El Butlletí nº 21

> PORTADA

El finançament, la raó de ser d’un nou Estatut

En un moment en què encara es desconeix com acabarà la votació del text estatutari al Parlament, cal recordar que la Fundació Catalunya Oberta, tal com feia palès a l’Editorial del número 2 d’aquest butlletí, sempre ha considerat el finançament com el tema realment rellevant. I en aquests moments, la Fundació segueix fidel a la màxima: sense un bon sistema de finançament, no cal un nou Estatut.

> EDITORIAL

AL FINAL COM AL PRINCIPI:

EL FINANÇAMENT ÉS LA CLAU DE L’ESTATUT

Després de vint mesos de treballs parlamentaris i de polèmiques de tota mena, l’elaboració d’un nou Estatut d’Autonomia per a Catalunya arriba al seu tram final just en el moment de tancar aquest butlletí i, per tant, encara no sabem com acabarà la votació al Parlament de Catalunya. El que sí sabem és que en el tram final de la negociació tot s’ha centrat en la discussió sobre el model de finançament. Des del primer moment, el butlletí de la Fundació Catalunya Oberta (editorial butlletí 2) ha defensat que aquest era l’únic tema realment rellevant i que només pagava la pena de tenir un nou Estatut si servia per ajudar a resoldre el dèficit fiscal que pateix Catalunya i que ens costa a cada ciutadà més de dos mil euros l’any.

En la línia d’ajudar a trobar solucions que permetessin encarar aquest problema, a començaments de juliol la Fundació Catalunya Oberta va presentar un document on es fixaven les bases d’un nou sistema de finançament que redueix de forma molt significativa el dèficit fiscal, tot i que Catalunya continuï fent una aportació molt important a la solidaritat amb d’altres zones de l’Estat. La base de la nostra proposta és que Catalunya recapti tots els impostos i posteriorment cedeixi a l’Estat dues quantitats: una per cobrir la part proporcional dels serveis comuns i una altra com a “aportació addicional” a la solidaritat. Aquesta darrera quantitat s’hauria de regir per criteris objectius i hauria de tenir un límit en el temps i una tendència decreixent. En qualsevol cas i, com a punt de partida, hauria de permetre a Catalunya disposar com a mínim del 18,5% de tots els ingressos fiscals de l’Estat. Aquest 18,5% és la mitjana entre el pes de la població catalana a l’Estat (16%) i l’esforç fiscal relatiu de Catalunya (21%). Aquesta fórmula es preveia ja a l’Estatut del 1979 però mai no es va complir. Creiem que no té sentit aprovar un nou sistema de finançament i un nou Estatut si no s’aconsegueix, com a mínim, el que es va pactar fa més de 25 anys.

Aquesta és, des del primer dia, la posició de la Fundació i aquesta és la proposta que tenen damunt la taula els negociadors del darrer tram de l’Estatut. Tal com dèiem al principi, ara, al final, seguim pensant que o tenim un bon sistema de finançament com el descrit o no paga la pena de tenir un nou Estatut.

> LA RODA DE MOLÍ

MOSQUIT TIGRE

No n’hi ha prou

El mosquit tigre, un insecte provinent del sud-est asiàtic amb picades molt molestes, ja ha arribat a Barcelona. L’estiu del 2004 es va detectar la presència del mosquit tigre al municipi de Sant Cugat del Vallès, i en l’actualitat el mosquit ja ha arribat a municipis de l’entorn com Cerdanyola del Vallès, Rubí, Sant Quirze del Vallès, el Papiol, Molins de Rei i Barcelona.

Davant l’expansió del mosquit tigre a Catalunya, l’actuació de la Generalitat de Catalunya, mitjançant els departaments de Medi Ambient i Habitatge i de Salut, ha comportat la creació d’un grup de treball amb la Diputació de Barcelona, els Consells Comarcals del Baix Llobregat i del Vallès Occidental, i els Ajuntaments dels municipis afectats per “coordinar les accions d’informació i control d’aquest insecte”.

El resultat d’aquesta col·laboració entre administracions ha estat una “campanya de prevenció de l’expansió del mosquit tigre” amb un parell de díptics on s’explica als ciutadans què han de fer per evitar l’expansió del mosquit i com actuar davant les picades. I prou, malgrat que, tal com diu un informe de salut ambiental de la Generalitat, hi ha un sistema de lluita biològica “utilitzat arreu del món, per la seva eficàcia i seguretat per a la salut pública”.

I això que tenen bons exemples a seguir d’altres països on també s’ha instal·lat el

mosquit tigre, com ara Itàlia. A Roma, el govern italià hi destina 15 milions d’euros anuals per evitar la seva expansió. El Servizio Sanitario Regionale de l’Emilia-Romagna ha editat instruccions precises (no solament bons consells) per a la lluita contra el mosquit tigre on explica diferents tècniques per evitar la producció de larves i l’expansió del mosquit tigre adult (que inclouen l’ús de larvicides i d’insecticides), així com indicacions per al desenvolupament d’instruments normatius en l’àmbit local.

És evident que no n’hi ha prou amb donar bons consells a la ciutadania per prevenir l’expansió del mosquit tigre a Catalunya. Cal una major implicació de les administracions públiques, i especialment de la Generalitat de Catalunya.

No ens facin combregar amb rodes de molí, benvolguts conseller Milà i consellera Geli!

> UN COP D'ULL

El lideratge de l’IESE entre les escoles de negocis del món ve avalat per una autoritat del prestigi de The Economist a través de The Economist Intelligence Unit. I és que si el prestigiós setmanari se sorprèn que per primer cop sigui una escola de negocis no nord-americana la preferida pels estudiants de MBA, no hem de defugir que citi com a factors l’existència de campus a Barcelona i Madrid, a més de Pamplona. Tampoc no és aliena a la percepció dels alumnes d’administració i direcció d’empreses el fet del prestigi social, la ràpida promoció que assoleixen per col·locar-se al món empresarial i, fins i tot, els salaris, superiors als que es guanyen als EUA. Tot això ajuda a conformar aquesta situació de privilegi de l’IESE en una llista de cent on una altra escola de

negocis catalana, ESADE, ocupa el lloc 34è.

Aquest rànquing arriba tot just quan alguns països –França, per exemple– analitzen la pèrdua de competitivitat de les seves universitats, com hem vist les darreres setmanes en el repàs a la premsa internacional.

Després passa el que passa. Le Figaro recorda la crisi o el retall de llocs de treball anunciat per diverses empreses –Sony, Thompson, Philips– i se n’adona que el món de l’alta tecnologia l’estan monopolitzant els Estats Units i la Xina, mentre que Europa i el Japó reculen.

De l’adormiment d’Europa a l’hora d’emprendre les reformes necessàries no n’hem de fer responsable la burocràcia ni els dictats de Brussel·les. Més aviat Europa és part de la solució, ens diu un editorial del Financial Times com a resposta als interrogants que viuen algunes de les potències del vell continent. Gran Bretanya inclosa, que sota el mandat semestral de Tony Blair està paralitzada en el projecte, tot i haver semblat que arrencava amb força la seva presidència de torn. Potser perquè està en transició? Però de moment “reina” Blair i Gordon Brown no passa de ser el regent al congrés laborista de Brighton (The Daily Telegraph).

A tot això els unionistes de Ian Paisley es mostren un pèl escèptics sobre el veritable abast del desarmament de l’IRA avalat per observadors estrangers. L’article de The Times mostra aquesta certa indiferència, mentre que The New York Times es felicita, des de l’altra banda de l’Atlàntic amb tanta ascendència anglesa i irlandesa, perquè la pau garanteix no incrementar la nòmina de 3.500 morts que ha costat el conflicte nord-irlandès.

Adam Michnik, escriptor reconegut a Polònia, evoca al diari Gazeta Wyborcza els 25 anys del moviment Solidaritat que va dur la llibertat al seu país contra el comunisme que els sotmetia. I parlant de procés democràtic, és interessant el debat encetat per l’Express amb cinc intel·lectuals i professors àrabs sobre si és possible la democratització dels països àrabs.

Estats Units avalua el desastre del Katrina i del Rita des dels diversos factors que han posat al descobert deficiències de prevenció o de coordinació i també en el cost econòmic. Business Week es pregunta si la baixada experimentada per l’atur fins el 4,9%, rècord en els últims anys, es podrà mantenir amb un petroli tan alt malgrat els llocs de treball que generarà la reconstrucció d’una part del país. I això que arriben missatges optimistes, com el de John Grisham a The New York Times, que rememorant el meridional William Faulkner confia que el golf de Mèxic sobreviurà a base d’esforç i de confiança en si mateix.

Sobre les causes, The Independent s’empara en certs científics que atribueixen aquesta allau d’huracans a l’escalfament de la terra, tesi que també és sostinguda a la revista Science, que fa una comparació dels últims 35 anys.

L’expresident Jimmy Carter (demòcrata) i l’exsecretari d’Estat James Baker (republicà) han constituït el tàndem d’una comissió que té per missió fer aportacions per a la millora del sistema electoral nord-americà. Ara publiquen les seves conclusions a The New York Times, des del proveïment de documentació a qui no tingui carnet de conduir fins al registre de votants, passant pel vot electrònic.

Veus de la Fundació

Andreu Mas-Colell (El Temps) celebra la prosperitat actual que viu la Xina en el terreny econòmic –“representa un creixement important dels mercats mundials i això no pot ser dolent en el seu conjunt”– tot i que adverteix d’un “problema seriós” com és que “la

Xina no és un país democràtic i l’aparició d’una potència econòmica, i per tant política, no democràtica sempre ha de ser motiu d’inquietud. Farà la Xina la seva transició democràtica? El món s’hi juga molt en aquesta possibilitat”.

Europa també té els seus problemes i Valentí Puig (ABC, dimarts) opina que “tot i les mil invocacions, no es veu que l’interès del reformisme econòmic per a la Unió Europea tingui futur d’avui per demà. Les inèrcies són de consistència callosa, amb elements de regust mineral. La fatiga d’Europa impedeix fins i tot avançar en la mínima desregularització”.

Als Estats Units ens trasllada Joan Oliver (Dossier Econòmic) per parlar-nos de la darrera reunió de la Reserva Federal del 20 de setembre, tot just després de la catàstrofe provocada per l’huracà Katrina i explica que “tant els especialistes com la Reserva Federal creuen, en definitiva, que l’economia dels Estats Units absorbirà sense problemes les conseqüències de l’huracà Katrina. Una altra cosa és el que pugui passar en el terreny social i polític on les ferides que ha obert el desastre de Nova Orleans poden trigar molt més a cicatritzar”.

Tampoc el futur d’Alemanya s’escapa del debat continu però Ramon Tremosa (Avui, dimecres) creu que “la gran Alemanya tornarà amb força a Europa”, alhora que assegura que “el domini germànic pot ser bo per a Catalunya si Alemanya aconsegueix impulsar un model europeu més federal davant de la visió jacobina francesa”.

Seguint amb aquell país, Valentí Popescu (Actual) afirma que el fet que el govern sortint i l’oposició hagin quedat pràcticament empatats “no està mancat (...) de lògica. I és que el país necessita urgentment reformes estructurals i una activació conjuntural encara més urgent”. I explica que per complir aquests objectius, els programes que ofereixen els principals partits s’assemblen en la impopularitat. “Conseqüentment, el país no s’ha inclinat per cap de les dues opcions”.

El pregó de Rosa Regàs a les Festes de la Mercè centra l’atenció de Ferran Sáez (Avui, dimarts) que, irònic, assenyala que del discurs de la directora de la Biblioteca Nacional es desprèn que “resulta que el general Franco va morir, si fa no fa, per culpa dels disgustos que li donaven uns noiets i noietes de casa bona”.

El dia de la Mercè, precisament, a La Vanguardia, Anton Maria Espadaler parlava de la creació de l’ordre dels mercedaris, i començava: “la necessitat d’arribar amb eficiència a problemes que les maquinàries estatals no detecten o els manca agilitat per resoldre justifica que gent més o menys afectada o simplement generosa i despresa decideixi intervenir en aquests assumptes”.

I de l’Alcalde de Barcelona, Joan Clos, Salvador Sostres n’opina diumenge a l’Avui que “li manca convicció democràtica. No dic que sigui un feixista: però sí que dic que no es creu la democràcia, i que per això no s’atreveix a aplicar les normes que la conformen”.

Des de La Vanguardia, Jordi Barbeta ens ha ofert el dia a dia dels acords i distanciaments que està provocant el nou Estatut entre les diferents forces polítiques. Paral·lelament, el tema continua ocupant els espais de molts dels nostres

comentaristes. Per exemple, Marçal Sintes (El Mundo, dissabte) fa una aposta: “dilluns, a l’avió de tornada a Barcelona, Artur Mas duia un mig somriure enganxat al rostre”. Es refereix, és clar, als moments posteriors de la seva reunió amb José Luis Rodríguez Zapatero.

A Jordi Cabré (Avui, divendres) li passa el mateix que a molts quan reconeix que “ara voldria poder escriure sobre altres coses, però assegut davant l’ordinador no puc evitar mirar-me el meu fill de quinze mesos i pensar que el que surti ara del Parlament de Catalunya haurà de viure-ho ell, o sofrir-ho, durant ben bé trenta anys”.

I Oriol Pi de Cabanyes, en uns moments –dimecres– en què encara s’ignora quin serà el resultat de la votació sobre “el (nou) Estatut” al Parlament, creu que “el primer resultat tangible de tot aquest procés (...) és la pèrdua de confiança en tota la classe política catalana”.

Per acabar, Jordi Graupera enfoca el tema des del debat sobre el laïcisme a l’escola pública. “A mi em sembla que obligar tothom a estudiar com si Déu no existís és exactament el mateix que obligar tothom a estudiar com si Déu existís. Treballar sobre hipòtesis no demostrades, en nom de la veritat: una estafa, vaja”.

Mirador

LA LLEI SUPREMA

Jordi Cabré

Ho he escrit diverses vegades però és important insistir-hi, i ampliar la reflexió (que no és una reflexió, sinó una evidència): no hi ha cap norma suprema per damunt del diccionari. Ni constitucions, ni estatuts, ni directives comunitàries: no hi ha res, no existeix res, no hi ha cap frase jurídica vàlida si no ve avalada per un codi lingüístic. Un sistema normatiu gramatical i semàntic, vàlid per a tothom, que és el que realment ens permet la comunicació i la construcció de lleis i sentències. Per tant, i amb l’únic propòsit de provar de donar llum a alguns conceptes que es fan servir amb massa alegria, enumero el següent llistat:

-Atès que escric en l’àmbit de la Fundació Catalunya Oberta, comencem amb el liberalisme. El liberalisme, segons definició del diccionari normatiu de l’IEC, són els principis i doctrines favorables a la llibertat, especialment política o econòmica. Per tant no té incorporada cap connotació dretana o conservadora ni molt menys autoritària, tenint en compte que aquests són altres termes a consultar.

-Conservador, segons el mateix diccionari, és aquell que en política professa idees refractàries a canvis sobtats o importants. Per tant, em sembla d’una clamorosa evidència que el liberalisme no acull intrínsecament cap vocació conservadora, més aviat tot el contrari, en advocar per la llibertat política en primera instància. Una altra cosa són les variants dins del liberalisme, que existeixen com en tots els corrents i fins i tot en funció de cada moment històric o de cada debat que es plantegi. Si ser conservador és una actitud concreta, ser liberal és més aviat un esperit.

-El progressisme, per la seva banda, és un conjunt d’idees socials i polítiques avançades o innovadores. Per tant, davant de qualsevol persona que se’ns presenti com a progressista, no ens haurem de preguntar si està “a favor de l’Estat” o “a favor dels més pobres”, com s’ha dit repetidament, sinó si el que planteja és un avenç o un retrocés, una innovació o un foc d’artifici. El liberalisme tampoc no és intrínsecament incompatible amb una actitud progressista, perquè no li suposa cap obstacle ideològic plantejar solucions radicals en qualsevol aspecte. Arribem, doncs, a una primera conclusió: que el conservadorisme i el progressisme no són (com es fa entendre normalment) conceptes referents al paper de l’Estat o de les polítiques socials. Quin seria el concepte del diccionari, doncs, adequat per referir-nos a les posicions partidàries d’enfortir l’Estat de forma general?

-Només n’he trobat un, que és el de socialisme. Es tracta d’un sistema d’organització social segons el qual l’Estat té el control de les activitats econòmiques a fi que la cooperació substitueixi o eviti la competència, els guanys del treball siguin repartits equitativament, etc. Convé apuntar aquí que el diccionari de sinònims associa el socialisme als conceptes de col·lectivisme i, fins i tot, de comunisme, i també que com a antagònic hi apareix el capitalisme. El capitalisme, i no pas el liberalisme. Aleshores ens hem de preguntar, per fi, quin és el terme sinònim i quin és l’oposat per a la doctrina liberal.

-Convé subratllar que l’únic sinònim que apareix al diccionari per al terme “liberalisme” és el de “democràcia”. Sembla quelcom prou significatiu. I encara més: que l’antònim d’un liberal és un reaccionari, és a dir, algú que reacciona regressivament, de forma tradicionalista o conservadora.

Cadascú, a partir d’aquests conceptes que (no ho oblidem) són llei i pertanyen a la nostra norma suprema, hauria de provar de situar-se si no es vol perdre en aquest món de disbauxa gramatical. Evidentment, un altre dia podem parlar en termes nacionals o patriòtics, i en moltes altres claus. Però circumscrits a aquestes definicions que he apuntat, he de dir que allò que personalment més m’empeny a considerar-me liberal és precisament el fet de conèixer el seu terme antagònic. Ho dic perquè ningú, ni de dins ni de fora, no s’equivoqui.

EUROPA BUSCA LÍDERS

Joaquim Colominas i Ferran

La política necessita líders. I líders forts. Encara més especialment en la política actual, que és una política mediàtica, feta i pensada pels mitjans de comunicació. La política necessita líders mediàtics, capaços de connectar amb el gruix de la ciutadania, capaços de personificar un líder amb una ideologia, amb una formació política i, posteriorment, de dirigir la política d’un país des del seu govern. No és fàcil reunir aquest seguit de qualitats en una mateixa persona. Europa busca líders. I ara, el nou curs polític comença a importants països del nostre continent amb la recerca de quins poden ser els seus dirigents polítics del futur més immediat. A Alemanya, a Itàlia i a França busquen líders.

En primer lloc, a Alemanya, les eleccions del passat diumenge 18 de setembre van donar un resultat ben complicat per buscar fórmules de govern que ajudin a sortir la potència europea de la greu crisi econòmica que pateix des de fa anys. Les coalicions naturals (CDU+FPD, o bé l’SPD+Verds) no tenen majoria absoluta. Altres coalicions que sí tindrien aquesta majoria no estan connectades ideològicament (coalició Jamaica). I la tercera opció, la gran coalició CDU+SPD, és difícil per incompatibilitats personals entre els seus dos màxims dirigents, Angela Merkel i Gerhard Schröder, dos dirigents que sembla que tenen més passat que futur. La manca de carisma de la candidata democristiana, amb una feble autoritat en la pròpia formació política, fa que es busquin líders de futur. Una aposta: recordem el nom del parlamentari de la CDU, Friedrich Merz.

En segon lloc, a Itàlia, les eleccions estan previstes per la primavera vinent. I si bé sembla que el candidat de la Unió, l’exUlivo, la coalició del centreesquerra, serà l’expert Romano Prodi, la propera celebració d’eleccions primàries internes s’han convocat per donar una legitimitat que li manca a hores d’ara. Els dubtes actuals més grans ara són a la família del centredreta, després dels episodis de la darrera setmana, on dirigents de la Casa de les Llibertats han qüestionat el lideratge del controvertit primer ministre, Silvio Berlusconi. Ja sabem que Gianfranco Fini, líder de l’Acció Nacional, mai ha dissimulat les seves aspiracions de succeir el dirigent de Forza Italia. Però la nostra aposta és una altra: Pierferdinando Casini, actual president de la cambra baixa italiana i dirigent de la democràcia cristiana UDC.

En tercer lloc, pel que fa a França, tot i que les properes eleccions presidencials –que marquen la pauta política a l’Hexàgon– són l’any 2007, l’elecció dels candidats es decidiran en les properes setmanes. I les incerteses són presents a les dues famílies polítiques. A la família del centredreta, afeblit el president Chirac després del no al referendum del passat 29 de maig sobre la Constitució europea, quan tot semblava que corria a favor de Nicolas Sarkozy, actual ministre de l’Interior i president de la UMP, la candidatura de Dominique de Villepin, actual primer ministre, està prenent cada vegada més força. Però a hores d’ara la incertesa és tan gran i la tensió tan forta que el joc brut s’està superant dia rere dia. La filtració a la premsa d’unes compromeses fotografies de la dona de Sarkozy ben acompanyada per un tercer home han estat “contestades” per altres filtracions sobre uns desproporcionats aldarulls provocats per Arthur de Villepin, fill de l’actual primer ministre, que han embrutat l’historial del seu pare. Les incerteses sobre qui acabarà sent candidat de la UMP són moltes a hores d’ara.

Per la seva banda, pel que fa a la família del centreesquerra, la partida es jugarà entre l’exprimer ministre Laurent Fabius i el futur candidat oficial del PS que, un cop descartat François Hollande a causa del seu feble lideratge, tot sembla indicar que reacaurà en Dominique Strauss-Kahn, professor de SciencesPo, economista i exministre d’Economia. En aquest cas, la nostra aposta, per encert estratègic i per suport de la majoria del partit, és per DSK.

> ENLLAÇOS RECOMANATS

www.freedomhouse.org

Medir les taxes de llibertat arreu del món és, segurament, una de les possibilitats més atractives que ens ofereix Freedom House a través de la seva pàgina web. I no és estrany que vetllar per la llibertat al món sigui el principal objectiu d’aquesta organització, atès que va ser fundada per Eleanor Roosevelt fa seixanta anys (no hem d’oblidar que era viuda de Franklin Delano Roosevelt, el president nord-americà que va viure en primera persona els estralls del nazisme a Europa).

Freedom House és del tot independent des del punt de vista polític i prova d’aquesta afirmació és que al seu si es troben tant demòcrates com republicans com membres políticament independents, que han configurat l’opinió de l’entitat, al llarg dels anys, en assumptes com el Pla Marshall, la creació de l’OTAN, la guerra del Vietnam o el suport al sindicat polonès Solidarnosc. Avui en dia, compta amb el suport de fundacions, fòrums i empreses diversos com la Fundació Soros, l’Agència Nord-americana pel Desenvolupament Internacional o el Freedom Forum.

Com explicàvem, a la banda esquerra de la pàgina podem trobar un ítem (FH Country Ratings) que ens porta a una altra pàgina des d’on podem accedir a una base de dades que determina el grau de llibertat que hi ha a cadascun dels països d’arreu del món. La taula, evolutiva des del 1972, puntua cada any els drets polítics inversament de l’1 al 7 (menys nota, més llibertat), en una altra columna fa el mateix amb les llibertats civils i en una tercera l’estatus global, que pot ser F (Free – Lliure), PF (Partly Free – Parcialment Lliure) o NF (Not Free – Gens Lliure).