> PORTADA

La responsabilitat espanyola en la congelació del pressupost europeu

La paràlisi europea és la conseqüència del fet que alguns països que paguen molt no volen pagar tant, però també en tenen la culpa aquells que no volen rebre menys subvencions de les que reben: entre ells, Espanya. Però, en l’actual situació, cal parlar d’ingressos i despeses i pensar que la política agrícola no es pot endur la meitat del pressupost comunitari. A Espanya li arriba el moment de pagar.

> EDITORIAL

EUROPA SENSE PRESSUPOST:

LA RESPONSABILITAT ESPANYOLA

La cimera europea del darrer cap de setmana ha enviat la Constitució Europea al congelador i el pressupost 2007/2013 a la paperera. D’aquestes dues decisions la que tindrà més repercussions és, sense cap mena de dubte, la pressupostària. Els mitjans de comunicació han tendit a explicar la manca d’acord per “l’egoisme” britànic i el famós xec negociat per Margaret Thatcher o per les reticències d’Holanda, Suècia o fins i tot Alemanya a seguir finançant generosament la Unió. Al costat d’aquesta lectura, segons la qual la crisi es produeix perquè els que paguen no volen pagar tant, n’hi ha també una altra: que la responsabilitat és dels països que reben ingressos importantíssims de la UE i es neguen a deixar de rebre’ls.

Entre aquests darrers, Espanya ha tingut un paper destacat en el bloqueig de la negociació pressupostària ja que ha convertit en “qüestió d’estat” el seu dret a continuar rebent ajudes tot i que la riquesa relativa la situï ja lluny dels països més pobres de la Unió. Espanya també s’ha negat a revisar la Política Agrària Comuna, de la que n’és el segon país més beneficiat després de França. Malgrat el pacte del 2002 per redefinir i perllongar la PAC fins el 2013, en uns moments com els actuals en què tota l’arquitectura comunitària està en crisi, és inevitable tornar a posar damunt la taula tots els ingressos i totes les despeses. La posició francoespanyola de negar-se a revisar la política agrícola aboca la Unió a una crisi irresoluble.

La nova Unió a 25 només pot basar-se en la transparència i en l’establiment de prioritats pressupostàries que responguin a criteris objectius i no a la capacitat de pressió d’un país o d’un grup social concret. I no hi ha cap criteri objectiu que justifiqui que la política agrícola s’endugui prop de la meitat del pressupost comunitari, ni que França i Espanya siguin els països més afavorits per aquesta política. Per refer el consens pressupostari serà inevitable reobrir el debat de la política agrícola, una política proteccionista que d’altra banda té efectes perniciosos sobre l’economia mundial i els països més pobres.

Per fer possible l’acord caldrà que cada país assumeixi el seu nou paper en una Europa ampliada cap a l’Est i caldrà, en el cas del govern espanyol, que assumeixi que la seva aposta per ser “al cor d’Europa” ha de ser una aposta seriosa basada en la corresponsabilitat. Després de vint anys de cobrar d’Europa, a Espanya li està arribant ja el moment de pagar. No s’hi valen demagògies.

> LA RODA DE MOLÍ

SOLIDARITAT EUROPEA

Saldos en nom de la solidaritat

Enmig de la negociació per pactar el pressupost de la Unió Europea per al període 2007-2013, finalment fracassada, el president del Parlament Europeu, Josep Borrell, va concedir una entrevista a El País titulada “Pactar els pressupostos en funció dels saldos nets és matar la solidaritat” on impartia doctrina sobre el tema pressupostari.

A l’entrevista, el senyor Borrell afirma que “el concepte dels saldos nets, tan de moda en el finançament de les autonomies espanyoles, és limitat i parcial, no explica res per ell mateix i perd significat a mesura que augmenta la integració política”. Ja veuen com aprofita l’ocasió per dir-nos als catalans que fem el favor de fer bondat.

Però és precisament basant-se en els saldos nets que el president del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, va rebutjar totes les propostes d’acord elaborades per la presidència luxemburguesa en la negociació del pressupost de la Unió Europea. En la roda de premsa on va explicar la seva posició, el president Zapatero va dir que no havia acceptat la proposta de la presidència luxemburguesa perquè el saldo no era prou favorable a Espanya i va afegir que “la proposta cal analitzar-la en el seu conjunt,

tenint en compte els ingressos que cada país ha de fer i les aportacions als Fons que rep”.

Segons dades oficials del Ministerio de Economía y Hacienda, en els vint anys des de l’adhesió l’Estat espanyol ha aportat al pressupost comunitari 96.602,56 milions d’euros, i n’ha rebut 174.784,20. El “saldo net” és de 78.181,64 milions d’euros i, per tant, la “balança fiscal” espanyola amb la UE presenta un superàvit de prop de 13 bilions de les antigues pessetes.

O sigui que quan es tracta de cobrar, això dels saldos i de comptar què s’aporta i què es rep no és mala cosa. Però si qui fa els comptes és qui paga, aleshores fer servir els saldos és insolidari. A Brussel·les i a Madrid.

No ens faci combregar amb rodes de molí, benvolgut senyor Borrell!

> UN COP D'ULL

Europa ens dol. Continua la reflexió col·lectiva sobre l’esdevenir de la Unió. Amb sensibilitats diferents, amb propostes diferents però amb un comú denominador: alguna cosa ha canviat en sentit greu i cal redreçar la direcció. “Cap a on va Europa?” es pregunta el Frankfurter Allgemeine Zeitung. Per l’influent diari alemany, París i Berlin han de salvar la política agrícola comuna amb el concurs de la dreta alemanya, que es prepara per governar a la tardor.

Bernard Guetta, a l’Express, ofereix reforçar la política exterior i de seguretat de l’Europa dels 25 com a alternativa a la manca d’acord en coses tan substancials com el text constitucional. Per cert, que l’autor del text ara refusat per francesos i holandesos, l’expresident francès i de la Convenció Europea, Valéry Giscard d’Estaing, fa una llarga reflexió en veu alta a Le Monde (1, 2, 3) sobre com s’ha conduït el procés i sobre la situació d’Europa després de l’ensurt i posa damunt de la taula de debat dotze propostes per sortir-se’n. Pel veterà polític, ha estat per damunt de tot “una crisi d’opinió”.

Reblant el mateix clau de la interpretació del rebuig francès, també a Le Monde Claire Guélaud acusa el nou govern Chirac de reformar la política social en termes de regressió i sense escoltar els sindicats. “La democràcia social en molles” titula gràficament.

La veu italiana ens arriba a les planes del milanès Corriere della Sera. L’articulista Angelo Panebianco desmenteix a “Repartir sense Chirac” que els estats-nació hagin desaparegut malgrat que el 80% de les decisions es prenguin a Brussel·les. En una línia semblant i en el mateix diari, però amb un to més acadèmic, el professor Niall Ferguson (de la Harvard Business School) bateja com el retorn del Sacre Imperi Romà l’actual mapa europeu sorgit del no. Per ell, Europa hipoteca el nostre futur i renuncia a assemblar-se als Estats Units en un sentit federal. A més, percep un reforçament dels vells estats-nació. Encara que això faci que quan el president dels Estats Units vulgui parlar amb Europa no trobi una única veu comuna.

L’opinió sobre Europa no quedaria completa sense l’especificitat britànica. El diari The Guardian, que acusa Blair de contribuir al fracàs de la darrera cimera europea de

Brussel·les, considera que el “premier” espera l’hora del canvi a dos països decisius: Alemanya, amb la prevista arribada d’Angela Merkel, i qui sap si Sarkozy d’aquí a dos anys a França. Amb ells, segons aquest diari londinenc, seria més fàcil l’Europa liberal –la de Blair– davant de l’Europa social i proteccionista que ara té por.

Itàlia no deixa d’estar també a l’escena de l’actualitat a causa de la crisi econòmica, a la qual ja ens hem referit en anteriors butlletins, però també per les querelles d’uns partits i altres en la seva pretensió d’esdevenir partits únics. Proposta que rebutgen, naturalment, els susceptibles de ser berenats pels grossos. I dividits, alhora, per estratègies errònies a la llum dels resultats. Com el recent referèndum “de l’esquerra” sobre la fecundació. Pel rotatiu Il Sole-24 Ore, l’esperit laïc que va guanyar fa trenta anys el referèndum pel divorci –perquè els partits “sabien parlar als italians en la seva llengua”– ha perdut ara davant un pensament cristià unit. “El país ha canviat –escriu Stefano Folli– i és l’església qui ha interpretat millor aquest canvi”.

Molt dur amb Berlusconi es manifesta Eugenio Scalfari a l’Espresso. A l’article “La burka de Berlusconi” retrata els aliats del cap de govern amb ministres de la Lliga Nord, “folklòrics” que tapen a il cavaliere la realitat del país, com per exemple pretendre detenir les dones musulmanes que passegin amb el cap tapat, excepció que només es contempla pels Carnavals!

Que els preus de l’habitatge estan pels núvols i que el perill que esclatin no és una entelèquia ens ho recorda periòdicament The Economist. Ara mereix això novament l'editorial i el tractament de tema de portada (1, 2). El rècord d’increment l’ostenten Sud-àfrica, Irlanda, la Gran Bretanya i Espanya! Sobrevalorada en un 45%, segons el prestigiós setmanari britànic. De manera que, per manca d’advertiments no serà, el dia que esclati. Si passa.

Un altre tema recurrent que preocupa les cancelleries i les associacions empresarials: la Xina. La revista nord-americana Time explica el cas de l’empresa Wal-Mart –amb 46 magatzems a la Xina, que pensa doblar d’aquí a l’any vinent– que inunda de productes l’emergent classe mitjana i consumidora del gegant asiàtic. Amb unes tècniques de direcció diferents de les habituals, a Wal-Mart els treballadors estan informats sobre la marxa de la companyia i participen de la gestió en un intent de seduir-los i implicar-los, valors que no són comuns en una societat encara tan dirigista.

The Independent –diari anglès– alerta sobre la caiguda en picat de la fertilitat al país, provocada entre altres motius per un increment notable de les malalties de transmissió sexual com les clamídies, de les quals són portadores una de cada deu dones i un de cada vuit homes.

The Washington Post censura les restriccions imposades per les autoritats russes a l’adopció de nens per part de famílies americanes. El nombre d’autoritzacions s’ha reduït fins a un terç, mentre els nens malviuen en centres poc apropiats.

ELOGI D'ANDREU MAS-COLELL

A “La Vanguardia” de diumenge s’elogiava la figura del patró de la Fundació Catalunya Oberta, Andreu Mas-Colell. L’elogi li venia d’un eminentíssim col·lega, el Professor Fabià Estapé que recordava unes paraules d’un altre economista il·lustre, el Professor Emèrit de Harvard John Kenneth Galbraith. Li deia Galbraith a Estapé: “si Andreu Mas-Colell fos nord-americà fa anys que ja seria premi Nobel d’economia”. De collita del propi Estapé, podem destacar una frase que ho resumeix tot: “Quina gran sort tenir-lo a la Pompeu Fabra!”.

I també a la Fundació Catalunya Oberta, afegim nosaltres.

Veus de la Fundació

Seguim amb la qüestió econòmica i amb les “Conseqüències catastròfiques” que, segons Xavier Sala i Martín (La Vanguardia, divendres), poden tenir els afanys proteccionistes dels Estats Units, i avalats per Europa, respecte de l’expansió econòmica del mercat xinès. Sala i Martín explica algunes paradoxes que es poden produir si continua l’obsessió per reduir les exportacions xineses i dóna un toc d’atenció

a Rodrigo Rato “perquè don Rodrigo ja no és el ministre d’Economia d’un país insignificant. És el director de l’FMI i l’FMI és, no ho oblidem, la institució que se suposa que ha de vetllar, ni més ni menys, per l’estabilitat econòmica mundial. I qui vetlla per les finances mundials no es pot alinear amb els proteccionistes rics per reduir la capacitat de creixement de la Xina quan això pot acabar provocant una crisi econòmica i financera de conseqüències catastròfiques”.

Oriol Pi de Cabanyes evoca (e-notícies, dijous) aquells temps en què “la inflació ho explicava tot” i ens parla d’aquesta sensació que amb l’euro tot és més car, “tot i que amb el temps s’anirà perdent, com és lògic, la memòria comparativa dels preus d’abans amb els d’ara. I, perduda la memòria de referència, ja no ens semblarà tot tan abusivament car”. Tot plegat el porta a una conclusió: “L’actual crisi de la Unió Europea és també una crisi psicològica. Una crisi causada per una inflació retòrica que s’ha imposat al marge dels fets que més afecten la vida quotidiana de la gent. I una crisi causada també per una inflació virtual de les monedes abolides que encara no ens permet sentir com a propis els guanys de disposar d’una moneda única”.

Seguint amb Europa, Valentí Popescu ens ofereix l’altra cara de la moneda del seu article de la setmana passada a Actual –“Unió europea? No, no”– i aquesta setmana, al mateix mitjà, titula “Unió Europea: sí, sí”. Per a Popescu, “amb aquesta o amb una altra Constitució i amb mil retocs pressupostaris, la UE és irrenunciable”.

Un altre problema de futur són les pensions i Joan Oliver en parla arran de la idea del ministre d’Administracions Públiques, Jordi Sevilla, d’incentivar la jubilació anticipada pels funcionaris a partir dels 58 anys. L’articulista pensa que en la majoria de feines una persona amb 65 anys encara és jove, i que aquest és el missatge que han d’emetre els nostres polítics: “ens han de dir que ens preparem per jubilar-nos més tard i no incentivar la idea que jubilar-se abans d’hora és un gran què”.

Marçal Sintes (Avui, divendres) alerta que “sembla que quan es tracta de segons què, als socialistes no els fa res anar de bracet amb l’odiada dreta”. Es refereix, naturalment, a la proposta presentada pel PSC que rebaixa el capítol de competències de l’Estatut i que només ha obtingut l’acord del PP. “Què passa al PSC? Quantes estratègies s’estan desplegant al mateix temps? Per què els socialistes actuen unilateralment i d’amagat dels seus socis del govern tripartit? Com respondran ERC i Iniciativa a la jugada socialista?”. Són preguntes que es fa l’articulista.

Francesc Puigpelat també es fa preguntes. Per exemple (Avui, dilluns), “Per què ser una nació?”. I afirma que “jo m’estimaria més un Estatut que definís Catalunya com una ‘regió espanyola’ o una ‘comunitat autònoma’ [...] que no pas que es defineixi com a nació (oh!, què bonic!) i, a la pràctica, tinguem un autogovern de fireta i un finançament de misèria”.

Seguint el fil de les definicions, Marc Prenafeta (e-notícies, dimarts) expressa els seus temors pel que fa a la definició del concepte de ciutadania; de dir qui és català, al futur Estatut. I acaba: “ser català continuarà sent un concepte basat en els sentiments, en una afirmació voluntària d’identitat sense cap reconeixement jurídic i legal. Quantes grans renúncies més ens portarà el nou estatut?”.

I Ferran Sáez ho fa, això de preguntar-se a si mateix i als lectors, a l’e-notícies de divendres. Ell inquireix sobre “què significa ‘no nacionalista’?” i, lògicament, trasllada la qüestió a l’àmbit català. “En el cas de Catalunya, un veritable ‘no nacionalista’ només podria defensar racionalment dues opcions: el multilingüisme (no bilingüisme) de la societat catalana, o l’adopció d’una única llengua comuna que no beneficiés cap comunitat lingüística concreta i alhora fos objectivament útil en les circumstàncies actuals (és a dir, l’anglès)”.

Des d’El Mundo, diumenge Marçal Sintes també aborda la qüestió lingüística. Primer diu que “disposar d’un Estat és el que compta”, després de la decepció que ha suposat la negativa a l’oficialitat del català a la UE. Més endavant, afirma que “al PSOE, i molt menys al PP, no els treu la son que, per exemple, la llengua i la literatura catalanes despertin més interès a les universitats alemanyes que a les espanyoles”.

I ja en clau de política espanyola, Valentí Puig (ABC, dimarts) diu que aquesta està entregada a una contraposició: “saber quantes vegades pot Rodríguez Zapatero córrer els cent metres i si Rajoy té condicions per registrar-se en la marató”.

Des de Galícia, i davant de la incertesa, Jordi Barbeta (La Vanguardia, dimarts) parla de la inexistència d’un programa electoral conjunt del PSdG i el BNG per desallotjar el PP del poder. “Tots dos partits tenen tantes ganes com van tenir-les Maragall, Carod i Saura de fer-ho amb Convergència i Unió, però ningú no està disposat a ensenyar les seves cartes abans d’hora, no fos que algú pogués interpretar-ho com un símptoma de debilitat, d’entreguisme o que servís de munició contra els que estan disposats a dinamitar el pacte dins i fora dels dos partits”.

Arran de la decisió d’ETA de deixar d’atemptar contra càrrecs electes del poble espanyol, Francesc Puigpelat, a l’e-notícies de dimecres, recorda la polèmica muntada amb la treva per deixar de matar a Catalunya i diu que “estic esperant amb ànsia una reacció clara i contundent” amb relació al darrer anunci etarra.

Finalment, dijous (Avui) Salvador Sostres començava una “Trilogia de 1980”, que acabaria diumenge amb un epíleg, i on es fa una anàlisi, des de diferents aspectes, del què ha estat, en sentit general, el segment de població nascut a partir de l’any que il·lustra el titular. La definició que se’ns presenta és la de ser “la primera generació víctima d’un sistema educatiu que els ha idiotitzat dient-los sempre que sí, eliminant els límits que qualsevol infant necessita per créixer i amb uns pares i uns mestres que han renunciat a l’autoritat i els han privat d’aquesta manera de qualsevol sistema de valors”.

Inèdit

ARA QUE TOTS FAN "MANIS"

Ferran Sáez Mateu

Totes les constitucions dels “pobles ben ordenats” –segons la curiosa i expressiva fórmula que va encunyar el filòsof John Rawls– recullen, d’una manera o d’una altra, el dret de manifestació pública i pacífica. Una democràcia que negués aquest dret no ho seria, una democràcia que s’hi basés exclusivament, tampoc. En altres paraules: el sistema requereix el necessari contrapès de l’expressió pública del malestar social, però amb aquesta expressió pública no n’hi ha prou, a l’hora de fer política. La dinàmica de la manifestació/contramanifestació no resol ni ha resolt mai cap problema, precisament perquè només busca la visualització del malestar, sense cap possibilitat d’endinsar-se en l’àmbit de les causes (i, sovint, en el de les conseqüències). Malament rai, doncs.

La manifestació contra el projecte de llei que regula el matrimoni entre persones del mateix sexe, i la seva inevitable rèplica per part dels qui n’estan a favor, no porta literalment enlloc. Aquell diu no, l’altre sí, i a quarts de dues tothom cap a casa, que hem de fer el dinar. Pura teràpia de grup. Teatralitzar un conflicte sempre és, a curt termini, satisfactori: no hi ha res més autocomplaent que cridar consignes enmig d’una massa que es dóna la raó a si mateixa. A llarg termini, però, això sempre és frustrant: el conflicte resta intacte. Les pancartes, les banderes i els globets no resolen res: tots els conflictes que es fan i es desfan s’acaben dirimint en una taula de negociacions o en un parlament. La resta és fum d’encenalls elevat a la categoria d’“esdeveniment” pels mitjans de comunicació.

Aquests dies s’afirma que la dreta ha après la lliçó de l’esquerra. Certament, la ignorància és atrevida. Les cassolades, per exemple, no són un invent de l’esquerra, com creuen alguns progres barcelonins. Les cassolades les va inventar la burgesia xilena durant el mandat de Salvador Allende, i van servir per precipitar el cop d’Estat de Pinochet l’any 1973. Per tant, anem amb compte: fer soroll està a l’abast de tothom que tingui un parell de mans, una paella o un xiulet. Legitimar el soroll com a mecanisme de participació política, tal com ha fet l’esquerra arreu d’Europa des de la dècada dels seixanta, té unes conseqüències més aviat inquietants. Alguns ho han vist quan ja era massa tard. Els qui detestem el soroll –sigui de dretes, d’esquerres o de centre– estem esgarrifats. El soroll no deixa entendre el llenguatge articulat, que és la base de la racionalitat humana (una de les manifestacions de la qual s’anomena política).

Ara que tots fan “manis”, certs analistes haurien de recapitular seriosament, en comptes de decretar que hi ha sorolls més democràtics que uns altres. Potser el que caldria és desar la paelleta bonyeguda i expressar les notres opinions d’una manera més propositiva. De soroll només n’hi ha un. I, tard o d’hora, molesta inútilment.

> ENLLAÇOS RECOMANATS

www.eldiarioexterior.com

Diario Exterior és un diari electrònic que es fixa, principalment, en temes que afecten l’Estat espanyol i Llatinoamèrica, per bé que no oblida l’actualitat d’arreu del món, tal com es pot veure quan, en obrir la seva pàgina principal, s’observa a la columna de l’esquerra una classificació de notícies per seccions, seguida d’un altre ítem on es fa una relació de les notícies a nivell mundial estructurades per àmbits geogràfics.

A banda que el lema del diari és “Cooperació, Desenvolupament i Política Exterior”, dóna una pista del tarannà ideològic d’aquest mitjà el fet que un dels temes del qual tracta sigui, de forma explícita, el lliure comerç, al costat d’altres més habituals com desenvolupament, medi ambient, immigració o relacions internacionals.

El diari també presenta un seguit de quaderns temàtics que, actualment, estan dedicats a Iberoamèrica i a les crisis i perspectives de la regió, així com a les amenaces del neopopulisme, als desafiaments d’Europa i Amèrica de cara al segle xxi i a la temptació totalitària del terrorisme. Cada un d’aquests quaderns ve complementat per un banc de dades extensíssim que complementa les informacions principals.

Els impulsors d’aquest mitjà de comunicació són els membres de la “Red Iberoamericana de Cooperación”, que es plantegen com a objectius bàsics facilitar la ràpida transferència i explotació de la informació mitjançant l’ús intensiu de les noves tecnologies i les comunicacions.

El Butlletí nº 13

Inèdit

ARA QUE TOTS FAN "MANIS"