El Butlletí nº 22SUMARI
|
El Butlletí NUM. 22 * Dijous, 06 d'octubre de 2005
> PORTADA El finançament ha de ser l’objectiu clau en la defensa de l’Estatut a Madrid Per bé que el projecte d’Estatut aprovat no és satisfactori en molts dels seus punts i és excessivament reglamentista i intervencionista, la Fundació Catalunya Oberta opina que representa una millora substancial pel que fa al finançament. Però ara cal defensar aferrissadament el text a Madrid, prenent com a aspecte més important, un altre cop, el finançament.
> EDITORIAL A MADRID, EL FINANÇAMENT
CONTINUA SENT LA CLAU
 Finalment, el Parlament de Catalunya ha aprovat per una amplíssima majoria (120 dels seus 135 diputats) un projecte de nou Estatut d’Autonomia. És un projecte que no ens satisfà en molts dels seus punts i del que tampoc no ens agrada el seu to excessivament reglamentista i intervencionista, però és un projecte d’Estatut que incorpora un immens pas endavant pel que fa al finançament de la Generalitat de Catalunya i a la progressiva reducció del dèficit fiscal. La Fundació Catalunya Oberta hem dit des del principi que tot l’enrenou propiciat per l’elaboració d’un nou Estatut només compensava si el text representava una millora substancial en el camp del finançament, i el text aprovat la representa.La representa per quatre raons:
–perquè dóna a la Generalitat capacitat normativa sobre tots els impostos que paguen els ciutadans i les empreses de Catalunya,
–perquè atorga a l’administració catalana la capacitat de recaptar tots els impostos,
–perquè fixa que l’aplicació del model es pactarà bilateralment entre l’Estat i la Generalitat (sense caure en el sac de totes les comunitats autònomes),
–i perquè estableix un mecanisme transparent de determinació i pagament de la contribució catalana a la solidaritat amb la resta d’Espanya.
Per tot això, el projecte d’Estatut aprovat a Catalunya paga la pena de ser defensat aferrissadament al Congrés dels Diputats. Ara estem en un moment de molt soroll i d’una certa alarma entre els cercles del poder de l’Estat. Caldrà esperar que l’alarma es refredi i que el soroll baixi per poder discutir l’Estatut amb la serenitat que es requereix. Ningú no dubta que el compromís del president del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, de donar suport al text que aprovés el Parlament de Catalunya, és ja paper mullat. Ningú no dubta que, perquè l’aprovi el Congrés dels Diputats, caldrà modificar el text de l’Estatut. Però a Madrid, com abans a Barcelona, la pedra de toc del text resultant serà la del finançament. I segons com quedi aquest apartat (el títol VI de l’Estatut), el resultat serà acceptable o no ho serà. Un cop més, tot depèn del finançament.
> LA RODA DE MOLÍ  LES LLISTES D’ESPERA CONTINUEN CREIXENTUn balanç massa parcial
El departament de Salut de la Generalitat ha publicat una nota de premsa on fa balanç de l’evolució de les llistes d’espera quirúrgica i assegura que hi ha hagut una notable reducció del temps mig d’espera entre desembre del 2004 i juny del 2005 que hauria passat de 5,33 a 4,99 mesos. Aquesta dada li permet fer un titular assegurant que “el temps mig d’espera per operar-se s’ha reduït un 6,38% en sis mesos”.
És curiós que es destaqui aquesta dada i que, en canvi, la nota de premsa no expliqui que el nombre de pacients en llista d’espera ha augmentat en 2.088 persones durant aquests sis mesos, passant de 64.531 persones el desembre del 2004 a 66.619 persones el juny del 2005. Potser el temps d’espera és menor, però indubtablement les llistes d’espera continuen creixent. Han crescut un 3,2% en només sis mesos!
La nota de premsa del departament de Salut fa tota mena de jocs de mans per fer dir a les xifres el que òbviament no diuen. En lloc de donar les xifres absolutes dels pacients en llista d’espera, ofereix la taxa de pacients en llista d’espera sobre la població recollida al Registre Central d’Assegurats (RCA), una aplicació del Servei Català de la Salut que permet la identificació dels assegurats del CatSalut. Fuig doncs de les xifres absolutes, que han crescut un 3,2%, i dóna xifres relatives, que també han crescut encara que de manera menys significativa: un 0,5%, ja que la taxa ha passat de 93,2 persones en llistes d’espera per cada 10.000 assegurats el desembre del 2004 a 93,7 persones el juny del 2005.
Però encara hi ha més sorpreses. Per calcular la taxa de desembre del 2004 fa servir la població de febrer del 2004 i, per tant, dóna una taxa significativament superior a la realitat. Si hagués agafat, com pertoca, la població assegurada el desembre del 2004
 (que era molt superior a la del febrer) es veuria de forma molt més clara que les llistes d’espera no paren de créixer, tant en termes absoluts com relatius. I que ningú no digui que no ho han fet per raons tècniques, ja que el propi departament reconeix que tenen les dades actualitzades mes a mes.La consellera de Salut, Marina Geli, ha tingut massa pressa per fer un balanç triomfalista de les dades de llista d’espera quirúrgica de juny del 2005 i donar titulars com que “el temps mig d’espera per operar-se s’ha reduït un 6,38% en sis mesos”. En canvi, ha oblidat d’explicar-nos la dada fonamental: que les llistes d’espera continuen creixent, que han crescut un 3,2% en sis mesos i que hi ha 2.088 persones més en llista d’espera.
> UN COP D'ULL  El que s’havia escrit fins dilluns al migdia respecte a l’obertura o no de negociacions amb Turquia en vista de la seva futura adhesió com a membre de ple dret de la Unió Europea va quedar desfasat o, com a mínim descontextualitzat, ja que el club dels Vint-i-cinc va donar la llum verda a asseure’s a la taula de Luxemburg amb l’Estat més poblat dels que aspiren a ser-hi. De manera que alguns articles que teníem triats romanen al disc dur i ens hem hagut de proveir de nous arguments per analitzar com veu Europa el possible soci i com ens veuen ells mateixos. Els estudiosos del tema que vulguin aprofundir en la ziga-zaga de les autoritats europees poden accedir al document aprovat per la Comissió Europea el 2004, que fixava les regles de joc prèvies a obrir –o no– el procés negociador.El britànic The Independent recorda la condició de fidel aliada dels Estats Units –més de 40 anys de pertinença a l’OTAN, per exemple– i que al gegant d’Occident no li interessa
 una Turquia que pugui desestabilitzar encara més la regió euroasiàtica. “Es tracta de culminar la feina d’Atatürk” diu el diari, en referència a l’occidentalització assolida a començaments dels segle xx per l’alliberador i pare de la independència. Per la seva banda, The Guardian, després de reconèixer que encara hauran de passar un mínim de deu anys fins que Turquia pugui ser-ne membre, adverteix del perill de marginar-la per la seva condició musulmana laica: “seria una política curta de vista per part de la Unió, la pitjor de les concessions al populisme i un perjudici greu envers Europa”.Segons l’alemany Die Welt, “Europa s’ha de reinventar per digerir Turquia” amb una gran zona de lliure comerç que convé als Vint-i-cinc però també a la mateixa Turquia. El gir que ha patit la negociació –des del no encobert d’uns i clar dels altres– al vot de confiança d’obrir converses formals permet veure els anàlisis previs a l’acord de dilluns passat. Tot i així, alguns articles mantenen validesa, com el de Der Spiegel que es preguntava si Europa no li estava preparant una dutxa freda.
La premsa austríaca ha canviat el discurs combatiu amb què seguia el procés fins que el seu govern va aixecar el veto. Així, Die Presse considera que el seu país ha fet un salt endavant, que tindrà ocasió d’aprofundir durant la presidència rotatòria el proper semestre. “L’acord final amb l’obertura de negociacions –diu aquest diari de Viena– està en l’interès d’Àustria i el seu posicionament com a advocada de Croàcia, i per tant d’una perspectiva europea per l’Europa del sud-est, reforça el paper d’Àustria a la regió”. Aquest és el mateix diari que tres dies abans postulava un acord de lliure comerç i punt.
Tot i que França formalment és molt reticent a admetre els turcs, el seu diari de referència, Le Monde, recorda que hi ha una munió d’empreses d’aquell país ja presents al continent. En destaca la condició de petites i mitjanes de la majoria d’empreses i aporta una dada: quatre milions d’adherits a la cambra de comerç en un país que defineix “d’emprenedors”.
Des de la mateixa França, el web Vie Publique estableix les fronteres d’Europa i de la Unió, i el respectat Economist Intelligence Unit actualitza el baròmetre d’acceptació de Turquia en funció dels avenços polítics i econòmics.
En ple debat sobre si Turquia ha d’entrar o no, The Guardian insisteix en la vella cançó de la pèrdua d’identitat que comportaria el projecte d’unitat europea i torna a defensar les nacions “condició d’una Europa cosmopolita” i que “unitat no és el mateix que uniformitat”.
Tots aquests anàlisis arriben des de la banda occidental, però què en diuen els
 beneficiaris d’aquest procés? El Turkish Daily News recordava el rebuig bastant estés entre la població europea per convenir finalment en una constatació: independentment que s’ingressi o no, Europa és un model a seguir en camps com el medi ambient o l’urbanisme, de manera que “Turquia es podria inspirar per perseguir la construcció de la seva democràcia, encoratjar la pau i reforçar el respecte pels drets de l’home, sense per això ser membre de la Unió Europea”.Un company de redacció del mateix rotatiu s’ha desplaçat a Washington a unes jornades muntades per a funcionaris, analistes, acadèmics i diplomàtics sobre Turquia i els seus veïns. És interessant de llegir el que pensen als Estats Units sobre “aquests veïns”, que no són altres que l’Iraq i l’Iran.
Altres veïns menys conflictius, Grècia, també s’expressen amb claredat sobre el procés, com també Xipre, un dels “cromos” sotmesos a transacció a Luxemburg atesa la partició actual de l’illa-Estat en dues comunitats, una d’elles membre de la UE i l’altra sota la tutela turca. “Gul –ministre d’Exteriors turc– finalment s’ha muntat a l’avió. Les negociacions poden començar”, diu el diari Fileleftheros.
Però la terra continua girant cada dia al marge del que passi a Turquia. Per exemple, a la Gran Bretanya, on el Labour Party acaba de clausurar el seu congrés anual. “Quan marxarà?” es pregunta l’editorial dominical de The Times, fent un paral·lelisme entre Blair i la sortida a mig mandat de Harold Wilson. Altres diaris britànics –The Daily Telegraph i el Carlemagne de The Economist– donen encara més voltes sobre el model social que cal conservar o modificar perquè sigui viable.
Der Spiegel analitza les últimes maniobres de Merkel i de Schröder per fer-se un lloc preeminent a l’inevitable govern de gran coalició que s’està gestant a Alemanya i que podria fer caure un o tots dos líders.
 Giovanni Sartori, amb la seva agudesa habitual, despulla al Corriere della Sera el govern italià de centredreta sense que en salvi ningú. També el Financial Times entra a sac en el tema de les disputes al si de l’equip governamental i del Banc d’Itàlia amb Treviti i Fazio com a protagonistes que han omplert pàgines des de fa setmanes. I des de l’altra banda del Tíber, el corresponsal de la revista Time analitza el gest papal de rebre el teòleg dissident Küng, una aposta pel diàleg que caldrà seguir amb atenció.No abandonem el seguiment dels temes de formació pel que suposen d’aposta pel futur. L’Índia, un dels països emergents on conviu una classe mitjana consumista, d’uns 60 o 80 milions d’habitants, amb centenars de milions que malviuen en la misèria, fa una aposta per l’ensenyament secundari que pretén augmentar fins a la meitat de la població de 14 a 18 anys el nombre de batxillers.
The New York Times acaba de donar una altra lliçó de periodisme al rectificar les seves pròpies informacions errònies. Quan el Katrina, el desgavell inicial i la desinformació van crear situacions desesperades que es van magnificar. Tant que no hi ha ni tants morts com es va dir –a Lousiana n’hi ha un total de 972– ni és veritat que la gent que romania a la ciutat anés tirant trets per les cantonades. És interessant de llegir el seu mea culpa documentat.
El seu rival quan a anomenada als EUA, The Washington Post, fa un càlcul de la quantitat que està costant la tragèdia un mes després. Per exemple, mantenir
 allotjades 400.000 persones en hotels a raó de 100 dòlars per dia. Per cert, que el diari local, The Times Picayune, va continuar sortint aquells dies malgrat quedar-se sense seu gràcies al suport dels col·legues. Ara està publicant una sèrie de testimonis que ens són d’utilitat.I mentre els Estats Units avaluen el cost econòmic dels huracans Katrina i Rita, The Washington Post editorialitza sobre el projecte espacial que planteja una nova missió a la Lluna per l’any 2018. L’influent diari reprodueix les paraules del nou cap dels astronautes, Michael D. Griffin, que considera que un robot trigaria noranta dies a fer el que un home fa en un de sol. Malgrat això el Post insisteix en què es contempli enviar robots i no homes a la Lluna.
Veus de la Fundació
Com no podia ser d’una altra manera, l’Estatut és el tema de la setmana. I Jordi Barbeta a La Vanguardia afirma diumenge que “la proposta d’Estatut –com no podia ser d’altra manera– se situa en el terme mitjà entre el que ambicionen els nacionalistes, els no nacionalistes i els migpensionistes, és a dir, està avalada pel 85% dels vots”. Barbeta fa aquesta afirmació en el context d’un article en què parla d’Estatut i Constitució espanyola.
Al 88% dels escons eleva Joaquim Colominas (Avui, dissabte) la xifra de suport parlamentari català al nou Estatut però, en definitiva, l’articulista va en la mateixa direcció de Barbeta pel que fa a la legitimitat. Per això afirma que “si l’Estatut surt gaire afaitat (...) el conflicte entre Catalunya i Espanya estarà servit”.
Dissabte, des de la pàgina 3 de l’ABC, Valentí Puig també parla de la relació entre la llei de lleis espanyola i el text aprovat a Catalunya, i alhora avisa que “el president del
 govern, Rodríguez Zapatero, sap ben bé que té entre mans un Estatut que deliberadament rebassa en moltes ocasions el travesser de la constitucionalitat. Veurem fins a quin punt li importa”.I Francesc Puigpelat (Avui, diumenge) es defineix com un “aixafaguitarres de mena” que vol avisar: “compte que aquest Estatut podria acabar amb Estatururut!”.
Al mateix diari, dilluns Jordi Graupera qualifica de “presa de pèl” el fet d’haver estat divuit mesos fent aquest Estatut. “Hi havia tres coses a pactar: dir que som una nació i que ja ho érem, que les competències que són nostres no es poden afusellar amb lleis de les Corts i dir que els diners, si pot ser, que no ens els robin. Aquestes coses jo no sé si caben o no a la Constitució, però esperar a aturar un ple l’últim dia i vinga a córrer, ens ha costat molta artilleria política i molt de ridícul”.
“Pujol tenía raó”, titula Joan Roy (Regió 7, divendres) un article que sentencia: “Ara som on va dir Pujol, perquè Madrid no accepta la sobirania catalana, ni molt rebaixada, com planteja el tripartit. D’aquest fracàs anunciat caldria treure’n profit”.
Per Marçal Sintes (El Mundo, diumenge) “el nou Estatut conté l’afany de posar novament sobre la taula la qüestió de la plurinacionalitat d’Espanya. És per això precisament que l’afirmació de Catalunya com a nació que presideix el text estatutari no és intranscendent”.
L’Avui va demanar a Enric Vila que, per publicar dissabte, fes una crònica literària de la jornada de divendres al Parlament. Ell, però, va respondre amb “una redacció de primària. Tema: Carta als avis sobre la meva excursió al Parlament”.
 Per la seva banda, dimecres –i no canviem de mitjà– Jordi Cabré ens parla de l’aparició del darrer volum d’Astèrix i estableix una sèrie de paral·lelismes entre les històries del gal i el nou Estatut començant perquè l’aparició del còmic i l’aprovació del nou Estatut han coincidit, potser a causa “del destí o la conjunció dels astres”.Però, qui és el pare de l’Estatut? Hi ha divergències. Si divendres Marçal Sintes li atribuïa la paternitat a Maragall, dissabte Joan Oliver la repartia en el binomi Maragall-Mas “posant els dos noms en estricte ordre alfabètic”. Entre dissabte i dilluns, Salvador Sostres defensava la tesi que l’Estatut és d’Artur Mas. Tots ho diuen a l’Avui, això.
Natàlia Molero, des de les pàgines d’Actual, es felicita que la filologia catalana tingui “el futur garantit dins el nou Espai Europeu d’Educació Superior. El conseller Solà diu que això és un èxit. Tanmateix, ha fet una observació preocupant: queden alguns serrells per resoldre, com ara el nom de la titulació”.
Oriol Pi de Cabanyes recorda des de La Vanguardia (dilluns) l’escriptor búlgar, premi Nobel de Literatura l’any 1981, Elías Canetti, tot just en el seu centenari. Això li serveix per fer una reflexió sobre l’home, la dona i els sentits: “Sí, l’home tendeix a voyeur i la dona a écouteuse”.
 Per la seva banda, Anton Maria Espadaler dedica la seva columna de dimarts a La Vanguardia al pintor, escultor i dibuixant Manolo Valdés, a qui s’ha dedicat, a Girona, una exposició antològica sota el títol El llegat permanent de l’art. “Vaig estar a la inauguració –en la qual van brillar per la seva absència les forces vives de la ciutat”.En el pla internacional, Joan Oliver (Avui, dilluns) explica que The New York Times ha publicat un reportatge que reflecteix una realitat de la Nova Orleans postKatrina molt diferent de la que se’ns va vendre en un primer moment. També des del rotatiu novaiorquès. Oliver diu d’aquest mitjà que “és un dels diaris que llegeixo cada dia i no el llegeixo pas perquè combregui amb la seva línia editorial (tipus El País, per entendre’ns), sinó perquè rectifica sempre que cal”.
Valentí Popescu (Actual) continua amb la ressaca de les eleccions alemanyes i explica que les negociacions de cara a fer una “gran coalició” governamental es veuen complicades no tan sols per qüestions ideològiques, sinó també per “la inconfessada temptació de cada bàndol de desfer-se en aquesta conjuntura de les seves respectives primeres figures”.
Mirador
ESCOLA ISLÀMICA I SISTEMA EDUCATIU
 Una de les coses que devem a la Il·lustració és el descobriment definitiu de la infància i, amb ell, acompanyant-lo significativament, la convicció de la necessitat d’un sistema d’ensenyament comú i universal, de base no religiosa, principi segur d’una sòlida cohesió social. D’aleshores ençà aquesta idea no ha fet sinó créixer i avui gaudeix d’un consens pràcticament unànime. Malgrat les diferències econòmiques que, sent molt, només determinen la tria de l’escola, és cert que tothom estudia les mateixes matèries i participa d’un mateix univers humanístic, científic i moral. Fins al punt que considerem amb justícia com a reaccionaris i completament necis aquells que, com s’esdevé en alguns Estats nord-americans, pretenen en nom de la religió convertir el sistema educatiu en un front de lluita contra la ciència actual, els seus avenços i els seus fonaments.Ara bé, amb l’arribada massiva d’immigrants procedents de cultures alienes al procés històric que ens ha dut on ara voluntàriament som, aquest sistema universal i coherent ha hagut d’obrir algunes escletxes. Unes són fàcils de resoldre i no suposen cap problema com, per exemple, l’afer de la cura en la distinta alimentació, atenent els preceptes religiosos d’alguns nouvinguts. D’altres, en canvi, poden provocar conflictes de transacció impossible, si és que hom està disposat a continuar pensant que les nostres idees sobre l’educació encara tenen plena vigència. Dono per descomptat que qui segueix el sistema educatiu sense exigir gaires distincions manifesta el desig de participar poc o molt –que això és lliure– de la vida col·lectiva.
Aquest seria el cas, per exemple, del sistema educatiu implantat a les escoles islàmiques, situat a les precises antípodes del nostre. Segons el professor Abdel Hamid al-Ansari, degà de la Facultat de la Xara, o sigui de la llei islàmica, de la Universitat de Qatar, l’ensenyament a les escoles islàmiques es basa en el que ell anomena “tercet de l’endarreriment”: escoltar passivament, estudiar de memòria i repetir indefinidament. Per contra, l’ensenyament derivat de la Il·lustració es basa en el dit per ell “tercet del desenvolupament”: el raonament, l’anàlisi i la creativitat. No cal anar gaire lluny per deduir que del primer sistema se’n desprèn un alumne acrític, gens donat a pensar pel seu compte, gens flexible i lligat a un univers mental clos. A l’altra banda, l’autocrítica, la capacitat d’adaptació a les novetats, la relació amb un univers cada dia amb menys límits i el pensament en llibertat i sense traves. Ho sabrem defensar?
EL PROJECTE D’ESTATUT
 Passa com en els documents informàtics: fent molts equilibris es va aconseguir un Estatut que hauria de ser “només de lectura” i ara tothom es veu amb cor de convertir-lo en un de “retallar i enganxar”. O pitjor, Mariano Rajoy fins i tot és partidari d’enviar-lo directament a la “paperera de reciclatge” perquè està convençut que incorpora un virus que farà saltar el sistema. Evidentment parla del “seu” sistema, negant que la llibertat de treballar amb un programari propi també està en la base d’un sistema que es reclami liberal.La coherència, la lleialtat, el respecte i la democràcia s’estan posant a prova només quatre dies després del pacte pel projecte d’Estatut. De les veus que a Espanya s’alcen vigilants i/o escandalitzades podríem fer-ne tres grans grups. En primer lloc els institucionals –del monarca fins al màxim responsable del poder judicial, passant pel cap de l’exèrcit– teòricament al marge dels interessos partidistes però especialment presents i en consonància quan determinats grups polítics veuen perillar el que creuen inalterables essències. Després hi ha els polítics que al marge de grups i militàncies fan comunió de conceptes, i aquí no cal diferenciar massa entre Mariano Rajoy i Alfonso Guerra, o entre Ángel Acebes i Rodríguez Ibarra (al ministre José Bono cal tractar-lo a part, doncs no se sap si parla com a militant socialista que es va quedar a vuit vots de la secretaria general dels seu partit o com el superministre de l’exèrcit). El tercer grup és el de qualificats dirigents del PSOE, amb Zapatero al capdavant, que volen adequar el text que havien promès acceptar i que ara, diuen, cal retallar aquí i enganxar allà. El més sorprenent d’aquest grup és el subgrup dels anomenats socialistes catalans, que ja han anunciat que els facilitaran la feina. Ja han anunciat que poden portar al Congrés les mateixes esmenes que tenien presentades al Parlament català i que el pacte va fer desaparèixer. De fet, aquest grup no s’ha esperat ni als quatre dies de rigor. Si recordem la intervenció de la diputada Manuela de Madre el passat divendres al matí al Parlament de Catalunya en la justificació del seu vot, allò semblava un anunci de les rebaixes que vindrien i no la satisfacció pel contingut del pacte, com va fer notar (i va ser l’únic) Francesc Homs, el ponent de CiU a la comissió parlamentària. L’esforç negociador de les darreres setmanes va aconseguir allunyar la classe política de l’opinió pública amb la imatge que cadascú anava a la seva. Aquesta imatge pot tornar si els socialistes catalans no juguen per la banda catalana.
Vista la duresa de la negociació, cal pensar que el projecte d’Estatut que surt de Catalunya és el millor dels que podien obtenir el consens de l’espectre polític català i l’únic capaç d’unir avui les forces polítiques pensant en el país. Preserva un sistema de finançament que ha de permetre corregir desajustos històrics abusius. Estableix una relació autènticament bilateral amb l’Estat, la pertinença al qual no qüestiona, i defineix la identitat d’una manera rotunda desmaquillant el terme antic de “nacionalitat” pel que tothom entén des de fa temps.
Als polítics catalans només cal demanar-los coherència i fermesa en el manteniment del nivell de l’acord. Als espanyols, respecte i respecte.
L’examen de veritat comença ara.
> ENLLAÇOS RECOMANATS
Avui portem a aquesta secció la institució degana als Estats Units pel que fa la defensa “dels principis de llibertat responsable, el mercat lliure i el govern limitat”, és a dir, dels principis bàsics del liberalisme. Aquest organisme és la Foundation for Economic Education (FEE) que des del 1946 es dedica a fomentar els objectius abans esmentats.
La FEE edita una revista, The Freeman, mitjançant la qual difon aquesta pedagogia liberal dins el seu àmbit d’actuació que és, sobretot, els Estats Units d’Amèrica, però també els països llatinoamericans, on l’entitat manté contactes estrets amb acadèmics que s’han distingit per difondre les idees liberals i també amb estudiants. Per aquesta raó, la pàgina web de la Foundation for Economic Education inclou un apartat en castellà.
Si hi ha una cosa que cridi especialment l’atenció en aquesta pàgina és la secció d’“esdeveniments” on es fa referència a l’agenda d’actes, però també es fa esment dels discursos i conferències organitzades per la FEE amb una particularitat: en molts dels casos es poden baixar i seguir-los amb el reproductor Windows Media Player. Aquesta característica fa que la web de FEE es diferenciï d’altres pàgines similars on, en el millor dels casos, només es pot trobar els textos dels parlaments.
La Foundation for Economic Education té la seva seu a Irvington-on-Hudson (Nova York).
|
Copyright © 2005 Fundació Catalunya Oberta