El Butlletí nº 27

> PORTADA

Cal oferir més oportunitats, cal afavorir l’esperança

Davant els conflictes recents a França, la lliçó principal que n’extreu la Fundacio Catalunya Oberta és que cal afavorir el dinamisme econòmic i la mobilitat social davant les polítiques que prefereixen fer prevaler la sobreprotecció estatal.

> EDITORIAL

OPORTUNITATS I ESPERANÇA

Els aldarulls d’aquesta darrera setmana a França han posat en relleu que una part important dels fills de la immigració no veuen acomplertes les seves expectatives vitals. La naturalesa de la protesta, la crema indiscriminada de cotxes, escoles i poliesportius demostra una voluntat destructora que només s’explica per la manca de vinculació material i emocional dels agitadors amb el seu entorn més immediat.

Les interpretacions sobre què ha dut fins a aquesta situació són molt variades, però n’hi ha una que ocupa un paper clau: la manca d’oportunitats i d’esperança. El comportament delictiu i antisocial neix en grups de joves que tenen poques oportunitats i gairebé cap esperança. El que els ofereix l’Estat protector francès són subsidis i no llocs de treball, pisos de protecció oficial i no la possibilitat d’accedir a l’habitatge que ells triïn i que puguin pagar amb el seu treball. En definitiva, la societat francesa apareix com una societat excessivament preocupada per la protecció però gens orientada a facilitar la mobilitat social i la meritocràcia.

No cal dir que la complexitat del fenomen migratori és enorme i que els components culturals i religiosos tenen un pes important en les dificultats d’integració dels immigrants, els seus fills i els seus néts. Sobre això s’ha escrit molt aquest dies. Però s’ha escrit menys sobre el paper essencial que juga una economia dinàmica en aquest procés d’integració. El creixement econòmic i la generació de llocs de treball és el bàlsam que manté engreixada tota l’arquitectura de les complexes societats contemporànies. Quan això falla, tot grinyola, tot es bloqueja, tot acaba esclatant.

Entre les moltes lliçons que es poden treure de la situació a França, aquesta és la que volem destacar des de la Fundació Catalunya Oberta: per garantir la convivència, per assegurar el futur, cal que les societats europees desenvolupades tornin a posar l’èmfasi en afavorir el dinamisme econòmic i la mobilitat social. La fal·làcia de l’Estat protector demostra la seva debilitat quan no pot oferir progrés econòmic, quan no pot oferir a tots els ciutadans (siguin fills de qui siguin fills) un futur més pròsper i més lliure. Aquest és el repte. A França i a tot Europa, també a casa nostra.

> LA RODA DE MOLÍ

ALTS CÀRRECS

Paper mullat

Enguany, un informe encarregat pel president Maragall a un grup d’experts recomana al govern de la Generalitat de Catalunya “limitar la creació d’alts càrrecs i la possibilitat que en alguns casos aquests renunciïn a la seva afiliació política”. Recomanació que el govern tripartit ha incomplert durant els últims dos anys.

En començar la legislatura, el mes de gener del 2004, el govern català es fixava com a objectiu reduir en 70 el nombre d’alts càrrecs i eventuals, i limitar el nombre de personal de confiança de cada departament, fet que suposaria un important estalvi segons el portaveu del govern, Joaquim Nadal.

L’agost del mateix any les coses ja es van començar a torçar. El nombre d’alts càrrecs va augmentar, passant dels 149 a desembre del 2003 fins als 156 a agost del 2004. I en un primer moment, el nombre de càrrecs eventuals va disminuir, passant dels 227 a desembre del 2003 als 186 a agost del 2004.

A dia d’avui tot el que van afirmar sobre la reducció del planter d’alts càrrecs i d’eventuals s’ha quedat en paper mullat. No tan sols han continuat augmentant el nombre d’alts càrrecs de la Generalitat, sinó que també han augmentat el nombre d’eventuals. Segons dades del departament de Governació i Administracions Públiques del 30 de juny de 2005, el nombre d’alts càrrecs se situa en 167, 18 més que l’anterior govern i 11 més que les xifres d’agost del 2004; i el nombre d’eventuals se situa en 192, un 15,4% menys que a començaments de legislatura, però un 3,2% més que a l’agost de l’any passat.

No ens faci combregar amb rodes de molí, benvolgut portaveu Nadal!

> UN COP D'ULL

L’“ascensor social” s’ha aturat. O no havia existit mai. Aquesta és la imatge més estesa a França per interpretar els aldarulls nocturns que durant dues setmanes han sacsejat les rodalies de París, primer, i que s’han anat estenent per totes les grans ciutats i conurbacions industrials de l’hexàgon. L’esclat social, atribuït a joves desclassats, sense més objectius que guanyar-se la vida amb una feina, un pis i una formació mínima que els prometia un Estat suposadament igualitari hereu de la Revolució Francesa i del segle de les llums, ha acabat per pertorbar el sagrat ordre republicà. L’estat d’emergència ha estat l’últim recurs del govern De Villepin, pràcticament verge en l’exercici públic i amb un ministre de l’interior, Sarkozy, que vol el ceptre de l’Elisi i que ha de garantir l’ordre sense que les garrotades facin vessar sang. Difícil equilibri.

La premsa francesa, unànimement, ha reflexionat i es pregunta si potser no estaven enlluernats amb una política d’integració de la immigració –assimilació– que s’ha tornat contra el mateix Estat protector.

Per Le Monde, no és casualitat que abans d’aquests seriosos enfrontaments ja s’haguessin comptabilitzat 70.000 fets violents a tot França des de l’1 de gener. Le Figaro, per la seva banda, exigeix no buscar responsables mentre no es demani comptes dels drets i deures de cadascú i es pregunta si té sentit que el primer ministre rebi el rector de la mesquita de París com si ells fosin els autors de la barbàrie.

El diputat a l’Assemblea Nacional Jean-Marc Ayrault proposa al mateix diari conservador una mena de servei social pels joves, dels dos sexes, que a base de cuidar gent gran, disminuïts i pobres arreli uns valors al si de la joventut.

Per la seva banda, Le Monde recull una hemeroteca interessant dels seus propis articles (i també el video de l'alocució de Jacques Chirac, el 6 de novembre), des del retrat de fractura social que feia de Clichy-sous-Bois –origen inicial dels primers incidents– publicat el 30 de març passat, a d’altres articles sobre zones explosives que es remunten a l’any 1998. No es dirà que no estaven advertits, vaja!

I que la premsa estrangera ho explota, com denuncia novament Le Figaro, no hi ha dubte. Però els fets són inqüestionables.

Des de la mateixa opinió pública sorgeixen veus crítiques com la del sociòleg d’esquerres Alain Touraine, que critica l’actuació del govern al Berliner Zeitung.

Financial Times també incideix en l’error d’establir l’estat d’emergència.

Però més enllà de la política de mà de ferro o de la passivitat durant uns dies fins que la situació s’ha tornat incontrolable, els principals retrets que es fan és per la manca d’una veritable política social d’integració i de promoció de les generacions sorgides de la immigració nord-africana i dels escassos recursos per igualar el seu nivell de benestar amb el de la resta dels ciutadans d’ascendència francesa cent per cent. “Liberté? Egalité? Fraternité?” ironitza el britànic The Independent: “realité”, després de dir que “França crema perquè els polítics ignoren els problemes dels seus immigrants”. Per The Guardian, en canvi, només l’equiparació d’escola, treball i habitatge amb la resta dels ciutadans és la que farà que els antiavalots, els CRS, puguin abandonar els barris esvalotats.

Tampoc els diaris alemanys no s’estan de ficar el dit a l’ull. Sota l’enunciat “Eurabia”, la revista Der Spiegel alerta que la repetició dels fets de França, com abans a Birmingham, no s’estengui a tot Europa, i el Frankfurter Allgemeine Zeitung dóna la volta a l’enunciat que encoratja la vanitat francesa i es pregunta si el model d’integració social francès, “peça mestra de la cohesió republicana” no estarà en vies d’extinció.

El suís Neue Zürcher Zeitung se submergeix en els orígens de la immigració d’origen islàmic i Die Presse analitza també la suposada política d’integració ara en qüestió.

Des de l’altra banda de l’Atlàntic, tot i no ser un tema prioritari, tampoc han mancat algunes reflexions. Mentre que The New York Times parla de fracàs en “la integració obligada”, The Washington Post recull el testimoni d’alguns joves de l’extracció social que ara esclata per als quals, al contrari del que es coneix com “el somni americà”, no existeix “el somni francès”.

És interessant de veure, també, com la premsa magribina tracta els esdeveniments. L’algerià La Liberté fa un seguiment dels fets i parla d’un quart poder que amenaça la pau civil.

Però no tota l’actualitat mundial ha estat centrada, afortunadament, en la revolta social francesa. Hi ha altres temes que han acaparat l’atenció, sobretot fora d’Europa. Per exemple, els deu anys de l’assassinat del primer ministre d’Israel, Yitzhak Rabin. La

premsa jueva està dividida al respecte del que va representar el magnicidi amb la perspectiva de deu anys vista. Per l’esquerranós Haaretz, amb aquest crim va venir la capitulació de l’Estat a mans de la dreta religiosa, mentre que pel Jerusalem Post, un país jove i fràgil com Israel va sortir-ne reforçat.

Seguint a l’àrea més conflictiva, l’Iraq, The New York Times es mostra comprensiu aquest cop amb la contribució nord-americana a la pacificació de la zona i reconeix avenços explicitats, per exemple, en la deserció d’antics soldats de Saddam cap al nou exèrcit. I The Washington Post aventurava canvis polítics a l’Azerbadjan, que acaba de celebrar eleccions, que podrien fer d’aquest país musulmà de l’antiga òrbita soviètica una nova revolució tranquil·la com les de Geòrgia i Ucraïna.

Curiosament, després de mesos de crítiques àcides a l’administració Bush sembla com si

aquesta setmana hi hagués una certa treva, perquè com a mínim es publiquen informacions en to positiu. Com la que treu novament The Washington Post per dir que 60.000 afectats per l’huracà Katrina han començat a cobrar les indemnitzacions federals. El curiós del cas és el sistema arbitrat, que es basa en fotografies aèries que permeten discernir quines zones han resultat més damnificades.

El diari novaiorquès especula, pel seu compte, sobre les receptes que haurà de fer servir el futur nou president de la FED. Si per a Greenspan algunes medicines eren vàlides, no vol dir que per conduir la Reserva Federal no se n’hagin de canviar algunes.

Tampoc manca l’anàlisi a The New York Times sobre els minsos resultats de la Cimera de les Amèriques, que no va anar tan malament com alguns diuen des d’aquí, però que no va donar cap pas endavant apreciable. L’àrea de lliure comerç en l’àmbit continental haurà d’esperar i no per culpa dels EUA precisament.

Més amunt, al Canadà, The Globe es felicita perquè s’ha assolit la taxa d’atur més baixa en trenta anys, el 6,6%.

I des de la Xina arriben més notícies sobre el seu creixement econòmic imparable. Una, que l’any 2017 la Xina serà la primera destinació turística del món, i dos, que ja són 700 McDonald’s els establiments de menjar ràpid d’aquesta marca que hi ha repartits pel país. Tot això ho explica el Diari del Poble.

Com un test de les noves generacions preparades acadèmicament per dirigir les finances del món, The Economist reporta sobre les universitats de negocis als nous socis europeus que vénen de l’Est: “de Marx al marketing” titula gràficament el prestigiós setmanari britànic.

Veus de la Fundació

França centra l’atenció de Valentí Puig a l’ABC tant divendres com dimarts. Al primer article fa referència al sorprenent derrotat en el darrer Premi Goncourt, Michel Houellebecq: “aquest fill mimat de la societat del malbaratament escenifica a cada llibre

el tallar amarres amb tot”. París (un altre cop París) esclata i al segon article l’articulista assenyala la tardança dels governs en assumir la noció de tolerància zero i que “no és casual que qui tingui al seu càrrec la cartera d’Interior a França sigui Sarkozy, considerat un dur entre els durs, però potser no exactament”.

A La Vanguardia, dijous Eugeni Bregolat ens fa avinent la mort del considerat l’home més ric de la Xina, Rong Yiven, que “l’any 2000 va encapçalar la llista de la revista Forbes dels 100 xinesos més rics, amb una fortuna de 1.580 milions de dòlars”.

Des de les pàgines de Dossier Econòmic, Joan Oliver parla del successor d’Alan Greenspan al capdavant de la Reserva Federal dels Estats Units, Ben Bernanke, del qual “els polítics en destaquen, sobretot, el seu perfil acadèmic i no partidista”.

Però, de moment, Greenspan continua al capdavant i la Reserva Federal ha apujat els tipus d’interès un quart de punt més, amb la qual cosa se situen en el 4%. És aquesta una pràctica habitual de la política monetària de l’actual president del FED “al qual li encanta apujar o abaixar els tipus molt sovint”, segons que ens explica Ramon Tremosa des d’El Temps

Valentí Popescu (Actual), tot i considerar que el cas Plame als Estats Units “no és com el Watergate”, és a dir que no acabarà amb el mandat de Bush, sí que és alarmant pel president i el seu equip. “Ho és de manera semblant als greus i nombrosos refredats que pateix una persona perquè indiquen un estat d’afebliment de l’organisme”.

Del debat estatutari al Congrés, Jordi Barbeta (La Vanguardia, diumenge) n’extreu que “va guanyar Zapatero i va perdre Rajoy, diguin el que diguin els mitjans més “pepistes” que el PP (i, per descomptat, també més papistes), que s’estan convertint en el principal problema del líder de l’oposició”.

Per Jordi Graupera (Avui, dijous), Mariano Rajoy “va voler fer (...) un discurs profundament racional”, segons el qual “les lleis són justes si disminueixen la particularitat catalana”.

I no deixem el líder del PP perquè, a El Mundo, Marçal Sintes apunta que aquest partit “per boca de Mariano Rajoy va ser taxatiu en el tancament, esquitxat a vegades d’indissimulat menyspreu”.

En canvi, per a Salvador Sostres (Avui, dilluns) “la paròdia fou sensacional: solemnitat per impressionar els de la barretina, aplaudiments perquè ens sortís l’orgull de panellet i ratafia, i mentre citàvem Raimon i Miquel Martí i Pol els espanyols van aprofitar per penetrar-nos encara una altra vegada”.

De Sostres n’hem destacat el principi del seu article; de Ferran Sáez (Avui, dimarts), el final: “He començat l’article parlant de les ments benpensants del progressisme oficial. Són ells els qui van insistir que o estàvem amb el Fòrum Ermua o érem filoterroristes”. Això, arran de la manifestació antiestatut convocada pel grup de suposada ajuda a les víctimes del terrorisme.

I cloem el capítol estatutari amb la conclusió a què arriba Oriol Pi de Cabanyes (La Vanguardia, dimecres): “la realitat acabarà imposant-se, per més que vociferin els catastrofistes. I la realitat és l’Espanya plural”.

Enric Vila ens explica divendres a l’Avui que “a causa d’un amic que hi ha insistit molt, m’he esforçat, els últims anys, a fer vida social” i que aquesta “t’educa en la paciència i l’equilibri”.

El pintoresc alcalde de Barcelona de cap allà la dècada dels vint, Joan Pich i Pon, centra la Crònica Històrica de Roger Jiménez a El Mundo de dilluns. Jiménez recorda les famoses confusions lingüístiques del polític “d’incultura universal, ha passat a la història per les seves famoses ‘piquiponades’ encara que sembla que moltes de les ocurrències que se li adjudiquen no estan suficientment documentades”.

I Anton Maria Espadaler ens parla d’“un llibre estupend que, a la que ens descuidem, s’haurà de llegir en la clandestinitat: Fumar en pipa o la retorta de los sueños”, escrit per Toni Rumbau i Albert Fortuny “o a l’inrevés” aclareix l’autor d’aquesta tira de La Vanguardia de dimarts.

I no voldríem tancar aquestes Veus sense fer esment de la conferència que va pronunciar Xavier Sala i Martín dimarts dins la primera trobada sobre temes d’actualitat organitzada pel diari La Razón amb l’IESE i el Círculo Ecuestre. Sala i Martín va fer una anàlisi sobre la competitivitat global.

Mirador

COMPTE AMB L’EUFÒRIA

Enric Vila

Tothom ha quedat contentíssim amb el paper de la delegació catalana al Congrés. I una cosa és veritat: Mas, Carod i De Madre van saber dibuixar, amb els seus discursos, un espai retòric on Zapatero es pot moure amb una certa comoditat, i on fins i tot és fàcil atrapar-lo en els interessos de la seva pugna amb el PP. Això està molt bé perquè la política comença pel verb i haver obert un espai de discussió amb Espanya sobre qüestions que interessen a Catalunya és una victòria per al catalanisme. Però el que no es pot perdre de vista és que, sobre els pilars de l’Estatut, el PSOE ens va dir que més aviat no, i el PP que ni parlar-ne. Més enllà de la verbologia, el resultat de la llarga jornada al Congrés hauria de posar en guàrdia el Parlament. Molts senyals anuncien una dura batalla, començant per l’ostentós acte de vassallatge que van haver de representar els delegats catalans, ja no només per obrir l’escletxa d’esperança que han obert, sinó simplement per aconseguir ser escoltats. Sort que estem en democràcia, i que tot es pot dir sense violència perquè els juraments antiseparatistes de Mas i de Madre i, fins i tot el discurs light de Carod, recordaven les contorsions que el discurs catalanista feia quan els fusells tenien més prestigi que la paraula. Alerta, doncs, amb l’eufòria de la premsa provinciana perquè tot això cal carregar-ho al compte d’Espanya. El clima d’eufòria que s’ha creat només convé al catalanisme si se’n pot fer una estratègia per fer més fonda la decepció en cas de desacord, i utilitzar la perspectiva del daltabaix com a arma de pressió contra el govern de l’Estat. El que no pot ser és que el catalanisme es cregui el seu propi teatre, que confongui l’estratègia amb l’objectiu, que és aconseguir un Estatut amb els pilars intactes, no pas que no ens apedreguin al Congrés com celebrava la província l’endemà de la jornada estatutària. En política la paraula és un esquer per atreure l’adversari al teu camp, però al final el que compta són els fets, qui cedeix què i la imatge que queda de les parts en pugna. Tenir cura de ser transparent en aquest sentit, de fer constar cada cessió públicament, és la millor manera de posar Espanya davant d’ella mateixa. I posar-la davant d’ella mateixa, a la llum de les càmeres i sense concessions gratuïtes, és la millor publicitat per al catalanisme, i a la llarga la millor eina de pressió, ara que els tancs no valen.

Un cop hem aconseguit obrir el debat, en comptes de tanta eufòria, el que toca és tenir els objectius clars i en funció d’això treballar bé el propi discurs i el de l’adversari. L’un pel blindar-lo, l’altre per desmuntar-lo. Perquè més enllà de la victòria que significa haver obert el debat, en el debat pròpiament dit, tant els polítics com els tertulians de televisió partidaris de l’Espanya homogènia ens guanyen, excepte en casos comptats, per golejada.

L’AVIÓ DE L’ESTATUT

Natàlia Molero

Diuen que als amics de debò te’ls trobes en el llit de mort o quan pronuncies una conferència. Si això fos cert, que pocs amics que té el PSC en l’àmbit cultural quan arriba el moment crucial d’explicar què és i per què els catalans volem una reforma de l’Estatut!

Maragall tenia amics intel·lectuals, me’n recordo perfectament.

Òmnium Cultural va omplir un avió amb cent catalans per visualitzar que darrere el text hi havia persones, no una entelèquia política.

La mostra era variada en l’espectre i escassa en els representants de cada sector: direcció de cinema, producció musical, escriptors, crítics, filòsofs, periodistes d’opinió, historiadors, empresaris, músics, cantants, juristes, il·lustres professors d’universitat, pagesos, actors, periodistes i prou, activistes, col·leccionistes, campions de diferents esports, ninotaires, pintors, directors d’associacions diverses, alguns membres de l’administració i, fins i tot, de la junta del Barça.

Tanta humanitat i tan dispersa, després de saludar-nos circumspectament de bon matí, vam acabar disposats a anar junts de vacances quan baixàvem del xàrter a la una de la matinada. El debat de l’admissió a tràmit de l’Estatut encara no s’havia acabat, però ja enganxats per la vena en l’intent dos mil tres-cents cinquanta no sé què de ser compresos políticament a la “villa y corte” (que continua flipant quan neix una borbona ni que sigui néta d’una sindicalista), vam córrer cap a casa seguint per la ràdio els darrers espetecs.

Ens aplegava la convocatòria d’Òmnium, ens uneix un amor tossut i rotund pel país, un sentiment d’aquests que els bascos sublimen comptant quants Berasategui, Letxundi, Atxaga o Zumalacárregui han trobat pel món després de cruspir-se un bon sopar, i els catalans no parem d’argumentar profusament ungits d’un deure pedagògic transcendental del que no som capaços de despullar-nos ni quan lliguem. Estimem fins i tot la terra dels testos de geranis que tenim al balcó, això ens fa incomprensibles pels qui la pàtria no s’entén sense un exèrcit, una necessitat vital de domini, i una misèria que s’accepta a canvi d’una hidalguía o un culpable.

Faltaven els que havien culpat Pujol de no aspirar a l’excel·lència. I, ara, en la maduresa romboïdal (per la panxa) no tenen cap excusa on amagar la incompetència o la hipocresia. No seguiran a un Maragall quan té sentit d’Estat, i no poden aixoplugar-se en Rajoy que és l’únic que recull el seu somiqueig de ser discriminats per escriure en castellà. Definitivament, com deia Manolo Vázquez Montalbán, “contra Franco vivíamos mejor”. Ens van acomodar al Círculo de Bellas Artes, que és on col·loquen a Madrid les coses inqualificables, no prou dignes del Casino o la Academia de San Fernando. L’edifici, d’un neoclàssic grandiloqüent, ens acollia en una sala circular envoltada de pantalles i parada com per un casament des de la que seguíem expectants la jornada. En veure la disposició que la Cambra havia preparat pels tres ponents, vaig sentir una mica d’angúnia: aquelles poltrones de director de sucursal, molta parafernàlia per acabar enviant els expedients a la central, quina mala estrugança! A la bancada socialista destaca el contrast entre la cara de forrellat de la vicepresidenta i l’afable de Zapatero. Qui té més seguidors, parlant de rostre, és ella.

Els nostres consellers amb prou feines s’enquibeixen a la cadira. Estarem potser sobrealimentats?

Parla l’Artur Mas, silenci absolut. Quan acaba, tothom sembla que empassa saliva. Aclaparador, és un patrimoni sòlid, segur. Si ens tomben aquest Estatut serà per sobre del seu cadàver. És un home de conviccions, el que hauria de ser un home, vaja.

La Manuela es surt de mare, és el to de mitinera que domina com ningú, té poder hipnòtic, tots semblen disposats a empassar-se que els emigrants són culpa del franquisme. Miro al voltant i molts dels companys tenen els ulls clavats a terra, encara s’hi enfonsen més quan diu que mai hem sigut una nació sense Estat. En Puigcercós cada cop més Café Quijano comença a fer cara d’emprenyat, en Quico Homs es clava els punys als temples.

En Carod, impecablement vestit, comença citant Azorín (jo patia per infarts a les files del PP) un discurs trufat de dades, sobretot de llengua, és l’Institut Ramon Llull fins ara abduït per la força extraterrestre de Na Caterina, i això que encara Rajoy no havia acollit, amatent, Rosa Regàs i companyia.

Em critiquen Zapatero a cau d’orella, que és un androide, que no havia ni escrit una carta al diari, però cita Gil de Biedma. I jo, que m’empasso tones d’estúlticia en vers quan fa feliç als altres perquè no vull ser desagradable, sóc apassionada, fidel i militant amb la bona poesia, de manera que tinc certa esperança.

“De nit, a casa, sola (perdona, Raimon, no puc dir tots sols) junts, escoltàvem la música”.

> ENLLAÇOS RECOMANATS

www.manhattan-institute.org

Ara que la ciutat de Nova York ha viscut la reelecció de Michael Bloomberg com a alcalde, potser sigui un bon moment per parlar d’una entitat amb força influència en la vida novaiorquesa i també dels Estats Units en general, es tracta del Manhattan Institute for Policy Research, el lema del qual és convertir l’intel·lecte en influència. Amb aquesta declaració de principis ja queda prou clara la finalitat d’aquest laboratori d’idees nord-americà –proper a les idees del Partit Demòcrata– pel que fa a la seva funció dins la societat.

De fet, unes paraules de qui va ser alcalde de Nova York –famós, segurament, al seu pesar: ho era quan els atemptats de l’11-S– Rudolph Giuliani il·lustren clarament què suposa l’entitat en el context intel·lectual, social i polític dels Estats Units: “Durant 25 anys, el Manhattan Institute ha afrontat vells problemes amb frescor de pensament. Moltes de les idees emblemàtiques de l’Institut –des de la idea que els impostos baixos afavoreixen els negocis fins al concepte que la policia ha de ser tractada amb respecte– van tenir una arrencada marcada per l’escepticisme, però avui en dia estan fortament arrelades a les ciutats que funcionen bé. Felicitats per aquest quart de segle marcant la diferència”.

Els objectius abans esmentats es concreten en les àrees en què el Manhattan Institute for Policy Research centra les seves activitats. Així, tal com es pot veure a la seva web, l’entitat disposa d’un seguit de centres –d’innovació cívica, de política legal, de progrés mèdic, oficina de recerca, centre de base de dades i documentació, el Centre per Polítiques Antiterroristes o el Centre de Polítiques per a Nova York– que diversifiquen les àrees d’actuació i influència de l’Institut.