El Butlletí nº 25SUMARI
|
El Butlletí NUM. 25 * Dijous, 27 d'octubre de 2005
> PORTADA Un model d’ensenyament mancat de llibertat Després de veure que en un aspecte tan important com és l’ensenyament la puntuació d’organismes internacionals o l’opinió dels agents involucrats que reben el sistema estatal no és satisfactòria, calia fer alguna cosa. I s’ha fet sota la forma de la Llei Orgànica de l’Educació. A partir d’aquí, la Fundació Catalunya Oberta opina que cal acabar amb els debats que s’eternitzen i que és necessari arribar al fons de la qüestió: el debat ha de ser sobre la manca de llibertat que existeix en el nostre model d’ensenyament.
> EDITORIAL L’ENSENYAMENT I LA LLIBERTAT
 Tothom proclama que l’ensenyament és una peça clau per al futur de les nostres societats. Tothom sap que de la qualitat de l’ensenyament en depèn la nostra capacitat futura per generar benestar i per conviure democràticament. I també és acceptat per gairebé tothom que el nostre sistema d’ensenyament no dóna els resultats desitjats. N’hi ha prou amb veure la puntuació que ens atorguen els estudis internacionals més seriosos o amb recollir les opinions d’ensenyants, pares o dels mateixos alumnes. L’ensenyament és important i no funciona prou bé. Cal, doncs, fer alguna cosa.I, un cop més, els polítics han decidit fer alguna cosa i el govern espanyol ha presentat l’enèsim projecte de llei per reordenar el sistema educatiu. Ara es dirà Llei Orgànica d’Educació i ha començat la seva tramitació al Congrés dels Diputats. Sembla que novament tindrem una llei que intentarà reordenar i reinventar el funcionament del sistema educatiu i que novament tot canviarà perquè res no canviï.
Des de la Fundació Catalunya Oberta creiem que no ens podem conformar amb un debat més, com tants d’altres n’hem viscut ja, sobre l’ensenyament. Creiem que cal un debat de fons que abordi de cara el principal problema del nostre model d’ensenyament: la falta de llibertat. La falta de llibertat de pares i alumnes per triar el centre escolar i la falta de llibertat per crear i mantenir centres educatius que puguin accedir en igualtat de condicions als fons públics destinats a l’ensenyament.
Ningú no posa en qüestió que l’Estat assumeixi la funció de garantir l’accés universal a la formació obligatòria i de vetllar per la igualtat d’oportunitats. Però aquests principis indiscutibles massa sovint es confonen amb la prestació del servei educatiu per part del mateix Estat a través de l’escola pública i amb la tendència a posar traves i més traves a l’escola concertada, de llarga tradició a casa nostra.
Per la seva pròpia naturalesa, el sector públic no és un bon prestador de serveis. Per la seva pròpia naturalesa l’escola pública no fomenta l’excel·lència. Per la seva pròpia naturalesa l’escola pública tendeix a diluir les responsabilitats de directius, ensenyants i alumnes. Tot això no són teories, són fets constatats al nostre país, però constatats també a països que van implantar un sistema d’escola pública universal i que, a la vista dels resultats, han fet marxa enrere i han estimulat la creació d’escoles privades o d’iniciativa social, com Suècia.
Aquest és el gran debat pendent de l’ensenyament. El debat de la llibertat. De la llibertat de creació de centres i de la llibertat d’elecció d’escola. Sense més llibertat, sense més competència, el nostre sistema educatiu continuarà sent un sistema deficient, per molt que s’elabori una nova llei que tornarà a convertir els alumnes i els professors en els ratolins de laboratori amb qui experimentar l’última moda pedagògica.
> LA RODA DE MOLÍ  INDICADORS SOSTENIBILITAT Fa tres anys l’Ajuntament de Barcelona va aprovar el Compromís Ciutadà per a la Sostenibilitat – Agenda 21 de Barcelona, que recollia 10 objectius per millorar la sostenibilitat de la ciutat. Per avaluar els progressos aconseguits en aquesta línia, l’Ajuntament elabora anualment un informe amb 26 indicadors que recullen els avenços aconseguits a la ciutat de Barcelona.
Enguany s’acaba de presentar el tercer informe anual de seguiment de l’Agenda 21, que segons la tinent d’alcalde, Imma Mayol, mostra “una tendència positiva a la ciutat” ja que 14 dels indicadors milloren, 8 s’estabilitzen i 2 empitjoren.
Si fem una ullada més en profunditat als indicadors emprats i a la seva evolució, veiem que el panorama no és exactament com el pinta la tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona.
Veiem uns quants exemples.
L’indicador 5, mode de desplaçament de la població, que segons l’informe s’estabilitza, en realitat ha empitjorat perquè fins a l’informe 2004 la tendència desitjada era el descens del transport privat (i no l’augment del transport públic com diu l’informe 2005), i entre 2003 i 2004 l’ús del transport privat ha augmentat d’un 23,63% a un 23,75%.
L’indicador 6, proporció de l’espai viari amb prioritat per a vianants, no l’han actualitzat i això que les dades es poden trobar fàcilment a la web de l’Ajuntament. Segurament això es deu a què si l’actualitzessin, obtindrien un altre indicador que ha empitjorat perquè la proporció de l’espai viari amb prioritat per a vianants passa del 35,22% l’any 2003 al 35,19% l’any 2004.
L’indicador 9, qualitat de l’aire, segons l’informe millora. Però en realitat no es pot concloure tan ràpidament que ha millorat perquè les dades dels mesos d’abril i maig de l’estació de Gràcia (els de major concentració d’ozó) no estan recollides a l’indicador del 2004.
L’indicador 10, esperança de vida en néixer, el valoren com una millora quan en realitat els anys d’esperança de vida disminueixen entre 2001 i 2002.
Els indicadors 19.2 i 21, nombre de contractes d’habitatges de lloguer i participació en els afers municipals, consideren que han millorat, però no donen dades que ens permetin comprovar l’evolució real d’aquests indicadors.
 I per rematar la feina, l’indicador 26, grau de satisfacció ciutadana, que l’informe defineix com “l’indicador relacionat amb tots els objectius del Compromís Ciutadà per a la Sostenibilitat” ha empitjorat.En resum, dels 14 indicadors que milloraven segons l’Ajuntament en queden 10, s’estabilitzen 7, i han empitjorat 5. Posats a fer balanç, fem-ho bé, si no de què ens serveix?
> UN COP D'ULL  La modernització de l’Estat del benestar que vol emprendre Blair, i que és a l’agenda del Consell Europeu que comença aquest dijous 27, dóna motiu perquè l’afamat escriptor Anthony Giddens digui la seva, en aquest cas traduït a l’italià La Repubblica, un dels temples del discurs políticament correcte de la progressia i l’esquerra europea. I pel que sembla, al pensador britànic el seu primer ministre no li acaba de fer el pes. Ni tampoc Chirac, evidentment. Giddens defensa una tercera via entre Chirac i Blair que és la que estan duent a terme els països escandinaus, amb un índex d’activitat laboral i de competitivitat prou alts com per no témer la globalització ni l’entrada de mà d’obra polonesa. Que aquesta és la por que esclerotitza les potències del Vell Continent, conservadores de l’statu quo per molt que s’omplin la boca de liberalització del mercat. Aquestes reserves a l’obertura de la competència són les que duen França, per exemple, a privatitzar només un 15% de la seva companyia elèctrica pública, Electricité de France, amb interessos que arriben a l'Àsia. Amb la vista posada al lliure mercat energètic del 2007, Le Figaro parla de “grans maniobres dins l’energia europea”, entre les que esmenta l’opa de Gas Natural sobre Endesa, i les que afecten E.On, RWE, Suez, Gaz de France, a Alemanya, Bèlgica, França i Espanya, entre altres. Tot això mentre Financial Times apreciava divendres passat una certa reculada de La Caixa en la seva estratègia de voler controlar la principal elèctrica de la península ibèrica.El flamant premi Príncipe de Asturias de ciències socials, Giovanni Sartori (discurs: italià, castellà), a qui la nostra Fundació ja s’havia avançat atorgant-li l’any passat el Premi de Periodisme, critica a la seva columna del Corriere della Sera la reforma electoral empresa per Berlusconi i que retorna Itàlia al sistema proporcional, cosa que farà encara més difícil la formació de majories sòlides. Fruit de tot això, i de les crítiques que han sorgit per part d’alguns dirigents de la mateixa majoria governamental, Sartori aprecia símptomes de caos en el camp de les idees.
Entretinguts sobre l’evolució que experimenta la Xina, ens estàvem oblidant d’una altra potència, vinguda a menys en aquest cas com a fruit de la fi de la guerra freda. La
 Rússia de Putin, “diners tacats de sang” titula l’influent setmanari britànic The Economist, on la corrupció és la norma de comportament. Només cal veure una dada estadística: el col·lectiu que gaudeix de menys credibilitat entre la població és la policia, sospitosa per quasi el 40% dels consultats, i després els funcionaris. Molt més que els jutges o els banquers, per posar dos exemples que en altres països no gaudeixen de gaire crèdit.Les eleccions presidencials a Polònia, resoltes al final a favor del candidat més conservador entre els dos que anaven a la segona tongada, mereixen comentaris de tot tipus, però no sempre elogiosos. Fins i tot alguns, com a la premsa alemanya, amb certa inquietud. “Estigui a l’alçada!” reclama l’editorial del prestigiós Gazeta Wyborcza al president electe Lech Kaczynski. Demana que abandoni el llenguatge populista i la duresa que ha fet servir a la campanya i que passi al terreny de les idees, més apreciades al seu rival, Donald Tusk. Per la seva banda, l’altre gran diari polonès, Rzeczpospolita, la ciutadania ha encertat en l’elecció, al marge de les pressions dels lobbies i de la influència dels “media” que han convertit la campanya en un espectacle.
La premsa alemanya, però, veu un dels bessons Kaczynski –l’ara guanyador, alcalde fins ara de Varsòvia i no el seu germà que presideix el Parlament– sense gaire simpatia. Un nacionalista antigermànic guanya a Polònia, resumeix la seva crònica la revista Der Spiegel. Segons Die Welt, la broma fins i tot és tragicòmica: sospita que canviarà de primer ministre i posarà directament el seu germà.
Aquesta política no exempta d’espectacle que es denuncia a Polònia és la que fa que Diario de Noticias parli de plus cap a la gerontocràcia al firmament polític de Portugal. Davant les properes eleccions presidencials, amb els veterans Mario Soares i Anibal Cavaco com a candidats, el rotatiu lisboeta considera que són fruit de la televisió, que durant deu anys ha dut als seus platós majoritàriament líders d’una certa edat, factor que dificulta el relleu generacional.
Per cert, parlant d’envelliments, Corriere della Sera desvetlla que la paternitat dels italians és de les més altes d’Europa. S’estrenen com a pares als 33 anys els homes i als 27 les dones, tres anys i mig més tard que fa un decenni, cosa que dóna mitjanes que superen fins i tot les d’Espanya, amb fama de tenir parelles mandroses a l’hora d’ampliar la família.
L’Iraq, mentrestant, intenta sobreviure a la violència diària amb l’avenç del procés democràtic. Proclamats els resultats del referèndum constitucional, amb una proporció de gairebé quatre a un a favor del text, la defecció sunnita no ha pogut trasbalsar el procés, com molt bé recorda el britànic The Independent. I és que la violència no cessa malgrat que la immensa majoria de la població tingui com a prioritat la millora del seu nivell de vida. L’escriptor d’origen magribí Tahar Ben Jelloun es pregunta a la revista
 italiana L’Espresso sobre les raons per les quals hi ha joves capaços d’immolar-se quan el que vol la seva generació és viure, divertir-se, treballar o estudiar.Mentrestant, als Estats Units (The Washington Post, The New York Times) es fan càbales sobre si Ben Bernanke, assessor del president per a temes econòmics i futur successor d’Alan Greenspan des del febrer pròxim, durà a terme una política continuista al capdavant de la Reserva Federal. Això és el que creu també, d’altra banda, el Financial Times, segons les primeres declaracions fetes pel mateix nominat. És clar, ell haurà de ser qui mantindrà o no els tipus d’interès i qui haurà d’animar o no el consum encara que això porti efectes inflacionaris. Per cert, The New York Times fa ironia sobre la inflació nord-americana, que arriba al 4,7 en un any, tot dient que “si no menges ni condueixes, cap problema” perquè són l’alimentació i la benzina els dos causants principals que els preus s’hagin disparat en un any de tragèdies naturals.
I qui segueix el seu llibre de ruta sense desvetllar els plans que la mouen a una activitat frenètica és la senadora Hillary Clinton. La revista New York Observer radiografia la campanya feta per la que, segons molts indicis, està cridada a ser la candidata demòcrata a la presidència l’any 2008.
 Que les relacions entre els Estats Units i Europa no són del tot exquisides és sabut. Els diners separen els interessos respectius, però també la interpretació de la llibertat. A compte de l’internet, The New York Times defensa el control que pugui exercir els Estats Units a la xarxa com a “garantia de llibertat” i fa una comparació amb el que passaria si fos Europa l’encarregada de tutelar el flux de continguts. Insistint en aquest espai de llibertat, el govern de la Xina prodiga els atemptats contra aquesta llibertat d’informació. L’última que s’ha conegut és l’impediment d’accedir a la Wikipedia, l’enciclopèdia autogestionada pels voluntaristes internautes de tot el món i que va actualitzant contínuament els continguts.I, per acabar, una reflexió sobre les contradiccions d’una societat exigent. Tothom reclama mesures de protecció davant l’allau d’huracans d’aquestes setmanes al sud dels Estats Units i altres països de l’àrea. A l’hora de la veritat, com ens recorda l’ USA Today, el 90% de la població ha eludit seguir els consells de l’Administració davant l’arribada del Wilma.
Veus de la Fundació
Iraq ha donat el sí a la seva Constitució. Malgrat això, Valentí Popescu (Actual), tot analitzant la situació arriba a la conclusió que “tant a la nova Constitució com al govern de Bagdad els falta el mínim de poder executiu necessari per organitzar un Estat que sigui viable”.
Continuem repassant l’Orient Mitjà –després ho farem amb Diana Negre– amb Joan Roy, que al mateix setmanari català explica que “l’abans poderosa Síria –aliada de la desapareguda URSS– ha perdut pes en la regió, com queda demostrat en l’obligada retirada del Líban que va protagonitzar fa poc. Després de mantenir més de 20.000 homes al país durant vint anys, Síria va abandonar el Líban en només tres mesos, pressionada per totes bandes i perdent una de les principals font d’ingressos de què disposava”.
 Per la seva banda, la periodista esmentada explica a l’Avui (divendres) les claus de l’“Ajut al desenvolupament en plena aturada del procés de pau” entre israelians i palestins. Negre explica que “el president George W. Bush i el cap de l’Autoritat Palestina Mahmud Abbas (Abu Mazen) (...) van expressar la seva satisfacció pel progrés fet a la regió amb la retirada israeliana de Gaza”. Es refereix, naturalment, a la trobada de dijous entre els dos mandataris.On també cal veure si arriba la pau –encara bo que aquest sigui un cas molt més prosaic– és al Futbol Club Barcelona, després de les convulsions dels darrers dies. Anton Maria Espadaler, al suplement esportiu de dilluns a La Vanguardia fa una interpretació del “Cas Echevarría” en clau de acoso y derribo al president Joan Laporta: “vostè creu que qui va muntar tot el sarau contra la persona d’Alejandro Echevarría perseguia com a únic i declarat fi allunyar-lo de la junta per deixar net de pols i palla el bon nom del Barça?”, és una de les moltes preguntes que fa l’articulista.
Dos dies abans ja n’havia parlat Joan Oliver a l’Avui on opinava que “tot el debat sobre el cas Echevarría ha estat massa impregnat de passions i ens hem perdut l’ocasió de tenir una discussió seria sobre el franquisme”.
Andreu Mas-Colell (El Temps) explica que la política catalana ha de ser avaluada des d’un doble punt de vista: autogovern i model politicoeconòmic. I això també val pel nou Estatut que és “una proposta excel·lent” en la “dimensió d’autogovern”, però “pel que
 fa a la dimensió politicoeconòmica, permeteu-me manifestar-me amb una certa rotunditat: el Títol de drets i deures i principis rectors em deixa a mi, i penso que a molta altra gent que no és sospitosa de tebiesa en el tema de l’autogovern, en una posició molt incòmoda”.Un document que circula per Internet on es convida a fer boicot als productes catalans fa recordar Ferran Sáez (Avui, dimarts) que es compleix el centenari de l’aparició a Rússia dels Protocols dels Savis de Sió “l’objectiu dels quals no era altre que el d’esperonar l’antisemitisme arreu d’Europa”.
Tot partint de la base que “Maragall té els dies comptats”, Francesc Puigpelat (Avui, diumenge) el veu, ben aviat, “fent cua a l’Inem. Perdó, al SOC, que significa Servei d’Ocupació de Catalunya. Vegem algunes opcions del president per recol·locar-se”. I en cita vuit, a quina més hilarant.
A tota aquesta situació, sens dubte, hi ha contribuït una crisi, la de l’intent de canvi de govern per part de Maragall, que és percebuda per Marçal Sintes (El Mundo, diumenge) com un reflex de la “contumaç tendència presidencial a l’espontaneïtat i la temeritat”, però també com una exposició “gairebé pornogràfica” dels “vicis i flaqueses que des de la seva fundació pateix el tripartit”.
I Vicent Sanchis assegura des del seu article a l’Avui de diumenge que “el PSC ha estat la força política catalana que més ha patit en les darreres etapes del via crucis estatutari”.
Una de les sortides més sorprenents dels darrers dies ha estat la possibilitat que Joan Manuel Serrat arribés a la conselleria de Cultura o d’alguna cosa semblant després de la frustrada remodelació governamental. D’això en parla Jordi Cabré, al mateix diari el dimarts, i diu: “No només es crearia una enorme sorpresa, o s’imitaria l’estil Lula o s’injectaria algun aire simpàtic al govern: és que, a més, d’aquesta manera el debat entre cultura catalana i cultura castellana passaria a millor vida”.
Però, més enllà de l’Estatut i de Catalunya (i d’Europa) també hi ha vida i per això Valentí Puig (ABC, dimarts) aventura que “el segle xxi serà asiàtic i no europeu” i parla de l’aparició dels “Zippies”, segons una definició del gurú de la mundialització des de les pàgines del New York Times, Thomas Friedman. Els “Zippies” serien “la generació que està de ple en el comerç global i en la revolució informàtica”.
Ramon Tremosa ens torna a Europa per parlar (El Temps) de la gran proliferació de
 bitllets de 500 euros de què s’ha fet ressò el Banc d’Espanya els darrers temps i que “hi ha una gran coincidència a afirmar que una de les raons per les quals ha augmentat la circulació de bitllets de 500 euros podria ser l’existència del diner negre”.Un altre assumpte que ha destacat els darrers dies és la picabaralla “planetària” entre Juan Marsé i Maria de la Pau Janer. Natàlia Molero (El Punt, dilluns) fa una recomanació per a la guanyadora del premi literari i és que estigui tranquil·la perquè “si fossis lletja o estrafeta sens dubte que parlarien del que escrius, de moment et llegeixen cent mil persones. Déu n’hi do”.
Salvador Sostres, dissabte a l’Avui, també es mostra contundent pel que fa a la qüestió tot assegurant que “Maria de la Pau Janer és una molt bona escriptora dins del seu estil, molt millor del que Juan Marsé ho és en el seu”.
Dilluns i també al degà de la premsa en català, Enric Vila assegura dilluns que “la panacea actual és el sexe. Res s’associa més a la llibertat. El sexe, que havia de ser una forma més de plaer, ara és imprescindible per a la felicitat i la realització personal”.
Somriures. D’això és del que parla Roger Jiménez (La Vanguardia digital, dimarts) que
 explica algunes de les teories sobre aquesta expressió humana i apunta que hi ha qui hi veu “pures reaccions facials inespecífiques, com les que esgrimeixen alguns polítics, que el porten pintat (el somriure), faci fred o calor, en l’abundància i en el desastre, com una espècie de ganyota permanent d’anunci publicitari”.I, com el nostre editorial, també Oriol Pi de Cabanyes (La Vanguardia, dimecres) es preocupa per la qüestió de l’ensenyament i posa de manifest que “creix l’alarma davant la degradació del sistema educatiu”, alhora que adverteix que “correm seriosament el risc de repetir amb la LOE els mateixos errors de fons que ja van inspirar la LOGSE”.
L'ENIGMA DE MAS-COLELL
La setmana passada proposàvem als nostres lectors un joc que consistia en esbrinar el resultat de l’enigma que plantejava el professor Andreu Mas-Colell en un article que reproduíem (article El País en PDF) al Butlletí.
Val a dir que entre els lectors que han respost l’enigma n’hi ha un que l’ha encertat: el senyor Joan Borràs, a qui felicitem per la seva habilitat.
I ara veiem què és el que ens ha preparat Mas-Colell com a resposta a l’enigma plantejat:
“Recordem el problema presentat en el Talmud Babilònic. Hi ha tres acreedors als que es deu, respectivament, 100, 200 i 300. Quan la quantitat a repartir és de 100 el Talmud proposa com a solució 33.3 per cada acreedor.
Quan és de 200, la proposta del Talmud és 50, 100 i 100. Si fos 300 la proposta seria 50, 100 i 150. Aumann pregunta: quina és la lògica darrere d’aquestes propostes? I nosaltres preguntem: quina resposta donaria Aumann en cas que la quantitat a repartir fos de 280?. La resposta d’Aumann seria 50, 100 i 130. Com que 280 no és superior a la meitat de la quantitat total deguda (que és de 600), Aumann faria el següent raonament (si la quantitat deguda fos superior a 300 l’argument variaria): la primera unitat d’actiu es reparteix igual entre els tres acreedors, la segona també, la tercera també, etc., fins que arribem a la meitat del deute a l’acreedor al que es deu menys. Aquest queda llavors fix i consolidat en la quantitat de 50. El procés continua amb el repartiment igualitari de les unitats que segueixen entre els dos acreedors que queden, fins que arribem a la meitat de l’acreedor al que se li deu 200. Aquest es queda llavors fix a 100. El procés continua i acabem donant 130 al tercer acreedor.
Per saber més consulti’s Aumann-Maschler: “A Bankruptcy problem from the Talmud” a Journal of Economic Theory, 1985. Mirador
ESTATUTS: DRETS I MÉS DRETS
Maria Àngels Orriols
 Un element important en la perdurabilitat de les Constitucions, que fem extensiu a l’Estatut d’Autonomia per la posició ordinamental que aquesta norma ocupa en el sistema juridicoinstitucional i pel seu rígid procediment de reforma, és que el seu contingut sigui suficientment flexible i obert, a fi que, d’una banda suporti sense massa entrebancs el pas del temps i, de l’altra, possibiliti l’exercici de polítiques diferenciades en funció del color polític del govern de torn, de manera que no imposi unes determinades idees polítiques sinó que es limiti a incloure mandats fonamentals que permetin al legislador de cada moment fer polítiques diferents. Sobre la primera qüestió, cal dir que tenim l’exemple de la mateixa Constitució espanyola, alguns articles de la qual poc temps després de la seva aprovació ja van esdevenir antiquats i no han tingut cap mena de virtualitat (a títol d’exemple, l’article 42 ordena a l’Estat que orienti la seva política cap al retorn dels treballadors espanyols a l’estranger i l’article 129.2 ordena als poders públics que estableixin els mitjans que facilitin l’accés dels treballadors a la propietat dels mitjans de producció), quelcom que pot predicar-se d’un gruix important de les disposicions sobre el model econòmic, avui desplaçades en bona mesura pel Dret de la Unió Europea.A diferència de la part que regula les competències, on el detallisme en la seva descripció és del tot imprescindible per blindar-les atesa l’experiència del que ha succeït aquests anys, els redactors de l’Estatut no han optat en canvi per la necessària prudència i mesura en el títol dedicat als drets, deures i principis rectors. Ja és discutible la necessitat d’incloure aquest extens catàleg a l’Estatut, la vocació del qual és en principi la fixació del marc institucional, les regles de l’autogovern i les competències de la Generalitat. Aquest retret es fa especialment manifest quan s’analitzen les previsions concretes que s’hi han inclòs.
D’entrada cal advertir que l’equilibri entre drets i deures que esmenta el preàmbul de l’Estatut queda desmentit en la part dispositiva (hi ha escassos deures, bàsicament língüístics i de preservació del medi ambient). En canvi, proclama emfàticament un conjunt de drets per als ciutadans, dels anomenats de segona generació, estretament vinculats a l’Estat social i que suposen mandats d’intervenció dels poders públics, molts d’ells concretats en el deure de proporcionar determinades prestacions als ciutadans. Hem d’aclarir que no es tracta dels drets fonamentals clàssics o drets de llibertat (dels quals s’ocupa la Constitució, com la llibertat d’expressió, el dret de reunió, la inviolabilitat del domicili, el dret a la vida i a la integritat física, etc.) que, amb alguna excepció, impliquen per a l’Estat un deure d’abstenció, i no pas l’obligació de realitzar prestacions concretes, i que per tant, en definitiva, signifiquen el reconeixement d’una esfera de llibertats per als ciutadans, molt ben exemplificats en el Conveni Europeu de Drets Humans o en bona part dels articles del capítol segon del títol primer de la Constitució espanyola. Com que l’Estatut no pot regular aquests drets, ha volgut incidir, a fi de garantir-los, en els anomenats drets de segona generació, o drets socials, que sempre necessiten la concreció en una llei per ser exigibles, a diferència dels drets fonamentals abans esmentats (que són directament eficaços). Ara bé, el que cal recordar és que aquests drets prestacionals (a la sanitat, a l’habitatge, etc.) no poden ser equiparats ni tenir la universalitat dels anteriors, ja que a causa del cost econòmic i la despesa que impliquen la seva exigència ha d’estar necessàriament condicionada a les disponibilitats pressupostàries. A això s’hi ha d’afegir l’alegre reconeixement de prestacions gratuïtes (sanitat, serveis socials, etc.), que encara que sigui en els termes que disposi la llei posterior, constitueix un mandat d’actuació als poders públics que no podrà ser menystingut. Amb la consagració de la regla general de la gratuïtat de l’assistència sanitària pública (imprudència que no comet la Constitució), cal preguntar-se si una eventual institucionalització del copagament podria veure’s seriosament restringida o, fins i tot, proscrita. I enfront d’això, falten mandats de contenció dels poders públics, no trobem cap deure d’autolimitació, cap límit a la despesa pública o al poder tributari de la Generalitat.
El capítol sobre drets, deures i principis rectors, amb independència d’estar farcit d’expressions retòriques, és en molts aspectes una ucronia. En tot cas, les previsions que s’hi contenen transpiren uns valors. Són l’expressió d’una determinada mentalitat, d’una idea i d’una concepció de la societat. I així es pot constatar que tot sembla estar regulat per proporcionar als poders públics moltes eines d’intervenció; o que són escassíssimes les referències expresses a la llibertat, que es consagra una mena de principi de sostenibilitat referit a no se sap què i que l’obsessió per la igualtat esdevé en ocasions ridícula (com el dret a gaudir del paisatge en condicions d’igualtat). El protagonisme sobredimensionat dels poders públics fa oblidar o menystenir el paper que en aquests mateixos àmbits fan i han de fer els ciutadans. Pel que fa a l’educació, per exemple, és preocupant que no s’esmenti que aquesta és en primer lloc un dret i un deure dels pares (com ho fa, per exemple, la Constitució alemanya, referint-se a un dret natural dels progenitors) i es despatxi el paper de la família afirmant que s’ha de promoure i impulsar “la implicació i la participació de la família en l’educació dels fills”, com si el primer responsable natural d’això fos l’Administració!
L’article 40.1 del projecte d’Estatut estableix que els poders públics han de tenir com a objectiu la millora de la qualitat de vida de totes les persones. Esperem que en compliment d’aquesta benevolent missió no procedeixin a decretar la llei seca.
VOTACIÓ MORAL AL PARLAMENT ALEMANY
 El candidat del Partit d’Esquerres a una de les vicecancelleries, Lothar Bisky, és rebutjat tres vegades pel seu passat com a delator de la Stasi.L’elecció d’una de les vicepresidències del nou Parlament alemany (Bundestag) no solament ha resultat un episodi sense precedents –el candidat del Partit d’Esquerres (PdE), Lothar Bisky, ha estat rebutjat tres vegades consecutives–, sinó que també ha revelat una cosa que el públic sol oblidar: l’alta sensibilitat moral dels diputats. I és que a Bisky, cap del partit neocomunista PDS, l’integrant majoritari del PdE, no li perdonen el seu passat de delator a l’Alemanya comunista.
Aquí hem de recordar que el reglament del Bundestag concedeix a cada fracció el dret a nomenar qui vulgui al càrrec del “seu” vicecanceller (cada fracció té dret a una vicepresidència) i que el rebuig aferrissat d’ara no té precedents ni tampoc cap fonament jurídic.
Els diputats van rebutjar Bisky una vegada i una altra a causa del rebuig moral a la seva conducta en la ja extinta RDA: tant ell com la seva muller van ser informadors de la Stasi, la policia política de l’Alemanya comunista. Un fet sabut i al qual Bisky va tractar de restar importància, dient que cap dels informes que va redactar –en el seu dia– no va portar ningú a la presó. Si això és cert no se sap perquè, entre altres coses, fins ara ningú s’ha pres la molèstia d’esbrinar-ho. Però resulta molt difícil de creure si es té en compte que en la seva condició de professor en diversos centres d’ensenyament superior de Leipzig i Berlín podia entreveure ben profundament en la ment i en la conducta dels seus alumnes.
DURANT LA REPÚBLICA DE WEIMAR VA SER DIFERENT
Però l’important de l’episodi no és com es resoldrà –o bé el PdE presenta un altre candidat o bé els diputats finalment elegeixen Bisky–, sinó veure com el Legislatiu d’una de les nacions més importants i riques d’Europa té present que el valor moral dels dirigents és essencial tant per a la mateixa existència de la nació com per a un bon govern. Això no succeeix precisament a tot arreu. I si no hi ha raons jurídiques evidents per boicotejar Bisky pel seu passat, els diputats sí que van trobar en la seva conducta motius suficients per negar-se que ocupi un alt càrrec representatiu de la república.
En el cas d’Alemanya aquesta consciència és encara més important perquè l’any 1933 els diputats de la República de Weimar no van tenir la fermesa moral de negar-li a Hitler els poders extraordinaris que reclamava per fer d’una república democràtica una dictadura a l’estil estalinista, el Tercer Reich. Evidentment, les circumstàncies i els fets no són comparables, però reconforta veure que al Bundestag continua ben viva la sensibilitat moral generada per l’holocaust nazi.
COMUNISTA CONVENÇUT
Encara que, potser, aquesta quixotada moral s’hagi aplicat a qui menys se la mereixia. Perquè a Lothar Bisky se li pot retreure el que es vulgui... menys falta d’honradesa. Si ell va delatar és segur que ho va fer per convicció, per lleialtat, i no per crueltat, rencor personal o interès. I és que possiblement a la RDA no hi va haver un home políticament més convençut de les excel·lències del comunisme que Lothar Bisky.
A favor d’aquesta afirmació advoca la seva semblança: fill de pomerans orientals, desplaçats amb motiu de la Segona Guerra Mundial a l’Alemanya Occidental, va créixer a l’Estat federat de Schleswig-Holstein (RFA) i als divuit anys va creuar clandestinament la frontera interalemanya fins a l’est per poder viure en el sistema dels seus somnis. Allà fou un súbdit lleial i entusiasta mentre van existir les dues alemanyes i encara fou més lleial, si és possible, quan va desaparèixer la RDA i el seu partit comunista. En les hores baixes del col·lapse, Bisky va lluitar en i per al partit successor del comunista –el PDS– per tirar endavant els valors comunistes, amb esperit de sacrifici i sense ambicions personals a pesar d’haver obtingut en dues ocasions la direcció d’un partit en hores baixes. En realitat es podria dir que l’únic càrrec pel qual està obsessionat és justament la vicepresidència del Bundestag.
La seva conducta moderada, les seves negociacions realistes i la seva lleialtat als pactes han fet que es guanyi un respecte a l’Alemanya unificada. A l’Estat federat de Brandenburg la seva conducta en qualitat de vicepresident d’aquest Parlament ha merescut l’aprovació dels amics i, fins i tot, dels enemics. Però no tant com perquè el Bundestag s’oblidi que es tracta d’un delator confés i obsés...
> ENLLAÇOS RECOMANATS
Tot i que té la seva seu central a la ciutat (Aspen, a l’Estat nord-americà de Colorado) que dóna nom a l’entitat, si una cosa fa diferent The Aspen Institute d’altres laboratoris d’idees és la descentralització, factor aquest que li dóna un caràcter de proximitat. Així, per exemple, tenim l’Aspen Institute de Berlín i els seus homònims de França i Itàlia (que, a més, edita una revista pròpia, Aspenia), sense oblidar dos més –encara que aquest cop llunyans– com són l’Aspen Institute de l’Índia i l’Aspen Institute del Japó.
Com ja s’ha indicat abans en parlar de la seva condició de laboratori d’idees, la missió fonamental de The Aspen Institute és impulsar lideratges d’opinió i fomentar el diàleg sempre basat en l’acceptació de totes les idees, responent així al seu caràcter decididament liberal. El pensament dels membres de l’entitat es vehicula mitjançant la revista The Aspen Idea, que hom pot consultar íntegrament des de la pròpia pàgina web atès que, tot i tenir una magnífica presentació, és totalment gratuïta.
Una altra particularitat de l’entitat és que contempla un apartat dedicat a programes destinats a descobrir líders joves de diferents àmbits –d’edats compreses entre els 30 i els 45 anys. Els programes són: Africa Leadership Iniciatitve, Aspen Institute-Rodel Fellowships in Public Leadership, Central America Leadership Iniciative, Henry Crown Leadership Program, Liberty Fellowship Program i Socrates Society.
|
Copyright © 2005 Fundació Catalunya Oberta