El Butlletí nº 15SUMARI
|
El Butlletí NUM. 15 * Dijous, 07 de juliol de 2005
> PORTADA La Fundació Catalunya Oberta presenta una proposta per solucionar el problema del dèficit fiscal La Fundació Catalunya Oberta ha impulsat un document elaborat pels patrons de l’entitat, Andreu Mas-Colell i Xavier Sala i Martín, que es constitueix en una proposta destinada a acabar amb el greu problema del dèficit fiscal que pateix Catalunya respecte de l’Estat espanyol.
> EDITORIAL DÈFICIT FISCAL. UNA PROPOSTA
 A aquestes alçades, constatar que Catalunya pateix un greu dèficit fiscal és una obvietat compartida per tota la societat catalana. Cal felicitar-se’n i reconèixer la tasca pionera de persones com el professor Ramon Trias Fargas, que va plantejar aquest problema ja el 1960, del professor Xavier Sala-i-Martín, que durant anys ha rebut tota mena de desqualificacions per defensar aquesta realitat o del professor Ramon Tremosa que darrerament ha tingut un paper decisiu en la seva difusió.
Gràcies a ells i a molts d’altres economistes, polítics i ciutadans, la realitat del dèficit és avui ja un fet indiscutit tot i que se’n discuteixen encara la magnitud i, de manera molt especial, les possibles solucions.
És en el terreny de les solucions, on s’ha instal·lat recentment el debat polític i social. Però per poder enfocar el debat de les solucions de forma ordenada cal abans de res reiterar quin és l’origen del problema.
L’ORIGEN DEL PROBLEMA
El dèficit fiscal es produeix perquè els ciutadans catalans paguem impostos en funció de la nostra activitat, renda i patrimoni, com la resta de ciutadans espanyols, però en canvi no rebem de l’estat les transferències i inversions que ens correspondrien en funció del nostre nombre, del nostre nivell d’activitat i el nostre esforç fiscal.
La diferència entre el que el sector públic recapta a Catalunya i el que gasta aquí és el que anomenem dèficit fiscal. En xifres del professor Tremosa, podem dir que els catalans paguem cada any 32.000 milions d’euros d’impostos. D’aquests, 10.000 van a la Generalitat i 22.000 a l’estat. Dels 22.000 que van a l’estat, 10.000 tornen a Catalunya i els altres 12.000 són els que se’n van i mai no tornen, són el dèficit fiscal. Un dèficit fiscal de 12.000 milions d’euros, de dos bilions de les antigues pessetes, cada any. Com sol recordar-se, això representa més del 9% del PIB català, una xifra sense comparació possible amb cap altre territori de la Unió Europea. Convé recordar també que el dèficit fiscal representa el 37,5% dels impostos pagats pels catalans. De cada tres euros que paguem, n’hi ha un que se’n va a engreixar el dèficit fiscal.
El problema central, doncs, és que l’estat no gasta, no inverteix a Catalunya. Resoldre el dèficit fiscal no és, només, millorar el finançament de la Generalitat. Qualsevol solució al dèficit fiscal implica la definició de mecanismes que permetin controlar les inversions i la despesa de l’estat a Catalunya. Fins ara, tots els compromisos fets en aquest terreny s’han demostrat inútils i sembla que ha arribat l’hora de buscar solucions d’un altre tipus.
LA CLAU DE LA CAIXA
L’única solució real és que sigui l’Agència Tributària de Catalunya qui recapti tots els impostos i qui decideixi quin ús es fa dels diners pagats pels ciutadans i les empreses de Catalunya. Només així hi haurà un sistema eficaç per garantir que l’estat inverteix a Catalunya les quantitats pactades i, en cas que no ho fes, la Generalitat disposaria de la capacitat per forçar-lo a fer-ho (retenint els pagaments que corresponguin a l’estat) o bé dels recursos necessaris per fer ella mateixa les inversions, descomptant-los del que cal pagar a Madrid. De fet, aquesta darrera seria la millor solució. No cal que ens passem la vida barallant-nos per quines inversions ha de fer l’estat a Catalunya, fem-les nosaltres mateixos i en el cas que afectin també els altres territoris, pactem-les amb ells com ja es fa amb totes les inversions supraestatals de la Unió Europea.
Sigui d’una manera o d’una altra, el que és clar és que qualsevol possible solució al dèficit fiscal implica la plena sobirania de l’Agència Tributària Catalana. Per dir-ho de manera clara i inequívoca: no resoldrem el dèficit fiscal fins que els catalans no tinguem la clau de la caixa on es guarden els impostos pagats pels catalans i puguem decidir com es gasten.
La sobirania fiscal és també important perquè, dins del marc definit per l’estat espanyol i la Unió Europea, Catalunya pugui establir el sistema fiscal més apropiat a les seves necessitats, per potenciar el creixement econòmic i el benestar d’acord amb les opcions que els ciutadans prenguin a les urnes.
Assentat aquest principi, queda per resoldre un problema que normalment es col·loca al centre del debat sobre el dèficit: quina ha de ser l’aportació de Catalunya a l’estat. Anem a pams.
L’EQUITAT I L’EFICIÈNCIA
En primer lloc, ningú no dubta que Catalunya ha de contribuir en la part alíquota que li correspon a les despeses generals de l’estat no territorialitzables: corona, govern espanyol, ambaixades, exèrcit... Aquí no hi ha discussió, la discussió arriba en el segon punt: l’anomenada “solidaritat” i que més valdria anomenar quota addicional, per deixar clar que és un pagament afegit, addicional, al que ja es fa per contribuir a les despeses generals.
Per resoldre aquest aspecte de la qüestió, el professor Xavier Sala-i-Martín ha fet recentment una valuosa aportació que la Fundació Catalunya Oberta ha fet seva i ha reelaborat oferint la següent fórmula:
La contribució addicional a més de ser transparent, pública i verificable s’ha d’ajustar a tres principis fiscals fonamentals: l’equitat i l’eficiència de la despesa i el caràcter temporal de les ajudes.
En funció de l’equitat caldria que la part de tota la recaptació fiscal d’Espanya que ve a parar a Catalunya fos proporcional al pes relatiu de la població catalana (16%). Però la funció de l’estat no és només redistribuir sinó també en fomentar l’eficiència i el creixement econòmic. En aquest sentit, les zones que generen més riquesa han de tenir més serveis i inversions públics. Cal fer carreteres allà on hi ha més camions. En funció d’aquest criteri, la part de la despesa pública que ve a Catalunya hauria de ser proporcional al pes de Catalunya en el PIB espanyol (19%) o, fins i tot, al pes de Catalunya en els ingressos de la Hisenda espanyola, l’anomenat esforç fiscal (21%).
El tercer principi fiscal que cal tenir en compte és que les polítiques de redistribució regional mai no funcionen si són eternes. Cal establir límits temporals i conceptuals clars per incentivar el creixement econòmic de les zones que reben les ajudes.
LA FÓRMULA
En funció d’aquests criteris, es proposa que, inicialment, tinguin el mateix pes l’equitat i l’eficiència i que de manera progressiva es vagi incrementant el pes de l’eficiència de manera que es vagi incrementant la inversió pública a Catalunya i vagi disminuint la quota addicional, la mal anomenada solidaritat, que seria el romanent que queda després de fer front a la inversió i a la despesa públiques que corresponen a Catalunya.
El primer any de funcionament d’aquest model, la inversió hauria de ser la mitjana entre població i esforç fiscal o PIB. Amb el pas del temps, la proporció s’hauria d’anar modificant donant més pes a l’eficiència i menys a l’equitat. El segon any la ponderació seria un terç per a població i dos terços per a l’esforç fiscal o PIB. En el tercer any, el criteri de població representaria només una quarta part, en el quart una cinquena... A mig termini, la contribució addicional desapareixeria.
El calendari pot ser aquest o es pot optar per un ritme una mica més lent de disminució gradual del dèficit fiscal català. Però el punt de partida hauria de ser que, per començar, es compleixi l’Estatut del 79 i Catalunya rebi recursos públics equivalents a la mitjana entre població i esforç fiscal. Això suposaria pràcticament reduir el dèficit fiscal a la meitat (fins al 4,7% del PIB). Que ningú digui que això és insolidari perquè suposa que el 17% dels impostos pagats pels catalans es destinen a solidaritat. 6.000 milions d’euros anuals, un bilió de les antigues pessetes.
D’altra banda, és també irrenunciable que el model proposat tendeixi a l’eliminació total del dèficit fiscal, encara que sigui a un termini relativament llarg. Evidentment, la rapidesa amb què disminuís la quota addicional dependria de quina fos l’evolució de la renda i de l’esforç fiscal catalans comparats amb el del conjunt de l’estat. Si d’altres zones de l’estat creixessin més ràpidament i, en conseqüència, tinguessin una renda més elevada i paguessin més impostos, la quota es reduiria més ràpidament. I si els nivells de renda i de recaptació fiscal acabessin igualant-se, la quota addicional desapareixeria ... com ha de ser.
Una fórmula com aquesta hauria de poder ser assumida per tothom ja que combina les demandes de l’esquerra de defensar l’equitat i les de la dreta de promoure l’eficiència. És, a més, una fórmula perfectament extensible a totes les comunitats autònomes. L’establiment d’una regla clara i transparent hauria d’impedir les arbitrarietats del sistema actual i faria més difícil que s’acusés d’insolidaris aquells que més contribueixen.
LA PROPOSTA
En definitiva, per encarar la resolució del dèficit fiscal que patim els catalans, la Fundació Catalunya Oberta proposa:
Que tots els impostos de Catalunya siguin fixats i recaptats per l’administració catalana.
Que l’administració catalana assumeixi tota la inversió pública de Catalunya o, com a mínim, que supleixi la que no fa l’estat, detraient aquests recursos de les aportacions a la hisenda espanyola.
Que Catalunya contribueixi de manera proporcional a les despeses generals de l’estat.
Que Catalunya aporti una contribució addicional a la hisenda espanyola i que aquesta sigui transparent i decreixent en el temps, tot combinant els criteris d’equitat (població) i eficiència (renda i esforç fiscal).
> LA RODA DE MOLÍ  CENTRE D’ESTUDIS D’OPINIÓComencem malament
El Centre d’Estudis d’Opinió (CEO), organisme de nova creació de la Generalitat de Catalunya encarregat d’elaborar estudis d’opinió en matèria política i electoral, ha publicat el seu primer baròmetre d’opinió política.
Un baròmetre és un instrument per a l’estudi de l’opinió pública que té com a principal característica la comparabilitat. I, de fet, això és el que fan els responsables del CEO: comparar els resultats del baròmetre de juny 2005 amb el baròmetre d’octubre 2004, cosa que els permet generar titulars com els publicats aquests dies als mitjans de comunicació: “El PSC guanyaria les eleccions catalanes amb un 21,2% dels vots, si bé recula quatre punts” (Europapress, 28 juny 2005) o “ El PSC pierde 4 puntos en intención de voto aunque CiU no logra aprovechar el desgaste” (El País, 29 de juny).
Aquests titulars, induïts pel Centre d’Estudis d’Opinió, no responen a la realitat per dos motius. En primer lloc, perquè la intenció de vot que recullen no és la del conjunt de la població de Catalunya, sinó la d’una mostra clarament esbiaxada a favor dels partits del govern, com es pot apreciar comparant el record de vot dels enquestats amb els resultats de les eleccions al Parlament de Catalunya de la tardor del 2003. En segon lloc, perquè els baròmetres del 2004 i del 2005 no són comparables en no estar ponderats els resultats.
 Si ponderem les respostes dels baròmetres d’acord amb els resultats electorals reals, és a dir, fem comparables tots dos baròmetres, resulta que el PSC ja no és la força més votada segons la intenció de vot, sinó que al baròmetre de juny 2005 CiU passa a ser la força més votada. El PSC se situa a 1,22 punts de distància com a segona força més votada i perd 2,55 punts respecte a la intenció de vot obtinguda al baròmetre d’octubre 2004.Comencem malament: això és el que fan amb el primer baròmetre que publiquen per tal de fer-li dir allò que els interessa.
> UN COP D'ULL  “La millor sintonia”. The Times manifesta els bons desitjos de la reunió del G-8 a Edimburg però tem que quedin en no-res, més enllà de les bones intencions i de les declaracions solemnes. Per al rotatiu conservador londinenc, l’important és que els poderosos del món no es distreguin del substancial: que els ideals nobles que proclamin permetin promoure el lliure mercat, el lliure comerç i unes societats lliures. Aquest darrer aspecte embarranca molts dels intents per treure l’Àfrica del pou del subdesenvolupament.Però si la condonació del deute i la duplicació de l’ajut als països més pobres formava part de l’agenda principal en un primer moment, els caps d’Estat dels set països més
 potents (més Rússia) manifesten obertament les seves discrepàncies en matèria de limitació a l’emissió de gasos contaminants com una mena de protocol de Kioto-2. James Blitz i Alan Beattle ens en fan cinc cèntims al Financial Times sobre les intencions inicials de cadascú, Bush i Chirac principalment. Com que no es pot fer tot i tot alhora, el professor Bjorn Lomborg defensa des d’una columna d’opinió de Le Figaro la necessitat d’establir prioritats com a mètode per corregir i redreçar els desafiaments del futur. Posa com a exemple les conclusions de vuit economistes, tres d’ells premis Nobel, tancats a Copenhaguen perquè discutissin què fer amb 50.000 milions de dòlars. És clar, uns els invertirien en combatre la sida, d’altres en potenciar l’agricultura i l’ús racional de l’aigua, però curiosament posaven a la cua de les prioritats la sensibilitat pel clima.A tot això, i mentre retreiem que siguin els Estats Units, amb el 30% del consum total de petroli, i la Xina els principals agents contaminats que, a més, no s’adhereixen a complir Kioto, resulta que a Europa li surt car seguir les normes que altres se salten. L’increment de preus del petroli i del gas han dut moltes indústries a recuperar el carbó com a font d’energia, encara que això els hagi suposat també un encariment del 10% en els costos. Fet que, segons el Financial Times, podria dur algunes empreses a abandonar Europa.
Abandonar per què i a la recerca de què? De menys controls i menys despeses com a la Xina, en plena expansió i amb un apetit insaciable d’energia. La revista econòmica Far Eastern Economic Review (1, 2), editada a Hong Kong, recorda les poderoses reserves de carbó de què disposa el gegant asiàtic i presumeix que, entre deixar d’utilitzar-les o
 abocar recursos per millorar tecnològicament la reconversió d’aquest mineral en una font d’energia rentable, les autoritats xineses optaran per la segona opció.I és que segons cap a on es decanti la Xina –i la pressió o laisser faire, laisser passer a què la sotmetin els Estats Units– dependrà en gran mesura la virtualitat del protocol de Kioto. La revista especialitzada Nature, una autoritat en la matèria, fa tremendisme amb les xifres i recorda l’alt cost en vides humanes que tenen les obsoletes mines de carbó xineses. Sobre el creixement econòmic –volen quadruplicar-lo fins al 2020, cosa que exigirà doblar com a mínim les necessitats energètiques, l’articulista Peter Adhous s’interroga: “podrà la Xina sobreviure a aquestes necessitats energètiques sense contaminar l’ambient i sense omplir els pulmons de milions de persones de partícules, d’òxids i de nitrogen?”.
Tot aquest espectacular creixement capitalista d’un país formalment encara comunista es produeix mentre occident resta cec als problemes d’aquest nou competidor, segons la reflexió acurada de Philip Stephens al Financial Times.
Però mentre els líders del G-8 discuteixen des de dimecres com recompondre el món p
 erquè sigui més just i equilibrat, encara ressona la música del macroconcert multiescènic de dissabte dia 2 a vuit capitals mundials, Live8. I no precisament per fer-ne comentaris en to positiu. Yasmin Alibhai-Brown, intel·lectual britànica d’origen ugandès, critica a The Independent el ghetto a què es va sotmetre els músics africans. De gran “hipocresia” qualifica aquests fastos musicals on es van veure vips arribant en helicòpter o com es repartien luxosos regals entre els participants a l’escenari de Filadèlfia. “Tots els meus nombrosos amics africans consideren el Live8 com insultant, ofensiu o naïf”.Al mateix diari d’esquerres, la cronista desplaçada a Nairobi retrata la visió llunyana que s’ha tret des de l’Àfrica d’aquest esdeveniment, amb petits talls als informatius de televisió i el desinterès general en una comunitat que malfia dels polítics.
A fi de comptes, sort és el que necessitaran els dirigents reunits a Edimburg, com li recorden a Blair des del Daily Telegraph amb referències iròniques a la mobilització feta entre els vells rockers a l’escenari de Hyde Park. Segons The Independent, al premier se li ha acabat el temps de llegir i és hora que passi a escoltar. Se suposa –no ho diu– que el que li dicti l’esquerra tradicional, és clar.
Però Europa no solament està pendent del G-8, sinó també que Alemanya esdevingui de nou la locomotora que lideri el creixement. Les trifulques polítiques i les piruetes a què s’ha vist sotmesa pel canceller Schröder no ajuden. Des de l’altra banda de l’Atlàntic, que acaba de visitar per intentar sense èxit recuperar la confiança de Bush, no acaben de veure prou clars els objectius de Schröder amb la forçada pèrdua de confiança al parlament. “Quan no vol dir sí” titula el comentari The Wall Street Journal, que ve a s
 intetitzar les dificultats del polític socialdemòcrata per organitzar el seu propi funeral (les eleccions que pretén que el president federal convoqui pel setembre).Mentre la majoria de l’opinió pública dóna per fet el pròxim ascens de la democràcia cristiana, The Economist, menys posicionat en la inevitabilitat del relleu per la senyora Merkel, aventura que unes noves eleccions són la única sortida que li queda a Schröder per intentar assegurar-se un nou mandat. Si no, caurà sol.
La premsa alemanya, en canvi, prefereix valorar l’estratègia exterior que enceta Schröder com a taula de salvació a veure si, amb la previsible entrada en un seient permanent del Consell de Seguretat, el canceller dóna arguments de pes que li salvin el coll. El setmanari Der Spiegel expressa la contradicció d’aquesta promoció dins l’ONU mentre el país demostra no tenir una política exterior pròpia i clara. “Què pensa fer amb Corea del Nord i amb l’Iran?” s’interroga. No gaire més pietós és Die Welt, que també incideix en la pèrdua de pes i d’influència per part d’Alemanya, ni el Die Zeit, que bateja l’entesa Berlín-París-Moscou com “l’aliança de perdedors”.
Malgrat aquesta crítica, Matthias Wissmann, antic ministre de Helmut Kohl, postula a Le Figaro la conveniència d’una convergència francoalemanya com a taula de salvació d’una Europa que trontolla després dels famosos referèndums constitucionals.
Hi ha més temes que inquieten la premsa internacional. Per exemple, l’expansió de l’islamisme a Europa i els mètodes de penetració en els costums, objecte d’un extens informe a Le Point (1, 2), setmanari francès.
O també el paper de la premsa a l’hora de revelar o no les fonts informatives. La salvaguarda del secret professional li han sortit un pèl cares a dos periodistes de Time i The New York Times, condemnats a presó per no voler identificar les fonts informatives que els van dur a identificar un membre de la CIA. Això ha reobert un debat corporatiu en el món periodístic sobre si ha de prevaler el secret professional, la responsabilitat a l’hora d’assenyalar amb el dit algú que es pot veure perjudicat –com és el cas que ens ocupa– i sobretot si el periodista és immune judicialment, al contrari que la resta dels mortals. Quan un jutge engarjola dos periodistes ja està armada! Total, que Time anuncia que deixarà mirar al jutge la llibreta d’apunts del seu redactor –ja ho ha fet– i el diari novaiorquès es manifesta prudent i contemporitzador. Des de fora, és clar, llenya. Com fa The Washington Post que ens explica el cas i defensa que “el bon periodisme no vagi a la presó”.
Continuant amb la premsa nord-americana, The Wall Street Journal reporta l’opinió d’un biògraf del president Bush, per a qui la popularitat no ho és tot i detalla el cost que la sanitat, l’atur i la guerra tenen en la imatge de l’inquilí de la Casa Blanca.
El dominical de The New York Times publica un extens estudi sobre un tema de rigorosa actualitat als Estats Units: les relacions Estat-església i el paper cada cop més rellevant que tenen els predicadors i els ministres d’altres creences (1, 2, 3, 4).
Tot aprofitant el dinar-debat ofert per la Fundació Catalunya Oberta on Bruno Vespa va parlar sobre les relacions dels mitjans de comunicació amb el poder, Enric Vila el va entrevistar al diari Avui (dilluns). Més enllà de l’entrevista, també paga la pena llegir el perfil que del periodista italià en fa el català: “Bruno Vespa té la mirada asiàtica i gelatinosa del funambulista que ha fet carrera gestionant amb molta cura els silencis i el talent”.
També, més enllà de la Fundació i els seus membres, la visita de Bruno Vespa ha generat ressons positius. Per exemple, en Josep Cuní, que a l’Avui del dissabte explica les claus que, segons ell, es donen en l’èxit del director de Porta a porta. Per Cuní, Vespa és “un dels màxims representants del periodisme audiovisual italià que ha vingut a rebaixar les expectatives de les influències i incidències polítiques en el periodisme”.
L’Estatut és un tema que té els catalans “Fins el gorro!”, segons Jordi Barbeta –fins i tot a ell l’“avorreix sobiranament” tot i rebre “un sou per atendre’l, entendre’l i explicar-lo”. Però a La Vanguardia de diumenge també assenyala que “ull: una cosa és que la gent s’interessi més pels seus assumptes quotidians que per les grans abstraccions polítiques i una altra molt diferent que es llepi el dit i no tingui una posició clara sobre els assumptes fonamentals”. Més endavant puntualitza que es refereix al fet que “la gent se sent preocupada sobretot per la precarietat laboral i el funcionament de l’economia i això s’afronta des dels pressupostos de l’Estat i de la Generalitat i pel que es veu els catalans confien més en l’efectivitat dels segons”. Lògicament, l’anàlisi de Barbeta sorgeix arran del sondeig que fa poc ha elaborat el Centre d’Estudis d’Opinió.
 Un sondeig que Marçal Sintes (Avui, divendres) titllava de “descompensat” perquè estaven sobrerepresentats els votants del tripartit i infrarepresentats –“segur que és pura casualitat”– els de CiU i PP. Això ho deia en un article dedicat a l’èxit de Joan Saura, segon polític més valorat al sondeig entre els candidats a president de la Generalitat, potser perquè “es va fer una conselleria a mida, la de Relacions Institucionals i Participació. Una conselleria amb poques competències, amb poca feina, però apta per a un gran lluïment, per sortir molt a la foto, entre d’altres, a la foto de l’Estatut”.De qui ha esdevingut president de la Generalitat en parla Valentí Puig (ABC, dimarts). Explica l’articulista que a Maragall se li tira en cara que “hagi resultat ser més nacionalista que els nacionalistes i que estigui cedint tan a gust, amb tanta complaença, davant un soci minoritari com ERC”. “Hi ha de tot, però també una incapacitat política que no s’esperava tan flagrant en l’home que va conduir popularment la Barcelona olímpica”, afegeix l’articulista.
Del partit de Maragall, i novament arran de l’Estatut, Salvador Sostres opina a l’Avui de diumenge que als catalans “ens tracten d’imbècils, es creuen que tota aquesta pantomima del poli bo i del poli dolent cola i ens l’empassem”. Més endavant diu que no l’insulten les opinions que puguin tenir els socialistes, sinó que ho fa “la pretensió que amb les seves anades i vingudes perfectament estudiades i cíniques aquí ens empassarem que senten algun interès per Catalunya, algun interès que no sigui que acabem reduïts a província folklòrica i resignada per sempre”. I acaba apel·lant a la majoria nacionalista que hi ha a Catalunya i als 18 escons que sumen Convergència i Esquerra al Congrés espanyol i que haurien de servir, en ambdós casos, per “tenir la paella pel mànec”.
Ben segur que encara impactat amb la seva trobada amb Bruno Vespa, Enric Vila pren en certa manera una idea del periodista italià a l’e-notícies de dilluns en el sentit que
 els polítics han de saber vendre il·lusió, una cosa que va saber fer ERC que “després de 23 anys de ‘realpolitik’, d’explotació abusiva del seny català, va saber donar a la rauxa catalana un discurs plausible i engrescador”. Però ara, i arran de la qüestió de l’Estatut, “tot això s’ha esfumat i ERC n’és la principal culpable”, diu Vila.Un dels aspectes més controvertits del nou Estatut és l’Agència Tributària. Ramon Tremosa (Avui, dissabte) és taxatiu: “L’Agència Tributària de Catalunya ha de ser l’única agència tributària a Catalunya”, és a dir, cal tenir “la clau de Letamendi”.
Encara que percep que els catalans no ens trobem en un moment òptim, Joaquim Roy fa avinent que “encara tenim la sort de ser referents mundials, per bé que es faci poc cas d’aquest aspecte”. I és que, segons explica al diari El Punt de dimarts, l’Institut Kurd de París ha demanat assessorament a l’Institut d’Estudis Autonòmics de Catalunya per a la causa d’aquesta minoria ètnica a l’Iraq, igualment com ho han fet als governs quebequès, flamenc i nord-americà. “L’equip de treball –prossegueix Roy– té previst de reunir-se la tardor vinent a París per abordar, concretament, el constitucional iraquià que tracta el futur autogovern kurd”.
Oriol Pi de Cabanyes (e-notícies, dimarts) parla de la suspensió del dinar que divendres havia d’oferir el Parlament belga a una delegació homòloga iraniana pel fet que aquests van exigir que a taula no hi hagués begudes amb alcohol. Pi de Cabanyes no creu que la suspensió fos una bona resposta, ans al contrari: “hi havia també la possibilitat d’aprofitar l’ocasió per explicar que, en democràcia, els drets dels uns no tenen per què interpretar-se com a negació dels drets dels altres”.
 De la individualitat al servei de la comunitat en parla Ferran Sáez, arran d’un article dedicat al mite de l’editorial Marvel, Spiderman, a l’e-notícies de divendres. Sáez defineix aquest superheroi com “un individualista ferotge, però no un autista que viu al marge dels problemes dels seus conciutadans”, amb tot el que això vol dir, “que creure en l’iniciativa de l’individu no implica de cap manera negar la col·lectivitat, ans al contrari”.I una acció col·lectiva, les manifestacions –en aquest cas, la de Madrid del darrer diumenge de juny contra la pobresa al món–, fa escriure Joaquim Colominas al mateix mitjà, dijous. Colominas diu que “cal elogiar” una manifestació amb l’objectiu que els líders mundials actuïn per eradicar la pobresa i que “el repte actual és globalitzar l’estat del benestar (...) Ara bé, aquest estat del benestar ha d’incentivar a treballar i no a dormir gràcies al pressupost públic”.
Francesc Puigpelat trenca una llança a l’Avui de dilluns en favor dels pisos d’entre 30 i 45 metres quadrats. “Als comentaristes –recorda– els semblava impossible viure en 30 metres. I a mi em va pujar la mosca al nas. Simplement perquè jo, durant molts anys, vaig viure en un apartament així. I aquí estic: no m’he mort. Ni estava a règim”.
A l’Actual, Valentí Popescu titula “L’esquerra alemanya s’atomitza” i comença: “Diu el refrany que el gos escanyolit atreu totes les puces i a Alemanya això es pot aplicar al canceller socialista Gerhard Schröder”.
I a Dossier Econòmic, Joan Oliver explica que la China National Offshore Oil Corporation (CNOOC) va presentar, la nit de Sant Joan, una oferta per comprar la històrica petroliera californiana Unocal. Explica Oliver que “si no es tractés d’una empresa xinesa, una empresa pública, la discussió seria merament financera i els accionistes decidirien quina oferta els convé més. Però com que el comprador és xinès i, a més, el que vol comprar és una empresa d’un sector estratègic com el del petroli, la discussió ha pres tota una altra volada i als arguments merament empresarials se n’hi han afegit d’altres de diplomàtics, polítics o fins i tot psicològics”.
Inèdit
EUROPA, UN CONTINENT A LA RECERCA DELS VALORS PERDUTS
 Els habitants d’Europa són rics (comparativament i no molts, és clar), lliures, demòcrates i bastant civilitzats.Realment?
Si observem l’evolució cada cop més discontínua i radicalitzada de la Unió Europea, la relació quasi impotent a causa de la laxitud dels països del Vell Continent amb els règims dictatorials i gairebé dictatorials de la resta del món, o si observem la grolleria amb què els europeus gaudeixen (?) del temps lliure i dels seus estalvis, la pregunta que ens acabem fent és: què és Europa o què en queda d’ella?
Evidentement, no molt. Hem perdut les maneres versallesques o les dels lords de la Reina Victòria, la dignitat dels hidalgos ibèrics del Segle d’Or i l’amor propi de l’Europa occidental dels segles XVII al XIX. S’ha perdut la fe cristiana de les catacumbes, la valentia desesperada dels conqueridors espanyols, la laboriositat dels mercaders que van inspirar la revolució de Cromwell, la tenacitat dels independentistes neerlandesos que se les van tenir amb els terços del Duque de Alba, l’amor al saber dels enciclopedistes francesos i la laboriositat dels taujans prussians forçats a industrializar-se. Igualment, s’ha perdut el refinament dels artistes italians del Renaixement o el sentit de la simplicitat i de l’harmonia de Grècia.
En realitat s’han perdut una infinitat de valors admirables que van gestar l’Europa de les arts –des de la plàstica de Miquel Àngel fins a l’art del bon governar de Maquiavel, per no sortir de l’àmbit italià–, les ciències i les indústries. S’han perdut tantes coses que la llista completa seria llarguíssima... i tristíssima.
Amb altres paraules: hem deixat de ser europeus –en el sentit admirable de la paraula– en la mesura en què hem perdut els valors essencials que van fer d’Europa, malgrat tots els seus defectes, el motor intel·lectual, material i moral del món civilitzat.
Jo situaria a la base i al nucli d’aquesta horrorosa piràmide de pèrdues de valors, potser com la més demolidora, la renúncia a la pròpia identitat i la renúncia al liberalisme com a motllo de convivència i progrés. No es pot evolucionar ni anar enlloc si no se sap clarament allò que s’és, allò que defineix a algú... començant per la llengua i la idiosincràsia. I no es pot conviure amb ningú si no s’aprecien les exigències d’un màxim de llibertat compartida a l’hora de somiar, fer, dir i, sobretot, respectar els altres.
> ENLLAÇOS RECOMANATS
Ara que estem en un context que, a vegades, comporta algunes tensions entre Europa i els Estats Units, és força encoratjador poder veure propostes com la que us presentem avui. Es tracta de The Transatlantic Business Dialogue (TABD).
Aquesta entitat, com el seu nom indica, promou el diàleg empresarial entre els Estats Units i la Unió Europea; en definitiva, entre els dos pilars bàsics del món occidental. La idea parteix de qui va ser el secretari de Comerç nord-americà, Ron Brown, que aviat va trobar sintonia amb els seus aliats a la Comissió Europea, l’excomissari europeu de Telecomunicacions, l’alemany Martin Bangemann i el britànic Leon Brittan, antic comissari europeu per a la Competència.
Els objectius concrets d’aquesta proposta –que es fonamenta bàsicament en les companyies que hi participen– són, entre altres, millorar la cooperació regular com a factor principal de creixement i innovació, expandir els negocis transatlàntics i alhora enfortir-ne la seguretat, liberalitzar els mercats de capital d’aquest àmbit d’actuació, avançar en la innovació tot protegint els drets de propietat intel·lectual i lluitar contra l’intrusisme i la pirateria.
Com a curiositat, val a dir que el tret de sortida de The Transatlantic Business Dialogue va tenir lloc a Sevilla l’any 1995. Tot i això, només una companyia espanyola, Repsol, és present a la relació europea d’empreses col·laboradores.
La darrera trobada de l’executiva del TABD es va produir a la finca George Washington, a l’Estat nord-americà de Virgínia i va tenir com a centre de les converses les relacions econòmiques transatlàntiques. Es va posar especial èmfasi en les recomanacions del TABD sobre la creació d’un mercat lliure de barreres entre els dos agents econòmics representats. La propera trobada tindrà lloc a Davos (Suïssa).
|
Copyright © 2005 Fundació Catalunya Oberta