El Butlletí nº 28

> PORTADA

La integració, un repte de la societat

L’enquesta que la Fundació Catalunya Oberta presentarà el proper 30 de novembre sobre l’“Estat de la societat” detecta que amb la immigració a Catalunya tenim un problema prou seriós com perquè algun dia esclati com a altres països europeus.

> EDITORIAL

EL REPTE DE LA INTEGRACIÓ

Els avalots de París i altres ciutats franceses protagonitzats majoritàriament per fills o néts d’immigrants han tornat a posar damunt la taula l’etern debat sobre la integració dels immigrants i els seus descendents. El mateix concepte d’integració genera una certa polèmica, però més enllà de discussions semàntiques hi ha pocs dubtes que una societat ha d’aconseguir que tots els ciutadans, hagin nascut on hagin nascut, siguin fills de qui siguin fills, se sentin part d’aquesta societat i no tinguin la percepció que les seves possibilitats de progrés es veuen limitades pels seus orígens. Històricament, el procés d’integració ha funcionat raonablement bé a alguns països (com Catalunya), però la nova immigració presenta reptes nous que no tenen una solució fàcil.

El proper dimecres 30 de novembre la Fundació Catalunya Oberta presentarà el seu informe “L’estat de la societat” que inclou la primera Enquesta a Persones Informades de Catalunya, un nou instrument d’anàlisi sociològica avalat pel professor Salvador Giner, president de l’Institut d’Estudis Catalans. En aquesta enquesta hem intentat analitzar com percep la societat catalana el complex procés d’immigració. Les respostes posen en relleu que, tot i que una majoria dels catalans defensen l’arribada de tots els immigrants que tinguin contracte de treball, hi ha un nombre significatiu de ciutadans (el 36,5%) que pensen que caldria limitar el nombre d’immigrants a una determinada proporció de la població activa. Un cop aquí, s’opina majoritàriament que els immigrants haurien d’aprendre les dues llengües oficials, acceptar les nostres lleis i modificar els seus hàbits i costums per adaptar-los a les nostres formes de convivència. Però la confiança en què això s’aconsegueixi és molt inferior, sobretot en el cas de modificar hàbits i costums on una àmplia majoria (73%) opina que no s’aconseguirà. De la mateixa manera, un 71,9% creuen que majoritàriament els immigrants prefereixen mantenir els seus costums i relacionar-se majoritàriament amb els seus compatriotes i que la seva voluntat d’integració és feble.

L’enquesta de la FCO serveix, doncs, per detectar que també aquí a Catalunya tenim un problema seriós que amb el temps pot ser tan greu com els que han esclatat a d’altres països europeus. Convindria que, d’una vegada, abandonéssim les bones paraules i ens decidíssim a plantejar obertament els complexos problemes que planteja la nova immigració. Caldria que ho féssim abans no sigui massa tard.

> LA RODA DE MOLÍ

QUALITAT DE LES PLATGES

I la qualitat de la informació, què?

Recentment el departament de Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat de Catalunya ha destacat en un comunicat de premsa els bons resultats obtinguts durant la campanya de neteja i control de les aigües litorals de l’any 2005 duta a terme per l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA). La nota diu textualment: “El 91% de les platges ha mostrat una qualitat sanitària molt bona i un 9% bona. Pel que fa a les zones de bany interior, el 57,1% ha obtingut la categoria molt bona i el 42,9% bona.” Les xifres són bones però no deixa de sorprendre que no es faci cap comparació amb els resultats obtinguts durant les campanyes d’anys anteriors, com sempre se sol fer en aquesta mena d’informacions.

Si mirem els resultats de la campanya de l’estiu 2004 publicats l’any passat entendrem ràpidament el perquè. L’estiu del 2004 el 94% de les platges van obtenir una qualificació de molt bona i el 6% de bona. Per tant, el 2005 la qualitat de les nostres platges ha empitjorat i deu ser per això que el departament de Medi Ambient no ens ofereix dades comparatives. I el mateix podem dir de les zones de bany interior. L’any 2004 el 66,5% van obtenir una qualificació de molt bona i el 33,5% de bona, mentre que aquest any només l’han obtingut el 57,1% i el 42,9%, respectivament.

Els responsables de Medi Ambient, a part de tenir cura de la qualitat sanitària de les nostres platges, haurien de procurar donar una informació de qualitat als ciutadans i no amagar la informació que no els afavoreix.

No ens faci combregar amb rodes de molí, benvolgut conseller Milà!

> UN COP D'ULL

La tercera setmana d’aldarulls socials a les grans urbs de França dóna peu a nous anàlisis sobre les causes profundes de la fractura social a l’Estat que prometia llibertat, igualtat i fraternitat per als seus súbdits i assimilats. Més enllà del continent europeu, les reflexions s’emmarquen en un context més ampli de crisi de valors generalitzada al Vell Continent. Això és el que, per exemple, el Wall Street Journal, que parla de “desgràcies d’Europa”. I val a dir que en aquest capítol no té l’exclusiva França sinó que inclouen Espanya, Itàlia i en part fins i tot la Gran Bretanya.

També des dels Estats Units, ara el setmanari Newsweek, titula “Europa necessita una nova identitat” i es pregunta si Europa realment té aquestes velles identitats nacionals que ara vol recuperar.

En definitiva, i tornant al focus més espectacular del conflicte visualitzat al carrer –França– The Economist posa en qüestió la política social i la integració duta a terme pel govern de París, cosa que ha conduït, segons el setmanari britànic, a aquesta “rebel·lió de la classe marginada”. Les xifres que aporta d’atur juvenil, superiors al 20% a Itàlia, Bèlgica, França i Espanya són un polvorí que comença a incendiar.

El debat introspectiu a la mateixa França no sempre coincideix, evidentment. Des dels que volen tapar les vergonyes fins als que neguen l’evidència. Depèn de qui governa també perquè la progressia dispari o no les seves diatribes. El conservador Le Figaro no amaga la baixa forma i la manca de reflexos del president Chirac en l’administració de la crisi, però reclama alhora unitat en un moment en què s’imposa la fermesa. L’historiador i demògraf Emmanuel Todd, que ironitza sobre que els joves immigrants s’han integrat tan bé a França que fins i tot s’han copiat la tradició francesa de la revolta, adverteix però a Le Monde que els fets d’aquests dies no deixen de ser un reflex de la desintegració familiar amb què viuen aquests joves, obligats a assumir el rol d’una república que els vol fer iguals com tothom. Per cert que en aquesta lectura de ghetto no podem deixar de banda les sorprenents revelacions del ministre de Treball que atribueix a la poligàmia dels francesos musulmans una predisposició a la picaresca perquè n’hi ha que cobren ajuts per a vàries dones. I això, com recull Financial Times, també encén la revolta.

Diversos intel·lectuals distingits per la seva militància a l’esquerra diuen també la seva. El mític Daniel Cohn-Bendit, el Dani el Roig de maig del 68, ara reconvertit en eurodiputat pels Verds alemanys, desqualifica a una entrevista que publica Der Spiegel l’actuació del govern francès que humilia uns joves que, a més, pateixen un major percentatge de fracàs escolar. Mentre, el filòsof Andre Glucksmann intenta penetrar al Frankfurter Rundschau en les arrels profundes del nihilisme que s’ha apoderat de França. Per valorar les seves dots profètiques, és bo repassar el que ell mateix havia escrit al Die Welt després del rebuig francès a la Constitució europea i de la seva posició intransigent en les negociacions agrícoles. Tot aquest cúmul de nos és el que acaba per cremar els carrers. Finalment, el sociòleg Michel Pialoux postula com a receptes a Die Tageszeitung una millor escola i la integració laboral.

Una reflexió final sobre aquest bloc. Recorden les crítiques que certa premsa que marca el que és políticament correcte, com Le Monde, va dirigir contra Bush i l’administració de Washington pel que, deien, era una intromissió en la llibertat d’informació al no oferir imatges de la guerra de l’Irak, el Katrina i abans l’11-S? Doncs ara aquest mateix diari “beneeix” el sentit de responsabilitat d’algunes televisions que han moderat –censurat, vaja– la gravetat d’alguns fets, des de no donar xifres de cotxes cremats –France3– fins a no esmentar les poblacions on hi havia incidents –France2– per no despertar esperit competitiu en el vandalisme entre poblacions.

De l’actualitat de la setmana no podia quedar al marge els comentaris que ha merescut la revolcada parlamentària patida per Tony Blair en la seva pretensió d’ampliar l’habeas corpus a 90 dies dins la seva lluita contra el terrorisme. Com que molts li tenen ganes i com que també n’hi ha molts que estan esperant que deixi pas a Gordon Brown –començant pel seu propi partit–, doncs encara són més els que s’apunten a matar-lo políticament quan encara és recent el seu darrer triomf electoral. “No és un estat policial el que necessitem” alerta el londinenc The Times, el mateix diari que també aprecia que el relleu s’està perllongant massa. “L’última cosa que necessita la Gran Bretanya és un altre Blair” se’n du les mans al cap The Daily Telegraph.

Entre tanta crítica, de la que pràcticament només es desmarca The Sun, només li faltava la filtració dels nomenaments de lords durant el mandat del líder laborista.

Segons The Times, novament alineat a la crítica, 25 dels 292 afavorits eren contribuents econòmics del Labour.

Mentretant, Alemanya paeix l’avanç del programa que finalment duran a terme els dos grans partits units en coalició forçosa, o com diu el nou líder de l’SPD, “no hi ha romanç, és un matrimoni de conveniència”. L’increment dels impostos i la retallada en les prestacions socials convida Der Spiegel a preguntar-se si realment és una tan “gran” coalició. A base de copiar el pitjor i més impopular de cada programa, que mereix també els comentaris d’altres mitjans influents com el Frankfurter Allgemeine i el Bild Zeitung. L’excanceller Helmut Schmidt diu també el que pensa a Die Zeit, fent una crida a posar-se a treballar.

En temps d’estrènyer la cintura, Bèlgica reflexiona sobre la reforma de les pensions. La Libre Belgique explica les retallades que estan en marxa per sostenir un sistema de proteccions socials a punt de la fallida.

Una notícia d’una certa transcendència, pel que pugui tenir de mimetisme, ha passat desapercebuda excepte per Le Figaro. Resulta que el Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg ha validat la decisió de la universitat turca d’Ankara de no permetre

l’exhibició del vel islàmic. De manera que França, Armenia i l’Azerbadjan, els Estats que fins ara l’havien prohibit, es veuen reforçats en la seva política contra la simbologia religiosa de caire fonamentalista.

“Què podem fer amb Rússia” es pregunta The Washington Post alhora que posa una sèrie de condicions per poder considerar-la una democràcia plena i capitalista.

Que la hipocresia dels Estats i els interessos econòmics acaben per bloquejar el lliure comerç se n’estan veient proves continuament. Per això no avancen les negociacions del comerç a Doha, envoltades de núvols negres (The Economist), que remeten a un nou encontre a Hong Kong el mes vinent.

L’huracà Katrina ha mobilitzat tants recursos d’ajut humanitari com els atemptats de l’11-S, 2.700 milions de dòlars, i això en només tres setmanes. Ho recorda l’ USA Today. Per cert, que malgrat que ja no se’n parli, els efectes econòmics són prou evidents amb el pas del temps. El Christian Science Monitor ha fet el recompte i parla d’una recessió que ha afectat el 41% de l’economia de Nova Orleans. The Washington Post, per la seva banda, recorda que hi ha barris on encara no tenen aigua ni electricitat, i amb la meitat del comerç sense que hagi tornat a obrir.

I com que tot no pot ser tan seriós ni dramàtic com les imatges que ens arriben cada dia pels canals de televisió internacional, una notícia amb bon sabor de boca. Ho treia The New York Times a la seva edició dominical: “no sexe, si us plau, som votants americans”. Es referia a l’escassa influència que tenen els afers amorosos en la carrera política dels candidats. Publiquen noms que han saltat a la fama per la seva promiscuïtat i d’altres que, pel sol fet d’haver-se separat, han trobat l’exdona fent campanya a favor del contrincant. Com ha passat ara a New Jersey, sense èxit per cert per a l’esposa demandant.

Uns últims apunts de la Xina. Si el president Bush Jr. va haver de fer estranys jocs malabars per rebre el Dalai Lama sense donar-li publicitat (veure The Washington Post), que hauria incomodat el règim xinès en vigílies del seu viatge a Beijing, Bush pare escriu mentrestant a l’oficial Diari del Poble per reclamar el paper cabdal de Xina en el manteniment de la pau al món. Tot això mentre ens adonem que la laboriositat xinesa deu ser cosa del passat o de la tradició. Un estudi fet a la capital xifra en 7 hores i 52 minuts la jornada laboral. De manera que a veure qui és ara el que diu que “treballa com un xinès”.

Veus de la Fundació

En un article a la seva pàgina web i que avui dijous publica a La Vanguardia, Xavier Sala i Martín fa un exercici d’estil tot aplicant diverses frases publicades als mitjans espanyols durant la crisi de l’huracà Katrina als Estats Units a la crisi de violència que està patint França. Tot això, per demostrar la diferència de criteri que alguns tenen a l’hora de jutjar uns fets segons on passin, amb el gresol d’un judici marcat per l’antiamericanisme. L’experiment el porta a afirmar que “pels demagogs de l’esquerra, algunes calamitats només poden passar a l’odiat bressol del neoliberalisme salvatge (no oblidin això de salvatge!) i mai en un dels països que més dediquen a despesa social de tot el planeta: França”.

Al nihilisme implícit de les accions bàrbares a França, Joan Oliver (Actual) contraposa la idea de fons que s’ha fet palesa en les manifestacions paral·leles que els aldarulls han provocat i que reivindicaven el dret a tenir un futur. A París, aquest és el problema de fons, “que molts fills d’immigrants perceben que no tenen ‘el dret a tenir un futur’”, exposa Oliver.

Aquest futur, que es pot simbolitzar en el que anomenaríem “ascensor social” no és per a Marçal Sintes (Avui, divendres) l’únic factor que ha desencadenat els fets a la capital francesa. També hi concorre una qüestió identitària, dels “passadissos identitaris” en paraules de l’articulista que afirma que “a França ni l’‘ascensor’ ni els ‘passadissos’ no han funcionat com hauria convingut”.

En canvi, per entendre els conflictes a la capital del Sena, la recepta que dóna Roger Jiménez a La Vanguardia Digital de diumenge és llegir –o rellegir– La rebelión de las masas “el profètic llibre que va escriure Ortega y Gasset fa 75 anys i que avui resulta tan actual com llavors”.

El nou i impopular programa de govern que es preveu en l’Alemanya d’Angela Merkel pot portar també convulsions socials. Això pot haver espantat Edmund Stoiber, el cap de la Unió Socialcristiana (CSU) a qui li hauria tocat una cartera especialment susceptible de rebre les ires populars, com és la d’Economia. Per això ha decidit renunciar al ministeri i romandre com a cap del govern del land de Baviera. Tot això ho explica Valentí Popescu (Actual) i també que “amb la tornada de Stoiber al seu feu les coses han quedat en suspens; sobretot la continuïtat de la seva hegemonia política a la CSU sembla que està penjant d’un fil”.

I no baixen gaire més tranquil·les les aigües espanyoles amb el projecte educatiu socialista, la LOE. Valentí Puig (ABC, divendres) recorda que “en arribar al poder, Zapatero va tenir un gest de naturalesa juràssica: anul·lar d’un cop de ploma els intents dels governs del PP per introduir indicis de competitivitat i excel·lència a les aules. Després va aparèixer la LOE, quan el fracàs escolar ja arribava al 30% en l’ensenyament secundari”.

I què hem de dir a Catalunya amb el conflicte de la Seat... Francesc Puigpelat va estar a la manifestació de dijous a la plaça de Sant Jaume, esperonat per una pregunta: “Serà diferent una “mani” del segle XXI que les del segle XX?” La seva experiència l’explica a l’Avui del mateix dia.

És clar que al nostre país hi ha una altra cosa que fa saltar les guspires com són les declaracions i opinions que es deixen anar des de l’emissora dels bisbes, la COPE. Si bé

això ha fet que molts catòlics catalans hagin decidit no posar la creueta corresponent a la part d’impostos que la Declaració de Renda destina a l’Església, Salvador Sostres (Avui, dilluns) els ho retreu. “De la part dels teus impostos que amb la creu decideixes donar a l’Església és inapreciable el percentatge que va a la COPE, i molt útil en canvi el que es dedica a tenir cura de nens i de vells”.

Jordi Barbeta a La Vanguardia de diumenge aporta la seva visió d’un escenari polític espanyol en què “Zapatero i els catalans tenen grans incentius per l’acord i Mariano Rajoy s’encarrega d’augmentar-los amb el discurs que més dissuadeix de barallar-se els aliats”.

Però és que tot està ben embolicat. I si no, que li ho preguntin a Ramon Tremosa (Avui, dijous) que fa avinent que “el PSOE ha aconseguit el suport gratuït d’ERC amb la promesa del gran salt estatutari i ara resulta que Zapatero dóna peixet a CiU, desarticulant molt hàbilment el front comú entre CiU i ERC i generant desconfiança entre tots dos”.

Canviant de tema, Natàlia Molero (Actual) fa una dissecció del tema dels maltractaments a dones. Comença assegurant que “la immigració agreuja el problema de la violència per desarrelament, perquè tenen una enorme preparació paramilitar en el crim organitzat o per pertànyer a cultures medievals”.

De cuina, gastronomia… en fi de temes relacionats amb el bon menjar i beure, un “assumpte que va generar oceans de pedanteria, com succeeix cada vegada que es concedeix valor social a activitats que ocupaven un lloc més aviat discret”, parla Anton Maria Espadaler dilluns, a La Vanguardia.

Mirador

SENTIT DE PERTINENÇA

Oriol Pi de Cabanyes

A la Gran Bretanya hi ha un milió sis-cents mil musulmans, de totes les procedències geogràfiques. Molts, però, ja han nascut i s’han criat a la Gran Bretanya mateix. Però, segons les enquestes, més de la meitat de la població britànica de tradició musulmana no sent cap sentiment de pertinença a la Gran Bretanya. Ben al contrari: sent alguna mena de –o molta– contradicció entre ser un bon ciutadà britànic i viure segons els valors tradicionals de l’islam, o sigui segons els usos i costums de la cultura d’origen.

El mateix passa aquí. O a França, on hi ha milers i milers de musulmans refractaris als “valors republicans”, que els actuals enragés, que cremen cotxes –i escoles– no acaben de considerar els seus valors. Anys enrere, recordem l’enorme sorpresa que va provocar veure que, en un partit de futbol entre França i Algèria, la Marsellesa, l’himne nacional francès, fos escridassada per una munió de ciutadans francesos, potser fins i tot de segona o de tercera generació, que encara tenien el cor –i potser el cap i tot– al seu Magrib d’origen (o enlloc, que és molt pitjor).

Ara ens ha sorprès aquesta explosió de ràbia contra el sistema, en què –no ens enganyem– no hi participen només els beurs, ni els estrangers que Villepin diu d’expulsar, com donant a entendre, enganyant-se, que tots els mals vénen de fora. No. El problema és general, i comú a totes les societats satisfetes, però amb massa gent que viu amb gran malestar la contradicció entre les incitacions al consum i al ben viure i les seves possibilitats de satisfer aquests desigs.

D’altra banda ha crescut massa perillosament la desimplicació de l’esfera púbica entesa com a espai de tots, cosa que ha desincentivat la integració no a un país o a una cultura, sinó també a un sistema de valors civils. El sentit de pertinença ha entrat en crisi. Aquest és un altre dels fenòmens lligats a la globalització: la desterritorialització de les consciències. Tu t’integres totalment o parcialment a la societat que t’ha acollit. O no t’hi integres, perquè tu ja no et sents lligat enlloc: ja no et sents pertànyer a cap terra concreta.

Tenir una identitat, sentir-se formar part d’una comunitat que és com una família àmplia, reassegura l’individu. Però l’adquisició de la identitat o de la ciutadania com l’han entesa fins ara els francesos –la identitat que et venia de fora, gairebé com una segona naturalesa– ha entrat en crisi. Ara la identitat ja no et ve automàticament donada ni pel teu naixement, sinó per la teva adhesió voluntària. Tu ets com has decidit ser, tu ets qui vols ser, tu ets en primera instància de la comunitat –o de la cultura– que has triat, independentment dels teus pares i de la teva terra o cultura d’origen.

Adquirir una identitat demana un esforç supletori: és una construcció de la persona. I no tothom està en condicions de fer en solitari aquesta construcció conscient. Ser d’algun lloc, sentir-se d’algun lloc, és també una tria personal (que ha de fer tothom, fins i tot els que han nascut en aquest lloc). La identitat no s’ha d’entendre mai com una fatalitat: és una elecció lliurement assumida, a consciència, per les persones adultes. Així entesa, cap identitat no et pot ser imposada, si tu no vols. Ets i seràs qui tu vulguis ser.

No hi ha millor sentit de pertinença que el tenir-te a tu mateix. I, a partir d’aquí, lliurement escollir quina és la teva identitat, qui ets, quins són els teus referents. I quin és el teu futur, i amb qui el vols compartir. Però aquesta opció avui es veu més deslocalitzada que mai. Molta gent, massa, no vol ser ni d’ella mateixa ni d’enlloc. A França, com a la Gran Bretanya, han saltat totes les alarmes. Hi ha massa gent que no participa del que és col·lectiu, o hi va en contra, perquè no ho sent com a propi.

PER QUÈ ESTABLIR UN SISTEMA COMÚ?

Grup Hayek

Arran del debat sobre el finançament de l’autonomia catalana, es fan molts comentaris que obvien el principi de llibertat inherent a tot individu o col·lectiu a decidir per ell mateix què és el que necessita. Les veus que demanen multilateralitat parteixen del fet que l’Estat de les Autonomies ha de plantejar negociacions que puguin estendre’s de forma generalitzada. La nostra defensa ha de ser l’asimetria (bilateralitat).

Hom ha de pensar que la Constitució va forçar l’homogeneïtzació de les Comunitats Autònomes (CA). Es va establir un sistema comú, però, perquè establir una altra vegada un sistema comú? Alguns dels agents implicats tornen a no estar interessats en anar més enllà reproduint la situació dels inicis de la dècada dels vuitanta, quan la llei va forçar la creació i el desenvolupament de determinats governs regionals. Hem de tenir present que les CA presenten diferències ostensibles en les seves preferències, bé en termes del votant mitjà o en la intenció i intensitat d’apropar la despesa als ciutadans a banda de la discutida nacionalitat. Així doncs, cal plantejar un sistema que no potenciï l’homogeneïtzació de les CA. Desmantellar la hipòtesi del Leviathan implica tendir a l’aprofundiment de l’autogovern per a una gestió més eficaç i eficient dels recursos. Això no és el comú denominador. Cal mantenir una Constitució que afirma que tothom ha de ser igual i que oblida les expectatives de millora individuals? La situació es reprodueix en el model d’ensenyament, on la homogeneïtzació dels estudis primaris i secundaris no té en compte les potencialitats de determinats individus. Així, en el mateix sentit que és necessari disposar d’alumnes que despuntin per liderar futures generacions, cal que determinades economies de l’Estat espanyol facin de locomotora de la resta de l’Estat. És tan senzill com afavorir l’existència d’externalitats que beneficiarien el conjunt de l’Estat. És lògic potenciar un sistema que desincentiva la iniciativa privada i atura la força de les pimes tot promovent un sistema sota la cultura de subsidiar o de fer créixer el funcionariat? Per tant, no té sentit la postura del PSC-PSOE de tornar a fer encaixar tothom sota l’empara d’una llei única per al conjunt de governs autonòmics.

Tampoc ens hem de qüestionar temes com la constitucionalitat. La idea és no afavorir un Estat pluriregional, sinó format per aquells governs autonòmics (o nacions, després ja discutirem la forma) que realment desitgen un Estat descentralitzat. Volem canviar la Constitució per a temes menors, però perquè no retocar-ho ara que no existeixen les pressions del postfranquisme? D’altra banda, els governs (de qualsevol lloc) haurien de centrar-se en impulsar l’economia i garantir drets més que plantejar debats que permetin assegurar-se una posició predominant gràcies al recolzament popular. Nogensmenys, cal centrar-se en estudiar la lletra petita de l’Estatut, la que no surt als titulars de premsa i que els ciutadans disciplinats no coneixen. Les experiències de litigis anteriors amb el govern central (independentment del color) haurien de fer-nos conscienciar de la seva importància. L’opacitat dels altres i les giravoltes que ens han fet haurien de fer-nos presagiar noves comeses estatals. Tècniques com la del mètode dels escenaris haurien de fer-nos rumiar les decisions necessàries davant cops amagats del govern central amb la displicència de moltes comunitats sense cap mena d’interès per seguir el procés de descentralització. La força obscura segur que ha meditat la seva actuació i la resposta a la nostra resposta.

Dues ratlles sobre la solidaritat. Un major nombre de recursos no ha conduït a la disminució de les desigualtats regionals o intraregionals, ans al contrari. Els fons europeus s’esgoten i l’Estat espanyol ha de continuar distribuint discrecionalment la seva despesa sense aquest recolzament exterior. Wallace Oates ja va avisar que traspassar recursos als individus rics de les regions pobres no representa l’equitat esperada. Finalment, tenint en compte tots aquests factors, perquè emmirallar-nos en els sistemes alemany o canadenc? Els sistemes descentralitzats haurien de fixar la forma òptima tenint en compte les seves particularitats. O és que quan els alemanys modifiquin el seu sistema ho haurem de fer nosaltres? Cal tenir més iniciativa: innovate, do not imitate.

> ENLLAÇOS RECOMANATS

www.robert-schuman.org

Robert Schuman era ministre d’Afers Exteriors a França el 9 de maig de 1950. En aquella data va fer una proposta que va significar l’origen de la creació de la Comunitat Econòmica Europea. Ell és l’inspirador d’aquesta fundació.

Creada el 1991, arran de la caiguda del Mur de Berlín, la Fondation Robert Schuman neix amb la voluntat d’aportar “una idea concreta als països de l’Europa lliure i prendre una posició activa en la construcció del continent”. Per això, un dels seus màxims objectius –plenament coherent amb la data fundacional– ha estat sempre el d’ajudar els darrers països europeus que han fet el trànsit des del totalitarisme cap la democràcia a tenir èxit en la seva empresa.

Paral·lelament, l’entitat vol fer palesa la seva esperança en el futur d’Europa. Per això, entre altres iniciatives que impulsa, la Fondation Robert Schuman destina un fons dels seus ingressos a finançar projectes de doctorat i postdoctorat relacionats amb projectes de recerca que tenen a veure amb les polítiques comunitàries europees. D’altra banda, també organitza periòdicament a Brussel·les diversos actes on personatges claus en la política europea parlen d’alguna qüestió d’actualitat relacionada amb la Unió.

A més (i ara ja destaquem un aspecte potser més prosaic), qui vulgui comprovar el seu nivell de coneixement sobre algunes qüestions referides al nostre continent pot posar-se a prova amb el qüestionari que inclou la pàgina web de l’entitat.