El Butlletí nº 23SUMARI
|
El Butlletí NUM. 23 * Dijous, 13 d'octubre de 2005
> PORTADA Espanya ha de dur a terme una política d’immigració sense concessions La Fundació Catalunya Oberta publicarà properament una Enquesta a Persones Informades de Catalunya on queda ben palès que la majoria opina que els immigrants han de conèixer i acceptar les nostres lleis.
Per això, Espanya s’ha de plantejar una política d’immigració ben definida i coordinada amb la Unió Europea. El govern Zapatero se n’ha sortit prou bé amb la qüestió de la regularització, però ara ve el més difícil: cal aplicar una política ferma que faci que els immigrants arribin en una situació de plena legalitat i limitar la immigració, un problema greu per a Espanya, però encara més per a Catalunya, principal focus receptor d’immigrants. Cal fer una política realista i sense demagògies.
> EDITORIAL LA IMMIGRACIÓ SENSE DEMAGÒGIES
 Aquests darrers dies la problemàtica de la immigració ha saltat novament al primer pla de l’actualitat arran dels tràgics incidents de Ceuta i Melilla, uns incidents que posen en relleu un cop més la necessitat que Espanya tingui una política d’immigració clara i que aquesta estigui coordinada amb la dels altres països de la Unió Europea.Des de la seva arribada al poder, el govern de Rodríguez Zapatero ha dut a terme la regularització d’immigrants més important de tota la història i, malgrat la complexitat del tema, se n’ha sortit prou bé. En el fons, aquesta era la part fàcil. La part difícil arriba ara quan, ja sense cap excusa sobre les herències del passat, cal iniciar una nova etapa on s’apliqui amb claredat i fermesa una política migratòria que ha de permetre que tots els immigrants que arribin ho facin en una situació de plena legalitat, una situació que obligui a respectar tots els seus drets, però que els obligui també a complir tots els seus deures. Això només serà possible si es limita l’entrada de nous immigrants i si es demostra que es combat amb fermesa la immigració il·legal.
Aquesta és la fase en què ara estem, una fase en què cal aplicar polítiques que xoquen frontalment amb les idees sobre el tema difoses pels mateixos socialistes quan eren a l’oposició. Ja no es tracta de demanar demagògicament “papers per a tothom”, es tracta de posar ordre en un fenomen que si continua creixent de manera descontrolada pot posar en perill la convivència i el futur econòmic d’Espanya i, de manera molt especial, el de Catalunya que segueix sent el principal nucli receptor d’immigració a tot l’Estat.
En l’Enquesta a Persones Informades de Catalunya que la Fundació Catalunya Oberta publicarà properament, es posa en relleu que només una petita minoria, el 9,9% per cent, creu que s’hauria de permetre l’entrada de tots els treballadors immigrants sense cap obstacle i que una amplíssima majoria, el 98,9%, opina que els immigrants han de conèixer i acceptar les nostres lleis. Aquest és el repte a què ha de fer front el govern espanyol. Definir i aplicar una nova política migratòria realista, sense la demagògia de quan eren a l’oposició.
> LA RODA DE MOLÍ  ENQUESTES INÚTILSFes el que jo digui, però no el que jo faci
El departament de Comerç, Turisme i Consum de la Generalitat de Catalunya acaba de presentar un estudi sobre “Consum responsable i endeutament de les famílies a Catalunya” encarregat per l’Agència Catalana del Consum (ACC) amb l’objectiu de conèixer la situació de les famílies catalanes per arribar a final de mes, la seva capacitat d’estalvi i les seves despeses fixes més importants.
Segons el comunicat de premsa “aquest estudi servirà d’eina de treball de la 1ª Jornada de Consum Sostenible i Responsable a Catalunya, organitzada per l’Agència Catalana del Consum i que se celebrarà el proper 13 d’octubre”.
Les principals conclusions de l’estudi han estat que “el 58% de les famílies catalanes té dificultats per arribar a finals de mes i el 62% de la població opina que és un mal moment per fer compres importants”.
Per arribar a aquestes conclusions no calia destinar recursos públics a l’elaboració d’un estudi sobre la despesa de les llars catalanes, ja que l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat) fa anys que elabora unes estadístiques on recullen les mateixes dades que el departament de Comerç pretén analitzar amb la nova enquesta.
Les estadístiques de l’Idescat del primer trimestre de 2005 indiquen que la despesa trimestral mitjana de la llar és de 2.179,99 euros corrents, el 51,88% de les llars no estalvien o hi dediquen poc, el
 83,36% de les llars opina que és un moment inadequat o poc adequat per fer compres importants, i el 53,34% de les llars tenen dificultats per arribar a final de mes.A la vista de les dades de la seva innecessària enquesta, el conseller Huguet adverteix als ciutadans que “cal planificar les despeses i no estirar més el braç que la màniga”. D’acord, conseller, gràcies per donar-nos consells tan savis però convindria que vostè també fes un esforç per “planificar les despeses” i no encarregués enquestes que ja existeixen.
No ens faci combregar amb rodes de molí, benvolgut conseller Huguet!
> UN COP D'ULL  Les comparacions són odioses, però ha calgut que Angela Merkel fos nominada per cancellera d’Alemanya perquè de seguida es disparessin les comparacions. Les més dures recorden Margaret Thatcher, les més toves –“Miss Alemanya” (Bild Zeitung), o “és una nena” (Die Tageszeitung)– darrera la suposada simpatia del titular amaguen un cert menyspreu. Una dona a la cancelleria, on s’ha vist! I és que se la veia com la nena mimada de Kohl incapaç de pensar per si mateixa i ara resulta que és capaç de descavalcar Schröder, primer guanyant-li –encara que de poc– les eleccions i després a la dura taula de negociació.Serà la reedició d’una grossen koalitionen 38 anys després d’una experiència d’aquest tipus. La premsa alemanya, com és lògic, celebra que per fi hi hagi acord tot i que
 aquesta cohabitació no serà fàcil. Die Welt incideix en el perill que no hi hagi una veritable oposició, tot i que es donen les condicions perquè Alemanya es reformi: “els dos grans partits estan condemnats a l’èxit” perquè tant un partit com l’altre tenien la política de reformes dins la seva agenda. El sensacionalista Bild Zeitung radiografia, hora a hora, les hores dramàtiques de la negociació final fins que Merkel va sortir investida cancellera.Malgrat la urgència del tancament d’edició, el setmanari Der Spiegel recull els detalls dels últims dies abans d’assolir l’acord entre els dos grans partits, mentre que la premsa nord-americana més influent –The Washington Post, The New York Times i USA Today– dedica les seves informacions més aviat a presentar qui és Merkel i què pot representar per a Alemanya i les relacions transatlàntiques. Com diu USA Today “Alemanya troba el seu líder”. Recordem que el posicionament antibèl·lic del líder socialdemòcrata situava Merkel com la interlocutora preferida a l’actual administració dels Estats Units.
Però el desencallament per poder formar govern ara i que Merkel governi d’aquí a un mes aproximadament no fa oblidar altres qüestions domèstiques pels alemanys. Per exemple, i aquest és un debat oportú en plena negociació sobre la integració de
 Turquia a la Unió Europea, quin paper han jugat els ciutadans alemanys d’origen turc i si realment constitueixen un lobby capaç de determinar el resultat. Die Tageszeitung analitza el fenomen amb un diputat democratacristià que conclou que, contràriament al que sempre es diu, la majoria dels votants d’aquesta cultura han votat a favor de la CDU-CSU.No abandonem Turquia, que donarà per parlar durant un temps, almenys mentre es redreci la qüestió de si ha d’entrar o no a les institucions europees. Eric le Boucher recorda a Le Monde el procés obert a Barcelona l’any 1995 sobre el diàleg mediterrani i aposta no solament per l’obertura a Turquia sinó també al conjunt del Magrib.
Les taules amb què han quedat dos candidats del centredreta a la primera volta de les eleccions poloneses, que s’hauran de decidir al segon round, du el diari alemany Neue Zürcher Zeitung a simplificar que la joventut de Polònia està còmoda a Europa dins un “estil europeu virtual”, que li permet viatjar, consumir i que acaricia poder disposar un dia de l’euro i a la que no li interessa gens la política, per això només va votar menys del 40% de l’electorat.
L’editorial de The Times aposta fermament pel futur del líder conservador britànic Michael Howard, de qui destaca especialment le seves dots de persuasió. Itàlia, mentrestant, es troba en campanya electoral permanent. Una gran concentració de la
 Unione contra Berlusconi fa que Prodi l’acusi d’incompetent per haver humiliat Itàlia, fet que mereix un ampli desplegament del Corriere della Sera, malgrat tot proper a Il cavaliere. Al mateix diari milanès, Sabino Cassene defensa el vot proporcional pur encara que doni un parlament molt fraccionat, i no el que pretén el govern actual, com una forma d’evitar el bonapartisme.El drama dels immigrants subsaharians que volen saltar la tanca del Marroc a Melilla, “municipi d’Europa”, per poder-se trobar ja en territori comunitari és objecte d’anàlisi als països de l’àrea més afectats pel problema social i humanitari, desvetllat quan ha trascendit que les autoritats marroquines els abandonen a la seva sort en ple desert. Tot i la censura imperant, Aujourd’hui le Maroc detecta errors a la política del seu país, en comparació amb la imatge que Espanya projecta als socis europeus en matèria d’immigració. El tunisenc La Tribune, d’altra banda, reclama un acord global del Magrib amb la UE com a solució al problema.
Però la immigració massiva i les fronteres terrestres o marítimes que es violenten no és un fet exclusiu de la ciutat espanyola nord-africana. També a Itàlia viuen de fa temps el drama dels vaixells amb refugiats desesperats per la llarga travessia. El Corriere della Sera es fa ressò de l’últim desembarcament massiu –300 en només 24 hores– i també de la polèmica encetada per un reportatge de la revista Espresso sobre les condicions del centre d’acollida on els atenen.
La OCDE torna a manifestar-se a favor de retardar l’edat de jubilació i això serà el que debatrà la setmana vinent a Brussel·les. Els lectors disposen d’un resum d’aquestes pretensions. De moment, salten a la vista diversos fets: a Espanya, només treballa la meitat de la població entre 50 i 64 anys i la incidència de la prejubilació encara és més evident si la comparem amb els 74 anys en què es retiren a Mèxic o amb Corea i el Japó, on treballen com a mínim fins els 69. I estem parlant de la mitjana!
 Que la condició de país productor de petroli atorga poder i influència en són testimonis potències del tipus els Estats Units. Però que els productors teòricament pobres també guanyen capacitat de decisió i d’iniciativa política i no sempre per aixecar el nivell de vida dels seus ciutadans en parla l’USA Today. Segons aquest diari, països com Veneçuela, Iran o Rússia fan servir l’or negre com a mercaderia de poder regional. Demostra amb xifres el que fan Chávez o Putin per guanyar-se el favor dels veïns.També Kommersant expressa la inquietud de Polònia i les repúbliques bàltiques per l’acord petrolífer entre Rússia i Alemanya. Com sol passar en aquests casos, el contenciós és sobre per on han de passar els oleoductes, si per casa, cosa que vol dir cobrar peatge, o si per casa del país veí, amb la qual cosa no veiem ni un duro.
No podem deixar de parlar de la Xina, perquè a més aquesta setmana aporta novetats. El professor Mas Colell ja advertia en un article a El Temps reproduit a aquest Butlletí que malgrat els avenços de Xina no cal deixar de banda que encara te grans mancances en matèria de llibertats, amb partit únic, etc. De manera que la reunió del presidium del partit –comunista, no ho oblidem– aporta, segons Le Figaro, divergències entre els sectors reformista i ortodox sobre el nivell de capitalisme que ha d’assolir la “febre econòmica” a què s’ha sotmès el gegant asiàtic. Un país capaç de generar un excedent comercial de 100.000 milions de dòlars en un any. De moment, però, l’històric i maoista pla quinquenal canviarà de nom. Això mentre augmenta, encara que amb timidesa, la penetració de la banca estrangera, dades que ens aporta el governamental Diari del Poble. New Statesman a “USA (made in China)” fa una incursió en l’aparell industrial xinès i en els béns de consum que es compren als Estats Units i determina, de fet ja ho sabíem, que darrere moltes marques nord-americanes hi ha la mà d’obra asiàtica. Ni el luxós i exclusiu Cadillac se’n salva!
A tot això, el britànic The Guardian (1) denuncia les tortures patides per l’opositor Lu
 Banglie, trobat ferit i abandonat a molts quilòmetres de casa seva. Es tracta d’un jove agricultor seguidor de Gandhi (2), originari de la província de Hubei, que exterioritza i lidera la revolta camperola (3) contra un Estat –comunista, recordem– que prima l’emigració cap a les grans urbs i els pols de desenvolupament que donen feina a l’immens aparell industrial que inunda de productes Occident. Les pròpies autoritats reconeixen una xifra de 74.000 incidents (4) l’any passat, on haurien participat 3,6 milions de persones.The Economist dedica el tema de portada al ressorgiment del Japó, que ha ratificat la confiança en el primer ministre Koizumi per la seva política que ha fet tornar la confiança econòmica i la prosperitat a l’imperi nipó, a més de la reputació internacional.
Brasil ha estat un exemple d’Estat que creu cegament en un líder carismàtic que netejarà el país de corruptes i el Partitr dels Treballadors de Lula ha acabat atrapat en els mateixos errors dels seus predecessors que no es presentaven com honestos i defensors dels més humils. Per això el partit es sotmet a un procés intern de lideratge per mirar de salvar els mobles a les eleccions de l’any vinent. Larry Rohter fa un anàlisi a The New York Times. Des de més a prop de la realitat, el setmanari brasiler Veja atribueix a les males pràctiques del màrqueting polític aquesta temptació dels polítics de parar la mà a les sucoses i interessades caixes negres de les empreses.
El darrer discurs de Bush invocant el dimoni Bin Laden com a argument sempitern de la
 lluita encetada contra el mal fa somriure més d’un mitjà. L’International Herald Tribune ironitza que Bush sembla que encara viu al 2001, quan van succeir els atemptats i, des d’Europa, el Financial Times esmenta la invocació al mandat de Déu per fer el que fa en benefici de la pau al món.I mentre Bush parla al poble tres cops en una setmana, els seus coreligionaris republicans estan espantats davant les eleccions de mid term de l’any vinent, segons The Washington Post. Hi ha congressistes que no tenen clar tornar-se a presentar per por a la derrota i alguns districtes als que els hi costa trobar candidats.
Veus de la Fundació
 El flamant Premi Periodístic de la Fundació Catalunya Oberta, Baltasar Porcel, va parlar en el seu discurs de la seva pàtria: la seva literatura. Salvador Sostres (Avui, divendres) glossa el seu discurs i acaba rendint-se admirat a l’escriptor d’Andratx: “quan els anys passin Porcel s’estudiarà a les universitats i a la Regàs no la trobarem ni saldada”.A El País, dilluns, Ramon Tremosa parla de “Solidaritat contra creixement” i recorda que “el PIB i la renda disponible per càpita i la productivitat per ocupat durant els últims anys estan estancats a Catalunya”. Més endavant afegeix que “els defensors de l’statu quo insisteixen repetidament en la idea d’igualtat. Cal distingir entre la desitjable igualtat d’oportunitats i la perversa igualtat de resultats”.
Jordi Barbeta (La Vanguardia, diumenge) assegura que “el que li resta credibilitat a la proposta catalana són les reiteracions, les repeticions i un evident afany de colar cert ideari pretesament progressista perquè cadascú pugui reivindicar la seva històrica aportació a la norma fonamental catalana”.
Al personatge d’Eduard Soto, el Neng, recorre Francesc Puigpelat, que fa un reportatge a l’Avui de diumenge amb la finalitat d’explicar-nos quina visió té sobre l’Estatut aquest perfil de jovent que s’assembla a la coneguda paròdia. Els resultats no per esperats són menys desencoratjadors: passen. Per exemple, a un entrevistat, Puigpelat li pregunta: “Saps que s’acaba d’aprovar el nou Estatut de Catalunya? ¿Un Estatuto? Pues no lo sabía”, respon l’interlocutor. A un altre, a la mateixa pregunta obté per resposta “No. Ni ho sé ni m’importa”. Això per no parlar dels que li donen “respostes hostils, indiferents o despectives”... en definitiva, nengs.
 El PP i els seus acòlits són, per a Marçal Sintes (El Mundo, diumenge), “Uns patriotes molt rars” quan atien el seu anticatalanisme després de predicar la unitat i la convivència. La teoria de Sintes és que “l’espanyolisme tribal està convençudíssim d’allò que amb tant de fervor nega, és a dir que Catalunya és diferent, i creu que, precisament per això, cal sotmetre-la”.I també és dintre l’Estatut el tema que aborda Natàlia Molero a l’Actual. “Laïcitat o religió?” es pregunta i ella mateixa es respón: “pensar que la laïcitat és un valor democràtic i la religió no, vulnera el principi de la llibertat”.
Els immigrants que han aconseguit saltar la tanca de Melilla inspiren Ferran Sáez (Avui, dimarts) per un article en què observa que “no som davant d’un fet puntual, sinó d’un procés migratori massiu que no es pot frenar amb filats de punxes ni amb cap altra barrera per l’estil”.
Més enllà de les nostres fronteres, Valentí Popescu ens parla a l’Actual de les sorprenents raons d’Àustria per oposar-se a l’entrada de Turquia a la Unió Europea. “L’explicació de la conducta austríaca –diu l’articulista– s’ha de buscar en el seu passat: el de l’imperi. I és que la constel·lació de poders sorgida arreu del món, sobretot a Europa, després de la caiguda de la Unió Soviètica ha temptat els dirigents austríacs a assumir un gran protagonisme polític a l’est d’Europa”.
També parla de Turquía Valentí Puig (ABC, divendres) i, alhora, d’Europa en general: “Grans coalicions, models cosmopolites, secessionismes, fronteres assaltades per la massa migratòria: Europa segurament no correspondrà a cap motllo conegut”.
Joan Roy (Actual) aprofundeix en el conflicte del Pròxim Orient i explica com les provocacions de Hamàs cap a Israel poden posar en perill el full de ruta de Sharon, qui “desconnectant Israel de Gaza va voler evidenciar davant la comunitat internacional l’alt grau de desori i corrupció que presidia la vida de la comunitat palestina, formalment representada per l’ANP (...) però materialment dirigida pels islamistes de Hamàs i la Jihad”.
Diana Negre, diumenge a l’Avui, ens fa avinent el mal moment que passa el president dels Estats Units, George W. Bush, “amb un índex de suport a la seva gestió al capdavant del país de tan sols el 37% d’aprovació”.
No li pinten gaire millor les coses a Silvio Berlusconi, pel que explica a El Periódico Roger Jiménez. I és que “molts es pregunten, dins i fora d’Itàlia, el perquè de l’aclaparadora victòria de Berlusconi fa quatre anys i què el va conduir a presidir el govern més longeu des de la segona guerra mundial”. Per cert, El Mundo, divendres fa una àmplia ressenya del llibre de Roger Jiménez, recentment publicat, sobre el primer ministre italià Imperio Berlusconi. Cómo secuestrar un país.
 Joan Oliver (Dossier Econòmic) explica la davallada dels vehicles 4x4 als Estats Units i assegura que “no cal ser gaire llest per entendre que, darrere aquest canvi de tendència, hi ha la reacció dels consumidors nord-americans a l’increment constant del preu de la benzina”.La nota cultural la posa Anton Maria Espadaler (La Vanguardia, dissabte) que ens glossa l’escultor Manel Álvarez. Però del seu article ens quedem amb l’evocació que fa d’una sentència de Michelangelo Buonarroti sobre l’escultura: “la veritable escultura és la que es fa a còpia de treure i no d’afegir”.
Mirador
SER LIBERAL
 Ser liberal no vol dir el mateix que ser conservador, en termes generals. Per més que alguns voldrien posar-ho tot al mateix sac. Però “ja va sent hora d´acabar amb la demagògia i amb el terrorisme intel.lectual que han pervertit el sentit del mot `liberal´”-ha escrit Louis Michel, el comissari europeu de Desenvolupament i Ajut Humanitari-. “Liberal ve de llibertat. Liberalisme no és en absolut sinònim de capitalisme desbocat ni d´individualisme sense fre. Liberal no s´oposa pas a social, ben al contrari. Tampoc no vol dir menys Estat, sinó millor Estat. La despesa pública ha de ser creadora de llibertat responsable. L´error consistiria a caure en una falsa solidaritat que derivés en assistencialisme i que desmotivés.
La veritable disjuntiva política ja no resideix actualment entre la dreta i l´esquerra: es troba entre conservadurisme i liberalisme, entre atavisme i modernitat, entre dinamisme i passivitat. Davant la temptació d´un replegament nacional conservador o d´una globalització salvatge, el model liberal representa l´equilibri entre una dinàmica de creixement i una redistribució equitativa de la riquesa.”
El liberalisme és una actitud, una confiança en les pròpies capacitats, una predisposició a millorar pas a pas, assajant i corregint errors. És un marc de seguretats que comença en el propi individu, en el ciutadà que necessita, per poder-se desenvolupar, d´un seguit de condicions ambientals que no sempre es donen, històricament: el respecte a la propietat privada (que no és pas incompatible amb l´existència de parcel.les de propietat pública), unes determinades garanties jurídiques (el reconeixement de la llibertat de consciència, de la llibertat d´expressió, reunió, associació, etc.).
El liberalisme creu en el mercat i en l´àgora, en el diàleg i en el pacte, en la força de la pròpia determinació. Les societats més impregnades de liberalisme són les més evolucionades humanísticament, científicament i tecnològicament. Però el que és fonamental per a la consolidació d´una “societat oberta” és mantenir una concepció de l´ésser humà com a un ésser autònom i, alhora imperfecte i perfeccionable, capaç d´evolucionar aprenent dels propis errors.
Liberalisme i totalitarisme són termes antagònics. El liberalisme, per desenvolupar-se, necessita un marc pactat de llibertats. I persones adultes que se sàpiguen fer responsables de les seves pròpies accions. Perquè no hi ha llibertat sense responsabilitat. Però ningú no neix liberal: a ser liberal se n´aprén. El liberalisme, a desgrat del que en diguin els dogmàtics de tota casta, és un gran guany de la civilització.
UNA OPORTUNITAT HISTÒRICA
 El nou Estatut ha tornat a posar en cartell una antiga i tediosa comèdia espanyola que fa més cent anys que es repeteix i que demostra que si el fet biològic no anés complint la seva missió amb els homes, llavors seria la història l’encarregada de matar-nos a tots d’avorriment. Sort que la naturalesa no ens deixa temps per aprofundir en les nostres frustracions i ruqueries! Sort, perquè sinó n’hi hauria per desesperar-se! Jo, per exemple, voldria saber quina cara farien el doctor Robert o Prat de la Riba si poguessin treure el cap fora la tomba per llegir els titulars polítics que els diaris porten aquests dies: “Cony! Sí que passa lentament, el temps, a l’altre món!”, s’exclamarien; no es creurien que han passat cent anys. Perquè el guió que els va tocar representar és ben bé el mateix: Catalunya presenta, després d’un díficil procés de consens interior, una proposta unitària i moderada per millorar l’encaix amb l’Estat; Castella s’esquinça les vestidures, crida, insulta, amenaça, gesticula, i movilitza, en nom d’Espanya, totes les regions contra Catalunya; aquí, passat el primer moment d’estupor, ens tremolen les cames, després el país es divideix entre tolerants i radicals, i finalment acabem empassant-nos una sopa freda i aigualida que, a curt o mitjà termini, ens produeix tota mena d’indigestions.
Parlar del lerrouxisme, de la setmana tràgica, de la vaga de la Canadenca, del pistolerisme, de Primo de Rivera, del 6 d’octubre, del 18 de juliol, del franquisme i de Tejero, és, en gran part, parlar de processos autonòmics frustrats o molt aigualits per les corts espanyoles. És parlar de la desigual lluita entre Castella i Catalunya per l’hegemonia d’Espanya. Cada vegada que des de Catalunya s’ha intentat remodelar l’estat, Castella s’hi ha oposat activant tot els ressorts de la demagògia i si ha calgut de la força i ens ha fet pagar els plats trencats del conflicte. En política, els castellans ens han acabat donant la raó en gairebé tot, però sempre a destemps i mai sense abans de llançar-nos damunt l’exèrcit o la immigració. Ha sigut el preu que el país ha pagat per portar el pes no només de l’economia espanyola sinó també el de l’evolució política cap a formes democràtiques i civilitzades.
Seria bo que els polítics catalans ho tinguessin present, tot això; que vagin a l’hemeroteca. Els diaris vells els convenceran, si no ho estan prou, que tenen raó. En treuran moral i arguments per deixar en evidència aquests cridaires que falsejen i menyspreen el catalanisme ignorant que, políticament, li deuen el privilegi de no anar encara a quatre grapes. I, sobretot: que tinguin present que aquesta vegada el catalanisme té un aventatge important de qual ningú no parla. I és aquest: per primera vegada Madrid no compta, per acompanyar la seva verbologia, amb dues armes que encara el 1979 li feien un gran servei: l’una, és la possibilitat d’atiar el conflicte social dins de Catalunya: l’altra, és el prestigi de la força bruta i l’efecte dissuassiu que, històricament, ha tingut la remor de sabres.
En aquest sentit, la discussió del nou projecte d’Estatut sí que és una oportunitat històrica. Per primer cop, cada sortida de to que vingui de Madrid anirà a favor del catalanisme, si el catalanisme es manté ferm i unit i sap afinar bé els arguments. Perquè en les negociacions dels pròxims mesos tant o més important que l’estatut (que si no ve aquesta legislatura, vindrà la següent) serà la imatge que donin davant de l’opinió pública el catalanisme i l’espanyolisme. En resum, vull dir que ja hi ha no hi ha excuses pels complexos. I que, amb aquest procés, el catalanisme té una gran oportunitat per regenerar-se i recuperar el terreny i la centralitat que, d’uns anys ençà, havia anat perdent.
> ENLLAÇOS RECOMANATS
Més enllà dels trets comuns que tenen totes les entitats i organitzacions de caràcter liberal, The Future of Freedom Foundation posa molt especialment el dit a la nafra en una qüestió que és el seu leitmotive bàsic: oposar-se a tot un seguit d’iniciatives estatals que, al cap i a la fi, acaben concretant-se en impostos per al ciutadà i dificultats per tirar endavant una veritable política de lliure mercat. Per exemple, la Seguretat Social o les ajudes mèdiques estatals, de les quals diuen que han de ser abolides.
D’altra banda, aquesta fundació també es destaca pel fet de ser capdavantera en la defensa de la llibertat total en els moviments migratoris. I és que, en definitiva, el seu credo diu que “cada individu té el dret natural i atorgat per Déu de portar la seva vida tal com ell mateix decideixi, sempre i quan la seva conducta sigui pacífica”.
Atès que aquesta entitat té una forta implantació a l’Amèrica Llatina, la pàgina web té traducció al castellà i també alguns dels discursos o vídeos que incorpora es poden consultar en aquesta llengua en la qual col·laboren en més de 100 diaris que complementen a les col·laboracions en anglès que fan en altres 400 mitjans escrits.
A més, la Fundació té un centre de reunió, el Vienna Coffee Club, a l’Estat de Virgínia on tenen lloc sessions informatives, debats i altres actes públics,a banda de constituir-se en laboratori d’idees.
Finalment, també editen un butlletí setmanal gratuït, el FFF’s Email Update, que es pot rebre només donant una adreça electrònica.
|
Copyright © 2005 Fundació Catalunya Oberta