El Butlletí nº 183SUMARI
|
El Butlletí NUM. 183 * Dijous, 04 de juny de 2009
> PORTADA La importància de votar diumenge Pels catalans, les eleccions europees no suposaran cap alternativa a Espanya. Tampoc els europeistes estan contents: ara per ara la idea europea és un desgavell quan no un malson. Per tant, no ha d’estranyar que el plebiscit de diumenge sigui interpretat en clau primari tant a Catalunya com a Espanya. Però les raons que impulsen a interpretar-les així potser serveixin per a pal·liar una abstenció brutal. Així que les eleccions europees tenen la seva importància. Més que res, per les interpretacions que se’n faran.
Els polítics europeus s’han posat d’acord en els darrers anys perquè votar en les eleccions al Parlament sigui una pèrdua de temps.
L’intent frustrat de Constitució europea -frustrat després dels rebuigs en referèndum de França i Holanda- dotava aquesta instància d’una mica més de competències i autonomia. D’una mica més de sentit.
La frustració d’aquest procés ha suposat tornar al punt de partida i la majoria dels votants amb un mínim de consciència europeista han tingut una nova oportunitat per frustrar-se més. En el cas català, tot plegat encara és més greu. Catalunya va ser un dels països a Espanya que va votar amb més reticències el text constitucional, precisament perquè consagrava encara més l’Europa dels Estats en detriment d’una Europa dels pobles que no serà mai i d’una Europa de les regions que només ha quedat com una coartada per als discursos autonòmics. El problema és que contra aquella Constitució no hi havia una oposició sòlida de països que, com Catalunya, demanaven menys poder per als Estats i més poder per a les nacions i per a les instàncies comunitàries, sinó tot el contrari. Contra la UE qui té més força són precisament els partidaris de tornar als Estats la sobirania que han perdut en el procés de confluència europeista. Aquestes eleccions arriben en un mal moment. En un mal moment per als catalans, que ja han comprovat que Europa no els servirà d’àmbit alternatiu enfront d’Espanya, i en un mal moment per als europeistes en general, que constaten cada vegada que el somni europeu genera incompetències o monstres. No és estrany, doncs, que tant a Catalunya com a Espanya aquestes eleccions siguin unes primàries. Allà, per constatar el desgast de José Luis Roríguez Zapatero quan encara no ha arribat a l’equador de legislatura. Aquí, com a prèvia per a les eleccions al Parlament, que no trigaran més d’un any. Potser aquestes raons evitaran encara més una abstenció dramàtica. Les eleccions europees, malgrat elles mateixes, són importants per les lectures que els uns i els altres en faran l’endemà mateix.
El transport provoca la quarta part de les emissions de CO2 fruit d’una visió centralista d’Espanya
Espanya ha batut el rècord de contaminació. Ens volen alliçonar sobre les bondats d’anar a menys de 80 km per hora per autopista, a estalviar en la calefacció i l’aire condicionat, a tancar la indústria més contaminant i ara resulta que el govern espanyol
 no compleix el protocol de Kioto. L’any 2008, segons dades de l’OCDE, no solament no es va baixar l’emissió de CO2 contaminant per l’atmosfera sinó que fins i tot es va augmentar. Exactament d’un 6,5 per cent (El Periódico, 30 de maig de 2009), cosa que trenca el discurs oficial del govern ZP i que situa Espanya a la cua de la Unió Europea.No és estrany. Durant uns mesos s’havien felicitat per la caiguda en el consum d’elements contaminants. “Una millora històrica” (ABC, 5 de maig de 2008), o dient que també “es poden complir els objectius del Govern (espanyol)” (El Mundo, 26 de maig de 2009).
Si el govern espanyol, en lloc d’ocupar-se de collar la indústria amb normatives i multes, es fixés en l’agent més contaminant -el transport, amb el 24 per cent-prioritzaria el corredor mediterrani sense haver de passar per Madrid. O la renovació efectiva amb ajuts a un parc automobilístic molt vell també ajudaria a reduir el CO2.
 > UN COP D'ULL La nacionalització encoberta de General Motors per part del govern nord-americà dóna molt de suc sobre quin ha de ser el paper del govern de Washington en un sistema capitalista de lliure mercat que, teòricamernt, fuig de l’intervencionisme estatal. “Cau
 l’imperi” titulava gràficament Washington Post; “al final, la fallida” deia pel seu compte The Economist. Totes les informacions d’aquest dies, des de la revista Time a The New York Times o Los Angeles Times anaven en la línia de confrontar una concepció liberal de l`economia nord-americana amb una realitat intervencionista per salvar la principal empresa automobilística del país amb repercussions a bona part d’Occident.L’italià Il Sole-24 Ore, com és natural, s’ocupa de la salvació de Chrysler per part de Fiat i, a més, treu una estadística de les deu fallides més importants de la història econòmica de les dècades recents.
En aquest tema d’actualitat no podia faltar el veredicte del flamant premi Nobel, Paul Krugman, qui atribueix en un escrit a The New York Times a Ronald Reagan alguns dels mals que ara s’estan patint per culpa de la desregulació que va impulsar.
Diuen que tota crisi genera una gran oportunitat. Potser per això Renault i Nissan, controlada per la primera, generen sinèrgies que comenta Le Point.
A tot això, Il Sole-24 Ore aventura una davallada del dòlar que el pot tornar a situar en un canvi al voltant d’un dòlar i mig respecte al dòlar.
Un últim comentari de la premsa nord-americana: Washington Post s’interroga perquè només Europa acollirà presos de Guantánamo.
 Avui dijous es compleixen quatre anys de la revolta de Tiananmen, a Pequín. Davant el silenci forçat de la premsa xinesa, Washington Post relata el que considera “uns dies per a recordar”. Corea del Nord continua preocupant a les grans potències que controlen el Consell de Seguretat de l’ONU. El coreà del sud Kyonghyang Sinmun pregunta si davant la provocació del règim de Pyonyang suposadament per obtenir contrapartides sabrà sobreviure a una nova tanda de sancions. La revista Time, per la seva banda, ens presenta a l’hereu, el jove Kim Jong Un, tercer fill del dictador.
 Un altre país sospitós de maquillar la seva pròpia història, Rússia, és sotmès a judici per Vremia Novostieï, diari que considera que hi ha un intent de falsificar la veritat com ara la victòria de la URSS a la Segona Guerra Mundial o el seu paper en l’alliberament d’Europa.Ara que estem a punt de votar a les eleccions al Parlament Europeu és bo analitzar dades comparatives sobre la qualitat de vida o el nivell econòmic a l’Europa dels 27. L’Express s’ha entretingut en veure el salari mínim. D’entrada, hi ha set estat que no el tenen, entre altres Alemanya i Itàlia. I hi ha salts notables, des dels quasi deu euros per hora a Dinamarca a l’euro que per terme mig es paga a Bulgària i Romania.
Aquests dies en què es parla tant de Berlusconi i les seves presumptes aventures amb jovenetes, és interessant analitzar la imatge que sobre el seu propi país traslladen els bloggers italians que s’expressen per internet. Això ho publica La Repubblica. L’Espresso parla d’una ‘Lolita’ en el repertori del primer ministre i Barbara Spinelli, columnista qualificada de La Stampa, es lamenta de la “vacuïtat” de la política italiana.
Acabem amb es converses sobre l’Orient Mitjà encetades a la Casa Blanca. Després de la visita del líder de l’ANP palestina, Mahmud Abbas, a Washington el diari Los Angeles Times considera que Obama renya Israel per tal de desenvolcallar el conflicte.
 > VEUS DE LA FUNDACIÓ Ferran Sáez Mateu (Avui, dimarts) creu que cal anar a votar aquest diumenge perquè “hi ha poques coses més civilitzades que el vernís d’una viola de gamba, i hi ha poques coses més salvatges que la destrucció massiva i cega que generen les
 guerres. La metàfora és Europa”, i cal recordar-ho.Encara que “la Unió ha servit per a ben poca cosa” en els darrers moments clau de presa de decisions, diu Vicent Sanchis (Avui, diumenge). “I amb aquestes constatacions i d’altres d’encara menys agradables han arribat noves eleccions. Davant el cansament dels votants, doncs, potser els partits polítics han fet bé entomant-les en clau estrictament interna”.
Si ens centrem al nostre país, l’abstenció “mossegarà” tothom, creu Vicenç Villatoro (Avui, dilluns) si bé “guanyarà moralment les eleccions a Catalunya -a Catalunya només es poden guanyar moralment- qui millor freni l’abstenció dels propis”.
Una de les causes d’aquesta empenta abstencionista es pot trobar en el fet que “aclapara la barroeria de les campanyes només en negatiu que maldiuen l’adversari sense més arguments que l’ús i l’abús de l’escapulari”, observa Oriol Pi de Cabanyes (La Vanguardia, dimecres).
No, si, Déu n’hi do, tot plegat. Zapatero, per exemple, es vanta que la gent li reconeix que compleix els seus compromisos i això connecta directament “amb una altra de les seves revelacions, i així veiem la veritable vocació del personatge a propòsit de la seva faceta com explicador de contes infantils”, aprecia Francesc-Marc Álvaro (La Vanguardia, dimarts).
Ves per on, ara recordem l’Estatut. “En sentit estricte, el nou Estatut no existeix perquè ja ha estat integralment vulnerat en els seus conceptes bàsics: bilateralitat,
 finançament i inversions de l’Estat, i també incomplert pel que fa al principi d’ordinalitat i la creació de l’Agència Tributària catalana com a delegació de l’espanyola”, aclareix Joan Roy (El Punt, dilluns).Va sortir aquest tema en un sopar on va quedar palès que “el poder de convocatòria del diputat de CiU Josep Sánchez Llibre és ben conegut a Madrid”? No ho sabem. Tampoc Manel Manchón (El Periódico, dijous) en fa cap referència, encara que sigui confidencialment, quan parla de l’homenatge que es va tributar al diputat de CiU, amb motiu del seu 60è aniversari.
I no 60 sinó 20 són els anys que duia Agustí Pons (El Punt, dimarts) sense publicar poesia. Ara ho fa amb el seu nou llibre Metàfora. Entrevistat, l’escriptor afirma que ha trigat tant en tornar a l’obra poètica perquè “ara em sento més alliberat professionalment i la situació de la poesia també ha canviat. Abans era un cercle petit i tancat. Ara hi ha més pluralisme”.
 Per la seva banda, Diana Negre (Avui, diumenge) explica que, llevat del tema de l’avortament, pel que fa l’elecció de Sonia Sotomayor per al Tribunal Suprem dels Estats Units “les seves sentències en qüestions socials i econòmiques no agraden gaire als republicans, que estan gairebé resignats a la seva confirmació”.
I segons Anton Maria Espadaler (La Vanguardia, dimarts), “és una constatació universal que els edificis, a mesura que passen a ser objectius turístics canvien de funció i acaben desapareixent de les ciutats”. I això passa molt a Barcelona, creu l’articulista.
Un altre articulista, ara Enric Vila (Avui, dimarts), es fa ressò d’una solució per pal·liar els problemes que pugui haver-hi en el futur en el subministrament aqüífer. “Es tractaria d’ajudar els pagesos lleidatans a modernitzar el sistema de regadius per tal que aprofitessin millor l’aigua. Asseguren que l’estalvi permetria abastar Barcelona i
 alleujar el Ter”.Alleujats també estem, els darrers dies, arran dels recents èxits del Barça i després de patir una miqueta. Joan Oliver (Avui, diumenge) confessa les seves emocions, a banda d’opinar que pensa que les qüestions esportives tenen la seva importància en el record que deixen “i que els rècords només són importants en la mesura que faciliten els records”.
Per cert, qui no es va prendre massa bé la victòria del Barça va ser el portuguès del Manchester, Cristiano Ronaldo, que va colpejar amb impotència Carles Puyol. Bernat Dedéu (Avui, dimarts) li diu al conegut com CR7: “Abaixa el cap, deixa pas als mestres, i dóna les gràcies que Florentino t’estigui a punt de comprar una segona joventut”.
En tot cas, “el triplet del Barça ens ha de guarir l’autoestima i fer-nos més forts per lluitar contra Madrid”, creu Francesc Puigpelat (Avui, diumenge) tot assignant un valor terapèutic als títols futbolístics blaugranes d’aquest any.
Vaja, que “les victòries les deixem per al futbol, ficcions momentànies. Potser ara ens adonarem que la ficció pot ser l’origen de les realitats. Som el que imaginem. ‘Just do it’”, Jordi Cabré (Avui, dilluns) ‘dixit’.
Per bé que “no podem donar-nos per satisfets perquè tenim un equip entre els millors, hem d’aspirar radicalment a posar el país al nivell d’aquest equip”, puntualitza Marçal Sintes (Avui, divendres).
Que hem tocat fons sembla clar. Ningú amb dos dits de seny pot negar que el nivell de la present campanya electoral ens ubica entre aquelles societats moralment més anorèctiques del globus. Però no fóra just parlar de tots els partits i de tots els missatges de la mateixa manera. Cal distingir per donar a cadascú allò que li pertoca. I, en aquest sentit, hi ha un gran consens sobre qui guanya el premi a la pitjor campanya: els socialistes. Els seus cartells, amb els rostres dels adversaris i apel·lacions demagògiques a la por, són penosos. Tot el seu dispositiu propagandístic mereix ser estudiat arreu del món com un gran cas de corrupció dels fonaments del joc democràtic. Perquè corrupció no és només robar diners públics o fer favors als amics des d’una institució. Corrupció també és convertir la fal·làcia en l’únic argument. Una corrupció pitjor que l’altra.
Hi ha qui afirma que els socialistes, els catalans i els espanyols, aquesta vegada s’han passat. Es ve a dir que ells, de normal, no són així, que són més seriosos. Aquest cop, afegeixen alguns, els bons s’han equivocat. No comparteixo aquesta manera de veure-ho. Si observem en perspectiva, anys i panys de campanyes del PSOE i del PSC (ja sigui des del govern o l’oposició), sempre hi ha una tendència a la desfiguració barroera, a la desqualificació gratuïta i a considerar que els electors són analfabets. Només ens cal recordar aquell Alfonso Guerra de les bones èpoques: “¡Os quitarán las pensiones!”, bramava l’andalús davant dels iaios que havien anat al míting amb l’entrepà pagat pel partit. I utilitzar la por feia el seu efecte.
La propaganda que pren els ciutadans per imbècils forma part de l’ànima del PSC i del PSOE. No és un accident o un mal moment. Els socialistes no saben fer altra cosa que aquesta mena de campanyes. Tot això és ben documentat. Ja el pobre Raimon Obiols, etern derrotat i actual prejubilat, feia servir aquesta mena de missatges contra Jordi Pujol, sense èxit en el seu cas. Eren aquells temps en què el diari El País, al servei del progrés i d’Espanya, publicava aquelles fotos de jutjat de guàrdia on el president Pujol era retratat, inevitablement, com un monstre. Tot sumava a l’hora de presentar el contrari de mala manera.
No s’ho ha inventat el senyor José Zaragoza, tot plegat. No és tant original, tot i que massa periodistes li riuen les gràcies amb una docilitat digna de millor causa. Aquesta manera de fer tan pobra i nociva per a la democràcia rau en l’ànima de l’aparell socialista, des de la recuperació democràtica. Si ets dirigent socialista, tot ho pots dir. Si manes al PSOE o al PSC, la veritat és una dada que es pot negligir, perquè tens bones intencions i, a més, allò important és “parar el peus a la dreta”. En aquesta campanya de les europees, els socialistes han fet el que fan sempre, però potser -concedeixo- amb molta menys gràcia. Deu ser que es van fent grans i perden facultats. Ja saben la dita: “No es pot enganyar tothom durant tot el temps”.
El vigèsim aniversari de Tiananmen em serveix per fer unes reflexions; la primera és el fatídic any 1989 del comunisme, de quants governs marxistes es varen veure trontollant per la crisi. Aquell any, només el xinès va tenir la intel·ligència, flexibilitat i voluntat de supervivència suficient per transformar el daltabaix del sistema en un autèntic i afortunat pragmatisme.
Les autoritats de Pequín es van veure desafiades al 1989 pel mateix brot d’ànsia de llibertat, democràcia i un major benestar que la immensa majoria de les nacions adscrites al model estalinista. A més, tot i les diferencies obligades que comporta les respectives cultures, davant el desafiament general només el comunisme xinès va optar per l’evolució enlloc del suïcidi.
Evidentment, no en un primer moment. Tiananmen va viure una repressió d’una brutalitat extraordinària. Molt pacientment, el poder a Xina va aprofitar la estabilitat guanyada amb els tancs per analitzar la situació i la seva pròpia conducta.
Per començar van ratificar la violència. Amb la repressió de Tiananmen quedava ben clar que a Xina no es podia discutir la titularitat del poder. Però del poder cap avall es podia parlar. I d’aquesta manera creaven canals d’evolució més que de discussió per atendre la primera causa de l’enfonsament estalinista: la decadència econòmica.
Els responsables xinesos no tant sols van estudiar les causes objectives del col·lapse econòmic de la URSS, sinó que valoraren també i molt correctament la psicologia del propi poble. I no van tardar per arribar a la conclusió de que l’obertura d’una economia competitiva en el si d’un macro sistema de capitalisme d’estat desviaria ràpidament l’inicial antagonisme societat-estat cap una lluita de caire individualista i de lluita per a la fortuna personal.
La maniobra comportava molts riscos i Pequín es va encarregar, i des d’un principi de deixar ben clar que admetia ( i fins i tot estimulava) el treball, la iniciativa individual, l’esperit empresarial i alguna que altre iniciativa cívica local, sempre que això no entrés en el més mínim conflicte amb el poder polític. Per l’observador ocasional, l’existència de debats a Internet, la publicació d’articles que defensen (però només en principi) valors “eterns” i la creació d’associacions de veïns contra projectes locals o comarcals poden suggerir el naixement d’una autentica societat lliure. Però no s’hi ha arribat i tampoc s’hi vol arribar.
Els controls policials, una sèrie de mides socials generoses, la censura i sobretot una vigilància permanent sobre les eventuals evolucions perilloses va generar el miracle que va ser vedat a l’estanilisme: l’aument del benestar individual dins d’una estructura
política comunista pura i dura.
Avui, a Xina es pot ser cada dia més ric i es poden desenvolupar totes les iniciatives comercials que un tingui. També és possible crear accions cíviques per enfrontar-se a la indolència o a l’estultícia de les autoritats administratives municipals i comercials. Però això és tot. Pel que fa a l’exercici del poder, del poder-poder, el polític i l’estatal segueixen sent una exclusiva del Politburó. Com en els temps de Mao, Lenin, Stalin. Però això sí, amb l’estómac més ple i uns comptes corrents que poden créixer el que el mercat doni de si.
Aquest diumenge, com és sabut, es celebren eleccions al Parlament Europeu i és molt probable que els nostres lectors ja tinguin decidit el vot. Però també n’hi pot haver d’indecisos. En qualsevol cas, tant als uns com als altres, aquesta setmana els proposem que avaluïn la seva opció mitjançant el qüestionari que facilita aquesta pàgina web.
Si s’entra en el joc, s’haurà de respondre a 25 preguntes i al final del qüestionari, segons les respostes, s’indica el grau de proximitat de les mateixes als programes dels grups parlamentaris amb menció especial per al grup que més s’hi aproxima (cal aclarir que el test està pensat en clau europea, no nacional: és a dir es parla dels grups on s’integren els partits que, per exemple, votem a Catalunya).
Però, a més, la pàgina també informa sobre el percentatge de vots que ha tingut cadascuna de les propostes, de les coincidències amb cada grup, o del rànquing d’afers que preocupen a la població europea (es pot col·laborar, si es vol, marcant, al final del test, aquells assumptes que a un li interessen més).
Un consell final: no clicar el “de retorn a les afirmacions” que apareix a la darrera pàgina si abans es vol consultar alguna altra dada. El disseny del web no permet el retorn.
|
Copyright © 2005 Fundació Catalunya Oberta