El Butlletí nº 184SUMARI
|
El Butlletí NUM. 184 * Dijous, 11 de juny de 2009
> PORTADA Tothom content, però no massa Encara que es digui el contrari, gairebé cap partit té motius per estar massa content dels resultats electorals de diumenge. Només es pot considerar com a bo el resultat de CiU, que pot marcar un canvi de tendència en futures conteses. A partir d’ara, i amb la previsió d’un augment de la duresa política, caldria que els dirigents dels partits es preocupessin pels palesats augments de l’abstenció, el vot en blanc i l’extraparlamentari de protesta. A més, els partits d’estricta sensibilitat nacional també haurien de trencar amb els vaivens de vot que es produeixen segons quin sigui el tipus de comicis.
Els resultats de les eleccions de diumenge passat a Catalunya han estat ben rebuts per gairebé tots els partits. Fins i tot per al més crític i reticent, que ha estat Iniciativa, com sol ser habitual darrerament. Iniciativa és qui millor preveu en públic i sense dissimular què pot passar en les pròximes votacions al Parlament. El PSC, que ha estat la força que ha tret més vots, es temia una patacada més forta. L’ha patida -perquè ha baixat set punts-, però no tan dràstica com esperaven i com els feia deduir el desgast d’un govern mediocre que no acontenta ningú. I han saludat el retrocés com una gran “victòria”. De tota manera, el nerviosisme i d’histrionisme del president Montilla quan encara no s’havien fet públics els resultats oficials els van trair. Vulguin reconèixer-ho o no, els resultats -que no són estrictament extrapolables- sí que determinen una forta tendència a la baixa, que pot ser molt més contundent en un futur immediat. També Esquerra ha patit un descens -tres punts-, però igualment en el seu cas, després de tot el que ha passat, el seu nou líder -ara en solitari-, Joan Puigcercós, ha respirat dins una intranquil·litat que considera de moment suportable. Entre els partits que baixen n’hi ha un de l’oposició. El PP havia aconseguit en les darreres eleccions europees esdevenir la segona força política a Catalunya, un lloc que ara ha tornat a cedir a CiU. En el cas popular, la victòria a Espanya -que és allò que realment els interessa- ha eclipsat el seu descens aquí. Només hi ha una força política que ha pujat -i molt-: Convergència i Unió. No d’una manera desmesurada, perquè no s’ha acostat tant com era previsible al PSC, però el marge aconseguit permet -com va proclamar Artur Mas- un canvi de tendència. Convergència ha plantat “una llavor” -en les paraules del seu líder- que haurà de regar més perquè hi hagi el gir que busca en les pròximes eleccions al Parlament i després a les municipals. En realitat, doncs, l’únic resultat “bo” ha estat el del CiU. Però encara no n’hi ha prou. La política, a partir d’ara, a Catalunya i a Espanya serà més dura. I també, la resistència dels qui governen a acceptar allò que les urnes han començat a insinuar amb força. Dit tot això, els dirigents dels partits haurien de començar a preocupar-se seriosament per l’abstenció, pel vot en blanc i pel vot a opcions extraparlamentàries. El vot de la protesta, que no confia en cap de les opcions homologables, pren massa volada. Això no és bo ni per al sistema per a les seves institucions. Un altre punt que hauria de preocupar en general a tota la societat catalana és l’utilitarisme excessiu que es concreta segons de quines eleccions es tracti. Les opcions estrictament nacionals, sense “referents” o “centrals” espanyols, generen menys confiança quan es tracta de votar “per a Europa” o “per Espanya”. El vot socialista o popular és més “útil” si es tracta de projectar-lo al Parlament espanyol o a l’europeu. Per què? Perquè hi ha un sentiment molt generalitzat de “delegació” a aquells que poden representar “millor” Catalunya fora del nostre país. Com que això senzillament és fals, la reflexió hauria de ser col·lectiva. I els partits que representen la sensibilitat estrictament nacional haurien de preocupar-se’n més i actuar en conseqüència.
El PSC vol fer veure ara que la culpa del seu resultat electoral és de que encara no hi ha finançament
A Miquel Iceta, portaveu del grup socialista al Parlament de Catalunya, li ha tocat de nou posar la llufa per dissimular els mals resultats del seu partit a les eleccions al Parlament Europeu. “Amb el finançament tancat ens hauria anat millor. Segur que ha afectat. Els que més mal fa a la política democràtica és la irresponsabilitat i el contrari de la irresponsabilitat és la responsabilitat. Tot allò que no funciona prou bé afecta les eleccions” (Avui, 9 de juny de 2009).
Retard? En què quedem? No havien estat els mateixos socialistes catalans els que havien parlat que valia més negociar bé i no posar dates al calendari? Veiem, veiem: “El PSC assegura que no hi ha pressa per tancar un acord definitiu” (Avui, 22 d’abril de 2009). En la mateixa informació s’assenyala que “alerta ERC que no caigui en la trampa de CiU de posar dates límit ni xifres”. En altres moments havien dit que “forçar una data per al pacte català dificultaria la negociació del finançament” (Avui, 18 de setembre de 2008). En què quedem senyor Iceta, havia pressa o calia esperar? Perquè dir, doncs, que la culpa és de que encara no hi hagi acord?
Si no hi havia dates, perquè havia de complir el govern del seu germà gran, el PSOE?. Més encara quan el mateix Rodríguez Zapatero considerava que tots són el mateix.
 Quan en algun moment en què als socialistes catalans de bona fe se’ls hi ha pujat els colors per la vergonya que els fan passar, i fan veure que planten cara, només va caler que el president del Govern digués contundent: “Amenaces del PSC? Però si el PSC som nosaltres!” (El Periódico, 18 de desembre de 2008). Mai els socialistes espanyols havien confessat tanta submissió del PSC. De paraula, és clar, perquè de facto només cal remetre’s a les proves de cada dia. A que diuen amén malgrat els incompliments i les humiliacions. A que mai voten a Madrid diferent que el PSOE Perquè fer el contrari si saben que els seus vots serviran per enriquir el graner del PSOE, com passa també amb Andalusia? La diferència és que mentre Andalusia no fa el numeret de fer veure que planta cara, el seu president va i cobra el deute històric i després l’ascendeixen a vicepresident del govern central, precisament d’autonomies per posar ordre en les pretensions del seus col·legues. Entre altres Montilla, que calla i fa bo allò que va anunciar de “l’important és negociar bé i sense provocar un soroll” (El Periódico, 19 de juny de 2007). A fe que ho ha aconseguit.L’any vinent haurà eleccions autonòmiques a Catalunya. Guanyin o perdin, tornarà a sortir Iceta a fer la seva lectura del resultat. Posarà la llufa. És el paper que li tenen reservat els amics de casa i els de Madrid.
 > UN COP D'ULL Desfeta, terrabastall, enfonsament. Són adjectius que han sortit a la premsa aquests dies per referir-se als resultats obtinguts per la família socialista europea a les
 eleccions al parlament d’Estrasburg. S’ha donat molta transcendència a aquesta davallada general de vots dels socialistes, estiguin els seus partits al poder, cas d’Espanya, Gran Bretanya i Portugal, o a l’oposició, com a França i Itàlia, entre altres.D’altra banda, no s’ha valorat en quina mesura l’electorat ha cercat els millors candidats per representar els seus interessos a Europa o si han primat els debats sobre qüestions domèstiques dels estats. Barbara Spinelli, reconeguda columnista del diari torinès La Stampa, retreu que haguem sigut incapaços de “pensar en europeu”.
També el setmanari britànic The Economist qualifica de “terrible” la nit patida pels socialistes europeus però alhora parla d’una nit trista pels que creuen en una Europa sense fronteres.
La revista francesa L’Express rescata dels seus arxius una polèmica amb un personatge mític del Maig francès del 1968, Daniel Cohn-Bendit, que ha tornat a l’escena francesa, ara com a eurodiputat pels Verds. Es tracta d’unes declaracions sobre la sexualitat infantil que ara ha utilitzat electoralment el centrista François Bayrou, un altre dels que n’han sortit escaldats. Resulta que un debat a la televisió, dijous passat, Bayrou va insinuar un afer de pedofília en plena discussió amb Cohn-Bendit. El tema arrenca dels posicionaments que tenia 'Dani Le Rouge' l'any 1982.
Això, perquè veiem que la utilització de la vida privada i els afers d’amor i/o de sexe no ha esquitxat únicament el polèmic primer ministre italià Silvio Berlusconi. La revista homònima italiana, L’Espresso, creu que els resultats del cap de setmana manifesten al Cavalieri que ja n’hi ha prou però, en tot cas, també han emès un senyal de stop a l’oposició d’esquerres.
Cas apart és el del socialisme de la Gran Bretanya, sotmès a un procés de caiguda lliure que ha dut a la dimissió de mitja dotzena de ministres del gabinet de Gordon Brown. The Times és molt contundent sobre l’estat de putrefacció en què subsisteix el gabinet ministerial hereu de Tony Blair que s’ha d’enfrontar a les urnes com a molt tard d’aquí a un any. Diu l’influent diari londinenc que no és que el laborisme estigui trencat, és que s’ha reobert la vella època tribal de la política.
Més contemporitzador, Philip Stephens escriu al Financial Times que Europa encara necessita de l’aportació de Gordon Brown. És curiosa aquesta transmutació del
 personatge, braç econòmic i amic de Blair que un cop aquest li dóna pas perquè es promocioni electoralment, esdevé l’obstacle que impedirà la renovació del laborisme a Downing Street, 10.Ja des d’una visió interessada, per tractar-se del líder de l’opció liberal-demòcrata, Nick Clegg signa una columna al The Times on reivindica que la torxa del progrés ha passat capo als seus rengles.
Transcendental discurs de Barack Obama a la universitat d’El Caire adreçat al món musulmà tot i que amb repercussió mediàtica a tot el món. A més de les paraules literals, recollides per tota la premsa, s’ha de valorar els comentaris que ha generat. Per L’Express, podria suposar l’inici d’una nova etapa en les relacions Occident-Islam després de segles de disputes. Un altre francès, en aquest cas Le Point, presumeix que el president nord-americà i el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, “encara es parlen” malgrat aquell missatge en què reclamava una solució per la causa palestina.
Per cert que tant la presència llampec a Egipte com l’estada posterior d’Obama a Dresde (Alemanya) i Normandia ha estat interpretada pel Christian Science Monitor com a expressió d’una manera de fer diferent. Per a aquest diari americà, Obama ha inventat la diplomàcia directa, que consisteix en adreçar-se al poble directament –també ho va fer a l’abril, a Praga- sense intermediaris i sense comptar amb els dirigents polítics. És una formula que li dóna rèdits d’imatge.
 La visita a Dresden, ciutat de l’antiga Alemanya oriental castigada pels bombardeigs a la Segona Guerra Mundial, va ser ràpida i clandestina, sense gent i amb balcons i finestres inhabilitats per qüestions de seguretat. Això ha fet que el Tageszeitung parli dels diners abocats per la ciutat per fer publicitat de l’esdeveniment i el rèdit nul que n’ha tret.Mentrestant, organismes internacionals i analistes de prestigi van insistint en que el pitjor de la crisi ja ha passat, però discrepen sobre com se’n sortirà, a quin ritme i darrera de quina locomotora. Per obrir espais de reflexió, The Economist va convidar dues figures de relleu amb visions diferents, Joseph Stiglitz i John Paulson, perquè hi diguessin la seva, cosa que a més podem seguir en vídeo.
El setmanari Time troba també algunes oportunitats enmig de la crisi. Per exemple, els bonus del Tresor, refugi monetari que s’ha incrementat en un 65 per cent.
També hi ha a qui se li acudeixen idees, com el ministre italià de Finances, Padoa-Schioppa, qui en declaracions a Il Sole-24 Ore postula una moneda única per a tot el món, feina que creu a la que ja ens hauríem d’anar ocupant.
Xina, sempre present. Martin Wolf es pregunta a Financial Times si el gegant asiàtic té o no la voluntat d’ajudar als responsables de l’economia de Washington. A fi de comptes són competidors i hi aporten molts diners. A Itàlia, per exemple. La Repubblica confia que la nova missió comercial té ofertes per 300 empreses.
Acabem amb una informació curiosa. Tantes pel·lícules i novel·les que s’han fet sobre espies i militars dels serveis d’informació i ara resulta que fan servir en gran mesura els mapes de Google, com qualsevol internauta. És una informació de Le Point.
 > VEUS DE LA FUNDACIÓ “Milions de votants europeus decideixen la composició del seu Parlament. Decidiran exactament això. I això hauria de ser molt important. Si no fos perquè el Parlament Europeu no ho és”, raona Vicent Sanchis (Avui, diumenge).
Per bé que ens hem d’interessar per Europa, aconsella Agustí Pons (El Punt, dissabte) perquè “encara que algunes esperances -com l’Europa de les regions- el temps, i els
 governs estatals, les hagin difuminat, nosaltres, els catalans, vam néixer com a marca europea i és a l’Europa de la il·lustració, de Beethoven i de Zweig que ens volem assemblar”.I ¿què ha passat a Catalunya? Doncs que “ha tornat ara a la polarització clàssica: socialistes i convergents. Les tres forces del tripartit han reculat. El PSC ha guanyat, però la distància amb CiU s’ha escurçat moltíssim” expressa Vicenç Villatoro (Avui, dilluns) en una de les conclusions que treu d’una anàlisi força exhaustiva dels comicis.
Seguint amb la clau catalana, Marçal Sintes (El Mundo, dimarts) destaca que “el que no és un pronòstic sinó una trista realitat és que en l’etapa política en què més necessitava Catalunya al seu govern, aquest govern, el tripartit de Montilla, no va donar la talla”.
També hi ha hagut abstenció, a Catalunya. Un fenomen que Francesc-Marc Álvaro (La Vanguardia, dimarts) atribueix a quatre factors i, per tant, “el futur proper serà d’aquell qui, sense induir a la por ni fer servir el ventilador, sigui capaç de motivar, com a mínim, dos dels quatre grups abstencionistes referits”.
Però hi ha una realitat més enllà de Catalunya, i és que “a la Gran Bretanya i el continent s’acusa el desgast dels governs, i també de les grans i petites formacions
 a l’oposició. En contrast, les llistes d’euroescèptics i crítics amb Brussel·les han guanyat posicions”, recorda Roger Jiménez (El Periódico, dimarts).També fa evocacions Francesc Puigpelat (Avui, dilluns) quan escriu que “el notari López Burniol acusava dijous Zapatero de tenir un ‘govern elusiu’: eludeix afrontar els problemes. Es va descuidar d’afegir que ZP segueix l’exemple del tripartit català, que ha fet de l’elusió un art”.
I no serà que no construeixin ponts ambdós governs, perquè segons desvetlla confidencialment Manel Manchón (El Periódico, dijous) dels ministres del govern espanyol, “un dels que més bona connexió té amb el Govern, amb una relació molt estreta amb el conseller Antoni Castells, és Celestino Corbacho”.
Parlant de relacionar, no és bo que la crisi que estem vivint només la lliguem amb el descontrol financer. I és que “hi ha dos altres problemes fonamentals sobre els quals s’ha parlat molt poc: els desequilibris de les balances de pagament a nivell internacional i la pèrdua de la por a un endeutament creixent i insensat per part de les famílies”,
 puntualitza Joaquim Muns (La Vanguardia, diumenge).Qui de la crisi n’ha rebut un fort impacte ha estat General Motors, de la fallida de la qual ens en parla Joan Roy (Dossier Econòmic) tot senyalant que “la sol·licitud d’insolvència que ha presentat la companyia és més que un símbol del final d’una era, alhora que el fet que l’Administració Obama hagi decidit rescatar l’empresa representa també una intervenció sense precedents en la història econòmica dels Estats Units d’Amèrica”.
En comparació, altres crisis no semblen tan greus, i així la por a la Corea del Nord bel·licista no cal exagerar-la. Per exemple -explica Valentí Popescu (La Vanguardia, divendres)-, “els seus millors míssils són els de curt abast, la tecnologia dels quals és la dels V-1 alemanys de la II Guerra Mundial, millorada pels tècnics soviètics”.
Seguim establint paral·lelismes i ens preguntem: ¿Ha estat incomparable la darrera temporada del Futbol Club Barcelona? No per a Joan Oliver (Avui, diumenge). “Sí que hi h
 a una comparació possible, només una: la temporada 1973-1974: han passat 35 anys però els que tenim un xic de memòria encara recordem aquella temporada, la temporada en què en Johan Cruyff va arribar al Barça”.També entre els més grans, el tennista suïs Roger Federer qui, segons Bernat Dedéu (Avui, dimarts) “viu disfressat d’Apol·lo asexuat, ens recorda que el tenis és fill del ballet i, com tots els grans intèrprets, no pateix quan juga”.
Uns altres intèrprets -perquè escriure també és interpretar- són aquells a qui Manel Cuyàs va qualificar com els “descarats” en un article, arran del qual Enric Vila (El Punt, dijous) proclama que “una cosa és que Cuyàs em trobi ‘descarat’ i una altra, que gent de la meva edat, educats en democràcia i en català, em pengin la llufa i se’n distanciïn com si provoqués la lepra”.
La resposta de Jordi Cabré (El Punt, dissabte) a Vila és que “si hem d’entendre que el futur de país passa per fer servir la ploma (i no va per tu, Vila) com una navalla, i a instal·lar-nos en la ‘boutade’ literària i moral, subratllo que no hi vull ser barrejat”.
D’una resposta a un suggeriment que fa Anton Maria Espadaler (La Vanguardia, dimarts): Cal ser agraïts amb la Verge de Montserrat. I així com Barça i Espanyol ho han estat, “encara no s’ha vist l’honorable conseller Baltasar pujar fins el santuari per rendir homenatge a la seva altíssima benefactora”.
Per a molts, Europa s’assembla a la definició que va fer Oscar Wilde de la societat: estar-ne a dins és un avorriment, i quedar-se a fora, una tragèdia. Una vegada més, el projecte europeu s’ha sotmès al veredicte de les urnes amb els resultats que tots coneixem i que donen ales a la legió d’euroescèptics i extremistes de tota mena que pretenen dinamitar la UE des de fora i des de dins. Hi ha un desconeixement important de la realitat europea entre els més de 500 milions de ciutadans que engloben els 27 estats membres, i no falten els qui pronostiquen el final del cicle europeu. Hi ha un eixam d’escriptors pessimistes, seguidors dels forjadors de la “poesia de l’ocàs”, segons els quals Europa es troba a la nit final de la seva existència. Però, es tracta d’una amenaça exterior o d’un mal intern, una mena de gangrena que va minant la seva estructura i cultura?
Què és Europa? Un fet jurídic? Una definició geogràfica? Una muntanya de papers? Hi ha una identitat europea o només es tracta de la voluntat conjuntural d’alguns polítics dels segles XIX i XX? Són algunes de les preguntes que salten amb més freqüència amb situacions electorals. Però, s’ha parlat d’Europa a la darrera campanya? Més aviat, els dos principals partits de l’Estat espanyol s’han dedicat a fer el trabucaire pensant en mantenir-se al poder o en arribar a gaudir del poder, segons es tracti del PSOE o del PP.
Europa és una península de penínsules caracteritzada per una gran diversitat geogràfica, una varietat de llengües, ètnies, cultures, històries, formes de vida... Quan aquestes terres van tenir consciència d’alguna cosa similar a la unitat? La veritat és que Europa és més que un continent, i això es fa palès cada vegada que s’intenten fer mapes, però resulta evident. I així ho reconeixen molts estudiosos, que afirmen que hi ha alguna cosa més darrera els fons estructurals i de cohesió o del Parlament d’Estrasburg. Però és un fet històric que els darrers cinc-cents anys han presenciat una permanent guerra civil cercant l’hegemonia i el control dels diversos pobles. Quan es parla de la unitat d’Europa es fa necessari parlar de la identitat de les seves arrels. Lluny han quedat els temps en què s’intentava basar la unitat en la força o la supremacia d’una ètnia o cultura. El debat ara és, o hauria de ser més profund. Els europeistes de cor saben que, un cop assolida la unitat formal de Europa, que la seva identitat sigui cristiana o pagana, creient o laica, realista o relativista serà fonamental a l’hora de fer valer en un o altre sentit la idea d’expansió que vocacionalment porten dins seu tots els europeus. No ens podem enganyar, la clau està en Turquia i el relativisme en què es pretén jugar.
Els votants i no votants del passat 7 de juny potser no s’han adonat de que la batalla continua per altres camins. Europa segueix sent una comunitat de nacions que cerca la seva identitat, una part del planeta ocupada per cristians i postcristians i envoltada de països musulmans. Segons la resposta que tots plegats siguem capaços de donar-li a aquesta identitat, Europa serà d’una manera o d’una altra, serà ella mateixa o serà una altra cosa. Aquesta és la grandesa del Vell Continent. Però, precisament per això, no s’ha de renunciar a la revisió de tot allò que lesiona greument l’economia pròpia com a resultat d’un ingrés sense cauteles a la UE, ni a un espai social que afavoreixi els nostres treballadors, ni a la unificació legislativa, sobretot en matèria penal, per tal que el crim organitzat, el terrorisme i el narcotràfic siguin eradicats, ni a la defensa militar col·lectiva, ni a un ordenament jurídic a nivell continental per corregir les grans desviacions culturals que ha produït la gran crisi. I, per tant, que la vida es consideri sagrada des de la concepció, que el matrimoni no sigui un capritx, que es protegeixi a la família, que l’educació sigui un dret dels pares, que la llibertat s’ordeni al bé comú, que la propietat privada sigui garantia de llibertat, que els Estats preservin la identitat històrica de les nacions o nacionalitats. Encara es pot redreçar la idea de Europa.
Aquesta mateixa setmana, Der Spiegel ha editat una sèrie interessantíssima de tres articles de l’historiador Peter Baldwin dedicats a combatre la majoria de tòpics amb els quals els europeus acostumem a denigrar la societat americana. Baldwin parla amb els deures fets; és professor d’història europea a la Universitat de Califòrnia. Els seus articles, que us recomano vivament, són un bon resum d’un llibre d’obligada lectura, The Naricicism of Minor differences; How America and Europe are Alike, on algunes de les dades que citaré hi són àmpliament documentades. Efectivament, els europeus encara definim sovint la societat americana com una cultura deutora de l’europea (això és fins a cert punt veritat) i -per aquest motiu- un pèl illetrada, la qual cosa és molt més que injusta. Paral·lelament, pamflets anti-periodístics fastigosos com els documentals de Michael Moore (un senyor que ha arribat a filmar presos de Guantánamo jugant a futbol per ‘fer veure’ que s’ho passaven d’allò més bé a la presó; sense comentaris) han ajudat a reforçar la imatge d’un estat que té poca cura dels seus ciutadans en aspectes essencials per a una bona qualitat de vida com ara la sanitat i l’atenció a les famílies.
Baldwin desmunta els tòpics un per un. Pel que fa la sanitat, certament, l’historiador afirma que una població amb un índex del 15 % de no assegurats (i amb un nombre de mortalitat infantil tremendament alt) no és la panacea de la justícia. Però repassa algunes dades curioses que sovint s’obliden; estudis que mostren com, als Estats Units, la mitjana de mortalitat causada per malalties com ara el càncer és menor que a Europa. Paral·lelament, els casos diagnosticats de càncer, recorda Baldwin, són més nombrosos que en qualsevol país gran d’Europa, la qual cosa vol dir que es detecten ràpid amb eficàcia. Dit ras i curt: la sanitat dels Estats Units és cara i molt costosa, però funciona i dóna garanties als seus ciutadans, que és l’important. En els temes d’educació, el professor ens dóna algunes claus importantíssimes, i cito algunes dades concloents; els EUA tenen la mitjana de llicenciats universitaris més gran d’Europa, cosa que es repeteix amb la quantitat d’estudiants de secundària que completen amb èxit la seva formació; paral·lelament; les biblioteques dels EUA són les que acullen més préstecs del món; igualment, els americans compren més llibres que els europeus i llegeixen més diaris per càpita. Els fets són els fets.
Però més enllà de les dades, els articles i les reflexions de Baldwin ens interessen per la seva idea rectora; a pesar de viure en universos culturals diferents, europeus i americans hem establert societats que s’assemblen molt més d’allò que pensem. Precisament per aquest motiu, queda justificat que les nostres diferències menors produeixin aquest narcisisme orgullós i un xic carrincló del que parla el professor de Califòrnia. Efectivament, estadístiques com les que he citat breument no expliquen la totalitat d’una comunitat ni la seva forma de viure, però ajuden a veure que (en molts aspectes) ens assemblem tremendament als americans, tot i que això produeixi urticària a moltes persones d’orgull continental. Curiosament, molts hem vist com hi ha molts companys americans que accepten gustosament el llegat d’Europa, mentre nosaltres ens resistim encara a admetre la importància d’aportacions del món cultural americà essencials en àmbits com ara la gestió cultural o la política migratòria. Seria un detall de mera reciprocitat; la justícia sempre ha de tenir dues direccions. En aquest sentit, hauríem de creuar l’Atlàntic amb més facilitat.
¿Poden compartir alguna cosa els dos ex presidents nord-americans Bush, pare i fill, amb els seus homòlegs Bill Clinton i Jimmy Carter i, a més, posar-se d’acord? Sí. Per exemple, el fet de ser presidents honoraris d’una organització la finalitat de la qual és analitzar els errors i també els encerts del passat polític dels Estats Units, i suggerir l’aplicació de les experiències als governs posteriors.
I això és el que fan aquests quatre màxims mandataris legitimant la tasca empresa per Center for the Study of the Presidency and Congress (CSPC) que, des de 1965, any en que va ser creat a Washington, es dedica a analitzar els moments històricament claus de les màximes institucions polítiques del país i veure com l’aplicació de l’experiència pot millorar les polítiques actuals.
CSPC es defineix com una organització apartidista i sense ànim de lucre que treballa creant diversos equips que hauran de treballar en diferents àrees corresponents als departaments polítics habituals en un govern com el nord-americà. Molts dels estudis i conclusions a què arriben es poden consultar obertament des de la pròpia pàgina web.
|
Copyright © 2005 Fundació Catalunya Oberta