Més enllà dels efectes devastadors de l’huracà Katrina, el que ha mobilitzat la premsa nord-americana i de tot el món és l’anàlisi de com ha estat possible una tragèdia d’aquestes dimensions a un gegant econòmic com els Estats Units.

I no serà per manca de previsió, perquè l’huracà es veia a venir i s’havia alertat la població perquè evacués Nova Orleans. Després va venir el que va venir i com diu The Washington Post, la cosa va anar “de mal en pitjor”.

S’ha qüestionat si es podria haver evitat la catàstrofe atorgant les inversions milionàries per protegir els dics de la capital de Louisiana –cosa que fa el Financial Times–, aspecte que és molt fàcil de criticar quan la catàstrofe ja ha passat. Algú s’ha parat a valorar què s’hauria evitat amb les inversions a què s’haurien destinat aquells diners reclamats per a Nova Orleans? Això no és notícia, és clar.

Com tampoc es fa mea culpa de la manipulació de les imatges. El malalt de diabetis que necessita la dosi d’insulina i que certa televisió –TVE– treu en imatge mutilada, cosa que no fa alguna cadena privada espanyola que acaba la seqüència amb l’equip mèdic atenent amb eficàcia aquest malalt al camp de refugiats en què s’havia convertit el Drome de Nova Orleáns. Així s’escriu la història!

La premsa influent als Estats Units ha estat poc pietosa. “Esperant un líder” editorialitza The New York Times, que esperava un altre comportament de Bush. És clar que, per les mateixes dates, una enquesta publicada a l’altre diari de referència, The Washington Post, conjuntament amb la televisió ABC, atorgava una situació més propera a l’empat entre els que censuren el president i els que el continuen recolzant.

Però sense negar el caràcter d’una catàstrofe humana (Boston Globe) que va “de mal en pitjor (The Washington Post), la premsa d’Europa incideix en altres aspectes com el desgavell a què es pot veure sotmès un gegant com els Estats Units. “Amèrica, vulnerable com l’11-S” (Sunday Times), “Amèrica a prova” (Le Figaro) són alguns dels títols d’aquesta banda de l’Atlàntic.

Hi ha un factor que potser aquí no l’entendrem però que en la idiosincràsia americana té la seva importància, com és el desabastament de petroli. Aquest aspecte de carència i el manteniment del tipus d’interès per part de la Reserva Federal –qüestió valorada per The Wall Street Journal– mereixen alguns comentaris editorials o articles d’opinió. “Omplir el dipòsit és un dret des del naixement” recorda The Washington Post, mentre que el londinenc The Daily Telegraph fa sang amb el fet que una setmana per obtenir combustible és molt de temps.

La ressaca serà llarga i el temps haurà d’incorporar nous comentaris a la reconstrucció del sud dels Estats Units. Mentrestant, Alemanya vetlla les últimes jornades abans de les eleccions del diumenge dia 18. L’únic debat celebrat entre el canceller Schröder i la candidata Merkel es va resoldre a favor del primer, cosa que entrava a les previsions de tots els analistes. Altra cosa és la lectura que en fa la premsa alemanya. Pel Frankfurter Allgemeine, Schröder va ser més simpàtic i creïble; Bild Zeitung defineix la candidata democratacristiana com un home, dura, asexuada, per acabar dient que “és igual que el canceller sortint”, i Die Welt se sorprèn que vint-i-un milions d’alemanys seguissin el debat per televisió atès que va ser llarg i amb massa escenografia. En canvi, un diari de l’Est, Ostzee Zeitung, retreu a tots dos candidats que no expressessin cap comentari programàtic adreçat als “länder” de l’antiga Alemanya oriental. Precisament d’on prové Angela Merkel.

Els més interessats per aquest procés electoral disposen de la versió en PDF del programa electoral dels cinc principals partits: l’SPD, la CDU, els verds, els liberals i l‘excomunista PDS. Només en versió alemanya, però.

Si Alemanya és a punt d’aclarir el seu futur més immediat, l’estat europeu que ve al darrere quant a eleccions properes en el temps és Itàlia. En un país tan polititzat la controvèrsia és contínua, però més encara quan s’acosten eleccions incertes. “A la recerca del centre perdut”, tema recurrent sobre el que escriu Giovanni Valentini a La Repubblica. També Portugal viu vigílies d’eleccions presidencials, en aquest cas amb dos veterans (Mário Soares i Aníbal Cavaco) com a protagonistes que de nous no en tenen res, com bé recorda el lisboeta Diario de Noticias: “dos dinosauris a càrrec del futur”.

El món, mentrestant, continua pendent de l’Iraq. El procés que ha de conduir a ratificar la Constitució (PDF) mereix encara alguns comentaris. The Wall Street Journal és optimista al respecte en veure més aspectes positius que negatius. També escriu sobre la matèria a Corriere della Sera el primer ministre turc, amb posicions acostades a les nord-americanes.

Un altre primer ministre que no renuncia a la ploma és el britànic Tony Blair. En una columna al Financial Times convida a continuar el procés encetat a Gleneagles, seu de la darrera cimera del G-7, on el canvi climàtic i els ajuts a l’Àfrica en van ser les grans protagonistes.

Le Monde cedeix espai perquè una executiva de la Comissaria per a l’Energia Atòmica s’interrogui si després de l’Iran no hi haurà d’anar el Pakistan en la llista de països tutelats en matèria de desenvolupament nuclear. I l’israelià Jerusalem Post valora les possibilitats de Benjamin Netanyahu com a candidat del Likud enfront de l’actual dirigent, Ariel Sharon.

I la Xina no podia quedar al marge, naturalment, d’aquest repàs setmanal. Més en una setmana en què s’ha clos l’acord amb Europa pel tema dels contingents tèxtils emmagatzemats a les duanes. The Economist radiografia aquesta economia en expansió amb la intenció de crear un estat d’opinió en vigílies de la visita del president Hu Jintao –finalment postposada– als Estats Units.

Cinquanta anys són els que es marquen ells mateixos per al desenvolupament total, reconeix el governamental El Diari del Poble, i The Times s’introdueix a la Xina més rural on es fabriquen precisament els productes tèxtils que consumim a Europa. Una nota d’optimisme final: es pot sobreviure. Almenys això és el que pretenen dir els empresaris francesos que desfilen a Le Figaro i que han aconseguit resituar-se al mercat davant de la invasió del tèxtil asiàtic.

Com a mostra que cal sortir a l’exterior i no deixar-se ennuvolar per segons quines coses es diuen i s’escriuen a l’Estat espanyol, vegin el ressò de l’opa de Gas Natural a Endesa a la premsa econòmica de solvència. The Wall Street Journal, tant a la portada com a les planes interiors, ho emmarca dins la normalitat d’obertura de mercats en lliure competència i li augura una dosi molt alta d’èxit. El britànic Financial Times destaca el caràcter hostil de la proposta i que en dos intents anteriors no havia estat possible per l’hostilitat del govern del PP.

 

 

 

 

 

Un dels temes de l’estiu a Barcelona ha estat l’incivisme i el seu origen en l’excés de permissivitat per part de l’Ajuntament de la ciutat. Valentí Puig en parla, a l’ABC de divendres, on diu que “ha estat com per art de màgia que l’opinió pública per fi ha tingut accés a la realitat d’una Barcelona més pròxima al caos abrupte que a l’ordre noucentista”, per seguir, més endavant: “una prova del tarannà municipal és que, amb la ciutat potes enlaire i amb conats de violència a les nits verbeneres, a l’alcalde tan sols se li ocorri convocar per dimarts un ple sobre l’incivisme. La culpa resulta ser dels gamberros com si no fos funció d’un ajuntament controlar el gamberrisme”.