Després de dos anys i mig d’inspeccions i d’intenses investigacions, l’Agència Internacional de l’Energia Atòmica no sembla estar en condicions d’aclarir la situació exacte en què es troba el programa d’enriquiment d’urani i de plutoni que l’Iran vol tirar endavant des de fa temps, oficialment per a usos civils, i sobre el que ja fa molt temps va acceptar de parlar amb tres països delegats per la Unió Europea (França, Alemanya i la Gran Bretanya), per obtenir l’autorització formal de tot Occident i, particularment, dels Estats Units. La principal dada subministrada per l’AIEA fou comunicada a finals d’agost: Teheran hauria produït set tones de gas susceptible de ser utilitzat per enriquir urani, però sense aportar cap prova sobre les preteses finalitats militars que se li suposen, i que han motivat que la UE dugui el tema al Consell de Seguretat de les Nacions Unides perquè apliqui, si escau, les sancions corresponents. La iniciativa representa un fracàs estrepitós de la UE, després que el novembre passat anunciés que l’Iran cancel·laria totalment les seves pretensions nuclears. No ha estat així, i la prova n’és que Teheran va donar un ultimàtum a finals d’agost, descontent de la manca de garanties i d’ofertes rebudes de França, Alemanya i la Gran Bretanya, que no van voler incloure en les negociacions els Estats Units, tal com havien demanat els iranians.

 

Ara el problema s’ha fet molt gros, perquè la UE ha dimitit de la seva responsabilitat, els Estats Units no compten amb mitjancers i Rússia s’ha postulat obertament com a aliat nuclear i polític de l’Iran. Occident, doncs, ja té un nou maldecap que cal sumar al xantatge nuclear de Corea del Nord, i a la pugna que sostenen l’Índia i el Pakistan pel Caixmir. Tot i la gravetat del risc nuclear, el pitjor no és això, sinó el fet que amb les seves males arts els negociadors de la UE han induït, ni que sigui indirectament, la pèrdua de predicament del reformisme iranià de l’expresident Mohammad Khatamí, amb qui mai no han comptat per a res, i que suposava la principal possibilitat de democratització de l’Iran. En tot cas, des que els europeus van assumir les negociacions amb l’Iran, Khatamí i els seus han perdut les municipals i han acabat perdent la presidència davant de l’islamista Mahmud Ahmadinejad, sospitós d’haver participat directament el 1979 en els fets de l’ambaixada nord-americana a Teheran. Al veí Iraq, aquests canvis s’han traduït a la fi en una forta pèrdua de protagonisme del xiisme moderat, religiós i polític d’Al-Sistani i Al-Hakim, i la tornada a escena del violent Al-Sadr. Tot plegat, un panorama molt greu fruit de la negligència de la política exterior de la Unió Europea.