El Butlletí nº 20

> PORTADA

Europa està mancada de lideratge

En política, per dir la veritat sense prendre mal cal tenir una gran talla com a orador. Aquesta és l’opinió de l’excanceller alemany Helmut Schmidt, que posa Churchill com a exemple, arran de la recent campanya electoral al seu país. Dir la veritat és el que volien els candidats de la CDU-CSU, però potser no tenien la talla de l’expremier britànic. Ara sembla que Alemanya seguirà instal·lada en l’estancament polític i la depressió col·lectiva. Això afectarà també una Unió Europea que cada cop perd més pes en el panorama internacional. A Europa calen veus prou creïbles com per dir la veritat.

> EDITORIAL

EUROPA SENSE LÍDERS

L’excanceller socialdemòcrata Helmut Schmidt criticava que la campanya electoral alemanya no reflectís la gravetat dels problemes a què ha de fer front Alemanya i afegia que aquest “és un defecte congènit de la democràcia: normalment, per ser elegit cal oferir una imatge agradable als electors. Només un gran orador es pot permetre de dir la veritat sense prendre mal. Hi ha molt pocs personatges així i només apareixen en situacions excepcionals. El millor exemple és Churchill durant la Segona Guerra Mundial”.

Aquest fet explica, en bona part, el resultat de les eleccions alemanyes de diumenge. Els candidats de la CDU-CSU i dels liberals van decidir que havia arribat l’hora de “dir la veritat” i van prendre mal… segurament perquè no tenen la talla d’un Churchill. En canvi, els socialdemòcrates i els verds, per no parlar dels excomunistes, es van dedicar a “oferir una imatge agradable als electors” i van aconseguir evitar la patacada que pronosticaven les enquestes.

El fet és que, després de les eleccions, Alemanya es troba en una situació molt difícilment governable que fa pràcticament impossible emprendre les reformes econòmiques i donar al país l’impuls moral que necessita. No és difícil predir que Alemanya seguirà instal·lada en l’estancament econòmic i la depressió col·lectiva encara uns quants anys més. I tampoc no és difícil adonar-se que aquesta situació condiciona i condicionarà el futur del conjunt de la Unió Europea.

Queden ja lluny els temps en què, a Lisboa, la UE es plantejava el repte de convertir-se en la primera potència econòmica mundial. Ara sembla que al més que es pot aspirar és a anar passant els dies mentre s’espera un miracle. Com el malalt que es nega a reconèixer la seva gravetat, sembla que Europa prefereix pensar que la malaltia s’arreglarà sense necessitat de prendre la medicació. Les perspectives polítiques a Itàlia i França no ofereixen un panorama gaire més optimista que a Alemanya. A cap d’aquests països no es veuen tampoc líders amb prou talla com per ser capaços de dir la veritat i guanyar unes eleccions. Sense un lideratge fort ni a Alemanya, ni a França ni a Itàlia, amb una Gran Bretanya cada cop més aïllada del continent, la Unió Europea va perdent pes en el panorama internacional i els seus ciutadans van perdent el benestar del que tan orgullosos se senten i que tant diuen defensar.

Calen veus prou creïbles com per dir la veritat. Dir que és l’hora de l’esforç i el treball dur. Dir que l’Estat no és capaç de resoldre tots els problemes de la societat. Dir que cal reformar el sistema de benestar per poder-lo mantenir. Dir que cal obrir-se al comerç internacional sense por. Dir que una Europa construïda contra els Estats Units és una Europa feble. Dir que ara, com fa seixanta anys, Europa es juga el seu futur i que les decisions que avui es prenguin condicionaran la vida de les generacions futures.

Però, probablement, té raó l’excanceller Schmidt i per dir tot això caldria un líder de la talla de Sir Winston Churchill. Un líder que, avui per avui, no s’albira a cap dels grans països de la Unió.

> LA RODA DE MOLÍ

CONSISTORI DE SABADELL

L’estil Bustos

Fa uns mesos, l’Ajuntament de Sabadell va ser notícia per la crisi de l’equip de govern en què va tenir un paper destacat el fins aleshores regidor de seguretat ciutadana, Paco Bustos, germà i company de partit de l’alcalde. La crisi es va saldar amb el trencament del govern tripartit que integraven PSC, ERC i ICV. CiU havia deixat l’equip de govern uns mesos abans. Des del mes de maig, el PSC governa en solitari a Sabadell. En anunciar aquests canvis l’alcalde Manuel Bustos va assegurar a La Vanguardia: “Com a alcalde poso per davant dels interessos partidistes els interessos de la ciutat”. Una manera prou curiosa de justificar que el seu partit decidia governar sol.

Han passat ja quatre mesos des que es va renovar el cartipàs municipal, però encara ara, no hi ha manera d’esbrinar la composició del consistori a través de la web de l’Ajuntament. Es busqui com es busqui, només s’obtenen els noms i els càrrecs dels regidors socialistes. Els de la resta de partits no existeixen. Una curiosa manera de posar els interessos de la ciutat per damunt dels “interessos partidistes”: esborrar qualsevol referència als que no són del partit!

Si cliquem a govern i representació, on lògicament hi hauria d’haver la composició del consistori municipal, amb el nom dels regidors, el seu càrrec i el partit al que pertanyen, doncs trobem una pàgina que ens adreça a una notícia del 13 de maig de 2005 sobre la presentació del nou cartipàs municipal, on només hi apareixen els regidors del PSC.

El mateix ens passa si provem de trobar-ho a estructura i equipaments. Fins i tot si busquem el resultat de les eleccions municipals hi trobarem un apartat titulat: “Tots els regidors i regidores que entren a formar part del nou Consistori”. Curiosament, clicant aquí també arribem a la mateixa notícia del 13 de maig de 2005 on només existeixen els regidors del PSC.

En resum, els ciutadans de Sabadell ho tenen ben difícil per saber quins són els regidors del seu Ajuntament després del trencament del govern tripartit. Oficialment, els regidors que no són del PSC no existeixen. I sort que l’alcalde assegura que els interessos de la ciutat estan per davant dels interessos partidistes!

No ens faci combregar amb rodes de molí, benvolgut alcalde Bustos!

> UN COP D'ULL

L’incert futur immediat amb què Alemanya ha d’afrontar la digestió d’unes eleccions que deixen pràcticament empatades la democràcia cristiana i els socialdemòcrates genera comentaris d’inquietud a la premsa alemanya i també als principals rotatius estrangers.

Que tots dos (Merkel i Schröder) han perdut en certa manera és un comentari bastant estés i que en qualsevol cas algú, per no dir tots dos, se n’anirà a casa tant si resta a l’oposició com si es configura una grossen koalitionen entre les dues forces. Es tracta d’una fórmula que no satisfà ningú però a la que potser es veuran abocats segons el preu que posin la resta de partits a un suport que tampoc garanteix la majoria absoluta.

“Alemanya perd les seves pròpies eleccions” proclama el setmanari Der Spiegel, “dos perdedors” és la imatge gràfica amb què Die Welt reflecteix la votació de diumenge, no molt allunyada de la visió que dóna Die Tages Zeitung: “un país amb dos cancellers”. “El pitjor resultat possible per a tots dos” (Neue Zürcher Zeitung)… Els titulars i els anàlisis

d’aquest calibre s’amunteguen a la premsa alemanya.

I això perquè ha succeït? No havíem quedat que els alemanys demanaven un canvi? Passa que els dos principals candidats lluitaven contra la seva pròpia incapacitat. Merkel, la d’inspirar prou confiança a l’haver de demanar sacrificis als electors, Schröder, la de sobreviure al seu propi fantasma. Per això el Frankfurter Allgemeine recorda les dots d’actor del canceller sortint, mentre que Süddeutsche Zeitung qualifica la candidata vencedora, encara que pel pèls, d’“Àngela solitària”.

Si dilluns les reaccions eren de sorpresa, dimarts ja no s’amagava la preocupació per la possible sortida a la crisi. No oblidem que, com feia The Times amb un gràfic prou explicatiu, l’economia alemanya arrossega una crisi important de la que cal sortir ràpidament per interès d’ells mateixos però també per a la virtualitat del projecte europeu, necessitat de motors potents quant a puixança econòmica i quant a lideratge. L’escenari de la gran coalició CDU-CSU-SPD l’apunta Die Zeit, mentre que Die Welt parla de “vot creuat dels grans partits”. Evidentment hi ha hagut una gran infidelitat dels electors.

Dues personalitats amb l’autoritat de Helmut Schmidt (excanceller pel SPD) i Kurt

Biedenkopf, primer ministre de Saxònia durant 12 anys per la CDU, censuraven en una llarga entrevista a Die Zeit els silencis amb què els candidats volien passar de puntetes pels temes cabdals que afecten el país. El motiu? No ser impopulars. Schmidt deia que “és un defecte congènit de la democràcia: normalment, per ser elegit s’ha de presentar un rostre amable als electors” i hi afegia “només un gran orador es pot permetre dir la veritat crua i sortir indemne. Hi ha molt pocs personatges així, i apareixen en situacions excepcionals. El millor exemple és Churchill durant la Segona Guerra Mundial”.

Si més no, des de la premsa internacional les expectatives que es pugui formar un govern fort no estan massa arrelades. Per Le Monde, en el resultat final influeix el vot de l’est, oblidat per tots dos grans candidats, però que continuarà sent determinant “mentre no s’acabi la reunificació psicològica i social”. Segons el londinenc The Times, el rellotge pressiona Merkel perquè va en contra seva.

Al marge del resultat, hi ha dos peces que val la pena llegir, publicades abans de les votacions. Una, de Le Nouvel Observateur sobre si el model social alemany té salvació, reflexió interessant des del Sena, i l’altra, el paral·lelisme que fa un articulista de Le Figaro sobre els canvis a França, Itàlia i Alemanya.

Deixant de banda l’actualitat alemanya, que marcarà encara unes setmanes el ritme d’Europa, la premsa britànica publica dos documents alliçonadors sobre l’integrisme i les causes que el poden generar. L’editorial de diumenge de The Times alerta sobre la formació de guetos a ciutats fins ara poc proclius a acollir onades importants d’immigrants i que poden fer esclatar en qualsevol moment una revolta social. The Guardian, per la seva banda, radiografia i explicita les universitats on el fonamentalisme islàmic està més estès.

Precisament i seguint en l’àmbit universitari, la setmana passada trèiem un documentat informe de The Economist sobre l’ensenyament superior a Europa i els Estats Units, clarament decantat cap a aquests segons. Doncs ara Le Monde treu un informe molt negatiu sobre la universitat francesa a la llum d’un rànquing mundial publicat a Hong Kong.

Malgrat la impressió popular que el món està en guerra, els números canten. Sunday Telegraph radiografia els escenaris bèl·lics durant el 2005, un total de vint, molt inferiors als que hi havia deu anys enrere. Precisament per no engrandir aquesta nòmina de terror, The New York Times aboga perquè els EUA no aïllin Síria, el torinès La Stampa adverteix que a l’Iran es podria donar la dualitat de tenir petroli i armes

atòmiques, i l’influent diari milanès Corriere della Sera crida Occident a forçar Palestina pel camí de la pau i el diàleg. Financial Times, per la seva banda, defensa el diàleg i la diplomàcia per resoldre el contenciós amb els aspirants a integrar el club nuclear.

The Economist entra en un d’aquests assumptes que divideixen Europa: l’adhesió de Turquia a la Unió Europea, i The Daily Yomiuri es fa ressò d’una evidència nacionalista: el 88% dels japonesos estan orgullosos de ser-ho.

L’economia continua fent parlar, i més després de l’huracà Katrina que ha deixat malmesa l’economia nord-americana. La Reserva Federal ha pujat el tipus d’interès fins al 3,75%, el nivell més alt en quatre anys i això dóna peu als comentaris editorials de l’ USA Today i de The Washington Post, que situen aquest retoc en les conseqüències dramàtiques de la catàstrofe que ha afligit el sud dels Estats Units i que obliguen a redreçar l’economia.

Veus de la Fundació

En aquesta darrera setmana, prèvia a les eleccions a Alemanya, Valentí Popescu ha tingut una presència extraordinària a l’Avui, com a cronista del dia a dia de la campanya electoral, alhora que ha estat el referent de múltiples i diversos mitjans com a gran coneixedor de fons de la política alemanya. Dilluns, al diari esmentat i amb el resultat tan ajustat entre Gerhard Schröder i Angela Merkel, Popescu escrivia que “Alemanya ha dut a terme la pitjor elecció possible: ha votat per un govern sense majoria”. Més endavant, aclareix que “tot això ja era sabut des de fa setmanes. Aleshores per què han votat així el alemanys?” Entre les moltes raons en destaca principalment una: “tant el programa del govern sortint com el de l’oposició s’assemblen molt, massa”.

Si els programes no semblen gaire originals, no es pot dir que alguns partits no hagin fet servir força el magí per tal d’assolir els millors resultats amb els mitjans més minsos. És el cas dels liberals alemanys (FPD), un partit que és considerat com “els significants imprescindibles” (ho explica també Valentí Popescu dissabte a l’Avui), que ha apostat

sobretot per Internet a l’hora d’invertir els escassos 3,5 milions d’euros de pressupost per la campanya. “I no sense raó, ja que en la fase final de la campanya, a la pàgina web dels liberals hi arriben diàriament al voltant de 3,5 milions de consultes sobre les eleccions, el programa del partit i els problemes actuals del país”.

I no els ha sortit pas malament l’aposta, intueix Valentí Puig (ABC, dimarts) que suposa que “alguna cosa tindrà a veure amb el notable increment electoral dels liberals alemanys que hagin jugat tan fort a Internet”. Després, l’escriptor s’aparta del tema electoral alemany per disseccionar el moment actual de la xarxa i la seva relació amb els usuaris.

També s’interessa per l’espai virtual Ferran Sáez (Avui, dimarts), però ara des del vessant d’obrir “un escenari insòlit respecte a la diversitat lingüística”. Tot ve arran del que en realitat és el tema de l’article de Sáez: l’enciclopèdia virtual Wikipedia, que en la versió catalana es diu Viquipèdia (http://ca.wikipedia.org) i que és un recull d’entrades que es va enriquint amb les aportacions dels propis internautes.

Movent-nos pel ciberespai, havíem oblidat el tema amb què arrencàvem aquesta secció: les eleccions alemanyes. El tanquem amb unes Engrunes de Joan Oliver de dimarts (Avui), on fa notar que algunes anàlisis de la derrota d’Angela Merkel diuen que ha estat a causa de “l’imperdonable error de dir la veritat. L’error de dir als alemanys que per sortir de la crisi s’hauran d’estrènyer el cinturó i que caldrà reduir les prestacions socials. Tothom sap que és així, però prefereixen amagar el cap sota l’ala”.

En canvi, al Japó les eleccions sí que han portat una majoria clara: la del Partit Liberal Democràtic (PLD) del reelegit Junichiro Koizumi. Explica Joan Roy (Actual) que, després del gran esplendor japonès que havia començat tot just acabar la Segona Guerra Mundial, fa ara quinze anys les coses havien començat a anar malament i el Japó havia entrat en un període de recessió econòmica. Així, els japonesos “esperaven l’arribada d’alguna mena de salvador nacional capaç de retornar-los l’orgull d’altres temps (...)

Junichiro Koizumi, de 63 anys, sembla haver aconseguit encarnar aquesta esperança per primer cop en molts anys”.

Francesc Puigpelat (Avui, dilluns) elogia una de les mesures preses pel govern de Koizumi el darrer estiu, el “cool biz”, que és el programa destinat a estalviar energia en aires condicionats i que es basava en l’alliberament de la corbata als executius durant els mesos d’estiu, a canvi d’apujar el termostat a 28 graus. “Tots els que de manera despietada van criticar el conseller primer, Josep Bargalló, per no portar corbata, es deuen haver quedat amb un pam de nas”, diu Puigpelat.

Una sensació encara més intensa sent Xavier Sala i Martín (La Vanguardia, dissabte) a qui “com a ciutadà del món” el “repugna que alguns polítics promoguin sistemàticament l’odi entre comunitats amb finalitats polítiques miserables”. Això ho afirma arran de la polèmica que s’ha creat per la qüestió de l’opa de Gas Natural sobre Endesa i apunta cap als “líders extremistes del PP”, dels quals diu que fan allò que ell denuncia “amb els catalans”.

Anton Maria Espadaler ens parla dilluns al mateix diari d’“Els antimoderns”. Un antimodern és “qui es rebel·la contra els tics de la seva època emanats des del discurs polític. El que, avui per avui, per posar un exemple banal, de seguida es negaria a cenyir-se la cotilla del llenguatge políticament correcte. Un antimodern és un modern en llibertat”.

A El Periódico de divendres Roger Jiménez parla del “Mite de la supersocietat”. Jiménez apunta que “pot passar que aquesta idea de la supersocietat, com aquella de l’Estat imperialista de les multinacionals, sigui esquemàtica, sortida d’una fantasia literària que troba forma fins i tot en el caos del món. Però agafa cos la tesi que un nou poder no institucional, assentat al centre de la globalització i que n’és la substància, està cada vegada més a la vista i és omnipresent”.

Per la seva banda, Salvador Sostres (Avui, dimarts) intenta fer que Esquerra Republicana reflexioni: “Esquerra és qui es va inventar aquest govern i qui el manté, hauria de reflexionar si no queda massa sovint reduïda a sortir a saludar amb els pallassos de la tele”.

A voltes amb l’Estatut, Jordi Barbeta (La Vanguardia, diumenge), que tantes vegades havia manifestat el seu cansament pel que fa a aquest tema, ara diu que “de cop i volta s’ha posat emocionant de veritat” amb “la rebel·lió dels líders” de les dues primeres forces catalanes contra els aparells de les seves respectives formacions.

En canvi, Marçal Sintes (El Mundo, dissabte) Segueix amb la tesi del poc entusiasme que desperta l’Estatut i culpa del descontentament els partits polítics. “A tots en general, tot i que en alguns casos més que en altres, els està faltant bastant per estar a l’alçada que el moment històric exigeix”, assegura Sintes.

Mirador

MANUELA DE MADRE

Natàlia Molero

Un periodista reconegut m’explicava que quan en Quim Nadal es va presentar com a candidat a la presidència de la Generalitat pel PSC-PSOE se’l va advertir que li calia el vistiplau de la senyora Manuela de Madre. El conseller Nadal n’està tip d’enviar-se coll avall coses que no li vénen de gust, però que el manin, no s’ho empassa. De manera que no va fer cas d’aquell consell, i en J. M. Sala (algú que segons l’exalcaldessa de Santa Coloma era del tot necessari que ara tornés a l’executiva del PSC) va posar foc a la màquina. Amb els mitjans obviant-lo (això quan no actuaven pitjor), els resultats que va aconseguir en Quim Nadal no podien ser bons de cap manera.

Quan la setmana passada es van fer públiques les converses entre Pasqual Maragall i Artur Mas amb una voluntat clara per les dues parts de sortir-se’n, buscant un finançament en què no hi perdem bous i esquelles (o sigui, pitjor del que tenim), la Manuela va sortir l’endemà esmenant la plana al president. I això, a part de ser una deslleialtat per a Pasqual Maragall, és una ofensa per a tots els catalans perquè, l’hàgim votat o no, és el nostre president. I la senyora De Madre, qui és per dir que ja s’han fet prou sacrificis per part del PSC rumiant propostes? Que potser és un sacrifici que la vacuna de la meningitis ens la pagui la Seguretat Social com a la resta d’Espanya i no ens hàgim de gratar la butxaca? O que tinguem autovies gratuïtes per anar a treballar? O que els fons patrimonials catalans que s’entreguen a Hisenda a canvi dels tributs que s’haurien de pagar en concepte d’herència o per rebaixar el deute fiscal se’ls guardin a Madrid en un magatzem?

Però el pitjor és que en el vol a Madrid la senyora De Madre es devia pensar que darrere les cortinetes de la classe Business no hi viatjaven comuns mortals, que sentien perplexos l’esbroncada que va fer durant tota l’estona al president Maragall.

En el balanç d’un any de govern tripartit afirmava pletòrica que Catalunya tindria molt més autogovern en virtut de l’Espanya plural que havia arrancat Zapatero (concepte idèntic al que va usar el PP en la primera campanya d’Aznar).

Després la van fer “catalana de l’any” com a exponent de les generacions d’immigrants integrades a Catalunya. Justament ella que esclata amb una força inigualable i un accent marcadament andalús (que no se li sent en cap altra ocasió) en els mítings, atiant un odi de classe tronat però viver de vots. Tothom sap perfectament que a Santa Coloma qualsevol militant guanyaria les eleccions a l’alcaldia perquè encara es vota el PSOE d’en Felipe i en Guerra.

Tot i que ens havíem cregut que es retirava de l’activitat política a causa d’una greu malaltia invalidant, la incansable Manuela no para: és vicepresidenta del PSC i s’ho va haver de treballar fins al darrer minut per obtenir l’aclaparador 95% en el congrés del seu partit –d’aquesta manera va evitar que fossin delegats alguns catalanistes–, presidenta del PSC al Parlament i, a més, està en diverses comissions de pes. Imbatible, l’onze de setembre es col·loca un vestit propi d’un bodorrio d’aquests que els nuvis baixen del sostre mentre els parents, mig gats, els llencen engrunes de pa, agafa la bandereta amb un entusiasme propi de cheerleader i davant la xiulada comença amb el “Visca, visca, visca, Catalunya socialista”. Això és celebrar un acte amb dignitat?

No hi ha dubte que és una dona intel·ligent i eficaç quan mana: per mostra la plantada en la negociació de l’Estatut. I té una bonica melena, però qualsevol dia li cauran les dents, recordin si no què deia a El País: “Ahora la Generalitat tiene un proyecto definido para España destinado a extender el principio de lealtad federal a todas las instancias del Estado”.

LES IDEOLOGIES TAMBÉ AFECTEN EL NOSTRE ENTORN

Daniel Clivillé i Morató

President del Grup Hayek

Recentment, i en un curt lapse de temps, he tingut la possibilitat de viatjar per dues zones europees ben diferents. La Toscana, a Itàlia, i Bucarest, capital de Romania. En un cas l’extensió del viatge i la proximitat personal, i en l’altre la intensitat en la preparació i el tipus de contactes mantinguts, m’han permès de copsar més enllà de la superficialitat totes dues realitats.

Durant la visita a aquests territoris he constatat com el pensament i les ideologies afecten el desenvolupament dels territoris.

La Toscana va ser durant el segle xvi bressol del Renaixement, va promoure el coneixement entre els homes, l’esperit crític, el desenvolupament de la tècnica i l’art. Va configurar el nou home que havia de ser impulsor del món modern. El coneixement assentat en aquell període va permetre importants avenços tècnics que són l’origen de la revolució agrícola i el desenvolupament econòmic posterior. Al mateix temps, la recuperació dels valors clàssics en l’art ens va portar grans avenços en matèria de pintura, arquitectura i música.

L’efecte sobre l’organització del territori, la seva arquitectura, són d’una bellesa impressionant. Més enllà de les ciutats conegudes arreu del planeta, que durant el mes d’agost atrauen el turista típic i tòpic (cridaner, vestit amb samarretes d’equip de futbol), la Toscana ofereix un estol de petits poblets desconeguts que amaguen tresors per a la vista i les emocions. Poblets completament empedrats, emmurallats. Tots amb la seva església d’estil renaixentista amb frescos exquisits elaborats per mestres de l’època. Amb castells que deuen amagar històries fascinants. Amb conreus treballats i organitzats. Un darrere l’altre sembla que el nombre de petits pobles encantadors sigui infinit.

Una època d’impuls de les persones ens porta un dels millors espais a Occident. La Toscana és, avui, un plaer per als sentits.

Bucarest va viure a finals del primer terç del segle xx una etapa d’esplendor econòmica i cultural. Fruit d’aquest temps es van construir molts edificis d’art noveau que recorden París. Edificis romàntics que hostatjaven famílies de la burgesia dominant de l’època o blocs de pisos exquisits per a la classe mitja-alta.

La crueltat del segle passat es va acarnissar amb aquesta ciutat i la seva gent. Primer van haver de suportar el feixisme introduït per un monarca decadent a qui li va semblar que era la manera de perllongar-se en el poder. Els equilibris geoestratègics de després de la Segona Guerra Mundial van iniciar una etapa de règim comunista que definitivament ha marcat aquesta ciutat.

L’exponent més clar de la dictadura, en Nicolae Ceausescu i la seva família, van impulsar un període de terror sota la ferma repressió de la Securitate. Es van mantenir intel·lectuals a la presó i en camps de concentració. Es van nacionalitzar negocis. La megalomania del dictador el va empènyer a realitzar projectes grandiosos mentre la població estava immersa en la pobresa.

La particular visió de l’homogeneïtzació comunista va portar el dictador a impulsar el trasllat al camp de les classes mitges-altes de Bucarest, on hi va portar els pagesos del camp i els gitanos. El resultat d’aquest experiment d’enginyeria social va ser la decadència absoluta de la part més exquisida de la ciutat, el barri antic, que avui es va remodelant poc a poc (a banda de la destrucció de tot projecte social, cultural, econòmic i personal més o menys potent).

La necessitat de la dictadura d’explicar a la gent com havia de viure els va portar a destruir aquells edificis meravellosos, alguns dels quals només es poden veure en fotografies d’època. En el seu lloc hi van construir uns blocs grandiosos on les persones hi han de viure com en un rusc d’abelles. La deixadesa de l’urbanisme i la manca de sentit de la conservació fa que molts d’aquests edificis estiguin avui en unes pèssimes condicions, fins i tot de salubritat (per un especial mecanisme de recollida d’escombraries comunitari) sense que els seus habitants en siguin conscients.

L’extrem més alarmant va arribar per inspiració nord-coreana. Després d’un viatge en aquelles terres, el dictador va decidir que les famílies no havien d’esmorzar, dinar ni sopar a casa. Es va inventar les cases del poble, que havien de ser grans menjadors col·lectius, mentre els alts funcionaris del règim vivien en avingudes impressionants amb edificis de luxe.

Paradoxes de la vida, l’arribada de la democràcia ha possibilitat que la casa del poble que havia ideat Ceausescu hagi esdevingut el recinte d’un modern centre comercial de luxe adreçat a la nova classe emprenedora i acomodada de Bucarest. Desitjo que sigui un signe del canvi que aquesta ciutat ha de tenir en els propers anys (dècades), i que impulsat pel seu proper ingrés a la UE pugui tornar a l’esplendor que havia tingut i que d’altres ciutats de l’est d’Europa no han perdut mai.

La Toscana i Bucarest m’han fet recordar com és d’important per al desenvolupament de la societat mantenir i ampliar els espais de decisió personal. No permetre que algú, tingui els atributs que tingui, pugui decidir com ha de viure el conjunt. Els corrents de pensament més innovadors i profitosos han portat en paral·lel a la maximització de la llibertat individual (a partir del desenvolupament cultural i/o econòmic) un gran benestar per al conjunt de la societat. També quan pensem en la preservació de l’entorn més immediat.

Continuaré visitant cada any la Toscana i espero poder observar el desenvolupament de Bucarest, un desenvolupament que tingui en la llibertat econòmica i de pensament el seu motor.

> ENLLAÇOS RECOMANATS

www.timbro.com

Suècia va ser, durant molt de temps, el model de societat en què molts països es van voler emmirallar com a exemple modèlic de convivència, llibertats i gairebé paradigma d’un sistema socialdemòcrata perfecte. Des de fa uns anys, però, a aquesta construcció sociopolítica gairebé incontestable li estan sortint esquerdes. El model de felicitat s’està esvaint.

Com encarar aquesta nova era post model suec? Aquesta és una de les preocupacions principals que tenen els membres de Timbro, el laboratori d’idees de les empreses sueques, si tenim en compte els títols de gran part de les publicacions que editen. Però, sobretot, arran de la creació per part de Timbro del Center for Welfare Reform (Centre per a la Reforma de l’Estat del Benestar - www.cvv.nu), que té com a objectiu aprofundir en la qüestió. Des de la seva creació, ha elaborat 25 documents que parlen sobre aspectes de futur en qüestions com l’escola, la reforma dels impostos o la del sistema sanitari i noves concepcions sobre Seguretat Social.

Per la seva banda, Timbro va ser fundada el 1978 i té com un dels principals objectius superar “el vell i cansat debat entre esquerres i dretes en cultura, economia i política”. Presideix l’entitat el suec Mattias Bengtsson, i el seu vicepresident és Mauricio Rojas, un xilè d’origen que viu a Suècia des del 1974 i és membre del parlament del país escandinau pel Partit Liberal. Rojas és, a més, un prolífic escriptor el darrer llibre del qual es titula Sweden after the Swedish Model (Suècia després del model suec), editat per la mateixa Timbro.

Els quatre eixos bàsics en què es mou la tasca de Timbro són la societat oberta, la llibertat econòmica, l’esperança en el futur i el benestar després de l’Estat del benestar.