El Butlletí nº 16

> PORTADA

La propietat de l’aeroport d’el Prat: Un guany molt important

El professor Andreu Mas-Colell planteja, a l’“inèdit” d’aquest butlletí, la pregunta de si Catalunya només vol gestionar l’aeroport d’el Prat o en vol ser la propietària. Mas-Colell considera que si volem un aeroport de primera línia internacional, els catalans n’hem de ser els propietaris.

> EDITORIAL

DESPRÉS DE LONDRES

Els atemptats de Londres del 7 de juliol han tornat a posar sobre la taula, com abans ho havien fet els de l’11 de setembre als Estats Units i els de l’11 de març a Madrid, els grans desafiaments a què han de fer front els països democràtics en aquest tombant de segle.

La llibertat, la globalització i la innovació tecnològica, les tres grans forces motores del progrés mundial, són precisament les que permeten que en qualsevol racó del planeta i en qualsevol moment sigui possible organitzar un atemptat sagnant. L’única protecció contra aquesta possibilitat és el treball sistemàtic i coordinat de les forces de seguretat. No hi ha receptes màgiques, no hi ha solucions fàcils. Restringir la llibertat, posar fre a la globalització, dificultar la difusió de la innovació tecnològica, són receptes perfectament inútils per lluitar contra el terrorisme i, en canvi, suposarien un terrible fre a l’espectacular increment del benestar que caracteritza les darreres dècades.

Segurament no ens queda altre remei que acceptar que la millora de les condicions de vida de la gran majoria de la població del planeta i l’expansió de la llibertat tenen com a contrapartida difícilment evitable l’aparició de grups fanàtics disposats a matar per defensar el vell ordre. El vell ordre de la tirania i la misèria.

I contra això, les úniques vacunes possibles són la fermesa amb els terroristes, l’esperança en el futur que es va construint dia a dia i la defensa aferrissada dels valors de la llibertat. No hi ha dreceres.

> LA RODA DE MOLÍ

ESTALVI D’ENERGIA

Una guia no massa pràctica

Per tal que consumim menys energia, el ministeri d’indústria està fent arribar a totes les llars una “guia práctica de la energia” on ens ofereixen alguns consells.

Entre els brillants consells que ens dóna el ministeri trobem recomanacions com pintar les parets de colors clars, fixar la temperatura de l’aire condicionat a 25^o (una temperatura ideal davant l’estiu que estem patint), posar la rentadora a la nit si tenim tarifa nocturna (els veïns segur que estaran encantats amb aquesta mesura) o tancar l’ordinador cada cop que ens movem del nostre lloc de treball per més de 30 minuts (potser ens permetrà estalviar una mica d’energia, però pel que fa a la feina no sembla que sigui massa eficient).

Esperem que el ministre Montilla sigui el primer en donar exemple, tal com va fer el primer ministre japonès traient-se l’americana i la corbata, i posi la temperatura del seu despatx a 25^o, el pinti de blanc i tanqui l’ordinador cada cop que s’aixequi de la taula.

A més, a la guia es recomana reiteradament que per gastar menys energia ens comprem els electrodomèstics més cars, els de classe A, A+ o A++. I, a sobre, el senyor Montilla té la barra de dir que “l’energia més barata és la que no es consumeix”.

La veritat és que a les llars ens sortirà ben car estalviar en energia si seguim els seus consells. El consell de ministres del divendres 8 de juliol va aprovar un pla per fomentar l’estalvi energètic en el període 2005-2007 on s’assegura que el govern destinarà 213 milions d’euros per fomentar l’adquisició d’electrodomèstics més eficients. En tres anys ens donaran a cada ciutadà 5 euros perquè ens comprem electrodomèstics nous!

Tenint en compte que l’energia que consumeixen les famílies és el 30% del consum energètic total a Espanya, segur que la millor manera d’aconseguir un estalvi energètic important no és gastar-se els diners públics en editar una guia plena d’obvietats i mesures sense sentit. Això sí, per estalviar, la guia s’edita només en castellà.

No ens faci combregar amb rodes de molí, benvolgut ministre Montilla!

> UN COP D'ULL

La previsibilitat que Londres fos atacada pels fonamentalistes islàmics no treu que la sorpresa per les bombes del dia 7 hagi trasbalsat l’opinió pública que, lògicament, es pregunta per què allà, per què ara i per part de qui.

És un missatge al G-8, reunit des d’aquell dia a Escòcia, i els atemptats són semblants als de Madrid, adverteix The Economist, que va ser a temps de canviar la portada prevista per aquell dia. Pel The Times –“odi i esperança”–, Londres demostra el contrast entre el terror i la tolerància.

El diari The Daily Telegraph no s’escapa de fer comparances amb els propòsits que buscaven els terroristes, com també l’11-M a Madrid, en què van aconseguir ben aviat la retirada de les tropes espanyoles de l’Irak, mentre que el diari parisenc Le Figaro avalua la coincidència d’uns atemptats “amb un calendari mediàtic molt estudiat”.

També es fan anàlisis més o menys curoses sobre les motivacions d’una comunitat, la musulmana, molt mimetitzada a Londres, amb ciutadans nacionalitzats britànics i amb una àmplia llibertat de moviments. El Financial Times va veure de seguida la mà negra d’aquesta creença teledirigida per Bin Laden. Com diu The Observer, “la comunitat musulmana britànica està altre cop sota escrutini”. Segons Le Figaro, està creixent una nova generació de radicals covada des del Marroc i Síria.

La premsa alemanya, per exemple el Frankfurter Rundschau, recorda que la intolerància contra el model de vida europeu es va manifestar inicialment amb l’assassinat del cineasta holandès Teo Van Gogh.

A tot això, mentre s’especula amb la possibilitat que els atemptats s’hagin pogut gestar des d’Espanya, una mica amb la guàrdia baixada des de la retirada de les tropes de l’Irak, el cap del govern, Rodríguez Zapatero, escriu al Financial Times l’article “Un consens global necessari per derrotar el terrorisme”, amb un paràgraf on crípticament adverteix que “no és realista aspirar a la pau i a l’estabilitat en un mar d’injustícia universal”.

Itàlia posa les barbes a remullar davant l’eventualitat de ser la pròxima víctima de la barbàrie. “A l’espera del nostre torn” titula Marcello Sorgi la seva columna al torinès La Stampa. També el Corriere della Sera es prepara, però deixa anar un advertiment als països contraris a la intervenció militar a l’Irak: “fem aquest discurs no solament per reclamar l’atenció sobre l’eventualitat (probable) que el pròxim cop toqui a Itàlia, sinó també per dir que al nostre parer cap país europeu hauria de sentir-se tranquil”.

The New York Times estudia econòmicament els costos de les assegurances contra els actes terroristes, no més cars que un terratrèmol o altres catàstrofes naturals, però amb un punt d’escepticisme sobre el fet que l’Estat assumeixi el cost del seu finançament.

Mentrestant, la reunió del G-8, ofuscada per la salvatjada terrorista, és valorada críticament per The Washington Post, que qualifica la cimera d’“èxit moderat”.

I seguim amb Londres, protagonista per partida doble de la setmana. Passada la sorpresa per l’elecció de la capital britànica per acollir la seva tercera olimpíada, els derrotats es pregunten què ha passat perquè es trasbalsés el que semblava un passeig militar de París a la reunió del COI a Singapur. En una cosa hi ha coincidència entre els anglosaxons i els mateixos francesos derrotats: Londres ha sabut jugar millor les cartes d’influència i de lobbying i s’apunta un personatge cabdal en la capta de vots dels membres del comitè olímpic: l’exatleta Sebastian Coe, un home al marge dels partits polítics, de la ferum oficialista i un d’ells, cosa que no aportaven les altres candidatures, farcides de caps de governs, alcaldes i polítics de tots els colors, però poc corporativistes entre el selecte col·legi d’electors olímpics.

“Tota una alquímia” es titula un documentat estudi de Le Monde (1, 2) sobre el modus operandi del COI, els seus mètodes i la seva particular debilitat per aspectes protocolaris o de confort com, per exemple, a quin palau els agradaria allotjar-se als cònjuges dels membres del COI, a París, Londres, Madrid o Nova York, aspectes que també compten. Segons l’influent diari parisenc, els dirigents olímpics s’haurien deixat impressionar en excés per les promeses de la candidatura anglesa, però posen també el dit a la nafra al comparar les tècniques dels seus grups de pressió. El setmanari L’Express (1, 2), d’altra banda, fa una crònica “de la desfeta” i Le Figaro contraataca parlant de descrèdit per sempre del COI amb un baró de Coubertin –francès, per cert– “assassinat per tercer cop”. Fins i tot la ràdio feia la seva contribució a l’opinió negativa: “França en estat de shock” (Radio France1).

Tot el món anglosaxó, sobretot dels Estats Units –potser perquè els britànics tenen un cert pudor a posar-se medalles o a desvetllar les seves armes de persuasió– coincideix en què Blair, al capdavant de la candidatura de Londres, va saber moure’s amb prou diligència entre els electors a Singapur –per exemple, el que diuen els alemanys de l’agència DPA– mentre altres potser van dedicar més esforços a fer-se autobombo o els simpàtics amb la premsa –cas de Madrid– o a reunir-se permanentment entre ells, fent una pinya al bar que no conduïa enlloc –París.

D’aquesta manera, des dels Estats Units, The New York Times, l’agència Associated Press i la televisió CNN –“una feina de lobbying fins a l’últim minut”– han destacat els mèrits de Londres i dels seus padrins. L’influent diari novaiorquès exalta el paper de Sebastian Coe des que fa un any va agafar directament les regnes de la candidatura. Com recorda el teletip d’AP, Coe va dir que per a ell significava molt més guanyar la candidatura de Londres que les dues medalles d’or obtingudes als Jocs en els 1.500 metres.

Fins i tot no ha faltat qui fes sang –les notícies del canal europeu de televisió Eurosport– dels comentaris de mal gust de Chirac sobre la cuina britànica, que pel que sembla no van condicionar el vot dels membres del COI.

La Xina continua acaparant l’atenció –i la preocupació– de la premsa nord-americana. “Poden jugar els Estats Units i la Xina al mateix cap” es pregunta David J. Rothkopf a The Washington Post. Un editorial del mateix diari incideix en l’adjectiu “emergent” per a un país amb un creixement anual del 9%. Mentrestant, i en un exercici de pragmatisme, les dues potències –Estats Units i el gegant asiàtic “emergent”– signen un acord per perseguir la pirateria de productes fets a baix cost, explica Businessweek.

Un tinent general retirat de l’exèrcit belga denuncia l’hipocresia de voler reduir els arsenals nuclears i controlar la tecnologia susceptible d’ús militar per part dels mateixos països que van guanyar l’última gran guerra “i que no renunciaran a un armament que és tant polític com militar”.

Continuant amb la temàtica nuclear, però des d’una òptica “civil” i d’aprofitament energètic, The Economist (Entradeta, Canvi climàtic, Poder nuclear (a, b))dedica un ampli informe per defensar l’excel·lència d’aquest recurs com a alternativa al canvi climàtic.

I des de Sud-amèrica ens arriba un plany que també sona per aquestes latituds: el desencís per la política. “La pobresa dels nostres debats” titula La Nación de Buenos Aires, recollint un sentiment contra les lluites i els favoritismes dins els partits sense que ningú s’ocupi dels temes que realment preocupen la població.

L’aixecament dels secrets oficials desvetlla sorpreses que la història ens ocultava. És el que ha passat a França al saber-se, vint anys després, que l’atac de la marina de guerra francesa contra el vaixell ecologista Rainbow Warrior no és que fos consentit pel poder polític, sinó que va ser fruit d’una decisió personal del mateix president Mitterrand. Le Monde publica l’informe de l’almirall Lacoste. En contraposició, The New York Times alerta sobre l’obsessiva facilitat amb què l’administració Bush classifica documents oficials, a raó de 125 per minut, és a dir, quinze milions en un sol any.

Veus de la Fundació

L’Estatut és el gran tema que marca la política abans que finalitzi el curs parlamentari i està constituint-se en origen constant de topades i enfrontaments entre partits i tendències. Però, més enllà d’aquesta primera lectura puntual, el Grup Hayek (Avui, dilluns) fa una interpretació de context –“Aprofitem, doncs, el moment neoconstituent que estem vivint (reforma de l’Estatut, nova generació de líders polítics i socials, modificacions en la Constitució)”– per demanar un nou sistema electoral que faci “efectiu el govern del poble a través dels millors”.

A l’arena de la concreció amb relació al futur text que ha de regir els drets i els deures dels catalans baixa Jordi Barbeta (La Vanguardia, diumenge) i insisteix en el poc interès que l’assumpte desperta entre la ciutadania. Per a l’articulista, a més, aquesta “patata calenta” que és l’Estatut i que “líders i partits es van passant de mà en mà” només interessa que s’aprovi a Pasqual Maragall, “per poder-se presentar a les properes eleccions amb algun èxit”.

El paper d’ERC en l’aprovació de la proposta que la ponència redactora de l’Estatut va aprovar divendres és analitzat per Marçal Sintes a l’Avui de diumenge. Sintes recorda en el seu article aquells temps en què “els republicans es van presentar a les eleccions

catalanes amb una proposta d’Estatut anomenada ‘Constitució de l’Estat lliure associat de Catalunya’ que, naturalment, incloïa el concert econòmic”. I ho recorda després de veure a Carod per televisió.

“Aquest és l’Estatut que Catalunya necessita o el que li convé al PSOE?” pregunta dimecres a l’e-notícies Joaquim Colominas, que també se’n recorda d’ERC, a qui recrimina el fet de “regalar la presidència de la Generalitat en una legislatura tan important com l’actual a un partit que no té Catalunya com la seva prioritat política”.

Francesc Puigpelat evoca el filòsof Diògenes per parlar de la felicitat, aquest dret que, segons IC-V, ha de figurar al nou Estatut. A l’Avui de dilluns, pregunta: “Pot convertir-se la felicitat en un precepte jurídic? I, encara més, com es garantirà? Si un home necessita pegar la seva dona per ser feliç, estarà emparat per l’Estatut? Si uns senyors creuen que arribaran a la felicitat (i a un paradís ple d’hurís bellíssimes i sempre verges) posant bombes al metro o en autobusos, els ajudarà el senyor Saura?”.

Seguim amb l’antiga Grècia, amb els seus filòsofs i escriptors com a font d’inspiració dels nostres articulistes. Ara Horaci ens ve de la mà d’Anton Maria Espadaler a La Vanguardia (dimarts), que l’aprofita per parlar del deteriorament que ha sofert, els darrers mesos, l’Alt Empordà a causa d’una “arquitectura suburbial que destrueix la superfície amb la mateixa eficàcia amb què els purins acaben amb el subsòl”. I afegeix: “a la vista del que es veu, com és possible que la professió d’arquitecte hagi gaudit de tant de prestigi entre nosaltres”. Per cert, l’evocació del poeta clàssic ve arran de la “immersió horaciana” que li ha produït la recent contemplació d’uns cirerers i uns boscos també empordanesos i encara, afortunadament, ben conservats.

Avancem en el temps amb Jordi Graupera (Avui, dilluns) que ens explica com Vercingetòrix, en l’última batalla de la Guerra de les Gàl·lies contra Juli Cèsar, va fer sortir de la ciutat d’Alèsia tots aquells que no podien lluitar i sí eren susceptibles de ser esclavitzats. Aquests, però, van morir de fam entre les dues palissades construïdes pels romans al voltant de la urbs, perquè l’emperador romà no en va voler saber res. Graupera fa una reflexió d’actualitat pensant “com tractem els que es van quedar entre la muralla i la palissada, entre Kerbala i Liverpool Street.”

De Gran Bretanya, per cert, ve el document “Joves musulmans i extremismes” que va elaborar el govern de Blair l’any passat i que ara ha estat filtrat. L’informe confirma que les segones i terceres generacions d’immigrants musulmans tendeixen a radicalitzar-se a tot Europa. A la Gran Bretanya, aquesta radicalització podria comportar un total de 16.000 terroristes potencials, segons les estadístiques. Amb aquestes dades, Valentí Puig (ABC, dimarts) remarca, amb relació a l’atemptat de Londres, que els autors “potser siguin cèl·lules foranes, però el cert és que hi ha un vast islam intern que també disposa d’activistes entrenats per a la violència i la destrucció en nom del totalitarisme islamista.

Les polítiques angelicals d’immigració, sumades a una noció tan laxa de l’asil polític, han originat aquesta presència massiva a Europa, conseqüència de programes incontrolats de reagrupament familiar o de conversió de treballador temporal en resident fix”.

Per tot això cal entendre la contundència d’Oriol Pi de Cabanyes a La Vanguardia (dimecres), quan diu que “això s’ha de saber: la guerra santa que uns pocs islamistes fanatitzats han emprès contra la civilització occidental ha de tenir-nos a tots, decididament, en contra”. Per cert, l’article s’intitula “La moral de Churchill”.

Actualment, un altre gran problema de la humanitat és la pobresa. Pobresa com la que hi ha a l’Àfrica i de la qual se’n culpava majoritàriament les grans potències i es llençaven tot un seguit de missatges “en la línia antiglobalitzadora i antisistema”, segons apunta Marc Prenafeta a l’e-notícies de dilluns. “Afortunadament, cada cop es va aprofundint més en el debat i les coses poc a poc es van posant al seu lloc” continua l’autor de l’article, per a qui “és el mercat i la democràcia el que algun dia farà de l’Àfrica un continent més ric, és el lliure comerç i no la vergonya del proteccionisme agrari d’Europa i els Estats Units el que els permetrà prosperar d’acord amb els seus avantatges competitius”.

Més o menys ve a ser el que explica Diana Negre a les pàgines d’Actual, des d’on qüestiona algunes maneres de fer de determinats manifestants durant les reunions del G-8 i explica que “malgrat canvis favorables en països com Moçambic i Ghana, on l’ajuda econòmica ha servit per millorar el nivell de vida, en general la misèria no ha acabat amb donacions, sinó amb reformes internes: l’Índia o la Xina han tingut el seu creixement espectacular adoptant polítiques de mercat que, en el cas de Pequín, han significat aplicar el tradicional sentit pràctic xinès i tancar els ulls a les tàctiques capitalistes contràries a la ideologia del partit comunista”.

Qüestions econòmiques, però des d’un altre vessant, tenen preocupat a Joan Oliver (Avui, divendres), que s’esgarrifa amb la baixada de la nota mitjana d’anglès a la selectivitat d’aquest any “i això per no parlar de la nota mitjana d’economia: un 3,5. Terrible”. Perquè la situació d’aquestes dues matèries “imprescindibles per moure’s en el món d’avui” millori, la possible solució que proposa Oliver és “organitzar un reciclatge a gran escala, com es va fer amb el català, o flexibilitzar l’accés a la carrera docent. I pagar els mestres com cal”.

El carnet per punts fa reflexionar Oriol Pi de Cabanyes a l’e-notícies de dimarts. Hi veu pros i contres, però li sembla “que és, en general, una bona cosa. A mi m’agrada especialment que entre les infraccions previstes per la Llei de trànsit modificada hi consti la de ‘llençar objectes que puguin causar incendis’”.

Tot just d’això, d’incendis, en parlava dijous a l’Avui Salvador Sostres, que iniciava així l’article: “Se’n recorden, de fa tan sols dos anys, quan els incendis eren culpa de Convergència? La cosa promet, aquest estiu, i de fet el foc ja s’ha endut alguns centenars d’hectàrees. Ara, però, els incendis ja no són culpa del govern sinó de la sequera o dels malfactors que els provoquen”.

Ferran Sáez (e-notícies, dilluns) recorre als lobbies i a la democràcia per explicar els perquès de l’aprovació de la llei que regula les unions entre persones del mateix sexe. “Siguem honestos. Aquesta llei s’ha aprovat perquè el ‘lobby gai’ té una important presència –i influència– en el govern de José Luis Rodríguez Zapatero. El polític canari Pedro Zerolo és probablement –i sense probablement– el regidor d’un ajuntament amb més presència mediàtica de tot l’Estat espanyol”, afirma Sáez.

I un apunt final: l’ample ressò que ha tingut a la premsa el document sobre el dèficit fiscal a Catalunya impulsat per la Fundació Catalunya Oberta. La Vanguardia titulava “Sala i Martín sosté que Catalunya no resoldrà el seu dèficit si no té la clau de la caixa dels diners”. Per la seva banda, La Razón encapçalava la notícia amb el titular: “La Fundació Catalunya Oberta advoca per limitar el dèficit fiscal en 6.000 milions”, i Expansión: “Economistes afins a CiU demanen la sobirania fiscal per a Catalunya”. El Mundo: “Una fundació afí a CiU insta a limitar en el temps la solidaritat”. ABC remarca al titular que “La Fundació Catalunya Oberta demana la sobirania fiscal” i l’Avui reprodueix íntegre el document “Dèficit fiscal, una proposta”. Tots aquests mitjans i d’altres en parlaven a l’edició del dia 7 de juliol, l’endemà de presentar-se el document esmentat.

Inèdit

L’AEROPORT DEL PRAT: VOLEM LA GESTIÓ

O VOLEM LA PROPIETAT?

Andreu Mas-Colell

Són moltes les infraestructures vitals per al futur de Catalunya. Però si n’hagués de singularitzar una ho faria esmentant l’aeroport del Prat. No hi ha futur de primera a Europa per a cap territori que no disposi d’un aeroport autènticament internacional. I a Catalunya és prou evident que aquest aeroport només pot ser el del Prat. El problema, ben seriós, és que aquest aeroport no és nostre, en el sentit que no està controlat des de Catalunya i, de fet, està al servei d’una estratègia que ens situa des del principi en una posició subordinada, una estratègia que no ens deixa lluitar per fer del Prat un aeroport autènticament internacional.

El projecte d’Estatut que s’està discutint al Parlament preveu la transferència de la “gestió” de l’aeroport del Prat a la Generalitat. Això pot ser important. Estrictament parlant aquesta transferència es podria aconseguir, sempre dintre de les disposicions constitucionals, sense necessitat de fer un nou Estatut. Però si l’oportunitat d’un nou Estatut facilita que la transferència s’arribi a fer, aleshores aquest podria ser un guany significatiu.

La magnitud del guany depèn del que s’entengui per “gestió”. Si només vol dir replicar la situació que avui es dóna, per exemple, a l’administració de justícia aleshores el guany hi és però no és gaire gran i queda molt curt respecte del que de debò es necessita. Si vol dir “propietat completa”, o una situació equivalent, aleshores el guany pot ser molt important. Efectivament, en aquest cas l’autoritat catalana (pública, o potser, més endavant, privada) disposaria del control financer de l’aeroport, de la planificació d’inversions, de l’estratègia competitiva envers altres aeroports, etc. Si l’aeroport del Prat acabés sent o bé un aeroport internacional de primera línia o bé només un node important a Europa però secundari en el món, aleshores dependria exclusivament de la nostra capacitat competitiva (i, és clar, de la dels altres) i no de decisions polítiques que ens lliguen de mans i estableixen un paper subordinat per a l’aeroport del Prat.

És ben cert que, a la pràctica, la possibilitat de control complet d’un propietari sobre la cosa posseïda no és possible. Típicament hi haurà moltes restriccions prèvies sobre el que es pot fer, és a dir, disposicions legals o acords contractuals que limiten el dret del propietari. És per això que en economia el concepte de “propietat” s’identifica només amb el de “control residual”, és a dir, amb el dret de determinar la utilització i la disposició de l’objecte posseït en qualsevol situació no explícitament prevista en les restriccions prèvies. És evident que en un tema com el d’un aeroport hi haurà moltes restriccions prèvies i que, per tant, la propietat s’haurà d’entendre en aquest sentit més limitat. Però així i tot l’àmbit de capacitat de determinació de les coses essencials (fluxos econòmics, inversions, tarifes, etc.) és molt més ampli si es disposa de la propietat que si només es té la gestió.

En resum: la paraula clau és “control”. En el tema d’aquesta nota, com amb molts d’altres, no ens podem acontentar reclamant simplement la gestió. Hem d’aspirar al control, que a més de bona gestió implica la disposició dels recursos generats per aquesta bona gestió (o patir les conseqüències si la gestió és dolenta) i la capacitat de formular les grans opcions a llarg termini que després caldrà gestionar.

Deixo aquesta nota amb dues preguntes per una altra oportunitat. La primera és: quina hauria de ser la nostra actitud si el Govern Central no ens volgués transferir la propietat de l’aeroport a cost zero i ens imposés un preu (a pagar per la Generalitat)? La segona és: quina hauria de ser la nostra actitud si, en comptes de transferir, el govern central decidís privatitzar AENA (en bloc o aeroport per aeroport)?

Tornem l’1 de setembre

Desitgem als nostres subscriptors i lectors unes bones vacances. Nosaltres també marxem i tornarem amb un nou butlletí l’1 de setembre.

> ENLLAÇOS RECOMANATS

www.opendemocracy.com

Si hi ha una cosa que acostuma a condicionar les pàgines d’opinió que trobem a la xarxa –bé, i també als mitjans tradicionals– és una marcada tendenciositat, ja sigui cap a una banda o cap a l’altra. Acostuma a ser ben fàcil associar tal o qual mitjà a una tendència política o, fins i tot, a un partit. Potser una excepció a aquesta regla sigui “openDemocracy”, aquest butlletí electrònic que té com a lema “pensament lliure per al món”, i que serveix per difondre tot un seguit d’opinions sobre temes de l’actualitat més recent o d’altres més intemporals.

A tall d’exemple podem dir que les seves pàgines contenen opinions tan dispars com la del president dels Estats Units, George W. Bush, i la del magnat i filantrop George Soros que tant va lluitar en la darrera campanya a les eleccions nord-americanes perquè no arribés, novament, a la Casa Blanca. Enmig, altres opinions il·lustres com les de Kofi Annan, Shlomo Ben Ami o Jorge Semprún. Entre les opinions dels esmentats i les d’altres comentaristes, actualment l’arxiu documental de la pàgina consta d’aproximadament 1.500 articles. També els lectors poden dir-hi la seva, atès que cadascun dels temes de política o cultura –l’altre vessant que contempla la pàgina– tenen un espai reservat al debat entre els lectors.

L’accès a “openDemocracy” és totalment gratuït, encara que els seus responsables també ofereixen la possibilitat que el lector pugui contribuir al manteniment de la pàgina mitjançant donacions voluntàries. Més enllà d’aquesta possibilitat, la pàgina compta amb el suport de fundacions com la Fundació Rockefeller o la Fundació Ford, entre d’altres, així com de la fundació The Open Trust, que va ser la impulsora d’“openDemocracy”.