El Butlletí nº 188SUMARI
|
El Butlletí NUM. 188 * Dijous, 09 de juliol de 2009
> PORTADA El finançament que ve Que el PSC defensi que el finançament que s’acosta és el millor de la història, en contraposició a l’assolit per CiU amb el PP el 2001, no és acceptable. I no ho és perquè un dels aspectes que havia d’aportar el nou Estatut és la institucionalització d’un sistema de finançament que eviti l’espoli fiscal de Catalunya i, a més, si només serveix per salvar el cap de PSC i PSOE no calia haver esperat tant de temps. Ara bé, si aquest finançament contempla determinats aspectes que marca l’Estatut serà el millor de la història i, a més, acceptable; si no, potser seguirà sent el millor que hi ha hagut mai però, en definitiva, també una presa de pél.
És possible deduir que el procés de finançament està a punt de culminar per les declaracions dels dirigents del PSC. Durant tota la negociació havia estat el president de la Generalitat qui sistemàticament havia rebutjat parlar-ne. José Montilla sempre ha mantingut un silenci prudent per “no interferir” en els converses. Però ara ha estat ell mateix, després d’haver-ho fet Miquel Iceta, qui ha proclamat que Catalunya comptarà en les pròximes setmanes amb “el millor finançament de la història”. El president Montilla no és un home d’excessos. Per tant, cal pensar que aquesta sortida de to correspon a una estratègia ben definida en la qual ara cal començar a vendre el peix. Ni que no sigui precisament fresc. La plantilla que el PSC aplicarà a l’acord final de finançament és doble i és coneguda. En primer lloc, enfasitzarà en el “desastre” que va significar el pacte de CiU amb el PP el 2001. Després, argumentarà que, tot i no ser el que buscaven, l’actual ha valgut la pena. En un moment històric convencional, potser tindrien raó, però en l’actual aquest plantejament és inacceptable. Perquè una part bàsica del sentit de la reforma estatutària rau precisament en la necessitat d’institucionalitzar un nou finançament que eviti l’expoliació fiscal que pateix Catalunya i perquè no tindria cap sentit haver esperat tant de temps per acceptar un acord que, senzillament, només salvi el PSC i el PSOE. Per tant, convé tenir una altra plantilla, que repassi quines són les condicions que inclou l’Estatut. Si el nou finançament les contempla, serà un bon pacte. Els dos criteris bàsics que reclama CiU, en aquest sentit, poden servir de referència bàsica. L’Estatut preveu, d’un costat, bilateralitat, rendiment complet de la cistella d’impostos, variable de població rectificada, cobrir les necessitats de despesa i assumir capacitat fiscal, lleialtat institucional, nous mecanismes de solidaritat i anivellament, consorci tributari, capacitat normativa i presència de criteris de revisió i actualització. De l’altre, senzillament, cal tenir en compte que l’aplicació del nou sistema ha de servir per reduir en deute fiscal (l’actual es mou entre el 8’7 i el 9’8 per cent del PIB). Si tot això es compleix, el nou finançament, a més de ser “el millor de la història”, serà, senzillament, acceptable. Si no, potser sí que serà el millor de la història, perquè ho seria només que impliqués una lleugera millora respecte al darrer, però també significaria una autèntica presa de pèl.
El president de Castella-La Manxa qüestiona les ambicions internacionals de Catalunya tot fent veure que la seva comunitat autònoma no en té
El president de la Junta de Comunidades de Castilla-La Mancha, José María Barreda, va explicar, abans d’anar a demanar diners, com ara fan totes les Comunitats Autònomes, a la vicepresidenta econòmica Elena Salgado, que la dotació “no serà per a obrir ambaixades a l’estranger ni per finançar policies autonòmiques” (Europa Press, 1 de juliol). Concretament, va senyalar que “la nostra prioritat no és obrir ambaixades a l’estranger, tal com succeeix en el cas de Catalunya” (El Periódico, 2 de juliol).
 El dubte és saber qui li ha dit que aquesta és la prioritat dins les demandes del finançament català. I si ens hem de referir a la política de fets consumats, és veritat, Catalunya ha obert oficines i delegacions. Però Castella-La Mancha, també. De manera que estem iguals.Concretament, “comptem amb oficines pròpies a Hong-Kong i Shanghai”, diu la web oficial de l’ Instituto de Promoción Exterior de Castilla-La Mancha. I no només això, encara que emplaçats a les oficines del ministeri d’Indústria, Turisme i Comerç, la comunitat té una xarxa de 18 promotors comercials i delegats en diversos països.
I fan bé perquè cal promocionar-se de cara a l’exterior. El que no està bé és criticar-ho quan ho fan els altres.
 > UN COP D'ULL L’‘obamania’ no ha tingut seguidors a Rússia. Al menys això és el que han interpretat els columnistes en veure la fredor o l’aplaudiment de compromís amb què es va respondre als discursos del president dels Estats Units durant la seva estada a Moscou.
Rússia potser és Europa però no és Occident. Washington Post ho va percebre només trepitjar l’aeroport de la capital russa: el president no transmet allà la màgia que se li atribueix en altres territoris seduïts davant la seva presència. I això que el seu discurs més polític instava a una nova relació amb Rússia, amb reducció dels arsenals
 nuclears i amb una crida a no considerar l’altra potència com enemiga. El mateix diari de la capital federal permet seguir fil per randa el vídeo del discurs.La revista Time defensa que cada obstacle que es troba pel camí és una nova oportunitat i l’altra gran setmanari, el Newsweek, es pregunta què volia obtenir realment el president al seu primer viatge a Moscou.
Des de l’òptica del país amfitrió, The Moscow Times considera que l’arsenal de tots dos països és massa gran no havent-hi guerra freda i a més el manteniment surt molt costós i Time insisteix en el missatge que arribava de la Casa Blanca en el sentit que Obama parlaria de drets humans, democràcia i llibertat d’expressió. Material massa sensible a la Rússia actual dominada per Medvedev-Putin.
Newsweek sotmet a consulta popular entre intel·lectuals, opositors i defensors dels drets humans la postura defensada els Estats Units i el seu president en aquesta cimera amb el vell enemic de la guerra freda.
Mentre el Kremlin fa la viu-viu per rebre el president nord-americà, continua podrint-se a la presó el condemnat més conegut, Mijail Jodorkovsky, antic dirigent de Yukos.
 En una entrevista a L’Espresso explica la seva vida al lloc que qualifica de “gulag”, adjectiu que remet a l’època estalinista.Mentre Obama estava a Rússia, arribava el ressò per la mort de qui va ser el secretari de Defensa de Kennedy i Johnson, Robert McNamara, l’home que va ficar el país a l’infern de Vietnam. Time evoca una vida condicionada fins al final per aquest tema i per la seqüela dels 58.000 nord-americans morts.
Mirant més al present, el Nouvel Observateur retrata la Palestina cisjordana i coincideix en la millora aparent a la vida diària.
Un punt conflictiu d’aquesta setmana ha estat la repressió de les autoritats xineses sobre la població iugur revoltada a la regió de Xinjiang. Més de 150 morts és el preu de la protesta d’aquesta ètnia de creença musulmana. The Economist recorda que feia vint anys que no es vivia una protesta tan contundent i Forbes es pregunta si Xinjiang serà el Tibet de l’any 2009. Posats a buscar responsables, Courrier International ho atribueix a la suma de la marginació econòmica i cultural d’aquella regió i, en canvi, el diari xinès China Daily acusa d’instigador el Consell Mundial Iugur, amb seu als Estats Units.
A tot això, ahir es va iniciar a l’Aquila, població italiana afectada fa uns mesos per un violent terratrèmol, la reunió anual del G-7, el club selecte de les potències econòmiques més Rússia. Der Spiegel espera pocs progressos d’aquesta cimera i Le Nouvel Observateur evoca les 1.100 persones que encara subsisteixen en tendes de
 campanya i que volen aprofitar la trobada internacional per ver sentir la seva queixa.El suís Le Temps adverteix una certa revolta dels BRIC (Brasil, Rússia, Índia i Xina) que reclamen un paper més rellevant en el concert financer, tot i que Financial Times recorda que tot i ser països emergents el seu PIB sumat no arriba a la quarta part del que representen els set grans.
Dins la crisi econòmica, cavall de batalla de l’actualitat, destaca el paper de la indústria automobilística. La revista Time destaca les deu preguntes i respostes per entendre a caiguda de les vendes i estableix, alhora, una classificació dels 50 pitjors cotxes de la història, entre altres el mític Dauphine.
El president Sarkozy continua fent de les seves. L’Express valora el fet d’haver promocionat alhora el gaullista Juppé i el socialista Rocard per copresidir una comissió sobre la regeneració de la vida nacional i Le Nouvel Observateur aprofundeix en aquesta recerca de mitterranistes perduts.
Enfront de tanta crítica o agnosticisme sobre el paper de la Unió Europea, The Economist elogia la presidència sueca, no d’aquest semestre, sinó el paper que tradicionalment ha exercit al font de la UE quan li ha correspost per torn.
El canvi polític de vegades suposa tornar a fórmules que s’havia rebutjat després de setanta anys d’hegemonia. Això ha passat ara a Mèxic, on Newsweek retrata un país que ha apostat per tornar el poder, de moment municipal, a l’històric PRI.
 > VEUS DE LA FUNDACIÓ Es felicita Vicent Sanchis (Avui, diumenge) pel pacte que ha fet possible la LEC perquè “la llei d’educació de Catalunya és la culminació d’una sèrie de mesures que havia anat prenent el departament per solucionar els problemes que s’havien anat detectant al llarg de la darrera dècada”.
Problemes que no se solucionen. Marçal Sintes (El Mundo, dimarts) ens fa avinent que “el moment en les relacions entre Espanya i Catalunya és en molt sentits crític i costa imaginar que hi hagi marxa enrere. El ‘mainstream’ espanyol és rebec a la idea de diversitat, quan no catalanofòbic”.
I entre nosaltres, també ens barallem. Però posa les coses clares a alguns crítics amb el finançament assolit per CiU Francesc Puigpelat (Avui, dilluns) perquè “el 2001,
 Pujol ho havia de fiar tot a la seva habilitat negociadora, perquè no hi havia cap pacte previ. Negociava sense xarxa. El 2009, en canvi, Montilla ho té fàcil: hi ha una llei orgànica espanyola, l’Estatut”.Ara, que ja és curiós com gasten els nostres diners des de les institucions. “Per exemple, en espera de l’anhelada línia 9, els barcelonins patim un dels serveis de metro més incomplets, geogràficament, de tots els de les grans ciutats europees –París, Londres o Berlín–. Tenim, en canvi, la sort, postmaterial, de poder circular amb bicicleta pública”, denuncia Agustí Pons (El Punt, dissabte).
I critica Jordi Cabré (El Punt, dissabte) que Jordi Pujol no expliqui per què l’independentisme no té sortida. “Les deduccions que li fan concloure que el secessionisme no té futur deuen venir del coneixement de la societat, molt més que de factors econòmics o legals”.
Però per trencar amb Espanya o millorar els vincles, “més que ideals o valors, als catalans ens calen idees i productes per intercanviar amb el món. Malauradament, no ens han preparat per a això”, diu Joan Roy (El Punt, dissabte).
Potser el que passa és que “hi ha l’independentisme i l’independentisme màgic”, distinció aquesta que serveix com a titular d’una entrevista feta a Ferran Sáez Mateu (El Temps).
I no és per art de màgia que Obama ha guanyat finalment l’escó que evita les obstruccions republicanes, però heus ací que “hi pot haver prou demòcrates
 preocupats per la seva reelecció que trenquin la disciplina de partit i anul·lin la superioritat numèrica dels demòcrates al legislatiu”, desvetlla Diana Negre (Avui, dijous).Parlem del poder: una qualitat que sempre va interessar Baltasar Porcel. “L’empatia i el realisme són evidents quan Porcel retrata els poderosos, especialment als polítics, perquè comprèn el destí tràgic de la seva funció -en el sentit d’Isaiah Berlin- i la complexitat que l’envolta”, escriu Francesc-Marc Álvaro (La Vanguardia, dilluns).
Un altre radiografiador del seu temps, Gaziel, obre una polèmica sobre la seva catalanitat, a la qual respon Vicenç Villatoro (El Temps) tot dient que “estic convençut que era un catalanista, que va viure amb dolor i perplexitat la desfeta de Catalunya a final dels anys 30 i que es va passar la vida pensant com es podria haver evitat, en benefici del seu país i de la seva gent”.
L’autor de moda, però, és Stieg Larsson. “Permetin-me confessar-los que no he llegit una sola línia de les novel·les del famós escriptor”, confessa Anton Maria Espadaler
 (La Vanguardia, dissabte) que al·lega que els comentaris que ha sentit indiquen que un bon gruix inicial de pàgines dels seus llibres són especialment avorrides.Amb el torero de moda, pot ajudar a comprendre algunes coses del món dels toros l’anècdota que explica Bernat Dedéu (Avui, dimarts) referida a la corrida protagonitzada diumenge per José Tomás. “Al meu costat, Diaghilev dibuixava extasiat les veròniques i les ‘chicuelinas’ del matador amb les mans (per copiar-les quan dansa amb sant Pere), mentre li ho explicava tot per telèfon al seu amic Nureyev”.
També convida a la reflexió Joan Oliver (Avui, diumenge) perquè “l’Ajuntament multa els promotors del Tour d’U2 perquè van causar molèsties a centenars de veïns. L’Ajuntament promou i subvenciona l’arribada del Tour de França que causa molèsties a centenars de milers de veïns. Com s’entén?”
Potser és perquè “quan un geni té una gran idea, els éssers normals pateixen migranya. En aquesta situació viuen de fa mesos els habitants d’una dotzena de municipis de la Plana de Vic”. La reflexió il·lustrativa la fa Roger Jiménez (La Mañana, diumenge) i només cal dir que l’article acaba amb la frase “Tot sigui pel verd, que és la bandera de la vida” per intuir per on van els trets.
Aquests darrers dies s’ha commemorat el centenari del naixement d’Isaiah Berlin. Per la importància de les seves aportacions al pensament polític a favor de la llibertat, cal destacar que a casa nostra aquesta commemoració ha passat excessivament desapercebuda. I aquest fet s’entén en un país com el nostre, en el que hi ha hagut durant dècades, i encara hi ha, una hegemonia intel·lectual socialista, d’origen marxista, dominant en els mitjans de comunicació i a les universitats, que ha fet que el nom d’Isaiah Berlin els hi fos incòmode. Hores d’ara, però, a inicis del segle XXI, ja hauríem de començar a posar cadascú al seu lloc. El pensament d’Isaiah Berlin no només continua sent d’una gran actualitat sinó que pensem que el temps farà honor a la categoria del seu pensament polític.
Com sabem, una de les seves obres més destacades de Berlin és L’eriçó i la guineu, escrita l’any 1953. L’eriçó vol construir sistemes a través d’una sola idea. I té una sola resposta per a múltiples preguntes. Amb les seves punxes, es defensa dels atacs dels altres i també furga, passa a l’ofensiva, quan vol imposar la seva voluntat. Per la seva banda, la guineu salta d’un lloc a un altre, perquè té curiositat per conèixer, per saber, per aprendre; i busca sortides diferents per escenaris distints. La guineu sap que a la societat existeix una pluralitat d’idees, de valors i té la intel·ligència de saber que per vèncer, has de convèncer.
Aquesta metàfora ens serveix avui dia per descriure els estils, les maneres de dirigir la política dels dos líders polítics amb major protagonisme a la política occidental: els presidents Nicolas Sarkozy i Barack Obama. El president de França, Nicolas Sarkozy, és el polític eriçó: és un polític que agrada molt o no agrada gens. I aquest fet és molt més exagerat en clau de política interna, francesa, que vist des de fora de l’Hexàgon. Sarkozy és un candidat de partit, que sap superar els obstacles per arribar a dalt de tot, i té la virtut d’eixamplar les fronteres electorals a banda i banda de la seva formació política. És un polític que vol imposar les seves propostes sense haver de pactar amb ningú, que tira pel dret. Sarkozy vol guanyar sempre per cinc a zero.
En canvi, pel seu costat, el president nord-americà, Barack Obama, és el polític guineu. El polític seductor, que no vol imposar, sinó convèncer. Ho tenia tot en contra per arribar a dalt de tot de la llarga cursa presidencial, però va ser prou intel·ligent per seduir als electors de la seva formació política, en les primàries, i una vegada guanyades, posteriorment va saber esdevenir un candidat de país. Les seves propostes polítiques eren de sumar, de superar antigues divisions entre persones blanques i negres; entre estats vermells i blaus. Com a President dels Estats Units, i per tant, com a primer actor polític internacional, Obama coneix i respecta les opinions, els valors dels altres. Té una visió pluralista del joc internacional, i no pretén imposar la seva voluntat, sinó convèncer de la bondat de trobar solucions pactades. No vol ni pretén guanyar cinc a zero.
Isaiah Berlin com antidoctrinari era, per definició, una guineu. Era més Obama que Sarkozy. Hores d’ara encara és molt aviat per saber quina opció sortirà guanyant. La crisi econòmica és molt forta en ambdós països. I aquest és un gran obstacle per sortir ben parat de la situació política actual. Però als EE.UU. se’ls exigeix un rol internacional de primer ordre que no se li exigeix a França. Tant de bo els dos se’n surtin. Pel seu bé, i també pel nostre. Però sempre hem sabut que la guineu és més llesta que l’eriçó.
Esquerra ha acabat pagant l’error d’haver-se encomanat a un partit que defensa una nació que no és la seva. Ho ha pagat amb una pèrdua importantíssima de vots i ara ho paga -i ho pagarà encara més car- havent de manejar una situació molt delicada. Segurament la més delicada de la seva etapa en el Govern. Tothom dóna per fet que els culebrots del finançament i de la sentència sobre l’Estatut tindran un final dramàtic. Quan això passi, Esquerra, si pretén ser mínimament fidel a la seva personalitat més essencial, no podrà quedar de braços plegats. Ara ja no hi haurà excuses que valguin, ja no podran dir que pretenen catalanitzar el PSC ni que volen utilitzar el seu lloc al Govern per crear espais de sobirania. Quan, després de la retallada del Constitucional, el PSC no respongui com hauria de respondre, i sobretot quan doni per bo un finançament insuficient, es confirmarà definitivament el fracàs total d’Esquerra. Tots els arguments que van donar-nos per justificar els dos tripartits quedaran desmuntats per l’evidència. Ja se sap que qui sembra a casa d’altri perd el fruit i la llavor.
De moment, però, encara no hi ha acord i encara no hi ha sentència. Durant aquestes setmanes de marge, molts dirigents d’Esquerra s’estan dedicant a dir tot allò que el partit no pensa acceptar. Sentir-los em fa patir. És com una mena de vergonya aliena molt similar a la que sento cada cop que Zapatero marca una data límit per això o per allò altre. “Què diran, després, quan s’hagin de menjar amb patates les seves pròpies paraules?”, penso. Tots els polítics fan falses promeses, però quan l’incompliment és tan immediat i incontestable, el descrèdit és total. I ara Esquerra diu que no pensa tolerar un Estatut retallat, i Puigcercós fins i tot considera que en tal cas Zapatero hauria de dimitir. Zapatero, l’amo dels seus amos! I ja no només prometen que no acceptaran un mal acord de finançament sinó que ara ja exigeixen xifres mínimes concretes. Unes xifres que ells ja saben que no seran. D’això, a casa meva, en diem cagar al paner per posar-te’l després sobre el cap. En fi, que Esquerra, amb tantes contundències, acabarà enganxant-se els dits amb les seves pròpies trampes. L’única manera que tindrien de complir les seves amenaces seria trencant amb el PSC. Jo diria, però, que prefereixen la mamella que la dignitat. I el que és pitjor, la prefereixen abans que el bé del país que diuen defensar.
Henry L. Stimson va ser secretari de Guerra dels Estats Units amb els presidents Howard Taft, del partit Republicà, entre 1909 i 1913; i els demòcrates Franklin D. Roosevelt, entre 1933 i 1945, i el seu successor Harry S. Truman, entre 1945 i 1953. També va ser secretari d’Estat amb el republicà Herbert C. Hoover, coincidint amb el mandat d’aquest, entre 1929 i 1933. No cal dir, doncs, que Stimson va viure en el seu càrrec alguns dels moments més convulsos del segle XX, els quals avui en dia se’ns evoquen -encara que amb altres formes- constantment. Com, per exemple, amb la cimera recent entre Barack Obama i Dmitri Medviédev en el transcurs de l’estada oficial del president nord-americà a Rússia.
D’altra banda, amb els antecedents esmentats, és prou evident que una entitat que porti el nom d’Stimson ha de tenir un caràcter apartidista. Això és el què passa amb Stimson Center que, creat el 1989 a Washington i en consonància amb el tarannà de l’homenatjat, cerca un “idealisme pragmàtic i un internacionalisme no partidista en les relacions exteriors dels Estats Units”. I aquest pragmatisme es concreta en la recerca d’una pau internacional lligada a la seguretat global. La reducció d’armes de destrucció massiva i la desaparició de tota possible amenaça transnacional figuren com els seus principals objectius.
|
Copyright © 2005 Fundació Catalunya Oberta