El Butlletí nº 187SUMARI
|
El Butlletí NUM. 187 * Dijous, 02 de juliol de 2009
> PORTADA Ha mort Baltasar Porcel, Premi de Periodisme 2005 i amic de la Fundació Catalunya Oberta  Ahir tarda ens va deixar Baltasar Porcel. L’escriptor i periodista, considerat una de les plomes més brillants en llengües catalana i castellana, havia estat lluitant l’últim any contra la malaltia que finalment li ha causat la mort.Premi de Periodisme de la FCO l’any 2005, en reconeixement al conjunt de la seva carrera, era a més un amic molt estimat pels patrons de la Fundació, amb els que compartia alguns dels actes malgrat no ser-ne membre.
El jurat del Premi de Periodisme va destacar del guardonat la seva cultura humanística, el seu to agut, crític i punyent, sempre emmarcat en una elegància que defuig qualsevol desqualificació, i la brillantor del seu llenguatge a l’hora d’escriure articles d’opinió així com el valor inqüestionable de la seva obra literària en català.
Porcel va néixer a Andratx (Mallorca), l’any 1937, i des de 1960 vivia a Barcelona, tot i que alternava la seva residència a la capital catalana amb llargues estades a la illa balear. Novel·lista, escriptor de contes i de teatre, alhora que assagista i biògraf, també ha destacat com un acurat narrador de viatges, des de la Mediterrània, que coneixia pam a pam, a l’Orient.
La carrera periodística de Baltasar Porcel és molt prolífica. Publicava regularment a La Vanguardia des de fa quaranta anys, on ha escrit una columna diària des de fa 27 i abans ho havia fet també a les revistes Serra d’Or i Destino, entre altres publicacions.
Entre altres guardons obtinguts per Porcel destacava el Nacional de Literatura, que la Generalitat li ha concedit en dues ocasions; el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, el Premi Sant Jordi; el Premi Nacional de la Crítica espanyola; l’Internacional Mediterrani i el Boccaccio Europa, que es concedeixen a Itàlia, el Mediterranée Étranger, francès, o el Prudenci Bertrana, entre altres. Paral·lelament, la seva obra periodística s’ha vist reconeguda amb el Premi Ramón Godó, atorgat per La Vanguardia; el Mariano de Cavia, instituït pel diari ABC; i l’Espejo de España, amb que Editorial Planeta el va distingir pel reportatge històric sobre l’anarquisme català titulat “La revuelta permanente”.
El Parlament va aprovar ahir la primera llei d’educació de Catalunya. Una norma bàsica que cal reconèixer pel seu contingut i perquè ha estat conseqüència del pacte entre els tres partits més importants del país. Això vol dir que, sigui quin sigui el resultat de les pròximes eleccions, la norma no serà alterada per l’alternança en el govern i tindrà temps per aplicar-se i consolidar-se. La primera llei d’educació de Catalunya atén punts tan bàsics com la xarxa única d’escoles -un punt decisiu perquè Iniciativa, que volia imposar un servei d’educació exclusivament de caràcter públic, l’hagi rebutjat-, un model per a la integració escolar de la nova immigració, el blindatge de la immersió lingüística, l’autonomia dels centres i un més gran reconeixement per als equips directius i els professorat. És cert que aquesta llei ha trobat l’oposició frontal dels sindicats majoritaris del sector, que han estat incapaços de convèncer l’opinió pública amb els arguments que els mouen a la protesta, però també ho és que el suport polític amb què compta pot acabar vencent totes aquestes reticències. Per una vegada, cal felicitar govern i oposició per un acord transcendent. I una vegada més cal expressar els dubtes que suscita, també en aquest cas, el baix nivell d’autogovern que ha assolit Catalunya perquè la iniciativa obtingui l’èxit que busca. En primer lloc, cal dir que el Parlament ha arribat tan lluny com ha pogut, però que el marc general educatiu continua corresponent al govern de l’Estat i que el decret de mínims que ha imposat el govern de José Luis Rodríguez Zapatero podria invalidar alguns dels aspectes de la llei catalana. Després, cal reiterar que sense un esforç pressupostari molt més important que l’actual, les bones intencions podrien quedar, com va passar amb la Logse o com podria passar amb el Pla de Bolonya, exactament només com a intencions. Un dels problemes estructurals més importants que ha patit aquest país en els darrers anys ha estat la manca d’un sistema educatiu competent, exigent i capaç de generar il·lusió i motivació entre professors i alumnes. Després d’anys d’haver suportat les conseqüències de la revolta pedagògica que es va oposar al model franquista ha arribat el moment de recuperar valors que mai s’havien d’haver perdut del tot. Contra l’autoritarisme no s’hi pot oposar eternament la desqualificació absoluta de la disciplina. La pretesa implicació dels alumnes no pot substituir el sacrifici. L’ensenyament a Catalunya ha fet alguns passos cap al canvi necessari en els dos darrers anys, però calen accions molt més contundents i efectives. Potser la nova llei d’educació hi contribuirà. En tot cas, almenys constata exactament la intenció de fer millor les coses.
Chaves defensava el criteri de població quan presidia Andalusia i ara reparteix diners per altres conceptes
Com es canvia de ser virrei d’un territori espanyol a ser ministre d’Espanya!
Qui ha canviat és Manuel Chaves, vicepresident tercer i ministre de Política Territorial. Quan era president de la Junta d’Andalusia defensava a capa i espasa, igual que Bono i Rodríguez Ibarra “la igualtat de les autonomies entre elles en l’àmbit competencial i en el seu finançament” (Terra, 3 de març de 2005). Curiosament, cap de tots tres presideix ja una comunitat autònoma.
La diana sempre apuntava als catalans al contraposar “un model que no suposi privilegis d’uns territoris sobre altres” (Terra, 3 de març de 2005).
Com a escenari d’aquesta igualació, Chaves esposava que “el referent bàsic del sistema
 de finançament ha de ser la població, incloent-hi la d’origen immigrant” (Europa Press, 22 de maig de 2008), tot i que deixava la porta oberta a ponderar altres elements com la població escolar, l’envelliment, la dispersió, etc.Abans de canviar d’aires i de despatx, l’igualitari Chaves, que no volia privilegis per a ningú, va rebre 1.204 milions per a Andalusia en concepte de “deute històric”. (Agencia EFE, 16 de març de 2009). Fruit d’una relació bilateral, que rebutja, i no com a acord del Consell de Política fiscal i Financera, que és on remet la solució final per Catalunya.
Tancat l’acord per als diners cap a Andalusia, i mentre Catalunya continua esperant que es compleixi el que marca l’Estatut en matèria de finançament, ZP el nomena vicepresident tercer precisament per a temes autonòmics. I aquí comença a canviar el personatge. Cada cop que es reuneix amb un president autonòmic s’oblida de la igualació i del criteri demogràfic i promet fons específics per a la llengua, la dispersió, la insularitat, l’envelliment o altres aspectes: “Seria injust –va dir Chaves a Galícia abans d’ahir- que només computés la població per al repartiment dels fons” (Europa Press, 30 de juny de 2009). Chaves ha posat en marxa la repartidora: a Aragó, a València, a Galícia... Per cert, “com està el nostre?”
 > UN COP D'ULL La Unió Europea va estrenar ahir presidència semestral, exercida ara per Suècia, que és a qui li toca per torn abans de passar el relleu a Espanya. Es tanca, doncs, un període d’una certa paràlisi perquè a un cert desencís europeista de Txèquia s’hi unia una crisi de govern que va deixar escapçada la presidència efectiva de la UE, deixada a mans d’un funcionari de Praga.
Ara Suècia vol donar una empenta amb dues prioritats: la lluita contra el canvi climàtic i la lluita contra l’atur. Com diu Le Figaro, vol ser una presidència de
 mestratge. El Financial Times, que també destaca la component ambientalista, detalla el programa d’aquest semestre.La premsa alemanya es manifesta molt crítica amb la presidència txeca. Die Welt dóna com a mala notícia el fet que la UE funcioni al marge dels estats que la formen i també dels seus ciutadans. I Der Spiegel aprofundeix en la queixa en assenyalar que ha quedat demostrat que la presidència europea és una responsabilitat massa gran per als estats petits. Quan ho ha estat Luxemburg ningú ha protestat, de manera que cal interpretar la crítica més com un toc d’atenció bé als estats d’incorporació recent o bé als procedents de l’antic Pacte de Varsòvia.
Qui també està d’estrena és Itàlia, que prepara la cimera del club dels poderosos, el G-8 per als dies 8 a 10 d’aquest mes. Le Monde explica els preparatius a l’Aquila, ciutat afectada pel terratrèmol de fa uns mesos. El mateix diari parisenc ofereix material per a la reflexió. Per exemple, l’escàs compliment de les promeses d’ajut humanitari al Tercer Món. Dels 22.000 milions de dòlars compromesos l’any passat només s’han materialitzat 2.500 milions.
Continuem amb Itàlia, país de crisi permanent en els últims anys. El Corriere della Sera es fa ressò del darrer informe d’Eurostar, on Itàlia apareix darrera d’Espanya en PIB per càpita. L’altra crisi, la política, mereix una columna d’Angelo Panebianco al mateix diari de Milà sobre la decadència de l’esquerra italiana, que no troba un lideratge clar. Potser per això al setmanari L’Espresso se li ha acudit fer una enquesta perquè els lectors triïn el seu favorit.
D’un altre to és la informació que publica La Repubblica sobre el que anomena “turisme procreador”. Es tracta de parelles que analitzen la situació i avantatges de cada país abans de decidir-se a anar a viure i tenir un fill.
 L’accident d’abans d’ahir a l’arxipèlag de les Comores ha alarmat de nou el sector turístic. Le Figaro publica la llista sencera de companyies aèries vetades per la Unió Europea perquè hi aterrin els seus avions per raons de seguretat.Un socialista que ha fet carrera al costat de Jospin, l’alcalde d’Evry i d’origen català, Manuel Valls, es postula com a candidat a les presidencials franceses de 2012, segons L’Express.
La sentència del cas Madoff, l’agència d’inversions de Nova York que va arruïnar milers d’impositors de tot el món atret per la seva rendibilitat, ha estat ràpida i contundent: 150 anys de presó per al que el Time defineix com “dimoni extraordinari” i que és protagonista d’un informe a Le Point sobre “la grandesa i la decadència d’un financer mitificat”.
Un tema estrella de la setmana ha estat la destitució i deportació a Costa Rica, manu militari, del president d’Honduras, Manuel Zelaya. La intervenció de l’exèrcit després que el Tribunal Suprem, la fiscalia i el parlament desautoritzessin el referèndum de reforma constitucional que s’havia de celebrar diumenge passat, ha generat la condemna unànime dels estats membres de l’ONU, i molt contundent per part del seu aliat Hugo Chávez. El diari local Tiempo es preguntava com sortir de
 l’aïllament, el Página 12 arriba a definir els militars com “paràsits del poble” i el New York Times destaca la invitació sense precedents perquè Zelaya intervingués davant Nacions Unides. El diari canadenc Le Devoir recopila les últimes intervencions militars al planeta.Més al sud, a l’Argentina, les eleccions legislatives han estat un seriós avís a la presidenta Cristina Fernández, i al seu marit, Ernesto Kirchner, que han perdut la majoria parlamentària i amb uns resultats especialment dolents a la província de Buenos Aires. Clarin qualifica la situació de “desastre electoral dels Kirchner”.
La Xina obre la porta a la competència interna entre ciutats. Gelosa del lideratge de Hong Kong i Singapur, seguides de Shangai, com a emplaçament preferit de les multinacionals occidentals al continent asiàtic, la ciutat de Pekín atorga incentius i beneficis fiscals a les empreses que vulguin instal·lar el seu quarter general. Ho explica el Financial Times.
Els esdeveniments a l’Iran, tot i haver-se reduït notablement la protesta al carrer, encara són objecte de comentaris als mitjans internacionals. El Wall Street Journal reclama la solidaritat internacional. Per cert que el mateix diari publica un article de José María Aznar, crític amb el silenci d’Occident davant la repressió de les autoritats iranianes. També Fareed Zakaria, premi de periodisme de la FCO a l’edició d’enguany, s’hi refereix al Newsweek com “la caiguda d’un mur”. La Repubblica analitza com la censura oficial a Youtube i Twitter o la baixada de velocitat de transmissió a internet ha trastocat el sistema de comunicació entre els joves opositors.
Els Estats Units han deixat de patrullar als nuclis urbans de l’Irak i la premsa es pregunta si aquesta retirada a mitges suposa abandonar ja l’Irak, cosa que fa el Washington Post. La revista Foreign Policy considera, en canvi, que la veritable prova de foc seran les eleccions i la retirada total prevista per l’any 2011.
 El conflicte veí d’Afganistan no es resoldrà militarment, sinó per la via de l’economia, pronostica Bob Woodward, un dels periodistes del cas Watergate, al Washington Post. A París, Sarkozy ha protagonitzat un incident protocolari amb Israel. Le Figaro, que dedica la seva editorial a les bones relacions entre el president francès i el primer ministre Netanyahu, i desvetlla també que el president francès ha reclamat al mandatari hebreu el cessament del ministre d’Afers Exteriors, l’ultraconservador Lieberman, petició que no serà atesa, evidentment, perquè la pervivència del govern depèn del partit que aquest lidera.
A tot això, la franja de Gaza sembla que ha deixat de ser notícia perquè no hi ha guerra però el conflicte continua perenne. El Christian Science Monitor es refereix al bloqueig marítim a que la sotmet Israel i que afecta, apart d’impedir l’entrada d’armes, la distribució d’ajut humanitari.
I acabem amb un nou ressò a la premsa internacional del que passa a Catalunya. Ara és el Daily Telegraph qui palesa que creix l’independentisme d’una Catalunya que sent Europa també com una cosa pròpia però que no vol ser reconeguda com espanyola.
 > VEUS DE LA FUNDACIÓ Estem a la recta final, sembla, pel que fa el finançament i la sentència sobre l’Estatut, “s’acosta -ens diuen- l’hora de la veritat. Però més enllà del relat que ens facin creure, hi ha les dades d’un país cada cop més exhaust i menys sensible a les faules”, recorda Francesc-Marc Álvaro (La Vanguardia, dimarts).
També parla de “l’hora de la veritat” referida a aquests assumptes Oriol Pi de Cabanyes (La Vanguardia, dimecres) qui desprèn un aire pessimista perquè “Espanya no tan sols peca d’una molt dèbil tradició democràtica sinó que encara arrossega automatismes psicològics de rebuig al ‘diferent’”.
Això entroncaria amb el pensament de Vicent Sanchis (Avui, diumenge) qui denúncia que “qui acusa els seguidors del Barça o el club de ‘fer política’ en realitat els acusen de ‘fer nació’. Una nació diferent de la dels detractors. És a dir, quan els seguidors del
 Madrid exhibeixen amb arrogància o amb agressivitat les banderes espanyoles o quan una part de la grada del Mestalla crida ‘Espanya, Espanya!’ cada vegada que l’equip propi fa un gol al Barça, això no és política. Això deu ser justícia social”.Encara més, Francesc Puigpelat (La Mañana, diumenge) pensa que “els que tant critiquen el nacionalisme (dels altres) haurien de viatjar una mica per curar el seu. Amb un tomb pels Estats Units, per exemple, comprovarien que cada estat té el seu IRPF, que pot fixar l’IVA i que hi ha regulacions diferents quant a assegurances de trànsit o consum”.
I de Madrid estant, el vicepresident del Congrés de Diputats, Jordi Jané (Diari de Tarragona, diumenge) ens fa la crònica d’una setmana parlamentària en què hi ha hagut una “esmena d’anada i tornada”, igualment, s’ha evidenciat la unanimitat en una Proposició de Llei de CiU per lluitar contra la morositat, i en què “l’avió presidencial va tenir problemes mecànics i Zapatero va haver de canviar d’avió”.
Com d’idea haurien de canviar aquells que dubten que la independència de Catalunya pugui beneficiar els nostres pensionistes. A ells, Alfons López Tena (Avui, diumenge) els recorda que “la independència té un efecte clar i immediat: sense pagar més en cotitzacions socials, cada jubilat i cada vídua a Catalunya rebria 2.445,8 € més cada any”.
També anirien molt millor les coses si es fes cas de Joaquim Muns (La Vanguardia, diumenge) quan avisa que “les reformes estructurals -i no tan sols la laboral- segueixen
 sent l’assignatura pendent de l’economia espanyola”. Una economia que pateix una “síndrome maniacodepressiva” segons titula l’economista al seu article.Mania, dèria o com se li vulgui dir és la que hi ha hagut a les cultures espanyola i llatinoamericana a l’hora d’afavorir els anomenats “pronunciamientos” militars. El darrer cas, a Hondures. Vicenç Villatoro (Avui, dimarts) en diu que “resulta comprensible, però contradictori, que Chávez el condemni, perquè en el fons ell pertany a la mateixa cultura política que fa de matriu als ‘pronunciamientos’”.
També a casa nostra agrada molt treure la pancarta, manifestar-se o fer sentir les cassoles... És clar que només en alguns casos. Salvador Sostres (Avui, divendres) palesa que “vet aquí que a l’Iran hi ha hagut eleccions i la corresponent tupinada islamista i l’esquerra Guantánamo ha emmudit de cop mirant cap a una altra banda”.
En canvi, qui guanya eleccions per molt que alguns vulguin enfonsar-lo és Silvio Berlusconi, a qui Marçal Sintes (Avui, diumenge) defineix com “un vitalista. Algú addicte a la vida, genèticament predestinat, obligat a sentir-la, a disfrutar-ne cada moment, com sol repetir la petulància ‘new age’, cosa que l’ha abocat a una colla d’excessos i li ha causat continus maldecaps”.
Mentrestant, “a Obama li està passant el mateix que a tots els presidents dels Estats Units quan inicien mandat i han de posar en solfa les promeses electorals fetes. En campanya tots acostumen a situar pel davant les qüestions de política domèstica, però, a l’hora de la veritat, indiscutiblement gairebé tots també es veuen abocats a donar preferència als temes d’exterior”, explica Joan Roy (Dossier Econòmic).
També als Estats Units, els escàndols de faldilles estan aclaparant el Partit Republicà els darrers dies, amb els casos del senador per Nevada John Ensign i el governador de
 Carolina del Sud, Mark Sanford. Clar que, com diu i demostra Diana Negre (Avui, divendres) el que és evident és que “l’adulteri és bipartidista”.Dels Estats Units a Sud-Àfrica, país del qual parla Joan Oliver (Avui, diumenge) tot aprofitant la Copa Confederacions que s’hi ha celebrat. Diu que és el país que pot fer de “locomotora” del continent africà, després d’explicar que “Àfrica necessita canvis molt profunds, i això només serà possible si hi ha un país que actuï com a referència i esdevingui motor del continent”.
De tornada a Barcelona, tot caminant per la Diagonal, Anton Maria Espadaler (La Vanguardia, dimarts) s’adona que l’Ajuntament li demana, com a la resta de la ciutadania, que es faci donant d’idees. “Així que, admirat pel projecte, em vaig disposar a continuar el meu passeig pensant per compte aliè, i ja estava gairebé a un pas de sentir-me grec i peripatètic quan vaig recordar la gran quantitat d’idees que
 havia ofert al consistori amb èxit escàs”.També dóna voltes, ara a una qüestió específica -amb el tema Michael Jackson com a excusa- Ferran Sáez Mateu (Avui, dimarts). En aquest cas, a l’evolució dels fenòmens de masses i la seva percepció. “A diferència dels intel·lectuals de començaments del segle XX, que no eren del tot idiotes, ens estem oblidant que les masses són imprevisibles, i això no sembla gaire assenyat. Fem memòria”, escriu.
En el recentment traspassat cantant es fixa també Jordi Cabré (El Punt, dissabte) i posa la nota discrepant en afirmar que “en l’àmbit del pop, perdonin-me, és obscè coronar com a rei aquesta figura de Michael Jackson: i parlo des d’un punt de vista estrictament musical. El pop va perdre el seu rei quan va morir John Lennon”.
Més mites. Ens evoca la novel·la de Robert Musil L’home sense atributs Roger Jiménez (La Mañana, dissabte) i ens fa veure que si Plató visqués entre nosaltres potser escriuria columnes a un diari, per bé que “el cap de secció responsable de la pàgina li diria que, per desgràcia, es veia obligat a limitar la freqüència de la seva col·laboració per problemes d’espai i en consideració a altres escriptors de talent”.
Característica la que indica el darrer mot que plana en les paraules d’Andreu Mas-Colell (Avui, divendres), quan envia un missatge a Catalunya i Europa mitjançant una entrevista: “la recerca val la pena, els avenços econòmics i la configuració de les zones d’Europa que d’aquí a 50 anys exerciran el lideratge es decidiran en bona part en funció de les zones més ben situades en això que denominem triangle del coneixement”, és a dir el format per l’educació superior, la recerca científica i la innovació. També l’entrevista El Temps. Aprofitem el comentari per anunciar el comiat del professor Mas-Colell com a patró de la Fundació Catalunya Oberta, en raó de la seva recent incorporació com a secretari general del Consell Europeu de Recerca. De la mateixa manera, ara com a conseqüència de la seva elecció com a eurodiputat per CiU, Ramon Tremosa, també deixa de ser membre adherit de la Fundació.
Estem, com estem des de fa tan de temps, pendents de la resolució de les negociacions sobre el nou finançament de Catalunya. El que es dilucida són bàsicament dues coses: la concreció del model i l’assignació, a través d’aquest model, d’una xifra de diners.
L’important és el model, sí. Però també els diners. O, dit d’una altra manera, si el model que se’ns proposa suposa massa pocs diners, aleshores el model no és el model que a Catalunya l’interessa.
Tant en el text de l’Estatut sortit del Parlament com en el que van aprovar les Corts espanyoles i va ser referendat pels catalans s’inclouen un seguit de condicions sobre com ha de ser el futur finançament de Catalunya. No es fixa en l’Estatut un model, però sí que s’hi dibuixen uns contorns que haurien de fer impossible l’abús financer a què ara estem sotmesos. El text estatutari, per les seves pròpies característiques, no estalvia la negociació amb el govern espanyol, que és en la fase en què ens trobem encallats.
Un dels articles de l’Estatut, en concret el 206.5, parla del principi d’ordinalitat: “L’Estat ha de garantir que l’aplicació dels mecanismes d’anivellament no alteri en cap cas la posició de Catalunya en l’ordenació de rendes ‘per capita’ entre les comunitats autònomes abans de l’anivellament”. Aquest és un concepte clau. Significa, ras i curt, que si els catalans som els tercers a l’hora de pagar, no podem acabar sent ni els quarts ni encara menys els desens un cop s’ha fet la repartició, un cop s’ha dut a terme la solidaritat. Podem entendre que l’article 206.5 està pensat per actuar com una clàusula de seguretat.
Penso que Catalunya no hauria de tolerar que l’acord final incompleixi l’article 206.5. Per motius econòmics, naturalment, però també per motius político-institucionals: la Generalitat no pot acceptar ni un acord ni una llei de finançament que violi l’Estatut. Almenys no mentre el text sigui plenament vigent i el Tribunal Constitucional no s’hagi pronunciat sobre el Títol del text consagrat al finançament.
L’‘agenda setting’ és una teoria sobre comunicació política que sorgeix a finals dels seixanta segons la qual els ‘mass media’ (mitjans de comunicació) tenen una influència decisiva sobre l’opinió de la població actuant a dos nivells: en un primer nivell els mitjans de comunicació situen en l’imaginari públic quins són els temes d’importància; en un segon nivell la influència és més subliminal i ens marquen què hem de pensar dels temes que es situen com a prioritaris per a la societat.
Si traslladem l’exercici d’aplicar l’‘agenda setting’ en la informació política de la darrera setmana en els mitjans catalans no hi pot haver cap confusió: el tema estrella és el del finançament de Catalunya. No hi ha discussió possible sobre el primer nivell.
Pel que fa al segon nivell, és a dir què hem de pensar (sempre segons el relat dels ‘media’) sobre el finançament del nostre país, es veuen unes rareses dignes de tenir en compte. Comencem:
Primer de tot sobta que qui estableixi l’agenda del govern sigui un partit de l’oposició, per més diputats que hagi obtingut, en aquest cas CiU. Efectivament, les declaracions d’Artur Mas sobre el que haurem de fer els catalans si fracassa el finançament i l’Estatut, marquen el dia a dia dels partits que formen el govern amb una punteria digna d’elogi. Mas: “Mas aposta per passar pàgina i acabar amb la via estatutària si no hi ha acord de finançament”.
A partir d’aquí, hi ha tot un penjoll de declaracions i contradeclaracions dels tres partits que formen l’actual govern de la Generalitat. Podria entendre que es deixessin portar a remolc del líder de CiU si tots tres plantegessin una unitat d’acció enfront el govern central de Madrid, esdevenint una aposta clara i contundent en defensa dels interessos del país. El que no puc entendre de cap manera és que entrin en el debat del finançament sabent que aquest els debilita encara més davant l’opinió pública donat que tenen posicions contradictòries.
Quan a ZP li van mal dades, situa en l’‘agenda setting’ la modificació de la Llei de l’avortament així desvia l’atenció de l’increment de les taxes d’atur, de l’intrusisme governamental en les entitats bancàries en detriment d’ajuts als ciutadans, etc.
No pot ser que Montilla caigui en aquest error bàsic i faci de comparsa de CiU tot dient poc després: “Montilla veu un canvi de posició del govern estatal en matèria de finançament”.
Iceta és una guineu, i sap perfectament això que els explico de manera que no té lògica que rebli la boirina declarativa del president tot declarant: “L’acord de finançament serà un magnífic acord amb un rendiment molt superior al de Mas al 2001... hem de deixar la porta oberta al desplegament de l’Estatut i a lectures més generoses de futur”.
Les lectures, senyor Iceta, són bones o dolentes, generoses mai. Diuen el que diuen i punt, vam aprovar un Estatut que deia unes coses i ara no canviaran de sentit digui el que digui el senyor Chaves.
Per altra banda, la segona pota del tripartit, ERC, sembla més a prop de les posicions de CiU que no pas dels seus socis, així el senyor Puigcercós manifesta: “no hi ha cap proposta seriosa de finançament” negant el que diu el president de la Generalitat.
Saura, la tercera pota del triplet (ICV) i la més minoritària que no influent, es mostra molt més proper a Montilla i proclama: “Saura reconeix que el govern espanyol ha millorat les xifres del nou model de finaçament”.
A Ridao, segona veu d’ERC li falten cames per fer la contradeclaració: “Ridao demana unitat d’acció als partits catalans (excepte CiU que pensa en eleccions) davant el govern de Madrid en matèria de finançament”.O sigui, renya a Saura per no fer-los costat.
La posició més intel·ligent és la de Carod, que es despenja més enllà del territori del Principat i deixa anar: “Carod reclama fer pinya amb les Balears per a obtenir un bon model de finançament” o sigui no diu res, surt a l’agenda tot esperant que Puigcercós es cremi prou com per ser ell la única alternativa.
De tot aquest devessall de declaracions i contradeclaracions podem extreure’n una conclusió: el govern està radicalment dividit, no avança en la mateixa direcció i mentre PSC i ICV estiren a favor de ZP, ERC sembla plantar-se la qual cosa l’apropa a CiU. El PP, no aconsegueix ni sortir a l’agenda en un primer nivell ja que ideològicament està molt més a prop de la posició del president Montilla però no pot manifestar-ho ja que és a l’oposició i en minoria.
Tots sabem què passa quan jugues a arrancar cebes i l’equip no és prou sòlid; una embranzida forta del contrari, una distracció i tot en orris. Això em fa pensar que potser el que pretenen el president Montilla i Iceta és que la partida la guanyi ZP per la qual cosa convé tenir els jugadors distrets i cadascú a la seva. El finançament esdevé llavors una qüestió secundària malgrat que els mitjans no apuntin per aquí. Què estan disposats a sacrificar, els interessos de Catalunya o la tranquil·litat de Zapatero?
L’esperit de Lula queda ben reflectit en la tasca de la Fundació Getulio Vargas. Tot i que l’entitat va ser fundada el 1944, molts anys abans de que Luis Inacio da Silva arribés a la presidència del Brasil. Però els conceptes que l’actual mandatari carioca ha desenvolupat coincideixen plenament amb els que reflecteix la fundació esmentada en el sentit de la recerca d’una prosperitat de caràcter social sense defugir la recerca de l’excel·lència ni reconèixer els valors del lliure mercat. En definitiva, aquest posicionament d’esquerra seriosa que Lula ha sabut implantar en un context de populismes més o menys afins ideològicament.
Així, la Fundació Getulio Vargas - que porta el nom d’aquest expresident de Brasil en dos períodes i líder de l’anomenada Revolució de 1930- marca com a objectius principals “avançar en les fronteres del coneixement en l’àrea de les Ciències Socials i afins, produint i transmetent idees, dades i informacions, a banda de conservar-les i sistematitzar-les, a fi de contribuir al desenvolupament socioeconòmic del país, per la millora dels patrons ètics nacionals, per un govern responsable i compartit que busqui la inserció del país en l’escenari internacional”.
|
Copyright © 2005 Fundació Catalunya Oberta