbà representa l’1,8% de la superfície geogràfica total i a Catalunya representa el 6,6%.
 En resum, la meravellosa solució que ens proposa Greenpeace per substituir les fonts tradicionals d’energia per fonts renovables representa per a Catalunya construir al costat de cada poble un altre poble de semblant grandària on, en comptes de cases, s’hi instal·larien plaques solars, molins de vent, etc. per tal d’assegurar el proveïment de la demanda energètica del país. Tan fàcil com això!El director de Greenpeace, Juan López de Uralde, va declarar en la presentació de l’informe que “som un país ric en energies renovables, que són la forma més segura i neta de garantir el proveïment energètic”. Potser són la forma més segura i neta, però, vol dir, senyor director de Greenpeace, que aquesta solució no tindria un important impacte mediambiental?
No ens faci combregar amb rodes de molí, benvolgut sr. López de Uralde! > UN COP D'ULL  El que ha donat de si la Conferència Euromediterrània de Barcelona i les expectatives que s’havien aixecat davant la possibilitat d’apropar la pau al Pròxim Orient han creat, finalment, certa mala imatge. Potser perquè des del govern espanyol s’havien aixecat unes esperances que no es corresponien amb la realitat. Entre altres coses, per l’absència dels principals dirigents àrabs i d’Israel. Fa deu anys, quan es va encetar l’anomenat Procés de Barcelona, van venir els líders de la ribera sud de la Mediterrània mentre els Estats europeus delegaven la representació en els seus ministres d’Exteriors. Ara s’han canviat els papers: Europa ha estat al màxim nivell mentre que àrabs i jueus deixen representacions de segon nivell, amb comptades excepcions.Aquest relatiu fracàs, així com la necessitat urgent impel·lida pel president espanyol –ho van mostrar els micròfons– d’arribar a algun tipus de compromís, es detecta en el tractament que dispensa la premsa internacional a la conferència. Abans, durant i després de la Cimera. Ja abans, l’influent Financial Times parlava del poder limitat d’una Europa que vol influir al Pròxim Orient sense tenir l’aparell militar dels Estats Units. “La cooperació euromediterrània s’entrebanca a Barcelona” deia per la seva banda Le Figaro, per a qui “la idea és bona, però els resultats són decebedors”, mentre que l’italià La Repubblica feia esment de l’acord impossible en matèria antiterrorista. El milanès Corriere della Sera, per la seva banda, i a propòsit del famós codi de conducta
 descafeïnat, parla de “rebuig de la democràcia”.El mateix parisenc Le Figaro insistia en un article d’opinió que cal aprofitar el procés de Barcelona, mentre que a l’altra banda de l’Atlàntic The Washington Post destacava el desig àrab de distingir els actes de violència “sota ocupació estrangera”, veritable rovell de l’ou de l’aparent fracàs de la reunió.
Els veïns del sud, per la seva banda, veuen les coses de manera diferent. La Tribune, d’Algèria, deia que “el terrorisme divideix els participants” i el libanès L’Orient-Le Jour feia sang amb les absències.
Per entendre el context del paper que juga cadascú en l’escenari internacional –i el Pròxim Orient hi juga un paper cabdal– és bo repassar l’article de La Stampa sobre el terrorisme i els límits de la guerra.
Mentrestant, l’esperança oberta amb el pas endavant d’Ariel Sharon a l’abandonar el Likud i crear el seu propi partit és objecte també de comentari a la premsa internacional. Com ara The Wall Street Journal, que arriba a parlar d’una fulla de ruta de Sharon, o el setmanari francès L’Express per a qui Sharon està aconseguint desfer una mala imatge fruit de la seva pròpia biografia. L’israelià The Jerusalem Post especula amb
 l’entrada del laborista Simon Peres -fet que es va produir ahir finalment- al mateix partit de Sharon, amb qui fins ara compartia govern malgrat ser competidors. Jytte Klausen ha aconseguit a Der Spiegel parlar amb tres-cents imams que exerceixen a Europa per entendre el ferment fonamentalista amb què es mouen dins el Vell Continent.I parlant de creences, l’escriptor Umberto Eco, que parla a The Sunday Telegraph de com després de mort Crist –no mort literal, sinó en un sentit de moda o corrent majoritari– apareixen nous ídols. Com també és un ídol, però només “en dies alterns”, Rodríguez Zapatero per a la nova esquerra europea que retrata el Corriere della Sera.
El mateix diari italià denuncia la desastrosa presidència britànica durant el semestre rotatori europeu, precisament en plena crisi de lideratge i de manca de projecte europeu, i reclama un redreçament que hauria de passar pel cop de timó dels fundadors del Tractat de Roma –la Gran Bretanya no hi era, per cert– i, per tant, també d’Itàlia. La premsa britànica veu les coses de manera diferent. Segons The Times, l’economia no podia estar pitjor abans no pugin els tipus d’interès i, per al Financial Times, Blair prepara una retallada del pressupost de la UE que afectarà, entre altres, els nous Estats membres. The Economist, finalment, fa una comparativa del nivell de vida entre l’Europa de l’est acabada d’incorporar al club dels Vint-i-cinc i els seus veïns de més a l’est, amb rendes en alguns casos de 2,15 dòlars diaris, que no és llindar de la pobresa, sinó pobresa total.
I, és clar, també hi ha els que aspiren a ser del club europeu, com Turquia, objecte de nous comentaris sobre si està preparada econòmicament i social per ingressar-hi, aquest cop a l’alemany Neue Zürcher Zeitung.
Seguint amb l’est, Le Figaro i The Independent qualifiquen les eleccions celebrades a Txetxènia de “farsa” i de “pseudoeleccions”, respectivament, per la manca de candidats lliures sense coaccions ni sota la bota russa que ho controlava tot.
La nota frívola de la setmana l’aporta Der Spiegel que, en un exercici de sinceritat, alerta de l’onada de sexe, prostitució i diners que es mouen al voltant dels Mundials de futbol de l’any vinent al seu país, de manera que, com a mínim, hi ha països que ensenyen les vergonyes. Tampoc el setmanari italià Panorama (que agafa com a font un informe de l'Observatori Europeu del Fenòmens Racistes i Xenòfobs), no s’absté de
 parlar de racisme a Europa, però no respecte a cultures nouvingudes sinó sobre uns ciutadans molt arrelats i nascuts normalment a la mateixa Europa: els gitanos. Espanya hi apareix en els primers llocs del rànquing de països que els marginen en matèria d’habitatge.L’economia nord-americana ocupa algunes columnes de reflexió, naturalment. Les previsions d’inflació per a aquest any, avaluades en un 3,8% segons USA Today, vénen a marcar un cert canvi de tendències en el consum, com els hàbits immobiliaris de què ens informa The Washington Post, segons el qual els alemanys han deixat de comprar cases a l’àrea de la capital federal americana, mentre que els nous propietaris són novaiorquesos i australians. I a tot això, l’extensió de la tecnologia sense fils, el wireless, apropa la caixa registradora al consumidor, com passa sense anar més lluny al mateix camp de golf on l’instructor pot cobrar des de la seva agenda electrònica-telèfon-miniordinador, com s'explica a The New York Times.
El comerç mundial aguarda, mentrestant, què es decideix a Doha el mes vinent, a la reunió de la OMC que per a Le Monde és un exercici de la hipocresia dels paísos rics.
El lliure comerç i el creixement xinès, que converteix els xinesos en uns competidors molt seriosos, fa que aquests competidors aprofitin qualsevol esquerda en l’economia centralitzada i alhora capitalista de Beijing. Ha calgut que es produís el vessament químic al riu Songshua perquè The New York Times esmenti les errades en la gestió d’aquesta crisi mediambiental o que Le Figaro arribi a parlar de la Xina com el primer contaminant del planeta.
 Per cert, i parlant de medi ambient, el sector pronuclear troba aliats en dos mitjans de comunicació britànics. En ple debat sobre les fonts d’energia a la Gran Bretanya, The Times es decanta a favor de l’energia nuclear i The Sun va més enllà i titula l’editorial “Poder nuclear, gràcies”. Tot el contrari del discurs ecologista que es mou arreu, des de Suïssa, que acaba d’aprovar en referèndum prorrogar cinc anys la moratòria als transgènics (La Tribune), fins a Menorca, adherida ara a “l’associació lliure de transgènics d’Europa”.Veus de la Fundació
La Cimera Euromediterrània del cap de setmana no ha deixat gaire bon gust de boca entre els nostres articulistes. Clarificador, Joan Oliver (Avui, dimarts), afirma que “ha servit per a ben poca cosa” i afegeix que “només ha servit per constatar que Europa
 cada cop hi pinta menys al Pròxim Orient i que els països de la zona tenen escassíssimes esperances posades en el possible paper econòmic de la Unió Europea”.Contundent, Valentí Puig (ABC, dimarts): la Cimera ha estat un fracàs “perquè és un fiasco i no un cas d’ampolla mig buida o mig plena”. La raó de la desfeta cal buscar-la en què “es tracta d’un desaire deliberat i explícit a la Unió Europea per part dels països al sud de la Mediterrània”.
En canvi, la cimera econòmica del Pacífic (APEC) sí que sembla que va reeixir, segons ens explica Diana Negre (Actual). Allà, “George Bush no representava només el país més ric, sinó el deutor més gran”. Aquesta aparent contradicció l’explica l’articulista en el seu article.
Tot i pertànyer a aquesta primera potència mundial que són els Estats Units, una empresa, un clàssic en el món empresarial com és General Motors està perdent quota de mercat. Es veu que aquesta “és una tendència que ve de lluny, però que s’ha agreujat els darrers mesos a causa de l’encariment substancial de la benzina”, explica Joan Oliver a Dossier Econòmic.
Encara que no és un país tan potent, Espanya té una economia amb “facetes espectaculars” que s’acompanyen d’“alguna zona d’ombra”, assegura Valentí Puig al Diari de Tarragona de diumenge, tot afegint més endavant que “retardem l’obligada interconnexió entre la universitat i l’empresa. Competir fa mandra. Preferim que inventin ells”.
I no sabem si serà per mandra, però els intel·lectuals espanyols dits progressistes no s’han mobilitzat davant els atacs contra Catalunya per part d’alguns sectors. La veritat és que no és cap novetat perquè no ho fan mai. “Ni la necessitat de protegir Zapatero ni el perill de comprometre l’hegemonia electoral del PSOE ha aconseguit mobilitzar, per exemple, la tropa que s’aplega entorn del grup Prisa, gran canó Berta mediàtic socialista”, diu a l’Avui de diumenge Marçal Sintes.
I en qui sembla que ha deixat petjada l’onada d’atacs és en alguns empresaris, dels quals en parla Vicent Sanchis el mateix dia al mitjà que dirigeix. “Aquests senyors volen encomanar el seu nerviosisme als dirigents polítics catalans amb la pretensió, repetida una vegada i una altra, que ‘es moderin’”.
Però els números són els números i d’això en sap Ramon Tremosa (Avui, dijous), que palesa que “del 1986 al 1997 Catalunya ha fet un salt econòmic espectacular en el context europeu, comparable al d’Irlanda. Des del 1997 ençà, però, el PIB per càpita català, principal indicador del creixement econòmic, està estancat en contrast amb el creixement amb gran força del madrileny, basc i navarrès”.
D’altra banda, Joan Roy opina a El Punt de dimarts que “Espanya no ha canviat gens en 200 anys: polèmiques per l’ensenyament de la religió, prèdiques de la COPE i missatge de croada de la Conferència Episcopal Espanyola; declaracions de militars sobre l’Estatut català, latifundistes subvencionats amb ajuts europeus i oligarques financers contraris a les lleis del mercat”.
Segons Jordi Barbeta, “cada vegada està més clar en l’estratègia del Partit Popular aquesta necessitat de la figura de l’enemic com a forjador de la pròpia identitat”, afirmació aquesta que fa a La Vanguardia de diumenge.
 Ara ve Nadal i com cada any l’ajuntament de Barcelona muntarà el seu pessebre a la plaça de Sant Jaume. Com cada any, ja hi ha polèmica. Aquest any, amb la decisió de l’Alcalde Joan Clos d’excloure-hi el Caganer per poc cívic. Salvador Sostres (Avui, dilluns) hi diu la seva tot afirmant que “hauria de ser Joan Clos qui s’hauria de retirar ell mateix si vol donar una lliçó de civisme”.Evidentment, hi ha problemes més grans i d’aquests en parla Francesc Puigpelat (Avui, diumenge), prenent un proverbi jueu –“Mentre l’home pensa, Déu riu”– i afegint que “els homes ens escarrassem a resoldre problemes transcendents i sovint no ens adonem que el que cal és relaxar-se i riure-se’n”. Posteriorment, aplica aquesta màxima al problema de la relació entre Catalunya i Espanya.
El balanç sobre les actuacions de la conselleria de Cultura ocupa la columna de Natàlia Molero a l’Actual. Entre altres coses, l’escriptora revela que “un dels primers assessors de na Caterina, que el mateix president Maragall li va proporcionar, em va dir: ‘no es pot assessorar qui no sap res’”.
Per la seva banda, la Crònica històrica de Roger Jiménez al El Mundo (dilluns) ens evoca
 el cas Matesa i explica que “l’assumpte Matesa va contribuir més que qualsevol altre episodi de corrupció al descrèdit de la dictadura i va ser una càrrega de profunditat contra l’almirall Carrero Blanco, llavors vicepresident del govern”.On també sembla que s’hagi viatjat al passat és al Museu de Vilafranca del Penedès, que ha organitzat una “instal·lació participativa” intitulada “Escolta Franco”. Oriol Pi de Cabanyes (La Vanguardia, dimarts) parla de la iniciativa i hi veu indicis freudians: “el fantasma del pare intolerant i despòtic a qui –Freud tenia raó– molts encara no han superat”.
Anton Maria Espadaler ens ensenya al mateix diari, però dissabte, un dels plaers de la lectura com és l’efecte que ens ha de proporcionar de poder recrear en imatges mentals allò que està negre sobre blanc. “Un, en llegir, ha de ser capaç de reconstruir a la seva ment el món que els escriptors proposen i edificar-lo segons els materials propis de l’autor”, afirma Espadaler.
Ferran Sáez fa una cosa semblant, però ara amb l’oratòria, en concret la de l’exsecretari de la Presidència de la Generalitat republicana, Víctor Torres, que “va demostrar l’altre dia que l’oratòria à l’ancienne no serà mai superada pel sinistre Power Point”. Es refereix a un discurs que Torres va pronunciar dilluns dia 21 a l’Aula Magna de la Facultat de Ciències de la Comunicació Blanquerna.
I també hi ha elogis de la Física. Ara per part de David Jou, al darrer número aparegut de la revista Serra d’Or. Diu Jou que vol referir-se a la matèria objecte del seu escrit “com a festa: com a luxe del coneixement, com a font d’idees, com a goig de comprendre, com a sorpresa i perplexitat davant la subtilesa o la desmesura de la realitat, com a diàleg amb la natura i la filosofia”.
Mirador
L'ESTAT DAMUNT LA TAULA
 El passat dia 22 de novembre vaig participar en una taula rodona a la Fundació Trias Fargas sobre els greus aldarulls que ha viscut França les darreres setmanes. Rafael Jorba, Pierre Becque i un servidor de vostès, moderats per l’Antoni Vives, vam anar desgranant els nostres arguments i, feliçment, vam coincidir en el diagnòstic bàsic. Un sector del jovent de França viu una greu crisi identitària i generacional, d’arrels profundes. Banalitzar o menystenir, com s’havia fet fins ara, aquest assumpte porta als resultats que tots hem pogut observar darrerament. I tot això, com es pot solucionar? És aquí on comencen les discrepàncies (a França i a tot arreu). Tard o d’hora, la qüestió concreta deriva inexorablement cap a una altra de molt més abstracta: la dels respectius papers del l’Estat i la societat civil en el món del segle xxi.A França hi ha una fortíssima tradició estatalista, que de vegades es manifesta en forma de jacobinisme ferotge i altres en meres suspicàcies cap a la mentalitat –dic “mentalitat”, no “ideologia”– liberal. Aquesta mena d’antiliberalisme ambiental, si se’ns permet l’expressió, resulta sovint grotesc. M’agradaria evocar, en aquest sentit, les mesures que va propugnar el primer ministre Dominique de Villepin per neutralitzar la crisi dels cotxes incendiats. El primer que cal constatar, però, és que tant l’esmentat Villepin com el president Chirac van admetre que l’arrel de la crisi era més identitària que no pas socioeconòmica. Observem, tanmateix, la inexplicable distància entre aquesta diagnosi i la curació ideada. Villepin proposava, entre altres coses, la creació d’una prima de 1.000 euros per a “incitar els qui cobren ajuts socials a trobar un treball estable” (!?); la subvenció de vint mil “contractes de suport” i “contractes de futur” reservats als barris desfavorits; l’augment de pressupost de l’Agència de Renovació Urbana amb un insòlit 25% en dos anys, etc. A més a més, les 14.000 associacions subvencionades per l’Estat francès rebran 100 milions d’euros més l’any 2006. Conclusió: el Pare Estat en la seva infinita benevolença puja la pagueta als seus nebots més díscols.
Disculpin la meva ignorància, però a mi m’agradaria que algú m’expliqués com redimonis es pot combatre un problema com el que hem descrit més a munt a còpia d’abocar sacs d’euros en determinats barris. És que potser aquestes persones passen gana, no tenen assistència sanitària gratuïta, no poden gaudir de franc de tots els nivells d’ensenyament (des de pàrvuls fins a la universitat), etc? Aquest tipus de problemes sí que es poden resoldre a cop de talonari públic; i és bo que, en nom de la base mateixa de la justícia social –que no és altra que la igualtat d’oportunitats– sigui així. Des de la perspectiva liberal de John Rawls, aquestes correccions són inherents a allò que ell anomena una “societat ben ordenada”.
Vet aquí, però, que des d’altres perspectives furibundament antiliberals, el principi d’igualtat d’oportunitats –irrefusable en qualsevol democràcia consolidada– se situa únicament en l’horitzó de l’Estat. La societat civil no compta per a res. És sospitosa. I els individus tampoc semblen dotats amb prou seny com per governar responsablement la seva vida. També són sospitosos. Aquesta vella desconfiança en la iniciativa individual no sembla una bona manera d’encarar el segle xxi. Per això, ara més que mai, cal tornar a posar el tema dels límits de l’Estat damunt la taula totes les vegades que sigui necessari. És millor que pequem de pesats que no d’irresponsables.
MAS I EL CONSERVADURISME
 La premsa ha estat quasi unànime en titllar l’últim discurs d’Artur Mas, al Palau de Congressos de Catalunya, de liberal. Felicito el líder de CiU per haver estat capaç, doncs, de transmetre el missatge de forma inequívoca i precisa. Lògicament no podem extreure aquest discurs del context actual, ja que de ben segur hi juguen circumstàncies com el fet d’haver superat el lideratge de Jordi Pujol, haver passat a l’oposició i necessitar crear un imaginari que es contraposi amb el papanatisme governamental i dominant. De totes maneres, això no treu ni autenticitat ni sinceritat, ni molt menys profunditat, al missatge i a la conferència en si.La por al fracàs equival a renunciar a l’èxit. Quedem-nos sobretot amb aquesta frase, que és per penjar-se-la a la nevera o a l’ordinador o a la goma dels calçotets. L’Artur va incidir en què aquesta idea va més enllà de l’Estatut, i que necessita anar-se estenent a altres estadis de la nostra societat. Tots, en major o menor mesura, hem pecat o pequem de por. De manca de confiança en nosaltres mateixos. Tots som més o menys conservadors, porucs, reticents als canvis sobtats. Especialment aquells que ja es troben en una situació relativament còmoda, per molt que en la majoria dels casos aquesta situació no sigui gratuïta sinó guanyada a pols. I digna de certa conservació. Però és bo que algú ens vagi recordant aquesta màxima, i que provem d’aplicar-la en les nostres vides tant com ens sigui humanament possible (va matisar, recordem-ho, que es pot tenir ambició però tocar de peus a terra). I es tracta d’un missatge adreçat especialment a la gent de la meva generació: en paraules del mateix Mas, el canvi de mentalitat serà generacional o no serà.
En segon lloc, i des del punt de vista més ideològic, va advocar per una reducció de l’intervencionisme i l’omnipresència dels poders públics i va oferir confiança en la iniciativa privada, social i associativa. En definitiva, el concepte de responsabilitat compartida. El dret a triar, i tot el que se’n deriva. La llibertat de la persona. L’absència de paternalisme públic, que no significa absència de l’Estat ni d’un nivell imprescindible de control. Tot plegat, va dir, en benefici de la dignitat humana.
Però des del punt de vista ideològic, allò que considero més definidor del discurs de Mas és la referència a l’obertura mental. A la flexibilitat mental necessària. És a dir, a l’alliberament de dogmes i de models encarcarats. Dit d’una altra manera: la nova CiU no és conservadora. Ni des de la dreta ni des de l’esquerra, la nova CiU és dinàmica com la societat mateixa, inconformista, no autocomplaent. S’atreveix a trencar esquemes i a defugir les actituds inamovibles, intolerants o simplement acomodatícies. Es rebel·la contra els qui imparteixen lliçons o pretenen imposar models, esdevé una força tan moderada en les formes com transgressora en el fons, planta cara sense por als qui pretenen que tot s’estigui quiet. Una força moderna, i des del discurs de Mas la més moderna de totes les del nostre arc parlamentari. Un cop resolt el dubte de quin és el partit nacionalista més important i més útil de Catalunya, considero d’una gran rellevància que CiU s’hagi situat en el debat ideològic dins del liberalisme més genuí, més humà i alhora més desacomplexat. Aquell liberalisme que no és un pretext per fer discursos encarcarats i reaccionaris. En Marçal Sintes l’anomenava, en un article a l’Avui, liberalisme d’esquerres: jo, amant del diccionari, en dic senzillament liberalisme.
> ENLLAÇOS RECOMANATS
Un dels episodis més convulsos del segle passat va ser el de la Guerra Freda que enfrontava dos mons i dos sistemes, Occident i Orient. Malgrat les tensions existents, que moltes vegades van estar a punt de fer trencar la corda, hi havia qui advocava per l’enteniment entre els dos grans blocs. Per exemple, The International Institute for Strategic Studies (IISS), un organisme nascut l’any 1958 amb la finalitat de preservar les formes civilitzades en les relacions internacionals –des d’un punt de vista polític, però també tenint molt en compte els aspectes militars–, en un període en què la Guerra Freda derivava en perill de conflicte nuclear.
Posteriorment, en les dècades dels vuitanta i dels noranta, aquesta entitat amb seu a Londres –i delegacions a Washington i Singapur– va intensificar la seva activitat, sempre marcada per l’objectiu principal que ha estat estendre ponts de diàleg entre regions conflictives.
The International Institute for Strategic Studies s’autofinancia cedint part de les instal·lacions de la seva seu central –la Aroundel House– perquè s’utilitzi com a centre de conferències o reunions. Alhora ofereix un seguit de publicacions i articles, gran part dels quals són de pagament, com per exemple, la guia dels 80 conflictes armats que hi ha actualment arreu del món, si bé alguns d’ells inclouen un arxiu d’àudio on es poden escoltar resums, valoracions o interpretacions dels responsables dels mateixos o bé arxius de lectura que destaquen aspectes concrets dels treballs.
Però, de fet, un dels aspectes més interessants per al visitant de la pàgina d’IISS és la possibilitat de poder veure, escoltar o llegir, segons el cas, els discursos de personalitats que han passat per la Aroundel House: Condolezza Rice, Jacques Chirac, Pervez Musharraf, Jack Straw o George W. Bush entre d’altres.
|
Copyright © 2005 Fundació Catalunya Oberta