El Butlletí nº 24SUMARI
|
El Butlletí NUM. 24 * Dijous, 20 d'octubre de 2005
> PORTADA El govern de la Generalitat, un desgavell continu En gairebé dos anys que fa des que es va constituir, el govern de la Generalitat no ha abordat els problemes seriosos que té el país. Aquesta paràlisi i el continu enfrontament entre les forces polítiques que donen suport al govern han portat Catalunya a una situació límit. Així, doncs, cal buscar altres possibilitats que ofereix el joc parlamentari.
> EDITORIAL “UNA FÀBRICA DE CRISIS”
 A la reunió de la comissió executiva del PSC d’aquest darrer dilluns, 17 d’octubre, va haver-hi nombroses intervencions crítiques amb el president de la Generalitat i president del PSC, Pasqual Maragall. El primer secretari del PSC a Barcelona, Joan Ferran, va dir: “el soufflé, el 3%, les dones maltractades, la corona d’espines... això és una fàbrica de crisis que impedeix al PSC gaudir dels seus èxits”.Òbviament, la fàbrica de crisis a què es refereix el senyor Ferran és el govern de la Generalitat. Un govern que des del seu inici no ha parat de ser notícia pel desgavell intern i per les baralles entre els diferents partits que li donen suport i les diferents fraccions de cada un d’aquests partits. Un govern que, en els prop de dos anys que porta en exercici, no ha abordat seriosament cap dels problemes que té el país: competitivitat, infraestructures, immigració, ensenyament, sanitat... i ho ha substituït tot per una retòrica buida suposadament progressista.
Fins ara, la paràlisi del govern i les baralles internes quedaven més o menys tapades pel procés d’elaboració de l’Estatut. Un cop enllestit el text estatutari, ja no quedaven excuses però ha estat precisament en aquest moment quan ha esclatat la més greu de les crisis generades per aquest govern, per aquesta “fàbrica de crisis”.
Ha estat la crisi desfermada per la intenció del president de la Generalitat de canviar el govern i per la rebel·lió dels tres partits que teòricament li donen suport i que li han prohibit d’exercir una facultat legal que li correspon en exclusiva. L’espectacle insòlit d’un president de la Generalitat emetent un comunicat on diu que vol canviar el govern i dels tres partits de la coalició governant emetent tres comunicats on diuen que no s’ha de canviar el govern, ha portat el desgavell i el descrèdit de les institucions catalanes fins a límits mai vistos, ni a Catalunya ni a cap país de tradició democràtica.
Amb tot, ningú no pot estar segur que aquest desastre no es vegi superat en els propers temps per algun altre espectacle insòlit sortit d’aquesta “fàbrica de crisis” en què s’ha convertit el govern de Catalunya i que està danyant greument el funcionament i la imatge del país portant-nos a tots a una situació insostenible. Sembla poc probable que el president i els partits que han convertit el govern de la Generalitat en “una fàbrica de crisis” tinguin capacitat per resoldre la situació. El joc parlamentari ofereix altres possibilitats que caldria explorar, però aquesta responsabilitat correspon als partits polítics i als seus dirigents.
La nostra, la de la societat civil, és, simplement, constatar que així no podem seguir i que cal un nou govern català capaç de governar i d’afrontar els problemes del país.
> LA RODA DE MOLÍ  PLA ENERGIAL’estratègia nuclear
Després de mesos de debat i desconcert, finalment, el govern de la Generalitat de Catalunya ha aprovat el Pla de l’Energia 2006-2015 amb l’objectiu de “crear una nova consciència de l’energia basada en l’increment de l’estalvi i l’eficiència, les energies renovables i la qualitat del subministrament”.
A aquesta declaració de principis s’hi afegeix, segons el Resum executiu del Pla “una estratègia gradual de tancament de les centrals aprofitant la disminució progressiva del pes de la producció nuclear (que passaria del 55,8% de la producció elèctrica el 2003 al 35,3% el 2015), amb la qual cosa es facilita el seu tancament”.
Un discurs antinuclear que queda bé en el Resum Executiu del Pla i que amaga la impossibilitat de renunciar a l’energia nuclear.
En la versió completa del Pla (307 pàgines) es presenten dos possibles escenaris de
 futur: l’escenari BASE i l’escenari IER que és l’objectiu final del Pla de l’Energia 2006-2015.En qualsevol dels dos escenaris plantejats al Pla, la producció nuclear bruta d’energia elèctrica es manté entre el 2010 i el 2015, i tan sols disminueix un 0,79% respecte a la producció real del 2003. A més, la nuclear continua sent la principal font de producció d’energia elèctrica a Catalunya l’any 2015. És cert que disminueix el pes relatiu de la producció nuclear d’electricitat, però no disminueix la producció absoluta (25.000 GW).
Per tant, el que es desprèn d’una lectura atenta del Pla de l’Energia 2006-2015 és que no podem renunciar ni ara ni el 2015 a més d’una tercera part de l’energia que consumim, que és i continuarà sent d’origen nuclear.
> UN COP D'ULL  Fent una pausa a les crítiques per la presència militar a l’Iraq, la premsa nord-americana que censura Bush es felicita pel desenvolupament del referèndum constitucional. “El que ja sabem i que no deixa d’impressionar-nos és que un gran nombre d’iraquians han desafiat les amenaces terroristes per decir el seu futur constitucional” raona l’editorial de The New York Times. Per la seva banda, The Washington Post també destaca que els deu milions de votants és una xifra superior a la dels que van votar a les eleccions de gener passat.Els tractadistes de la revista Droit Public ens alliçonen sobre les condicions que s’hauran de produir al resultat perquè la Constitució pugui tirar endavant. De manera que només cal esperar la proclamació dels resultats per veure si la voluntat majoritària –el sí està clar que guanya al conjunt del país– queda vetada per un vot negatiu a les zones de majoria sunnita.
Més enllà de la valoració electoral, cal destacar l’article que publica The Times. Les memòries de viatge de Simon Jenkins ens presenta una realitat diària a Bagdad allunyada de la por i de la imatge d’ocupació dels primers temps de presència nord-americana. Fa esment dels avenços però també dels comptes pendents, i d’aquesta suma i resta es desprèn que l’any vinent seria un bon moment perquè les tropes britàniques deixessin el país.
Anatol Lieven fa la crítica al London Review of Books del llibre “El nou militarisme americà: com els americans estan seduïts per la guerra” d’Andrew Bacevich i aprofita per extreure conseqüències de l’antimilitarisme del que participen combatents i antics soldats. D’aquí que distingeixi entre ser “antimilitarista” i ser “antimilitar”.
 La tempesta antiimperialista no decau amb el pas del temps. Que li diguin si no al primer ministre japonès, Junichiro Koizumi, que fidel a la seva tradició anual va visitar per cinquè cop el temple sintoista de Yasukuni. El motiu de la protesta? Allà estan enterrats catorze criminals de guerra japonesos juntament amb les cendres de dos milions de combatents a la Segona Guerra Mundial o les guerres colonials amb la Xina i Corea. The New York Times no fa sang, simplement fa una descripció dels fets i de les opinions, però l’Asahi Shimbun (llegir versió japonesa) es fa ressò de les crítiques que arriben dels veïns asiàtics que van patir l’expansionisme nipó.També, lògicament, el Diari del Poble xinés s’apunta al bombardeig reproduint la queixa presentada pel seus responsables diplomàtics.
La bronca és una servitud del poder que Koizumi assumeix de ple en uns dies on encara assaboreix la victòria parlamentària que acaba d’obtenir amb l’aprovació de la privatització de la Caixa Postal, la caixa d’estalvis més gran del món. Aquest litigi va ser el que el va obligar a dissoldre el parlament i convocar unes eleccions de les que en va sortir reforçat.
Mentrestant, la Xina celebra la gesta espacial assolida per la seva segona missió tripulada, la nau Shenzhou 6, objecte d’elogis a l’oficial Diari del Poble i a l’anglòfon China Daily. Entremig, el Japó, mitjançant el diari The Japan Times, constata la seva dependència tecnològica dels Estats Units i es planteja anar per lliure per poder llançar un home a la Lluna d’aquí a vint anys.
La promoció d’Angela Merkel fins a la cancelleria d’Alemanya en lloc de Schröder (veure Der Spiegel) i la consecució del seu primer govern –això fa que el Tagesspiegel parli d’“una Merkel que es divertirà”– fa que el setmanari francès l’Express obri un debat amb dones i amb una pregunta idèntica: “les dones, de jefes ho fan millor?” (Veure respostes 1, 2, 3, 4, 5)
La repetició i monotonia de les resolucions grandiloqüents emanades de cada cimera internacional, i en aquest cas les iberoamericanes com la que s’ha celebrat a Salamanca, comencen a crear esquerdes entre els propis participants. Va començar el
 president colombià, Alvaro Uribe, i s’hi ha afegit el diari El Tiempo, de Bogotà, que també parla de “turisme presidencial”. Les raons adduïdes són un cert allunyament de les inquietuds dels seus pobles i la difícil resolució de les desigualtats i del subdesenvolupament. En la mateixa línia, el Clarín, de Buenos Aires, adverteix que “les necessitats llatinoamericanes són tan urgents que les institucions a les que participen els països de la regió no es poden permetre el luxe d’una existència decorativa”.Cuba, en canvi, ho veu com un triomf seu davant els Estats Units. “La Cimera de Salamanca –diu el Granma, portaveu oficial del règim de Castro– ha estat una reafirmació de Cuba a l’espai iberoamericà i, entenent-ho, Iberoamèrica ha guanyat”.
Sense que sigui una preocupació mundial, la Cimera Iberoamericana també ha merescut alguns comentaris als Estats Units, que com se sap van intercedir per suavitzar la condemna de l’embargament a Cuba. L’enviada especial de The Washington Post a Salamanca es queda amb la dada que el 45% dels immigrants regularitzatrs són llatinoamericans.
I seguint amb la immigració, els incidents d’ordre públic, amb cost de vides humanes, produïts a la frontera hispanomarroquina de Melilla fa poques setmanes, alimenta el debat de si cal posar portes a la immigració o si s’han d’afavorir aquests fluxos humans que fugen de la misèria cap a una terra de promissió que no és cap Eldorado sinó la que veuen per les antenes parabòliques. Financial Times es fa ressò de la voluntat dels governs d’Espanya i del Marroc d’emprendre accions conjuntes, tema que estudia
 també el diari marroquí Libération. Però com que els que assalten la frontera o travessen l’estret amb pasteres no són únicament marroquins, sinó en la seva majoria subsaharians, és interessant de llegir la reflexió que sobre el tema publica la premsa d’aquells països emissors d’immigrants il·legals. Le Bénin aujourd’hui o Le Republicain (1, 2), de Mali, són exemples d’aquest anàlisi i fins a cert punt “mea culpa”.Un economista de l’autoritat de John Kenneth Galbraith és rescatat de les hemeroteques per Le Monde Diplomatique, que recull el seu article “L’art d’ignorar els pobres” publicat l’any 1985. En l’article Galbraith es manifesta en contra de la teoria passiva d’atribuir la misèria a un destí indescifrable contra el qual no es pot lluitar i que fa que els pobres, per exemple, siguin les víctimes principals fins i tot dels desastres naturals.
Mentre mig món es mor de gana, l’altra mig s’engreixa. I amb recursos públics, per exemple el sector agrícola, tant l’europeu comunitari com els dels Estats Units. És un graner de vots que ningú no vol perdre. L’Organització Mundial del Comerç assisteix a tenses negociacions sobre fins a quin percentatge estan disposats a cedir els Estats les seves subvencions al sector primari. Financial Times segueix puntualment les converses, com també el diari canadenc The Globe avalua l’empenta que suposarà per a l’economia del país la compra de 400.000 barrils diaris de petroli per part de la Xina, que diversifica els seus subministraments.
 “Pere el gran”. Així bateja The Times el seu compatriota Peter Mandelson, revestit de comissari europeu de Comerç pel seus plantejaments defensats a la cimera de Luxemburg de reduir els subsidis agrícoles que beneficien, molt per damunt de tots, França. I això, com recorda el diari londinenc, la mateixa setmana que feia dos-cents anys de la victòria a Trafalgar! Tampoc no falta morbo a la crònica del també britànic Financial Times: “és bo veure França com intenta desesperadament tallar-li les mans al negociador Peter Mandelson”. Però compte perquè aquestes victòries, com recorda l’influent diari econòmic, poden ser efímeres.El filòsof britànic John Gray respon les opcions més neoliberals del pensament i posa al mateix sac l’assagista americà Thomas Friedman i el fundador del socialisme, Karl Marx. Al seu article publicat a The New York Review of Books, Gray creu que “els neoliberals, com el mateix Friedman, han reprès els arguments més febles del pensament de Marx, bàsicament una tendència sistemàtica a subestimar els moviments nacionalistes i religiosos i una visió unidireccional de la història. Ells no han sabut assimilar el costat anarquista i autodestructor del capitalisme, que tant bé havia sabut percebre Marx”.
 Per acabar, una mica de cultura i de pensament. Com una mena de divertimento per a curiosos i d’infern per als vanitosos, la revista Foreign Policy elabora la seva llista del cent intel·lectuals “top”, els que marquen el pensament avui dia. Encara que hi hagin noms desconeguts per a nosaltres perquè procedeixen de països poc presents habitualment als “media”, val a dir que tots els que estan ho són, però possiblement hi ha llacunes. Per cert, ni un sol espanyol, però sí de llatinoamericans. I cap d’aquests encunyadors del que és políticament correcte que tant els agrada cobejar-se entre ells a l’Espanya intel·lectual i progre. Aixó, mentre la Unesco defensa la pluralitat i la diversitat cultural, actuació mereixedora d’un editorial a The Wall Street Journal, i quan el mateix país d’origen del premi Nobel de Literatura, l’anglès Harold Pinter, ha de recordar que rep el premi per la seva condició d’“anti-stablishment” (The Times) o d’activista contra els nord-americans. The Independent recorda al respecte el seu discurs crític “tortura i misèria en nom de la llibertat”.Veus de la Fundació
Thomas Schelling i Robert Aumann són els premis Nobel d’Economia d’aquest any. Tots dos comparteixen amb l’eminent professor Andreu Mas-Colell –per a qui John Kenneth Galbraith també reclama el prestigiós guardó, com recordava Fabià Estapé en un article a La Vanguardia que reproduíem al número 13 d’aquest butlletí– l’especialització en l’estudi de la teoria sobre els jocs d’estratègia que “podria descriure’s com l’intent de desenvolupar les implicacions per a les situacions interactives entre diversos subjectes d’un postulat abstracte de racionalitat sobre el comportament d’aquests”, segons explica el propi patró de la Fundació Catalunya Oberta (El País, dilluns).
 El mateix dia, a La Vanguardia, Xavier Sala i Martín es confessa: “no fumo, em molesta que es fumi al meu voltant i m’encanta viure a una ciutat, Nova York, en la qual puc sortir de nit i tornar a casa meva sense que la meva roba faci pudor de fum. Dit això, penso que la llei Antitabac recentment aprovada pel Congrés dels Diputats representa una perillosa limitació de la nostra llibertat”.I també dilluns, però a l’Avui, Joan Oliver parla de la qüestió, tot animant els catalans a “demostrar el nostre tradicional esperit emprenedor no pas mitjançant la protesta i el xivarri, sinó creant nous espais on els fumadors puguin reunir-se tranquil·lament per compartir el seu vici”.
S’estrena a les nostres pàgines el director d’aquest diari, Vicent Sanchis, tot parlant diumenge de les reaccions que, a Madrid, ha concitat el projecte d’Estatut del Parlament català. “La resposta dels dos grans partits espanyols ha estat, doncs, desmesurada i excessiva. Potser en el fons de la seva estratègia hi ha el convenciment que pegar fort i pegar dues vegades els pot donar un avantatge inicial irrebatible”.
I si Sanchis parla a nivell de partits, Marçal Sintes extrapola a El Mundo de diumenge i parla de contextos més amplis com són “l’ambient de Madrid i d’Espanya en general”
 que estan “bastant caldejats”. “De cop i volta, és com si a Madrid tothom s’hagués llevat magistrat del Tribunal Constitucional”.Jordi Barbeta (La Vanguardia, diumenge) recorda al PP que, “si segueix en els seus tretze difícilment podrà governar mai perquè, a banda de no trobar aliats, perdrà recolzaments on més els necessita, començant per Catalunya, seguint pel País Basc, i si es descuida se li trencarà el partit per Galícia, per Balears i per Andalusia”.
De la “Psicopatologia de la vida catalana” ens parla el text amb reminiscències freudianes de Joan Roy (El Punt, divendres) on pren la figura de Jordi Pujol per comparar-la no amb el pare (com, segons l’autor, faria Carod-Rovira), sinó amb el germà gran. “Ara, amb el nou Estatut la família sembla refeta, i Pujol ja no és responsable de cap dels acords concertats. El germà gran ja no compta”.
No esmenta en cap moment l’Estatut, però és fàcil endevinar perquè Anton Maria Espadaler (La Vanguardia, dissabte) confessa que “davant l’aparició de certa retòrica en determinades emissores i periòdics de la capital el meu grau d’estupefacció és el més semblant al del bon Pasqual”. I quedi clar que el nom només és una coincidència: no té res a veure amb el president; Pasqual és el protagonista d’una obra de Francesc Pujols que, en un moment donat, arriba a tal grau d’estupefacció que “ni li va quedar temps per a estupefactar-se”.
Ara sí, però, és Pasqual Maragall qui suscita l’atenció de Salvador Sostres, que defensa Maragall (Avui, dimarts) perquè li “sembla mot bé que si creu que ha de canviar el govern defensi la seva autoritat i miri d’imposar-la”.
Amb Maragall, Mohamed VI o l’aliança de civilitzacions “han produït efectes inevitables de xoc. Ara estem en fase de veure si funcionen els amortiguadors” indica Valentí Puig (ABC, dimarts), després de començar comentant que “el sistema democràtic no és una teràpia ni té plasticitat infinita, com a vegades sembla suposar Rodríguez Zapatero”.
 L’economia familiar centra l’article de Ramon Tremosa de dijous (Avui) que assenyala que “el consum de les famílies està sent en els darrers anys el motor de creixement econòmic català, empès per un conjunt de factors que l’impulsen a l’alça”.El Grup Hayek ha impulsat la Primera Jornada Generacional d’Economia, celebrada dimecres dia 12, i que ha tingut un ample ressò (La Vanguardia, Expansión, dijous) a la premsa. Francesc Puigpelat (Avui, dijous) en parla i elogia les paraules del conseller de Comerç, Turisme i Consum, Josep Huguet, en la inauguració de l’acte, quan va comparar la Jornada amb l’Assemblea de Catalunya de la dècada dels setanta. “La comparació –diu Puigpelat– és suggerent: de l’Assemblea de Catalunya en van sortir les elits que, en diferents àmbits o partits, van manar en aquest país durant dues dècades”.
Des dels Estats Units Diana Negre apunta a l’Actual certes dosis de pessimisme per aquell país: “Ara que han tornat de vacances i que les notícies de tempestes i huracans als EUA van quedant enrere, els inversors nord-americans es tornen a concentrar en el dia a dia dels mercats i troben la situació poc satisfactòria”.
I fem també esment de les paraules de Baltasar Porcel, que diumenge a La Vanguardia fa una declaració de principis arran de les paraules pronunciades en ser-li atorgat el Premi de Periodisme de la Fundació Catalunya Oberta en l’edició d’aquest any: “es tractava de l’expressió a viva veu d’unes conviccions, concordes amb l’estat d’ànim del moment, malhumorat o jocós. Tanmateix, això sí: són fruit de la meva vida dedicada a la literatura catalana, parlo com un creador d’aquesta literatura, amb ple dret, no com a mer comentarista. I crec que els meus lectors ho saben”.
EL JOC D’ANDREU MAS-COLELL
Al principi de les Veus de la Fundació, fem esment de l’article que Andreu Mas-Colell ha dedicat a “Els jocs de Schelling i Aumann”, en homenatge als dos recents Nobels d’Economia, Thomas Scheling i Robert Auman, i que va ser publicat pel diari El País. L’article acaba amb una proposta en forma de joc del catedràtric d’Economia i membre d’aquesta Fundació que us proposem com a repte per a resoldre:
Un deutor en bancarrota deu a tres acreedors les quantitats de 100, 200 i 300, respectivament. El deutor només disposa de 100. Com ha de repartir-se aquesta quantitat entre els acreedors? Segons la font talmúdica –en aquest punt, aclarim que la font d’inspiració de la proposta de Mas-Colell és un article d’Aumann basat en un joc plantejat pel Talmud (llibre que resum les veritats de la doctrina jueva) fa dos mil anys– cadascú s’endurà un terç. I si el deutor disposés de 200? En aquest cas, diu el Talmud, l’acreedor a qui es deu 100 s’endurà 50 i els altres dos 75 cadascú. I si la quantitat fos 300? Llavors, la repartició seria proporcional al deute (50, 100 i 150, respectivament). Tot sembla molt arbitrari, però de fet respon a una lògica evident. Pot vostè determinar la regla? En particular, com seria la repartició si la quantitat fos 280?
Un cop creieu que teniu la resposta, us convidem a que ens la remetéssiu al correu fund@catalunyaoberta.net. La setmana vinent, comentarem les respostes.
Mirador
VELES E VENTS
 Veles e Vents ha estat el títol de les jornades de la cultura catalana que s’han celebrat del 7 al 15 d’octubre a la ciutat de Nàpols. L’antiga Partenope després denominada Neapolis pels grecs, una de les ciutats amb més cultura, història i art d’Europa, ha vist com la cultura catalana ha desembarcat amb un dens i atractiu programa d’activitats que han anat des d’un vessant lúdic i artístic fins a un acadèmic.La ciutat de Nàpols i el seu regne va ser conquerit per Alfons el Magnànim el 1442, després de llargues campanyes que van començar quasi vint anys abans. Amb aquest fet el regne de Nàpols va quedar incorporat al que avui denominem Corona d’Aragó. És ben cert que sense la col·laboració o la complicitat d’una gran part dels barons napolitans, Alfons el Magnànim no hagués pogut desplaçar del poder els Anjou, que des de la segona meitat del segle xiii van dominar aquell regne.
L’ambició del programa i els esforços, tant econòmics com organitzatius, realitzats per l’Institut Ramon Llull no s’han vist recompensats per part dels napolitans, ja que molts dels actes organitzats, sobretot en el programa acadèmic van comptar amb molt poca assistència de públic, en algun cas no més de dos o quatre persones. Potser les conferències donades dins el marc de les relacions de Catalunya i Nàpols a la Baixa Edat Mitjana van ser dels més concorreguts, degut a la bona sintonia que tenen els professors que van intervenir per part catalana amb els seus corresponents a Nàpols i, molt especialment, a l’amabilitat i senzillesa del professor Mario del Treppo, a qui es va dedicar aquell acte.
La Generalitat de Catalunya i l’Institut Ramon Llull amb la seva encomiable voluntat de promocionar la llegua, la cultura i la literatura catalana a l’exterior, potser haurien de valorar l’esforç realitzat i els minsos beneficis obtinguts d’acord amb el cost econòmic d’aquesta operació.
Les universitats catalanes i moltes altres institucions des de fa molt temps tenen lligams culturals i històrics amb les institucions napolitanes equivalents, que aquesta vegada s’han vist menystingudes o simplement ignorades pels organitzadors, segurament per desconeixement de la situació real, més que per alguna altra circumstància.
Nàpols com a ciutat vella, mediterrània i amb molta saviesa popular, que ha vist al llarg de la seva història personatges com Giambattista Vico i Benedetto Croce, entre d’altres, ha restat una mica indiferent o potser ens ha vist com uns nous conqueridors, en aquest cas sense la flota ni l’exèrcit que portava Alfons el Magnànim.
JOHN STUART MILL I EL WHISKY
 La relectura dels clàssics del liberalisme és sempre recomanable: ens obliga a contemplar el nostre món des d’una perspectiva indiscutiblement imparcial (els morts tenen pocs interessos creats i nul·les expectatives de millorar). Els teòrics actuals poden ser extraordinàriament interessants, sens dubte, però acostumen a capficar-se en tot un seguit de matisos escolàstics i de precisions acadèmiques que sovint foragiten possibles lectors. A més a més, estan cada cop més infectats pel virus letal de la correcció política, amb notables excepcions que cal subratllar (sense anar gaire lluny, per cert: l’amic Xavier Sala i Martín n’és un bon exemple).John Stuart Mill és l’autor d’un dels clàssics essencials del pensament liberal: On Liberty (1859). És una obra que convé revisitar. Jo ho vaig fer fa poc i, òbviament, hi vaig trobar coses que m’havien passat desapercebudes en lectures anteriors. Com tota lectura o relectura, la meva estava condicionada per la immediatesa de l’actualitat. Arreu d’Europa hi ha una veritable croada contra el consum de tabac i d’alcohol. En abstracte, em sembla bé que l’Estat es preocupi, respectivament, pels pulmons i pel fetge dels seus ciutadans. En la pràctica, però, em neguiteja la neuròtica minuciositat amb què aquest noble objectiu es vol dur a terme. És la típica legislació que a còpia de voler ser extremament rigorosa acaba esdevenint ineficaç. A més a més, com és habitual en aquests assumptes, desconfia del sentit comú de les persones, de la seva capacitat de decidir lliurement i racionalment.
A On Liberty, John Stuart Mill parla d’aquestes coses. Actualment les seves observacions serien motiu d’escàndol o d’estupefacció. A mi –què hi farem– em continuen semblant assenyadíssimes. “El dret de la societat de protegir-se contra el crim per mitjà de precaucions anteriors a aquest suggereix –segons Mill– òbvies limitacions a la màxima segons la qual la mala conducta no pot ser objecte de prevenció o càstig. L’embriaguesa, per exemple, no és ordinàriament objecte de la prevenció legislativa; però seria legítim que una persona que hagués protagonitzat episodis de violència degut als efectes de l’alcohol tingués una restricció legal, especial i personal en relació a la beguda”.
No els sembla una bona manera de conjugar la necessària responsabilitat col·lectiva amb la irrenunciable llibertat individual? Una “restricció legal, especial i personal” és justament el que s’ha fet amb el carnet de conduir per punts, un mètode eficaç i funcional en tots els llocs on ha estat aplicat. Les primmirades restriccions respecte del consum de tabac i alcohol, en canvi, parteixen de la base que tothom fuma i beu de la mateixa manera. I no és així. Reconeixem que hi ha bàrbars que després d’ingerir un beuratge de garrafa es tornen violents, es pixen pel carrer o condueixen com bojos. Però també existim gent civilitzada que després d’assaborir la dolçor acreditada d’un Sauternes, posem per cas, ens dóna per parlar de la música de Bach o de la lírica provençal amb un Davidoff a la mà. El millor de la cultura occidental s’ha gestat “a la flama del vi”. Un respecte.
> ENLLAÇOS RECOMANATS
La web que avui portem s’autodefineix com la pàgina de referència del liberalisme israelià clàssic i està dedicada al líder sionista Zeev Jabotinsky (1880-1940), un periodista rus que demanava solucions equitatives per als pobles israelià i palestí i que proclamava que tots dos països podien compartir el mateix territori amb governs autònoms respectant el modus vivendi i els costums de cadascú.
Si bé és pot dir que el leitmotiv principal d’aquesta pàgina és l’anàlisi de la qüestió sionista des de diversos punts de vista, també cal remarcar que conté aspectes relacionats amb altres qüestions. Per exemple, conté un “botó”, força atípic en un perfil de pàgina web com el que aquí es presenta, que obre un capítol dedicat a la física.
A banda de les opcions abans esmentades, com és lògic, la pàgina conté articles d’anàlisi econòmica des del punt de vista liberal, que aborden qüestions com la controvèrsia entre keynesianisme i monetarisme o altres aspectes relacionats amb la macroeconomia: des de les idees que al voltant van sorgir al segle XVIII fins als nostres dies. La pàgina també es pot consultar en castellà.
|
Copyright © 2005 Fundació Catalunya Oberta